Archive for agost, 2009

EL PSOE RERE LA MANIFESTACIÓ AUTONOMISTA

Dimarts, agost 25th, 2009

L'agent Porta avalant el no-retorn dels papers (alguns dels qui l'acompanyen a la taula potser no saben que li fan la feina al PsoE)

L'agent Porta avalant el no-retorn dels papers (alguns dels qui l'acompanyen a la taula potser no saben que li fan la feina al PsoE)

Els agents del PsoE a Catalunya

La serp informativa d’aquest insuportable agost —a banda dels «oportuns» incendis i la mancança de més nous «fitxatges» pel Barce— ha estat, sense dubte, la possible resposta «popular» a una probable retallada de l’estatutet de la vergonya per part d’un tribunal espanyol el nom del qual rima amb prostitució. Quan, al seu moment, el mateix estatutet fou retallat a les corts espanyoles després d’haver estat «aprovat» pel Parlament regional català, no ningú dels quins ara aüquen va proposar cap manifestació… Els sobiranistes catalans sí que es manifestaren però van passar per autonomistes.

Quin sentit té ara promoure aquesta resposta a un fet consumat —sigui quina sigui la decisió del constitucional— que no té apel·lació possible amb l’actual ordenament jurídic espanyol? Potser és que tal vegada els promotors de la manifestació són disposats a acudir als tribunals internacionals? em sembla que no. Aleshores, quin és l’objectiu de tant rebombori per una causa perduda?

Al meu entendre, l’actiu espanyolisme del PsoE —amb perfecta connivència amb el PpE— ha decidit de posar la carn al foc per acabar d’una vegada amb les cada cop més fermes posicions sedicioses de sectors de la societat catalana. Ara és un moment perfecte, amb la puixant crisi econòmica que s’agreuja a cada dia que passa, per acollonir al personal. L’amenaça del ministre «negre» d’augmentar els impostos a les classes «afavorides» (és a dir, els catalans) és una petita mostra del que ens caurà.

El PsoE, per a demostrar-nos als catalanets en particular i als espanyols en general el molt —o el poc, tan se’ls en fot, qualsevulla lectura l’aprofitaran— que estimem l’«autonomia» i, de retruc, a Espanya, ha posat en marxa la maquinària de la pretesa «societat civil» catalana, sota la direcció dels més destacats agents dobles al seu servei; no, no em refereixo als agents de l’aparell policíac espanyol «infiltrats» a les cúpules d’organitzacions pseudo «independentistes» com Endavant o similars, sinó a coneguts personatges, com Jordi Porta (Òmnium Cultural) —amb el sol·lícit ajut del seu comparsa d’ACPV, Eliseu Climent— o com el mateix secretari general d’Esquerra, Joan Ridao.

La missió dels agents dobles mencionats és, de primer, trabucar els legítims objectius de tota protesta i, d’afegitó, emmordassar la discrepància. Quan els catalans som a punt de de posar la pedra de toc de la nostra independència, és urgent pels espanyolistes distreure’ns amb carallotades: que si em manifesto abans, que si em manifesto després, però això sí, sempre per l’autonomia… A més a més, mentre et manifestes per una cosa no ho fas per una altra. Aquests servils botiflers saben perfectament que si et fan creure, a bombo i plateret, que t’han tornat els papers robats de Salamanca —quan, en realitat, no n’ha arribat ni el 3 per cent— aconseguiran que t’acontentis, saben perfectament que si et fan perdre el temps (i els diners!) demanant que es pugui veure TV3 a València —mentre no es veu a Palma perquè el Govern «català» no vol—, no t’adonaràs que el que cal exigir és poder veure la TV3 arreu i, especialment, a Espanya i França. Perquè, a veure, potser els tres-cents mil catalans que hi ha a Madrid tenen menys dret de veure TV3 que els de València o els de Barcelona?

Amb aquesta denúncia no em faré pas massa amics, ho sé i hi estic acostumat, el nostre és un poble mesell i encara somriu amb mitja rialla parant l’altra galta després d’haver rebut a la primera. O desvia la mirada quan la realitat és insuportable i et fa caure la cara de vergonya en no actuar en conseqüència, com ha succeït —m’ho esperava— amb el quasi total silenci per la meua acció unilateral d’independència. «Qui dia passa, any empeny» és la dita que ha fet més mal a Catalunya, molt més mal que els lladres de camí ral que tenim per veïns.

No em manifestaré ni al davant, ni al costat, ni al darrere de cap autonomista, i encara menys, el mateix dia que assenyalin els sicaris del PsoE a casa nostra. Els patriotes ens hem d’apartar dels regionalistes com de la pesta: on hi hagi autonomistes no hi pot haver independentistes.

