EnricBorràs

JA FA TRENTA ANYS

Enric Borràs — Tue, 24 Mar 2015 08:20:04 +0000

«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.»

Enric Borràs Cubells

Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985

patriota i editor

En el 30 aniversari del seu traspàs,

família i amics el tenim al cor i al pensament

***

EL LLAMP: DOBLE ANIVERSARI

Enric Borràs — Wed, 22 Feb 2012 19:19:34 +0000

Trenta anys de l’editorial, dos menys de la revista

Al seu moment hom convingué en datar la fundació de l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982, és a dir, demà dijous farà trenta anys. Amb tot, el primer llibre editat fou Manual d’orientació, d’en Ferran Pàmies (i Pròleg del aleshores cap de Formació d’Escoltes Catalans, en Josep Carol). Al colofó s’hi assenyala: «Aquest llibre, publicat per El Llamp s’acabà d’imprimir als obradors de Gràfiques Diamant, de Barcelona, el dia 22 de febrer de 1982, any del 75è aniversari de l’Escoltisme i 125è aniversari del naixement del seu fundador Robert Baden-Powell».
Els tràmits necessaris a permetre aquell començ s’havien iniciat vint mesos abans pel cap baix. Gràcies a l’arxiu [dispers, virtual o imaginat] de l’editorial sabem que a l’estiu del 1980 enregistràvem —la raó d’aquesta acció l’explicaré en una altra ocasió— la marca «El Llamp» per a distingir «publicacions periòdiques». Un any després, el 17 de juliol del 1981 El Llamp fou inscrita al Registre d’Empreses Editorials (Ministerio de Cultura espanyol) amb el núm. 2.461/81 al Tom XIV, Foli 2.468, Inscripció primera del Libro de Editoriales.
Al maig del mateix any mon pare m’hagué d’autoritzar per escrit a ocupar una cambra del pis familiar com a despatx, en vistes a satisfer l’Arbitrio de Radicación de l’Ajuntament de Barcelona —l’«ocupació» era fictícia per a reduir la càrrega impositiva, doncs l’editorial s’estava en un altre carrer més car—; també del maig del 1981 és la Declaració d’Alta de la Licencia Fiscal de Actividades Industriales. I al setembre ens concedeixen el registre de la marca «El Llamp» pels «serveis d’edició de tota mena de publicacions». Finalment, el 3 de desembre del 1982, quasi deu mesos després de l’inici de les activitats editorials, aconseguíem el registre del logotip que ja distingia els nostres llibres.

Vetllant sempre pel suprem interès de la catalana Pàtria de salvar tos els diners possibles de caure en mans d’Espanya, i excepte els tràmits inicials d’alta dels quals no ens en podíem deslliurar, mai més, tampoc quan l’editorial passà a ser una societat anònima —els primers anys havia estat a nom meu— pagaríem cap taxa o impost directe, ni a l’Agència Tributària, ni a la Seguretat Social, ni la publicitat forçada a la revista de la «Guardia Civil». Durant els més de deu anys de la nostra activitat, amb tres-cents productes editats al carrer, no vam pagar mai més res a Espanya: això sí que és tancament de caixa o insubmissió fiscal de debò i tota la resta són punyetes.
El 30 de gener del 1984, en Jaume Vilalta, cap del Servei de Promoció de la Premsa de la Generalitat de Catalunya, ens «concedeix una autorització provisional per a l’edició i difusió de la Publicació periòdica anomenada ”El Llamp” i qualificada com ”de contingut especial”». D’aquesta manera tres setmanes després, el dijous 23 de febrer podia sortir «legalment» el núm. 0 d’El Llamp, subtitulada «Al Servei de la Nació Catalana – Revista d’Opinió, Debat, Informació i Documentació * Surt cada dos dijous».
El primer director de la revista fou l’enyorat Joan Crexell. D’entre els escrits d’encoratjament rebuts, en vull destacar el d’un patriota exemplar i llavors el periodista en actiu més vell d’Europa: «Us desitjo molt d’èxit amb El Llamp, i ja podeu comptar amb mi com a col·laborador, perquè jo dic sempre les coses molt clares i no sempre me les publiquen on les envio. Una abraçada. Joaquim Ventalló, periodista i escriptor». L’endreça definia perfectament només amb una frase la filosofia de la nostra revista bimensual: dir les coses molt clares i publicar-les.
El Llamp aparegué quan ja Canigó havia estat tancada —la torna per un càrrec a sou del comú— i no en sobrava cap ni una de publicació patriòtica, senzillament perquè gairebé no n’hi havia. Tres anys després d’aquell cop d’estat «amb simpatia» del Borbó, el panorama polític català era un desert, això sí, ben harmonitzat com ara. El Llamp trobà i, també creà, el seu propi mercat —fou la primera revista nostrada a vendre’s als quioscs de la barcelonina Rambla—, i ajudà a fixar un pensament franc, sobirà, al cap de molts catalans, pel damunt de les sigles dels partits o de les etiquetes políticament correctes.
I fou la mateixa criatura inventada —en esquinçar-se els lligams dels seus actors per confondre la unitat d’acció amb l’unitarisme— la quina precipitaria, si més no una de les causes principals, el nostre final en dos temps: primer cauria la revista al maig del 1987 i, cinc anys després, l’editorial [altres causes a comptar foren un parell de suspensions de pagaments de distribuïdores i la restricció del crèdit bancari, preludi de la crisi del 1994].
M’hauria agradat d’oferir-vos alguna cosa útil, en commemoració dels dos aniversaris i sobretot a la memòria de tanta gent que hi empenyé i ja no hi és. Havia pensat en posar a la Xarxa les dues mil vint-i-quatre pàgines publicades de la revista: centenars d’articles, de temes, de referències i de notícies. La història viva d’uns anys cabdals en la formació del que se’n diria «l’independentisme» i dels seus protagonistes. Onze anys que podríem definir, en clau catalanofòbica, com el període que va del «tejerazo» a la «garzonada» (1981-1992), onze voltes més de clau al pany del reixat on és enclosa la submissió catalana.
No he trobat finançament per a escanejar la revista i encarregar el meticulós buidat dels noms, una base de dades que no té preu. A tant temps de distància sembla mentida que aquells papers impresos siguin d’actualitat: això vol dir molt malament hem fet les coses els darrers vint-i-cinc anys, i hem d’analitzar-nos a fons i revisar la paperassa per a trobar l’entrellat de l’atzucac on som ara. Diuen que tot sant té la seua novena i no seré pas jo qui llenci la tovallola, persistiré en trobar la manera i, si no me’n surto enguany, continuaré l’intent a l’altre, i a l’altre.
Hauré de fer més apunts al bloc per a fixar en la història l’aportació d’El Llamp al pensament català i a tantes accions nascudes al seu redós. Potser, el meu primer bloc personal, El Llamp, des d’avui el faci servir més per a parlar de llibres i d’autors, i reservi el que duu el meu nom per als altres temes. Per cert, si hi ha algun llibre del vostre interès, el podeu demanar en aquesta nova botiga virtual: Adocse.
Per acabar aquest recordatori d’avui vull agrair de tot cor la feina feta pels quins van col·laborar en l’editorial i en la revista, des dels proveïdors fins als subscriptors i lectors passant, per damunt de tot, pels més desinteressats: els autors dels llibres i dels articles, els dibuixants i els fotògrafs.

