«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.»
En el 30 aniversari del seu traspàs,
família i amics el tenim al cor i al pensament
***
D’esquerra a dreta: Àngel Velasco, August Gil, Enric Borràs [detall d’una fotografia original d’en Jordi Domènech]
Final de viatge
Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l’esperat llibre de memòries d’en Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb, calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d’en Gonçal presents: Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer, Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n’Àngel Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire oportunitats d’explicar sobre en Gonçal i hom aprofita… El parlament del magnífic jurista n’August Gil Matamala m’interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público [TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista, solidaritat i bona praxis professional d’en Gonçal Castelló com a procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional. A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d’en Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l’acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-ne el vídeo ací.
A Gonçal Castelló li vaig fer aquesta fotografia a tocar del Monument a Rafael Casanova (Barcelona) el 26 de gener del 1986
Actualitat d’en Gonçal Castelló
Bon dia senyores i senyors
Sincerament no puc precisar a quin any de les darreries dels setantes del segle passat coneguí a en Gonçal Castelló, tampoc no té pas interès, el fet important és perquè ens coneguérem: en Gonçal era un patriota —«català de Gandia», com li plaia presentar-se— i fou anar-nos trobant ça i lla en tota mena d’actes vindicatius o «catalanistes» (ell els adjectivava així). Aquelles ocasions propiciarien la conversa i, en poc temps, el compartit amor a la Pàtria i altres llocs comuns, ens duria per força a adonar-nos l’un de l’altre i a l’amistat.
És el mateix Gonçal en el seu llibre avui motivador d’aquest acte, Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, qui em posa per dos cops a la primera categoria de les tres de la frase final del títol (coneguda expressió manllevada d’aquell empordanès no per més bon escriptor menys espieta de Franco). Al davall de la pàgina 525, havent parlat del gran Manuel de Pedrolo, escriu en referència a la meua persona: «l’amic Borràs». A la pàgina següent rebla el clau afirmant: «Ens vàrem fer molt amics, Enric i jo».
I sí, per més de vint-i-cinc anys conrearíem dita amistat, no pas d’una forma estàtica sinó estètica, en el sentit més literal del significant filosòfic del mot: la nostra sensibilitat concebia fer possible la Independència de Catalunya com l’acció més revolucionària, com l’acte de més sublim bellesa del qual podíem participar. En aquest viatge i en dita llarga amistat hi era, amb activa presència gairebé sempre —ella, si en Gonçal no se li escapava, no l’amollava mai de mai—, l’estimada d’en Castelló: la seua muller i companya, la inoblidable n’Elisabet Orri, patriota de pedra picada a la mateixa alçada, o més si fos possible, d’en Gonçal.
Un dels llocs comuns que m’uní a Castelló fou la seua semblança biogràfica i intel·lectual amb mon pare —malgrat ésser Gonçal vuit anys més gran el sobreviuria divuit anys—: marxistes de primera hora, a la Guerra d’agressió oficials de l’exèrcit lleial per servei a la societat i a l’ideal, perseguits per l’espanyolisme franquista i empresonats, lluitadors incansables amb fe irrenunciable en la Cultura com a bé suprem de la Humanitat i, per aquesta raó, ambdós es farien escriptors irredempts en permanent batalla per l’alliberament final.
D’ací l’altre lloc comú en fundar amb mon pare l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982 —aviso: el 2012 en farà trenta!—; just dos anys després publicàrem el nombre zero de la revista bimensual amb el mateix nom editorial, temps li mancaria a en Gonçal a aparèixer amb articles a publicar. Amb l’Elisabet vivien quasi al capdamunt del Carrer d’Aribau de Barcelona, a quinze minuts mal comptats tot baixant xano-xano fins a la seu de El Llamp a Gràcia, a la cruïlla del Carrer Gran amb la Travessera; el meu despatx era, com el defineix Gonçal, «un ”cubicle” format per tres peces o cambretes sota un sostre baix, tot atapeït de llibres, que donava la impressió d’un cau ”conspiratiu” de revolucionaris russos».
La fascinació per aquella patriòtica llobatera on s’estava El Llamp (i per l’especial i dolça sentor del paper imprès) la compartien amb Castelló d’altres escriptors també assidus de la casa: Pere Quart, Pedrolo, Ferrer Gironès, Alcoberro, Crexell i molts més, com mon germà Xavier o l’amic Vicent Partal (a qui avui li tocava presentar aquest acte, però els del PEN català ens l’han furtat), tants que no els acabaria. D’allà i de manera gens explicable d’un punt de vista racional ni comercial, entre el 1982 i el 1995 (quan l’editorial passà, usant d’un precís terme maçònic, a la situació d’«adormida» on encara és) en sortirien publicats més de tres-cents títols —comptant-hi els setanta-quatre números de la revista apareguts entre el 1984 i el 1987—.
