Efemèrides pel 2009
La tradició ocultista, esotèrica si us plau més als descreguts, encara viva a l’ex vila de Gràcia (Barcelona), ens ha permès d’escoltar a un dels pocs vers oracles que romanen entre nosaltres. No se li atansa qui vol, només qui pot, atès que el salconduit necessari el dóna l’endeví en qüestió. Pronunciant correctament —a la matinada del darrer dissabte de l’any— la frase de les Set Paraules Màgiques —valgui la redundància— just al davant de la porta (de fa anys i panys tapiada) de ponent de la Torratxa, es dissipa el mur i hom es pot esmunyir pel passatge secret que duu, per davall terra i en direcció a Sol ixent, fins al soterrani del Carrer del Profeta, on s’hi està el mateix, el que parla per boca del qui ho veu i ho sap tot.
No estic autoritzat a donar-vos-en més detalls, així que vaig per feina. La gràcia del gracienc —ja em perdonareu tanta repetició— Profeta rau en què la resposta us pot semblar inversemblant a la pregunta, i a voltes ésser també una pregunta. Cal ser iniciat en l’ocultisme per a traure’n el suc, i el bruc. Avui el temporal de llevant ha enterbolit, encara més, el meu enteniment, prou confús d’esma sense precisar d’«ajut» extern. També és morbós aquest oracle, l’únic dia de l’any que «treballa» i ha de ser en sàbat! En el quasi diàleg següent, ‘P’ és el Profeta, ‘J’ el qui transcriu (i, entre claudàtors, el seu íntim pensament, és un dir).
J: El 2009 serà el darrer del desgovern a la Generalitat de Dalt?
P: La Trinitat és el miratge dels quins volen seguir orbs; no hi ha tres, és U, a més a més foraster i, el seu amo, també és estranger.
J [hi torno]: En l’any que encetem a sis dies vista, per fi tindrem la Independència de Catalunya?
P: Si m’has de fer parlar per parlar, marxa! Ara, si ets curt de gambals… El qui ha posat el Desconsol a la plaça front del Galliner no he estat pas jo!
J: En Pujol, de jubilat, insisteix en la cançó de l’enfadós: «la Independència ‘ara no toca’». Els catalans som prou madurs per anar a la nostra?
P: De fa poc restaurada, però s’han «oblidat» de posar-li els pebrots a l’estàtua del Geni català.
J: Ai, ai, ai! Oracle o apologeta? Aquesta «via» és molt mal vista…
P: On no hi ha homes com cal, sols hi campen criatures ploramiques.
J [s‘embolica la troca, canviem de tema]: És cert que s’acabaran les obres de la Plaça de Lesseps?
P: Des de que el Porc-quec fou assabentat que a Josepets s’hi havia soterrat el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, tots els alcaldes del Cap i Casal són obsedits per trobar-ne la tomba i destruir-ne el contingut, no fos el cas que l’heroi reneixi i, seguint-lo, el poble dempeus presenti batalla. Mentre no en descobreixin el parador, foradaran i tornaran a foradar l’antiga Plaça de la Creu.
J […no es deixa ensarronar]: La documentació catalana robada que en part és a Salamanca, tornarà, oi?
P: Ans la rebrà, sense demanar-ho, un moro de Ceuta que no pas un nét de català recobri el que era del seu avi; és el «cafè per a tots» aplicat —amb refinada precisió— per qui tu en dius el Mentider de la Moncloa.
J [cxxx de Profeta! provaré més marrades]: Quin futur li espera al Calb de la Franja de Ponent? El català serà llengua oficial a l’Aragó?
P: L’entitat d’estalvis presidida pel gran Traficant li ha afluixat set-cents milions al costat fosc del Mas el qual, si no s’espavila, me’l veig fent la Casa Gran a la piscina que el Borbó regalà al Casal Català de Santiago de Xile. Aragó, Aragó? Catalunya!
J: El que sembla segur és que el ninou duu sota el braç novetats positives com l’aparició d’un nou diari en català i la consolidació dels que encara surten.