DEU DIES D’INFART – 5

Enric Borràs — Mon, 19 Dec 2011 20:20:50 +0000

Epíleg i nova vida

S’han escolat tres mesos i mig llargs des del darrer apunt del bloc. Potser la meua percepció temporal —és a dir, del transcurs del temps— ha canviat, perquè no he passat quimera; o tal vegada altre interès m’ha abstret? No ho sé pas i tampoc m’hi encaparro: tal dia farà l’any.

Pel que fa a l’infart de miocardi patit fa avui cinc mesos faig força bondat. Ingereixo poca sal, el mínim d’hidrats de carboni i un màxim de 1.500 quilocalories diàries. També em prenc tota la medicació i camino una hora o més al dia. M’he aprimat deu quilograms i, amb tot, em diuen que n’haig de perdre set o deu més. Des de l’alta hospitalària fins a finals del mes de setembre no havia tornat a veure el cardiòleg; la nova cita és per a les darreries del mes de març del 2012 i abans m’hauré de sotmetre a un parell de proves al cas.

Emperò, potser el canvi més important a la meua vida des de l’infart no han estat les seqüeles de la malaltia vascular sinó el primer nét. Naixia el dia 14 de setembre a un quart i mig de cinc de la tarda, tres dies i encara no sis hores després del meu cinquanta-sisè aniversari. És un mainatge increïble, espavilat com un llamp i rialler que enamora. Ha sortit llarg, mans grans, galtes de pa de ral, cabells rossos —és el més menut descendent de Ca Colau del Ros i de la Maria Guapa— i ulls del color del triangle de l’estelada.

Ho deixo per avui perquè només de pensar-hi, em cau la bava…

EL PRESIDENT N’HERIBERT BARRERA HA MORT

Enric Borràs — Sat, 27 Aug 2011 21:38:46 +0000

Llaor al patriota!

TESTAMENT ALS CATALANS from Enric Borràs on Vimeo

DEU DIES D’INFART – 4

Enric Borràs — Fri, 19 Aug 2011 21:01:23 +0000

Un mes de coll pres a la Gran desconeguda

Alguns dels Bandolers de Gràcia desaren el trabuc per a provar una
nova arma, aleshores dita «shorting» [vegeu-ne detall al final de l’apunt]

Avui en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant. Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi, del tot desconeguts fins ara—.

El dia 23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala «B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya: només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels «veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens. Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense ganes ni saber-ne, a ballar!

L’endemà començaria per a mi una altra mena de rutina, amb més llibertat de moviments, podia anar amunt i avall pel passadís, des de la sala d’esbarjo (amb vistes al vell hospital) a un extrem, fins als ascensors a l’altre. A la sala de jocs hi ha taules i cadires i un gran televisor: hi veia alguna pel·lícula i les notícies. Amb tot, la major part del temps l’emprava per a llegir o resoldre encreuats. Aleshores m’adoní que no podia concentrar-me prou massa temps en una mateixa cosa, i em vaig adaptar a fer-ne una altra quan notava el neguit. Aquest deixar-ho estar i reprendre-ho més tard m’anà bé i encara ho practico, no em convé angoixar-me.

[Fa cinc minuts, a tres quarts de nou del vespre he telefonat a la senyora Pellicer, l’esposa del president Heribert Barrera. Em dóna, al meu entendre, bones notícies: en Barrera ja camina i és ell, el de sempre, té dificultat per empassar i pateix encara alguns problemes d’expressió verbal i això l’emprenya —quin bon senyal!—. El dimarts de la passada setmana el donaren d’alta de l’Hospital de Barcelona i fa la recuperació en un establiment específic al cas i li va bé. Aquesta conversa pel telèfon m’ha alegrat.]

La segona nit a planta fou pitjor que la primera, la dona del company marxà a casa a dormir i em passaria la nit fent de vigilant forçat, avisant a l’assistència quan l’home es neguitejava més del compte o bramava massa seguit; tot sigui dit passada, no es queixava sense motiu. Aquella situació, tal vegada no era la mena de repòs escaient a un qui, com jo, havia sobreviscut de feia encara no una setmana a un greu infart. Una altra nit en blanc, alleujada per la dutxa matinera i —és un dir— l’esmorzar: «cafè amb llet desnatada» i «torrades sense sal»; el codony el deixí per a les tortugues. L’endemà el veí tornava a tenir vigilant i vaig dormir quatre hores perquè em van donar alguna cosa, valia més no preguntar, no m’agraden gens les drogues però bé havia de dormir…

Cada dia al matí passava un equip de metges, molt joves tots, a veure’m, em feien les preguntes de rigor i apa. El dia 25 em portaren un paper per a signar, una mena de sentència de mort amb el meu vist-i-plau, necessari per a reparar l’altra artèria espatllada, la descendent anterior [DA], la qual tenia una lesió encara més greu que la de l’artèria causant de l’infart. La mateixa tarda em feien una cardiografia en una altra ala del complex: allà vaig veure amb els meus ulls que el nou HSP també es cau com el vell. Sigui per mala fonamentació, sigui per un càlcul deficient d’estructures, sigui per ús de material defectuós, la gran nau central que reparteix l’accés als diferents despatxos i laboratoris té, als quatre cantons i en sentit vertical, escletxes prou amples per a passar-hi la mà. Després de fer-me la prova resultà que el programa no convertia les imatges obtingudes, no funcionava: em va fer l’efecte que no em farien la intervenció abans de ser donat d’alta i em caldria tornar, de forma ambulatòria, més endavant…

Per cert, tal dia com ahir quatre anys enrere, el 18 d’agost del 2007, vaig fer un apunt al bloc d’El Llamp amb aquest títol premonitori «‘Shorting‘ contra Espanya», on explicava —llegiu-lo, paga la pena!— com uns esforçats agents de borsa dedicaven el seu saber a una estratègia per fer baixar el valor de les accions de les principals empreses espanyoles (sobretot [ex]monopolis de l’estat opressor «privatitzats» pels «sociolistos»). Just la passada setmana els espanyols s’han assabentat de les operacions dites ara «a curt» i les han «prohibit» temporalment. Han trigat quatre anys en adonar-se de la realitat…

DEU DIES D’INFART – 3

Enric Borràs — Thu, 04 Aug 2011 11:26:39 +0000

SS – SG

Abans d’ahir, dimarts, vuit dies després de sortir de l’Hospital de Sant Pau, baixaria al carrer per primer cop: un tomb per la Travessera de Gràcia, des de la Plaça de Gal·la Placídia fins al Monument a Anselm Clavé al capdamunt del Passeig de Sant Joan i tornada fins al Carrer Gran. Dimecres agafava l’autobús núm. 24 fins a tocar del Parc Güell, hi vaig entrar fins a la Plaça de l’Univers i passaria a saludar el Drac d’en Gaudí. Després avall, pel Carrer dels Larrard (família d’importants comerciants barcelonins als segles XVIII i XIX), creuaria la Travessera de Dalt a l’alçada del Carrer de Sors, baixaria pel Carrer del Torrent de les Flors —m’hi vaig trobar ma mare!, venia de comprar—, i per la Plaça d’en Rovira Trias, etc., arribaria retallant fins a casa.

