Posts Tagged ‘Espanya’

DEU DIES D’INFART – 4

Divendres, agost 19th, 2011

Un mes de coll pres a la Gran desconeguda

Alguns dels Bandolers de Gràcia desaren el trabuc per a provar una
nova arma, aleshores dita «
shorting» [vegeu-ne detall al final de l’apunt]

Avui en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant. Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi, del tot desconeguts fins ara—.

El dia 23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala «B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya: només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels «veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens. Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense ganes ni saber-ne, a ballar!

L’endemà començaria per a mi una altra mena de rutina, amb més llibertat de moviments, podia anar amunt i avall pel passadís, des de la sala d’esbarjo (amb vistes al vell hospital) a un extrem, fins als ascensors a l’altre. A la sala de jocs hi ha taules i cadires i un gran televisor: hi veia alguna pel·lícula i les notícies. Amb tot, la major part del temps l’emprava per a llegir o resoldre encreuats. Aleshores m’adoní que no podia concentrar-me prou massa temps en una mateixa cosa, i em vaig adaptar a fer-ne una altra quan notava el neguit. Aquest deixar-ho estar i reprendre-ho més tard m’anà bé i encara ho practico, no em convé angoixar-me.

[Fa cinc minuts, a tres quarts de nou del vespre he telefonat a la senyora Pellicer, l’esposa del president Heribert Barrera. Em dóna, al meu entendre, bones notícies: en Barrera ja camina i és ell, el de sempre, té dificultat per empassar i pateix encara alguns problemes d’expressió verbal i això l’emprenya quin bon senyal!—. El dimarts de la passada setmana el donaren d’alta de l’Hospital de Barcelona i fa la recuperació en un establiment específic al cas i li va bé. Aquesta conversa pel telèfon m’ha alegrat.]

La segona nit a planta fou pitjor que la primera, la dona del company marxà a casa a dormir i em passaria la nit fent de vigilant forçat, avisant a l’assistència quan l’home es neguitejava més del compte o bramava massa seguit; tot sigui dit passada, no es queixava sense motiu. Aquella situació, tal vegada no era la mena de repòs escaient a un qui, com jo, havia sobreviscut de feia encara no una setmana a un greu infart. Una altra nit en blanc, alleujada per la dutxa matinera i —és un dir— l’esmorzar: «cafè amb llet desnatada» i «torrades sense sal»; el codony el deixí per a les tortugues. L’endemà el veí tornava a tenir vigilant i vaig dormir quatre hores perquè em van donar alguna cosa, valia més no preguntar, no m’agraden gens les drogues però bé havia de dormir…

Cada dia al matí passava un equip de metges, molt joves tots, a veure’m, em feien les preguntes de rigor i apa. El dia 25 em portaren un paper per a signar, una mena de sentència de mort amb el meu vist-i-plau, necessari per a reparar l’altra artèria espatllada, la descendent anterior [DA], la qual tenia una lesió encara més greu que la de l’artèria causant de l’infart. La mateixa tarda em feien una cardiografia en una altra ala del complex: allà vaig veure amb els meus ulls que el nou HSP també es cau com el vell. Sigui per mala fonamentació, sigui per un càlcul deficient d’estructures, sigui per ús de material defectuós, la gran nau central que reparteix l’accés als diferents despatxos i laboratoris té, als quatre cantons i en sentit vertical, escletxes prou amples per a passar-hi la mà. Després de fer-me la prova resultà que el programa no convertia les imatges obtingudes, no funcionava: em va fer l’efecte que no em farien la intervenció abans de ser donat d’alta i em caldria tornar, de forma ambulatòria, més endavant…

Per cert, tal dia com ahir quatre anys enrere, el 18 d’agost del 2007, vaig fer un apunt al bloc d’El Llamp amb aquest títol premonitori «Shorting‘ contra Espanya», on explicava —llegiu-lo, paga la pena!— com uns esforçats agents de borsa dedicaven el seu saber a una estratègia per fer baixar el valor de les accions de les principals empreses espanyoles (sobretot [ex]monopolis de l’estat opressor «privatitzats» pels «sociolistos»). Just la passada setmana els espanyols s’han assabentat de les operacions dites ara «a curt» i les han «prohibit» temporalment. Han trigat quatre anys en adonar-se de la realitat…

J. VICENS VIVES: COL·LABORADOR DE FRANCO I MENTOR DE LA CLASSE POLÍTICA FILOCOLONIAL A CATALUNYA

Diumenge, novembre 21st, 2010

Enric Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l’Editorial Teide
revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un plec imprès

A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou

El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria el padrí d’aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina quan no ningú en volia saber res de l’ex presidiari «rojo separatista».

De primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l’Editorial Teide, al Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d’Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.

Amb aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d’escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l’he començat pel davant i pel final diversos cops, i no me’n surto. Des del passat mes d’agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d’un article del seu pare, la necessitat d’enllestir aquest escrit s’ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m’han apressat i collat més i més…

Voldria dir tantes coses al cas que necessitaria molts apunts. Aniré a pams i faré per desenvolupar el més breument possible la meua tesi: Jaume Vicens Vives fou un destacat aliat de Franco, allò que en altres temps se’n deia botifler —és a dir: col·laborador, sense reserves, amb l’enemic—. Admeto el dubte raonable, potser molt al principi ho seria per necessitat, però aviat ho seguiria essent només per interès o per convicció, no sabria dir-vos què és pitjor. Després de donar evidents mostres d’adhesió a la dictadura de Franco, Vicens Vives cuità a obtenir reconeixements acadèmics, envoltarse i organitzar «deixebles» que li fessin la propaganda i, arribat el moment oportú, el lloessin a cor què vols. Ara és el moment de rellegir els mots que ens deixà n’Esteve Albert Corp, el gran patriota de Dosrius:

«En aquella ocasió, per pronunciar la conferència [1948, a l’Associació d’Amics del País] va ser triat el catedràtic Jaume Vicens Vives, que de jove procedia del POUM (tot això s’ha d’escriure molt bé, perquè se sàpiga).» [Miscel·lània Homenatge a Carles M. Espinalt, seixanta-nou autors, pàgina 21, Edicions M. E., maig del 1997, Barcelona).]

Ai las! tota la vida oint ça i lla (dit pels seus deixebles, la majoria marxistes): «fixa’t, Vicens Vives, sense ser comunista i escrivia la història com si fos un materialista», o «aplicava a l’estudi de la història el ‘mètode científic’, és a dir, el materialisme històric (dialèctic)». Gràcies a n’Esteve Albert, i no a la patuleia d’historiadors «seguidors» de Vicens, sabem que el reconegut renovador de la historiografia espanyola moderna era comunista —si més no de jove—. Com és que s’ha callat, s’ha amagat tots aquests anys tal adscripció? Com és que tampoc no s’ha dit ara, aprofitant la corrua d’actes per a commemorar el centenari del seu naixement (en gran part, sinó tots, pagats amb diner públic)?

Són prou conegudes les disputes de Jaume Vicens amb historiadors patriotes de la categoria de n’Antoni Rovira Virgili o en Ferran Soldevila, els mateixos historiadors, quina casualitat, bescantats per «romàntics i falsejadors de la història» durant anys pels selectes «cercles» d’historiadors marxistes afins a Vicens Vives. Són aquests una mena d’historiadors partidaris de reduir la Història de Catalunya a un assumpte de lluites entre «burgesos» i «classes populars», com si els eterns enemics de la Pàtria —no em cansaré mai de dir-los pel seu nom: Vaticà, França i Espanya— no existissin o no haguessin influït gens en la nostra dissort i en determinats defectes de caràcter nostrats adquirits després de patir els catalans centúries de persecucions.

