Enric Borràs

Detall de la «Carte de France – Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l'etern valedor d'aquests estats veïns que ens empresonen —l'un «molt catòlic» i «cristianíssim» l'altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l'hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l'aniversari de l'infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d'abril el secretari d'estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.

«Si volem la Independència
ens hem d’espavilar i anar ràpids»

Al dinar del passat 8 de juliol, els companyons de la Colla del Dimecres de nou gaudírem amb la participació de l’estimat president Heribert Barrera, just dos dies després d’acomplir-se el noranta-dos aniversari del seu natalici. N’Heribert Barrera ens respongué amb el seu reflexiu enraonar a les qüestions que li plantejàvem entre plat i plat. Al moment de les postres la conversa se centrà sobretot a l’entorn de la possibilitat, promoguda per en Joan Carretero amb el Reagrupament, de presentar una candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament regional català en vistes a la declaració unilateral de la Independència de Catalunya.

Atesa la transcendència de les respostes del nostre il·lustre comensal, i amb el seu permís, en acabat el dinar em vaig permetre de gravar-li en vídeo un parlament a tall de resum del seus pensament i recomanació actuals. Pel fet de no disposar d’un micròfon extern, la càmera captà el soroll ambient del restaurant, dificultant-ne així la comprensió del discurs del president Barrera. Mercès a l’auxili d’un tècnic de so per fi us puc oferir a la vostra atenció aquell vídeo. Té una durada de cinc minuts i mig, però que ben aprofitats!

Vegeu i escolteu:

Parlament del president Heribert Barrera from Enric Borràs on Vimeo.

copyright by Enric Borràs, editor
És permesa la reproducció, per a fins no lucratius, sempre que es mencionin l’autor i el seu web: http://enricborras.cat
Vídeo gravat a les quatre de la tarda del dimecres 8 de juliol del 2009 al menjador del Restaurant Tarrida de Barcelona

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

Devolució és el mot d’ordre

Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes» entestats en encaixar Catalunya dins d’Espanya. Uns pretenen «instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió i de l’opressió.

Enmig de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix. Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la consigna segons s’escaigui, en cada moment, a l’ús de l’eslògan de moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del Dret a l’autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes «catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana, torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i el desig sense adonar-se que l’una i l’altre conflueixen en l’única porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l’Estat Català.

Estat Català. Cal escriure-ho, llegir-ho, pronunciar-ho en veu alta i repetir-ho de nou tants cops com calgui: Estat Català. Paraules majors; dos mots —una idea— que esparveren a amics i a enemics …fan tanta por: hi ha patriotes preconitzant l’eufemisme «suau» d’«Estat propi» i, involuntàriament, amaguen l’ou, contribuint al desori. Estat propi és a Estat Català el mateix que Dret a l’autodeterminació és a Independència. O caixa o faixa. O blanc o negre, no hi cap el gris: aquest és el color de l’actualitat del tristpartit i de l’«oposició». Així mateix, uns altres patriotes, els promotors de l’Acte de sobirania —greument contaminats per la confusió interessada de l’enemic— recomanen de signar i adreçar una carta a una suposada «màxima autoritat» de Catalunya, legitimant amb dita acció l’escarni representat pel gris funcionari d’un partit unionista.

Els quins estimem profundament la nostra Pàtria, els patriotes, hem d’actuar en la mateixa direcció i en un sol sentit. Enfront hi trobem els unionistes, els quins amb una excusa o altra ens volen lligats a la morta. Els independentistes que es venen la llibertat de Catalunya a un govern espanyol d’«esquerres» a canvi de la menjadora són tan unionistes com els catalanistes que voldrien retre’ns a un govern espanyol de «dretes» per a assegurar els seus privilegis. Els il·lusos arrauxats que sotmeten la Independència de la Pàtria a la demolició de l’estat capitalista són tan unionistes com els traïdors botiflers convençuts que som una «regió» del Regne d’Espanya. Catalunya fou una gran nació i ara, si més no dins del cap de quinze o vint mil patriotes, encara ho és. Ben organitzats i sense perdre’ns en divisions estèrils o en campanyes inútils, podem capgirar-ho tot al nostre favor.

Fixeu-vos que fins ara no he parlat ni de nació ni de nacionalistes. Som nació? és clar que sí. Som nacionalistes? també, perquè volem el millor per a la nació. Però arreu del món —ens agradi o no— «nacionalista» és equivalent a «nazi». A totes les pàtries del Planeta hi ha patriotes, tothom entendrà doncs que a Catalunya també hi hagi patriotes; per contra molt pocs entendran que ens diguem nacionalistes. Fins i tot a casa nostra «nacionals» significa les forces de la reacció que ens sotmeteren a Espanya altra volta el 1939. Si no ens podem dir independentistes, si no ens podem dir catalanistes ni tampoc nacionalistes, no hi fa res, ens direm patriotes perquè ho som.

I quin és el nostre objectiu? Què volem els patriotes? Volem se’ns torni tot el que se’ns ha robat per part d’Espanya i de França, i dels seus aliats —sobretot el Vaticà—, amb la connivència i la traïció de gairebé totes les potències europees, els darrers cinc-cents anys. Volem, de primer, l’Estat Català. Volem, de segon, se’ns retorni tots els diners i patrimoni robat. Volem, de tercer, es restitueixi la Confederació Catalana amb la participació de tots els territoris originals: el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols. I tot plegat té un nom prou senzill: Devolució. Volem la Devolució del que és nostre, i res més.