Abans no me n’oblidi vull agrair a tots els qui m’heu deixat comentaris al web, tramès e-correus o, senzillament —aquella cosa ja més antiga—, telefonat: gràcies! Mai no m’hauria pensat pas ser objecte de l’estima de tanta gent, sou magnífics! El vostre caliu m’esperona a superar el mal tràngol i a ser, com sempre, al peu del canó. Amb tot, per prescripció familiar, aquests dies no veig els telenotícies, només miro sèries de dibuixos animats al Canal Súper3, documentals sobre Natura al Canal 33 i alguna pel·lícula interessant. Llegeixo no gaire i resolc encreuats i altres jocs de mots.

Quan em duien, després d’apedaçar-me l’artèria causant de l’infart, a la Unitat de Cures Intensives ja era la matinada del dia 20 de juliol. Estava sol —en una mena de caixa d’uns setze metres quadrats de planta, amb tot d’aparells i un llit, tot per a un únic estadant— al Box 30 de la UCI «C». No podia dormir, era gairebé immobilitzat, sobretot la cama dreta per on m’havien introduït el catèter, i la vista se’m limitava pràcticament només al sostre. Amb tants de pegats, conductes, sondes, connectors i cablatges com duia, era la Musa perfecta per a un avisat il·lustrador dels robots de l’Isaac Asimov…

La família marxava a casa, no s’hi podien estar més al box, però l’Eulàlia a les set del matí tornà: un horari de visites força estrany. L’Enric (el fill gran) no arribaria de Palma de Mallorca fins passat migdia, a l’aeroport hi havia endarreriments a les sortides dels vols, perdria tres o quatre hores d’espera absurda i sense explicacions, i a la tarda hauria d’agafar el vol de tornada, quina pallissa! En fi, el que cal fer per un pare atrotinat. El Jordi (el fill petit), la meua mare i els meus germans amb les respectives mullers, serien totes les altres visites que vaig autoritzar aquells dies a la UCI.

El dia 20 no vaig dormir gens i tampoc no em donaven de menjar ni de beure. Cap al tard un tast d’aigua just per mullar els llavis. Van passar visita els metges i em comencí a assabentar de l’abast del meu mal. L’endemà, 21 de juliol, repetició del dia anterior, amb l’angúnia afegida d’haver d’orinar —dins d’un receptacle reciclable— estirat: mai no ho havia fet, si més no des de l’època que era molt menut i anava amb bolquers, i no hauria pensat pas em costés tant. Mica en mica ho aconseguia, i amb rapidesa la infermera em controlava els centímetres cúbics «lliurats». Al vespre —millor dit, a la tarda, eren quarts de vuit— em van dur el primer sopar, la primera menjada (és un dir) en quaranta-vuit hores. Vegeu-ne ací el menú:

El primer plat resultà fet de carxofes de llauna amanida… amb tomàquet! No suporto el tomàquet, així havia de triar l’escadussera carxofa d’entre tanta vermellor àcida; el segon plat —un lluç més fals que el Calb de la Franja (llegiu Duran Lleida)— només de l’olor se’m tancà l’estómac, i de guarnició altre cop tomàquet! Els flams i altres menges de l’estil (melmelades, confitures, iogurts, etc.) no són del meu grat, de postres toves només m’agrada la crema i els gelats. Això sí, els quaranta grams de pa sense sal me’ls vaig empassar a ulls clucs, tenia molta gana. La dieta prescrita —5S – Sense Sal, Sense Greixos— m’acompanyaria tots els jorns passats a la UCI i després a la planta.

Un altre maldecap fou l’assumpte d’anar al vàter, no em deixaven i pretenien usés una mena d’orinal pla que en diuen (suposo és una espanyolada) «cunya». Després de parlar-ho amb els metges convingueren podria fer-ho quan em traguessin el cateterisme de la femoral, i així fou el dia 22; en acaba, la infermera pressionà per més d’un quart d’hora la femoral a fi se’m tanqués la ferida, i després m’ho embenà, apretant-lo força, amb un teixit adhesiu. Unes hores més tard em feren asseure en una cadira de rodes i vinga fer volts per passadissos fins a trobar el lloc esperat, deixant-me sol només el temps just. Èxit.

Em feia l’efecte, malgrat la gravetat del meu estat, que jo era qui es trobava millor d’entre tots els ocupants dels boxs del voltant. Quan entraven a canviar-me els llançols del llit, o quan em duien la medicació, aprofitava per parlar un moment amb les auxiliars. Vaig fer un comentari sobre el mal record de l’antic HSP, m’havien posat en un pavelló mig enrunat i «tot es queia», li diguí a l’auxiliar. Eixerida com un llamp la noia féu, amb una veu i un deix misteriosos: «el nou també es cau». I no em donà més detalls, però la frase em rebotava per dins el cap i em deixà petja, fins més endavant, ja ho explicaré al seu moment, vaig comprovar en persona que és cert.

Excepte una infermera cap del torn que es negaria en rodó a dur-me fins al vàter, malgrat el permís dels meus metges —féu veure, des de fora el box, que parlava per telèfon amb el metge de guàrdia i que li havia dit que no—, i li va fer dir també a la meua infermera «tampoc m’hi duria perquè no se’n volia fer responsable i els meus metges podien dir figa», l’assistència rebuda, des del meu punt de vista, fou excel·lent, fins i tot per part de les rondinaires citades: un mal dia el té tothom. Atesa la meua insistència a enraonar només en català, era respost gairebé sempre en la nostra llengua, fossin d’on fossin les interlocutores, incloses les netejadores.

A cada dia passat, em deslliurarien d’un nou penjament: ara unes sondes, ara uns sèrums, fins a traure’m l’oxigen definitivament. Però connectat a la màquina que mostrava en un monitor (pantalla) les meues constants, ho vaig estar sempre fins sortir de la UCI. El dia 23 al capvespre em pujarien a «Sala», al tercer pis del Bloc B, llit 29. Les taquicàrdies havien desaparegut i semblava més estable, però la dieta seria la mateixa, «SS – SG», amb l’afegitó al peu del menú: «al·lèrgia meló i tomàquet». Així em mig salvaria i podria menjar un xic més sense necessitat de triar o, directament, d’abandonar.

