Llaor al patriota!
TESTAMENT ALS CATALANS from Enric Borràs on Vimeo
Archive for agost, 2011
DEU DIES D’INFART – 4
Divendres, agost 19th, 2011Un mes de coll pres a la Gran desconeguda
Alguns dels Bandolers de Gràcia desaren el trabuc per a provar una
nova arma, aleshores dita «shorting» [vegeu-ne detall al final de l’apunt]
Avui en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant. Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi, del tot desconeguts fins ara—.
El dia 23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala «B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya: només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels «veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens. Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense ganes ni saber-ne, a ballar!
L’endemà començaria per a mi una altra mena de rutina, amb més llibertat de moviments, podia anar amunt i avall pel passadís, des de la sala d’esbarjo (amb vistes al vell hospital) a un extrem, fins als ascensors a l’altre. A la sala de jocs hi ha taules i cadires i un gran televisor: hi veia alguna pel·lícula i les notícies. Amb tot, la major part del temps l’emprava per a llegir o resoldre encreuats. Aleshores m’adoní que no podia concentrar-me prou massa temps en una mateixa cosa, i em vaig adaptar a fer-ne una altra quan notava el neguit. Aquest deixar-ho estar i reprendre-ho més tard m’anà bé i encara ho practico, no em convé angoixar-me.
[Fa cinc minuts, a tres quarts de nou del vespre he telefonat a la senyora Pellicer, l’esposa del president Heribert Barrera. Em dóna, al meu entendre, bones notícies: en Barrera ja camina i és ell, el de sempre, té dificultat per empassar i pateix encara alguns problemes d’expressió verbal i això l’emprenya —quin bon senyal!—. El dimarts de la passada setmana el donaren d’alta de l’Hospital de Barcelona i fa la recuperació en un establiment específic al cas i li va bé. Aquesta conversa pel telèfon m’ha alegrat.]
La segona nit a planta fou pitjor que la primera, la dona del company marxà a casa a dormir i em passaria la nit fent de vigilant forçat, avisant a l’assistència quan l’home es neguitejava més del compte o bramava massa seguit; tot sigui dit passada, no es queixava sense motiu. Aquella situació, tal vegada no era la mena de repòs escaient a un qui, com jo, havia sobreviscut de feia encara no una setmana a un greu infart. Una altra nit en blanc, alleujada per la dutxa matinera i —és un dir— l’esmorzar: «cafè amb llet desnatada» i «torrades sense sal»; el codony el deixí per a les tortugues. L’endemà el veí tornava a tenir vigilant i vaig dormir quatre hores perquè em van donar alguna cosa, valia més no preguntar, no m’agraden gens les drogues però bé havia de dormir…
Cada dia al matí passava un equip de metges, molt joves tots, a veure’m, em feien les preguntes de rigor i apa. El dia 25 em portaren un paper per a signar, una mena de sentència de mort amb el meu vist-i-plau, necessari per a reparar l’altra artèria espatllada, la descendent anterior [DA], la qual tenia una lesió encara més greu que la de l’artèria causant de l’infart. La mateixa tarda em feien una cardiografia en una altra ala del complex: allà vaig veure amb els meus ulls que el nou HSP també es cau com el vell. Sigui per mala fonamentació, sigui per un càlcul deficient d’estructures, sigui per ús de material defectuós, la gran nau central que reparteix l’accés als diferents despatxos i laboratoris té, als quatre cantons i en sentit vertical, escletxes prou amples per a passar-hi la mà. Després de fer-me la prova resultà que el programa no convertia les imatges obtingudes, no funcionava: em va fer l’efecte que no em farien la intervenció abans de ser donat d’alta i em caldria tornar, de forma ambulatòria, més endavant…