Al mateix núm. zero de la revista ja hi trobem a la pàgina 2, entre set salutacions escollides, aquesta: «[…] es troba a faltar un òrgan d’expressió del catalanisme actiu als Països Catalans. La futura revista vostra podria ésser en aquest difícils moments el què ens cal. Sincerament, Gonçal Castelló, escriptor i advocat» (fixeu-vos en la signatura: primer la devoció, després l’obligació). I unes pàgines enllà, a la 10, el primer article d’en Gonçal titulat «Mirant endarrere…» on carrega amb duresa per la decepció causada als valencians a causa de la submissió dels psoeistes Lerma i companyia a l’espanyolisme i al centralisme madrileny.
Caldrà fer un salt de més d’un any —ja passada la mort de mon pare el 24 de març del 1985— perquè en Gonçal torni a fer-nos a mans un article seu amb el títol «La Llei Antiterrorista i el ”defensor del pueblo”» (pàgs. 3 i 4, núm. 26, 9-16 de maig del 1985) on blasma el sospitós silenci davant dita llei aberrant del catalanofòbic franquista Joaquín Ruiz Giménez suara «demòcrata» i «defensor del pueblo» per obra dels manifassers del PsoE. La notable absència de col·laboracions escrites d’en Gonçal en aquest llarg any obeïa sobretot a la ingent quantitat d’articles rebuts de molta gent de tot els territoris de la [antiga] Confederació i de gran part de l’estranger. També aquest espai de temps seria útil a perfilar millor les seccions i col·laboradors habituals de la revista.
Des d’aquesta represa plomífera, amb poques excepcions a cada nou exemplar d’El Llamp ens trobem en Gonçal articulista (i, entremig, també aportacions en forma de lletres a «Demano per Parlar» i algun escrit de més entitat de n’Elisabet). Els temes tractats per en Gonçal Castelló, vint-i-cinc anys després!, són d’increïble actualitat: «Visiones d’España» (pàg. 4, núm. 28, ); a «Des del País Valencià com en els pitjors temps!» (pàg. 3, núm. 29) hi escriu: «Amb els mateixos mètodes que la Gestapo, o siga enviant una parella de guàrdies civils, han intentat suprimir la recepció per part del veïnat de Sueca del canal TV3». En aquest punt haig de remarcar per desgràcia la situació d’ara és molt pitjor, la no recepció del canal de TVE3 va veïnat enllà de Sueca fins a tot el País Valencià —i de retruc afecta a molts més catalans, privats alhora de poder veure el Canal 9— i, a més a més, tampoc no els ha calgut ni enviar a la guàrdia civil, un senyor vulguis no vulguis voluntàriament ha premut avall l’interruptor i s’ha apagat tot.
El 6 de juny del 1985 en Gonçal Castelló pronuncià un discurs (reproduït a les pàgs. 13 i 20, núm. 31, 1 d’agost del 1985) en rebre el guardó «L’Estelada d’Or» que li atorgà l’Associació Catalunya 2084; m’he permès de copiar-vos-en un parell de paràgrafs perquè testimonien el pensament d’en Gonçal:
«La dualitat del nom de Catalunya com indicació d’àmbit nacional i el nom de Principat ha fet que se cerqués una altra designació des que deixà de tindre vigència el nom de Confederació Catalano-aragonesa després dels anorreants decrets de Nova Planta, com a conseqüència de la colonització imposada a tot un conjunt de pobles vençuts en la Guerra de Successió i ”por el derecho de conquista”.
»En el segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terres de llengua catalana, pàtria catalana, etc., però l’any 1886 gràcies al nacionalista Josep-Narcís Roca s’emprà la denominació de Països Catalans, com a concreció d’un projecte polític que abans havia rebut el nom de Catalunya Gran. Encara que deu anys abans un valencià, Benvingut Oliver Estellés, nascut a Catarroja el 1836, jurisconsult eminent i historiador, en la seua Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, el 1876 ja emprà el mot Països Catalans per referir-se a l’àmbit comú de la nostra Nació.»
Fins al núm. 49 d’El Llamp en Gonçal hi aportà nou articles. A partir del núm. 54 (pàg. 21, 17 de juliol del 1986) encetaria Secció fixa: «Amb Tot el Lleu», i en aquell mateix núm. sota el títol de «Llaurar en arena» li fa un repàs antològic al senyor Roca «Chun-chen» [sic, així al text] per l’estrepitós fracàs del seu Partido Reformista Democrático (español, PRD); don Miguel Roca Junyent obtingué el nombre exacte de diputats que mereixia (i, pel que encara segueix predicant ell mateix a dia d’avui, mereix): zero «patatero».
Des de l’inici de la Secció «Amb Tot el Lleu» només mancaria en publicar al núm. 72. Fins al núm. 73, el darrer que aparegué de la revista, ens lliurà denou articles més, això fa un total de vint-i-vuit. En dit últim nombre, a la portada del qual hi ha la fotografia de l’escultura d’en Llimona «Desconsol» — l’autèntica, no la falsa (premonició?) situada al jardí del davant del Parlament regional català, encabit a la força dins de l’edifici major de la fortificació del segle XVIII des d’on es dirigia (tal vegada es dirigeix encara?) l’ocupació espanyola del Principat de Catalunya—, en Gonçal publicaria el seu darrer article amb nosaltres: «Cap al sud el 25 d’abril», un xic pessimista i no ho era gens, reconeix, després de narra-nos un viatge a Gandia, la forta pressió d’Espanya a tot el País Valencià i la claudicació dels partits botiflers que permeten l’assimilació. Conclou: «La moral d’aquestes reflexions és: o ens salvem tots unint-nos de Nord a Sud i d’Est a Oest o ens afonem plegats!»