I el dia 13 de setembre aniré a Arenys de Munt: qui avisa no és traïdor.


PROCLAMACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

Diumenge, agost 23rd, 2009
En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En la mort d’en Claudi Romeu

El dia 5 de març d’enguany l’amic Claudi, mentre celebrava el seu setanta-tres aniversari, patí un nou infart; no era ni el primer ni el segon. A resultes del seu ingrés hospitalari i de les exploracions al cas, li fou detectat un agressiu càncer de pulmó, una nova malaltia a afegir a la ja dita cardiopatia, a la diabetis severa, a l’hèrnia discal i a d’altres xacres menors.

Amb en Claudi Romeu Juvé, a banda d’anteriors encontres escadussers ça i lla, ens començàrem a conèixer de debò a les primeries del 2002 a causa de la comuna implicació en la Comissió de la Dignitat aleshores creada. Quan els «voluntaris» i la «societat civil» no apareixien, és a dir, quan la feina a fer no comportava sortir a la foto o figurar amb nom i cognom a la nota de premsa, amb qui segur podia comptar —pel que fos i quan fos— era amb en Claudi (i amb una altra persona, força més jove, la qual després ha mostrat el seu talent literari).

Des d’aleshores ens hem estat trobant regularment tots els dimecres fins al mes de juny passat, quan deixà de venir als dinars setmanals. Encara ens comunicàvem per correu electrònic o per telèfon dies abans del seu darrer ingrés a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, proper a la seua residència al barceloní barri del Guinardó. Trobo molt a faltar l’estona de conversa de cada dimecres al meu vehicle, quan el passava a recollir a sota de seua casa i plegats anàvem a cercar n’Alexandre Pineda, per baixar tots tres fins al restaurant.

En Claudi era un patriota de pedra picada. Potser esquerp a primer cop d’ull, sobri, sobretot en parlar, quan enraonava l’havies d’escoltar. Li agradava d’escriure, i ens regalà, si no em descompto, amb 126 Conculcacions; el darrer any i mig de la seua vida el dedicà amb intensitat i il·lusió a enllestir un llibre que podria dur el títol de Catalunya en 1400 dates, una mena de compendi cronològic i quasi telegràfic dels fets i personatges més importants de la nostra història. No sé si el podrem recuperar i, tal vegada, publicar… com li hauria agradat a en Claudi de veure’l imprès!

Des del BEAN fins a la Fundació Manuel de Pedrolo, passant pel Comitè Olímpic Català, la Comissió de la Dignitat, la Plataforma pel Dret de Decidir i tantes i tantes activitats i accions patriòtiques, en Claudi ha deixat arreu una petja indeleble que ens el fa tenir al nostre pensament. En Claudi Romeu es morí el dissabte 15 d’agost a quarts d’una del migdia; des de llavors no em trac del cap una iniciativa que havíem pensat junts de dur-la a la pràctica, però ens calia trobar prou gruix de gent per a que fos efectiva.

Es tractaria d’aplegar un miler de catalans en un acte públic de propaganda, prèvia convocatòria de la premsa i de la televisió estrangeres, que reneguessin de la seua suposada condició d’espanyols cerimoniosament i manifestant la pròpia catalanitat amb testimoni del llinatge —és a dir, donant la cara—, tot cremant un rere l’altre els dni’s de súbdits d’Espanya. Les implicacions legals i de tot ordre d’un acte així són prou importants com per preveure la necessitat d’una caixa de solidaritat per a fer front a tota mena de calamitats derivades d’aital acció.

Havíem comentat aquesta iniciativa amb d’altres patriotes i no trobàrem la resposta esperada. És prou sabut que aquest document de no independent d’Espanya (dni) és un delicte maltractar-lo; no ens preocupava pas aquesta petitesa, atès que el veritable i greu crim que hom ha comès és haver nascut català i, encara més, havent-hi nascut (o no), persistir en la voluntat d’ésser-ho.

Proclamació Unilateral d’Independència from Enric Borràs on Vimeo.

No me n’he pogut estar. M’ho havia de traure del damunt i mostrar-ho a l’opinió catalana. No n’hi ha prou d’anar a votar; no n’hi ha prou d’anar a manifestacions; no n’hi ha prou de militar a un partit o d’associar-se a una o més entitats. Amb el temps, les actituds col·lectives són la suma de les actituds fermes d’una minoria. Cal donar exemple, no n’hi ha prou d’esperar a que algú o alguns ens proclamin la Independència de Catalunya, no hem d’esperar que no ningú ens tragui les castanyes del foc: cal començar per un mateix.

