Enric Borràs

Dos patriotes en la memòria

Lectura patriòtica

Entremig de la maregassa —per ara no passa a pitjor— de l’alarma generada per les notícies sobre la que en el futur coneixerem com a «època de la corrupció socialitzada» (la qual ha esquitxat fins a persones força lluny de ser tingudes per psoecialistes), m’he permès fugir d’estudi en un interludi lector de llibres sobre format «paper», en fi, llibres com els de tota la vida. Ara que els nanos ja disposen de llibres de text «digitals» començo a dubtar de com dir el nom actual de la cosa, atès que digitals també ho eren els d’abans, o com passàvem les pàgines llegides sinó amb els dits?

Una de les novetats a comentar aparegué a finals d’agost i és obra de l’estudiosa Núria Rius Vernet, dedicada a la recerca i divulgació d’artistes catalanes, i es titula Manuel Viusà i Gertrudis Galí; potser el subtítol és més aclaridor pels qui no n’havien sentit a parlar: «Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili»; encara que jo hi hauria posat, en l’intent d’assolir la difícil perfecció, «Una parella de patriotes catalans que també foren artistes».

Sí, és indubtable que eren artistes na Galí i en Viusà. Ara bé, allò que els caracteritzà no fou només el conreu de l’art —preferentment l’una com a escultora i l’altre com a pintor—, sinó l’exili, un exili que no seria motivat, com el de molts altres artistes, per la recerca de noves experiències o tendències. No, l’exili forçat de la parella en qüestió, era pel just amor a la Pàtria. Després de trenta anys d’exili, l’urc dels genocides catalanofòbics espanyols no es deturaria per foteses com la «frontera», els perseguiria més enllà i causaria el 1979 l’internament a la presó parisenca de la Santé d’en Manuel Viusà.

Per a vergonya del president espanyol Suárez i del seu sicari i ministre Rodolfo Martín Villa, el mateix fiscal francès que l’havia d’encalçar, faria un panegíric de l’acusat, quedant immediatament en llibertat. Després d’aquella detenció i per seguretat personal la parella es traslladà a Veneçuela, d’on als cinc anys sortirien, per establir-s’hi, cap a Andorra. Allà, i en memòria de la filla Núria i la néta Meritxell, la parella d’artistes endegarien el Centre de Gravat d’Encamp, on ensenyaren a diversos artistes durant anys.

Al llibre es destaca l’obra de maduresa de Gertrudis Galí amb un capítol especial. També convé assenyalar que és de lectura amena, té molta informació i conté al mig un plec de vint-i-quatre pàgines (sense numerar) imprès a quatre tintes amb reproduccions de les obres més importants d’ambdós artistes. Se m’ha fet curt i us el recomano. Només em resta assenyalar un fet que m’ha arribat a l’orella i m’esborrona: dos molt famosos cantautors catalans als quals el mateix Viusà facilità l’estada i l’actuació a París quan no ningú els coneixia, li ho han agraït —ni que sigui post mortem— negant-se a fer cap mena de declaració per a enriquir, amb el testimoni personal, la redacció del llibre.

No fos el cas que el Garsón els acusés de terroristes… Xati, va: Verges no sou!

Vicent Sanchis signa com a "periodista"

Amb cinc sous què fàcil és
jutjar sobre el bé i el mal

Al senyor Vicent Sanchis li ha costat quasi un mes i mig fer l’article de «fons» sobre Reagrupament Independentista d’ençà que me’l trobí a l’Assemblea d’RCat el passat 3 d’octubre. A Vicent Sanchis el conec des de les primeries dels anys vuitantes del segle passat quan, com a comercial de la revista El Temps, em visitava per a vendre’m espai publicitari en el dit setmanari (quina cosa, aquesta faceta la menysté al seu ridículum).

Fa pocs dies al senyor Vicent Sanchis un Jurat (on hi ha treballadors a les seus ordres) d’un premi convocat pel seu antic patró li ha donat un «Octubre» d’assaig, en una festassa que es fa al nou edifici que els catalans li hem pagat —i li continuarem pagant si el bon déu no hi posa remei— a Eliseu Climent, l’«activista cultural» més subvencionat, sigui pels governs pujolistes o pels tristspartits, en tota la història de la «repartidora» —directament: menjadora— de la Generalitat de Dalt.

Això de donar-se premis els uns als altres és un esport practicat per la gent «ben situada», és a dir, tu ets membre d’aquest jurat, aquell és patró d’aquella fundació, el de més enllà és coordinador d’una ong a la moda, etc.; tu em premies a mi, jo premio a aquell i aquell et premia a tu. El cas és sortir a les notícies pel motiu que sigui, però si és per una cosa agraïda com un premi i hom pot lluir medalla, millor que no pas si és per haver «confessat» els pecats al …jutge. Amb tot sempre he pensat que malparlar d’algú, si aquest algú cerca notorietat pública, ja li està bé. El pitjor que li pots fer a un que vol figurar és no parlar-ne, fer-li el buit, com si no existís.

Ara m’he perdut: per què us he començat parlant de Vicent Sanchis? Ah, sí, per l’article que ha publicat aquest dissabte al diari que dirigia fins no fa gaire. És el típic article «caramel farcit», aparentment dolç per fora i amb una bossa de merda pudenta a l’interior; titulat «Els punts dèbils de Reagrupament» en realitat és un atac a la línia de flotació d’en Joan Carretero. I quin mal li ha fet en Carretero al valencià?

Potser és que Carretero no li ha donat cap premi? home, temps al temps, quina poca paciència! Potser és que Carretero no li ha volgut riure les gràcies a algun o a tots els seus amos? Calent, calent, però poc hi fa quin sigui el veritable motiu o incitador d’aquest article d’encàrrec. Hi ha, des de la presentació pública de Reagrupament, una conspiració que avança en dos sentits paral·lels: negar-li a la nostra associació l’espai que li pertoca als mitjans de comunicació, i influir, a través d’«independents» suposats i d’«independentistes» encara més suposats, en el rumb i les decisions que prengui o hagi de prendre Rcat.

Per exemple Sanchis —vice president primer de Mòmium Cultural, professor de la Pompeu Fabra, director de continguts del Grup Cultura O3 …i també director de Barça TV—, per a fer quedar bé a en Joan Laporta, desmereix Carretero. A Laporta no li cal aquesta classe de «defensa», prou que en sap tot sol de defensar-se —i, sigui dit de passada, de fer pujar la seua cotització a la subhasta dels postulants a polítics «a veure qui dóna més per la meua fitxa»—. Vicent Sanchis diu que «Carretero no ha aconseguit [...] projectar cap a la societat una imatge de líder segur», i a causa d’això «Reagrupament pot quedar condemnat a la marginalitat».

Però el «periodista» no en té prou, i acusa a en Joan Carretero d’inconsistent ideològic perquè «es redueix a un únic manament: proclamar la Independència [de Catalunya, es deixa Sanchis interessat]». Vaja vaja, Vicentet, voler la Independència de Catalunya és inconsistent? Què és consistent per al senyor Sanchis, el sou que com a president de l’Editora del diari Avui li paguen els espanyols Conde i Planeta? Ben segur que d’això es tracta, de sous i de prebendes (pels serveis prestats i pels que encara ha de prestar), els quals cal defensar «a capa y espada» de la Independència de Catalunya, de la Regeneració Política i dels independents de pensament i d’acció com en Joan Carretero.

l'espanyola, una república insolvent

Una manera «legal» de fer volar bitllets

Fa uns cinc anys em telefonà una desconeguda demanant-me aixopluc per a una nova associació, sense mitjans materials per a pagar-se res. Es tractava de l’Agrupació de Perjudicats per la Incautació [sic] del Govern Franquista [APIGF], l’objectiu de la qual és aconseguir que l’actual govern espanyol pagui el contravalor en euros dels diners de curs legal emesos per la República espanyola i confiscats pel govern franquista espanyol (Burgos, decrets del 27 d’agost del 1938).