No m’allargue més —ah! sempre em surt lo meu català occidental…—, he complert lo meu temps puix Gonçal Castelló mereixca tot això i molt més. Deixe aquest breu i urgent relat de la faceta periodística de l’homenatjat com a penyora per a l’estudiós, com l’amic Àngel Velasco qui, espere, revisarà a fons los treballs retrobats de l’admirat patriota en Gonçal Castelló.
Gràcies per la vostra atenció.
Enric Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l’Editorial Teide
revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un plec imprès
A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou
El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria el padrí d’aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina quan no ningú en volia saber res de l’ex presidiari «rojo separatista».
De primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l’Editorial Teide, al Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d’Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.
Amb aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d’escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l’he començat pel davant i pel final diversos cops, i no me’n surto. Des del passat mes d’agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d’un article del seu pare, la necessitat d’enllestir aquest escrit s’ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m’han apressat i collat més i més…
Voldria dir tantes coses al cas que necessitaria molts apunts. Aniré a pams i faré per desenvolupar el més breument possible la meua tesi: Jaume Vicens Vives fou un destacat aliat de Franco, allò que en altres temps se’n deia botifler —és a dir: col·laborador, sense reserves, amb l’enemic—. Admeto el dubte raonable, potser molt al principi ho seria per necessitat, però aviat ho seguiria essent només per interès o per convicció, no sabria dir-vos què és pitjor. Després de donar evidents mostres d’adhesió a la dictadura de Franco, Vicens Vives cuità a obtenir reconeixements acadèmics, envoltarse i organitzar «deixebles» que li fessin la propaganda i, arribat el moment oportú, el lloessin a cor què vols. Ara és el moment de rellegir els mots que ens deixà n’Esteve Albert Corp, el gran patriota de Dosrius:
«En aquella ocasió, per pronunciar la conferència [1948, a l’Associació d’Amics del País] va ser triat el catedràtic Jaume Vicens Vives, que de jove procedia del POUM (tot això s’ha d’escriure molt bé, perquè se sàpiga).» [Miscel·lània Homenatge a Carles M. Espinalt, seixanta-nou autors, pàgina 21, Edicions M. E., maig del 1997, Barcelona).]
Ai las! tota la vida oint ça i lla (dit pels seus deixebles, la majoria marxistes): «fixa’t, Vicens Vives, sense ser comunista i escrivia la història com si fos un materialista», o «aplicava a l’estudi de la història el ‘mètode científic’, és a dir, el materialisme històric (dialèctic)». Gràcies a n’Esteve Albert, i no a la patuleia d’historiadors «seguidors» de Vicens, sabem que el reconegut renovador de la historiografia espanyola moderna era comunista —si més no de jove—. Com és que s’ha callat, s’ha amagat tots aquests anys tal adscripció? Com és que tampoc no s’ha dit ara, aprofitant la corrua d’actes per a commemorar el centenari del seu naixement (en gran part, sinó tots, pagats amb diner públic)?
Són prou conegudes les disputes de Jaume Vicens amb historiadors patriotes de la categoria de n’Antoni Rovira Virgili o en Ferran Soldevila, els mateixos historiadors, quina casualitat, bescantats per «romàntics i falsejadors de la història» durant anys pels selectes «cercles» d’historiadors marxistes afins a Vicens Vives. Són aquests una mena d’historiadors partidaris de reduir la Història de Catalunya a un assumpte de lluites entre «burgesos» i «classes populars», com si els eterns enemics de la Pàtria —no em cansaré mai de dir-los pel seu nom: Vaticà, França i Espanya— no existissin o no haguessin influït gens en la nostra dissort i en determinats defectes de caràcter nostrats adquirits després de patir els catalans centúries de persecucions.
La tesi dels «dialèctics» coincidia, particularment, amb la preconitzada pel règim franquista i, en general, amb l’espanyolisme secular: com si aquells horribles enemics apareguessin «només» a fi de bé, a «posar ordre» entre aquella colla de catalans tocats del bolet i sempre barallant-se… Un paradigma d’aquesta llopada de fidels servidors colonials —veritables manifassers de la història— en seria Jordi Solé Tura, redactor de la prostitució espanyola (i per aquesta raó «lazo de Isabel II»), autor d’aquell llibre anti-català producte de l’auto-odi titulat Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, Barcelona, 1967).