Devolució és el mot d’ordre que conté totes les nostres legítimes i justes aspiracions. I Devolució no espanta pas a ningú, ni als més febles en llur convicció patriòtica ni als que no en tenen ni un bri; qualsevol entén que si et prenen una cosa, el més normal és voler recuperar-la. Cara endins, i més cara enfora, som patriotes catalans i volem la Devolució. Si la podem aconseguir per cooptació al Parlament regional, endavant. Si no fóra possible així, tampoc no desesperem, hi ha d’altres vies. Per exemple, adherir-nos a l’Estat Andorrà; o demanar, si Europa se’ns girés d’esquena com ha fet mantes vegades en el decurs de la Història, d’ésser Estat Associat dels EUA. Per un camí o altre, i d’acord amb la Geopolítica de cada moment, si ens determinem per recobrar les nostres Llibertats, Drets i Constitucions, ho assolirem. Som assenyats, demòcrates i si convé pacífics, aleshores qui serà que gosi d’aixecar la mà en contra nostra?

escut de Catalunya Lliure

Catalunya Lliure, precedent del Front Patriòtic

El proper mes de juny s’acomplirà vint anys de la Candidatura Catalunya Lliure [CL] a les eleccions europees. Fou un assaig de Front Patriòtic malaguanyat per la manca d’entesa final amb d’altres candidatures (per exemple, AV-MEC) i per la presència directa de partits estrangers —espanyolistes a banda—, bascs: HB, gallecs: BNG, andalusos: PA i LA, asturians: UNA; o en coalició, PEP: ERC amb EA i altres, ENE-EP: ENE amb EE i altres. Catalunya Lliure —amb candidats de tots els territoris de llengua catalana sotmesos al Regne d’Espanya— bàsicament la formaven militants del FNC, del PSAN, del MDT i independentistes no adscrits, amb la significativa presència —el primer i el darrer llocs— de familiars dels patriotes catalans exiliats, empresonats o morts en combat.

Les eleccions del 1989 assenyalaren un punt d’inflexió en el panorama polític de l’independentisme. Poc temps després, militants dels partits integrants de CL fugirien d’estudi demanant d’afiliar-se a ERC, sota l’excusa de fer el «veritable» Front Patriòtic al si del gloriós partit de Macià i Companys. Falsa excusa, perquè es privaria l’entrada de dirigents independentistes els quals a la Direcció d’ERC li semblava podrien fer ombra o passar la mà per la cara als ja diputats al Parlament regional de dit partit des del 1988: Hortalà, Colom, Carod, Casanovas, Pueyo i Sabanza; el motiu «oficial» argüit aleshores per a impedir aquella «unitat» de l’independentisme dins d’ERC fou —i això que no existia la «llei de partits»— que a una destacada minoria no ens donava la gana de renunciar a cap forma de lluita, i encara menys mentre hi hagués patriotes a l’exili i a la presó.

A un mes dels vint anys d’aquella Catalunya Lliure, ara tampoc no hi haurà candidatura patriòtica a les eleccions europees. La quina podria haver cobert, en part, aquest espai (reedició, tres segles després, d’una mena de Confederació catalana), la Candidatura Per les Repúbliques Sobiranes a Europa [RSE] —republicans sobiranistes aragonesos, catalans i valencians— a més a més de les dificultats per a trobar els avals necessaris, ha estat titllada pel diari espanyol ABC, citant fonts del Ministeri espanyol de l’Interior, de ser vinculada a l’«esquerra abertzale», preparant així el terreny per a la invalidació de RSE si aconseguís de formalitzar-se.

En plena campanya publicitària per a convèncer-nos que d’un presumpte atac bio-terrorista —la grip porca— n’hem de dir grip «nova», cap diari o noticiari «de casa» té espai per a informar-nos de les grolleres maniobres del Govern de Rodríguez Zapatero contra partits perifèrics desamics. Penso no s’hi és a temps, amb tot qualsevol càrrec polític electe que es consideri demòcrata, sigui del partit que sigui, hauria de signar l’aval que la candidatura RSE necessita per a presentar-se, altrament es converteixen en còmplices dels quins usen de la «llei de partits» per a eliminar la competència, sobretot de la que vol liquidar la restauració de la monarquia. Trist i galdós paper el de les CUP’s: no es presenten —uix, quina por!, el «poble treballador» català no està prou «preparat»— i tampoc no mouen un dit per a permetre que d’altres més valents ho puguin fer.

la Catalunya d'esquerra

Tres constatacions i traca final

Primera constatació: L’esquerra «catalana» no existeix, és un miratge. Hi ha una suposada «esquerra», espanyola això sí, amb sucursals teledirigides —en massa de casos pels serveis secrets de l’estat— a les perifèries peninsulars. L’esquerra espanyola és sols una eina més de domini i perpetuació del nostre sotmetiment a Castella —ara coneguda amb el nom d’Espanya—; la dita esquerra catalana els darrers quaranta anys no ha fet pas res si no ha estat del bracet de l’esquerra espanyola, és a dir, traint Catalunya.

Segona constatació: Catalunya no és ni de «dreta» ni d’«esquerra». Catalunya és una nació molt antiga i amb una mentalitat d’arrel diferent a la dels nostres veïns del Nord o de Ponent. La devoció dels catalans per la llibertat i pel progrés, el propi i el de la Humanitat sencera, no té parangó enlloc més del planeta (tal vegada als EUA), però això no ens fa pas ser d’esquerra. L’amor dels catalans a la bona organització i a la feina ben feta potser és compartit per japonesos i alemanys, però això no ens fa pas ser de dreta. Catalunya és, millor dit hauria de ser, catalana.

