la Catalunya d'esquerra
Tres constatacions i traca final
Primera constatació: L’esquerra «catalana» no existeix, és un miratge. Hi ha una suposada «esquerra», espanyola això sí, amb sucursals teledirigides —en massa de casos pels serveis secrets de l’estat— a les perifèries peninsulars. L’esquerra espanyola és sols una eina més de domini i perpetuació del nostre sotmetiment a Castella —ara coneguda amb el nom d’Espanya—; la dita esquerra catalana els darrers quaranta anys no ha fet pas res si no ha estat del bracet de l’esquerra espanyola, és a dir, traint Catalunya.
Segona constatació: Catalunya no és ni de «dreta» ni d’«esquerra». Catalunya és una nació molt antiga i amb una mentalitat d’arrel diferent a la dels nostres veïns del Nord o de Ponent. La devoció dels catalans per la llibertat i pel progrés, el propi i el de la Humanitat sencera, no té parangó enlloc més del planeta (tal vegada als EUA), però això no ens fa pas ser d’esquerra. L’amor dels catalans a la bona organització i a la feina ben feta potser és compartit per japonesos i alemanys, però això no ens fa pas ser de dreta. Catalunya és, millor dit hauria de ser, catalana.
Tercera constatació: Per salvar Espanya, PpE i PsoE pacten a cor què vols. La propaganda que els fou tan útil, al març ha fet un any, en les darreres ereccions espanyoles de «vota esquerra sinó torna el PP», després del pacte nazi-soviètic a Euscal Herria i del mateix estil a l’Ajuntament del Cap i Casal, ara no la poden usar de nou, així que cal inventar-se un boc expiatori; a casa nostra la falsa esquerra catalana teledirigida ja ha assenyalat a un que els ha denunciat: en Joan Carretero, al qual li encolomen l’afegit que és de «dretes» per continuar servint-se així de la productiva —del punt de vista d’aigualir cervells i recaptar vots— cançó de l’enfadós i, alhora, bescantar-lo davant l’opinió catalana a la qual l’horroritza «ser una puta merda».
L’infantilisme pseudo revolucionari amagat en l’adscripció de bona part del jovent català combatiu o rebel en formacions auto etiquetades d’esquerra independentista, ha provocat la trista realitat en què dita joventut cofoia de la pròpia estupidesa renegui de la Pàtria i sigui còmplice de la traïció ordida per un grapat de velles (o menys velles) «glòries», arrepapades en l’stalinisme i el maoisme —la seua ideologia?: «la raó és a la boca del canó del fusell»—, il·luminades en la ignorància i en la falsedat interessades, a les quals sotmeten sine qua non els seus acòlits: «si no ets d’esquerres ets una puta merda».
Cal dir-ho clar i català: ens mentiren, ens menteixen i ens mentiran si no els denunciem públicament. Els quatre gats assenyalats fa quaranta anys que ens enganyen i, amb la impunitat que s’atorguen pel «triomf» de les seues tesis proclius al genocidi, han descurat la màscara rere la qual s’emboscaven. Se’ls hi veu el llautó, s’han descuidat i confiat, talment aquells nou-rics que no havien tocat mai pela i la despenien, babaus, en fatxenderia de «disseny».
Fa uns dies, en un apunt d’aquest bloc blasmava a un amic «historiador» perquè el darrer 14 d’abril transigí en predicar sota el paraigua d’una bandera espanyola. Ahir, un comentari caçat al vol al peu d’un apunt en un altre bloc, em serveix de paradigma del mateix engany. El signa un que és, també!, «historiador»: «Fruit de la reflexió, i no del sentiment, considero la independència una aspiració racional i pràctica. Tanmateix, quan sento Carretero, i la seva mania neocon contra la funció pública, i les seves lloances neoliberals, aquell dia, voldria mantenir-me espanyol. I em fa l’efecte que no sóc l’únic.»