Els pocs sobrevivents que encara guarden el rebut lliurat per les autoritats franquistes espanyoles pel «paper moneda emès per l’enemic», mai no han aconseguit recuperar els seus estalvis. Aquells rebuts o vals han passat de generació en generació tot esperant de ser bescanviats, ni que sigui pels néts o renéts dels seus originals posseïdors. El famós «estat de dret espanyol», no sols és incapaç de defensar uns pescadors, sinó que actua en contra del mateix «dret» el qual se suposa li dóna justificació i carta d’estat…

Aquella bona dona que em telefonà fa cinc anys es diu Lídia i és filla de na Montserrat Capdevila, qui té uns dels rebuts mai no cobrats i és presidenta de l’APIGF. Vaig parlar amb el president —abans de ser sotmès definitivament a la UGT— del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria [CADCI] i em donà el vist-i-plau per a que l’APIGF usés del despatx del CADCI per a les seues necessitats de Secretaria i com a lloc de trobada.

Des d’aleshores la Lídia Jiménez Capdevila em té informat de les novetats al cas de la seua associació. Pels estudis d’una historiadora, sembla que l’operació de confiscació franquista del paper moneda republicà espanyol obeïa a l’interès dels colpistes d’evitar que fos admès en les transaccions amb tercers països, la qual cosa seria a l’origen de la necessitat del govern espanyol d’aleshores de vendre’s les reserves d’or del Banc d’Espanya, per així poder comerciar amb l’exterior.

Una pesseta d’abans del 18 de juliol del 1936 ara tindria un valor superior a dos eurons i mig, és a dir, mil pessetes d’aquella època avui serien, i sense comptar els interessos, més de 2.500 eurons! Els quatre gats associats fa cinc anys a l’APIGF ara són milers i disposats, si el govern espanyol no els retorna allò que és seu, a dur el cas als tribunals internacionals si convé. La corrupció, a Espanya, comença dins del mateix estat.

matrícula i núm. del vehicle

Corruptela o corrupció «menor»

Les dades, les imatges i la seua ordenació (excepte la d’ací damunt), les situacions, les marques, les matrícules, etc., del reportatge fotogràfic de més avall són autèntiques. Només els pensaments —és un eufemisme per a entendre’ns— del protagonista, el «treballador» de FCC, i els diàlegs amb terceres persones són fruit de la meua imaginació; amb tot, és prou sabut que la realitat sempre supera a la ficció, tingueu-ho en compte i sigueu prou generosos en jutjar la meua pobra aportació literària.

Dissabte 7 de novembre del 2009, ex Vila de Gràcia (Barcelona), un quart i mig d’una del migdia. Guaito pel balcó i observo una situació increïble: no me n’he adonat com ha pogut entaforar-se el camió de BCNeta! —de la Divisió de Medi Ambient de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC)— al damunt de la vorera de «mar» de la Travessera de Gràcia, a tocar de la vorera «Llobregat» del Carrer Gran de Gràcia, barrant gairebé el pas als vianants que van i vénen per la Travessera i impedint l’accés al post de l’ONCE; fixeu-vos també en el vehicle Seat vermellenc aparcat al damunt de la graella groga (la qual indica que no pots ni aturar-t’hi al damunt!). Penso en l’única possibilitat física d’encabir-s’hi el camió on és ara: reculant pel gual del pas de vianants del Carrer Gran…

ecologia i sostenibilitat són les divises iniciàtiques

El xofer i encarregat del camió de BCNeta! no hi és; la dona gran amb una bossa groga l’espera en va, tot cercant-lo amb la mirada Travessera enllà. Una hora després finalment apareix el «treballador» uniformat, amb el diari ben doblegat a la mateixa mà on hi té la cigarreta i acompanyat d’un seu amic. L’esmorzar ha estat d’upa i amb la panxona reomplerta de cervesa fa bo de passejar per la voravia tot petant la xerrada. I la feina? [abans de respondre a una pregunta tan difícil, a l'interessat li caldria de saber què és «feina»?]

uiii, què bona la cerveseta, hips!

—Doncs, sí, home, el que jo et digui, omples el ridículum per a Fomento de Construcciones y Contratas i, al final, on et demana quin lloc de treball vols, a «Observaciones» hi escrius «militante del Partido en Barcelona». No cal ni posar de quin Partido ets, ells ja ho saben. Ara m’has d’omplir la sol·licitud d’ingrés al Partido, te la tramitaré jo i anirà més ràpid.

el que jo et digui, si ho fas, t'endollo

—Vols dir?

—Sí, fes-ho, omple i signa’m els papers, tranquil, tenim temps encara.

—Bé, si t’ho ho dius…

[La dona gran de la bossa groga ha retornat i apareix de nou a l'escena:]

—Perdoni, per llançar aqu…

—Senyora, no molesti, que no ho veu que estic ajudant aquest home? Torni a les tres o a les quatre de la tarda, ara no puc perdre el temps amb vostè.

només vull desar això de la bossa groga per a reciclar...

—Aquesta còpia de la sol·licitud te la quedes tu per si un cas.

—Així, si em faig del Partido em donaran feina a l’ajuntament?

—En pots estar segur. Si no entres a la BCNeta! —que és un «xollo» com pots veure— com a mínim un lloc de neteja a algun mercat municipal el tens segur.

—No sabia que anaven així les coses, que tot estava tan ben lligat..

—D’això se’n diu «socilalització» de les oportunitats: a desigualtat de mèrits i esforços personals, com a mínim igualtat sinó millors sous i beneficis per als qui són del Partido i del Sindicato, de l’«ogete», tu ja m’entens…

aquesta còpia és per a tu

—Au, va, ara espavila, que se’ns farà l’hora de dinar!

—Si no m’ajudes, no acabaré mai. Aviam, tres i dos quan fan?

—Mmmm, amb els dits ho sé, tres i un, quatre, tres i dos, cinc; cinc!

—Aquí, on diu «Población» què hi poso, Diagonal Mar o Fòrum?

—No, home, no, Sant Adrià del Besòs, que no saps on vius o què?

dos i dos, quatre

—Has acabat? Deixa els papers damunt del seient, ja ho endreçaré.

—Allò que m’has dit abans, quan esmorzàvem…

—Ah, sí, puja al darrere.

—Dins dels contenidors no es veu què hi porto. Què era el que volies?

—Home, si pot ser, aquella pantalla LCD noveta.

—Tu mateix, arreplega-la.

aquesta és la pantalla que vull

—Abans que no marxis, digues-m’ho.

—Si ja t’ho he dit!

—Que et costa molt de tornar-m’ho a dir?

—Entesos, et donaré el deu per cent del sou durant un any, i gràcies per ser un bon amic.

―Així m’agrada, que siguis agraït, no vols res més?

segur que no vols res més?

—No, gràcies, ara és millor que marxi.

—Tu mateix.

—Per cert, t’has adonat, com ja t’havia dit, del fet que no ha passat cap «municipal» en les quasi dues hores que portem aquí?

—Sí, com t’ho fas?

—Favor amb favor es paga…

—Vinga, fins a l’altra, que ho celebrarem.

fins a la propera, gràcies

—Adéeeeuuu! [Quin cotxe més rònec, aquest Seat té més de vint anys!]