Una altra cabdal qüestió a tenir present i que també ha estat convenientment silenciada sobre Vicens és que publicà un llibre basat en tesis nazis —en boga també a Espanya pel aleshores doble ministre Serrano Súñer, qui amb els militars alemanys d’instructors i els militars espanyols d’aprenents ens volia aplicar als catalans la «solució final»—, España. Geopolítica del estado y del imperio (Editorial Yunque, Barcelona, 1940), on l’autor, sense manies, exposa el rovell de l’ou del seu pensament geopolític: només us en dono dues mostres «científiques» publicades el mateix any en què milers de catalans moririen afusellats o de fam: «Como fundadora de imperios y tierra de promisión de muchas ambiciones y codicias, España ha sido y es, con Roma e Inglaterra, una de las grandes entidades geopolíticas del Universo» i la més concloent: «En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia».
Aquell «panhispanismo» —determinat per ‘la biologia i la història’ [sic]: el Goebbels es queda curt al seu costat— ens mena a una altra perla de la personal concepció de la Geopolítica per a Jaume Vicens Vives —i cal assenyalar-ho doncs és precursora de l’arnada «Hispanidad»—: li fa anteposar el nom de Península hispana (mot manllevat de l’antic nom del territori, temps a venir, català a l’època prèvia a la invasió romana: Hispània) com a expressió de la unitat i uniformitat política del «conjunt» per a formar un sol «espai vital» peninsular (vegeu l’article de Vicens «Teoria del espacio vital» publicat —15 de juliol de 1939!— en la revista dels feixistes catalans fugits a Burgos, Destino (núm. 104), i el contraposa (per a traure’l de circulació) al de Península ibèrica atès que aquest darrer apel·latiu assenyalaria l’existència de diversos pobles amb específiques senyes d’identitat, el desenvolupament de les relacions mútues dels quals podria suposar el reconeixement de formes d’autogovern com finalment només ha assolit Portugal.
L’antecedent increïble però cert de l’original del llibre citat, España. Geopolítica del estado y del imperio, és un encàrrec directe a Vicens Vives fet a l’any 1938 pel conseller de Cultura de la Generalitat, en Carles Pi Sunyer, per a mostrar la Història de Catalunya seguint la geopolítica. Tot just acabada la guerra i per tal de congraciar-se amb Franco després d’haver estat depurat, Jaume Vicens aprofita aquell original pagat pel Govern català, sobretot la cartografia —base, segons Vicens, de tota «ciència» geopolítica— i on deia Catalunya hi posa España i es queda tan ample, resultant-ne títols absurds i anacrònics: «Caracteres geopolíticos de la expansión mediterránea de España».
Deu anys després, perduda la Segona guerra mundial pels seus [ex] amics alemanys, Vicens revisaria les seves tesis primigènies i retocaria el text inicial del llibre aparegut al 1940, publicant-lo de nou amb el títol de Tratado general de Geopolítica (Editorial Teide, Barcelona, 1950); la 5a edició és del 1981, publicada per Editorial Vicens Vives, fundada un cop mort Vicens, en separar-se la vídua Roser Rahola d’Espona del seu germà bessó Frederic i dividint el fons editorial originat a Teide. Del capteniment espanyolista de la senyora Rahola i dels seus cinc fills n’hem tingut notícia fa quatre dies en ser rebuts tots sis en audiència pel Borbó espanyol arran del pagament que la família de Jaume Vicens Vives li ha fet al reietó per la compra del títol atorgat a la vídua de Vicens (de noranta-sis anys) i al seu hereu quan s’escaigui, de baronessa de Perpinyà…
Per a no perdre el fil, tornem a aquella conferència del 1948 a l’Associació d’Amics del País que ens començava a contar n’Esteve Albert:
»[…] Doncs bé, tota la conferència va versar sobre dos aspectes: el pactisme i el fet que els catalans hem estat víctimes del nostre caràcter, el qual ens ha fet bascular entre el seny i la rauxa. […] Després d’unes intervencions per fer alguna rectificació o alguna pregunta, però en el fons, d’adhesió a les tesis del conferenciant, es va aixecar un noi jove; era bastant endarrere. Es va posar a parlar i cada cosa que va dir llàstima que no s’hagués agafat i fos enregistrada. Va començar a dir:
»’Del pactisme, ja en parlarem, però a l’hora de pactar, quan ets a baix, vençut atropellat, naturalment que qualsevol finestra que t’obrin et sembla, ja, que et permet avançar. Però a causa del pactisme som i serem sempre a baix. L’estatut de Núria va ser producte d’aquest pactisme, i si en Macià s’hagués aguantat, d’altra manera ens haurien anat les coses. Desgraciadament, per tal de fer-nos renunciar als nostres drets, ens varen enviar dos dels tres ministres catalans que hi havia a Madrid, acompanyats d’un gran jurista que s’ho havia estudiat molt bé, i que representava a més a més el moviment socialista espanyol, que en temps de Besteiro havia parlat de confederalisme, però que llavors ja ho havia oblidat.’
»Jo vaig quedar paradíssim de sentir dir tot això a aquell jove, que no era ningú més que Carles Muñoz Espinalt. Us he de dir que uns quants vàrem començar a aplaudir i la cara d’en Vicens Vives va canviar absolutament.» [obra citada, Homenatge a…, pàgina 22.]
