Posts Tagged ‘HSP’

DEU DIES D’INFART – 4

Divendres, agost 19th, 2011

Un mes de coll pres a la Gran desconeguda

Alguns dels Bandolers de Gràcia desaren el trabuc per a provar una
nova arma, aleshores dita «
shorting» [vegeu-ne detall al final de l’apunt]

Avui en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant. Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi, del tot desconeguts fins ara—.

El dia 23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala «B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya: només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels «veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens. Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense ganes ni saber-ne, a ballar!

L’endemà començaria per a mi una altra mena de rutina, amb més llibertat de moviments, podia anar amunt i avall pel passadís, des de la sala d’esbarjo (amb vistes al vell hospital) a un extrem, fins als ascensors a l’altre. A la sala de jocs hi ha taules i cadires i un gran televisor: hi veia alguna pel·lícula i les notícies. Amb tot, la major part del temps l’emprava per a llegir o resoldre encreuats. Aleshores m’adoní que no podia concentrar-me prou massa temps en una mateixa cosa, i em vaig adaptar a fer-ne una altra quan notava el neguit. Aquest deixar-ho estar i reprendre-ho més tard m’anà bé i encara ho practico, no em convé angoixar-me.

[Fa cinc minuts, a tres quarts de nou del vespre he telefonat a la senyora Pellicer, l’esposa del president Heribert Barrera. Em dóna, al meu entendre, bones notícies: en Barrera ja camina i és ell, el de sempre, té dificultat per empassar i pateix encara alguns problemes d’expressió verbal i això l’emprenya quin bon senyal!—. El dimarts de la passada setmana el donaren d’alta de l’Hospital de Barcelona i fa la recuperació en un establiment específic al cas i li va bé. Aquesta conversa pel telèfon m’ha alegrat.]

La segona nit a planta fou pitjor que la primera, la dona del company marxà a casa a dormir i em passaria la nit fent de vigilant forçat, avisant a l’assistència quan l’home es neguitejava més del compte o bramava massa seguit; tot sigui dit passada, no es queixava sense motiu. Aquella situació, tal vegada no era la mena de repòs escaient a un qui, com jo, havia sobreviscut de feia encara no una setmana a un greu infart. Una altra nit en blanc, alleujada per la dutxa matinera i —és un dir— l’esmorzar: «cafè amb llet desnatada» i «torrades sense sal»; el codony el deixí per a les tortugues. L’endemà el veí tornava a tenir vigilant i vaig dormir quatre hores perquè em van donar alguna cosa, valia més no preguntar, no m’agraden gens les drogues però bé havia de dormir…

Cada dia al matí passava un equip de metges, molt joves tots, a veure’m, em feien les preguntes de rigor i apa. El dia 25 em portaren un paper per a signar, una mena de sentència de mort amb el meu vist-i-plau, necessari per a reparar l’altra artèria espatllada, la descendent anterior [DA], la qual tenia una lesió encara més greu que la de l’artèria causant de l’infart. La mateixa tarda em feien una cardiografia en una altra ala del complex: allà vaig veure amb els meus ulls que el nou HSP també es cau com el vell. Sigui per mala fonamentació, sigui per un càlcul deficient d’estructures, sigui per ús de material defectuós, la gran nau central que reparteix l’accés als diferents despatxos i laboratoris té, als quatre cantons i en sentit vertical, escletxes prou amples per a passar-hi la mà. Després de fer-me la prova resultà que el programa no convertia les imatges obtingudes, no funcionava: em va fer l’efecte que no em farien la intervenció abans de ser donat d’alta i em caldria tornar, de forma ambulatòria, més endavant…

Per cert, tal dia com ahir quatre anys enrere, el 18 d’agost del 2007, vaig fer un apunt al bloc d’El Llamp amb aquest títol premonitori «Shorting‘ contra Espanya», on explicava —llegiu-lo, paga la pena!— com uns esforçats agents de borsa dedicaven el seu saber a una estratègia per fer baixar el valor de les accions de les principals empreses espanyoles (sobretot [ex]monopolis de l’estat opressor «privatitzats» pels «sociolistos»). Just la passada setmana els espanyols s’han assabentat de les operacions dites ara «a curt» i les han «prohibit» temporalment. Han trigat quatre anys en adonar-se de la realitat…

DEU DIES D’INFART – 2

Dissabte, juliol 30th, 2011

Biomatrix

L’infart em començà a un quart i mig de nou de la nit del 19 de juliol i arribaria a Urgències de l’Hospital de Sant Pau [HSP] gairebé a les dotze. Tot i la medicació que m’havien administrat a casa i el sèrum, patia d’hipotensió, bradicàrdia, ritme auricular baix, bloqueig complet de l’aurícula i del ventricle [BAV] i ritme d’escapament. Activen el Codi 1 d’infart agut de miocardi [IAM] i em traslladen a la «Sala d’Hemodinàmica».

Allà em punxen anestèsia local, foraden l’artèria femoral a l’alçada de l’engonal dret, hi introdueixen un catèter i el fan avançar fins a les artèries coronàries. Aleshores m’injecten un contrast visible a raigs X, i fan una coronàriografia. Observen una oclusió per trombosi a la coronària dreta [CD] proximal, em passen una guia obrint el vas per a traure el trombe, i «obtenen material abundant». En tot moment segueixo conscient, em demanen informació i responc al cas. També faig algunes preguntes i a voltes aconsegueixo resposta: quan no volen respondre em diuen «estàs ‘xocat‘».