DEU DIES D’INFART – 2

Enric Borràs — Sat, 30 Jul 2011 00:06:09 +0000

Biomatrix

L’infart em començà a un quart i mig de nou de la nit del 19 de juliol i arribaria a Urgències de l’Hospital de Sant Pau [HSP] gairebé a les dotze. Tot i la medicació que m’havien administrat a casa i el sèrum, patia d’hipotensió, bradicàrdia, ritme auricular baix, bloqueig complet de l’aurícula i del ventricle [BAV] i ritme d’escapament. Activen el Codi 1 d’infart agut de miocardi [IAM] i em traslladen a la «Sala d’Hemodinàmica».

Allà em punxen anestèsia local, foraden l’artèria femoral a l’alçada de l’engonal dret, hi introdueixen un catèter i el fan avançar fins a les artèries coronàries. Aleshores m’injecten un contrast visible a raigs X, i fan una coronàriografia. Observen una oclusió per trombosi a la coronària dreta [CD] proximal, em passen una guia obrint el vas per a traure el trombe, i «obtenen material abundant». En tot moment segueixo conscient, em demanen informació i responc al cas. També faig algunes preguntes i a voltes aconsegueixo resposta: quan no volen respondre em diuen «estàs ‘xocat‘».

Això de ‘xocat‘ em fa l’efecte a barbarisme suposo de l’anglès relacionat amb el mot ‘xoc’; en la segona entrada al diccionari [DIEC2] del dit mot, la primera accepció diu: «1m. [MD] [PS] [BI] Estat agut de prostració profunda caracteritzat per una insuficient irrigació sanguínia perifèrica, descens de la tensió arterial i distribució anormal del cabal cardíac, causat per una forta commoció física o psíquica. Xoc traumàtic. Xoc postoperatori. Xoc emocional.» Però el sentit que li donaven a ‘xocat’ em semblà despectiu, volent dir «no emprenyis, no hi toques ni a quarts ni a hores», per l’estil de titllar a un boxador de ‘sonat’ significant «sense cervell» (pels cops al cap soferts).

En realitat la definició de xoc copiada amunt responia força al meu estat, així em sentia: dolor opressiu al pit, mareig, suor freda, il·lusòria sensació d’haver d’anar al vàter. Passà força temps mentre realitzaven la feina per a salvar-me la vida, vaig desconnectar una estona, hi era encara però no pensava en res. Llavors m’avisen —no estava «xocat»?, en què quedem?— de posar-me un «stent», vaig notar el sacsejar per a deixar-lo a lloc. Havien trobat «dues lesions en tàndem» les quals dilaten prèviament per a aplicar després un «stent» fàrmac actiu Biomatrix 2,5 x 36mm. Ara podeu adonar-vos que Biomatrix no és una nova seqüela de la coneguda pel·lícula Matrix, és la marca registrada que m’ha servit per a títol d’aquest capítol i si us interessa saber com funciona pitgeu aquí (vegeu-ne també el video sota ‘Multimedia’ a la columna dreta).

Tot plegat el meu estat seguia hipotens i amb bradicàrdia, amb necessitat de suport inotròpic, vas-actiu i volum: m’administren dobutamina i noradrenalina i m’ingressen a la Unitat Coronària, ja sense el dolor al pit el qual deixaria de notar quan em posaren la molla a l’artèria. M’endollen tot de connectors que llegeixen les meues constants —ara faig taquicàrdies— i es mostren en una pantalla al costat del llit i també en una altra de control dels facultatius. Des de la sortida de casa duia suport d’oxigen amb màscara i després, ja a l’HSP, em posen oxigen amb un sistema de tubs transparents molt prims amb petites derivacions als narius, menys molest i gens aparatós.

Des d’aquell moment i per uns quants dies la meua localització exacta seria al soterrani -1, Unitat de Cures Intensives [UCI] C, llit 20CI30, és a dir, al Box 30 de la Secció C de la UCI. Diferents estols d’infermeres i auxiliars se succeirien amatents en diferents torns per atendre’m en les meues necessitats vitals puix que, en aquells primers moments, em subministraven diversos sèrums i no podia ni beure ni menjar. Les visites a l’UCI eren limitades en el temps i en personal, així ha de ser, però tampoc se’m farien massa llargs els dies i això que no tinc record d’haver dormit, pel cap baix, en cap moment dels dos primers.

Als papers que em lliurarien en donar-me l’alta, al «Motiu d’Ingrés» hi consta aquesta críptica frase: «IAM inferior Killip IV amb afectació de ventricle dret». Killip IV què significa? Doncs he sabut, ja tornat a casa, que és una forma de mesurar el grau d’afectació que va introduir el tal doctor Killip (al 1967); té relació directa amb la possibilitat de supervivència després de l’accident coronari. Com en els terratrèmols o en les alertes meteorològiques, segueix una escala ascendent. El Killip IV és el de més alt risc i presenta la màxima mortalitat, propera al 90 per cent.

A més a més aquelles primeres hores de la matinada del 20 de juliol, resultant de les exploracions, em van trobar una altra lesió antiga a una segona artèria i s’hauria de resoldre més endavant doncs semblava encara més perillosa. És allò de: si no vols pols, no vagis a l’era; o sigui, si duus el cotxe al mecànic per a revisar els nivells, no et sorprenguis si t’avisa que la direcció és a punt de trencar-se… He de confessar en cap moment em veia en perill de mort, no se m’aparegué cap túnel i menys un llum resplendent al final, i tampoc no vaig rememorar en segons la meua vida sencera. Però tots els metges m’han insistit, fins i tot en aquelles primeres hores, en la meua gran sort perquè havia patit un molt greu accident i semblava me’n sortiria. Ha estat escrivint aquests apunts al bloc que m’he adonat potser tenien raó: el més prudent em sembla —ara per ara— no discutir-los-hi.

Si més no faré tot el contrari del Mentider de la Moncloa: es passà dos anys negant la realitat i ha acabat fent de lacai dels alemanys i convocant les eleccions espanyoles el dia que li ha dictat l’Aznar, per a millor mostrar al món sencer quan agraïts són els súbdits del Borbó al seu «caudillo por la gracia de dios» qui morí (un 20N) al llit per a vergonya d’alguns que encara en tenim.

DEU DIES D’INFART – 1

Enric Borràs — Thu, 28 Jul 2011 20:33:42 +0000

Proemi

«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.»
Paul Auster
[La nit de l’oracle, 2003]

Dimarts 19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.

D’ençà la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte, l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.

Al juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us parlo, setanta-cinquè aniversari de l’aixecament espanyolista a Catalunya, aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal en aquesta part de Gràcia.

Altre cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor, vinga Enric, manca poc, a casa descansaràs. Aquell mig replà mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de recolzar al muntant de la porta uns instants.

Tot obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.