En aquest punt em sembla oportú contrastar una altra versió d’un també contemporani de Vicens Vives que podríem dir en fou el seu més avantatjat subproducte «polític»; sí, ho heu encertat, el gran regionalista o filocolonial, Jordi Pujol Soley:
«El considero un dels meus mestres intel·lectuals. Em va donar una visió convincent i útil no només de la història de Catalunya, sinó de la naturalesa del nostre país. La naturalesa, és a dir, manera de ser, juntament amb l’explicació històrica, em va donar una manera d’entendre el nostre passat col·lectiu i la direcció que el país podia agafar i que convenia que agafés. I això va anar agafant gruix. Jo mateix m’hi vaig apuntar. […] Poc o molt en Vicens Vives hi devia influir. Però ara això ha fracassat. No sé si definitivament o no. Però de moment aquesta idea d’en Vicens Vives, de l’Espriu i de Sepharad, i també meva, ha fracassat. Jo mateix he escrit un article, El fracàs de l’Espriu. Però no critico en Vicens Vives, perquè va ser un plantejament generós i en més d’un aspecte, fructífer. Però pel que fa al gran diàleg i a la gran entesa, ha fracassat.» [Presència, pàgina 14, núm. 1993, 7 a 13 de maig del 2010.]
El mateix Pujol admet a contracor, però ho reconeix, que la idea de l’Espanya de «tots» i no sols com a resultant de l’expressió de l’imperialisme castellà, menada o ajudada amb la col·laboració dels regionalistes «catalans», ha estat un fracàs total i absolut. Encara no gosa de donar la idea per morta, però el seu pessimisme és evident. El pitjor és que suposadament jubilat Jordi Pujol, la resta de seguidors polítics seus i els adversaris amb representació al Parlament regional, segueixen pensant en els mateixos termes filocolonials. Un penós exemple l’hem tingut avui mateix a la TVE3 en el debat entre els caps de fila dels partits regionals: la discussió es pot resumir en com poden —tota la llopada colonial— continuar lligant i sotmetent Catalunya (ni que sigui la Comunidad Autónoma de Catalunya) a Espanya. Quin trist espectacle!
Reprès el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article «Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l’estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples ], publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans; fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt —avisat i informat com fou sempre— a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i coneguts:
CIÈNCIA O LIRISME?
Com som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J. Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:
L’oligarquia es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de les congestes pirinenques.
Direu: «Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament, la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.
Llavors, com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa. Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix. Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.
És evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia».
La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.
A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).
Els comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima catalana?
El mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.
És més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:
No t’hi emboliquis —heus ací— la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.
Si el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?
Amb un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats. El que pot el lirisme!
Descarta la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de normalitat produïda per l’opressió:
No negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició subconscient a actituds airades.
Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura. Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que, talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.
Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:
El pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida.
En què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida?
La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:
Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis. Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?
És lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia— el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.— PERE E. BAULÓ
Només em resta de fer un advertiment final per enllestir, si més no per avui, aquest apunt. És innegable que els catalans som responsables de la nostra actual situació de dependència. Però també és indubtable que poderoses forces alienes influeixen en tot el que poden i més per a que res no canviï i faci perillar la continuïtat del sotmetiment de Catalunya als veïns cobejosos. Amb això vull dir que després del proper 28-N —i superades per fi les baralles per qui surt, o no, a la llista electoral de torn— tindrem, els vers partidaris de la Independència de Catalunya, tot el temps que vulguem per a posar-nos d’acord a fi de dur-la a efecte sense interferències de colonialistes o amics de l’esclavatge.
Així sia.
Amb tot, la llum preval sobre la foscor
La celebració que avui comença del quinzè aniversari de VilaWeb és un bon motiu per a trencar la sequera d’apunts d’aquest bloc dels darrers tres mesos. Ben mirat no m’he imposat aquest llarg silenci, malgrat m’ha estat adient atesa la penosa actualitat a què és sotmesa la Pàtria. Quan tot allò a dir o a ressenyar és negatiu —ni que sols sigui per motius de salut del proïsme i de la pròpia— potser és preferible de callar, literalment parlant, és a dir: no escriure.
Posats a denunciar i en homenatge a VilaWeb, on ens iniciàrem en això dels «portals» i, després, dels «blocs», voldria dir quatre coses sobre la just passada «visita» del summe pontífex romà.
Al seu moment ho vaig dir de paraula i també en algun correu electrònic a qui em volgués escoltar o llegir: res més lluny de la casualitat que les dues úniques visites dels dos darrers caps de l’estat [feixista: fou creat per Mussolini] del Vaticà hagin estat un dia 7 de novembre. L’episcopat espanyolista i el vaticà saben perfectament quina data han de commemorar i celebrar quan es refereixen a Catalunya: el dia que s’esquarterà la nostra Pàtria fou el 7 de novembre del 1659, quan se signà per part dels Borbó, els francesos i els espanyols, el Tractat dels «Pirineus» (no he entès mai el plural).