P: Amb les coses de menjar no s’hi juga, i amb l’espanyola i sobrevinguda aristocràcia que s’ha de pagar el títol, menys. Aquests babaus que pidolen somicant una edició en català no s’adonen que la campanya que fan córrer ha estat organitzada des del mateix despatx del conde.
J: !?
P: Xut!, no he acabat. Sobre el diari que don Miguel Quer deixà a la fallida en mans del fill del Legionario li regalen, vulguis no vulguis, al Narcís amic dels que ara habiten la Moncloa, en connexió telemàtica amb el PsoE des del Fort de Montjuïc mosquer via la desafectada Gran Sinagoga de Barcelona.
J: !?
P: Re-xut, un respecte! Vinc de lluny, però sóc al dia de les noves tecnologies. El Lloret, un ocell de mar, dirigirà un diari digital afeccionat als «sms» que en dos anys de no fer res s’ha embutxacat cent quaranta-mil eurons en subvencions. És clar que pel camí d’aquest presumible ascens l’arlot ha renegat del grau de comandant en cap del seu exèrcit i s’ha rebaixat a ser lloctinent del Cigales. Tot sia per la Casa (Gran).
J: Parlant de joves «polítics», quin se’n destacarà el 2009?
P: L’exèrcit [‘Hari‘] famós [‘Berth‘] i quasi centenari ha retornat als quarters d’hivern després de molts anys de marxar-hi. És un senyal i molt significatiu que de nou visqui a Gràcia, gresol de totes les revolucions nostrades. El qui segueixi el consell de l’ancià i es reagrupi al redós del vell lluitador pot encapçalar amb succés la imminent revolució patriòtica.
J: Amb tanta vellesa, potser us referireu als temps de la Convenció i la Revolució francesa?
P: Que n’ets de ruc! A França poc saben què és Revolució. Ni l’himne que canten és seu, el copiaren d’una cançó dels mariners del barri dels Catalans de Marsella. Fins el més preclar dels seus pensadors, un tal Voltaire, era fill de catalana.
J: !?
P: A callar! I el que els hi toca més allò que no sona i mai no volen confessar: l’heroi de «la França», el magnífic Napoleó I, era descendent directe de la nissaga catalana del virrei de Còrsega, n’Hug Bonapart. Pel coneixement de la seua catalanitat, Napoleó incorporà Catalunya a l’Imperi separant-la del Regne d’Espanya, abolí el decret de «Nova Planta», féu oficial l’idioma català i de nou s’encunyaren monedes a la Seca de Barcelona, i així es feren les primeres i catalanes pecetes [‘pessetes‘].
J: Sí, home. Ara em direu també que en Leonardo da Vinci era català? Ha! Ha! Ha!
P: Tu, descregut, trigaràs a poder presentar-te altre cop davant meu. Fuig, marxa, guilla d’ací, fot el camp! Ara, recorda-te’n del que et dic: sàpigues que el 2009 serà l’any dels catalans renascuts, d’aquells privats del seu origen perquè se n’han aprofitat de la seva obra els vencedors i els han fet passar pel que no són. Ja ho llegiràs als diaris, si és que en saps de llegir o si en quedi algun de diari… Digues-me, si no era català, per què quan pintava mares de déu en Lleonart gairebé sempre hi posava de fons la muntanya de Montserrat?
* * *
El Profeta no m’ha deixat ni acomiadar-me. M’he trobat de sobte de bocaterrosa als graons que donen accés a la Plaça del Poble Romaní, amb el bastó per barret i l’armilla com si fos un bolquer. Quina fatxa! Uns gitanets que m’han vist, assenyalant-me han comentat: «guaita aquest paio, s’ha engatat, i quin pet que porta!». No sé si m’ha estomacat el mestre, però he notat una sensació de cansament acompanyada de dolor a les articulacions, un malestar general. S’ha ben emprenyat amb mi, potser l’any que ve ja no voldrà tornar-me a donar el senyal…