Finalment m’assec al despatx, els símptomes són els mateixos amb l’afegit d’un mareig creixent semblant a si m’hagués tocat un cop de sol. Tinc el telèfon fix a mà esquerra i amb la dreta em trec el mòbil de la butxaca de la camisa. Rumio encara què serà això; desconcertat penso: tal vegada una angina de pit? No vull alertar encara a la dona, són gairebé les nou de la nit i és quan més feina té, em refaré, és clar! Mentre dubto i sospeso si telefono, truca el fix, és el meu fill petit que em vol donar noves del primer nét —a nàixer d’ací cinc o sis setmanes—.

El noi s’adona del meu estat i després d’acomiadar-me i penjar telefona a sa mare. Quan, en un tres i no res, ella arriba a casa, em troba encara assegut al despatx, em diu que estic gris —alguna cosa passa amb l’oxigen!— i telefona al 061, explica els meus símptomes i en dos minuts ja tres joves cepats pugen per l’escala, minuts després n’arriben dos més; no sé d’on trec l’esma —m’han fet jaure al llit mentre em foraden per inserir-me «vies»— i els faig la broma de comentar-los-hi que «tenim l’ascensor espatllat» i tots cinc pregunten com un sol home: «on?, on és l’ascensor?». El fill petit que ha acudit corrent ara riu per sota el nas, va bé alliberar-se una mica de la pressió del moment.

Passo molta estona al llit, dues hores o més, però no noto l’espera, estic com emboirat però tampoc no perdo la consciència. Suposo intenten m’estabilitzi, el mal al pit no disminueix, ni el mareig, ni la suor. A la fi es decideixen, m’asseuen en una cadira i així, un al davant i l’altre al darrere —amb tres reserves per si un cas—, em baixen al peu de l’ambulància, m’estiren al baiard i m’entaforen cap dins.

L’Eulàlia és al davant al costat del xofer i sento l’udol de la sirena de l’ambulància, en aquest instant penso «sort que no sóc a Catalunya del Nord» —allà, si no ho han canviat, quan sentia les ambulàncies em venia al cap una tonada la lletra de la qual faria (si existís): «ell és mort, ell és mort»—. El vehicle es posa en marxa cap a l’Hospital de Sant Pau, tot i haver manifestat la meua ferma oposició a anar-hi a causa del pèssim record de quan l’accident del peu: quaranta malalts de trauma en un pavelló mig enrunat amb un sol vàter i una sola dutxa per a tots. Hom proposa i l’SS disposa!

Mentre escric aquest proemi, em canso només de remembrar aquells moments crítics. Fa una hora he vist a Nació Digital la galeria de fotografies del meu fill Jordi fetes ahir dimecres a casa d’en Moisès Broggi. Li demaní expressament de preguntar al més que centenari doctor per l’estat del president Barrera, i li va respondre que anava millor i que després de l’entrevista l’aniria a veure. La resposta d’en Broggi m’ha animat prou per a telefonar avui a la senyora Cori Pellicer, l’esposa del president Barrera, qui m’ha informat amb molta gentilesa de la salut del seu marit.

A la taula del despatx d’en Moisès Broggi hi havia ahir un exemplar força usat de la segona edició del llibre de l’arquitecte Carles Lladó Badia, Catalunya Independent!, publicat per l’Home del Llamp el 1986 [fotografia d’en Jordi Borràs Abelló]

Dins de la reserva al cas de l’accident vascular —cal ser amatents a l’evolució encara uns dies— i, d’altra banda, la millora de l’afecció bronquial, el president Barrera es recupera: coneix i és al cas de tot, ha recobrat el seu caràcter i es troba amb forces per voler tornar el més aviat possible als seus quefers. Amb l’infart, he estat molts dies a la figuera sobre n’Heribert Barrera, em pensava era de vacances i fou tot just ingressat dos dies després que jo. En fi, només desitjo la mútua recuperació per a poder oir de nou el seu patriòtic pensament.

Demà divendres espero poder continuar la meua crònica. Bona nit.

GONÇAL CASTELLÓ AL PENSAMENT

Enric Borràs — Fri, 06 May 2011 16:24:27 +0000

D’esquerra a dreta: Àngel Velasco, August Gil, Enric Borràs [detall d’una fotografia original d’en Jordi Domènech]

Final de viatge

Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l’esperat llibre de memòries d’en Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb, calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d’en Gonçal presents: Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer, Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n’Àngel Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire oportunitats d’explicar sobre en Gonçal i hom aprofita… El parlament del magnífic jurista n’August Gil Matamala m’interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público [TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista, solidaritat i bona praxis professional d’en Gonçal Castelló com a procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional. A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d’en Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l’acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-ne el vídeo ací.

A Gonçal Castelló li vaig fer aquesta fotografia a tocar del Monument a Rafael Casanova (Barcelona) el 26 de gener del 1986

Actualitat d’en Gonçal Castelló

Bon dia senyores i senyors
Sincerament no puc precisar a quin any de les darreries dels setantes del segle passat coneguí a en Gonçal Castelló, tampoc no té pas interès, el fet important és perquè ens coneguérem: en Gonçal era un patriota —«català de Gandia», com li plaia presentar-se— i fou anar-nos trobant ça i lla en tota mena d’actes vindicatius o «catalanistes» (ell els adjectivava així). Aquelles ocasions propiciarien la conversa i, en poc temps, el compartit amor a la Pàtria i altres llocs comuns, ens duria per força a adonar-nos l’un de l’altre i a l’amistat.
És el mateix Gonçal en el seu llibre avui motivador d’aquest acte, Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, qui em posa per dos cops a la primera categoria de les tres de la frase final del títol (coneguda expressió manllevada d’aquell empordanès no per més bon escriptor menys espieta de Franco). Al davall de la pàgina 525, havent parlat del gran Manuel de Pedrolo, escriu en referència a la meua persona: «l’amic Borràs». A la pàgina següent rebla el clau afirmant: «Ens vàrem fer molt amics, Enric i jo».