Ha estat una cruel burla, una greu ofensa per part del cap d’un estat estranger triar aquesta data nefasta per als catalans. En qüestions de Protocol i de Diplomàcia no hi caben les «casualitats»; quan hom decideix de visitar un país estranger no tria segons quins dies «negres». Quan el país estranger no és sobirà i, a més a més, resulta ser enemic a mort des de fa vuit-cents anys, triar la data que els botxins el van migpartir té molta mala bava…
És allò de fotre-se’n del mort i del qui el vetlla, en aquest cas de Gaudí i dels catalans. L’estat del Vaticà, antigament «Papat» o «Estats Pontificis» no n’ha tingut prou en dictar tres croades contra Catalunya, la inventora de la democràcia moderna —la darrera croada «por la gracia de dios» promoguda per Franco i mai no desmentida per l’església romana—, al damunt ve a consagrar el temple creat per un independentista català el dia de més dol de la nació catalana!
Quanta raó tenien els anglesos d’inventar-se la religió anglicana! Quanta raó tingueren els alemanys en fer-se luterans! I quina visió la d’en Francesc Pujols en crear i promoure la Religió catalana. No es pot tenir dos amos, no es pot venerar la Pàtria i, alhora, al papa de Roma! O l’una o l’altre, sempre prima un dels dos, i això encara no ho han entès molts catalans. L’església de Roma —igual que els Borbó, instruments d’ella mateixa— vol Catalunya morta sinó esclava. Catalans! quan us adonareu que hem d’anar a la nostra i no al pas marcat pels estrangers?
Detall de la «Carte de France – Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar
Al Priorat de Santa Maria del Vilar
Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l’etern valedor d’aquests estats veïns que ens empresonen —l’un «molt catòlic» i «cristianíssim» l’altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l’hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l’aniversari de l’infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d’abril el secretari d’estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.
La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?
Devolució és el mot d’ordre
Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes» entestats en encaixar Catalunya dins d’Espanya. Uns pretenen «instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió i de l’opressió.
Enmig de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix. Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la consigna segons s’escaigui, en cada moment, a l’ús de l’eslògan de moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del Dret a l’autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes «catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana, torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i el desig sense adonar-se que l’una i l’altre conflueixen en l’única porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l’Estat Català.
Estat Català. Cal escriure-ho, llegir-ho, pronunciar-ho en veu alta i repetir-ho de nou tants cops com calgui: Estat Català. Paraules majors; dos mots —una idea— que esparveren a amics i a enemics …fan tanta por: hi ha patriotes preconitzant l’eufemisme «suau» d’«Estat propi» i, involuntàriament, amaguen l’ou, contribuint al desori. Estat propi és a Estat Català el mateix que Dret a l’autodeterminació és a Independència. O caixa o faixa. O blanc o negre, no hi cap el gris: aquest és el color de l’actualitat del tristpartit i de l’«oposició». Així mateix, uns altres patriotes, els promotors de l’Acte de sobirania —greument contaminats per la confusió interessada de l’enemic— recomanen de signar i adreçar una carta a una suposada «màxima autoritat» de Catalunya, legitimant amb dita acció l’escarni representat pel gris funcionari d’un partit unionista.
Els quins estimem profundament la nostra Pàtria, els patriotes, hem d’actuar en la mateixa direcció i en un sol sentit. Enfront hi trobem els unionistes, els quins amb una excusa o altra ens volen lligats a la morta. Els independentistes que es venen la llibertat de Catalunya a un govern espanyol d’«esquerres» a canvi de la menjadora són tan unionistes com els catalanistes que voldrien retre’ns a un govern espanyol de «dretes» per a assegurar els seus privilegis. Els il·lusos arrauxats que sotmeten la Independència de la Pàtria a la demolició de l’estat capitalista són tan unionistes com els traïdors botiflers convençuts que som una «regió» del Regne d’Espanya. Catalunya fou una gran nació i ara, si més no dins del cap de quinze o vint mil patriotes, encara ho és. Ben organitzats i sense perdre’ns en divisions estèrils o en campanyes inútils, podem capgirar-ho tot al nostre favor.
Fixeu-vos que fins ara no he parlat ni de nació ni de nacionalistes. Som nació? és clar que sí. Som nacionalistes? també, perquè volem el millor per a la nació. Però arreu del món —ens agradi o no— «nacionalista» és equivalent a «nazi». A totes les pàtries del Planeta hi ha patriotes, tothom entendrà doncs que a Catalunya també hi hagi patriotes; per contra molt pocs entendran que ens diguem nacionalistes. Fins i tot a casa nostra «nacionals» significa les forces de la reacció que ens sotmeteren a Espanya altra volta el 1939. Si no ens podem dir independentistes, si no ens podem dir catalanistes ni tampoc nacionalistes, no hi fa res, ens direm patriotes perquè ho som.
I quin és el nostre objectiu? Què volem els patriotes? Volem se’ns torni tot el que se’ns ha robat per part d’Espanya i de França, i dels seus aliats —sobretot el Vaticà—, amb la connivència i la traïció de gairebé totes les potències europees, els darrers cinc-cents anys. Volem, de primer, l’Estat Català. Volem, de segon, se’ns retorni tots els diners i patrimoni robat. Volem, de tercer, es restitueixi la Confederació Catalana amb la participació de tots els territoris originals: el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols. I tot plegat té un nom prou senzill: Devolució. Volem la Devolució del que és nostre, i res més.
