Biomatrix
L’infart em començà a un quart i mig de nou de la nit del 19 de juliol i arribaria a Urgències de l’Hospital de Sant Pau [HSP] gairebé a les dotze. Tot i la medicació que m’havien administrat a casa i el sèrum, patia d’hipotensió, bradicàrdia, ritme auricular baix, bloqueig complet de l’aurícula i del ventricle [BAV] i ritme d’escapament. Activen el Codi 1 d’infart agut de miocardi [IAM] i em traslladen a la «Sala d’Hemodinàmica».
Allà em punxen anestèsia local, foraden l’artèria femoral a l’alçada de l’engonal dret, hi introdueixen un catèter i el fan avançar fins a les artèries coronàries. Aleshores m’injecten un contrast visible a raigs X, i fan una coronàriografia. Observen una oclusió per trombosi a la coronària dreta [CD] proximal, em passen una guia obrint el vas per a traure el trombe, i «obtenen material abundant». En tot moment segueixo conscient, em demanen informació i responc al cas. També faig algunes preguntes i a voltes aconsegueixo resposta: quan no volen respondre em diuen «estàs ‘xocat‘».
Això de ‘xocat‘ em fa l’efecte a barbarisme suposo de l’anglès relacionat amb el mot ‘xoc’; en la segona entrada al diccionari [DIEC2] del dit mot, la primera accepció diu: «1m. [MD] [PS] [BI] Estat agut de prostració profunda caracteritzat per una insuficient irrigació sanguínia perifèrica, descens de la tensió arterial i distribució anormal del cabal cardíac, causat per una forta commoció física o psíquica. Xoc traumàtic. Xoc postoperatori. Xoc emocional.» Però el sentit que li donaven a ‘xocat’ em semblà despectiu, volent dir «no emprenyis, no hi toques ni a quarts ni a hores», per l’estil de titllar a un boxador de ‘sonat’ significant «sense cervell» (pels cops al cap soferts).
En realitat la definició de xoc copiada amunt responia força al meu estat, així em sentia: dolor opressiu al pit, mareig, suor freda, il·lusòria sensació d’haver d’anar al vàter. Passà força temps mentre realitzaven la feina per a salvar-me la vida, vaig desconnectar una estona, hi era encara però no pensava en res. Llavors m’avisen —no estava «xocat»?, en què quedem?— de posar-me un «stent», vaig notar el sacsejar per a deixar-lo a lloc. Havien trobat «dues lesions en tàndem» les quals dilaten prèviament per a aplicar després un «stent» fàrmac actiu Biomatrix 2,5 x 36mm. Ara podeu adonar-vos que Biomatrix no és una nova seqüela de la coneguda pel·lícula Matrix, és la marca registrada que m’ha servit per a títol d’aquest capítol i si us interessa saber com funciona pitgeu aquí (vegeu-ne també el video sota ‘Multimedia’ a la columna dreta).
Tot plegat el meu estat seguia hipotens i amb bradicàrdia, amb necessitat de suport inotròpic, vas-actiu i volum: m’administren dobutamina i noradrenalina i m’ingressen a la Unitat Coronària, ja sense el dolor al pit el qual deixaria de notar quan em posaren la molla a l’artèria. M’endollen tot de connectors que llegeixen les meues constants —ara faig taquicàrdies— i es mostren en una pantalla al costat del llit i també en una altra de control dels facultatius. Des de la sortida de casa duia suport d’oxigen amb màscara i després, ja a l’HSP, em posen oxigen amb un sistema de tubs transparents molt prims amb petites derivacions als narius, menys molest i gens aparatós.
Des d’aquell moment i per uns quants dies la meua localització exacta seria al soterrani -1, Unitat de Cures Intensives [UCI] C, llit 20CI30, és a dir, al Box 30 de la Secció C de la UCI. Diferents estols d’infermeres i auxiliars se succeirien amatents en diferents torns per atendre’m en les meues necessitats vitals puix que, en aquells primers moments, em subministraven diversos sèrums i no podia ni beure ni menjar. Les visites a l’UCI eren limitades en el temps i en personal, així ha de ser, però tampoc se’m farien massa llargs els dies i això que no tinc record d’haver dormit, pel cap baix, en cap moment dels dos primers.
Als papers que em lliurarien en donar-me l’alta, al «Motiu d’Ingrés» hi consta aquesta críptica frase: «IAM inferior Killip IV amb afectació de ventricle dret». Killip IV què significa? Doncs he sabut, ja tornat a casa, que és una forma de mesurar el grau d’afectació que va introduir el tal doctor Killip (al 1967); té relació directa amb la possibilitat de supervivència després de l’accident coronari. Com en els terratrèmols o en les alertes meteorològiques, segueix una escala ascendent. El Killip IV és el de més alt risc i presenta la màxima mortalitat, propera al 90 per cent.
A més a més aquelles primeres hores de la matinada del 20 de juliol, resultant de les exploracions, em van trobar una altra lesió antiga a una segona artèria i s’hauria de resoldre més endavant doncs semblava encara més perillosa. És allò de: si no vols pols, no vagis a l’era; o sigui, si duus el cotxe al mecànic per a revisar els nivells, no et sorprenguis si t’avisa que la direcció és a punt de trencar-se… He de confessar en cap moment em veia en perill de mort, no se m’aparegué cap túnel i menys un llum resplendent al final, i tampoc no vaig rememorar en segons la meua vida sencera. Però tots els metges m’han insistit, fins i tot en aquelles primeres hores, en la meua gran sort perquè havia patit un molt greu accident i semblava me’n sortiria. Ha estat escrivint aquests apunts al bloc que m’he adonat potser tenien raó: el més prudent em sembla —ara per ara— no discutir-los-hi.
Si més no faré tot el contrari del Mentider de la Moncloa: es passà dos anys negant la realitat i ha acabat fent de lacai dels alemanys i convocant les eleccions espanyoles el dia que li ha dictat l’Aznar, per a millor mostrar al món sencer quan agraïts són els súbdits del Borbó al seu «caudillo por la gracia de dios» qui morí (un 20N) al llit per a vergonya d’alguns que encara en tenim.
