Dos patriotes en la memòria
Lectura patriòtica
Entremig de la maregassa —per ara no passa a pitjor— de l’alarma generada per les notícies sobre la que en el futur coneixerem com a «època de la corrupció socialitzada» (la qual ha esquitxat fins a persones força lluny de ser tingudes per psoecialistes), m’he permès fugir d’estudi en un interludi lector de llibres sobre format «paper», en fi, llibres com els de tota la vida. Ara que els nanos ja disposen de llibres de text «digitals» començo a dubtar de com dir el nom actual de la cosa, atès que digitals també ho eren els d’abans, o com passàvem les pàgines llegides sinó amb els dits?
Una de les novetats a comentar aparegué a finals d’agost i és obra de l’estudiosa Núria Rius Vernet, dedicada a la recerca i divulgació d’artistes catalanes, i es titula Manuel Viusà i Gertrudis Galí; potser el subtítol és més aclaridor pels qui no n’havien sentit a parlar: «Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili»; encara que jo hi hauria posat, en l’intent d’assolir la difícil perfecció, «Una parella de patriotes catalans que també foren artistes».
Sí, és indubtable que eren artistes na Galí i en Viusà. Ara bé, allò que els caracteritzà no fou només el conreu de l’art —preferentment l’una com a escultora i l’altre com a pintor—, sinó l’exili, un exili que no seria motivat, com el de molts altres artistes, per la recerca de noves experiències o tendències. No, l’exili forçat de la parella en qüestió, era pel just amor a la Pàtria. Després de trenta anys d’exili, l’urc dels genocides catalanofòbics espanyols no es deturaria per foteses com la «frontera», els perseguiria més enllà i causaria el 1979 l’internament a la presó parisenca de la Santé d’en Manuel Viusà.
Per a vergonya del president espanyol Suárez i del seu sicari i ministre Rodolfo Martín Villa, el mateix fiscal francès que l’havia d’encalçar, faria un panegíric de l’acusat, quedant immediatament en llibertat. Després d’aquella detenció i per seguretat personal la parella es traslladà a Veneçuela, d’on als cinc anys sortirien, per establir-s’hi, cap a Andorra. Allà, i en memòria de la filla Núria i la néta Meritxell, la parella d’artistes endegarien el Centre de Gravat d’Encamp, on ensenyaren a diversos artistes durant anys.
Al llibre es destaca l’obra de maduresa de Gertrudis Galí amb un capítol especial. També convé assenyalar que és de lectura amena, té molta informació i conté al mig un plec de vint-i-quatre pàgines (sense numerar) imprès a quatre tintes amb reproduccions de les obres més importants d’ambdós artistes. Se m’ha fet curt i us el recomano. Només em resta assenyalar un fet que m’ha arribat a l’orella i m’esborrona: dos molt famosos cantautors catalans als quals el mateix Viusà facilità l’estada i l’actuació a París quan no ningú els coneixia, li ho han agraït —ni que sigui post mortem— negant-se a fer cap mena de declaració per a enriquir, amb el testimoni personal, la redacció del llibre.
No fos el cas que el Garsón els acusés de terroristes… Xati, va: Verges no sou!