—Siau [aquest panxut té sort que necessito la feina, és un cregut i al damunt sembla el Maragall amb allò del «tres por siento».]

sort que marxo, no l'aguantava més

—Ostitu, quan de temps que no et veia

—Ja no vaig tant al bar, la crisi.

—Dóna’m el número del teu mòbil.

dóna'm el teu núm.

—Veig que la bitlles prou bé, eh?

—Quedarem un dia i m’acompanyes, potser t’interessarà el què t’haig d’oferir.

—Adéu!

els vianants no es fan estranys a la invasió del seu espai

—Sí, mama, que sí!

—No puc marxar abans d’hora, m’hi haig d’estar fins a un quart de tres de la tarda, dinarem a les tres com havíem quedat.

ai, la mama, què pesada arriba a ser

[Haig de fer temps fins a l'hora de plegar...]

—Té un bon frontal aquest cotxe, no et sembla?

—I és de disseny! Com més me’l miro, més m’agrada, per això me’l vaig comprar.

—Que t’aprofti.

sí, bonic sí n'és

—Ja vinc, tinc les claus a l’altra mà, anava a engegar.

—Si, dona, sí, em sobra temps de venir-te a recollir per anar a dinar a casa la mama. Fins ara.

aviat passaré i dinarem

A un quart de tres en punt el «treballador» engega el camió i surt per on hauria entrat dues hores abans. Infringeix un munt de normes i privacions, però tampoc no sembla haver-hi algú per impedir-li-ho. [He hagut de canviar de màquina de retratar, m'he quedat sense piles!]

pistaaaaa! vés que vinc!

—És que sóc un artista, fixa’t, fins i tot se m’aturen els motoristes per deixar-me pas lliure!

qui no s'aparti el trepitjo

Uns vint metres amunt d’on acaba d’estar mal aparcat durant dues hores, i al mig de l’únic carril de circulació que hi ha per a tothom  al Carrer Gran de Gràcia (a banda del carril bus) el «treballador» de FCC es torna a aturar gairebé vint minuts més, xerra que xerraràs…

vine, vine, que xerrarem

—Home! tu per aquí.

—Quina casualitat, espera que torno a deixar la moto a la vorera.

—No cal, deixa-la on és, el camió te la «tapa»…

—I què em contes?

mira, el quin hi mancava, quin cacau!

Ara s’hi posa al darrere, a més a més, el camió de recollida del cartró, l’embús al Carrer Gran arriba ja fins als Jardinets i a la Diagonal.

I aquell, xerra que xerraràs

i els vehicles particulars? que es fotin, jo "treballo"...

Finalment el «treballador» es recorda del dinar…

—Noi, haig de marxar, em sap greu, dissabte proper podríem quedar abans i trobar-nos aquí davall mateix, si et sembla.

—Ja et telefonaré, ara no sé com ho tindré dissabte.

—Adéeeeuuuu.

siau!

Aquesta crònica de la «petita» corrupció s’ha acabat per avui.

Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats

Els volem a casa!

De xoriços n’hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a Alemanya. Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis» com els qui més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de competir des de fa segles amb els estrangers: n’hi ha d’instal·lades nissagues de lladres senceres —en sentit estricte, o d’inspectors d’Hisenda (i d’altres funcionaris de l’estat: mestres, militars, civilons varis, etc.), en sentit ample—, provinents en major part de Castella, ara coneguda amb el malnom d’Espanya, i de les seues possessions i ex colònies ça i lla. El normal, també arreu, és de jutjar els lladres a casa. Però els xoriços catalans no gaudeixen d’aquest dret humà, se’ls enduen a París o a Madrit, algun n’hi ha de pet a Roma…

En el cas de ser un presumpte corrupte acusat d’haver cobrat presumptes comissions fent l’ofici més antic del món, que és l’ofici d’intermediari, el tracte s’agreuja si, endemés, ets un presumpte corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a hores d’ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats de verd amb cara de creure’s molt mal pagats i et tancaran, incondicionalment, a la presó a quasi sis-cents quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment» gràcies a l’existència d’un tribunal d’excepció (romanalla directa de l’antic Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant fent de «jutge».

Ignoro si en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra són corruptes, fins i tot admeto la meua ignorància sobre si l’alcalde fill del franquista ex alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i alhora «hereu» de Manuela de Madre, és un corrupte. Però aquests i els altres cinc detinguts a Catalunya són ciutadans catalans, i com a tals tenen el dret humà de ser jutjats a la seua terra i no a l’estranger. No m’agrada gens ni mica que als presumptes corruptes catalans se’ls tracti com si fossin criminals de guerra estrangers en un estat on, als «seus» i aquests sí veritables criminals de guerra, cada mesada els d’«esquerres» els hi paguen religiosament la pensió «por los servicios prestados a la patria».

A qui vol acollonir «messié le Garsón»? Actua per pròpia iniciativa o per indicació del cap del govern espanyol —així és com entenen a Espanya allò de la «separació» de poders—. Un amic em diu que tota la parafernàlia al voltant de la presumpta corrupció no té altre objecte que l’acollonir els polítics catalans (siguin convergents, siguin sociates) per a que s’empassin, muts, la sentència del tribunal prostitucional sobre l’estatutet de la vergonya… També diu que al Millet li ha mancat temps, de tanta xarrera, i volia endur-se al jutge a sopar a ca l’Adrià (quin altre!: un que aprengué de cuiner fent el ranxo dels militars espanyols). Sigui pel que sigui, l’«actuació» del Garsón és del tot forassenyada; és un atac directe i intolerable als drets dels catalans.

Quan ha calgut, hem sortit al carrer per defensar que als catalans no se’ls jutgi a l’Audiència nazional: què esperen els convergents per actuar amb dignitat i coratge i defensar els seus? No s’adonen que així, un jutge de Cornellà, començà el cas Banca Catalana? Que has perdut la «manta», Pujol, que no l’estires?

Vergonya, catalans, vergonya!

Digues-li Car[all]ot i empaita’l…

Sis milions d’eurons, a la immobiliària respiraren tranquils, allò que semblava impossible s’esdevingué: per fi s’havien venut la darrera «ganga» a Barcelona. Passeig de la Bonanova, núm. 30, davant per davant de Ganduixer, un àtic de primera, més de 500 metres quadrats, amb cinc places d’aparcament, mobles de cuina Boffi, electrodomèstics La Gaggenau, cuina de disseny En Linea Bcn, piscina exclusiva per als veïns (d’entre els quals un dels millors futbolistes del Barce).

En plena ofensiva de Madrit contra els corruptes catalans, algú podria explicar-me d’on pot traure un fracassat i bandejat pel seu propi partit mil milions de les antigues pessetes per a comprar-se una segona residència (que no desgrava)? De la primera, a Tarragona, ja en vaig donar notícia al bloc fa un any (el 31 d’octubre del 2008). Ahir la indiscreció del treballador d’una empresa de serveis em confirmà allò que un bon amic m’havia assegurat el passat dia 3 d’octubre. Amb tot, fa uns dies un mitjà digital en parlava a l’inrevés, és a dir, afirmant que no s’havia pogut demostrar la compra per part de l’interessat o per familiars seus.

«Messié» le Garsón, vol dir que no s’ha errat de corruptes aquest cop també?

