Archive for desembre, 2008

VIURE A TOT RISC

Dimecres, desembre 31st, 2008

Ermengol Passola al Pati de l'Ateneu Barcelonès

Ermengol Passola al Pati de l'Ateneu Barcelonès (octubre 2008)

Feina feta no fa destorb

El 22 d’octubre d’enguany a l’Ateneu Barcelonès se li féu un molt merescut homenatge al patriota Ermengol Passola, del qual ja en vaig donar compte en un apunt del bloc. Però em quedà la recança de no haver pogut escoltar, allà mateix, les paraules que podria haver pronunciat en Passola a l’acte en qüestió. Una oportunitat desaprofitada d’escoltar l’enraonar motivador d’un gran activista i millor català. Per això avui, darrer dia del 2008, em plau de posar-vos davall el que hauria estat el seu discurs si li haguessin deixat fer-lo. Primer hi ha la carta publicada al diari Avui, i després el text que la continuaria que el mateix Ermengol em féu arribar i on fa memòria de la seua relació amb els sis ponents que des de la mesa de l’Ateneu glossaren la seua vida i obra. També us hi he posat els enllaços a gravacions on el podreu escoltar i veure.

Dimecres a l’Ateneu

Va ser una explosió d’amics i de companys. Ho vivia confós i torbat; l’Ateneu ple a vessar, i a la sortida o al pati amb l’inevitable cava, resultava que pràcticament coneixia tothom. No tenia cap micròfon a mà, però si m’hagués estat possible i davant l’afecte i l’entusiasme, hauria començat prescindint de la inevitable fotocòpia de regraciaments que s’han de donar davant d’actes tan generosos, hauria dit: que acollia aquell acte gairebé forassenyat amb gent que fins i tot quedaven a la porta, que m’havien escollit com una representació d’allò que alguna vegada n’hem dit formigues subterrànies. I hauria llegit el nom de vint-i-quatre imprescindibles col·laboradors que sempre havien anat amb mi, i jo amb ells, encara que aquesta llista ho era tot menys una manera escaient de començar una intervenció. Tanmateix, no em puc estar d’escriure els tres primers i els tres últims de la llista: Pere Artís, Enric Borràs, Teresina Clota, i els tres últims, Rosa Paretó, Maria Plubins, Lluís Puntís, ordenats per ordre alfabètic. I crec que hauria acabat amb alguna cosa com ara aquesta: «Només podem parlar d’esperança si som capaços dia a dia de viure a tot risc treballant per la independència de Catalunya».

Ermengol Passola

Text inèdit:

Oriol Bohigas, estimat amic, que em plau recordar-te de les primeres hores de l’ADIC, Associació de Disseny Industrial de Catalunya, i que ens ho van tombar a Governació i vàrem tenir que passar a ser l’ADI-FAD. A les faldilles del Foment de les Arts Decoratives, quin horror en aquell temps per iniciar el grup de disseny haver de cohabitar amb la bella gent, però tanmateix «decorativa i decoratius». I d’aquells primers moments la companyia i l’estimació. I per damunt de tot la sensibilitat i el despreniment esplèndid del nostre mestre Antoni de Moragas Gallissà.

Lluís, Lluís Cabrera, quin un! quin un n’hi ha! d’aquest Lluís. Que va saber copsar la intenció de la «Caseta de Catalònia Acord» a la Feria d’Abril de 2003. He dit intenció actual, a curt, a mig i a llarg termini, i eren moltíssimes les idees que es conjuminaven per a poder descobrir des de dins i amb proves fefaents, el gran negoci i l’abús de subvencions que rebia i encara rep la Feria d’Abril. Però, a més, vas de seguida involucrar-te i així sortiren «Els altres andalusos» que per a mi és la immillorable continuació de Catalònia Acord.

Recordat amic Toni Castells, el dia abans de que t’anomenessin conseller vàrem dinar plegats, recordaré sempre la conversa en la que abocàrem tot el nostre optimisme en la possibilitat de que un Govern del PSC, presidit per Maragall podia i devia, com a objectiu possible un avenç de Catalunya; afegint-se al combat de defensa de tots els seus drets morals (per no dir-ne patriòtics) i materials, també entrant directe en les sumes exactes de la detracció econòmica global i explicitada per cap. Vàrem acabar amb la confiança que el PSC podria fer conscients dels diners que li faltaven per cada català, per molt castellà que parli, i que aquesta sí que fora la lluita que havia d’unir a tota la població!

Estimat Josep Ma Espinàs, penso en la quantitat de criaturades que has hagut d’aguantar al meu costat, recordo aquelles estades als hotels de Cannes atenent un estand el MIDEM. Oferint les nostres misèries musicals a la fira més important de tots els professionals de la música. I tu aguantant a peu dret el paperot! Com a prova tinc molt present un cop que tu dirigies l’enregistrament d’un disc de la discoteca «M’agrada Cavall Fort». Hi havia un tros que s’hi havia d’afegir un cant col·lectiu poble; i així ens decidirem a cantar tots els assistents. Per tres vegades es va repetir la prova, quedava clar que algú desafinava i que aquest era jo. Hauries hagut de retirar-me, però la il·lusió de que aquest disc aniria a parar als meus fills i que qui sap si em reconeixerien la veu, amb aquesta dèria no vaig pensar en la dissonància. Renoi si varem aconseguir els dos resultats! Per una banda tu vares fer veure que no passava res, i per una altra quan posàvem els discos a casa deien: «Mira el pare!, Aquest és el pare!».