La meua humil acció la dedico a la preuada memòria d’en Claudi Romeu Juvé. Llaor als patriotes!


«EL BARRI DE GRÀCIA NO CALLA MAI»

Dissabte, agost 15th, 2009

scrabblefestamajor

Essa de soroll i essa d’Scrabble
a la Festa Major de Gràcia

A les vuit del matí la rua ens ha despertat. El so dels timbals i les gralles —i el de les traques— és reconegut, nostrat: per a mi no és soroll. Fins i tot adormit m’és un so amable, amb regust antic, atàvic: és el so inherent al cuixot de la Mediterrània Occidental que habitem.

Avui comença la Festa Major de Gràcia, «la festa», la més coneguda arreu i que atrau més forasters. Envaïts per barcelonins i per «metropolitans», també per gent de tot el món, els soferts vilatans hi haurem de conviure amb moltes dificultats afegides a les pròpies de les corrues interminables de «visitants». Aquests dies el comerç tradicional de Gràcia és tancat, trobar-hi pa del dia o llet fresca és una proesa; de la resta no cal ni parlar-ne.

Traure el vehicle de l’aparcament privat pot ser inviable: a més a més dels carrers guarnits, l’única sortida te la pots trobar barrada per una manifestació espontània de «gats» matiners o capvesprals, no se sap mai d’antuvi… personal amb més alcohol al cos que sang, no s’aguanten pas drets, en pocs minuts t’organitzen al bell mig del carrer una «asseguda», per necessitat del guió, és clar.

Amb tot, alguns veïns persistim en romandre-hi. Uns per tradició, d’altres per necessitat. Així, els membres graciencs del CASC hem tornat a organitzar, amb els veïns del Carrer d’en Joan Blanques —els de Dalt i els de Baix— uns torneigs d’Scrabble en català els dies 18 i 19 d’agost a la tarda i el dia 21 tot el dia (vegeu el cartell que il·lustra l’apunt). Naturalment hi sou convidats a participar-hi, sigueu experts o no hi hàgiu jugat mai, tots els nivells són benvinguts.

De mentre, us podeu ambientar amb aquest antropològic videoclip de la Laia Alsina sobre la rumba creada exprés per a la festa d’enguany. Això sí, fa soroll…

ETA A QUI LI FA LA FEINA?

Diumenge, agost 2nd, 2009

Al moment més baix d’intenció de vot,
el PsoE reviscola gràcies a les bombes

Tal volta és una casualitat que Eta s’hagi fet present a Mallorca pocs dies després de fer-s’hi el Consell de ministres espanyol i, alhora, pocs dies abans de l’arribada del Borbó i llopada familiar… Amb tot és una casualitat prou notable atès que, posats a triar, qualsevol dels dos dies remarcats hauria estat força més notori. I el gruix de la policia espanyola ja fa dies que campa per l’illa, així que, si fa no fa, la dificultat per atemptar hauria estat la mateixa.

En època de més auge del turisme, l’aparició d’Eta a les Balears podria augurar, com s’ha afirmat, propers atemptats a la zona «Noreste» —usant terminologia militar espanyola— de la Península, coincident amb el territori de la «Comunitat Autònoma de Catalunya» (o quatre províncies), el qual s’hauria encarregat de deslliurar d’accions d’Eta l’actual conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de Dalt quan el seu famós viatge a Perpinyà per pactar, és un supòsit, amb l’organització «abertzale» una treva en una porció del Principat de Catalunya.

Si no es produís cap atemptat d’Eta en quatre de les províncies catalanes, significaria dues coses: 1) la suposada treva és vigent; i 2) la mentalitat d’Eta és idèntica a l’espanyola —i a la del senyor Carod— en considerar Mallorca part d’Espanya. En aquest punt, si jo milités a la sucursal d’Esquerra de les Illes Balears i Pitiüses, seria força emprenyat, prou més quan encara és hora que el Carallot hagi badat boca sobre la darrera acció d’Eta.

Emperò, si finalment hi ha atemptat, és de llei pensar que el conseller de la Vicepresidència dimitirà, oi? Aleshores el Carallot seria a la fi lliure de passar a treballar directament per a Espanya —lliurant-se d’obeir als intermediaris Montilla o Ridao—, bé fent negocis a París amb un seu germà, bé fent d’espieta espanyol a Cuba, com si d’un vulgar Sentís renovellat es tractés.

Ah, no us penseu me n’oblido dels vint-i-un mil votants dels «països catalans» de la llista aquella presentada a les passades europees i que a Euscal Herria obtingué cent trenta-set mil vots. A fe que us han fet quedar bé, babaus!