«Voldria mantenir-me espanyol» què significa? Exactament això: hom es pot mantenir espanyol només quan és espanyol i vol continuar essent-ho, malgrat en dubti en algun moment de lucidesa …o per aconseguir alguna medalla. No us recorda allò de «antes roja que rota»? O allò, és el mateix en altres mots, de «que bonita seria Cataluña sin los catalanes»? Aquests «historiadors», que pontifiquen a tort i a dret sobre qui és independentista en funció de l’adscripció ideològica imaginada o fins i tot negada, han resultat independentistes… espanyols! Doncs gent com ells són els quins corrompen els cervells dels nostres fills, aprofitant-se de la impunitat de les poltrones de la universitat «pública» o de les altres menjadores sostingudes pels seus camarades al desgovern tristpartit.
«I em fa l’efecte que no sóc l’únic» oi és clar que no ets l’únic! El Parlament regional al qual encara a alguns no us hi han deixat entrar (hi ha massa oferta) i les executives dels partits, en són plens de gent com vosaltres, d’espanyols disfressats amb la granota —els vostres connacionals en diuen, quin encert! «mono»— d’esquerra fent-se passar per independentistes catalans. Per a desgràcia de Catalunya no ets l’únic, et diguis Diez o Guardans: de fa segles els patriotes estem avesats a patir suplantadors i botiflers.
Amb això hi estic d’acord
«Catalunya no és ni de «dreta» ni d’«esquerra». Catalunya és una nació molt antiga i amb una mentalitat d’arrel»
Quins sols els principis, valors i objectiu d’aquesta mentalitat?
Aquesta resposta a mi em sembla que la dones de forma incompleta.
Dius:
«La devoció dels catalans per la llibertat i pel progrés, el propi i el de la Humanitat sencera, no té parangó enlloc més del planeta (tal vegada als EUA), però això no ens fa pas ser d’esquerra. L’amor dels catalans a la bona organització i a la feina ben feta potser és compartit per japonesos i alemanys, però això no ens fa pas ser de dreta»
D’acord, però hi ha alguna cosa més i és de caire “essencial” i de «transcedència»
Dius:
«Catalunya és, millor dit hauria de ser, catalana.»
D’acord. Però, per a ser catalans hem de conèixer allò que és la catalanitat?
Has exposat algunes de les virtuts de la manera de ser dels. Molt bé, d’acord.
Però: Què és la catalanitat? Quins referents té? Sabem explicar i acceptar el significat dels seus símbols? Com se la identifica?
Com es desperta en els habitants de Catalunya ( Països Catalans) la voluntat de ser català i donar testimoni de la catalanitat?
Ostia Enric quin ensurt al veure aquesta bandera al teu blog. He pensat que els calabresos ja t’havien col.locat encara que fos a una embaixada a l’Amazonia.
La diferencia precisament entre una visió catalana i una d’espanyola es que els catalans MAI esperavem a que l’estat ens solucionès els problemes. Recordeu aquelles pelicules d’uns colons que arriben a l’Oest i el diumenge tots plegats construeixen Esglèsia i Escola? dons aquest era el sistema català. L’espanyol es esperar que Madrid ens arranji el finançament, o esperar que el TC no ens toqui el Estafut, i a Catalunya anem esperant mentres que a altres llocs ja tenen els terrenys i els planols del nou aeroport preparats nomès acabar d’ampliar-lo.
Aquets dies estic marejant el tema del segon viatge d’en Colom, i m’adono que dels 1500 viatgers, els quatre catalans al poc temps ja volien marxar (Boil i Margarit), i en Colom em demostra ser molt poc català per la seva pèsima planificació, i en anar esperant que desde la peninsula li anessin enviant el necessari. Colom va ser el primer català-espanyol.
Hem de triar aleshores quin tipus de català volem ser, Si el català de la feina ben feta i que dia a dia millora el seu treball, la seva gent, la seva educació, o aquest nou català, com l’historiador del comentari, amb mentalitat castellana estatalista.(tant se m’en refot si de dretes o d’esquerres). I es que son coses diferents ser català a ser independentista, i poden no anar juntes (ara fins i tot hi han negres independentistes), i si la independencia ha de suposar canviar la dependencia d’un govern monarquic de Madrid per un govern republicà eco-sociata-calabrès a Barcelona que digui a la població a quina velocitat pot anar, el que ha de fumar o beure, quant fills ha de tenir, i totes aquestes mariconades, a canvi de tenir un govern bassat en la subvenció, amb mi que no hi contin, perque aixó no te res de català. El model català parteix de la llibertat individual, i en contribuir tots economicament al interès comú. El sistema espanyol imposa la recaudació per a que els funcionaris gastin segons les seves conveniencies o amistats.