Llunyà company de feina, Baltasar Porcel. A qui ara la premsa atribueix el teu pas per les Galeries Maldà treballant com enquadernador de llibres de luxe. Les noticies com veus van com van. I amb tu podem tenir junts l’assistència al Consell de Guerra a Jordi Pujol decisiu en la història d’aquest país, però jo també et tinc present cantant a les meves criatures: «Sa madona folla des Puig de Sineu per posar sa lloca, posa s’homo seu. Ai si, ai no, sa tia Antonina i son oncle es Simó». Tens una novel·leta en la qual el capità dels contrabandistes es diu Passoles, home!, tant no!.

Respectat i estimat mestre Joan Triadú. Hauria de fer un relat paral·lel al de les teves memòries per a explicar totes les coses de profit per Catalunya que he pogut fer gràcies a tu. Recordaré els viatges a casa de Miquel Guinart a Montpeller, per subvencionar la revista Vida Nova, i la teva resposta quan et demanava si això podia tenir alguna transcendència «Tal com està tot, els únics amics que ens queden son els occitans. I com que no podem deixar de fer el que es pugui posem-nos almenys al seu costat en aquesta publicació ‘occitano-catalane’». Et recordaré sempre quan a l’habitació del costat, el teu fill Joaquim estava greu d’hidrocefàlia, però a la sala gran de casa teva seguies donant les classes de català sense ni una indecisió: Vetllaves a dos malalts! Ens has ensenyat a treballar per Catalunya amb una motivació impagable. El nostre poble transmet força i afanys a qui el sap escoltar.


entrevista a Vilaweb

video de l’homenatge

«El Cafè de la República»

tots una sola nació catalana

CATALÒNIA ACORD

Representació de la pancarta de 4,5 metres de llarg que penjava dins de la caseta de Catalònia Acord instal·lada a la Fira d’Abril del 2003 a la Nova Mar Bella de Barcelona

AMB BROSSA

Dimarts, desembre 30th, 2008

Pepa Llopis, Joan Brossa, Josepmiquel Servià

Pepa Llopis, Joan Brossa, Josepmiquel Servià

En Josepmiquel Servià, al seu llibre La barca encesa, li dedicà dos poemes a en Joan Brossa. Avui és un bon dia, també, per a rellegir-los:

ENDEVINALLA
Per què serveix un rellotge espatllat?
Doncs, per no saber quina hora és.

CEMENTIRI
Al mateix nínxol reposen
una noia de setze anys
i un vell de noranta-quatre.
Són mare i fill.

HOMENATGE A EN JOAN BROSSA

Dimarts, desembre 30th, 2008
brosso
brosses
Brossa
brossem
brosseu
brossen

Per a
l’abloccedari

Enric Borràs, editor
30-XII-2008

EL PROFETA DE LA PLAÇA D’ORIENT

Dissabte, desembre 27th, 2008

profeta

Efemèrides pel 2009

La tradició ocultista, esotèrica si us plau més als descreguts, encara viva a l’ex vila de Gràcia (Barcelona), ens ha permès d’escoltar a un dels pocs vers oracles que romanen entre nosaltres. No se li atansa qui vol, només qui pot, atès que el salconduit necessari el dóna l’endeví en qüestió. Pronunciant correctament —a la matinada del darrer dissabte de l’any— la frase de les Set Paraules Màgiques —valgui la redundància— just al davant de la porta (de fa anys i panys tapiada) de ponent de la Torratxa, es dissipa el mur i hom es pot esmunyir pel passatge secret que duu, per davall terra i en direcció a Sol ixent, fins al soterrani del Carrer del Profeta, on s’hi està el mateix, el que parla per boca del qui ho veu i ho sap tot.

No estic autoritzat a donar-vos-en més detalls, així que vaig per feina. La gràcia del gracienc —ja em perdonareu tanta repetició— Profeta rau en què la resposta us pot semblar inversemblant a la pregunta, i a voltes ésser també una pregunta. Cal ser iniciat en l’ocultisme per a traure’n el suc, i el bruc. Avui el temporal de llevant ha enterbolit, encara més, el meu enteniment, prou confús d’esma sense precisar d’«ajut» extern. També és morbós aquest oracle, l’únic dia de l’any que «treballa» i ha de ser en sàbat! En el quasi diàleg següent, ‘P’ és el Profeta, ‘J’ el qui transcriu (i, entre claudàtors, el seu íntim pensament, és un dir).

J: El 2009 serà el darrer del desgovern a la Generalitat de Dalt?

P: La Trinitat és el miratge dels quins volen seguir orbs; no hi ha tres, és U, a més a més foraster i, el seu amo, també és estranger.

J [hi torno]: En l’any que encetem a sis dies vista, per fi tindrem la Independència de Catalunya?

P: Si m’has de fer parlar per parlar, marxa! Ara, si ets curt de gambals… El qui ha posat el Desconsol a la plaça front del Galliner no he estat pas jo!

J: En Pujol, de jubilat, insisteix en la cançó de l’enfadós: «la Independència ‘ara no toca’». Els catalans som prou madurs per anar a la nostra?

P: De fa poc restaurada, però s’han «oblidat» de posar-li els pebrots a l’estàtua del Geni català.