La tesi dels «dialèctics» coincidia, particularment, amb la preconitzada pel règim franquista i, en general, amb l’espanyolisme secular: com si aquells horribles enemics apareguessin «només» a fi de bé, a «posar ordre» entre aquella colla de catalans tocats del bolet i sempre barallant-se… Un paradigma d’aquesta llopada de fidels servidors colonials —veritables manifassers de la història— en seria Jordi Solé Tura, redactor de la prostitució espanyola (i per aquesta raó «lazo de Isabel II»), autor d’aquell llibre anti-català producte de l’auto-odi titulat Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, Barcelona, 1967).

Una altra cabdal qüestió a tenir present i que també ha estat convenientment silenciada sobre Vicens és que publicà un llibre basat en tesis nazis —en boga també a Espanya pel aleshores doble ministre Serrano Súñer, qui amb els militars alemanys d’instructors i els militars espanyols d’aprenents ens volia aplicar als catalans la «solució final»—, España. Geopolítica del estado y del imperio (Editorial Yunque, Barcelona, 1940), on l’autor, sense manies, exposa el rovell de l’ou del seu pensament geopolític: només us en dono dues mostres «científiques» publicades el mateix any en què milers de catalans moririen afusellats o de fam: «Como fundadora de imperios y tierra de promisión de muchas ambiciones y codicias, España ha sido y es, con Roma e Inglaterra, una de las grandes entidades geopolíticas del Universo» i la més concloent: «En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia».

Aquell «panhispanismo» determinat per ‘la biologia i la història’ [sic]: el Goebbels es queda curt al seu costat ens mena a una altra perla de la personal concepció de la Geopolítica per a Jaume Vicens Vives i cal assenyalar-ho doncs és precursora de l’arnada «Hispanidad»—: li fa anteposar el nom de Península hispana (mot manllevat de l’antic nom del territori, temps a venir, català a l’època prèvia a la invasió romana: Hispània) com a expressió de la unitat i uniformitat política del «conjunt» per a formar un sol «espai vital» peninsular (vegeu l’article de Vicens «Teoria del espacio vital» publicat 15 de juliol de 1939! en la revista dels feixistes catalans fugits a Burgos, Destino (núm. 104), i el contraposa (per a traure’l de circulació) al de Península ibèrica atès que aquest darrer apel·latiu assenyalaria l’existència de diversos pobles amb específiques senyes d’identitat, el desenvolupament de les relacions mútues dels quals podria suposar el reconeixement de formes d’autogovern com finalment només ha assolit Portugal.

L’antecedent increïble però cert de l’original del llibre citat, España. Geopolítica del estado y del imperio, és un encàrrec directe a Vicens Vives fet a l’any 1938 pel conseller de Cultura de la Generalitat, en Carles Pi Sunyer, per a mostrar la Història de Catalunya seguint la geopolítica. Tot just acabada la guerra i per tal de congraciar-se amb Franco després d’haver estat depurat, Jaume Vicens aprofita aquell original pagat pel Govern català, sobretot la cartografia base, segons Vicens, de tota «ciència» geopolítica i on deia Catalunya hi posa España i es queda tan ample, resultant-ne títols absurds i anacrònics: «Caracteres geopolíticos de la expansión mediterránea de España».

Deu anys després, perduda la Segona guerra mundial pels seus [ex] amics alemanys, Vicens revisaria les seves tesis primigènies i retocaria el text inicial del llibre aparegut al 1940, publicant-lo de nou amb el títol de Tratado general de Geopolítica (Editorial Teide, Barcelona, 1950); la 5a edició és del 1981, publicada per Editorial Vicens Vives, fundada un cop mort Vicens, en separar-se la vídua Roser Rahola d’Espona del seu germà bessó Frederic i dividint el fons editorial originat a Teide. Del capteniment espanyolista de la senyora Rahola i dels seus cinc fills n’hem tingut notícia fa quatre dies en ser rebuts tots sis en audiència pel Borbó espanyol arran del pagament que la família de Jaume Vicens Vives li ha fet al reietó per la compra del títol atorgat a la vídua de Vicens (de noranta-sis anys) i al seu hereu quan s’escaigui, de baronessa de Perpinyà…

Per a no perdre el fil, tornem a aquella conferència del 1948 a l’Associació d’Amics del País que ens començava a contar n’Esteve Albert:

»[…] Doncs bé, tota la conferència va versar sobre dos aspectes: el pactisme i el fet que els catalans hem estat víctimes del nostre caràcter, el qual ens ha fet bascular entre el seny i la rauxa. […] Després d’unes intervencions per fer alguna rectificació o alguna pregunta, però en el fons, d’adhesió a les tesis del conferenciant, es va aixecar un noi jove; era bastant endarrere. Es va posar a parlar i cada cosa que va dir llàstima que no s’hagués agafat i fos enregistrada. Va començar a dir:

»’Del pactisme, ja en parlarem, però a l’hora de pactar, quan ets a baix, vençut atropellat, naturalment que qualsevol finestra que t’obrin et sembla, ja, que et permet avançar. Però a causa del pactisme som i serem sempre a baix. L’estatut de Núria va ser producte d’aquest pactisme, i si en Macià s’hagués aguantat, d’altra manera ens haurien anat les coses. Desgraciadament, per tal de fer-nos renunciar als nostres drets, ens varen enviar dos dels tres ministres catalans que hi havia a Madrid, acompanyats d’un gran jurista que s’ho havia estudiat molt bé, i que representava a més a més el moviment socialista espanyol, que en temps de Besteiro havia parlat de confederalisme, però que llavors ja ho havia oblidat.’

»Jo vaig quedar paradíssim de sentir dir tot això a aquell jove, que no era ningú més que Carles Muñoz Espinalt. Us he de dir que uns quants vàrem començar a aplaudir i la cara d’en Vicens Vives va canviar absolutament.» [obra citada, Homenatge a…, pàgina 22.]

En aquest punt em sembla oportú contrastar una altra versió d’un també contemporani de Vicens Vives que podríem dir en fou el seu més avantatjat subproducte «polític»; sí, ho heu encertat, el gran regionalista o filocolonial, Jordi Pujol Soley:

«El considero un dels meus mestres intel·lectuals. Em va donar una visió convincent i útil no només de la història de Catalunya, sinó de la naturalesa del nostre país. La naturalesa, és a dir, manera de ser, juntament amb l’explicació històrica, em va donar una manera d’entendre el nostre passat col·lectiu i la direcció que el país podia agafar i que convenia que agafés. I això va anar agafant gruix. Jo mateix m’hi vaig apuntar. […] Poc o molt en Vicens Vives hi devia influir. Però ara això ha fracassat. No sé si definitivament o no. Però de moment aquesta idea d’en Vicens Vives, de l’Espriu i de Sepharad, i també meva, ha fracassat. Jo mateix he escrit un article, El fracàs de l’Espriu. Però no critico en Vicens Vives, perquè va ser un plantejament generós i en més d’un aspecte, fructífer. Però pel que fa al gran diàleg i a la gran entesa, ha fracassat.» [Presència, pàgina 14, núm. 1993, 7 a 13 de maig del 2010.]