Per cert, tal dia com ahir quatre anys enrere, el 18 d’agost del 2007, vaig fer un apunt al bloc d’El Llamp amb aquest títol premonitori «‘Shorting‘ contra Espanya», on explicava —llegiu-lo, paga la pena!— com uns esforçats agents de borsa dedicaven el seu saber a una estratègia per fer baixar el valor de les accions de les principals empreses espanyoles (sobretot [ex]monopolis de l’estat opressor «privatitzats» pels «sociolistos»). Just la passada setmana els espanyols s’han assabentat de les operacions dites ara «a curt» i les han «prohibit» temporalment. Han trigat quatre anys en adonar-se de la realitat…
DEU DIES D’INFART – 3
Dijous, agost 4th, 2011SS – SG
Abans d’ahir, dimarts, vuit dies després de sortir de l’Hospital de Sant Pau, baixaria al carrer per primer cop: un tomb per la Travessera de Gràcia, des de la Plaça de Gal·la Placídia fins al Monument a Anselm Clavé al capdamunt del Passeig de Sant Joan i tornada fins al Carrer Gran. Dimecres agafava l’autobús núm. 24 fins a tocar del Parc Güell, hi vaig entrar fins a la Plaça de l’Univers i passaria a saludar el Drac d’en Gaudí. Després avall, pel Carrer dels Larrard (família d’importants comerciants barcelonins als segles XVIII i XIX), creuaria la Travessera de Dalt a l’alçada del Carrer de Sors, baixaria pel Carrer del Torrent de les Flors —m’hi vaig trobar ma mare!, venia de comprar—, i per la Plaça d’en Rovira Trias, etc., arribaria retallant fins a casa.
Abans no me n’oblidi vull agrair a tots els qui m’heu deixat comentaris al web, tramès e-correus o, senzillament —aquella cosa ja més antiga—, telefonat: gràcies! Mai no m’hauria pensat pas ser objecte de l’estima de tanta gent, sou magnífics! El vostre caliu m’esperona a superar el mal tràngol i a ser, com sempre, al peu del canó. Amb tot, per prescripció familiar, aquests dies no veig els telenotícies, només miro sèries de dibuixos animats al Canal Súper3, documentals sobre Natura al Canal 33 i alguna pel·lícula interessant. Llegeixo no gaire i resolc encreuats i altres jocs de mots.
Quan em duien, després d’apedaçar-me l’artèria causant de l’infart, a la Unitat de Cures Intensives ja era la matinada del dia 20 de juliol. Estava sol —en una mena de caixa d’uns setze metres quadrats de planta, amb tot d’aparells i un llit, tot per a un únic estadant— al Box 30 de la UCI «C». No podia dormir, era gairebé immobilitzat, sobretot la cama dreta per on m’havien introduït el catèter, i la vista se’m limitava pràcticament només al sostre. Amb tants de pegats, conductes, sondes, connectors i cablatges com duia, era la Musa perfecta per a un avisat il·lustrador dels robots de l’Isaac Asimov…
La família marxava a casa, no s’hi podien estar més al box, però l’Eulàlia a les set del matí tornà: un horari de visites força estrany. L’Enric (el fill gran) no arribaria de Palma de Mallorca fins passat migdia, a l’aeroport hi havia endarreriments a les sortides dels vols, perdria tres o quatre hores d’espera absurda i sense explicacions, i a la tarda hauria d’agafar el vol de tornada, quina pallissa! En fi, el que cal fer per un pare atrotinat. El Jordi (el fill petit), la meua mare i els meus germans amb les respectives mullers, serien totes les altres visites que vaig autoritzar aquells dies a la UCI.
