Trenta anys de l’editorial, dos menys de la revista
Al seu moment hom convingué en datar la fundació de l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982, és a dir, demà dijous farà trenta anys. Amb tot, el primer llibre editat fou Manual d’orientació, d’en Ferran Pàmies (i Pròleg del aleshores cap de Formació d’Escoltes Catalans, en Josep Carol). Al colofó s’hi assenyala: «Aquest llibre, publicat per El Llamp s’acabà d’imprimir als obradors de Gràfiques Diamant, de Barcelona, el dia 22 de febrer de 1982, any del 75è aniversari de l’Escoltisme i 125è aniversari del naixement del seu fundador Robert Baden-Powell».
Els tràmits necessaris a permetre aquell començ s’havien iniciat vint mesos abans pel cap baix. Gràcies a l’arxiu [dispers, virtual o imaginat] de l’editorial sabem que a l’estiu del 1980 enregistràvem —la raó d’aquesta acció l’explicaré en una altra ocasió— la marca «El Llamp» per a distingir «publicacions periòdiques». Un any després, el 17 de juliol del 1981 El Llamp fou inscrita al Registre d’Empreses Editorials (Ministerio de Cultura espanyol) amb el núm. 2.461/81 al Tom XIV, Foli 2.468, Inscripció primera del Libro de Editoriales.
Al maig del mateix any mon pare m’hagué d’autoritzar per escrit a ocupar una cambra del pis familiar com a despatx, en vistes a satisfer l’Arbitrio de Radicación de l’Ajuntament de Barcelona —l’«ocupació» era fictícia per a reduir la càrrega impositiva, doncs l’editorial s’estava en un altre carrer més car—; també del maig del 1981 és la Declaració d’Alta de la Licencia Fiscal de Actividades Industriales. I al setembre ens concedeixen el registre de la marca «El Llamp» pels «serveis d’edició de tota mena de publicacions». Finalment, el 3 de desembre del 1982, quasi deu mesos després de l’inici de les activitats editorials, aconseguíem el registre del logotip que ja distingia els nostres llibres.
Vetllant sempre pel suprem interès de la catalana Pàtria de salvar tos els diners possibles de caure en mans d’Espanya, i excepte els tràmits inicials d’alta dels quals no ens en podíem deslliurar, mai més, tampoc quan l’editorial passà a ser una societat anònima —els primers anys havia estat a nom meu— pagaríem cap taxa o impost directe, ni a l’Agència Tributària, ni a la Seguretat Social, ni la publicitat forçada a la revista de la «Guardia Civil». Durant els més de deu anys de la nostra activitat, amb tres-cents productes editats al carrer, no vam pagar mai més res a Espanya: això sí que és tancament de caixa o insubmissió fiscal de debò i tota la resta són punyetes.
El 30 de gener del 1984, en Jaume Vilalta, cap del Servei de Promoció de la Premsa de la Generalitat de Catalunya, ens «concedeix una autorització provisional per a l’edició i difusió de la Publicació periòdica anomenada ”El Llamp” i qualificada com ”de contingut especial”». D’aquesta manera tres setmanes després, el dijous 23 de febrer podia sortir «legalment» el núm. 0 d’El Llamp, subtitulada «Al Servei de la Nació Catalana – Revista d’Opinió, Debat, Informació i Documentació * Surt cada dos dijous».
El primer director de la revista fou l’enyorat Joan Crexell. D’entre els escrits d’encoratjament rebuts, en vull destacar el d’un patriota exemplar i llavors el periodista en actiu més vell d’Europa: «Us desitjo molt d’èxit amb El Llamp, i ja podeu comptar amb mi com a col·laborador, perquè jo dic sempre les coses molt clares i no sempre me les publiquen on les envio. Una abraçada. Joaquim Ventalló, periodista i escriptor». L’endreça definia perfectament només amb una frase la filosofia de la nostra revista bimensual: dir les coses molt clares i publicar-les.
El Llamp aparegué quan ja Canigó havia estat tancada —la torna per un càrrec a sou del comú— i no en sobrava cap ni una de publicació patriòtica, senzillament perquè gairebé no n’hi havia. Tres anys després d’aquell cop d’estat «amb simpatia» del Borbó, el panorama polític català era un desert, això sí, ben harmonitzat com ara. El Llamp trobà i, també creà, el seu propi mercat —fou la primera revista nostrada a vendre’s als quioscs de la barcelonina Rambla—, i ajudà a fixar un pensament franc, sobirà, al cap de molts catalans, pel damunt de les sigles dels partits o de les etiquetes políticament correctes.
I fou la mateixa criatura inventada —en esquinçar-se els lligams dels seus actors per confondre la unitat d’acció amb l’unitarisme— la quina precipitaria, si més no una de les causes principals, el nostre final en dos temps: primer cauria la revista al maig del 1987 i, cinc anys després, l’editorial [altres causes a comptar foren un parell de suspensions de pagaments de distribuïdores i la restricció del crèdit bancari, preludi de la crisi del 1994].
M’hauria agradat d’oferir-vos alguna cosa útil, en commemoració dels dos aniversaris i sobretot a la memòria de tanta gent que hi empenyé i ja no hi és. Havia pensat en posar a la Xarxa les dues mil vint-i-quatre pàgines publicades de la revista: centenars d’articles, de temes, de referències i de notícies. La història viva d’uns anys cabdals en la formació del que se’n diria «l’independentisme» i dels seus protagonistes. Onze anys que podríem definir, en clau catalanofòbica, com el període que va del «tejerazo» a la «garzonada» (1981-1992), onze voltes més de clau al pany del reixat on és enclosa la submissió catalana.
No he trobat finançament per a escanejar la revista i encarregar el meticulós buidat dels noms, una base de dades que no té preu. A tant temps de distància sembla mentida que aquells papers impresos siguin d’actualitat: això vol dir molt malament hem fet les coses els darrers vint-i-cinc anys, i hem d’analitzar-nos a fons i revisar la paperassa per a trobar l’entrellat de l’atzucac on som ara. Diuen que tot sant té la seua novena i no seré pas jo qui llenci la tovallola, persistiré en trobar la manera i, si no me’n surto enguany, continuaré l’intent a l’altre, i a l’altre.
Hauré de fer més apunts al bloc per a fixar en la història l’aportació d’El Llamp al pensament català i a tantes accions nascudes al seu redós. Potser, el meu primer bloc personal, El Llamp, des d’avui el faci servir més per a parlar de llibres i d’autors, i reservi el que duu el meu nom per als altres temes. Per cert, si hi ha algun llibre del vostre interès, el podeu demanar en aquesta nova botiga virtual: Adocse.
Per acabar aquest recordatori d’avui vull agrair de tot cor la feina feta pels quins van col·laborar en l’editorial i en la revista, des dels proveïdors fins als subscriptors i lectors passant, per damunt de tot, pels més desinteressats: els autors dels llibres i dels articles, els dibuixants i els fotògrafs.