El mateix Pujol admet a contracor, però ho reconeix, que la idea de l’Espanya de «tots» i no sols com a resultant de l’expressió de l’imperialisme castellà, menada o ajudada amb la col·laboració dels regionalistes «catalans», ha estat un fracàs total i absolut. Encara no gosa de donar la idea per morta, però el seu pessimisme és evident. El pitjor és que suposadament jubilat Jordi Pujol, la resta de seguidors polítics seus i els adversaris amb representació al Parlament regional, segueixen pensant en els mateixos termes filocolonials. Un penós exemple l’hem tingut avui mateix a la TVE3 en el debat entre els caps de fila dels partits regionals: la discussió es pot resumir en com poden tota la llopada colonial continuar lligant i sotmetent Catalunya (ni que sigui la Comunidad Autónoma de Catalunya) a Espanya. Quin trist espectacle!

Reprès el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article «Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l’estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples ], publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans; fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt avisat i informat com fou sempre a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i coneguts:

CIÈNCIA O LIRISME?

Com som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J. Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:

L’oligarquia es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de les congestes pirinenques.

Direu: «Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament, la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.

Llavors, com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa. Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix. Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.

És evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia».

La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.

A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).

Els comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima catalana?

El mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.

És més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:

No t’hi emboliquis heus ací la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.

Si el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?

Amb un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats. El que pot el lirisme!

Descarta la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de normalitat produïda per l’opressió:

No negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició subconscient a actituds airades.

Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura. Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que, talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.

Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:

El pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida.

En què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida?

La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:

Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis. Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?

És lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia— el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.— PERE E. BAULÓ

Només em resta de fer un advertiment final per enllestir, si més no per avui, aquest apunt. És innegable que els catalans som responsables de la nostra actual situació de dependència. Però també és indubtable que poderoses forces alienes influeixen en tot el que poden i més per a que res no canviï i faci perillar la continuïtat del sotmetiment de Catalunya als veïns cobejosos. Amb això vull dir que després del proper 28-N i superades per fi les baralles per qui surt, o no, a la llista electoral de torn tindrem, els vers partidaris de la Independència de Catalunya, tot el temps que vulguem per a posar-nos d’acord a fi de dur-la a efecte sense interferències de colonialistes o amics de l’esclavatge.

Així sia.

OBJECCIÓ A ESPANYA

Divendres, juny 18th, 2010

La periodista Montse Bassa («Política», TVE3) entrevistà
en Marc Belzunces dimecres 16 de juny a l’Espai VilaWeb

El patriota Marc Belzunces a la banqueta
dels acusats —com si fos un criminal— per
la seua objecció de consciència a Espanya

El proper dilluns 21 de juny, a tres quarts d’onze del matí en punt, ens trobarem a la porta del «Palau de Justícia» (Passeig de Lluís Companys, 14, Barcelona) per fer costat a en Marc Belzunces i entrar tots junts al judici que li faran a la Secció V de l’Audiència Provincial de Barcelona (primera planta). No hi podeu mancar!
Davall us copio el Dossier que repartim per assabentar dels fets a l’opinió catalana i lliurat també el migdia del passat dimecres, 16 de juny, durant la Roda de Premsa celebrada a l’Espai VilaWeb de Barcelona, amb la participació del mateix Marc, d’en Miquel Strubell en nom de la Fundació Catalunya-Fons, i amb la meua (encara que m’hagin silenciat… tot i haver afirmat, entre d’altres qüestions, que la campanya de suport va nàixer de dos blocaires de MésVilaWeb!).
Després, i sota el títol «Activitat social…» us he posat, només a tall de mostra, la relació d’algunes de les accions d’en Marc Belzunces —en ordre invers en el temps, començant per la més actual—, prova evident que és una persona altruista i compromesa amb Catalunya i amb la societat on viu.

1. Desenvolupament dels fets

9 de març de 2008: Eleccions espanyoles
La Junta electoral designa a Marc Belzunces, amb motiu de les eleccions generals espanyoles, com a Vocal 2 Suplent 2 de la Mesa electoral A de la secció 103 del districte 9 (Sant Andreu) de Barcelona, que es constituiria el 9 de març del 2008. Seguint la seva consciència i les seves conviccions ideològiques, Marc Belzunces no es presenta a la Mesa.

3 de juliol de 2008: Declaració davant de la Policia Judicial (Guàrdia Civil)
La Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Unitat Adscrita de Policia Judicial —Guàrdia Civil— cita Marc Belzunces a declarar el dia 3 de juliol, com a imputat de presumpte delicte electoral. Amb incidències a la porta per parlar català, Marc Belzunces s’acull al dret de no declarar davant el jutge i lliura a l’Instructor el següent text:

«En MARC BELZUNCES, amb NIF espanyol […], i ciutadà català, DECLARA:
»PRIMER.— Com a independentista català la meva consciència m’impedeix completament col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari.
»SEGON.— Això no s’ha d’entendre com una desentesa cap a la meva societat, la catalana. Si fossin unes eleccions nacionals o municipals, col·laboraria com a ciutadà català. No reconec com a pròpia la societat espanyola, ni en vull formar-ne part, per la qual cosa la meva consciència m’obliga a no participar en els actes pels quals se m’obliga a declarar.
»TERCER.— Des dels 12 anys tinc un fort compromís social, que ha implicat milers d’hores de dedicació sense rebre cap mena de retribució a canvi
[vegeu adjunt per a l’activitat social desenvolupada en els darrers anys]. Aquesta activitat, com a integrant de diverses associacions sense afany de lucre, ha estat reconeguda oficialment i públicament amb la concessió de dos premis nacionals per part de la Generalitat de Catalunya, i d’un premi a la qualitat de la feina desenvolupada per part de la Universitat de Barcelona. De la meva activitat social sense lucre se n’han beneficiat, directament o indirecta, milions de persones.»
QUART.— No m’he oposat en cap moment a que els meus conciutadans vulguin participar d’unes eleccions espanyoles. En cap moment s’ha d’interpretar com una oposició a la llibertat individual, però en justa correspondència demano a canvi el mateix.

»CINQUÈ.— Apel·lo a la legislació nacional, espanyola i internacional que reconeixen i defensen la llibertat de les persones, la llibertat de pensament i de consciència, el dret a la dignitat, l’oposició a actes degradants, el dret inviolable de la dignitat personal, el lliure desenvolupament de la personalitat, la llibertat d’ideologia, la integritat moral, el dret a l’honor i a la pròpia imatge; el dret a viure amb dignitat i l’oposició a qualsevol tipus de maltractament.

»SISÈ.— Que l’obligació de comparèixer a la Mesa electoral d’unes eleccions espanyoles atempta greument contra la meva LLIBERTAT, la meva PERSONALITAT, la meva DIGNITAT, la meva MORAL, la meva CONSCIÈNCIA, el meu HONOR, la meva IDEOLOGIA i la meva IMATGE PÚBLICA, sent a més una acte públic degradant i humiliant i un maltractament psicològic.
»SETÈ.— Que la LOREG, per la qual se m’obliga a declarar, no pot prevaldre per sobre dels drets i llibertats fonamentals abans esmentats.»Pels motius exposats cap coerció, multa o pena em farà complir cap mena de citació com la que m’obliga a declarar, per la qual cosa aquests mecanismes perden el seu valor i poden dur a la meva persona a un greu perjudici completament arbitrari. Tanmateix, no tinc cap més opció que acceptar les conseqüències derivades del que em dicta la meva consciència.
»Barcelona, Països Catalans, 3 de juliol del 2008.»

el mateix dia 3 de juliol de 2008: L’arquitecte Josep Blesa i l’editor Enric Borràs inicien un grup de suport per a la defensa d’en Marc Belzunces.