El dia 20 no vaig dormir gens i tampoc no em donaven de menjar ni de beure. Cap al tard un tast d’aigua just per mullar els llavis. Van passar visita els metges i em comencí a assabentar de l’abast del meu mal. L’endemà, 21 de juliol, repetició del dia anterior, amb l’angúnia afegida d’haver d’orinar —dins d’un receptacle reciclable— estirat: mai no ho havia fet, si més no des de l’època que era molt menut i anava amb bolquers, i no hauria pensat pas em costés tant. Mica en mica ho aconseguia, i amb rapidesa la infermera em controlava els centímetres cúbics «lliurats». Al vespre —millor dit, a la tarda, eren quarts de vuit— em van dur el primer sopar, la primera menjada (és un dir) en quaranta-vuit hores. Vegeu-ne ací el menú:
El primer plat resultà fet de carxofes de llauna amanida… amb tomàquet! No suporto el tomàquet, així havia de triar l’escadussera carxofa d’entre tanta vermellor àcida; el segon plat —un lluç més fals que el Calb de la Franja (llegiu Duran Lleida)— només de l’olor se’m tancà l’estómac, i de guarnició altre cop tomàquet! Els flams i altres menges de l’estil (melmelades, confitures, iogurts, etc.) no són del meu grat, de postres toves només m’agrada la crema i els gelats. Això sí, els quaranta grams de pa sense sal me’ls vaig empassar a ulls clucs, tenia molta gana. La dieta prescrita —5S – Sense Sal, Sense Greixos— m’acompanyaria tots els jorns passats a la UCI i després a la planta.
Un altre maldecap fou l’assumpte d’anar al vàter, no em deixaven i pretenien usés una mena d’orinal pla que en diuen (suposo és una espanyolada) «cunya». Després de parlar-ho amb els metges convingueren podria fer-ho quan em traguessin el cateterisme de la femoral, i així fou el dia 22; en acaba, la infermera pressionà per més d’un quart d’hora la femoral a fi se’m tanqués la ferida, i després m’ho embenà, apretant-lo força, amb un teixit adhesiu. Unes hores més tard em feren asseure en una cadira de rodes i vinga fer volts per passadissos fins a trobar el lloc esperat, deixant-me sol només el temps just. Èxit.
Em feia l’efecte, malgrat la gravetat del meu estat, que jo era qui es trobava millor d’entre tots els ocupants dels boxs del voltant. Quan entraven a canviar-me els llançols del llit, o quan em duien la medicació, aprofitava per parlar un moment amb les auxiliars. Vaig fer un comentari sobre el mal record de l’antic HSP, m’havien posat en un pavelló mig enrunat i «tot es queia», li diguí a l’auxiliar. Eixerida com un llamp la noia féu, amb una veu i un deix misteriosos: «el nou també es cau». I no em donà més detalls, però la frase em rebotava per dins el cap i em deixà petja, fins més endavant, ja ho explicaré al seu moment, vaig comprovar en persona que és cert.
Excepte una infermera cap del torn que es negaria en rodó a dur-me fins al vàter, malgrat el permís dels meus metges —féu veure, des de fora el box, que parlava per telèfon amb el metge de guàrdia i que li havia dit que no—, i li va fer dir també a la meua infermera «tampoc m’hi duria perquè no se’n volia fer responsable i els meus metges podien dir figa», l’assistència rebuda, des del meu punt de vista, fou excel·lent, fins i tot per part de les rondinaires citades: un mal dia el té tothom. Atesa la meua insistència a enraonar només en català, era respost gairebé sempre en la nostra llengua, fossin d’on fossin les interlocutores, incloses les netejadores.
A cada dia passat, em deslliurarien d’un nou penjament: ara unes sondes, ara uns sèrums, fins a traure’m l’oxigen definitivament. Però connectat a la màquina que mostrava en un monitor (pantalla) les meues constants, ho vaig estar sempre fins sortir de la UCI. El dia 23 al capvespre em pujarien a «Sala», al tercer pis del Bloc B, llit 29. Les taquicàrdies havien desaparegut i semblava més estable, però la dieta seria la mateixa, «SS – SG», amb l’afegitó al peu del menú: «al·lèrgia meló i tomàquet». Així em mig salvaria i podria menjar un xic més sense necessitat de triar o, directament, d’abandonar.