Preguem: sant Jordi gloriós, mata l'aranya!
La Cristina fot el camp
De res no han valgut els planys dels antany republicans i avui fervorosos devots de la monarquia espanyola: ni el Montilla, ni el Puigcercós, ni el mateix Putosaure —qui ahir, diada de sant Jordi, seguint l’ancestral tradició i malgrat el seu alè putrefacte li féu el boca a boca a la princesa Sánchez Camacho (vegeu-ne la imatge reproduïda)— han pogut deturar la imminent fugida de casa nostra de la infanta i duquessa de Palma Cristina de Borbó.
És positiva aquesta desafecció de l’única representant (amb la seua llopada) que romania a Catalunya de la família proscrita pels nostres ancessors? De primer cop d’ull diria que sí, els Borbó, com més lluny, millor; encara més, si els esborressin de la superfície terrestre totes les campanes del país farien el toc de Glòria. Ara bé, passat el just moment de joia del somni, la realitat ens obliga a tocar de peus en terra i és quan em veig obligat a reflexionar-hi.
Dues notícies aparentment no relacionades m’hi ajudaran. La primera ja us l’he comentat, «Els ducs de Palma abandonen Catalunya». La segona té més marro i m’arriba de la ingent feinada que fa el Filòsof, és a dir, el doctor Ramon Alcoberro. En una de les seues darreres aportacions al coneixement, «Edward Bernays, afegit al web Filosofia i Pensament», ens podem assabentar de què i qui hi havia amagat rere la presència a casa nostra de Cristina de Borbó.
Què hi té a veure un monstre com Bernays amb els Borbó? Edward Bernays, entre d’altres mèrits, fou mestre «avant la lettre» de Goebbels. En Ramon Alcoberro ens diu: «[Edward Bernays] coordinà les relacions públiques de Juan Carlos I d’Espanya, des del seu nomenament com a ”príncep hereu” de Franco. Fou ell qui (quan tenia 99 anys!) aconsellà al rei que la seva filla, la infanta Cristina, anés a viure a Barcelona per guanyar-se la simpatia dels catalans —i fins i tot [Bernays] vingué a Barcelona a supervisar l’operació (el diari La Vanguardia del dilluns, 26 de nov. 1990, dóna una notícia edulcorada de la seva estada)—».
La duquessa de Palma, Cristina de Borbó, prou que se’ls ha guanyat els catalans; si no amb la simpatia, sí amb l’immillorable sou que fa anys cobra de l’Obra Social de la Caixa. Ara es veu que ja no és necessària la seua presència física entre nosaltres, de tant simpàtica que ha esdevingut ens ho agraeix marxant a Washington i el sou de l’Obra Social també se l’enduu. Segons la notícia se’n va junt al seu marit perquè la Timofònica li ha donat a ell feina de representació a la capital federal dels EUA per atendre els negocis del suposat no-monopoli a Sud-Amèrica.
Aleshores em demano: 1) o ja no li cal a la Casa reial espanyola una presència física «simpàtica» a la capital de Catalunya; o, com les rates abandonant el vaixell les primeres, 2) els membres de la família Borbó que romanien entre nosaltres marxen cames ajudeu-me —seguint el costum familiar prou exemplar del besavi «Cametes»— abans no es proclami la V República Catalana. Atesa l’evidència de cap possibilitat imminent de l’opció 2) haig d’entendre que als Borbó se’ls en fot si ens són o no simpàtics, puig després de l’episodi de la cremada de fotografies han entès el missatge. Fixeu-vos, però, en el fet curiós de l’assumpte: sigui 1) o sigui 2), el sobresou extra —el sou «normal» és a càrrec dels pressupostos generals de l’estat— li continuem pagant a la Cristina, la qual renuncia a la nostra agradosa companyia i a la ciutadania catalana, però no pas als privilegis que li comportava.
