Un mes de coll pres a la Gran desconeguda
Alguns dels Bandolers de Gràcia desaren el trabuc per a provar una
nova arma, aleshores dita «shorting» [vegeu-ne detall al final de l’apunt]
Avui en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant. Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi, del tot desconeguts fins ara—.
El dia 23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala «B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya: només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels «veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens. Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense ganes ni saber-ne, a ballar!
L’endemà començaria per a mi una altra mena de rutina, amb més llibertat de moviments, podia anar amunt i avall pel passadís, des de la sala d’esbarjo (amb vistes al vell hospital) a un extrem, fins als ascensors a l’altre. A la sala de jocs hi ha taules i cadires i un gran televisor: hi veia alguna pel·lícula i les notícies. Amb tot, la major part del temps l’emprava per a llegir o resoldre encreuats. Aleshores m’adoní que no podia concentrar-me prou massa temps en una mateixa cosa, i em vaig adaptar a fer-ne una altra quan notava el neguit. Aquest deixar-ho estar i reprendre-ho més tard m’anà bé i encara ho practico, no em convé angoixar-me.
[Fa cinc minuts, a tres quarts de nou del vespre he telefonat a la senyora Pellicer, l’esposa del president Heribert Barrera. Em dóna, al meu entendre, bones notícies: en Barrera ja camina i és ell, el de sempre, té dificultat per empassar i pateix encara alguns problemes d’expressió verbal i això l’emprenya —quin bon senyal!—. El dimarts de la passada setmana el donaren d’alta de l’Hospital de Barcelona i fa la recuperació en un establiment específic al cas i li va bé. Aquesta conversa pel telèfon m’ha alegrat.]
La segona nit a planta fou pitjor que la primera, la dona del company marxà a casa a dormir i em passaria la nit fent de vigilant forçat, avisant a l’assistència quan l’home es neguitejava més del compte o bramava massa seguit; tot sigui dit passada, no es queixava sense motiu. Aquella situació, tal vegada no era la mena de repòs escaient a un qui, com jo, havia sobreviscut de feia encara no una setmana a un greu infart. Una altra nit en blanc, alleujada per la dutxa matinera i —és un dir— l’esmorzar: «cafè amb llet desnatada» i «torrades sense sal»; el codony el deixí per a les tortugues. L’endemà el veí tornava a tenir vigilant i vaig dormir quatre hores perquè em van donar alguna cosa, valia més no preguntar, no m’agraden gens les drogues però bé havia de dormir…
Cada dia al matí passava un equip de metges, molt joves tots, a veure’m, em feien les preguntes de rigor i apa. El dia 25 em portaren un paper per a signar, una mena de sentència de mort amb el meu vist-i-plau, necessari per a reparar l’altra artèria espatllada, la descendent anterior [DA], la qual tenia una lesió encara més greu que la de l’artèria causant de l’infart. La mateixa tarda em feien una cardiografia en una altra ala del complex: allà vaig veure amb els meus ulls que el nou HSP també es cau com el vell. Sigui per mala fonamentació, sigui per un càlcul deficient d’estructures, sigui per ús de material defectuós, la gran nau central que reparteix l’accés als diferents despatxos i laboratoris té, als quatre cantons i en sentit vertical, escletxes prou amples per a passar-hi la mà. Després de fer-me la prova resultà que el programa no convertia les imatges obtingudes, no funcionava: em va fer l’efecte que no em farien la intervenció abans de ser donat d’alta i em caldria tornar, de forma ambulatòria, més endavant…
Per cert, tal dia com ahir quatre anys enrere, el 18 d’agost del 2007, vaig fer un apunt al bloc d’El Llamp amb aquest títol premonitori «‘Shorting‘ contra Espanya», on explicava —llegiu-lo, paga la pena!— com uns esforçats agents de borsa dedicaven el seu saber a una estratègia per fer baixar el valor de les accions de les principals empreses espanyoles (sobretot [ex]monopolis de l’estat opressor «privatitzats» pels «sociolistos»). Just la passada setmana els espanyols s’han assabentat de les operacions dites ara «a curt» i les han «prohibit» temporalment. Han trigat quatre anys en adonar-se de la realitat…