4 de setembre de 2008: L’advocada Marta Clapés, membre de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH), accepta la defensa del cas.

19 de setembre de 2008: Es transfereixen els fons recaptats pel grup de suport a la Fundació Catalunya-Fons la qual gestionarà els donatius per cobrir les despeses del procés.

15 de desembre de 2008: Diligències prèvies per delicte electoral (Jutjat d’Instrucció)
El Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona dicta interlocutòria d’incoació de les Diligències Prèvies per delicte electoral, assenyalant la declaració com a imputat de Marc Belzunces el dia 15-12-2008 a les 9.30 h del matí mitjançant una citació. L’objectiu de la citació és declarar davant del jutge.
Marc Belzunces, assistit per la seva advocada, es ratifica en l’escrit presentat i s’acull al seu dret a no declarar. Hi ha una concentració, per a fer costat al Marc, al davant mateix de l’edifici dels jutjats.

29 de maig de 2009: Acusació de la Fiscalia, judici a l’Audiència Provincial
Finalment, la Fiscalia sol·licita l’obertura de judici oral a l’Audiència Provincial de Barcelona i una pena de
22 dies de presó a substituir per 44 dies de multa a 18 euros/dia (792 EUR); 6 mesos de multa a 18 euros/dia (3.300 EUR), amb responsabilitat personal en cas d’impagament; inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant 2 anys i, finalment, a pagar les costes del procés. L’escrit d’acusació és en espanyol.
La defensa, al seu escrit, demana explícitament que el procediment es tramiti en català.

gener de 2010
En relació a la llengua del procediment la defensa demana fins a 5 vegades que la documentació es faci en llengua catalana, com ha sol·licitat l’acusat, d’acord amb la legislació vigent.
L’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia presenta una queixa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, mentre que l’advocada tramet una denúncia al Consell General del Poder Judicial. La Sala de Govern del TSJC aprova per unanimitat (26 de gener de 2010) recordar a tots els jutges i magistrats de Catalunya que han de respectar l’opció lingüística dels ciutadans, i s’envia l’acord a tots els tribunals i jutjats de Catalunya.
Tot i el pronunciament del TSJC, i el fet que l’acusat va sol·licitar que el procediment es tramités directament en català, l’Audiència Provincial de Barcelona envia la citació judicial original en espanyol, amb traducció al català (damunt de paper de fax).

data del judici
La Secció 5a de l’Audiència Provincial de Barcelona (Passeig de Lluís Companys, 14-16, Barcelona) fixa com a data de judici el dilluns 21 de juny a les 11 hores. El judici és públic.

2. Innovació del cas

Aquest representa el primer cas d’objecció de consciència electoral en què s’argumenten motius exclusivament independentistes.
La defensa ha cercat precedents de casos d’objecció electoral per motius independentistes, però no n’ha trobat. Existeixen casos de persones de moviments alternatius (anticapitalistes, etc.) on també s’exposaven motius independentistes de forma secundària.
Existeix, ja a nivell espanyol, jurisprudència del Tribunal Superior de casos d’objecció de consciència electoral relacionat amb anarquistes i testimonis de Jehovà. En tot cas, la legislació espanyola sobre objecció de consciència està mal regulada i amb jurisprudència contradictòria.
Així doncs, per primer cop un tribunal s’haurà de pronunciar sobre un cas d’objecció de consciència per motius independentistes.
La sentència de l’Audiència Provincial, si fos el cas, es podria recórrer al Tribunal Suprem espanyol.
La intenció de l’acusat es arribar fins al final, i la defensa cerca que el tribunal es pronunciï sobre el fons de la qüestió, i no només que no es condemni a l’acusat.

3. Desproporció de la pena

La pena prevista per la legislació en vigor és absolutament desproporcionada. Pensem que cal trobar una sortida legal per a aquests casos que no impliqui considerar als ciutadans uns delinqüents. De cap manera no s’hauria de considerar un delicte penal; en tot cas, una falta administrativa lleu.
Tanmateix, creiem que això no fa altra cosa que mostrar que les eleccions espanyoles es basen en la coacció i l’amenaça als ciutadans catalans. Són molts els ciutadans catalans que no voldrien col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles, però per por de les conseqüències no s’atreveixen a fer el pas.
D’altra banda, les consultes sobre la independència de Catalunya mostren que es poden organitzar unes eleccions mitjançant persones que accedeixin voluntàriament a col·laborar-hi, per identificació democràtica. Creiem que aquesta és la manera correcta d’organitzar unes eleccions, de manera que els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurement si col·laboren o no en l’organització d’unes eleccions espanyoles.
En aquest sentit, animem a tots els catalans que en un futur es trobin en aquesta situació a exercir el seu dret d’objecció de consciència.

4. Donacions

Estimem les despeses del procés judicial fins a l’Audiència Provincial de Barcelona en uns 7.000 euros.
Fins ara s’han recaptat 4.000 euros mitjançant donacions. Demanem ajut per a recaptar els 3.000 euros que manquen. Els donatius es poden fer a:

Beneficiari: Fundació Catalunya-Fons
Compte:
3025-0012-19-1400008332
Concepte:
Defensa Marc Belzunces

Per a transferències des de fora d’Espanya:

Iban: Es18 3025 0012 19 1400008332
Altra informació: Swift: cdenesbb

Dels recursos econòmics recaptats dependrà que es pugui arribar al Tribunal Suprem, si fos el cas. Si sobressin fons, es destinarien a casos semblants o a causes socials.

