Contra el patriotisme dels catalans, que naix del sentiment, poc s’hi valen raons, opressió o intents més o menys reeixits de genocidi. Des de fa gairebé sis-cents anys els patriotes resistim l’embat sistemàtic dels forasters. I dels de casa: els servils botiflers, de la mà i fent costat als unionistes amb Espanya o França i, alhora, llepaculs del Vaticà. Tres estats units per la mateixa raó de ser, pel comú odi a Catalunya, paral·lel al menyspreu de les llibertats. Ignorar aquesta realitat és negar una gran part de la Història de Catalunya, el combat secular en què un fil mai no trencat ens lliga amb les successives generacions de patriotes que han lluitat fins al darrer alè per a transmetre’ns la llavor de la rebel·lia, l’estima de la nostra tradició i la devoció a la llibertat.
En moments crucials el sentit polític d’uns pocs catalans s’ha imposat, amb tot l’encert, a l’individualisme que ens caracteritza. Patriotes amb provada i reconeguda capacitat directiva han estat capaços d’assolir l’objectiu fixat. Les minories dirigents que ens han dut al triomf són les que han sabut engrescar als seus contemporanis, sovint només amb dues eines a l’abast de tothom qui ho vulgui, el personal exemple de fidelitat a la Pàtria i enraonant clar i català. Ras i curt: donar la cara i pensar en català. Dites ferramentes, per la imposició d’interessats costums estrangers —l’anonimat dels incompetents, l’universalisme fal·laç, la mentida sistemàtica, el rapte de la veritat— són rovellades per manca d’ús, però sols cal voluntat per a posar-les al dia i fer-les bones avui com ho foren antany.
Amagar l’ou de l’imprescriptible dret de Catalunya de tornar a ésser un estat sobirà, rere de la suposada voluntat «majoritària», o de la «democràcia», o de la política del dia a dia (en diuen «real»: real ve de Borbó?), o d’altres galindaines, és la feina dels unionistes, pagats amb els nostres propis diners pels quins ens volen morts o, en defecte, esclaus. Els unionistes usen de totes les enganyifes hagudes i per haver, amb l’objectiu de distreure’ns, i ocupen amb fruïció els setials reservats als directius, les presidències i les secretaries executives d’entitats, organitzacions, partits, grans empreses públiques (o semi-públiques) i governs locals i regionals.
En aquest afany d’engalipar-nos, els unionistes fins i tot s’escuden amb desimboltura en la «defensa» de la «cultura» i la «llengua» catalanes, així, entre cometes. Quina cultura i quina llengua ens proposen? una cultura borda i mestissa, i una llengua empobrida i farcida d’estrangerismes. Molts catalans de cor hi cauen al parany teixit pels enemics i, pensant que així ens salven la cultura, i la llengua, encara ens les empobreixen i mistifiquen més. I el que és pitjor, despenent una gran quantitat de temps, d’esforços i de recursos que haurien de dedicar-se íntegrament a la lluita per a restituir-nos la Independència de Catalunya.
Amb la religió també els unionistes són els campions en fer passar bou per bèstia grossa. Han elevat als altars a acòlits de la catalanofòbia com si d’eximis patriotes es tractés. Als veritables capellans del poble, als patriotes, els desterren o els envien lluny de casa, o els tracten de bojos o d’incapaços idealistes. La jerarquia catòlica, sotmesa al poder estranger —i no em refereixo precisament al «celestial»― és obertament contrària al nostre existir, quan no decididament activa en la nostra liquidació col·lectiva. Al monestir de la muntanya sagrada de Catalunya, quants cops hi heu vist voleiar les nostres ensenyes? El summe pontífex es nega a parlar en llengua catalana amb la mateixa convicció que si la nostra fos la del diable.
Els unionistes, coneixedors com són —no ho oblidem mai, tenim l’enemic a casa!— del gran amor dels catalans a la llibertat i al progrés, també s’imposen a les organitzacions dites d’esquerra «independentista», entabanant a cor què vols a la nostra lluitadora joventut, desviant la seua atenció del sagrat combat per la llibertat de la Pàtria i reconduint el noble afany jovenívol de rebel·lia per viaranys estranys a la nostra salvació. Qualsevulla cosa els va bé per a mistificar i trair els catalans: que si el «racisme», que si l’«anti-americanisme», que si la «causa palestina», que si la lluita de «classes», que si el falsari «ecologisme», que si el «capital», que si la «fam»… Sempre les desgràcies, imaginàries o reals, dels altres les fan passar per davant de l’interès de Catalunya, i qui dia passa, any empeny…
El «catalanisme» —d’expressió regionalista— és camp adobat a l’unionisme. Es tracta, com a les passades monarquies i dictadures, del regionalisme «ben entès»; català espanyol, català francès, català papista, aquests són els paradigmes del bon fer unionista, que ens vol inculcar —perquè oblidem els originals— estranys trets «característics» dels catalans: posar la «i» espanyola entre cognoms (el català només n’usa un de cognom); començar la setmana en dilluns (quan ha de començar en diumenge), conrear la «igualtat» francesa (en què uns són més iguals que els altres); «combregar» de la mà de l’enemic o del seu ministre (d’un estat que ha promogut dues croades contra Catalunya)… en fi, per centenars, per milers d’exemples més que hi posés, no ens redimiria de la responsabilitat de cadascú en detectar-los, denunciar-los i suprimir-los.
