Epíleg i nova vida
S’han escolat tres mesos i mig llargs des del darrer apunt del bloc. Potser la meua percepció temporal —és a dir, del transcurs del temps— ha canviat, perquè no he passat quimera; o tal vegada altre interès m’ha abstret? No ho sé pas i tampoc m’hi encaparro: tal dia farà l’any.
Pel que fa a l’infart de miocardi patit fa avui cinc mesos faig força bondat. Ingereixo poca sal, el mínim d’hidrats de carboni i un màxim de 1.500 quilocalories diàries. També em prenc tota la medicació i camino una hora o més al dia. M’he aprimat deu quilograms i, amb tot, em diuen que n’haig de perdre set o deu més. Des de l’alta hospitalària fins a finals del mes de setembre no havia tornat a veure el cardiòleg; la nova cita és per a les darreries del mes de març del 2012 i abans m’hauré de sotmetre a un parell de proves al cas.
Emperò, potser el canvi més important a la meua vida des de l’infart no han estat les seqüeles de la malaltia vascular sinó el primer nét. Naixia el dia 14 de setembre a un quart i mig de cinc de la tarda, tres dies i encara no sis hores després del meu cinquanta-sisè aniversari. És un mainatge increïble, espavilat com un llamp i rialler que enamora. Ha sortit llarg, mans grans, galtes de pa de ral, cabells rossos —és el més menut descendent de Ca Colau del Ros i de la Maria Guapa— i ulls del color del triangle de l’estelada.
Ho deixo per avui perquè només de pensar-hi, em cau la bava…