5. Contacte

Marc Belzunces: bloc: http://www.holoce.cat

Fundació Catalunya: http://www.fundaciocatalunya.org/

Grup de Suport (Enric Borràs): mòbil: 667976517

bloc: http://enricborras.cat


Activitat social d’en Marc Belzunces

2010: Membre de Sant Andreu Decideix i de Barcelona Decideix, on col·labora activament per organitzar la Consulta sobre la independència a la ciutat de Barcelona, bastint una administració electoral neutre i independent.
03/2009-11/2009: Membre del Bloc Gran del Sobiranisme (http://blocgran.cat/).
2008-Actualitat: Col·laborador del Cercle d’Estudis Sobiranistes, analitzant el suport social a la independència de Catalunya.
2007-Actualitat: Ambaixador per a l’àmbit lingüístic del català del portal internacional toponímic Geonames.org. http://www.geonames.org/team.html
2007-Actualitat: Membre de la International High IQ Society (http://www.highiqsociety.org/).
2007-Actualitat: Membre fundador de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat Propi (http://www.estatpropi.cat), encarregat de la cartografia de base i assessorament en temes de cartografia digital.
2006: Impulsor de la campanya Vota Independència. http://www.votaindependencia.org
2005-Actualitat: Editor i difusor de la Wikipedia en català. http://ca.wikipedia.org/wiki/Usuari:Marcbel
2005-Actualitat: Autor del bloc De l’Holoce estant. Rep més de 100.000 visites anuals.
2001-Actualitat: Membre de l’associació Softcatalà (http://www.softcatala.org):
– Premi Nacional d’Internet 2004 (Generalitat de Catalunya)
– Premi Nacional de Cultura 2005 (Generalitat de Catalunya)
– Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística 2005 (Universitat de Barcelona)
– Coordinador general de les Jornades sobre català i noves tecnologies (Softcatalà, Generalitat de Catalunya, UB, UPF, Xarxa Vives). I edició: 6-7/06/2003. II Edició: 1-2/04/2004. III Edició: 14-16/04/2005. http://www.softcatala.org/jornades
– Coordinador de l’equip de traducció del navegador Opera (versions 6 a 8) i traductor pral.
– Coordinador equip traducció al català de l’Skype i traductor principal per a la versió 1.0.
– Traductor al català del programa Cdex 1.51. http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:Cdex
– Membre de l’equip de traducció al català de l’OpenOffice.org. http://www.softcatala.org/wiki/OpenOffice.org
– Administrador i moderador dels fòrums de Softcatalà (dedicació parcial). http://www.softcatala.org/forum/
– Interlocutor amb la Fundació puntCAT, gestora del domini .cat. http://www.domini.cat
– Responsable d’El Rebost de programari en català
– Tresorer
Primera meitat dels 90: Membre de l’entitat excursionista CAM Nou Barris. Monitor d’escalada en roca, coordinador general del curset d’escalada en roca (1 edició), activitats socials diverses per Nou Barris.
Conferències, cursos, articles i altres documents
05/03/2008: Presentació, junt amb l’Alfons López Tena i el Roger Albinyana, de la segona part de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya a Òmnium Cultural. Aquesta part és dedicada als perfils sociològics dels independentistes, unionistes i indecisos. Ampli ressò als mitjans nacionals (Avui, El Punt, TV3, Catalunya Ràdio, ACN, Vilaweb, Racó Català,…) i espanyols (Europa Press, El Mundo, ABC…).
16/10/2008: Presentació, junt amb n’Alfons López Tena i el Roger Albinyana, de la primera part de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya a Òmnium Cultural. Ampli ressò als mitjans nacionals (Avui, El Punt, TV3, Catalunya Ràdio, ACN, Vilaweb, Racó Català,…) i espanyols (Europa Press, El Mundo, ABC…).
17/08/2008: Conferència, junt amb n’Alfons López Tena, a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada de Conflent presentant els resultats preliminars de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya (~150 assistents)
02/2008: Participació a la taula rodona Activisme independentista a la xarxa per a presentar EstatPropi.Cat, dins d’Els Dijous de l’Òmnium, Òmnium Cultural, Barcelona.
29/03/2007: Conferència El Google Earth com a eina de participació ciutadana. Marc Belzunces. IV Jornada de participació ciutadana, Banyoles. http://www.softcatala.org/
~marcbel/bloc/mbelzuncesbanyoles07.pdf

11/2006: Fascicle OpenOffice.org Writer i Calc. L’ofimàtica per a tothom. Quaderns de Formació Tecnològica. Marc Belzunces, Softcatalà. Edit Lin/Ajuntament de Barcelona.
http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/
0,4022,339756680_370128421_1,00.html

20/04/2006: Presentació Suport social a la independència de Catalunya, dins de la campanya Vota Independència, Girona.
22/03/2006: Presentació Suport social a la independència de Catalunya, Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona, dins de la campanya Vota Independència.
11/2005: Conferència Introducció a la traducció de l’OpenOffice.org mitjançant poEdit, dins de la MaratOO’o 2.0.1 de traducció de l’OpenOffice.org. Marc Belzunces. Burjassot, Universitat de València.
09/2005: Article L’aportació necessària de les institucions públiques a les TIC: recursos lingüístics lliures. Marc Belzunces, Softcatalà. http://www.softcatala.org/articles/article58.html.
L’article correspon a un petit informe lliurat a la Secretaria de Política Linguïstica, Generalitat de Catalunya.
16/05/2005: Parlament Conclusions de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies. Marc Belzunces, Coordinador General de les Jornades, Softcatalà.
16/05/2005: Atenció als usuaris durant la Festa d’Instal·lació en el marc de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
15/04/2005: Moderador de la conferència Assalt a la xarxa. La batalla decisiva dels mitjans de comunicació online en català. Rosa Franquet, catedràtica de comunicació audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona.
14/04/2005: Conferència Navegadors en català: Opera. Marc Belzunces, Softcatalà. Dins de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
14/04/2005: Parlament d’inauguració de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
19/03/2005: Conferència Softcatalà, associació sense afany de lucre qeu fomenta l’ús del català a les TIC. Marc Belzunces Softcatalà. convidat per Òmnium Cultural de la Garrotxa, Olot.
02/2005: Conferència Introducció a la traducció de l’OpenOffice.org mitjançant poEdit, dins de la MaratOO’o 1.0 de traducció de l’OpenOffice.org. Marc Belzunces. Burjassot, Universitat de València.
01/04/2004: Parlament d’inauguració de les II Jornades sobre el català a les noves tecnologies.

10/2003: Article El Microsoft Office 2003 en català. Xavi Caballé, Marc Belzunces, i Jordi Mas.

http://www.softcatala.org/articles/article30.htm
10/2003: Article Instal·lació de les eines de correcció de català incloses al CD de l’Office 2003 per a Espanya. Xavi Caballé, Marc Belzunces, i Jordi Mas. http://www.softcatala.org/
articles/article30_2.htm

07/06/2003: Conferència Softcatalà, Una organització sense ànim de lucre que fomenta l’ús del català a les noves tecnologies, dins de la taula rodona Experiències en la traducció i localització de programari, I Jornades sobre el català a les noves tecnologies. Marc Belzunces, Softcatalà. http://www.
softcatala.org/jornades/ponencies/ponencies/003-softcatala.pdf

06/06/2003: Parlament d’inauguració de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.

Entrevistes
06/10/2008: Entrevista amb altres membres de Softcatalà a L’Internauta de Catalunya Ràdio, amb motiu del desè aniversari de Softcatalà. http://www.softcatala.org/~marcbel/
fitxers/InternautaSC10anys.mp3
02/10/2008: Entrevista junt amb en Jordi Mas a Vilaweb TV, amb motiu del desè aniversari de Softcatalà. http://www.vilaweb.cat/noticia?p_idcmp=3016787
02/10/2008: Entrevista a La Vanguardia Digital per a parlar de Softcatalà, amb motiu del seu desè aniversari. http://www.
lavanguardia.es/lv24h2007/20081002/53552280058.html

08/07/2008: Entrevista a Els Matins de TV3 per a parlar de la meva objecció de consciència electoral (a Espanya).
12/2007: Entrevista a la ràdio local La Plana Ràdio (Santa Bàrbara, Montsià), per a parlar de blocs, Softcatalà i bicicleta urbana. http://www.softcatala.org/~marcbel/bloc/laplanaradio.mp3
02/09/2007: Entrevistat pel setmanari Presència, per a parlar del Bicing. Presència s’encarta junt amb els diaris El Punt, Diari d’Andorra, Regió 7, Diari de Balears, El 3 de Vuit, Segre, El 9 Nou, Última Hora Menorca.
05/05/2007: Entrevista a L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar del portal EstatPropi.cat.
09/03/2007: Entrevista al diari Avui per a denunciar l’estat dels carrils bici de Barcelona. http://paper.avui.cat/article/
barcelona/49424/carril/bici/es/torna/una/gran.html