J: Ai, ai, ai! Oracle o apologeta? Aquesta «via» és molt mal vista…

P: On no hi ha homes com cal, sols hi campen criatures ploramiques.

J [s‘embolica la troca, canviem de tema]: És cert que s’acabaran les obres de la Plaça de Lesseps?

P: Des de que el Porc-quec fou assabentat que a Josepets s’hi havia soterrat el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, tots els alcaldes del Cap i Casal són obsedits per trobar-ne la tomba i destruir-ne el contingut, no fos el cas que l’heroi reneixi i, seguint-lo, el poble dempeus presenti batalla. Mentre no en descobreixin el parador, foradaran i tornaran a foradar l’antiga Plaça de la Creu.

J […no es deixa ensarronar]: La documentació catalana robada que en part és a Salamanca, tornarà, oi?

P: Ans la rebrà, sense demanar-ho, un moro de Ceuta que no pas un nét de català recobri el que era del seu avi; és el «cafè per a tots» aplicat amb refinada precisió per qui tu en dius el Mentider de la Moncloa.

J [cxxx de Profeta! provaré més marrades]: Quin futur li espera al Calb de la Franja de Ponent? El català serà llengua oficial a l’Aragó?

P: L’entitat d’estalvis presidida pel gran Traficant li ha afluixat set-cents milions al costat fosc del Mas el qual, si no s’espavila, me’l veig fent la Casa Gran a la piscina que el Borbó regalà al Casal Català de Santiago de Xile. Aragó, Aragó? Catalunya!

J: El que sembla segur és que el ninou duu sota el braç novetats positives com l’aparició d’un nou diari en català i la consolidació dels que encara surten.

P: Amb les coses de menjar no s’hi juga, i amb l’espanyola i sobrevinguda aristocràcia que s’ha de pagar el títol, menys. Aquests babaus que pidolen somicant una edició en català no s’adonen que la campanya que fan córrer ha estat organitzada des del mateix despatx del conde.

J: !?

P: Xut!, no he acabat. Sobre el diari que don Miguel Quer deixà a la fallida en mans del fill del Legionario li regalen, vulguis no vulguis, al Narcís amic dels que ara habiten la Moncloa, en connexió telemàtica amb el PsoE des del Fort de Montjuïc mosquer via la desafectada Gran Sinagoga de Barcelona.

J: !?

P: Re-xut, un respecte! Vinc de lluny, però sóc al dia de les noves tecnologies. El Lloret, un ocell de mar, dirigirà un diari digital afeccionat als «sms» que en dos anys de no fer res s’ha embutxacat cent quaranta-mil eurons en subvencions. És clar que pel camí d’aquest presumible ascens l’arlot ha renegat del grau de comandant en cap del seu exèrcit i s’ha rebaixat a ser lloctinent del Cigales. Tot sia per la Casa (Gran).

J: Parlant de joves «polítics», quin se’n destacarà el 2009?

P: L’exèrcit [‘Hari‘] famós [‘Berth‘] i quasi centenari ha retornat als quarters d’hivern després de molts anys de marxar-hi. És un senyal i molt significatiu que de nou visqui a Gràcia, gresol de totes les revolucions nostrades. El qui segueixi el consell de l’ancià i es reagrupi al redós del vell lluitador pot encapçalar amb succés la imminent revolució patriòtica.

J: Amb tanta vellesa, potser us referireu als temps de la Convenció i la Revolució francesa?

P: Que n’ets de ruc! A França poc saben què és Revolució. Ni l’himne que canten és seu, el copiaren d’una cançó dels mariners del barri dels Catalans de Marsella. Fins el més preclar dels seus pensadors, un tal Voltaire, era fill de catalana.

J: !?

P: A callar! I el que els hi toca més allò que no sona i mai no volen confessar: l’heroi de «la França», el magnífic Napoleó I, era descendent directe de la nissaga catalana del virrei de Còrsega, n’Hug Bonapart. Pel coneixement de la seua catalanitat, Napoleó incorporà Catalunya a l’Imperi separant-la del Regne d’Espanya, abolí el decret de «Nova Planta», féu oficial l’idioma català i de nou s’encunyaren monedes a la Seca de Barcelona, i així es feren les primeres i catalanes pecetes [‘pessetes‘].

J: Sí, home. Ara em direu també que en Leonardo da Vinci era català? Ha! Ha! Ha!

P: Tu, descregut, trigaràs a poder presentar-te altre cop davant meu. Fuig, marxa, guilla d’ací, fot el camp! Ara, recorda-te’n del que et dic: sàpigues que el 2009 serà l’any dels catalans renascuts, d’aquells privats del seu origen perquè se n’han aprofitat de la seva obra els vencedors i els han fet passar pel que no són. Ja ho llegiràs als diaris, si és que en saps de llegir o si en quedi algun de diari… Digues-me, si no era català, per què quan pintava mares de déu en Lleonart gairebé sempre hi posava de fons la muntanya de Montserrat?

