adhesiu de la campanya
Campanya per la UEficialitat del català
El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.
Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…
Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…
Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.
Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!
De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.
M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.
Tags: Andorra, Aragó, Badia, carallotada, Carod, català, Catalunya, Espanya, eurodiputat, Europa, Europea, europeu, França, Franja, ICFP, Itàlia, Junqueras, Madrit, Miquel, Parlament, Ponent, Puigcercós, Tremosa, Unió, Vidal-Quadras
Ferm Sr. Borràs, com sempre.
Un prec: en un proper post, ens pot dir què en pensa de “Força Catalunya” que es presentà ahir amb el Sr. Espot al capdavant?
Gràcies
Conclusió: Europa avala Espanya, Espanya és un dels nostres enemics, ocupants i destructora del nostre país, amb una obsessió històrica per cert encara no aconseguida del tot. Hem de creure que Europa no vol convertir-se en enemiga de Catalunya, però mentre faci costat a les actituds espanyoles no poden pas pensar que des de Catalunya els veiem com un ens amic. Un punt clau n’és el reconeixement de la nostra llengua. Sinó considerarem que estan polititzant un fet cultural, com és el no reconeixement d’una llengua, parlada per 12 milions de persones i amb una història que no poden pretendre que ignoren.
Sovint et dic que ets un cap calent i sento dir que en definitva és el que fa falta davant tant encefalograma pla.
Salut
Joan Grau
Massa temps en Carretero ha estat callat, ara amb el seu article a l’Avui desperta, la Rut Carandell ha escrit en blocs, bé! si hi sumem el Cercle d’Estudis Sobiranistes, els 10 mil de Brusel·les i d’altre mogudes. Més de cinc-centes colles independentistes sense afiliació política es reuneixen setmanalment. De tot aquest brou, penso que pot sorgir quelcom important. Hem d’incidir-hi!
VISCA LA TERRA!