02/2007: Entrevista a Softcatalà. Revista Llengua i Ús, 37, Secretaria de Política Lingüística, Generalitat de Catalunya. http://www.softcatala.org/articles/article70.html
13/12/2006: Entrevista a La Malla Ràdio (COM Ràdio) per a parlar de les xifres d’audiència de Softcatalà.
13/09/2006: Entrevista a Vilaweb TV per a parlar del meu bloc De l’Holocè Estant. http://www.vilaweb.tv/?video=4445
29/04/2006: Participació al programa L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar del Google Earth.
http://www.edu365.cat/
eduradio/internauta/so/internauta060429_googleearth.mp3

25/04/2005Entrevista al programa Valor Afegit (C33) per a parlar del programa Skype i telefonia IP.
11/04/2005: Participació al programa L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar de Softcatalà i les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
10/2003: Entrevista al programa Catalunya Vespre (Catalunya Ràdio) per a parlar del Google en català.
06/06/2003: Entrevista al Telenotícies Migdia (TV3) com a Coordinador General de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
05/06/2003: Entrevista a La Malla Ràdio (COM Ràdio) com a Coordinador General de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
Anar al seu bloc:
http://blocs.mesvilaweb.com/marcbel

ESTIU DEL 1970 A CATALUNYA DEL NORD

Dilluns, maig 3rd, 2010

 

Detall de la «Carte de France Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l’etern valedor d’aquests estats veïns que ens empresonen —l’un «molt catòlic» i «cristianíssim» l’altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l’hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l’aniversari de l’infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d’abril el secretari d’estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.

 

PATRIOTES CONTRA UNIONISTES

Dimarts, maig 19th, 2009

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

Devolució és el mot d’ordre

Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes» entestats en encaixar Catalunya dins d’Espanya. Uns pretenen «instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió i de l’opressió.

Enmig de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix. Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la consigna segons s’escaigui, en cada moment, a l’ús de l’eslògan de moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del Dret a l’autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes «catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana, torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i el desig sense adonar-se que l’una i l’altre conflueixen en l’única porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l’Estat Català.

Estat Català. Cal escriure-ho, llegir-ho, pronunciar-ho en veu alta i repetir-ho de nou tants cops com calgui: Estat Català. Paraules majors; dos mots —una idea— que esparveren a amics i a enemics …fan tanta por: hi ha patriotes preconitzant l’eufemisme «suau» d’«Estat propi» i, involuntàriament, amaguen l’ou, contribuint al desori. Estat propi és a Estat Català el mateix que Dret a l’autodeterminació és a Independència. O caixa o faixa. O blanc o negre, no hi cap el gris: aquest és el color de l’actualitat del tristpartit i de l’«oposició». Així mateix, uns altres patriotes, els promotors de l’Acte de sobirania —greument contaminats per la confusió interessada de l’enemic— recomanen de signar i adreçar una carta a una suposada «màxima autoritat» de Catalunya, legitimant amb dita acció l’escarni representat pel gris funcionari d’un partit unionista.

Els quins estimem profundament la nostra Pàtria, els patriotes, hem d’actuar en la mateixa direcció i en un sol sentit. Enfront hi trobem els unionistes, els quins amb una excusa o altra ens volen lligats a la morta. Els independentistes que es venen la llibertat de Catalunya a un govern espanyol d’«esquerres» a canvi de la menjadora són tan unionistes com els catalanistes que voldrien retre’ns a un govern espanyol de «dretes» per a assegurar els seus privilegis. Els il·lusos arrauxats que sotmeten la Independència de la Pàtria a la demolició de l’estat capitalista són tan unionistes com els traïdors botiflers convençuts que som una «regió» del Regne d’Espanya. Catalunya fou una gran nació i ara, si més no dins del cap de quinze o vint mil patriotes, encara ho és. Ben organitzats i sense perdre’ns en divisions estèrils o en campanyes inútils, podem capgirar-ho tot al nostre favor.

Fixeu-vos que fins ara no he parlat ni de nació ni de nacionalistes. Som nació? és clar que sí. Som nacionalistes? també, perquè volem el millor per a la nació. Però arreu del món —ens agradi o no— «nacionalista» és equivalent a «nazi». A totes les pàtries del Planeta hi ha patriotes, tothom entendrà doncs que a Catalunya també hi hagi patriotes; per contra molt pocs entendran que ens diguem nacionalistes. Fins i tot a casa nostra «nacionals» significa les forces de la reacció que ens sotmeteren a Espanya altra volta el 1939. Si no ens podem dir independentistes, si no ens podem dir catalanistes ni tampoc nacionalistes, no hi fa res, ens direm patriotes perquè ho som.

I quin és el nostre objectiu? Què volem els patriotes? Volem se’ns torni tot el que se’ns ha robat per part d’Espanya i de França, i dels seus aliats —sobretot el Vaticà—, amb la connivència i la traïció de gairebé totes les potències europees, els darrers cinc-cents anys. Volem, de primer, l’Estat Català. Volem, de segon, se’ns retorni tots els diners i patrimoni robat. Volem, de tercer, es restitueixi la Confederació Catalana amb la participació de tots els territoris originals: el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols. I tot plegat té un nom prou senzill: Devolució. Volem la Devolució del que és nostre, i res més.

Devolució és el mot d’ordre que conté totes les nostres legítimes i justes aspiracions. I Devolució no espanta pas a ningú, ni als més febles en llur convicció patriòtica ni als que no en tenen ni un bri; qualsevol entén que si et prenen una cosa, el més normal és voler recuperar-la. Cara endins, i més cara enfora, som patriotes catalans i volem la Devolució. Si la podem aconseguir per cooptació al Parlament regional, endavant. Si no fóra possible així, tampoc no desesperem, hi ha d’altres vies. Per exemple, adherir-nos a l’Estat Andorrà; o demanar, si Europa se’ns girés d’esquena com ha fet mantes vegades en el decurs de la Història, d’ésser Estat Associat dels EUA. Per un camí o altre, i d’acord amb la Geopolítica de cada moment, si ens determinem per recobrar les nostres Llibertats, Drets i Constitucions, ho assolirem. Som assenyats, demòcrates i si convé pacífics, aleshores qui serà que gosi d’aixecar la mà en contra nostra?

«VOLDRIA MANTENIR-ME ESPANYOL»

Diumenge, abril 26th, 2009
la Catalunya d'esquerra

la Catalunya d'esquerra

Tres constatacions i traca final

Primera constatació: L’esquerra «catalana» no existeix, és un miratge. Hi ha una suposada «esquerra», espanyola això sí, amb sucursals teledirigides en massa de casos pels serveis secrets de l’estat a les perifèries peninsulars. L’esquerra espanyola és sols una eina més de domini i perpetuació del nostre sotmetiment a Castella —ara coneguda amb el nom d’Espanya—; la dita esquerra catalana els darrers quaranta anys no ha fet pas res si no ha estat del bracet de l’esquerra espanyola, és a dir, traint Catalunya.