* * *

El Profeta no m’ha deixat ni acomiadar-me. M’he trobat de sobte de bocaterrosa als graons que donen accés a la Plaça del Poble Romaní, amb el bastó per barret i l’armilla com si fos un bolquer. Quina fatxa! Uns gitanets que m’han vist, assenyalant-me han comentat: «guaita aquest paio, s’ha engatat, i quin pet que porta!». No sé si m’ha estomacat el mestre, però he notat una sensació de cansament acompanyada de dolor a les articulacions, un malestar general. S’ha ben emprenyat amb mi, potser l’any que ve ja no voldrà tornar-me a donar el senyal…

ENS HA TOCAT LA GROSSA DE NADAL

Dimarts, desembre 23rd, 2008

Papers tacats de sang

A Salamanca hi ha els nostres papers tacats de sang

Dels dos milions de documents
ens tornen cent llibres

Ahir dilluns, entre les sis i les set de la tarda, el servei d’alertes de Google me’n féu arribar tres d’altres tants mitjans digitals espanyols que deien el mateix, segurament originades per la notícia emesa a un quart de sis per l’agència Europa Press. En resum, dels dos milions de documents pertanyents a particulars catalans robats a punta de baioneta— que encara romanen segrestats a Salamanca, el generós ministre espanyol de Cultura (sic) ens torna cent llibres, que seran rebuts avui, a bombo i plateret, pel conseller Tresserras i la plana major del seu departament a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès.

Aquesta nova «devolució» del patrimoni robat pels espanyols és el resultat de les «intenses negociacions» hagudes el maig passat entre el ministre i el conseller, prèvia promesa del Mentider de la Moncloa al Monti Putin que «abans de l’estiu» l’assumpte del retorn pendent «passaria a la història». I és clar que ha passat a la història, però de manera diferent a com es pensaven els «innocents» negociadors: una nova befa a la dignitat del poble català, dels dos milions de documents nostres que reconeixen haver-nos robat ens en tornen cent llibres, cent!, que podríem comprar a les llibreries de vell per cinc-cents eurons a tot estirar.

Ignoro amb quina cara i amb quina poca vergonya els actuals manifassers de la Comissió de la Dignitat pensen presentar els premis Dignitat d’enguany. És clar que d’una gent que prenen com a símbol un ninotet que arrossega la bandera pel terra però, això sí, el puny fermat el duu ben alt, es pot esperar tot. Mentre els del tristpartit al desgovern de la Generalitat de dalt els hi vagin amollant subvencions, poc que badaran boca per fer alguna cosa més que figurar i «premiar-se» els uns als altres. Entretenir al personal, fer algun que altre comunicat paraules al vent—, publicar articlets i llibrets, sortir a la foto i tira, que la vida són quatre dies…

El meu amic Frank Dubé ja ho deia fa més de vint anys en la lletra de la cançó Independència per a Catalunya: «arribarà abans un negre a la Casa Blanca que un català a la Moncloa». Doncs això, Catalunya serà independent abans que els espanyols no ens hagin tornat el patrimoni espoliat.

LA MARATÓ DE TV(E)3 CENSURADA

Dimarts, desembre 16th, 2008
a causa de l'addicció el cervell es transforma

a causa de l'addicció el cervell es modifica

S’«obliden» d’una molt greu malaltia mental

En un país que es distingeix per infravalorar la investigació científica a nivells més propis del tercer món que de la mitjana dels països civilitzats, fa mal al cor i al cap haver de suportar les maratons que munta la gasiva administració per aconseguir uns recursos que ella mateixa nega als seus pressupostos generals exercici rere exercici. Però encara fa molt més mal que en un tema com les malalties mentals n’amaguin una de molt greu la qual, a més a més, de lluny és la que afecta a més població: un 15 per cent pel cap baix, i en augment d’un any a l’altre; no m’equivocaré gens si afirmo que per la quantitat de malalts que la pateixen el seu nombre és força superior al resultat de la suma dels afectats per totes les altres malalties mentals.

Pel que m’ha arribat a les orelles i, vist com ha anat la Marató d’enguany m’ho crec, el poder dels fabricants de la droga dura més estesa i «legal» és per damunt de la salut i de l’interès de la societat catalana. Concretament m’han dit que el criteri del «lobby» dels fabricants de begudes alcohòliques del Penedès ha imposat com el tristpartit pot empassar-s’ho?— el silenci total sobre la greu malaltia en qüestió, que no és altra que l’addicció, és a dir, en el cas que ens ocupa, la dependència psicològica i fisiològica permanent envers el consum de substàncies creadores d’hàbit.

A la lletra petita —mooooolt petita!— d’algunes notes de premsa ja hi hem llegit que pel damunt de la meitat dels accidents de circulació hi ha l’alcohol present. Tots els quins beuen alcohol no són addictes, naturalment, però en la població no malalta d’addicció la ingesta de begudes alcohòliques, ni que sigui moderada, també altera la percepció i els reflexos. Si això es produeix en gent no malalta, és a dir, no addicta, imagineu-vos el desastre causat en persones que pateixen aquesta greu malaltia. Cal dir que l’alcohol no és l’única droga dura legal o il·legal— existent, però sí la més estesa, la més fàcil de trobar i la més barata.

D’addiccions n’hi ha a moltes substàncies (i a situacions o a comports). Les comunes entre les «legals» són a l’alcohol i als psicofàrmacs —amb recepta!—, i entre les il·legals les més conegudes són a la cocaïna i al cànnabis (haixix o grifa); no menciono les menys usades. Darrerament i sobretot entre la població adolescent i jove creix el nombre d’addictes a les drogues dites de «disseny» —per si encara no fossin prou de «moda» i calgués fer-les més atractives entre els seus usuaris majoritaris—, en general presentades en forma de pastilla. Tot sovint, els addictes barregen entre diferents drogues i això per una raó que és la causa que us parli d’addicció i no d’addiccions: quan a hom se li declara l’addicció a una droga, automàticament es converteix en addicte a totes les drogues.