Tercera constatació: Per salvar Espanya, PpE i PsoE pacten a cor què vols. La propaganda que els fou tan útil, al març ha fet un any, en les darreres ereccions espanyoles de «vota esquerra sinó torna el PP», després del pacte nazi-soviètic a Euscal Herria i del mateix estil a l’Ajuntament del Cap i Casal, ara no la poden usar de nou, així que cal inventar-se un boc expiatori; a casa nostra la falsa esquerra catalana teledirigida ja ha assenyalat a un que els ha denunciat: en Joan Carretero, al qual li encolomen l’afegit que és de «dretes» per continuar servint-se així de la productiva —del punt de vista d’aigualir cervells i recaptar vots— cançó de l’enfadós i, alhora, bescantar-lo davant l’opinió catalana a la qual l’horroritza «ser una puta merda».

L’infantilisme pseudo revolucionari amagat en l’adscripció de bona part del jovent català combatiu o rebel en formacions auto etiquetades d’esquerra independentista, ha provocat la trista realitat en què dita joventut cofoia de la pròpia estupidesa renegui de la Pàtria i sigui còmplice de la traïció ordida per un grapat de velles (o menys velles) «glòries», arrepapades en l’stalinisme i el maoisme —la seua ideologia?: «la raó és a la boca del canó del fusell»—, il·luminades en la ignorància i en la falsedat interessades, a les quals sotmeten sine qua non els seus acòlits: «si no ets d’esquerres ets una puta merda».

Cal dir-ho clar i català: ens mentiren, ens menteixen i ens mentiran si no els denunciem públicament. Els quatre gats assenyalats fa quaranta anys que ens enganyen i, amb la impunitat que s’atorguen pel «triomf» de les seues tesis proclius al genocidi, han descurat la màscara rere la qual s’emboscaven. Se’ls hi veu el llautó, s’han descuidat i confiat, talment aquells nou-rics que no havien tocat mai pela i la despenien, babaus, en fatxenderia de «disseny».

Fa uns dies, en un apunt d’aquest bloc blasmava a un amic «historiador» perquè el darrer 14 d’abril transigí en predicar sota el paraigua d’una bandera espanyola. Ahir, un comentari caçat al vol al peu d’un apunt en un altre bloc, em serveix de paradigma del mateix engany. El signa un que és, també!, «historiador»: «Fruit de la reflexió, i no del sentiment, considero la independència una aspiració racional i pràctica. Tanmateix, quan sento Carretero, i la seva mania neocon contra la funció pública, i les seves lloances neoliberals, aquell dia, voldria mantenir-me espanyol. I em fa l’efecte que no sóc l’únic.»

«Voldria mantenir-me espanyol» què significa? Exactament això: hom es pot mantenir espanyol només quan és espanyol i vol continuar essent-ho, malgrat en dubti en algun moment de lucidesa …o per aconseguir alguna medalla. No us recorda allò de «antes roja que rota»? O allò, és el mateix en altres mots, de «que bonita seria Cataluña sin los catalanes»? Aquests «historiadors», que pontifiquen a tort i a dret sobre qui és independentista en funció de l’adscripció ideològica imaginada o fins i tot negada, han resultat independentistes… espanyols! Doncs gent com ells són els quins corrompen els cervells dels nostres fills, aprofitant-se de la impunitat de les poltrones de la universitat «pública» o de les altres menjadores sostingudes pels seus camarades al desgovern tristpartit.

«I em fa l’efecte que no sóc l’únic» oi és clar que no ets l’únic! El Parlament regional al qual encara a alguns no us hi han deixat entrar (hi ha massa oferta) i les executives dels partits, en són plens de gent com vosaltres, d’espanyols disfressats amb la granota —els vostres connacionals en diuen, quin encert! «mono»— d’esquerra fent-se passar per independentistes catalans. Per a desgràcia de Catalunya no ets l’únic, et diguis Diez o Guardans: de fa segles els patriotes estem avesats a patir suplantadors i botiflers.

Tothom vol ser honorable diputat

El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.

Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.

Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s'ha molestat en investigar al registre?]

Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar)—, la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.

A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.

Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d'E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l'actual president d'E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.

L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques —entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions— sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones —no per partits—, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.

I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.

Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.

El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?

El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.

El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant —salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»— a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats ...per «imperatiu» ètic o per manca d'identificació.]

adhesiu de la campanya

Campanya per la UEficialitat del català

El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.

Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…

Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…

Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.

Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!

De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.

M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.

En Francesc Ferrer, en Jordi Romaguera i n'Enric Borràs (entre ells, al darrere, en Til Stegman), devers el 1984 al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat (detall d'una fotografia original de na Montserrat Manent)

«Vaig anar a Madrid sent autonomista.
Vaig tornar sent independentista.»

Avui fa tres anys de la mort física d’en Francesc Ferrer. I dic «física» perquè, com molt bé diu na Montserrat Pumarola, la seua esposa i companya de mil batalles, «no ens va pas deixar el 17 de febrer del 2006. Ningú no mor del tot». Té tota la raó la nostra amiga, i més encara tractant-se del meu mai prou plorat «senator». Quina falta que em fa, en aquests moments de confusió, l’assenyat enraonar d’en Ferrer; com necessito el seu consell precís i la claredat del seu pensament.

És per això, per a mi i per a tots vosaltres, que he demanat permís a na Montserrat per a reproduir alguns dels pensaments d’en Francesc que, amb curosa tria, la mateixa Pumi —manyac diminutiu amb què en Ferrer es referia a la seua dona— va recollir en un llibre de quaranta quatre pàgines publicat per La Busca edicions i que es repartí entre els assistents a la Tercera convocatòria del «Premi Nacional d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès» el dia 13 de juny del 2008.

Per a sort nostra, en Ferrer va escriure molt, a més a més de llibres —jo mateix n’hi vaig editar dos, Catalunya light? i Lletres de batalla— o articles als diaris i revistes; deixà moltes notes i fitxes, material que aviat serà a disposició dels estudiosos a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) atès que la família n’hi ha fet donació. És un arxiu, el d’en Ferrer i la Pumi, molt valuós, així que espero dels de l’ANC enllesteixin aviat la posada a disposició.