Segona constatació: Catalunya no és ni de «dreta» ni d’«esquerra». Catalunya és una nació molt antiga i amb una mentalitat d’arrel diferent a la dels nostres veïns del Nord o de Ponent. La devoció dels catalans per la llibertat i pel progrés, el propi i el de la Humanitat sencera, no té parangó enlloc més del planeta (tal vegada als EUA), però això no ens fa pas ser d’esquerra. L’amor dels catalans a la bona organització i a la feina ben feta potser és compartit per japonesos i alemanys, però això no ens fa pas ser de dreta. Catalunya és, millor dit hauria de ser, catalana.

Tercera constatació: Per salvar Espanya, PpE i PsoE pacten a cor què vols. La propaganda que els fou tan útil, al març ha fet un any, en les darreres ereccions espanyoles de «vota esquerra sinó torna el PP», després del pacte nazi-soviètic a Euscal Herria i del mateix estil a l’Ajuntament del Cap i Casal, ara no la poden usar de nou, així que cal inventar-se un boc expiatori; a casa nostra la falsa esquerra catalana teledirigida ja ha assenyalat a un que els ha denunciat: en Joan Carretero, al qual li encolomen l’afegit que és de «dretes» per continuar servint-se així de la productiva —del punt de vista d’aigualir cervells i recaptar vots— cançó de l’enfadós i, alhora, bescantar-lo davant l’opinió catalana a la qual l’horroritza «ser una puta merda».

L’infantilisme pseudo revolucionari amagat en l’adscripció de bona part del jovent català combatiu o rebel en formacions auto etiquetades d’esquerra independentista, ha provocat la trista realitat en què dita joventut cofoia de la pròpia estupidesa renegui de la Pàtria i sigui còmplice de la traïció ordida per un grapat de velles (o menys velles) «glòries», arrepapades en l’stalinisme i el maoisme —la seua ideologia?: «la raó és a la boca del canó del fusell»—, il·luminades en la ignorància i en la falsedat interessades, a les quals sotmeten sine qua non els seus acòlits: «si no ets d’esquerres ets una puta merda».

Cal dir-ho clar i català: ens mentiren, ens menteixen i ens mentiran si no els denunciem públicament. Els quatre gats assenyalats fa quaranta anys que ens enganyen i, amb la impunitat que s’atorguen pel «triomf» de les seues tesis proclius al genocidi, han descurat la màscara rere la qual s’emboscaven. Se’ls hi veu el llautó, s’han descuidat i confiat, talment aquells nou-rics que no havien tocat mai pela i la despenien, babaus, en fatxenderia de «disseny».

Fa uns dies, en un apunt d’aquest bloc blasmava a un amic «historiador» perquè el darrer 14 d’abril transigí en predicar sota el paraigua d’una bandera espanyola. Ahir, un comentari caçat al vol al peu d’un apunt en un altre bloc, em serveix de paradigma del mateix engany. El signa un que és, també!, «historiador»: «Fruit de la reflexió, i no del sentiment, considero la independència una aspiració racional i pràctica. Tanmateix, quan sento Carretero, i la seva mania neocon contra la funció pública, i les seves lloances neoliberals, aquell dia, voldria mantenir-me espanyol. I em fa l’efecte que no sóc l’únic.»

«Voldria mantenir-me espanyol» què significa? Exactament això: hom es pot mantenir espanyol només quan és espanyol i vol continuar essent-ho, malgrat en dubti en algun moment de lucidesa …o per aconseguir alguna medalla. No us recorda allò de «antes roja que rota»? O allò, és el mateix en altres mots, de «que bonita seria Cataluña sin los catalanes»? Aquests «historiadors», que pontifiquen a tort i a dret sobre qui és independentista en funció de l’adscripció ideològica imaginada o fins i tot negada, han resultat independentistes… espanyols! Doncs gent com ells són els quins corrompen els cervells dels nostres fills, aprofitant-se de la impunitat de les poltrones de la universitat «pública» o de les altres menjadores sostingudes pels seus camarades al desgovern tristpartit.

«I em fa l’efecte que no sóc l’únic» oi és clar que no ets l’únic! El Parlament regional al qual encara a alguns no us hi han deixat entrar (hi ha massa oferta) i les executives dels partits, en són plens de gent com vosaltres, d’espanyols disfressats amb la granota —els vostres connacionals en diuen, quin encert! «mono»— d’esquerra fent-se passar per independentistes catalans. Per a desgràcia de Catalunya no ets l’únic, et diguis Diez o Guardans: de fa segles els patriotes estem avesats a patir suplantadors i botiflers.

CAROD I JUNQUERAS, FLORETES «EUROPEAS»

Divendres, abril 17th, 2009

adhesiu de la campanya

adhesiu de la campanya

Campanya per la UEficialitat del català

El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.

Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…

Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…

Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.

Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!

De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.

M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.

PROTOCOL ALLIBERADOR

Dimarts, desembre 9th, 2008

Contra el patriotisme dels catalans, que naix del sentiment, poc s’hi valen raons, opressió o intents més o menys reeixits de genocidi. Des de fa gairebé sis-cents anys els patriotes resistim l’embat sistemàtic dels forasters. I dels de casa: els servils botiflers, de la mà i fent costat als unionistes amb Espanya o França i, alhora, llepaculs del Vaticà. Tres estats units per la mateixa raó de ser, pel comú odi a Catalunya, paral·lel al menyspreu de les llibertats. Ignorar aquesta realitat és negar una gran part de la Història de Catalunya, el combat secular en què un fil mai no trencat ens lliga amb les successives generacions de patriotes que han lluitat fins al darrer alè per a transmetre’ns la llavor de la rebel·lia, l’estima de la nostra tradició i la devoció a la llibertat.

En moments crucials el sentit polític d’uns pocs catalans s’ha imposat, amb tot l’encert, a l’individualisme que ens caracteritza. Patriotes amb provada i reconeguda capacitat directiva han estat capaços d’assolir l’objectiu fixat. Les minories dirigents que ens han dut al triomf són les que han sabut engrescar als seus contemporanis, sovint només amb dues eines a l’abast de tothom qui ho vulgui, el personal exemple de fidelitat a la Pàtria i enraonant clar i català. Ras i curt: donar la cara i pensar en català. Dites ferramentes, per la imposició d’interessats costums estrangers —l’anonimat dels incompetents, l’universalisme fal·laç, la mentida sistemàtica, el rapte de la veritat— són rovellades per manca d’ús, però sols cal voluntat per a posar-les al dia i fer-les bones avui com ho foren antany.

Amagar l’ou de l’imprescriptible dret de Catalunya de tornar a ésser un estat sobirà, rere de la suposada voluntat «majoritària», o de la «democràcia», o de la política del dia a dia (en diuen «real»: real ve de Borbó?), o d’altres galindaines, és la feina dels unionistes, pagats amb els nostres propis diners pels quins ens volen morts o, en defecte, esclaus. Els unionistes usen de totes les enganyifes hagudes i per haver, amb l’objectiu de distreure’ns, i ocupen amb fruïció els setials reservats als directius, les presidències i les secretaries executives d’entitats, organitzacions, partits, grans empreses públiques (o semi-públiques) i governs locals i regionals.