Les causes que provoquen l’addicció en unes persones i no en unes altres són diverses i no del tot conegudes. Se sap que hi ha una predisposició genètica i també que els factors socials hi influeixen, així com les circumstàncies vitals de cadascú. La mesura en què un factor és més determinant que un altre en un individu concret no es coneix i, a efectes pràctics, és una dada que ara per ara no té cap utilitat pel que fa al remei de la malaltia: un cop s’ha manifestat, l’addicció només desapareix quan hom es mor. Segons l’Organització Mundial de la Salud, l’alcoholisme —l’addicció més universal— és una malaltia greu amb tendència a la recaiguda.

L’únic remei temporal que té l’addicció és no prendre cap substància que la causi sota cap circumstància; l’única excepció —en general per breu temps— es pot produir quan l’estat del malalt ho recomana per evitar-li mals pitjors o la mort, perquè l’abstinència sobtada d’alcohol en un malalt d’alcoholisme pot matar-lo. En casos de tractament o d’hospitalització deguts a d’altres malalties, els addictes poden recaure involuntàriament a causa de les drogues que se’ls hi ha hagut de subministrar (sedants, anestèsies, etc.). També se sap de l’estreta relació entre l’addicció i d’altres malalties mentals, per exemple la personalitat dual o l’esquizofrènia, per dir-ne sols dues de conegudes. Hi ha estudis que proven la forta incidència de l’haixix en el període d’aparició de l’esquizofrènia, és a dir, en aquest cas la droga accelera l’edat de manifestació de dita malaltia. I el que és pitjor, tot apunta a què aquesta droga podria provocar l’esquizofrènia en individus no predisposats a patir-la.

La gran implantació del consum habitual de begudes alcohòliques en el pòsit cultural català fa que es cometin, sense voler-ho, veritables bestieses contra subjectes d’edats molt petites: costums en aparença «innocents» com el «pa amb vi i sucre» donat a nens com a suculent berenar pot desencadenar-los-hi l’addició. Dites populars com «el vi fa sang» contribueixen a falses creences sobre els suposats beneficis per a un sector —creixent— de població pel qual el vi i tots els seus derivats són el pitjor verí. Si us plau, com a prevenció, sobretot impediu-ne la ingesta als menors d’edat, encara que us sembli que no hi ha antecedents familiars.

El zel amb què actualment es persegueix el tabaquisme —que sí és una addicció però no ningú li atribueix sigui causa de malalties mentals— a casa nostra no té parangó en el cas de l’alcohol. I aquest fet que discrimina a favor de les begudes alcohòliques és molt sospitós, atès que les morts i els càncers que provoquen (a banda dels accidents ja mencionats al començ de l’apunt) són molts més dels declarats. Les administracions, els governs, per què insisteixen tant en el tabac i s’«obliden» de l’alcohol? La publicitat que entra pels ulls i les oïdes de tothom, i en especial dels més petits, mostra una estreta relació entre l’alcohol i l’esport, entre l’alcohol i la festa, entre l’alcohol i el sexe, entre la alcohol i la jovenesa, etc. Feu un simple exercici només en els casos que cito, traieu l’alcohol i poseu-hi el tabac; oi que no ho veuríeu amb la mateixa complaença, amb els mateixos ulls i comprensió?

Diuen que la droga compra ministres, jutges i fins caps de govern. No sé si és el cas català, però ho sembla. També diuen que no n’hi ha prou en ser honest, sinó que cal semblar-ho. A veure si les autoritats s’ho apliquen i destinen, si més no, el mateix pressupost contra l’addicció a l’alcohol que el dedicat contra l’addició al tabac. Altrament actuen calcant allò «del enemigo exterior» a què ens tenia acostumats un (passat?) dictador: fixar l’objecte d’atenció de la societat en una realitat més o menys real o perillosa per amagar l’existència del real, veritable i molt més greu perill per a la societat: la mateixa dictadura.

Altres apunts en què enraono sobre l’addicció:

La droga mata

Addictives autoritats

EN MARC BELZUNCES NO HA DECLARAT

Dilluns, desembre 15th, 2008
Solidaritat amb en Marc Belzunces

Solidaritat amb en Marc Belzunces

Acte públic de suport

Aquest fred matí de dilluns una quinzena de patriotes hem fet costat, amb la nostra presència activa al davant de la porta dels Jutjats (nous) de Barcelona, a la ferma actitud d’en Marc Belzunces, primer independentista objector de consciència electoral. Dos ex alcaldes (Lleida i Pla de Cabra), dos dirigents de la Plataforma Sobirania i República, un docte enginyer lingüista, un publicista i historiador, un reporter de Racó Català, un conegut blocaire (a MesVilaWeb) maresmenc, diversos amics d’en Belzunces, dos membres de Gent de la Terra, una històrica lluitadora osonenca, un brillant jove artista, etc., i qui signa aquesta crònica.

Malgrat l’hora, un quart de deu del matí coincident amb l’inici de la jornada laboral per a molta gent— i el fred, hem romàs amatents amb les estelades i mostrant la pancarta que es veu a la fotografia; dos lemes s’hi poden llegir: «Solidaritat amb Marc Belzunces» i «Despenalitzeu l’objecció de consciència electoral». Per cert, una jutge que s’ha atansat m’ha dit, en perfecte andalús: «és el Parlament qui ha de despenalitzar, no nosaltres» i no, no té pas raó. En tot cas seria el Congreso espanyol qui hauria de legislar al respecte —suposant que s’avinguessin a canvis del redactat constitucional—… ja signaria ara mateix que el Parlament català fos prou sobirà per a legislar sobre el tema!