La frase que encapçala és del tot certa. Quan el vaig conèixer, en Ferrer encara no era independentista; amb tot li vaig pronosticar que si continuava anant a Madrid i, endemés, si quan agafava el seu cotxe a l’Aeroport del Prat per tornar a Girona mantenia el costum d’aturar-se a Barcelona i trobar-se amb alguns «caps calents» com jo mateix, se n’acabaria fent sense remei. En tota la seua carrera política, des de que començà de vocal de Cultura a la Cambra de Comerç gironina fins que, després de ser quinze anys senador i vuit diputat, es presentà a l’alcaldia de Girona, en Ferrer anà, com a independent, a les llistes de CDC, PSC i ERC. Amb tot, al seu cor i al seu cap només hi tenia lloc un sol partit: Catalunya.

«La llibertat fa por als que volen la seguretat en el gaudi de les riqueses.»

«L’error ideològic sempre és una veritat que s’ha tornat folla.»

«Els gèrmens de la violència més aviat creixen al camp de la injustícia.»

«El poder és el virus de la malaltia política.»

«Quan hom invoca la cultura universal sempre és en detriment dels febles i per afavorir els hegemònics.»

«A la basarda i la por cal enfrontar-hi el domini dels fets.»

«Els graons més segurs de l’escala d’ascensió política són les raspallades i les llepades.»

«Els ploramiques sempre han plorat molt i no una mica.»

«La litúrgia del parlamentarisme és avorrida i pesada. No valdria la pena d’alleujar-ho?»

«Els errors són les cuques de llum que il·luminen el camí de la vida.»

«Llàstima que quan arriba el final de l’existència ja no tens temps per poder rectificar.»

«El lletraferit no pot passar la convalescència a les impremtes.»

«Els teus drets no esperis exigir-los fora de temps, després no te’ls reconeixerà ningú.»

«Sense sol, el xiprer no pot fer ombra.»

«Veure la pel·lícula de colors quan s’ha filmat en blanc i negre és la feina del poder i de tots els mentiders.»

«Pel forat de la pena se’n va l’alegria de viure.»

«Els escenaris sense bambolines són fàcils de muntar pels enemics de la pàtria per fer-nos entrebancar.»

«No vulguis abastar els estels si no tens cap caixa per endreçar-los.»

«Ajudeu-nos Providència, feu-nos astuts i ardits, dels capellans amb concupiscència no en volem veure ni les mans, ni els dits.»

«On és la felicitat? La felicitat és l’oblit de saber allò que no tens!»

«L’autonomia política on és menys agraïda i volguda és en els partits polítics.»

«Els que lluiten a favor de la Llengua Catalana sense complexos, avui són uns autèntics revolucionaris.»

«Amb la nostra llengua no s’hi pot fer electoralisme, ni tampoc no s’hi pot fer política de partit.»

«Catalunya no ha de ser ni teva, ni meva; mentre no sigui nostra, continuarà essent d’ells.»

Sentit acte d’homenatge

Assolellat matí de diumenge al Cap i Casal de Catalunya; amb tot, pocs minuts després de les onze del matí, hem començat la trobada anunciada a la Sala principal del Memorial 1714, a la mateixa Plaça del Fossar de les Moreres. Els ponents dels punts del Protocol Alliberador hem anat exposant, un rere l’altre i usant uns set minuts de temps de mitjana cadascú, els aspectes fonamentals. Ara però no us vull parlar d’això, esperaré a tenir-ne tots els texts per a fer-vos-en un resum i destacar-ne els aspectes essencials del què s’ha dit.

El que sí volia comentar-vos és l’altre acte que hem organitzat per a migdia —junt amb membres del Memorial 1714— d’homenatge als màrtirs i herois de la Pàtria, practicant un cerimonial inèdit als nostres dies i que podeu veure i escoltar al vídeo adjunt que ha realitzat «Bandera Negra». En realitat ha estat un assaig del que hauria de ser el cerimonial habitual d’homenatge i record als patriotes: ja us anuncio que el repetirem altre cop al mateix lloc el diumenge 22 de febrer, i la intenció és que finalment es faci tots els diumenges de l’any, si més no al Fossar de les Moreres, encara que s’hauria de fer a cada poble i ciutat de la nació. Honorar els avantpassats que lluitaren per la nostra llibertat és un deure de tot català ben nascut i una manera de mostrar el compromís que hem contret amb les futures generacions de deixar-los una Pàtria més lliure i plena que no pas la que ens hem trobat.

El guió del cerimonial és senzill. Formats en columna de tres, amb dos grallers (o dolçainers) i un tabaler al davant, seguits per les tres banderes històriques: la de santa Eulàlia (o de Barcelona), la dels comtes (o de Catalunya) i la de sant Jordi (dels catalans i de l’exèrcit català), i una quarta bandera, la de combat fins a la Independència, l’estelada que ja es pot considerar també històrica en acomplir-se els cent anys de la seua creació; immediatament després els tres portadors del ram i de la corona de llorer; tancant la processó la resta de presents a l’acte.

Hem sortit del local del Memorial 1714 en aital formació i ens hem arribat al peu del Monument del Fossar al so de la música dels Segadors. Al moment de l’ofrena, les banderes s’han inclinat en senyal de respecte, excepte la comtal que ja el rei Pere III fixà al seu temps que «mai no s’inclina». Quan s’ha acabat l’Himne de Catalunya, s’ha fet el crit de rigor: «Glòria a Catalunya!», i els presents responent: «Glòria!». Aleshores s’ha iniciat el toc de la Moixeranga, en acabat del qual s’ha cridat: «Glòria als Països Catalans!» i tothom ha respost: «Glòria!». Després d’uns instants de meditació per tots els morts per la Pàtria, hem refet el camí de tornada tal i com hem vingut, al so altre cop de la Moixeranga.

