Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats
Els volem a casa!
De xoriços n’hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a Alemanya. Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis» com els qui més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de competir des de fa segles amb els estrangers: n’hi ha d’instal·lades nissagues de lladres senceres —en sentit estricte, o d’inspectors d’Hisenda (i d’altres funcionaris de l’estat: mestres, militars, civilons varis, etc.), en sentit ample—, provinents en major part de Castella, ara coneguda amb el malnom d’Espanya, i de les seues possessions i ex colònies ça i lla. El normal, també arreu, és de jutjar els lladres a casa. Però els xoriços catalans no gaudeixen d’aquest dret humà, se’ls enduen a París o a Madrit, algun n’hi ha de pet a Roma…
En el cas de ser un presumpte corrupte acusat d’haver cobrat presumptes comissions fent l’ofici més antic del món, que és l’ofici d’intermediari, el tracte s’agreuja si, endemés, ets un presumpte corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a hores d’ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats de verd amb cara de creure’s molt mal pagats i et tancaran, incondicionalment, a la presó a quasi sis-cents quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment» gràcies a l’existència d’un tribunal d’excepció (romanalla directa de l’antic Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant fent de «jutge».
Ignoro si en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra són corruptes, fins i tot admeto la meua ignorància sobre si l’alcalde fill del franquista ex alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i alhora «hereu» de Manuela de Madre, és un corrupte. Però aquests i els altres cinc detinguts a Catalunya són ciutadans catalans, i com a tals tenen el dret humà de ser jutjats a la seua terra i no a l’estranger. No m’agrada gens ni mica que als presumptes corruptes catalans se’ls tracti com si fossin criminals de guerra estrangers en un estat on, als «seus» i aquests sí veritables criminals de guerra, cada mesada els d’«esquerres» els hi paguen religiosament la pensió «por los servicios prestados a la patria».
A qui vol acollonir «messié le Garsón»? Actua per pròpia iniciativa o per indicació del cap del govern espanyol —així és com entenen a Espanya allò de la «separació» de poders—. Un amic em diu que tota la parafernàlia al voltant de la presumpta corrupció no té altre objecte que l’acollonir els polítics catalans (siguin convergents, siguin sociates) per a que s’empassin, muts, la sentència del tribunal prostitucional sobre l’estatutet de la vergonya… També diu que al Millet li ha mancat temps, de tanta xarrera, i volia endur-se al jutge a sopar a ca l’Adrià (quin altre!: un que aprengué de cuiner fent el ranxo dels militars espanyols). Sigui pel que sigui, l’«actuació» del Garsón és del tot forassenyada; és un atac directe i intolerable als drets dels catalans.
Quan ha calgut, hem sortit al carrer per defensar que als catalans no se’ls jutgi a l’Audiència nazional: què esperen els convergents per actuar amb dignitat i coratge i defensar els seus? No s’adonen que així, un jutge de Cornellà, començà el cas Banca Catalana? Que has perdut la «manta», Pujol, que no l’estires?
Vergonya, catalans, vergonya!