En aquest afany d’engalipar-nos, els unionistes fins i tot s’escuden amb desimboltura en la «defensa» de la «cultura» i la «llengua» catalanes, així, entre cometes. Quina cultura i quina llengua ens proposen? una cultura borda i mestissa, i una llengua empobrida i farcida d’estrangerismes. Molts catalans de cor hi cauen al parany teixit pels enemics i, pensant que així ens salven la cultura, i la llengua, encara ens les empobreixen i mistifiquen més. I el que és pitjor, despenent una gran quantitat de temps, d’esforços i de recursos que haurien de dedicar-se íntegrament a la lluita per a restituir-nos la Independència de Catalunya.

Amb la religió també els unionistes són els campions en fer passar bou per bèstia grossa. Han elevat als altars a acòlits de la catalanofòbia com si d’eximis patriotes es tractés. Als veritables capellans del poble, als patriotes, els desterren o els envien lluny de casa, o els tracten de bojos o d’incapaços idealistes. La jerarquia catòlica, sotmesa al poder estranger —i no em refereixo precisament al «celestial»― és obertament contrària al nostre existir, quan no decididament activa en la nostra liquidació col·lectiva. Al monestir de la muntanya sagrada de Catalunya, quants cops hi heu vist voleiar les nostres ensenyes? El summe pontífex es nega a parlar en llengua catalana amb la mateixa convicció que si la nostra fos la del diable.

Els unionistes, coneixedors com són —no ho oblidem mai, tenim l’enemic a casa!— del gran amor dels catalans a la llibertat i al progrés, també s’imposen a les organitzacions dites d’esquerra «independentista», entabanant a cor què vols a la nostra lluitadora joventut, desviant la seua atenció del sagrat combat per la llibertat de la Pàtria i reconduint el noble afany jovenívol de rebel·lia per viaranys estranys a la nostra salvació. Qualsevulla cosa els va bé per a mistificar i trair els catalans: que si el «racisme», que si l’«anti-americanisme», que si la «causa palestina», que si la lluita de «classes», que si el falsari «ecologisme», que si el «capital», que si la «fam»… Sempre les desgràcies, imaginàries o reals, dels altres les fan passar per davant de l’interès de Catalunya, i qui dia passa, any empeny…

El «catalanisme» —d’expressió regionalista— és camp adobat a l’unionisme. Es tracta, com a les passades monarquies i dictadures, del regionalisme «ben entès»; català espanyol, català francès, català papista, aquests són els paradigmes del bon fer unionista, que ens vol inculcar —perquè oblidem els originals— estranys trets «característics» dels catalans: posar la «i» espanyola entre cognoms (el català només n’usa un de cognom); començar la setmana en dilluns (quan ha de començar en diumenge), conrear la «igualtat» francesa (en què uns són més iguals que els altres); «combregar» de la mà de l’enemic o del seu ministre (d’un estat que ha promogut dues croades contra Catalunya)… en fi, per centenars, per milers d’exemples més que hi posés, no ens redimiria de la responsabilitat de cadascú en detectar-los, denunciar-los i suprimir-los.

I la gran i ja centenària estafa: l’«autonomia». L’autonomisme, que potser hauria estat un xic justificable al segle XIX, quin significat té al segle XXI? Doncs és en aquest punt on els unionistes més carn hi aboquen, atès que s’hi troben en la seua salsa, pactant i no complint, passant-se qualsevol capteniment dels catalans per l’entrecuix dels seus tribunals d’injustícia, tot brandant el sabre quan hom els hi desemmascara el llautó. L’autonomisme a hores d’ara, més que mai, és la màxima expressió de l’unionisme, és la negació de la Pàtria i la seua reducció a xocolata del lloro, fins arribar al no ser, que és a on ens volen reduir: a no ser res.

La inviable autonomia actual, després de trenta anys d’assajos inútils, és la prova fefaent que les persones i grups que la defensen són al servei dels unionistes, sinó ells mateixos unionistes. A l’autonomisme el patriota el combat per a finir-lo; mai, ni per error, reivindicar-lo, per més befa que ens facin, l’autèntica llufa és l’autonomia. Cap patriota no pot perdre-hi ni un segon del seu temps, ni un cèntim del seu patrimoni, ni un bri del seu pensament. Autonomisme és mantenir l’esquizofrènia, perpetuar l’esclavatge, inocular l’auto-odi,

Els patriotes tenim l’obligació de denunciar, amb nom i cognom, als unionistes infiltrats en les nostres organitzacions, en tots els estaments. Hem d’evitar de figurar o de ser presents en actes o manifestos, per més independentistes que se’ns presentin, si no en tenim la certesa que ho siguin. Aquests dies passats he vist com persones i organitzacions que ni de lluny han estat ni són partidàries de la Independència de Catalunya signaven i sortien a la fotografia en actes patriòtics. Com és possible que s’admeti l’engany i se li doni carta d’autenticitat? Com és possible que organitzacions patriòtiques, enlluernades pel miratge de la unitat d’acció, acullin com a propis als contraris, s’arrenglerin amb el mateix enemic?

Els fets succeïts els darrers trenta o quaranta anys demostren que cada cop que a les instàncies «unitàries» —en realitat unitaristes— s’hi han trobat una minoria d’unionistes i una majoria de patriotes, a la fi han estat els autonomistes, per pocs que fossin, els quins s’enduen el peix al cove, imposant les tesis retardadores i així ocultant la necessària reivindicació patriòtica. Fins i tot els unionistes han practicat el cop d’estat dins les organitzacions patriòtiques quan els hi semblava que se’ls anaven a traure del damunt i, en darrer terme, sota la traïdora crida a la «unitat», s’han fet els amos altre cop, i de nou han fet passar, als ulls de tothom, els patriotes com a submisos autonomistes.

Escatir, des del punt de vista patriòtic, si una persona, nom, símbol, organització, proposta d’acció, campanya, títol, etc., és o no és patriòtic, o dit d’altra manera, pot contribuir positivament a la Independència de Catalunya, serà més o menys complicat; amb tot és un exercici necessari que hem d’aplicar, en cadascun dels casos, per sistema. Atès que per ara no hi ha una Direcció patriòtica definida i amb cares conegudes, tot seguit estableixo un esbós de protocol —en ordre decreixent de prioritat— que ens pot ajudar a encertar en la tria quan decidim incorporar-nos a la lluita o ajudar amb la nostra aportació en cada cas concret.

Es tracta que mostri o contingui tots, part o almenys un dels següents conceptes numerats de l’1 al 7; la valoració s’obté sumant els nombres per ordre de prioritat, de manera que si conté o promou l’1 val set punts, el 2 sis punts, el 4 quatre punts, i així fins al 7, que en val un. La màxima puntuació possible és 28, i la mínima 1.

1. Voluntat de ser; reforçar el caràcter

2. Devolució dels Drets i Constitucions

3. Anhel de recuperar les Llibertats individuals i col·lectives

4. Pràctica del Tancament de Caixes

5. Ensenyar la Història i les Tradicions; redescobrir-les

6. Unitat d’acció; capteniment i fermesa

7. Defensa de la Cultura i de la Llengua

Per a guanyar ens calen Direcció, Mètode, Compromís i Disciplina i, per damunt de tot, Discernir. Preneu-vos el meu esbós com a base de partida si cal debatre’l, per a destriar patriotes d’unionistes, traure’ns la brossa del damunt i encertar el recte camí a la Independència de Catalunya.