I sí, per més de vint-i-cinc anys conrearíem dita amistat, no pas d’una forma estàtica sinó estètica, en el sentit més literal del significant filosòfic del mot: la nostra sensibilitat concebia fer possible la Independència de Catalunya com l’acció més revolucionària, com l’acte de més sublim bellesa del qual podíem participar. En aquest viatge i en dita llarga amistat hi era, amb activa presència gairebé sempre —ella, si en Gonçal no se li escapava, no l’amollava mai de mai—, l’estimada d’en Castelló: la seua muller i companya, la inoblidable n’Elisabet Orri, patriota de pedra picada a la mateixa alçada, o més si fos possible, d’en Gonçal.
Un dels llocs comuns que m’uní a Castelló fou la seua semblança biogràfica i intel·lectual amb mon pare —malgrat ésser Gonçal vuit anys més gran el sobreviuria divuit anys—: marxistes de primera hora, a la Guerra d’agressió oficials de l’exèrcit lleial per servei a la societat i a l’ideal, perseguits per l’espanyolisme franquista i empresonats, lluitadors incansables amb fe irrenunciable en la Cultura com a bé suprem de la Humanitat i, per aquesta raó, ambdós es farien escriptors irredempts en permanent batalla per l’alliberament final.
D’ací l’altre lloc comú en fundar amb mon pare l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982 —aviso: el 2012 en farà trenta!—; just dos anys després publicàrem el nombre zero de la revista bimensual amb el mateix nom editorial, temps li mancaria a en Gonçal a aparèixer amb articles a publicar. Amb l’Elisabet vivien quasi al capdamunt del Carrer d’Aribau de Barcelona, a quinze minuts mal comptats tot baixant xano-xano fins a la seu de El Llamp a Gràcia, a la cruïlla del Carrer Gran amb la Travessera; el meu despatx era, com el defineix Gonçal, «un ”cubicle” format per tres peces o cambretes sota un sostre baix, tot atapeït de llibres, que donava la impressió d’un cau ”conspiratiu” de revolucionaris russos».
La fascinació per aquella patriòtica llobatera on s’estava El Llamp (i per l’especial i dolça sentor del paper imprès) la compartien amb Castelló d’altres escriptors també assidus de la casa: Pere Quart, Pedrolo, Ferrer Gironès, Alcoberro, Crexell i molts més, com mon germà Xavier o l’amic Vicent Partal (a qui avui li tocava presentar aquest acte, però els del PEN català ens l’han furtat), tants que no els acabaria. D’allà i de manera gens explicable d’un punt de vista racional ni comercial, entre el 1982 i el 1995 (quan l’editorial passà, usant d’un precís terme maçònic, a la situació d’«adormida» on encara és) en sortirien publicats més de tres-cents títols —comptant-hi els setanta-quatre números de la revista apareguts entre el 1984 i el 1987—.
Al mateix núm. zero de la revista ja hi trobem a la pàgina 2, entre set salutacions escollides, aquesta: «[…] es troba a faltar un òrgan d’expressió del catalanisme actiu als Països Catalans. La futura revista vostra podria ésser en aquest difícils moments el què ens cal. Sincerament, Gonçal Castelló, escriptor i advocat» (fixeu-vos en la signatura: primer la devoció, després l’obligació). I unes pàgines enllà, a la 10, el primer article d’en Gonçal titulat «Mirant endarrere…» on carrega amb duresa per la decepció causada als valencians a causa de la submissió dels psoeistes Lerma i companyia a l’espanyolisme i al centralisme madrileny.
Caldrà fer un salt de més d’un any —ja passada la mort de mon pare el 24 de març del 1985— perquè en Gonçal torni a fer-nos a mans un article seu amb el títol «La Llei Antiterrorista i el ”defensor del pueblo”» (pàgs. 3 i 4, núm. 26, 9-16 de maig del 1985) on blasma el sospitós silenci davant dita llei aberrant del catalanofòbic franquista Joaquín Ruiz Giménez suara «demòcrata» i «defensor del pueblo» per obra dels manifassers del PsoE. La notable absència de col·laboracions escrites d’en Gonçal en aquest llarg any obeïa sobretot a la ingent quantitat d’articles rebuts de molta gent de tot els territoris de la [antiga] Confederació i de gran part de l’estranger. També aquest espai de temps seria útil a perfilar millor les seccions i col·laboradors habituals de la revista.
Des d’aquesta represa plomífera, amb poques excepcions a cada nou exemplar d’El Llamp ens trobem en Gonçal articulista (i, entremig, també aportacions en forma de lletres a «Demano per Parlar» i algun escrit de més entitat de n’Elisabet). Els temes tractats per en Gonçal Castelló, vint-i-cinc anys després!, són d’increïble actualitat: «Visiones d’España» (pàg. 4, núm. 28, ); a «Des del País Valencià com en els pitjors temps!» (pàg. 3, núm. 29) hi escriu: «Amb els mateixos mètodes que la Gestapo, o siga enviant una parella de guàrdies civils, han intentat suprimir la recepció per part del veïnat de Sueca del canal TV3». En aquest punt haig de remarcar per desgràcia la situació d’ara és molt pitjor, la no recepció del canal de TVE3 va veïnat enllà de Sueca fins a tot el País Valencià —i de retruc afecta a molts més catalans, privats alhora de poder veure el Canal 9— i, a més a més, tampoc no els ha calgut ni enviar a la guàrdia civil, un senyor vulguis no vulguis voluntàriament ha premut avall l’interruptor i s’ha apagat tot.
El 6 de juny del 1985 en Gonçal Castelló pronuncià un discurs (reproduït a les pàgs. 13 i 20, núm. 31, 1 d’agost del 1985) en rebre el guardó «L’Estelada d’Or» que li atorgà l’Associació Catalunya 2084; m’he permès de copiar-vos-en un parell de paràgrafs perquè testimonien el pensament d’en Gonçal:
«La dualitat del nom de Catalunya com indicació d’àmbit nacional i el nom de Principat ha fet que se cerqués una altra designació des que deixà de tindre vigència el nom de Confederació Catalano-aragonesa després dels anorreants decrets de Nova Planta, com a conseqüència de la colonització imposada a tot un conjunt de pobles vençuts en la Guerra de Successió i ”por el derecho de conquista”.
»En el segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terres de llengua catalana, pàtria catalana, etc., però l’any 1886 gràcies al nacionalista Josep-Narcís Roca s’emprà la denominació de Països Catalans, com a concreció d’un projecte polític que abans havia rebut el nom de Catalunya Gran. Encara que deu anys abans un valencià, Benvingut Oliver Estellés, nascut a Catarroja el 1836, jurisconsult eminent i historiador, en la seua Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, el 1876 ja emprà el mot Països Catalans per referir-se a l’àmbit comú de la nostra Nació.»
Fins al núm. 49 d’El Llamp en Gonçal hi aportà nou articles. A partir del núm. 54 (pàg. 21, 17 de juliol del 1986) encetaria Secció fixa: «Amb Tot el Lleu», i en aquell mateix núm. sota el títol de «Llaurar en arena» li fa un repàs antològic al senyor Roca «Chun-chen» [sic, així al text] per l’estrepitós fracàs del seu Partido Reformista Democrático (español, PRD); don Miguel Roca Junyent obtingué el nombre exacte de diputats que mereixia (i, pel que encara segueix predicant ell mateix a dia d’avui, mereix): zero «patatero».
Des de l’inici de la Secció «Amb Tot el Lleu» només mancaria en publicar al núm. 72. Fins al núm. 73, el darrer que aparegué de la revista, ens lliurà denou articles més, això fa un total de vint-i-vuit. En dit últim nombre, a la portada del qual hi ha la fotografia de l’escultura d’en Llimona «Desconsol» — l’autèntica, no la falsa (premonició?) situada al jardí del davant del Parlament regional català, encabit a la força dins de l’edifici major de la fortificació del segle XVIII des d’on es dirigia (tal vegada es dirigeix encara?) l’ocupació espanyola del Principat de Catalunya—, en Gonçal publicaria el seu darrer article amb nosaltres: «Cap al sud el 25 d’abril», un xic pessimista i no ho era gens, reconeix, després de narra-nos un viatge a Gandia, la forta pressió d’Espanya a tot el País Valencià i la claudicació dels partits botiflers que permeten l’assimilació. Conclou: «La moral d’aquestes reflexions és: o ens salvem tots unint-nos de Nord a Sud i d’Est a Oest o ens afonem plegats!»
No m’allargue més —ah! sempre em surt lo meu català occidental…—, he complert lo meu temps puix Gonçal Castelló mereixca tot això i molt més. Deixe aquest breu i urgent relat de la faceta periodística de l’homenatjat com a penyora per a l’estudiós, com l’amic Àngel Velasco qui, espere, revisarà a fons los treballs retrobats de l’admirat patriota en Gonçal Castelló.
Gràcies per la vostra atenció.