Aquest assaig ens servirà per a polir-ne els detalls i, al meu entendre, també per notar-ne les mancances. Per exemple hi he trobat a faltar representants de l’antic exèrcit català, per això convindria convocar, per al diumenge 22 de febrer, companyies de Trabucaires i, sobretot, de Miquelets. També s’hauria de pensar en fer-ne propaganda i aconseguir de formar un seguici prou nombrós. Si per ventura s’escaigués la participació d’alguna autoritat —reconeguda per la seua fidelitat a la Pàtria— hauríem de posar-li al davant els macers.

Ha estat una cerimònia de pregon sentiment per part de tots els presents i també pel nombrós públic embadalit —turistes inclosos— que no es creia el que veien els seus ulls. Prèviament s’ha fet un recordatori exprés a les figures d’en Pau Claris i d’en Martí Marcó, dos patriotes que lliuraren la pròpia vida per Catalunya pràcticament el mateix dia però a tres-cents trenta-vuit anys de distància l’un de l’altre.

Llaor als herois de la Pàtria!

Coberta de la biografia d'en Lluís Escaler

Lluís Escaler en la memòria

A voltes ens pot semblar haver estat els primers en pensar una determinada idea o escomès un fet. Gràcies a la història, la qual ens desmenteix en la majoria de casos, som conscients del nostre ignorant atreviment. Per a sort col·lectiva —dels patriotes vull dir—, venim de molt lluny com s’encarregà de demostrar en Francesc Ferrer Gironès en el seu magnífic El gran llibre per la independència. És per això mateix que avui vull ressenyar la monografia que demà, dimarts 13 de gener a les set de la tarda, es presenta al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

Es tracta del llibre Lluís Escaler, morir per Catalunya, fruit del curós —i amorós— treball de l’amic Josep Espunyes, poeta, escriptor i investigador, del qual ja n’he fet altres apunts sobre la seua activitat i treball de camp a la comarca on nasqué, l’Alt Urgell; precisament a resultes de la seua curiositat es topà amb la figura, per molts anys del tot ignorada, del patriota Lluís Escaler Espunyes (Oliana, 1897- Barcelona, 1939).

En Lluís Escaler a vint-i-cinc anys féu costat a en Francesc Macià en la fundació al CADCI, el 1922, d’Estat Català. Posteriorment, en desacord amb la política imperant favorable al pacte amb el republicanisme espanyol, se sortí d’Estat Català per fundar el 1931 i de la mà d’en Daniel Cardona, l’Agrupació Catalanista «Nosaltres Sols!», de la qual n’Escaler en seria el primer president. Per la seua disposició patriòtica, n’Escaler també fou membre directiu de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i del Centre Comarcal Lleidatà.

Català ben nascut, en Lluís Escaler com a més mostra d’amor patri, ens deixà un bon feix de blocs anotats a mà sobre lexicografia i tradicions i costums de la subcomarca de l’Urgellet, i un impagable «Diari de presó»; tot això ho trobareu al llibre del què us parlo, publicat per Pòrtic (Col·lecció «Testimonis») a les acaballes del 2008.

Per conèixer més sobre la figura d’aquest patriota redescobert, afusellat el 23 d’abril del 1939 per l’exèrcit espanyol d’ocupació al Camp de la Bota de Barcelona —actualment desaparegut sota l’eufemisme anomenat «Fòrum»— us convoco a la presentació de demà; no hi manqueu!

Centre Comarcal Lleidatà
Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1r (Barcelona)
dimarts 13 de gener, a les set de la tarda
presentació de Lluís Escaler, morir per Catalunya, a càrrec de
Josep Bellet, president del CCL
Isidor Cònsul, crític i escriptor, editor de Proa
Josep Espunyes, autor de la biografia d’en Lluís Escaler

Les dones, les primeres solidàries, i a cara descoberta

Avui s’ha fet efectiva la solidaritat
del «poble palestí» amb Catalunya

El nostre enviat especial a Israel, en Marc d’Egara, ha aconseguit d’entrar a la dita Franja de Gaza i ens ha fet arribar via satèl·lit (el Cat.osfèric) unes imatges impagables que demostren, després de decennis de solidaritat unidireccional per part catalana, que a la fi el «poble palestí» sotmès a la dictadura islàmica —perdoneu la repetició— de Hamàs ha vist la llum del nostre estel i ha sortit al carrer a mostrar la seua solidaritat amb Catalunya, que pateix de fa segles la catalanofòbia genocida dels veïns (República de França i Regne d’Espanya) i dels agents infiltrats a sou d’una altra potència estrangera (Estat del Vaticà) que prediquen —amb total impunitat— des de la Cope i des de la trona.

L’evident satisfacció de les autoritats municipals de la capital —és un dir— de Catalunya en veure aquestes imatges els ha fet declarar, exultants: «Ara tothom veurà la prova del nostre encert en subvencionar, durant anys, els parcs i jardins ‘palestins’; no hi fa res que a la realitat els diners serveixin per a subvenir els fons de pensions [de per vida] que cobren els pares dels suïcidaris [eufemisme per 'assassins'] ‘palestins’, a la fi s’ha demostrat que ‘qui paga, mana’».