Ariadna Gil i Viggo Mortensen en una imatge publicitària de la pel·lícula

Catalans a per tot

Arribar a la capital de l’imperi (el de veritat, no la merdeta amb capital Madrit), engegar el televisor, posar-hi el primer canal que hi surti sense mirar el comandament a distància i trobar-te amb l’Ariadna Gil actuant en anglès amb el seu accent català, té el seu marro.
Som als EUA des de fa una setmana i gairebé toca de tornar. Si us haig de ser franc, m’hi quedaria, si més no una llarga temporada. Només pels arbres paga la pena de romandre-hi, quins arbres, quins boscos!; també per a investigar les arrels catalanes d’aquest gran país, ara per ara ignorades: però hi són!
M’ha agradat Appaloosa. N’havia vist una versió antiga, però aquesta estrenada el 2008 no la coneixia. Després de veure-la he entès perquè no fa gaires dies en Viggo Mortensen parlava en correcte català a Sitges…

Colom també féu acte de presència a Arenys el 13 de setembre, acompanyat (no surt a la foto) d'Èric Bertran, tal i com em vaticinà el Profeta de Gràcia...

L’àngel caigut acusa a altri de dimoni

Pujolàndia no és pas el país de les meravelles amb què ens encaterinava l’il·lustre jubilat —i no calla el paio!—; més aviat és el país dels «dossiers», el país dels monstres creats des del mateix poder per a perpetuar-s’hi els seus detentors. I aquests monstres tenen cognom: Barril, Bolaño, Fortuny, Reixach, Sellarés, etc., fa anys que recopilen i confegeixen dossiers d’«enemics» i, sobretot, d’«amics» —les cometes no són gratuïtes—. Són les bèsties negres de les clavegueres del sistema, els «intoxicadors» de la informació als quals recorren cada cop que convé els qui els mantenen a cop de subvenció o de càrrec privilegiat…

A les nou del matí d’avui, l’«ave Cuní» —quin altre!— ha fet sortir a l’Àngel Colom als «Matins…» de la TVE3 per a respondre a la notícia de portada del diari de les minyones en què s’apunta a Colom com a beneficiari de part dels diners robats pel «senyor» Millet. Una cosa sí és certa: la vinculació de Colom amb l’extrema dreta espanyolista és anterior al finançament del PI per part d’Aznar a través de Millet. Bé, potser no era concretament al PI a qui es finançava, potser només era a algun o alguns dels seus dirigents: Colom, Rahola, Solé…

Quan Àngel Colom era secretari general d’ERC, a canvi de què féu president de la Caixa al nazi-feixista Juan Antonio Saramanch? [Per als qui no ho sabeu, ho explico: per ordre directa de Colom, els tres vots que l'Ateneu Barcelonès té al Consell d'Administració de la Caixa foren decisius en el nomenament com a president de Juan Antonio Samaranch.] Quin interès podia tenir el secretari general d’ERC en fer possible el nomenament d’un enemic de Catalunya en la institució més nostrada? Condonar algun préstec electoral impagat? Liquidar la hipoteca d’algun dirigent? Cobrar algun «intel·lectual» afí a ERC un sobresou de la Caixa? O, potser, tot plegat…?

Àngel Colom, quan «només» era dirigent de la Crida, em privà de dur a una manifestació convocada per aquella organització una pancarta amb el lema: «Independència!»; accepto que dit senyor amb el temps hagi reflexionat i madurat i s’adoni, finalment, que assolir l’Estat Català és l’única via possible per a Catalunya. Ara bé, no accepto de cap de les maneres que la denúncia de les seues passades connivències i maniobres amb l’espanyolisme la vulgui encobrir sota una atac a l’«independentisme», i no penso pas que l’«origen» de l’atac a la seua persona sigui precisament, com li ha mancat temps a afirmar, el sector socialista de l’espanyolisme, ans al contrari el cercaria a CiU, alentorn —amb perdó del molt honorable senyor Miquel Coll— del Calb de la Franja o, fins i tot, entre el grupet espanyol-roquista encara ocupant part de la cúpula de CDC.

La Rambla d'Arenys: una riuada de patriotes

13 de setembre

Arenys, capital del Principat de Catalunya

Ja s’han escolat dues setmanes d’aquell diumenge a Arenys. Semblava el dia de la Festa Major de Catalunya, mai en un espai tan reduït no havia vist tantes estelades penjades de finestres i balcons: quin goig! Quanta de gent coneguda amunt i avall de la Rambla, hi havia estones que no podies ni avançar ni recular. Enguany, més que no pas l’Onze de setembre, el diumenge 13 assenyalà la fi del període de vacances —com es pot fer vacances amb el país ocupat?—.

25 de setembre

La lluita contra el crim

Avui hem conegut la sentència dictada pel magistrat Jaime Conejo Heredia, jutge d’Instrucció núm. 16 de Barcelona, en el judici de faltes contra el mosso que colpejà el meu fill Enric. Porta data del 9 de setembre (la vista fou el dia 3 del mateix mes) i diu, en llengua imperial: que condemna al mosso 9052, per una falta de lesions, a 30 dies de multa, a raó de 6 eurons diaris, i a indemnitzar l’Enric pels 10 dies que trigà a guarir-se, amb 25 eurons /dia.

Una petita victòria, amb reserves. Com es pot jutjar com a «falta» una agressió injustificada, amb abús de força i de poder? Si la llei no és igual per a tothom, és una llei que cal canviar. I encara no sabem com es diu l’agressor…

3 d’octubre

1a Assemblea Nacional de Reagrupament Independentista

El proper dissabte, al Palau de Congressos de Catalunya, des de les 10 del matí fins que s’acabi. Hi ha hagut molta feina prèvia i poc temps per a fer-la, però mercès als esforçats organitzadors, els mil nou-cents associats a RCat (nombre de fa deu dies) podrem votar la Ponència Política, els Estatuts de la Associació i el Reglament Intern, així com els primers divuit membres de la Junta Directiva d’entre setanta-dues candidatures; ja sé a qui votaré.

Pel que fa a la definitiva proposta de Ponència Política cal dir que inclou algunes de les més de dues-centes esmenes que es presentaren a la proposta original. Entre tots plegats hem aconseguit reduir les 30 pàgines inicials a quinze (encara és massa llarga!). La primera proposta al meu entendre tenia un gran defecte: era més pròpia d’un partit republicà federalista que d’una associació com la nostra, independentista, partidària de la unitat d’acció i de la regeneració política.

M’haig de penjar la medalla (en realitat me la van penjar el passat dimecres) d’haver aconseguit fer-me entendre i que s’acceptés de substituir l’expressió ara de moda «estat propi» per la més nostrada i que sí diu el què volem: «estat català». Altres temes importants han quedat millor, però encara hi ha a la proposta final de ponència massa tòpics i excés de llenguatge «políticament correcte». Parla de «països catalans», sense definir-los, ni geogràficament ni política. No és gens clara quan es diu Catalunya: no sabem si es refereix als territoris històrics de Catalunya (l’antiga Confederació Catalana) o només al Principat de Catalunya, o a la Comunitat Autònoma de Catalunya…; és una llàstima perquè la regeneració política també ha de passar, sine qua non, per la regeneració dels mots i llurs significants.

Amb tot em fa il·lusió de participar en l’assemblea del dissabte. Malgrat tots els malgrats, Catalunya es mereix la nostra paciència i dedicació, i molt, molt més. A Rcat ens hem trobat i ens trobarem —voleu millor senyal de veritable reagrupament?— gent amb la qual fa anys hem partit peres, o som desamics; gràcies a Rcat haurem de treballar junts i ho farem perquè l’objectiu d’Independència de Catalunya bé s’ho val.