Devolució és el mot d’ordre que conté totes les nostres legítimes i justes aspiracions. I Devolució no espanta pas a ningú, ni als més febles en llur convicció patriòtica ni als que no en tenen ni un bri; qualsevol entén que si et prenen una cosa, el més normal és voler recuperar-la. Cara endins, i més cara enfora, som patriotes catalans i volem la Devolució. Si la podem aconseguir per cooptació al Parlament regional, endavant. Si no fóra possible així, tampoc no desesperem, hi ha d’altres vies. Per exemple, adherir-nos a l’Estat Andorrà; o demanar, si Europa se’ns girés d’esquena com ha fet mantes vegades en el decurs de la Història, d’ésser Estat Associat dels EUA. Per un camí o altre, i d’acord amb la Geopolítica de cada moment, si ens determinem per recobrar les nostres Llibertats, Drets i Constitucions, ho assolirem. Som assenyats, demòcrates i si convé pacífics, aleshores qui serà que gosi d’aixecar la mà en contra nostra?
escut de Catalunya Lliure
Catalunya Lliure, precedent del Front Patriòtic
El proper mes de juny s’acomplirà vint anys de la Candidatura Catalunya Lliure [CL] a les eleccions europees. Fou un assaig de Front Patriòtic malaguanyat per la manca d’entesa final amb d’altres candidatures (per exemple, AV-MEC) i per la presència directa de partits estrangers —espanyolistes a banda—, bascs: HB, gallecs: BNG, andalusos: PA i LA, asturians: UNA; o en coalició, PEP: ERC amb EA i altres, ENE-EP: ENE amb EE i altres. Catalunya Lliure —amb candidats de tots els territoris de llengua catalana sotmesos al Regne d’Espanya— bàsicament la formaven militants del FNC, del PSAN, del MDT i independentistes no adscrits, amb la significativa presència —el primer i el darrer llocs— de familiars dels patriotes catalans exiliats, empresonats o morts en combat.
Les eleccions del 1989 assenyalaren un punt d’inflexió en el panorama polític de l’independentisme. Poc temps després, militants dels partits integrants de CL fugirien d’estudi demanant d’afiliar-se a ERC, sota l’excusa de fer el «veritable» Front Patriòtic al si del gloriós partit de Macià i Companys. Falsa excusa, perquè es privaria l’entrada de dirigents independentistes els quals a la Direcció d’ERC li semblava podrien fer ombra o passar la mà per la cara als ja diputats al Parlament regional de dit partit des del 1988: Hortalà, Colom, Carod, Casanovas, Pueyo i Sabanza; el motiu «oficial» argüit aleshores per a impedir aquella «unitat» de l’independentisme dins d’ERC fou —i això que no existia la «llei de partits»— que a una destacada minoria no ens donava la gana de renunciar a cap forma de lluita, i encara menys mentre hi hagués patriotes a l’exili i a la presó.
A un mes dels vint anys d’aquella Catalunya Lliure, ara tampoc no hi haurà candidatura patriòtica a les eleccions europees. La quina podria haver cobert, en part, aquest espai (reedició, tres segles després, d’una mena de Confederació catalana), la Candidatura Per les Repúbliques Sobiranes a Europa [RSE] —republicans sobiranistes aragonesos, catalans i valencians— a més a més de les dificultats per a trobar els avals necessaris, ha estat titllada pel diari espanyol ABC, citant fonts del Ministeri espanyol de l’Interior, de ser vinculada a l’«esquerra abertzale», preparant així el terreny per a la invalidació de RSE si aconseguís de formalitzar-se.
En plena campanya publicitària per a convèncer-nos que d’un presumpte atac bio-terrorista —la grip porca— n’hem de dir grip «nova», cap diari o noticiari «de casa» té espai per a informar-nos de les grolleres maniobres del Govern de Rodríguez Zapatero contra partits perifèrics desamics. Penso no s’hi és a temps, amb tot qualsevol càrrec polític electe que es consideri demòcrata, sigui del partit que sigui, hauria de signar l’aval que la candidatura RSE necessita per a presentar-se, altrament es converteixen en còmplices dels quins usen de la «llei de partits» per a eliminar la competència, sobretot de la que vol liquidar la restauració de la monarquia. Trist i galdós paper el de les CUP’s: no es presenten —uix, quina por!, el «poble treballador» català no està prou «preparat»— i tampoc no mouen un dit per a permetre que d’altres més valents ho puguin fer.
la Catalunya d'esquerra
Tres constatacions i traca final
Primera constatació: L’esquerra «catalana» no existeix, és un miratge. Hi ha una suposada «esquerra», espanyola això sí, amb sucursals teledirigides —en massa de casos pels serveis secrets de l’estat— a les perifèries peninsulars. L’esquerra espanyola és sols una eina més de domini i perpetuació del nostre sotmetiment a Castella —ara coneguda amb el nom d’Espanya—; la dita esquerra catalana els darrers quaranta anys no ha fet pas res si no ha estat del bracet de l’esquerra espanyola, és a dir, traint Catalunya.