J. VICENS VIVES: COL·LABORADOR DE FRANCO I MENTOR DE LA CLASSE POLÍTICA FILOCOLONIAL A CATALUNYA

Enric Borràs — Sun, 21 Nov 2010 21:57:39 +0000

Enric Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l’Editorial Teide
revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un plec imprès

A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou

El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria el padrí d’aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina quan no ningú en volia saber res de l’ex presidiari «rojo separatista».

De primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l’Editorial Teide, al Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d’Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.

Amb aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d’escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l’he començat pel davant i pel final diversos cops, i no me’n surto. Des del passat mes d’agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d’un article del seu pare, la necessitat d’enllestir aquest escrit s’ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m’han apressat i collat més i més…

Voldria dir tantes coses al cas que necessitaria molts apunts. Aniré a pams i faré per desenvolupar el més breument possible la meua tesi: Jaume Vicens Vives fou un destacat aliat de Franco, allò que en altres temps se’n deia botifler —és a dir: col·laborador, sense reserves, amb l’enemic—. Admeto el dubte raonable, potser molt al principi ho seria per necessitat, però aviat ho seguiria essent només per interès o per convicció, no sabria dir-vos què és pitjor. Després de donar evidents mostres d’adhesió a la dictadura de Franco, Vicens Vives cuità a obtenir reconeixements acadèmics, envoltarse i organitzar «deixebles» que li fessin la propaganda i, arribat el moment oportú, el lloessin a cor què vols. Ara és el moment de rellegir els mots que ens deixà n’Esteve Albert Corp, el gran patriota de Dosrius:

«En aquella ocasió, per pronunciar la conferència [1948, a l’Associació d’Amics del País] va ser triat el catedràtic Jaume Vicens Vives, que de jove procedia del POUM (tot això s’ha d’escriure molt bé, perquè se sàpiga).» [Miscel·lània Homenatge a Carles M. Espinalt, seixanta-nou autors, pàgina 21, Edicions M. E., maig del 1997, Barcelona).]

Ai las! tota la vida oint ça i lla (dit pels seus deixebles, la majoria marxistes): «fixa’t, Vicens Vives, sense ser comunista i escrivia la història com si fos un materialista», o «aplicava a l’estudi de la història el ‘mètode científic’, és a dir, el materialisme històric (dialèctic)». Gràcies a n’Esteve Albert, i no a la patuleia d’historiadors «seguidors» de Vicens, sabem que el reconegut renovador de la historiografia espanyola moderna era comunista —si més no de jove—. Com és que s’ha callat, s’ha amagat tots aquests anys tal adscripció? Com és que tampoc no s’ha dit ara, aprofitant la corrua d’actes per a commemorar el centenari del seu naixement (en gran part, sinó tots, pagats amb diner públic)?

Són prou conegudes les disputes de Jaume Vicens amb historiadors patriotes de la categoria de n’Antoni Rovira Virgili o en Ferran Soldevila, els mateixos historiadors, quina casualitat, bescantats per «romàntics i falsejadors de la història» durant anys pels selectes «cercles» d’historiadors marxistes afins a Vicens Vives. Són aquests una mena d’historiadors partidaris de reduir la Història de Catalunya a un assumpte de lluites entre «burgesos» i «classes populars», com si els eterns enemics de la Pàtria —no em cansaré mai de dir-los pel seu nom: Vaticà, França i Espanya— no existissin o no haguessin influït gens en la nostra dissort i en determinats defectes de caràcter nostrats adquirits després de patir els catalans centúries de persecucions.

La tesi dels «dialèctics» coincidia, particularment, amb la preconitzada pel règim franquista i, en general, amb l’espanyolisme secular: com si aquells horribles enemics apareguessin «només» a fi de bé, a «posar ordre» entre aquella colla de catalans tocats del bolet i sempre barallant-se… Un paradigma d’aquesta llopada de fidels servidors colonials —veritables manifassers de la història— en seria Jordi Solé Tura, redactor de la prostitució espanyola (i per aquesta raó «lazo de Isabel II»), autor d’aquell llibre anti-català producte de l’auto-odi titulat Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, Barcelona, 1967).

Una altra cabdal qüestió a tenir present i que també ha estat convenientment silenciada sobre Vicens és que publicà un llibre basat en tesis nazis —en boga també a Espanya pel aleshores doble ministre Serrano Súñer, qui amb els militars alemanys d’instructors i els militars espanyols d’aprenents ens volia aplicar als catalans la «solució final»—, España. Geopolítica del estado y del imperio (Editorial Yunque, Barcelona, 1940), on l’autor, sense manies, exposa el rovell de l’ou del seu pensament geopolític: només us en dono dues mostres «científiques» publicades el mateix any en què milers de catalans moririen afusellats o de fam: «Como fundadora de imperios y tierra de promisión de muchas ambiciones y codicias, España ha sido y es, con Roma e Inglaterra, una de las grandes entidades geopolíticas del Universo» i la més concloent: «En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia».

Aquell «panhispanismo» —determinat per ‘la biologia i la història’ [sic]: el Goebbels es queda curt al seu costat— ens mena a una altra perla de la personal concepció de la Geopolítica per a Jaume Vicens Vives —i cal assenyalar-ho doncs és precursora de l’arnada «Hispanidad»—: li fa anteposar el nom de Península hispana (mot manllevat de l’antic nom del territori, temps a venir, català a l’època prèvia a la invasió romana: Hispània) com a expressió de la unitat i uniformitat política del «conjunt» per a formar un sol «espai vital» peninsular (vegeu l’article de Vicens «Teoria del espacio vital» publicat —15 de juliol de 1939!— en la revista dels feixistes catalans fugits a Burgos, Destino (núm. 104), i el contraposa (per a traure’l de circulació) al de Península ibèrica atès que aquest darrer apel·latiu assenyalaria l’existència de diversos pobles amb específiques senyes d’identitat, el desenvolupament de les relacions mútues dels quals podria suposar el reconeixement de formes d’autogovern com finalment només ha assolit Portugal.