Sis d’octubre

«Estat Català de la República federal espanyola»

Enguany commemorem el 75 aniversari del Cop d’estat d’en Lluís Companys, el qual actuà obligat per la determinació del Parlament català en mantenir la Llei de Contractes de Conreu front a l’anul·lació per part del tribunal espanyol —hi havia en joc la «sobirania» del Parlament regional, una situació semblant a l’actual conflicte amb el tribunal prostitucional espanyol per l’estatutet de la vergonya—, i també compromès per l’acord amb el PsoE del socialista espanyol Indalecio Prieto (qui s’esmunyí a París com una guilla, abandonant els catalans i també els minaires asturians a la seua dissort).

Els sempre a la moda revisionistes complaguts en blasmar el president màrtir volen ignorar expressament que l’acció de Lluís Companys fou motivada pel capteniment del Parlament regional català i, per això, les responsabilitats són molt més àmplies que no pas les relatives a la seua persona. Companys, com a cap del govern per mandat del Parlament i convençut que s’anava a perdre l’estatut, optà per proclamar, des de Catalunya i amb la mà estesa a les [suposades] forces de «progrés» espanyoles, l’Estat Català dins la [impossible] República federal espanyola:

«Catalans:

»Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder.

»Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa per tot el país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que en les terres hispàniques lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida a tots al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades.

»En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República federal espanyola i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme els invita a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d’edificar una República federal, lliure i magnífica.[...]»

En Lluís Companys tenia tota la raó quan afirmà al començ del seu discurs: «Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder [...] contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions». Tant és així que per a provar-ho em permeto de reproduir un document trobat fa més de vint-i-cinc anys al Public Record Office de Londres pel publicista en Lluís Crusellas Soler, sobre una conspiració (iniciada set mesos abans del Sis d’octubre) per militars i polítics espanyols d’acord amb la Dictadura feixista italiana:

«[Traducció catalana de la transcripció anglesa, expedient W3633]

»Els sotasignats tinent general Emilio Barrera, don Rafael Olazabal, i don [il·legible] Lizarro, representant la Comunión Tradicionalista, i don Antonio Goicoechea, com a cap de Renovación Española, per la present confirmem la trobada celebrada a les quatre de la tarda d’avui, 31 de març de 1934, amb el cap del Govern italià, senyor Mussolini, i amb el senyor Italo Balbo.

»El president [Mussolini], després de rebre detallades respostes a les seves moltes preguntes sobre la present situació política d’Espanya, i les aspiracions de l’exèrcit i dels partits monàrquics, estableix el següent:

»1) Que ell [Mussolini] té la voluntat d’enviar assistència material als partits oposats a l’actual règim espanyol [la República], amb el propòsit d’enderrocar-lo i establir una regència que prepari la restauració completa de la monarquia (el senyor Mussolini repetí aquesta declaració tres vegades a fi que quedés del tot clar el seu significat).

»2) Que en prova de les seves bones intencions, es compromet [Mussolini] a donar-nos d’immediat 20.000 rifles, 20.000 bombes de mà, 200 metralladores i, en efectiu, 1.500.000 pessetes.

»3) Que aquest ajut serà en qualitat d’assistència inicial, i serà complementat amb més ajut substancial sempre que les circumstàncies ho facin necessari.

»Es resolgué que es nomenaria una delegació per a rebre els fons i els materials abans esmentats, i que la dita delegació seria encapçalada per don Rafael Olazabal, que s’encarregaria de transportar-ho a Espanya; que seria assistit [Olazabal] per la resta de la delegació, el comte de Rodezno i don Antonio de Goicoechea, en la distribució del material i els diners.

»També es resolgué que el material seria dividit en tres parts després que hagi estat transportat a Espanya.»

Penso que aleshores en Companys encara hi creia amb la República federal espanyola, malgrat els dubtes, traïcions i fugides dels espanyols que n’eren presumptes partidaris; el seu Cop d’estat però va més enllà: és en defensa de les llibertats de Catalunya i contra els «que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya» que fa la seua proclama. Ben segur també hi creia amb la República federal el 14 d’abril del 1931 quan, abans que ho fes l’Avi des del Palau de la Generalitat, un Lluís Companys acabat de ser nomenat alcalde i des del balcó de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya proclamà la República sense adjectius (ni espanyola ni catalana), deixant-li el camp lliure al president Macià qui, en primera instància, féu aquesta revolucionària proclamació:

«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat, anhela i sol·licita als altres pobles d’Espanya la seva col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al què calgui per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment faig arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau dels pobles.

»El president de l’Estat Català, Francesc Macià»

Ja sabem que la proclamació inicial de l’Avi fou molt matisada fins a canviar-ne l’original sentit després de la conversa telefònica entre Macià i Niceto Alcalà Zamora. El que no és tant sabut, tornant al Sis d’octubre, és que la declaració d’en Companys aquest la faria menystenint i substituint el discurs que li havien preparat certs diputats al Parlament català aplegats al voltant d’en Joan Lluhí Vallescà, del partit Nacionalista Republicà d’Esquerra [PNRE, format per expulsats d'ERC on hi havia també Josep Tarradellas...]: en el discurs preparat per aquells diputats amics del PsoE i que no volgué llegir Companys només es parlava de República espanyola i el nom de Catalunya no sortia enlloc.

Els oportunistes crítics d’en Companys s’obliden que el Sis d’octubre un gran patriota d’indubtable pensament separatista, en Josep Maria Batista Roca, es presentà a Palau i es posà sota les seves ordres pel que convingués, i s’obliden també que totes les formacions polítiques catalanes, des de Nosaltres Sols! i Estat Català fins a a Acció Catalana Republicana es posarien a les ordres del Govern català, excepte els anarquistes —uns altres [suposats] federalistes com els del PsoE—.

El vertader significat del Sis d’octubre del 1934 és la defensa de la dignitat catalana vers l’espanyolisme reaccionari (llavors molts catalans encara es pensaven que a Espanya només es podia ser reaccionari de «dretes»). I aquesta defensa de la dignitat és la raó principal de l’afusellament del president màrtir exactament set anys i una novena després. Els espanyols mai no obliden ni perdonen: la dignitat de Catalunya li feren pagar amb la vida al nostre president.

Llaor als patriotes!

Rafael Dalmau, Editor: 50 anys

També el Sis d’octubre —dubto que sigui casualitat— s’inaugurarà l’exposició al Museu d’Història de Catalunya [MHC] que duu el mateix títol que encapçala aquesta entrada. Restarà oberta fins el 25 d’octubre. Al mateix MHC i amb l’actuació de la Nova Euterpe, el diumenge dia 18 d’octubre se celebrarà el cinquantenari d’aquesta benemèrita editorial, fundada el 1959 per en Rafael Dalmau Ferreres (1904-1976) i la seua filla Maria Carme Dalmau Dalmau; avui l’editor n’és el nét del primer i fill de la segona, en Rafael Català Dalmau.

Noa, extraordinària cantant israeliana, la podem regraciar en aquesta adreça: http://www.noasmusic.com/write.html

«Volem l’Estat Català» no es pot dir

Demà, Onze de setembre, una colla d’entitats, botigues, plataformes, partidets i grupuscles diversos —si els hem de fer cas, tots diuen ser independentistes, sobiranistes…— han convocat una manifestació a la tarda sota el lema «Som una Nació – Volem l’Estat Propi». És a dir, la darrera revolució possible a l’Europa dels estats, la Independència de Catalunya, ni s’esmenta, no ens acolloníssim pas.

Proclamar, per enèsima volta, «som una nació», és una pèrdua de temps pròpia d’estúpids o de lladres de cervells: potser anem pel món, a cada ocasió o tothora, proclamant «sóc blanc», «sóc dóna», «sóc…», oi que no? Oi que havent-ho afirmat tants cops ja ho sap tothom? Els espanyols i els francesos, els nostres indesitjables veïns, prou ho saben de sempre que som una nació, altrament no s’haurien passat tants de segles volent fer-nos creure el contrari, tot intentant fer-nos desaparèixer.