"Vixca Catalunya"

Posats a oir més ximpleries hem demanat el seu parer a un que també durant anys i panys subvenciona ‘palestins’ des del desgovern tristpartit, en concret al «conseller» de l’escaire, especialitzat en reprimir catalans protestataris, qui no ha pogut estar-se de confessar: «Avui alguns dels ‘meus’ mossos han celebrat la bona nova que ens arriba des de Gaza i han fet vaga de zel ‘inversa’». No hi ha hagut manera de fer-li aclarir en què consistia la vaga de zel «inversa», sort que el nostre redactor a Barcelona s’hi ha trobat involuntàriament. Tot seguit el seu relat.

Els mossos en vaga de zel "inversa"

«Conduïa el meu cotxe Carrer Gran de Gràcia amunt quan, en posar-se verd el semàfor de la Travessera de Gràcia, ningú no s’ha mogut. Ha passat un quart i, en plena samfaina de botzines, un vianant m’ha fet saber que el vehicle matrícula CME 1232 feia gairebé vint minuts que s’estava aparcat —i sense cap integrant de la patrulla a la vista— al mig del carril bus del Carrer Gran, a l’alçada del xamfrà amb la Rambla del Prat, impedint el pas dels autobusos municipals i, de retruc, tota circulació rodada. La congregació de públic al voltant del policíac vehicle ha crescut, així com la cridòria: ‘volem la grua, la grua volem…’. A la fi, ja eren les dues de la tarda, un despentinat mosso que venia corrent de no se sap on ha retirat el vehicle entorpidor, enmig de la riota general i els sonors insults dels presents, sense donar tampoc —igual que el Saura— explicacions, ni als de la guàrdia urbana que ja s’hi havien presentat brandant el talonari de multes pre-omplertes (com és costum d’aquest benemèrit cos ‘ciutadà’). La grua encara l’esperem, però l’aturada ha provocat un col·lapse creixent que ha tallat la Diagonal i el Passeig de Gràcia.»

"Visca Macià, Mori Cambó!"

Tornant a agafar el fil principal d’aquest apunt, em plau de fer constar que la sobtada —no per menys esperada— mostra de solidaritat amb Catalunya ha fet que se substituïssin les fotografies dels assassins per preclars patriotes catalans, a la imatge ho podeu veure, a l’esquerra del nen-metralleta —d’això que els diaris i els noticiaris en diran una «víctima innocent»— hi podeu veure la foto de l’Avi Macià. En fi, no us atabalo més, les imatges parlen per si soles.

"Visca la Confederació Catalana!"

Abanderat de regiment català (original d'en Francesc Riart)

De primer, voluntat de ser.
Devolució i raó d’estat

Ahir dimecres, darrer dia del 2008, un grup de patriotes decidírem de començar aquest any 2009 amb bon peu. D’antuvi acordàrem de convocar una trobada el darrer diumenge de cada mes al Fossar de les Moreres, amb el doble objectiu de remembrar els màrtirs de Catalunya —els allà soterrats i els de tots els temps arreu— i de realitzar accions estimuladores i alliberadores. La primera trobada ha estat fixada pel diumenge 25 de gener.

La tria del Fossar de les Moreres és perquè és el lloc sagrat de la Pàtria, justament ho digué el poeta: «fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor». Els darrers anys, per motius partidaris, l’indret ha estat d’allò més maltractat, cal retornar la dignitat que li escau a l’espai on jauen els herois de Catalunya —de molts en sabem el llinatge: nom i cognom— i, alhora, també és la tomba del soldat desconegut.

L’altre simbòlic transcendent del Fossar de les Moreres és el fet d’encloure, amb independència de la ideologia de cadascú, el sentiment de catalanitat dut fins a les darreres conseqüències, el lliurament de la pròpia vida en defensa de la llibertat i del dret a existir de Catalunya. Per aquesta raó, en les trobades i actes que convoquem no admetrem cap mena de senyal de partit, cap distintiu destorbador de la necessària unitat d’acció.

El gran dèficit de Catalunya no és el fiscal, és la manca d’estat. Nosaltres hem decidit d’actuar com si tinguéssim estat, atès que el camí a la victòria va de la mà de la raó d’estat. Davant de la raó d’estat no hi ha partit que valgui, ans al contrari, els partits s’hi hauran de sotmetre —a la raó d’estat—, si volen perviure.

Nosaltres som patriotes i així és com el món ens reconeixerà: patriotes catalans; ens privem de tot «ista» o «isme» que ens pugui separar. Exigim la Devolució, per part dels estats que ens ho arrabassaren, del que és nostre: de les Llibertats, Drets i Constitucions de Catalunya [en sentit molt paregut al comentat en la notícia publicada ahir a Vilaweb], tal i com hi figura en el segon i en el tercer punts del Protocol alliberador. [Si en voleu saber més del Protocol i de la seua justificació històrica, llegiu-ho al web d'en Benplantat.]

Comptant avui, tenim de coll vint-i-quatre dies més per a pensar i proposar, comentar i suggerir, en vistes a la primera trobada d’enguany. Aquest bloc recollirà tot el què hi vulgueu aportar —bé fent-hi comentaris, bé trametent-me texts més elaborats— fins el dia anterior al 25 de gener.

A Salamanca hi ha els nostres papers tacats de sang

Dels dos milions de documents
ens tornen cent llibres

Ahir dilluns, entre les sis i les set de la tarda, el servei d’alertes de Google me’n féu arribar tres d’altres tants mitjans digitals espanyols que deien el mateix, segurament originades per la notícia emesa a un quart de sis per l’agència Europa Press. En resum, dels dos milions de documents pertanyents a particulars catalans —robats a punta de baioneta— que encara romanen segrestats a Salamanca, el generós ministre espanyol de Cultura (sic) ens torna cent llibres, que seran rebuts avui, a bombo i plateret, pel conseller Tresserras i la plana major del seu departament a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès.

