Sentit acte d’homenatge
Assolellat matí de diumenge al Cap i Casal de Catalunya; amb tot, pocs minuts després de les onze del matí, hem començat la trobada anunciada a la Sala principal del Memorial 1714, a la mateixa Plaça del Fossar de les Moreres. Els ponents dels punts del Protocol Alliberador hem anat exposant, un rere l’altre i usant uns set minuts de temps de mitjana cadascú, els aspectes fonamentals. Ara però no us vull parlar d’això, esperaré a tenir-ne tots els texts per a fer-vos-en un resum i destacar-ne els aspectes essencials del què s’ha dit.
El que sí volia comentar-vos és l’altre acte que hem organitzat per a migdia —junt amb membres del Memorial 1714— d’homenatge als màrtirs i herois de la Pàtria, practicant un cerimonial inèdit als nostres dies i que podeu veure i escoltar al vídeo adjunt que ha realitzat «Bandera Negra». En realitat ha estat un assaig del que hauria de ser el cerimonial habitual d’homenatge i record als patriotes: ja us anuncio que el repetirem altre cop al mateix lloc el diumenge 22 de febrer, i la intenció és que finalment es faci tots els diumenges de l’any, si més no al Fossar de les Moreres, encara que s’hauria de fer a cada poble i ciutat de la nació. Honorar els avantpassats que lluitaren per la nostra llibertat és un deure de tot català ben nascut i una manera de mostrar el compromís que hem contret amb les futures generacions de deixar-los una Pàtria més lliure i plena que no pas la que ens hem trobat.
El guió del cerimonial és senzill. Formats en columna de tres, amb dos grallers (o dolçainers) i un tabaler al davant, seguits per les tres banderes històriques: la de santa Eulàlia (o de Barcelona), la dels comtes (o de Catalunya) i la de sant Jordi (dels catalans i de l’exèrcit català), i una quarta bandera, la de combat fins a la Independència, l’estelada que ja es pot considerar també històrica en acomplir-se els cent anys de la seua creació; immediatament després els tres portadors del ram i de la corona de llorer; tancant la processó la resta de presents a l’acte.
Hem sortit del local del Memorial 1714 en aital formació i ens hem arribat al peu del Monument del Fossar al so de la música dels Segadors. Al moment de l’ofrena, les banderes s’han inclinat en senyal de respecte, excepte la comtal que ja el rei Pere III fixà al seu temps que «mai no s’inclina». Quan s’ha acabat l’Himne de Catalunya, s’ha fet el crit de rigor: «Glòria a Catalunya!», i els presents responent: «Glòria!». Aleshores s’ha iniciat el toc de la Moixeranga, en acabat del qual s’ha cridat: «Glòria als Països Catalans!» i tothom ha respost: «Glòria!». Després d’uns instants de meditació per tots els morts per la Pàtria, hem refet el camí de tornada tal i com hem vingut, al so altre cop de la Moixeranga.
Aquest assaig ens servirà per a polir-ne els detalls i, al meu entendre, també per notar-ne les mancances. Per exemple hi he trobat a faltar representants de l’antic exèrcit català, per això convindria convocar, per al diumenge 22 de febrer, companyies de Trabucaires i, sobretot, de Miquelets. També s’hauria de pensar en fer-ne propaganda i aconseguir de formar un seguici prou nombrós. Si per ventura s’escaigués la participació d’alguna autoritat —reconeguda per la seua fidelitat a la Pàtria— hauríem de posar-li al davant els macers.
Ha estat una cerimònia de pregon sentiment per part de tots els presents i també pel nombrós públic embadalit —turistes inclosos— que no es creia el que veien els seus ulls. Prèviament s’ha fet un recordatori exprés a les figures d’en Pau Claris i d’en Martí Marcó, dos patriotes que lliuraren la pròpia vida per Catalunya pràcticament el mateix dia però a tres-cents trenta-vuit anys de distància l’un de l’altre.
Llaor als herois de la Pàtria!