Això de ‘xocat‘ em fa l’efecte a barbarisme suposo de l’anglès relacionat amb el mot ‘xoc’; en la segona entrada al diccionari [DIEC2] del dit mot, la primera accepció diu: «1m. [MD] [PS] [BI] Estat agut de prostració profunda caracteritzat per una insuficient irrigació sanguínia perifèrica, descens de la tensió arterial i distribució anormal del cabal cardíac, causat per una forta commoció física o psíquica. Xoc traumàtic. Xoc postoperatori. Xoc emocional.» Però el sentit que li donaven a ‘xocat’ em semblà despectiu, volent dir «no emprenyis, no hi toques ni a quarts ni a hores», per l’estil de titllar a un boxador de ‘sonat’ significant «sense cervell» (pels cops al cap soferts).

En realitat la definició de xoc copiada amunt responia força al meu estat, així em sentia: dolor opressiu al pit, mareig, suor freda, il·lusòria sensació d’haver d’anar al vàter. Passà força temps mentre realitzaven la feina per a salvar-me la vida, vaig desconnectar una estona, hi era encara però no pensava en res. Llavors m’avisen —no estava «xocat»?, en què quedem?— de posar-me un «stent», vaig notar el sacsejar per a deixar-lo a lloc. Havien trobat «dues lesions en tàndem» les quals dilaten prèviament per a aplicar després un «stent» fàrmac actiu Biomatrix 2,5 x 36mm. Ara podeu adonar-vos que Biomatrix no és una nova seqüela de la coneguda pel·lícula Matrix, és la marca registrada que m’ha servit per a títol d’aquest capítol i si us interessa saber com funciona pitgeu aquí (vegeu-ne també el video sota ‘Multimedia’ a la columna dreta). 

Tot plegat el meu estat seguia hipotens i amb bradicàrdia, amb necessitat de suport inotròpic, vas-actiu i volum: m’administren dobutamina i noradrenalina i m’ingressen a la Unitat Coronària, ja sense el dolor al pit el qual deixaria de notar quan em posaren la molla a l’artèria. M’endollen tot de connectors que llegeixen les meues constants —ara faig taquicàrdies— i es mostren en una pantalla al costat del llit i també en una altra de control dels facultatius. Des de la sortida de casa duia suport d’oxigen amb màscara i després, ja a l’HSP, em posen oxigen amb un sistema de tubs transparents molt prims amb petites derivacions als narius, menys molest i gens aparatós.

Des d’aquell moment i per uns quants dies la meua localització exacta seria al soterrani -1, Unitat de Cures Intensives [UCI] C, llit 20CI30, és a dir, al Box 30 de la Secció C de la UCI. Diferents estols d’infermeres i auxiliars se succeirien amatents en diferents torns per atendre’m en les meues necessitats vitals puix que, en aquells primers moments, em subministraven diversos sèrums i no podia ni beure ni menjar. Les visites a l’UCI eren limitades en el temps i en personal, així ha de ser, però tampoc se’m farien massa llargs els dies i això que no tinc record d’haver dormit, pel cap baix, en cap moment dels dos primers.

Als papers que em lliurarien en donar-me l’alta, al «Motiu d’Ingrés» hi consta aquesta críptica frase: «IAM inferior Killip IV amb afectació de ventricle dret». Killip IV què significa? Doncs he sabut, ja tornat a casa, que és una forma de mesurar el grau d’afectació que va introduir el tal doctor Killip (al 1967); té relació directa amb la possibilitat de supervivència després de l’accident coronari. Com en els terratrèmols o en les alertes meteorològiques, segueix una escala ascendent. El Killip IV és el de més alt risc i presenta la màxima mortalitat, propera al 90 per cent.

A més a més aquelles primeres hores de la matinada del 20 de juliol, resultant de les exploracions, em van trobar una altra lesió antiga a una segona artèria i s’hauria de resoldre més endavant doncs semblava encara més perillosa. És allò de: si no vols pols, no vagis a l’era; o sigui, si duus el cotxe al mecànic per a revisar els nivells, no et sorprenguis si t’avisa que la direcció és a punt de trencar-se… He de confessar en cap moment em veia en perill de mort, no se m’aparegué cap túnel i menys un llum resplendent al final, i tampoc no vaig rememorar en segons la meua vida sencera. Però tots els metges m’han insistit, fins i tot en aquelles primeres hores, en la meua gran sort perquè havia patit un molt greu accident i semblava me’n sortiria. Ha estat escrivint aquests apunts al bloc que m’he adonat potser tenien raó: el més prudent em sembla —ara per ara— no discutir-los-hi.

Si més no faré tot el contrari del Mentider de la Moncloa: es passà dos anys negant la realitat i ha acabat fent de lacai dels alemanys i convocant les eleccions espanyoles el dia que li ha dictat l’Aznar, per a millor mostrar al món sencer quan agraïts són els súbdits del Borbó al seu «caudillo por la gracia de dios» qui morí (un 20N) al llit per a vergonya d’alguns que encara en tenim.