Aquesta nova «devolució» del patrimoni robat pels espanyols és el resultat de les «intenses negociacions» hagudes el maig passat entre el ministre i el conseller, prèvia promesa del Mentider de la Moncloa al Monti Putin que «abans de l’estiu» l’assumpte del retorn pendent «passaria a la història». I és clar que ha passat a la història, però de manera diferent a com es pensaven els «innocents» negociadors: una nova befa a la dignitat del poble català, dels dos milions de documents nostres que reconeixen haver-nos robat ens en tornen cent llibres, cent!, que podríem comprar a les llibreries de vell per cinc-cents eurons a tot estirar.

Ignoro amb quina cara i amb quina poca vergonya els actuals manifassers de la Comissió de la Dignitat pensen presentar els premis Dignitat d’enguany. És clar que d’una gent que prenen com a símbol un ninotet que arrossega la bandera pel terra però, això sí, el puny fermat el duu ben alt, es pot esperar tot. Mentre els del tristpartit al desgovern de la Generalitat de dalt els hi vagin amollant subvencions, poc que badaran boca per fer alguna cosa més que figurar i «premiar-se» els uns als altres. Entretenir al personal, fer algun que altre comunicat —paraules al vent—, publicar articlets i llibrets, sortir a la foto i tira, que la vida són quatre dies…

El meu amic Frank Dubé ja ho deia fa més de vint anys en la lletra de la cançó Independència per a Catalunya: «arribarà abans un negre a la Casa Blanca que un català a la Moncloa». Doncs això, Catalunya serà independent abans que els espanyols no ens hagin tornat el patrimoni espoliat.

Contra el patriotisme dels catalans, que naix del sentiment, poc s’hi valen raons, opressió o intents més o menys reeixits de genocidi. Des de fa gairebé sis-cents anys els patriotes resistim l’embat sistemàtic dels forasters. I dels de casa: els servils botiflers, de la mà i fent costat als unionistes amb Espanya o França i, alhora, llepaculs del Vaticà. Tres estats units per la mateixa raó de ser, pel comú odi a Catalunya, paral·lel al menyspreu de les llibertats. Ignorar aquesta realitat és negar una gran part de la Història de Catalunya, el combat secular en què un fil mai no trencat ens lliga amb les successives generacions de patriotes que han lluitat fins al darrer alè per a transmetre’ns la llavor de la rebel·lia, l’estima de la nostra tradició i la devoció a la llibertat.

En moments crucials el sentit polític d’uns pocs catalans s’ha imposat, amb tot l’encert, a l’individualisme que ens caracteritza. Patriotes amb provada i reconeguda capacitat directiva han estat capaços d’assolir l’objectiu fixat. Les minories dirigents que ens han dut al triomf són les que han sabut engrescar als seus contemporanis, sovint només amb dues eines a l’abast de tothom qui ho vulgui, el personal exemple de fidelitat a la Pàtria i enraonant clar i català. Ras i curt: donar la cara i pensar en català. Dites ferramentes, per la imposició d’interessats costums estrangers —l’anonimat dels incompetents, l’universalisme fal·laç, la mentida sistemàtica, el rapte de la veritat— són rovellades per manca d’ús, però sols cal voluntat per a posar-les al dia i fer-les bones avui com ho foren antany.

Amagar l’ou de l’imprescriptible dret de Catalunya de tornar a ésser un estat sobirà, rere de la suposada voluntat «majoritària», o de la «democràcia», o de la política del dia a dia (en diuen «real»: real ve de Borbó?), o d’altres galindaines, és la feina dels unionistes, pagats amb els nostres propis diners pels quins ens volen morts o, en defecte, esclaus. Els unionistes usen de totes les enganyifes hagudes i per haver, amb l’objectiu de distreure’ns, i ocupen amb fruïció els setials reservats als directius, les presidències i les secretaries executives d’entitats, organitzacions, partits, grans empreses públiques (o semi-públiques) i governs locals i regionals.

En aquest afany d’engalipar-nos, els unionistes fins i tot s’escuden amb desimboltura en la «defensa» de la «cultura» i la «llengua» catalanes, així, entre cometes. Quina cultura i quina llengua ens proposen? una cultura borda i mestissa, i una llengua empobrida i farcida d’estrangerismes. Molts catalans de cor hi cauen al parany teixit pels enemics i, pensant que així ens salven la cultura, i la llengua, encara ens les empobreixen i mistifiquen més. I el que és pitjor, despenent una gran quantitat de temps, d’esforços i de recursos que haurien de dedicar-se íntegrament a la lluita per a restituir-nos la Independència de Catalunya.

Amb la religió també els unionistes són els campions en fer passar bou per bèstia grossa. Han elevat als altars a acòlits de la catalanofòbia com si d’eximis patriotes es tractés. Als veritables capellans del poble, als patriotes, els desterren o els envien lluny de casa, o els tracten de bojos o d’incapaços idealistes. La jerarquia catòlica, sotmesa al poder estranger —i no em refereixo precisament al «celestial»― és obertament contrària al nostre existir, quan no decididament activa en la nostra liquidació col·lectiva. Al monestir de la muntanya sagrada de Catalunya, quants cops hi heu vist voleiar les nostres ensenyes? El summe pontífex es nega a parlar en llengua catalana amb la mateixa convicció que si la nostra fos la del diable.