I això d’«estat propi» què punyetes és? Costaria molt afirmar «Volem l’Estat Català»? Es veu que sí, «estat català» no es pot dir, les paradetes convocants a la mani «indepe» han vetat el lema «Volem Estat Català», unes perquè de tant independentistes que són, no el volen l’estat català, i unes altres per aprofitar la pancarta de l’any passat, hi ha molta crisi i no hem de llençar res si ho podem reciclar; encara sort dels ecologistes, no troben la pancarta aquella: «Franco, Estamos Contigo».

[Una persona tan ben informada com mal pensada m'ha xiuxiuejat que posar «estat català» a la pancarta «unitària» significava perdre totes les mamelles, menjadores i subvencions de què «viuen» moltes d'aquelles «sobiranistes» organitzacions (o, sobretot, determinats «dirigents»)...; i potser té raó, fixeu-vos en el cas del pobre —mai millor dit en sentit no figurat— diari Avui, s'ha quedat sense l'únic subscriptor que encara els mantenia perquè hi han publicat un article, signat amb pseudònim, crític amb Convergència.]

«Estat català» només fa por als actius espanyolistes funcionals com el Monti Putin, altrament dit Pepe Botella, ca, vull dir José Montilla, qui s’ha despenjat dient que la convocatòria d’Arenys afavoreix a la reacció …i, alhora, s’ha posat al costat dels falangistes perquè es manifestin el mateix dia de la votació. Per desgràcia, d’espanyolistes funcionals n’hi ha molts més dels que a primer cop d’ull pot semblar. Els trobareu rere qualsevulla «plataforma» de la «societat civil» com a «coordinadors» o «portaveus», o com a «immigrants» disfressats de morenet o moret, d’andalús o argentí, o presidint òmniums o accions «culturals», o com a «intel·lectuals» —anti o pro sistema— vivint, i que no manquin!, de les engrunes que els hi amollen els del PsoE o els del PpE.

A aquests bords espècimens hi ha una manera quasi infal·lible d’identificar-los: sempre són els mateixos a fer-se la foto, o a sortir a la tv o als diaris.

el policia núm. 9052: no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

L’abús de la força només és «falta»?

Aquest matí ha tingut lloc la vista de faltes al Jutjat d’Instrucció núm. 14 de la nova «Ciutat Judicial» per l’agressió que patí el meu fill gran, l’Enric, quan acomplint el seu deure laboral la nit del 18 de març del 2009 va rebre, pel cap baix, dues garrotades contundents a mans d’un policia de la Generalitat de Dalt. Al banc dels acusats no hi era el qui, al meu entendre, aleshores era el màxim responsable d’aquella atzagaiada —i ho és també avui, per a desgràcia col·lectiva—, el conseller del Departament d’Interior, més conegut pel sobrenom de «Putosaure».

Els màxims responsables de VilaWeb, en Vicent Partal i n’Assumpció Maresma, han vingut a fer costat a l’Enric, així com l’advocat de la casa, encarregat de l’acusació. Quins han faltat avui a la vista —mancança, al meu entendre, molt greu— eren l’advocat i el representant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (del qual l’Enric n’és membre) organisme que, al seu moment, anuncià presentar-se al cas també com a acusació. Quina mena de col·legi professional és aquest que no defensa els seus col·legiats ni s’hi interessa per res?

sóc "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

En cap moment no hem pogut saber el llinatge de l’acusat, el núm. 9052 de la policia «catalana». Ja té collons la cosa, l’agredit i denunciant ha de donar la cara, amb nom, cognoms i domicili; l’acusat passa prou desapercebut amb un nombre i res més. Les fotografies presentades com a prova per l’acusació deixen prou clara la gratuïtat de l’agressió i, pitjor, que pegaven a un periodista acreditat que duia, a més a més i prou visible, un gran distintiu vermell amb el mot «premsa» en lletres blanques majúscules.

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

La primera imatge és una ampliació de l’original del fotògraf del diari El Punt, n’Andreu Puig, qui ha ajornat el seu començ de vacances per a poder fer de testimoni avui. La resta de fotografies són d’un altre fotoperiodista que també fou colpejat fins a sagnar, en Guillem Valle, qui no ha pogut presentar-se com a testimoni perquè és treballant al Congo. Malgrat que en l’ampliació es veu perfectament la cara del policia agressor, l’acusat només ha reconegut que tenia una certa semblança amb ell [sic!]; per contra, el seu «binomi» o parella, testimoni de la defensa, no ha dubtat en reconèixer-lo a la fotografia. La identificació del nombre del policia acusat fou possible —també usant, serà marca de la casa?, d’una frase gens precisa: sembla que podria ser…— gràcies al mateix Departament d’Interior de la Generalitat.

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV (enllaç al peu de l'apunt)

La vista s’ha fet en català i en espanyol —a gust del consumidor— sense que no ningú plantegés cap problema lingüístic, fins i tot un dels mossos s’ha expressat en català. L’actuació de l’advocadessa de la defensa m’ha semblat força deficient comparada amb la de l’advocat de VilaWeb i la mateixa fiscal; el jutge m’ha sorprès positivament. Suposem que en quinze dies hi haurà sentència.

«Les fortes topades a Barcelona, des de dins»

els més matiners fan cua per a inscriure's

Scrabble a la Festa Major

A la passada Festa Major de Gràcia (Barcelona), el Club d’Amics de l’Scrabble en Català (CASC) i els veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix organitzàrem un torneig d’Scrabble que se celebrà al llarg de tot el dia 21 d’agost. Havíem encetat aquesta col·laboració el 2008 i enguany ja hi han participat una vintena de jugadors.

Abans de les deu del matí tot era a punt per començar, les taules, les cadires, els faristols, els taulers, les bosses de lletres, els diccionaris oficials (DOSC)… només calia inscriure’s i esperar al sorteig. La presència d’experts jugadors d’Scrabble en català provinents de la Lliga Queimada (LQ) de Barcelona —la més antiga de Catalunya— donà més relleu al torneig amb la seva participació.

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel i l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa; en primer terme la Maria José contra l'Albert

Amb tot, experts i iniciats, la majoria érem veïns de Gràcia. A les deu començava la competició, i sense distinció de categories ni repetir contrincant els jugadors s’enfrontarien l’un contra l’altre per aconseguir guanyar el màxim nombre de partides, fins a les vuit del vespre.

Als volts de la una deixaríem les taules per anar a dinar, cosa la qual permetria als veïns de posar-hi el vermut que tocava. En aquell moment la calor es feia notar més a causa de la molta xafogor, i tothom agraí el descans. Tot dinant, els del CASC i els de la LQ comentàvem el positiu esforç dels veïns del carrer en ajudar-nos a fer possible aquell campionat.

no s'hi val a badar: tothom per la feina

A les cinc de la tarda, algú encara amb els ulls lleganyosos de la migdiada, es reprenien les partides. Al matí, jugar al mig del carrer fou un plaer, però a la tarda, a mesura que passaven les hores, el nombre de visitants augmentava progressivament i, amb ells, el soroll ambient; també d’altres activitats que esdevenien al voltant contribuïen al desori general.