En el fons, aquets independentistes de pseudo esquerra, defensen l’independencia per a tenir mes diners amb que estalinitzar-nos. (fixeu-vos que els seus arguments mai son l’economia productiva, sino que els mestres, els metges, etc etc estiguin millor pagats usant d’escusa la suposada millora del servei).
La desastrosa situació actual Catalana dóna molt a comentar i a opinar. En paralarem quan ens veiem i gràcies per la teva lúcida crítica.
Ens cal retrobar «l’ideal nacional» Penso que s’hauria d’haver començat ensenyant a llegir a les escoles catalanes «”L’Esperit de Catalunya» de Josep Trueta.
Ho hauria d’haver fet el govern presidit per en Jordi Pujol. Crec que durant el periode de temps en que va governar Pujol es va descatalanitzar Catalunya i es va anestesiar l’ànima catalana.
Ara ho estem patint….. Han conseguit fer a nolts catalans, “obencs”, medicores i carallots!!!
Tots els meus companys d’Universitat que ens el anys 60 eren catalanistes, després de llegir el diari El País, durant els darrers anys, després de la mort de Franco, s’han tornat descatalanitzats; tenen l’ànima morta.
Només l’Esperit pot ressussitar el morts. Però, qui s’atreveix a parlar-ne en temps laics, ateus, agnòstics…..Quan aquesta paraula ha estat corrompuda pels “falsos profetes espanyolistes i vaticanistes”?
Parlant de religió, només m’ho he passat bé quan n’he parlat amb mossèn Dalmau de Gallifa. ( Però només quan parlem del Nou Testament; quan hem parlat de l’Antic Testament, no. Per a mi, com per als càtars, Jahvé no és Déu)
Ja em vaig acostumant a obrir internet per veurè què hi has escrit de nou perquè em serveix de guia, trobo que és molt interessant i a sobre m’hi sento molt còmode:
“devoció per la llibertat i el progrés de tota la Humanitat” i encara més “organització i feina ben feta” que són paraules més senzilles; aquesta sóc jo i quasi et podria dir que la meva família més propera. D’història, ni actual ni passada, en sé ben poc (tot i que m’hi esforço) però en canvi no em costa gens d’ “enrotllar-me” amb la gent al carrer, a l’autobús, a les botigues; per això em preocupa saber què es podria fer, si és que està al nostre abast, perquè jo diria que hi ha molta gent amb qui, per la manera de ser, coincidiriem. És clar que també em fa una mica de mandra. Em sap greu la crítica a l’Agustí però reconbec que ell s’ho ha buscat; jo també li he dit per internet, que el contingut del seu discurs es contradeia amb aquella banderassa de fons. Jo sí que tinc la impressió que, en aquest sentit, la xxx el frena, encara que segurament no amb paraules, però això és una cosa tan delicada i personal que no es pot jutjar, crec.
Una abraçada,
Mariona
Fa temps, cada dos per tres, recordava les paraules del professor Carles M. i Espinalt.
En aquests moments hi penso 30 vegades per hora.
Tot el què passa ara ens ho va “cantar” fa més de 30 anys!!
Ell coneixia els nostres veins millor que ningú.Els va estudiar fil per randa anys i anys.
Quina injusticia!! Com han pogut silenciar els nostres propis dirigents una veu tan clara i generosa.
Crec que no va morir d´un atac de cor.Va morir del mal que han mort molts altres homes dignes: d´amor per Catalunya.
Els nostres futurs dirigents ( hem de pensar que seran millors que els que hem tingut fins avui) l´haurien de tenir present i llegir els seus diagnòstics.
Pocs camins més clars ens queden abans de que sigui massa tard.
Frank Dubé
Puntualitzem: la frase de Mao no era que la raó és a la boca del canó del fusell: era que el poder és a la boca del canó del fusell. Hi podreu estar d’acord o no, però no li feu dir el que no va dir.