A dos quarts i mig de deu han sortit per la porta principal dels Jutjats en Marc i na Marta Clapés, la seua advocada. Un cop entre nosaltres ens han explicat que en Belzunces s’ha negat a declarar i s’ha remès al seu escrit lliurat el passat juliol a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Ara caldrà esperar la decisió del jutge, a veure —com sembla passarà— si ho considera delicte; aleshores en Marc seria jutjat com si d’un perillós criminal es tractés a l’Audiència Provincial de Barcelona, una instància judicial superior a la normal en casos de faltes o petits delictes, que són vistos pels Jutjats penals.

Molt a tocar nostre poc a poc ha anat creixent un grup de jovent, i és que avui es jutjava a dos nois que van protagonitzar una acció reivindicativa el passat abril al Castell de Montjuïc de Barcelona. Naturalment m’hi he presentat i els he encoratjat, tot oferint-los-hi la nostra solidaritat si l’han de menester. Si un català, pel fet de ser-ho, és perseguit pels espanyols, poc que importa la ideologia que professi, el nostre deure és fer-li costat, per damunt de cap altra consideració, sense excusa.

Aprofito aquest apunt per agrair totes les notes de suport rebudes, com a comentaris i també les adreçades directament a en Belzunces. Ara ens cal pensar quina mena d’accions podríem dur a terme si finalment s’ha d’anar a judici. Podeu deixar les vostres propostes fent comentaris, totes seran benvingudes.

SOLIDARITAT AMB EN MARC BELZUNCES

Dijous, desembre 11th, 2008
Sols que un engranatge se'n surti, la piconadora s'aturarà

Sols que un engranatge se'n surti...

El primer patriota objector
de consciència electoral

La maquinària repressiva del Regne d’Espanya es posà en funcionament de forma automàtica quan el català Marc Belzunces independentista declarat— no es presentà a la constitució de la mesa electoral a la qual fou designat com a «vocal 2 suplent 2» en les darreres eleccions espanyoles (9 de març del 2008). Dit automatisme, però, donà pas a un exprés interès de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que el cità a comparèixer com a imputat d’un presumpte delicte electoral el passat 3 de juliol del 2008. Aquell mateix dia, en Belzunces, per comptes de declarar, lliurà un escrit el punt primer del qual ja avisava de la causa del seu capteniment:

«Com a independentista català la meva consciència m’impedeix completament col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari.»

[podeu llegir la declaració sencera ací.]

És necessari que us assenyali que en Marc és una persona compromesa amb Catalunya, amb la Ciència i amb les Noves Tecnologies des de fa molts anys. Només cal que feu una llambregada a la seua activitat científica i cultural els darrers vuit anys; amb això no vull dir altra cosa que en Benzulces és l’antítesi del «passota», el seu compromís amb la nostra societat el porta a esmerçar gairebé tot el seu temps lliure en activitats no remunerades dedicades al proïsme.

En assabentar-se de la situació d’en Marc per un missatge que vaig trametre a amics i coneguts, en Josep Blesa m’encarregà des del seu bloc de començar la recapta per a subvenir les despeses de la defensa jurídica del nostre objector a Espanya. Aleshores vaig obrir un compte corrent específic al meu nom on s’hi ingressaven totes les aportacions monetàries. Per assegurar encara més la defensa d’en Belzunces, vaig transferir tot el recollit fins el 9 de setembre a la Fundació Catalunya, creada per en Joaquim Fons, la qual justament té «per objecte, sense cap finalitat de profit, la defensa dels drets nacionals dels catalans, tant individuals com col·lectius, i especialment els reconeguts per la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides de 10 de desembre de 1948». El total ascendeix en data d’avui a 3.445,12 eurons, dels quals 1.300 s’han avançat en provisió de fons als professionals encarregats del cas. Si encara no heu formalitzat la vostra aportació, feu-la a:

Fundació Catalunya

Caixa d’Enginyers, compte núm.: 3025 0012 19 1400008332

feu constar el concepte: Defensa Marc Belzunces

Important! si transferiu des de fora del Regne d’Espanya necessiteu aquests dos codis

SWIFT: cdenesbb   –   IBAN: Es18 3025 0012 19 1400008332

Més de cinc mesos després de la darrera notícia de la Fiscalia, ahir vam haver de tornar amb en Marc Belzunces al despatx d’advocats, convocats per na Marta Clapés, perquè el Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona ha dictat interlocutòria d’incoació de les Diligències Prèvies per delicte electoral, assenyalant la seua declaració com a imputat pel proper dilluns 15 de desembre del 2008 a dos quarts de deu del matí. L’advocada ens explicà les possibles línies de defensa i, de comú acord en Belzunces ha decidit de presentar-se davant del jutge però no declarar i remetre’s a l’escrit abans citat que ja presentà el 3 de juliol.