Els unionistes, coneixedors com són —no ho oblidem mai, tenim l’enemic a casa!— del gran amor dels catalans a la llibertat i al progrés, també s’imposen a les organitzacions dites d’esquerra «independentista», entabanant a cor què vols a la nostra lluitadora joventut, desviant la seua atenció del sagrat combat per la llibertat de la Pàtria i reconduint el noble afany jovenívol de rebel·lia per viaranys estranys a la nostra salvació. Qualsevulla cosa els va bé per a mistificar i trair els catalans: que si el «racisme», que si l’«anti-americanisme», que si la «causa palestina», que si la lluita de «classes», que si el falsari «ecologisme», que si el «capital», que si la «fam»… Sempre les desgràcies, imaginàries o reals, dels altres les fan passar per davant de l’interès de Catalunya, i qui dia passa, any empeny…

El «catalanisme» —d’expressió regionalista— és camp adobat a l’unionisme. Es tracta, com a les passades monarquies i dictadures, del regionalisme «ben entès»; català espanyol, català francès, català papista, aquests són els paradigmes del bon fer unionista, que ens vol inculcar —perquè oblidem els originals— estranys trets «característics» dels catalans: posar la «i» espanyola entre cognoms (el català només n’usa un de cognom); començar la setmana en dilluns (quan ha de començar en diumenge), conrear la «igualtat» francesa (en què uns són més iguals que els altres); «combregar» de la mà de l’enemic o del seu ministre (d’un estat que ha promogut dues croades contra Catalunya)… en fi, per centenars, per milers d’exemples més que hi posés, no ens redimiria de la responsabilitat de cadascú en detectar-los, denunciar-los i suprimir-los.

I la gran i ja centenària estafa: l’«autonomia». L’autonomisme, que potser hauria estat un xic justificable al segle XIX, quin significat té al segle XXI? Doncs és en aquest punt on els unionistes més carn hi aboquen, atès que s’hi troben en la seua salsa, pactant i no complint, passant-se qualsevol capteniment dels catalans per l’entrecuix dels seus tribunals d’injustícia, tot brandant el sabre quan hom els hi desemmascara el llautó. L’autonomisme a hores d’ara, més que mai, és la màxima expressió de l’unionisme, és la negació de la Pàtria i la seua reducció a xocolata del lloro, fins arribar al no ser, que és a on ens volen reduir: a no ser res.

La inviable autonomia actual, després de trenta anys d’assajos inútils, és la prova fefaent que les persones i grups que la defensen són al servei dels unionistes, sinó ells mateixos unionistes. A l’autonomisme el patriota el combat per a finir-lo; mai, ni per error, reivindicar-lo, per més befa que ens facin, l’autèntica llufa és l’autonomia. Cap patriota no pot perdre-hi ni un segon del seu temps, ni un cèntim del seu patrimoni, ni un bri del seu pensament. Autonomisme és mantenir l’esquizofrènia, perpetuar l’esclavatge, inocular l’auto-odi,

Els patriotes tenim l’obligació de denunciar, amb nom i cognom, als unionistes infiltrats en les nostres organitzacions, en tots els estaments. Hem d’evitar de figurar o de ser presents en actes o manifestos, per més independentistes que se’ns presentin, si no en tenim la certesa que ho siguin. Aquests dies passats he vist com persones i organitzacions que ni de lluny han estat ni són partidàries de la Independència de Catalunya signaven i sortien a la fotografia en actes patriòtics. Com és possible que s’admeti l’engany i se li doni carta d’autenticitat? Com és possible que organitzacions patriòtiques, enlluernades pel miratge de la unitat d’acció, acullin com a propis als contraris, s’arrenglerin amb el mateix enemic?

Els fets succeïts els darrers trenta o quaranta anys demostren que cada cop que a les instàncies «unitàries» —en realitat unitaristes— s’hi han trobat una minoria d’unionistes i una majoria de patriotes, a la fi han estat els autonomistes, per pocs que fossin, els quins s’enduen el peix al cove, imposant les tesis retardadores i així ocultant la necessària reivindicació patriòtica. Fins i tot els unionistes han practicat el cop d’estat dins les organitzacions patriòtiques quan els hi semblava que se’ls anaven a traure del damunt i, en darrer terme, sota la traïdora crida a la «unitat», s’han fet els amos altre cop, i de nou han fet passar, als ulls de tothom, els patriotes com a submisos autonomistes.

Escatir, des del punt de vista patriòtic, si una persona, nom, símbol, organització, proposta d’acció, campanya, títol, etc., és o no és patriòtic, o dit d’altra manera, pot contribuir positivament a la Independència de Catalunya, serà més o menys complicat; amb tot és un exercici necessari que hem d’aplicar, en cadascun dels casos, per sistema. Atès que per ara no hi ha una Direcció patriòtica definida i amb cares conegudes, tot seguit estableixo un esbós de protocol —en ordre decreixent de prioritat— que ens pot ajudar a encertar en la tria quan decidim incorporar-nos a la lluita o ajudar amb la nostra aportació en cada cas concret.

Es tracta que mostri o contingui tots, part o almenys un dels següents conceptes numerats de l’1 al 7; la valoració s’obté sumant els nombres per ordre de prioritat, de manera que si conté o promou l’1 val set punts, el 2 sis punts, el 4 quatre punts, i així fins al 7, que en val un. La màxima puntuació possible és 28, i la mínima 1.

1. Voluntat de ser; reforçar el caràcter

2. Devolució dels Drets i Constitucions

3. Anhel de recuperar les Llibertats individuals i col·lectives

4. Pràctica del Tancament de Caixes

5. Ensenyar la Història i les Tradicions; redescobrir-les

6. Unitat d’acció; capteniment i fermesa

7. Defensa de la Cultura i de la Llengua

Per a guanyar ens calen Direcció, Mètode, Compromís i Disciplina i, per damunt de tot, Discernir. Preneu-vos el meu esbós com a base de partida si cal debatre’l, per a destriar patriotes d’unionistes, traure’ns la brossa del damunt i encertar el recte camí a la Independència de Catalunya.