L’antecedent increïble però cert de l’original del llibre citat, España. Geopolítica del estado y del imperio, és un encàrrec directe a Vicens Vives fet a l’any 1938 pel conseller de Cultura de la Generalitat, en Carles Pi Sunyer, per a mostrar la Història de Catalunya seguint la geopolítica. Tot just acabada la guerra i per tal de congraciar-se amb Franco després d’haver estat depurat, Jaume Vicens aprofita aquell original pagat pel Govern català, sobretot la cartografia —base, segons Vicens, de tota «ciència» geopolítica— i on deia Catalunya hi posa España i es queda tan ample, resultant-ne títols absurds i anacrònics: «Caracteres geopolíticos de la expansión mediterránea de España».

Deu anys després, perduda la Segona guerra mundial pels seus [ex] amics alemanys, Vicens revisaria les seves tesis primigènies i retocaria el text inicial del llibre aparegut al 1940, publicant-lo de nou amb el títol de Tratado general de Geopolítica (Editorial Teide, Barcelona, 1950); la 5a edició és del 1981, publicada per Editorial Vicens Vives, fundada un cop mort Vicens, en separar-se la vídua Roser Rahola d’Espona del seu germà bessó Frederic i dividint el fons editorial originat a Teide. Del capteniment espanyolista de la senyora Rahola i dels seus cinc fills n’hem tingut notícia fa quatre dies en ser rebuts tots sis en audiència pel Borbó espanyol arran del pagament que la família de Jaume Vicens Vives li ha fet al reietó per la compra del títol atorgat a la vídua de Vicens (de noranta-sis anys) i al seu hereu quan s’escaigui, de baronessa de Perpinyà…

Per a no perdre el fil, tornem a aquella conferència del 1948 a l’Associació d’Amics del País que ens començava a contar n’Esteve Albert:

»[…] Doncs bé, tota la conferència va versar sobre dos aspectes: el pactisme i el fet que els catalans hem estat víctimes del nostre caràcter, el qual ens ha fet bascular entre el seny i la rauxa. […] Després d’unes intervencions per fer alguna rectificació o alguna pregunta, però en el fons, d’adhesió a les tesis del conferenciant, es va aixecar un noi jove; era bastant endarrere. Es va posar a parlar i cada cosa que va dir llàstima que no s’hagués agafat i fos enregistrada. Va començar a dir:

»’Del pactisme, ja en parlarem, però a l’hora de pactar, quan ets a baix, vençut atropellat, naturalment que qualsevol finestra que t’obrin et sembla, ja, que et permet avançar. Però a causa del pactisme som i serem sempre a baix. L’estatut de Núria va ser producte d’aquest pactisme, i si en Macià s’hagués aguantat, d’altra manera ens haurien anat les coses. Desgraciadament, per tal de fer-nos renunciar als nostres drets, ens varen enviar dos dels tres ministres catalans que hi havia a Madrid, acompanyats d’un gran jurista que s’ho havia estudiat molt bé, i que representava a més a més el moviment socialista espanyol, que en temps de Besteiro havia parlat de confederalisme, però que llavors ja ho havia oblidat.’

»Jo vaig quedar paradíssim de sentir dir tot això a aquell jove, que no era ningú més que Carles Muñoz Espinalt. Us he de dir que uns quants vàrem començar a aplaudir i la cara d’en Vicens Vives va canviar absolutament.» [obra citada, Homenatge a…, pàgina 22.]

En aquest punt em sembla oportú contrastar una altra versió d’un també contemporani de Vicens Vives que podríem dir en fou el seu més avantatjat subproducte «polític»; sí, ho heu encertat, el gran regionalista o filocolonial, Jordi Pujol Soley:

«El considero un dels meus mestres intel·lectuals. Em va donar una visió convincent i útil no només de la història de Catalunya, sinó de la naturalesa del nostre país. La naturalesa, és a dir, manera de ser, juntament amb l’explicació històrica, em va donar una manera d’entendre el nostre passat col·lectiu i la direcció que el país podia agafar i que convenia que agafés. I això va anar agafant gruix. Jo mateix m’hi vaig apuntar. […] Poc o molt en Vicens Vives hi devia influir. Però ara això ha fracassat. No sé si definitivament o no. Però de moment aquesta idea d’en Vicens Vives, de l’Espriu i de Sepharad, i també meva, ha fracassat. Jo mateix he escrit un article, El fracàs de l’Espriu. Però no critico en Vicens Vives, perquè va ser un plantejament generós i en més d’un aspecte, fructífer. Però pel que fa al gran diàleg i a la gran entesa, ha fracassat.» [Presència, pàgina 14, núm. 1993, 7 a 13 de maig del 2010.]

El mateix Pujol admet a contracor, però ho reconeix, que la idea de l’Espanya de «tots» i no sols com a resultant de l’expressió de l’imperialisme castellà, menada o ajudada amb la col·laboració dels regionalistes «catalans», ha estat un fracàs total i absolut. Encara no gosa de donar la idea per morta, però el seu pessimisme és evident. El pitjor és que suposadament jubilat Jordi Pujol, la resta de seguidors polítics seus i els adversaris amb representació al Parlament regional, segueixen pensant en els mateixos termes filocolonials. Un penós exemple l’hem tingut avui mateix a la TVE3 en el debat entre els caps de fila dels partits regionals: la discussió es pot resumir en com poden —tota la llopada colonial— continuar lligant i sotmetent Catalunya (ni que sigui la Comunidad Autónoma de Catalunya) a Espanya. Quin trist espectacle!

Reprès el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article «Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l’estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples ], publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans; fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt —avisat i informat com fou sempre— a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i coneguts:

CIÈNCIA O LIRISME?

Com som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J. Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:

L’oligarquia es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de les congestes pirinenques.

Direu: «Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament, la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.

Llavors, com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa. Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix. Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.

És evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia».

La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.

A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).

Els comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima catalana?

El mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.

És més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:

No t’hi emboliquis —heus ací— la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.

Si el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?

Amb un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats. El que pot el lirisme!

Descarta la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de normalitat produïda per l’opressió:

No negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició subconscient a actituds airades.

Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura. Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que, talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.

Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:

El pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida.

En què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida?

La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:

Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis. Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?

És lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia— el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.— PERE E. BAULÓ

Només em resta de fer un advertiment final per enllestir, si més no per avui, aquest apunt. És innegable que els catalans som responsables de la nostra actual situació de dependència. Però també és indubtable que poderoses forces alienes influeixen en tot el que poden i més per a que res no canviï i faci perillar la continuïtat del sotmetiment de Catalunya als veïns cobejosos. Amb això vull dir que després del proper 28-N —i superades per fi les baralles per qui surt, o no, a la llista electoral de torn— tindrem, els vers partidaris de la Independència de Catalunya, tot el temps que vulguem per a posar-nos d’acord a fi de dur-la a efecte sense interferències de colonialistes o amics de l’esclavatge.

Així sia.