Així les coses, adonant-nos que el Regne d’Espanya considera delicte penal l’objecció de consciència electoral fent-lo subjecte de penes de multa i presó, convoco a la ciutadania catalana i, especialment, a tots els patriotes a concentrar-nos el dilluns 15 de desembre, a un quart de deu del matí (9:15 am), als tres graons junt la vorera del davant de l’accés principal dels Jutjats de Barcelona, al Passeig de Lluís Companys vegeu localització amb el Google Maps, és el punt central acolorit en blau; i també la vista exacta del lloc amb l’Street View—. Presenteu-vos-hi amb estelades i amb pancartes o cartells; us proposo els següents lemes:

Despenalització de l’objecció de consciència electoral

Solidaritat amb en Marc Belzunces

Els catalans ni som espanyols ni súbdits del Borbó

Aviat s’obrirà una pàgina web on podrem signar tothom que li vulgui fer costat en la lluita encetada per en Marc Belzunces. Cal remarcar que la seua convicció independentista no ha de privar cap demòcrata de donar-li el suport que es mereix. Feu arribar la convocatòria a tots els vostres amics i coneguts. Gràcies i fins dilluns!

PROTOCOL ALLIBERADOR

Dimarts, desembre 9th, 2008

Contra el patriotisme dels catalans, que naix del sentiment, poc s’hi valen raons, opressió o intents més o menys reeixits de genocidi. Des de fa gairebé sis-cents anys els patriotes resistim l’embat sistemàtic dels forasters. I dels de casa: els servils botiflers, de la mà i fent costat als unionistes amb Espanya o França i, alhora, llepaculs del Vaticà. Tres estats units per la mateixa raó de ser, pel comú odi a Catalunya, paral·lel al menyspreu de les llibertats. Ignorar aquesta realitat és negar una gran part de la Història de Catalunya, el combat secular en què un fil mai no trencat ens lliga amb les successives generacions de patriotes que han lluitat fins al darrer alè per a transmetre’ns la llavor de la rebel·lia, l’estima de la nostra tradició i la devoció a la llibertat.

En moments crucials el sentit polític d’uns pocs catalans s’ha imposat, amb tot l’encert, a l’individualisme que ens caracteritza. Patriotes amb provada i reconeguda capacitat directiva han estat capaços d’assolir l’objectiu fixat. Les minories dirigents que ens han dut al triomf són les que han sabut engrescar als seus contemporanis, sovint només amb dues eines a l’abast de tothom qui ho vulgui, el personal exemple de fidelitat a la Pàtria i enraonant clar i català. Ras i curt: donar la cara i pensar en català. Dites ferramentes, per la imposició d’interessats costums estrangers —l’anonimat dels incompetents, l’universalisme fal·laç, la mentida sistemàtica, el rapte de la veritat— són rovellades per manca d’ús, però sols cal voluntat per a posar-les al dia i fer-les bones avui com ho foren antany.

Amagar l’ou de l’imprescriptible dret de Catalunya de tornar a ésser un estat sobirà, rere de la suposada voluntat «majoritària», o de la «democràcia», o de la política del dia a dia (en diuen «real»: real ve de Borbó?), o d’altres galindaines, és la feina dels unionistes, pagats amb els nostres propis diners pels quins ens volen morts o, en defecte, esclaus. Els unionistes usen de totes les enganyifes hagudes i per haver, amb l’objectiu de distreure’ns, i ocupen amb fruïció els setials reservats als directius, les presidències i les secretaries executives d’entitats, organitzacions, partits, grans empreses públiques (o semi-públiques) i governs locals i regionals.

En aquest afany d’engalipar-nos, els unionistes fins i tot s’escuden amb desimboltura en la «defensa» de la «cultura» i la «llengua» catalanes, així, entre cometes. Quina cultura i quina llengua ens proposen? una cultura borda i mestissa, i una llengua empobrida i farcida d’estrangerismes. Molts catalans de cor hi cauen al parany teixit pels enemics i, pensant que així ens salven la cultura, i la llengua, encara ens les empobreixen i mistifiquen més. I el que és pitjor, despenent una gran quantitat de temps, d’esforços i de recursos que haurien de dedicar-se íntegrament a la lluita per a restituir-nos la Independència de Catalunya.

Amb la religió també els unionistes són els campions en fer passar bou per bèstia grossa. Han elevat als altars a acòlits de la catalanofòbia com si d’eximis patriotes es tractés. Als veritables capellans del poble, als patriotes, els desterren o els envien lluny de casa, o els tracten de bojos o d’incapaços idealistes. La jerarquia catòlica, sotmesa al poder estranger —i no em refereixo precisament al «celestial»― és obertament contrària al nostre existir, quan no decididament activa en la nostra liquidació col·lectiva. Al monestir de la muntanya sagrada de Catalunya, quants cops hi heu vist voleiar les nostres ensenyes? El summe pontífex es nega a parlar en llengua catalana amb la mateixa convicció que si la nostra fos la del diable.