Segona constatació: Catalunya no és ni de «dreta» ni d’«esquerra». Catalunya és una nació molt antiga i amb una mentalitat d’arrel diferent a la dels nostres veïns del Nord o de Ponent. La devoció dels catalans per la llibertat i pel progrés, el propi i el de la Humanitat sencera, no té parangó enlloc més del planeta (tal vegada als EUA), però això no ens fa pas ser d’esquerra. L’amor dels catalans a la bona organització i a la feina ben feta potser és compartit per japonesos i alemanys, però això no ens fa pas ser de dreta. Catalunya és, millor dit hauria de ser, catalana.
Tercera constatació: Per salvar Espanya, PpE i PsoE pacten a cor què vols. La propaganda que els fou tan útil, al març ha fet un any, en les darreres ereccions espanyoles de «vota esquerra sinó torna el PP», després del pacte nazi-soviètic a Euscal Herria i del mateix estil a l’Ajuntament del Cap i Casal, ara no la poden usar de nou, així que cal inventar-se un boc expiatori; a casa nostra la falsa esquerra catalana teledirigida ja ha assenyalat a un que els ha denunciat: en Joan Carretero, al qual li encolomen l’afegit que és de «dretes» per continuar servint-se així de la productiva —del punt de vista d’aigualir cervells i recaptar vots— cançó de l’enfadós i, alhora, bescantar-lo davant l’opinió catalana a la qual l’horroritza «ser una puta merda».
L’infantilisme pseudo revolucionari amagat en l’adscripció de bona part del jovent català combatiu o rebel en formacions auto etiquetades d’esquerra independentista, ha provocat la trista realitat en què dita joventut cofoia de la pròpia estupidesa renegui de la Pàtria i sigui còmplice de la traïció ordida per un grapat de velles (o menys velles) «glòries», arrepapades en l’stalinisme i el maoisme —la seua ideologia?: «la raó és a la boca del canó del fusell»—, il·luminades en la ignorància i en la falsedat interessades, a les quals sotmeten sine qua non els seus acòlits: «si no ets d’esquerres ets una puta merda».
Cal dir-ho clar i català: ens mentiren, ens menteixen i ens mentiran si no els denunciem públicament. Els quatre gats assenyalats fa quaranta anys que ens enganyen i, amb la impunitat que s’atorguen pel «triomf» de les seues tesis proclius al genocidi, han descurat la màscara rere la qual s’emboscaven. Se’ls hi veu el llautó, s’han descuidat i confiat, talment aquells nou-rics que no havien tocat mai pela i la despenien, babaus, en fatxenderia de «disseny».
Fa uns dies, en un apunt d’aquest bloc blasmava a un amic «historiador» perquè el darrer 14 d’abril transigí en predicar sota el paraigua d’una bandera espanyola. Ahir, un comentari caçat al vol al peu d’un apunt en un altre bloc, em serveix de paradigma del mateix engany. El signa un que és, també!, «historiador»: «Fruit de la reflexió, i no del sentiment, considero la independència una aspiració racional i pràctica. Tanmateix, quan sento Carretero, i la seva mania neocon contra la funció pública, i les seves lloances neoliberals, aquell dia, voldria mantenir-me espanyol. I em fa l’efecte que no sóc l’únic.»
«Voldria mantenir-me espanyol» què significa? Exactament això: hom es pot mantenir espanyol només quan és espanyol i vol continuar essent-ho, malgrat en dubti en algun moment de lucidesa …o per aconseguir alguna medalla. No us recorda allò de «antes roja que rota»? O allò, és el mateix en altres mots, de «que bonita seria Cataluña sin los catalanes»? Aquests «historiadors», que pontifiquen a tort i a dret sobre qui és independentista en funció de l’adscripció ideològica imaginada o fins i tot negada, han resultat independentistes… espanyols! Doncs gent com ells són els quins corrompen els cervells dels nostres fills, aprofitant-se de la impunitat de les poltrones de la universitat «pública» o de les altres menjadores sostingudes pels seus camarades al desgovern tristpartit.
«I em fa l’efecte que no sóc l’únic» oi és clar que no ets l’únic! El Parlament regional al qual encara a alguns no us hi han deixat entrar (hi ha massa oferta) i les executives dels partits, en són plens de gent com vosaltres, d’espanyols disfressats amb la granota —els vostres connacionals en diuen, quin encert! «mono»— d’esquerra fent-se passar per independentistes catalans. Per a desgràcia de Catalunya no ets l’únic, et diguis Diez o Guardans: de fa segles els patriotes estem avesats a patir suplantadors i botiflers.
Tothom vol ser honorable diputat
El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.
Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.
Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s’ha molestat en investigar al registre?]
Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar)—, la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.
A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.
Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d’E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l’actual president d’E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.
L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques —entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions— sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones —no per partits—, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.
I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.
Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.
El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?
El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.
El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant —salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»— a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats …per «imperatiu» ètic o per manca d’identificació.]