A Salamanca hi ha els nostres papers tacats de sang
Dels dos milions de documents
ens tornen cent llibres
Ahir dilluns, entre les sis i les set de la tarda, el servei d’alertes de Google me’n féu arribar tres d’altres tants mitjans digitals espanyols que deien el mateix, segurament originades per la notícia emesa a un quart de sis per l’agència Europa Press. En resum, dels dos milions de documents pertanyents a particulars catalans —robats a punta de baioneta— que encara romanen segrestats a Salamanca, el generós ministre espanyol de Cultura (sic) ens torna cent llibres, que seran rebuts avui, a bombo i plateret, pel conseller Tresserras i la plana major del seu departament a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès.
Aquesta nova «devolució» del patrimoni robat pels espanyols és el resultat de les «intenses negociacions» hagudes el maig passat entre el ministre i el conseller, prèvia promesa del Mentider de la Moncloa al Monti Putin que «abans de l’estiu» l’assumpte del retorn pendent «passaria a la història». I és clar que ha passat a la història, però de manera diferent a com es pensaven els «innocents» negociadors: una nova befa a la dignitat del poble català, dels dos milions de documents nostres que reconeixen haver-nos robat ens en tornen cent llibres, cent!, que podríem comprar a les llibreries de vell per cinc-cents eurons a tot estirar.
Ignoro amb quina cara i amb quina poca vergonya els actuals manifassers de la Comissió de la Dignitat pensen presentar els premis Dignitat d’enguany. És clar que d’una gent que prenen com a símbol un ninotet que arrossega la bandera pel terra però, això sí, el puny fermat el duu ben alt, es pot esperar tot. Mentre els del tristpartit al desgovern de la Generalitat de dalt els hi vagin amollant subvencions, poc que badaran boca per fer alguna cosa més que figurar i «premiar-se» els uns als altres. Entretenir al personal, fer algun que altre comunicat —paraules al vent—, publicar articlets i llibrets, sortir a la foto i tira, que la vida són quatre dies…
El meu amic Frank Dubé ja ho deia fa més de vint anys en la lletra de la cançó Independència per a Catalunya: «arribarà abans un negre a la Casa Blanca que un català a la Moncloa». Doncs això, Catalunya serà independent abans que els espanyols no ens hagin tornat el patrimoni espoliat.