Els unionistes, coneixedors com són —no ho oblidem mai, tenim l’enemic a casa!— del gran amor dels catalans a la llibertat i al progrés, també s’imposen a les organitzacions dites d’esquerra «independentista», entabanant a cor què vols a la nostra lluitadora joventut, desviant la seua atenció del sagrat combat per la llibertat de la Pàtria i reconduint el noble afany jovenívol de rebel·lia per viaranys estranys a la nostra salvació. Qualsevulla cosa els va bé per a mistificar i trair els catalans: que si el «racisme», que si l’«anti-americanisme», que si la «causa palestina», que si la lluita de «classes», que si el falsari «ecologisme», que si el «capital», que si la «fam»… Sempre les desgràcies, imaginàries o reals, dels altres les fan passar per davant de l’interès de Catalunya, i qui dia passa, any empeny…

El «catalanisme» —d’expressió regionalista— és camp adobat a l’unionisme. Es tracta, com a les passades monarquies i dictadures, del regionalisme «ben entès»; català espanyol, català francès, català papista, aquests són els paradigmes del bon fer unionista, que ens vol inculcar —perquè oblidem els originals— estranys trets «característics» dels catalans: posar la «i» espanyola entre cognoms (el català només n’usa un de cognom); començar la setmana en dilluns (quan ha de començar en diumenge), conrear la «igualtat» francesa (en què uns són més iguals que els altres); «combregar» de la mà de l’enemic o del seu ministre (d’un estat que ha promogut dues croades contra Catalunya)… en fi, per centenars, per milers d’exemples més que hi posés, no ens redimiria de la responsabilitat de cadascú en detectar-los, denunciar-los i suprimir-los.

I la gran i ja centenària estafa: l’«autonomia». L’autonomisme, que potser hauria estat un xic justificable al segle XIX, quin significat té al segle XXI? Doncs és en aquest punt on els unionistes més carn hi aboquen, atès que s’hi troben en la seua salsa, pactant i no complint, passant-se qualsevol capteniment dels catalans per l’entrecuix dels seus tribunals d’injustícia, tot brandant el sabre quan hom els hi desemmascara el llautó. L’autonomisme a hores d’ara, més que mai, és la màxima expressió de l’unionisme, és la negació de la Pàtria i la seua reducció a xocolata del lloro, fins arribar al no ser, que és a on ens volen reduir: a no ser res.

La inviable autonomia actual, després de trenta anys d’assajos inútils, és la prova fefaent que les persones i grups que la defensen són al servei dels unionistes, sinó ells mateixos unionistes. A l’autonomisme el patriota el combat per a finir-lo; mai, ni per error, reivindicar-lo, per més befa que ens facin, l’autèntica llufa és l’autonomia. Cap patriota no pot perdre-hi ni un segon del seu temps, ni un cèntim del seu patrimoni, ni un bri del seu pensament. Autonomisme és mantenir l’esquizofrènia, perpetuar l’esclavatge, inocular l’auto-odi,

Els patriotes tenim l’obligació de denunciar, amb nom i cognom, als unionistes infiltrats en les nostres organitzacions, en tots els estaments. Hem d’evitar de figurar o de ser presents en actes o manifestos, per més independentistes que se’ns presentin, si no en tenim la certesa que ho siguin. Aquests dies passats he vist com persones i organitzacions que ni de lluny han estat ni són partidàries de la Independència de Catalunya signaven i sortien a la fotografia en actes patriòtics. Com és possible que s’admeti l’engany i se li doni carta d’autenticitat? Com és possible que organitzacions patriòtiques, enlluernades pel miratge de la unitat d’acció, acullin com a propis als contraris, s’arrenglerin amb el mateix enemic?

Els fets succeïts els darrers trenta o quaranta anys demostren que cada cop que a les instàncies «unitàries» —en realitat unitaristes— s’hi han trobat una minoria d’unionistes i una majoria de patriotes, a la fi han estat els autonomistes, per pocs que fossin, els quins s’enduen el peix al cove, imposant les tesis retardadores i així ocultant la necessària reivindicació patriòtica. Fins i tot els unionistes han practicat el cop d’estat dins les organitzacions patriòtiques quan els hi semblava que se’ls anaven a traure del damunt i, en darrer terme, sota la traïdora crida a la «unitat», s’han fet els amos altre cop, i de nou han fet passar, als ulls de tothom, els patriotes com a submisos autonomistes.

Escatir, des del punt de vista patriòtic, si una persona, nom, símbol, organització, proposta d’acció, campanya, títol, etc., és o no és patriòtic, o dit d’altra manera, pot contribuir positivament a la Independència de Catalunya, serà més o menys complicat; amb tot és un exercici necessari que hem d’aplicar, en cadascun dels casos, per sistema. Atès que per ara no hi ha una Direcció patriòtica definida i amb cares conegudes, tot seguit estableixo un esbós de protocol —en ordre decreixent de prioritat— que ens pot ajudar a encertar en la tria quan decidim incorporar-nos a la lluita o ajudar amb la nostra aportació en cada cas concret.

Es tracta que mostri o contingui tots, part o almenys un dels següents conceptes numerats de l’1 al 7; la valoració s’obté sumant els nombres per ordre de prioritat, de manera que si conté o promou l’1 val set punts, el 2 sis punts, el 4 quatre punts, i així fins al 7, que en val un. La màxima puntuació possible és 28, i la mínima 1.

1. Voluntat de ser; reforçar el caràcter

2. Devolució dels Drets i Constitucions

3. Anhel de recuperar les Llibertats individuals i col·lectives

4. Pràctica del Tancament de Caixes

5. Ensenyar la Història i les Tradicions; redescobrir-les

6. Unitat d’acció; capteniment i fermesa

7. Defensa de la Cultura i de la Llengua

Per a guanyar ens calen Direcció, Mètode, Compromís i Disciplina i, per damunt de tot, Discernir. Preneu-vos el meu esbós com a base de partida si cal debatre’l, per a destriar patriotes d’unionistes, traure’ns la brossa del damunt i encertar el recte camí a la Independència de Catalunya.