I la gran i ja centenària estafa: l’«autonomia». L’autonomisme, que potser hauria estat un xic justificable al segle XIX, quin significat té al segle XXI? Doncs és en aquest punt on els unionistes més carn hi aboquen, atès que s’hi troben en la seua salsa, pactant i no complint, passant-se qualsevol capteniment dels catalans per l’entrecuix dels seus tribunals d’injustícia, tot brandant el sabre quan hom els hi desemmascara el llautó. L’autonomisme a hores d’ara, més que mai, és la màxima expressió de l’unionisme, és la negació de la Pàtria i la seua reducció a xocolata del lloro, fins arribar al no ser, que és a on ens volen reduir: a no ser res.
La inviable autonomia actual, després de trenta anys d’assajos inútils, és la prova fefaent que les persones i grups que la defensen són al servei dels unionistes, sinó ells mateixos unionistes. A l’autonomisme el patriota el combat per a finir-lo; mai, ni per error, reivindicar-lo, per més befa que ens facin, l’autèntica llufa és l’autonomia. Cap patriota no pot perdre-hi ni un segon del seu temps, ni un cèntim del seu patrimoni, ni un bri del seu pensament. Autonomisme és mantenir l’esquizofrènia, perpetuar l’esclavatge, inocular l’auto-odi,
Els patriotes tenim l’obligació de denunciar, amb nom i cognom, als unionistes infiltrats en les nostres organitzacions, en tots els estaments. Hem d’evitar de figurar o de ser presents en actes o manifestos, per més independentistes que se’ns presentin, si no en tenim la certesa que ho siguin. Aquests dies passats he vist com persones i organitzacions que ni de lluny han estat ni són partidàries de la Independència de Catalunya signaven i sortien a la fotografia en actes patriòtics. Com és possible que s’admeti l’engany i se li doni carta d’autenticitat? Com és possible que organitzacions patriòtiques, enlluernades pel miratge de la unitat d’acció, acullin com a propis als contraris, s’arrenglerin amb el mateix enemic?
Els fets succeïts els darrers trenta o quaranta anys demostren que cada cop que a les instàncies «unitàries» —en realitat unitaristes— s’hi han trobat una minoria d’unionistes i una majoria de patriotes, a la fi han estat els autonomistes, per pocs que fossin, els quins s’enduen el peix al cove, imposant les tesis retardadores i així ocultant la necessària reivindicació patriòtica. Fins i tot els unionistes han practicat el cop d’estat dins les organitzacions patriòtiques quan els hi semblava que se’ls anaven a traure del damunt i, en darrer terme, sota la traïdora crida a la «unitat», s’han fet els amos altre cop, i de nou han fet passar, als ulls de tothom, els patriotes com a submisos autonomistes.
Escatir, des del punt de vista patriòtic, si una persona, nom, símbol, organització, proposta d’acció, campanya, títol, etc., és o no és patriòtic, o dit d’altra manera, pot contribuir positivament a la Independència de Catalunya, serà més o menys complicat; amb tot és un exercici necessari que hem d’aplicar, en cadascun dels casos, per sistema. Atès que per ara no hi ha una Direcció patriòtica definida i amb cares conegudes, tot seguit estableixo un esbós de protocol —en ordre decreixent de prioritat— que ens pot ajudar a encertar en la tria quan decidim incorporar-nos a la lluita o ajudar amb la nostra aportació en cada cas concret.
Es tracta que mostri o contingui tots, part o almenys un dels següents conceptes numerats de l’1 al 7; la valoració s’obté sumant els nombres per ordre de prioritat, de manera que si conté o promou l’1 val set punts, el 2 sis punts, el 4 quatre punts, i així fins al 7, que en val un. La màxima puntuació possible és 28, i la mínima 1.
1. Voluntat de ser; reforçar el caràcter
2. Devolució dels Drets i Constitucions
3. Anhel de recuperar les Llibertats individuals i col·lectives
4. Pràctica del Tancament de Caixes
5. Ensenyar la Història i les Tradicions; redescobrir-les
6. Unitat d’acció; capteniment i fermesa
7. Defensa de la Cultura i de la Llengua
Per a guanyar ens calen Direcció, Mètode, Compromís i Disciplina i, per damunt de tot, Discernir. Preneu-vos el meu esbós com a base de partida si cal debatre’l, per a destriar patriotes d’unionistes, traure’ns la brossa del damunt i encertar el recte camí a la Independència de Catalunya.