Malgrat aquesta incomoditat, a les vuit del vespre s’acabaven les darreres partides; l’opinió dels participants i organitzadors era que havia estat un èxit, i alguns graciencs ja ens demanaven, en vistes a la Festa Major del 2010, d’organitzar-hi torneigs a més carrers.

els premis abans de ser lliurats

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

La generositat dels veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix quedà prou reflectida al moment del repartiment de premis. S’establiren dues categories, iniciats i experts. Pel que fa als iniciats el Segon premi se l’endugué el gracienc David Roig i el Primer l’obtingué la també gracienca i veïna del carrer Carme Rovira.

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

El barceloní Gabriel Bas, el jugador d’Scrabble més veterà de la LQ, aconseguí el Segon premi de la categoria experts, i el Primer premi l’obtingué en Joan Barceló, de Badalona i de la mateixa lliga, a qui felicitem especialment perquè fou l’únic dels judadors que guanyaria en totes les partides en què participà.

Gabriel Bas, el més veterà

Joan Barceló, guanyador del torneig

L’èxit de l’edició d’enguany i la important col·laboració veïnal ens esperona a organitzar de nou els torneigs d’Scrabble a la propera Festa Major de Gràcia. Si teniu interès en jugar a l’Scrabble en català no caldrà que us espereu un any, davall us hi poso uns quants enllaços:

Club d’Amics de l’Scrabble en Català

Club Scrabble Manresa

Club Scrabble el Prat

Lliga Queimada

Diccionari Oficial de l’Scrabble en Català

Llibres ebrencs

III Campionat Mundial d’Scrabble en Català

Diccionari Alternatiu No Oficial de l’Scrabble en Català

Unió Faristolaire

Verbàlia

Viquipèdia

Wabble

Xampions-2008/2009

començ de l'eixida del sol, el terme en penombra

Fugaç estada a Terra Alta

La nit del divendres 28 al dissabte 29 d’agost la vaig passar a la cambra 117 de l’Hotel Piqué de Gandesa. Feia més de cinc setmanes que no dormia així de bé, sense suar a desgrat d’haver tancat l’aire condicionat, amb la finestra orientada a l’Est ben oberta. El dissabte a primera hora la fresca m’acaronava encara en despertar-me per les subtils albors que apuntaven rere la Serra de la Vall de la Torre (la qual s’allarga fins a Les Camposines). Abans de posar peu en terra ja havia captat la imatge del tímid sol ixent amb el mòbil, quan el campanar em donà l’hora justa: dos quarts de vuit del matí.

Em bec un cafè fort amb una expressió de llet, assegut al tamboret del taulell del bar de l’hotel, mentre pago també el sopar d’anit i la cambra. A les vuit ja sóc camí del «cementeri nou» (del 1925), m’hi endinso fins al Corralet on soterraven als descreguts; el xiprer que vaig plantar després que em robessin el primer s’ha fet magnífic, arrelat a tocar de la tomba d’en Colau del Ros de la Maria Guapa i del seu fill Enric —el meu enyorat pare—. El roser ja ha fet totes les roses d’enguany i els lliris no floriran fins al febrer, amb el seu blau comiat a l’hivern.

Malgrat d’un temps ençà els encarregats de la neteja del lloc han deixat el molt mal costum d’incinerar taüts i no vulguem saber què més al damunt de les restes dels descreguts —per mor d’una inèrcia seguida durant desenes d’anys, amb origen en ordres nascudes de la més fosca nit del franquisme—, torna a haver-hi munts de brossa «floral» plàstica. Hauré de queixar-me altra volta a l’ajuntament, prou que pago des de fa vint-i-quatre anys la quota del cementiri municipal, tot i no tenir-ne cap obligació en no ser un «resident».

M’arribo a la plaça de la Farola —on no hi ha mar ni far!—, fins a la pastisseria Pujol amb l’excusa de fer un esmorzar amb més substància: en realitat hi vaig per la coca de vidre amb fruita seca, me n’enduc una capsa amb dotze talls de més de mig pam cada un… poc em duraran. Ben abillat, engego el cotxe cap a Alcanyís, però dos quilòmetres després de sortir de Gandesa em repenso i faig marrada cap a la vella carretera on el senyal diu «Poblat Ibèric». De sobte un dubte m’ha vingut al cap: «encara hi és el monòlit?». Ho vull comprovar.

els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

I sí, per a vergonya col·lectiva, prova erèctil que la democràcia al Regne d’Espanya és una broma —una sàdica facècia—, el monòlit erigit per la Diputació de Tarragona al «Generalísimo Franco» hi és dempeus. La placa commemorativa i altres «guarniments» feixistes han desaparegut no fa gaire esmicolats a cops de roc o arrencats per col·leccionistes enyoradissos de velles «gestes» espanyoles, però el monument d’enormes pedres i de més de quatre metres d’alçada i el recinte en forma de plaça hi són, bastits al damunt de l’extrem de llevant d’un altre cementiri força més antic, la necròpolis ibera. En aquest indret hi havia l’estat major franquista contra el qual disparava l’artilleria el meu pare des del tàlveg d’una vall de Les Camposines quan l’ofensiva de l’Ebre el 1938.

Els del desgovern de la Generalitat de Catalunya ja ho sabem que són uns pocavergonyes. Amb tot, si més no haurien de servar —ni que fos per guardar l’aparença— el patrimoni històric i cultural. Per a construir el fastigós monòlit i accessoris, la Diputació tarragonina malbaratà un plegat de tombes iberes que caldria recuperar; algunes lloses funeràries són visibles als murs de la placeta, al mateix lloc on les van desar els de Ca Macot —pare i fill—, els darrers margeners gandesans. Pitjor encara, les tombes excavades al seu moment i que no feren malbé els franquistes diputats provincials romanen enmig d’una mar de deixalles. No sé si la doctora Núria Rafel, la qual ja salvà el proper poblament ibèric de ser arrasat per la variant de la carretera estatal, en té notícia d’aquesta situació.

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

Fixeu-vos en dos detalls. El molt antic cementiri de Gandesa i el cementiri actual de la capital de Terra Alta, recoberts de merda: un poble que no respecta els seus ancessors és un poble que no s’estima. I setanta anys després d’«acabada» la guerra més el munt d’eurons despesos els cinc o sis darrers anys en «memòria històrica», els monuments a Franco junt amb els tribunals d’excepció per ell creats —com el prostitucional— segueixen erts i actius, respectivament, a casa nostra: una altra manca de respecte als nostres morts. De quina falsa història fan «memòria» els iniciàtics acòlits del Putosaure?

L'agent Porta avalant el no-retorn dels papers (alguns dels qui l'acompanyen a la taula potser no saben que li fan la feina al PsoE)

Els agents del PsoE a Catalunya

La serp informativa d’aquest insuportable agost —a banda dels «oportuns» incendis i la mancança de més nous «fitxatges» pel Barce— ha estat, sense dubte, la possible resposta «popular» a una probable retallada de l’estatutet de la vergonya per part d’un tribunal espanyol el nom del qual rima amb prostitució. Quan, al seu moment, el mateix estatutet fou retallat a les corts espanyoles després d’haver estat «aprovat» pel Parlament regional català, no ningú dels quins ara aüquen va proposar cap manifestació… Els sobiranistes catalans sí que es manifestaren però van passar per autonomistes.

Quin sentit té ara promoure aquesta resposta a un fet consumat —sigui quina sigui la decisió del constitucional— que no té apel·lació possible amb l’actual ordenament jurídic espanyol? Potser és que tal vegada els promotors de la manifestació són disposats a acudir als tribunals internacionals? em sembla que no. Aleshores, quin és l’objectiu de tant rebombori per una causa perduda?

