«Només podem parlar d’esperança si som
capaços dia a dia de viure a tot risc treballant
per la independència de Catalunya.»
Ermengol Passola
Per na Montserrat Pumarola, que s’ha despertat sobtadament de matinada i ha engegat la ràdio just per oir la mala notícia, m’assabento de la mort ahir primer dia de gener de n’Ermengol Passola Badia. Sabia que en Passola patia, des de feia més de dos anys, una greu malaltia, però no res —i encara menys la seua vital actitud— em feia témer aquest desenllaç quan abans d’ahir li vaig dedicar un apunt relacionat amb l’homenatge que li vàrem tributar fa poc més de dos mesos.
En aquests instants m’envaeix aquella sensació aclaparadora d’orfenesa cada cop que un dels nostres —un del «morro fort» com deia n’Ermengol— se’ns mor… i ens en queden tant pocs de la generació que va veure en Francesc Macià proclamar la III República Catalana! No fa ni tres setmanes que ens parlàvem, via telèfon. I a ran d’una convocatòria meua al voltant del Cas Belzunzes, per correu electrònic en Passola tingué esma de donar-me els darrers consells el proppassat 15 de desembre. Us els copio tots dos missatges perquè són el millor testimoni del seu gentil comport, encertat pensament i generós lliurament a qualsevulla causa catalana:
«Bon dia,
»Ja saps que no tinc salut, ben al contrari.
»No puc doncs anar a peu dret a una concentració.
»Atesos els medicaments, molt delicats i puntuals per abans i desprès de dinar —tot coses hipodèrmiques— tampoc veig que pugui anar al dinar a què em convoques.
»Em sap molt de greu.
»Una abraçada de
»l’Ermengol»
«Benvolgut Enric,
»Desprès dels teus e-mails he pensat que potser et seria útil alguna de les poques coses que jo diria en aquest moment.
»Els pobles mediterranis ens movem per l’èpica. Ha d’haver-hi algun fet públic i que requereixi resposta dels més abrandats però amb la condició de què aquests puguin fer seguir els altres.
»Mobilitzar, d’això en tenim prou experiència per saber que un sol no ho fa, hi ha d’haver un grup organitzador amb un bon fitxer de gent del ‘morro fort’ i la convocatòria ha de tenir força, enfrontament. Mira els exemples:
»El Galinsoga dient que érem una merda. La Comissió de la Dignitat dels papers, l’Exèrcit del Fènix (tan mal aprofitat, però).
»Jo comprenc i estic al teu costat en el sentit de que cada vegada que es produeix un abús o un afront s’ha d’intentar donar una rèplica; però si aquesta replica és una manifestació fallida, perquè som quatre gats, queda pitjor i és contraproduent. Ha tingut tota la raó aquest noi de fer el que ha fet, però la seva actuació és de poc pes per arrossegar ningú més que els quatre que som. Jo també seria del parer de projectar una resposta pública a totes les jugades contràries que rebem, i més encara amb les que tenen o poden tenir ressonància pública amb unes gotes d’èpica. Creu-me, tot depèn del fitxer de la gent que tu puguis convocar per escrit, però això si, assegurant-ne el repartiment per una empresa que no sigui Correus. Des del moment que m’ho comuniques a mi vol dir que tot això ja ho tens en compte, i sobretot si pots fer les convocatòries per e-mail.
»En fi, es tracta de crear una estructura que si és d’un home sol vol moltes hores i un gran afany per anar recollint gent i les seves adreces complertes, mail, fax, correu sense Correus.
»Això és el que jo us diria en aquests dinars, i per descomptat insistiria molt en que una manifestació fallida resulta molt contrària, molt contraproduent.
»Res és fàcil.
»Una abraçada de
»l’Ermengol»
En les seues paraules trasllueix l’íntim patiment en adonar-se del poc ressò obtingut en la convocatòria de suport a en Marc Belzunces —tampoc no era pas l’objectiu aleshores, per això el vaig telefonar—. Amb tot, el seu consell, avalat pels centenars d’experiències que protagonitzà n’Ermengol en gairebé setanta anys de lluita incansable —i, per ell, indefugible— el servaré per sempre com un preciós llegat.
N’Ermengol Passola ha estat un devot de Catalunya, un emprenedor de primera fila, un gran pragmàtic i un home d’acció incansable, però ara mateix potser el tret personal que més em sembla el caracteritzarà d’entre els qui, com ell des d’ahir, són al perenne Panteó de Patriotes Il·lustres, era la seua imaginació. Una imaginació que li feia soscavar els més inèdits túnels per a permetre’ns, a les «formigues subterrànies» com ell i que a més a més encapçalava, la victòria. És en aquest afany, plorat Ermengol, que mirarem de ser —així ens ho has ensenyat— al peu del canó, dia a dia i per Catalunya, fins al darrer alè.
L’acte de comiat tindrà lloc demà, dissabte 3 de gener, a les 11 del matí al Tanatori de la Ronda de Dalt (Carrer d’Scala Dei, 17-37, Barcelona).
Vaig tenir solament dos contactes amb ell. Em va impressionar la seva sensillesa i la seva fortalesa i capacitat de síntesi, a més del seu patriotisme que ja el coneixia.
El segon correu que t’ha enviat és molt interessant.
Per cada patriota que mor, n’haurien de sorgir 10.000 i això és laboriós, llarg i vol una estratègia ben definida i portada a terme amb tot el coratge conscients que anem a salvar Catalunya d’un final decepcionant.
Claudi Romeu
aixó és així, cal combatre amb imaginació, i amb seny, i amb coratge, i amb força, i amb autoestima, i amb ética, i constituir un exércit de militants que entenguin el pais i que entenguin aquests valors i que sense aquests valors no hi ha futur possible.
Rebeu el més sentit condol per la pèrdua d’aquest gran patriota, n’Ermengol Passola, rebeu-lo de part de la gent de Berguedans per a la Independència de Catalunya, grup del qual sóc President, i rebeu-lo també en nom de la gent de Catalunya Acció de la Comarca del Berguedà del qual en sóc cap de brot.
Ja fa temps, molts catalans, hem pres la determinació de ser al peu del canó, tal com hi estigué Ermengol Passola, dia a dia i per Catalunya, fins al darrer alè.
Salvador Molins i Escudé, President del BIC, membre de Som 10 Milions i Conseller de Catalunya Acció.
Dissortadament, no vaig tenir l’honor de conèixer a n’Ermengol Passola, però, pel que en sé i pel que es desprèn d’aquests correus, era, sens dubte, un català il·lustre. Tant de bo sapiguem recollir la seva torxa i, com desitja en Claudi, la seva llavor es multipliqui per 10.000.
Quina pena! Sempre recordaré una reunió a casa seva fa una pila d’anys(també hi era el seu amic Espinàs) quan jo era presidenta del Casal Català d’Hannover cosa la qual a ell li interessava molt per fer conèixer el fet català a l’exterior. Aquell dia el seu exemple i patriotisme em van impressionar i no el vaig oblidar. Gent com n’Ermengol Passola ens fan tanta falta!
El poble ras com jo, quan se’n va algú com l’Ermengol ens sentim orfes perquè necessitem liders que amb la seva força, la seva empenta i clarividència i el seu exemple ens ajudin i ens empenyin en la lluita per Catalunya.