Xesca Ensenyat i Biel Mesquida a Barcelona les darreries del 1985 (detall)
«Al maig, així me’n vaig.»
[del Refranyer del Matarranya]
Desolació, pèrdua, buidor, desconhort, ràbia, rebel·lia, injustícia: la paraula! Cert és, ens queden els teus mots, Xesca, els quals has amuntegat, ben ordenats i reposats, mentre has pogut. Als teus llibres, als teus parlaments, als teus missatges, als fòrums i a les teues anotacions al bloc a Can VilaWeb: arreu on els mots es fessin oir, llegir …sentir! Ens ho avisares i fins avui no n’he copsat tot l’abast i significat:
«Sempre és una paraula que quan ens posam dins el llit no ens deixa descansar. I és una paraula, també, que quan ja no podem pus ens ve a assistir, la de quan ens varen dir que ens estimaven: el primer cop, el segon, i tots. O les de quan el doctor Fornells ens encoratja.»
Quina grossa putada t’han fet! Ens deixes orfes i amb molta d’obra inèdita, que els inútils i venuts del meu ram no han volgut publicar. T’han menystingut, t’han volgut tapar la boca i lligar-te de mans; com es pot engabiar a una creadora? Reclosa al teu redós, la teua piuladissa ha traspuat les tanques on, il·lusos!, et creien fermada.
Arran de la publicació de la teua novel·la Villa Coppola (Premi Ciutat de Palma, 1984), ens ho escrigueres a El Llamp (en paper: pàgina 27 [967], núm. 39, 19 de desembre del 1985). Just fa vint-i-quatre anys i mig, i ara els ho torno a fotre pels morros:
«La confessió de la Xesca Ensenyat»
«Crec que la gent com jo s’ha de presentar a tots els premis literaris del país i ha d’intentar guanyar-los sempre, o per la via normal (recomanacions, plagis, assistència a còctels i a sopars literaris producte d’alguna malversació de fons públics, relacions sexuals amb els jurats, xantatges, amenaces de suspensió de pagaments a l’editorial que el concursant dirigeix, casualment la mateixa editorial on alguns membres del jurat publiquen) amb una escriptura de qualitat ínfima, o per la més rebuscada de presentar un text que estigui molt per sobre de la capacitat qualificadora del jurat (no cal que sigui un text magnífic; també pot ésser dolent). És per molts de motius que els escriptors catalans han de guanyar tots els premis, però fonamentalment per l’ocasió que tenen de desacreditar i liquidar aquests concursos per la via ràpida perquè d’aquí a un parell d’anys ningú no s’hagi d’empegueir de parlar en català. La meva forma de contribuir a evitar aquesta catàstrofe és continuar concursant per a accelerar el procés de descomposició, comunicar als que optin als premis on jo sigui jurat que acceptaré suborns i si m’agrada la peça relacions íntimes amb el/la concursant i advertir als jurats dels premis als quals jo em presento que vagin alerta a mostrar el llautó perquè hi ha mercats negres de fotocòpies i serveis d’espionatge que ja comencen a estar organitzats i que enregistren els moviments en fals de concursants i jurats, així com dos sindicats de finalistes i col·leccionistes de mencions honorífiques: els que cobren una mena d’indemnització per no haver guanyat i els que no surten ni als diaris. A veure si entre tots, escriptors, jurats, editors, entitats benèfiques i subvencionadores, caixes, generalitats, consells, guanyadors, finalistes i perdedors fem avorrir la literatura a tothom quant més aviat millor, a fi que no ens toqui més remei que quedar-nos assegudets a casa llegint els clàssics (que a la majoria bona falta ens està fent) i escrivint adesiara algun paper si ens ve de gust, sense córrer, consultant el diccionari, llegint-lo en veu alta per veure què tal sona i desant-lo finalment en un calaix fosc del soterrani perquè tingui lloc la fermentació alcohòlica durant un parell d’anys, que ho tornarem a escriure amb una nova saba i encara sense presses perquè no acaba cap termini i els editors han fet fallida tots, d’una puta vegada. Quant més aviat millor.»