Al meu entendre, l’actiu espanyolisme del PsoE —amb perfecta connivència amb el PpE— ha decidit de posar la carn al foc per acabar d’una vegada amb les cada cop més fermes posicions sedicioses de sectors de la societat catalana. Ara és un moment perfecte, amb la puixant crisi econòmica que s’agreuja a cada dia que passa, per acollonir al personal. L’amenaça del ministre «negre» d’augmentar els impostos a les classes «afavorides» (és a dir, els catalans) és una petita mostra del que ens caurà.

El PsoE, per a demostrar-nos als catalanets en particular i als espanyols en general el molt —o el poc, tan se’ls en fot, qualsevulla lectura l’aprofitaran— que estimem l’«autonomia» i, de retruc, a Espanya, ha posat en marxa la maquinària de la pretesa «societat civil» catalana, sota la direcció dels més destacats agents dobles al seu servei; no, no em refereixo als agents de l’aparell policíac espanyol «infiltrats» a les cúpules d’organitzacions pseudo «independentistes» com Endavant o similars, sinó a coneguts personatges, com Jordi Porta (Òmnium Cultural) —amb el sol·lícit ajut del seu comparsa d’ACPV, Eliseu Climent— o com el mateix secretari general d’Esquerra, Joan Ridao.

La missió dels agents dobles mencionats és, de primer, trabucar els legítims objectius de tota protesta i, d’afegitó, emmordassar la discrepància. Quan els catalans som a punt de de posar la pedra de toc de la nostra independència, és urgent pels espanyolistes distreure’ns amb carallotades: que si em manifesto abans, que si em manifesto després, però això sí, sempre per l’autonomia… A més a més, mentre et manifestes per una cosa no ho fas per una altra. Aquests servils botiflers saben perfectament que si et fan creure, a bombo i plateret, que t’han tornat els papers robats de Salamanca —quan, en realitat, no n’ha arribat ni el 3 per cent— aconseguiran que t’acontentis, saben perfectament que si et fan perdre el temps (i els diners!) demanant que es pugui veure TV3 a València —mentre no es veu a Palma perquè el Govern «català» no vol—, no t’adonaràs que el que cal exigir és poder veure la TV3 arreu i, especialment, a Espanya i França. Perquè, a veure, potser els tres-cents mil catalans que hi ha a Madrid tenen menys dret de veure TV3 que els de València o els de Barcelona?

Amb aquesta denúncia no em faré pas massa amics, ho sé i hi estic acostumat, el nostre és un poble mesell i encara somriu amb mitja rialla parant l’altra galta després d’haver rebut a la primera. O desvia la mirada quan la realitat és insuportable i et fa caure la cara de vergonya en no actuar en conseqüència, com ha succeït —m’ho esperava— amb el quasi total silenci per la meua acció unilateral d’independència. «Qui dia passa, any empeny» és la dita que ha fet més mal a Catalunya, molt més mal que els lladres de camí ral que tenim per veïns.

No em manifestaré ni al davant, ni al costat, ni al darrere de cap autonomista, i encara menys, el mateix dia que assenyalin els sicaris del PsoE a casa nostra. Els patriotes ens hem d’apartar dels regionalistes com de la pesta: on hi hagi autonomistes no hi pot haver independentistes.

I el dia 13 de setembre aniré a Arenys de Munt: qui avisa no és traïdor.

En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En la mort d’en Claudi Romeu

El dia 5 de març d’enguany l’amic Claudi, mentre celebrava el seu setanta-tres aniversari, patí un nou infart; no era ni el primer ni el segon. A resultes del seu ingrés hospitalari i de les exploracions al cas, li fou detectat un agressiu càncer de pulmó, una nova malaltia a afegir a la ja dita cardiopatia, a la diabetis severa, a l’hèrnia discal i a d’altres xacres menors.

Amb en Claudi Romeu Juvé, a banda d’anteriors encontres escadussers ça i lla, ens començàrem a conèixer de debò a les primeries del 2002 a causa de la comuna implicació en la Comissió de la Dignitat aleshores creada. Quan els «voluntaris» i la «societat civil» no apareixien, és a dir, quan la feina a fer no comportava sortir a la foto o figurar amb nom i cognom a la nota de premsa, amb qui segur podia comptar —pel que fos i quan fos— era amb en Claudi (i amb una altra persona, força més jove, la qual després ha mostrat el seu talent literari).

Des d’aleshores ens hem estat trobant regularment tots els dimecres fins al mes de juny passat, quan deixà de venir als dinars setmanals. Encara ens comunicàvem per correu electrònic o per telèfon dies abans del seu darrer ingrés a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, proper a la seua residència al barceloní barri del Guinardó. Trobo molt a faltar l’estona de conversa de cada dimecres al meu vehicle, quan el passava a recollir a sota de seua casa i plegats anàvem a cercar n’Alexandre Pineda, per baixar tots tres fins al restaurant.

En Claudi era un patriota de pedra picada. Potser esquerp a primer cop d’ull, sobri, sobretot en parlar, quan enraonava l’havies d’escoltar. Li agradava d’escriure, i ens regalà, si no em descompto, amb 126 Conculcacions; el darrer any i mig de la seua vida el dedicà amb intensitat i il·lusió a enllestir un llibre que podria dur el títol de Catalunya en 1400 dates, una mena de compendi cronològic i quasi telegràfic dels fets i personatges més importants de la nostra història. No sé si el podrem recuperar i, tal vegada, publicar… com li hauria agradat a en Claudi de veure’l imprès!

Des del BEAN fins a la Fundació Manuel de Pedrolo, passant pel Comitè Olímpic Català, la Comissió de la Dignitat, la Plataforma pel Dret de Decidir i tantes i tantes activitats i accions patriòtiques, en Claudi ha deixat arreu una petja indeleble que ens el fa tenir al nostre pensament. En Claudi Romeu es morí el dissabte 15 d’agost a quarts d’una del migdia; des de llavors no em trac del cap una iniciativa que havíem pensat junts de dur-la a la pràctica, però ens calia trobar prou gruix de gent per a que fos efectiva.

Es tractaria d’aplegar un miler de catalans en un acte públic de propaganda, prèvia convocatòria de la premsa i de la televisió estrangeres, que reneguessin de la seua suposada condició d’espanyols cerimoniosament i manifestant la pròpia catalanitat amb testimoni del llinatge —és a dir, donant la cara—, tot cremant un rere l’altre els dni’s de súbdits d’Espanya. Les implicacions legals i de tot ordre d’un acte així són prou importants com per preveure la necessitat d’una caixa de solidaritat per a fer front a tota mena de calamitats derivades d’aital acció.

Havíem comentat aquesta iniciativa amb d’altres patriotes i no trobàrem la resposta esperada. És prou sabut que aquest document de no independent d’Espanya (dni) és un delicte maltractar-lo; no ens preocupava pas aquesta petitesa, atès que el veritable i greu crim que hom ha comès és haver nascut català i, encara més, havent-hi nascut (o no), persistir en la voluntat d’ésser-ho.

Proclamació Unilateral d’Independència from Enric Borràs on Vimeo.

No me n’he pogut estar. M’ho havia de traure del damunt i mostrar-ho a l’opinió catalana. No n’hi ha prou d’anar a votar; no n’hi ha prou d’anar a manifestacions; no n’hi ha prou de militar a un partit o d’associar-se a una o més entitats. Amb el temps, les actituds col·lectives són la suma de les actituds fermes d’una minoria. Cal donar exemple, no n’hi ha prou d’esperar a que algú o alguns ens proclamin la Independència de Catalunya, no hem d’esperar que no ningú ens tragui les castanyes del foc: cal començar per un mateix.

La meua humil acció la dedico a la preuada memòria d’en Claudi Romeu Juvé. Llaor als patriotes!