Archive for abril, 2009

UN ANY SENSE L’HENRIKE KNÖRR BORRÀS

dijous, abril 30th, 2009

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Al Restaurant Amaya de Barcelona

Sembla ahir…

No me’n sé avenir com ha passat aquest any sense tu, Henrike. Demà, primer dia de maig, al capvespre, quan la llum del sol a Ponent s’esllangueixi amb aquell daurat encès que acoloreix les pedres del terme, m’arribaré on són les restes del teu padrí —del meu pare Enric i, al dessota, les d’en Colau, el pare del meu pare—; i davant de la làpida amb l’estelada al «corralet» dels descreguts del Cementiri de Gandesa, amb el bell xiprer de testimoni passaré comptes als meus antecessors de l’estat de la família.

Casum l’os pedrer! malgrat les darreres adquisicions, hi ha hagut més baixes després de la teua, també ens han deixat la tieta Maria i l’oncle Quildo, ambdós germans que li quedaven a la teua mare Teresa, tots tres cosins germans del pare qui, en no tenir-ne de germans, se’ls estimà sempre com a tals. D’ençà de la teua partença, Henrike, no hi havia estat de nou a Gandesa, així comprendràs quin paper em tocarà demà, de dir-li al pare que tampoc no hi ets entre els vius, quin pes dir-li-ho a ell, que tant t’estimava.

Però seguint la seua divisa, que fou la del darrer ver comte de Barcelona, faré el cor fort i «as a far faces», ço és, el que «has de fer, fes-ho». I així serà si res no em destorba, i potser m’hi acompanyarà el meu fill Enric; qui li havia de dir al pare de la Serafina —mort a vint-i-un anys i sense conèixer-la— que el seu nom perviuria en tants de descendents… Per cert, en aquest any que no hi ets, hem assolit reunir en un mateix arbre uns cinc-cents parents, en gairebé mig mil·lenni de la nostra nissaga. A tu que volies tant la família t’hauria plagut de veure-ho i, en gran part, ho hem fet en memòria teua.

T’hi poso, en aquest apunt, la fotografia que ens va fer amb la teua màquina, potser fa deu anys ja, un cambrer del Restaurant Amaya, al capdavall de la Rambla de Barcelona. Te’n recordes? Em telefonares per anar a sopar amb tu en acabar la teua conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, junt amb el teu acompanyant (entremig de nosaltres dos a la fotografia), el president de l’Euskaltzaindia, en Jean Haritschelhar. Quin sopar memorable, quina conversa, que si el basc, que si l’iber, que si el català, i els manlleus entre els tres idiomes. La teua ciència i el teu saber, amb la bonhomia del teu caràcter, sempre m’eren un redós on refugiar-me i alhora aprendre.

Com et trobo a faltar, cosí Enric.

LA INQUISICIÓ A ESQUERRA

dilluns, abril 27th, 2009

patriotisme i dignitat

patriotisme i dignitat

Endavant, Carretero!

La cacera de bruixes ha començat. Me n’assabento a migdia per la notícia a Nació Digital, VilaWeb, Avui, i pels correus electrònics diversos que m’avisen. Era de preveure —i per això penso que li recava a en Carretero de fer el pas—: de la manera a què ens tenen acostumats els espanyols el botxí, en aquest cas la Direcció d’Esquerra, es fa passar per la víctima i, a més a més, arrodoneix la jugada culpant l’encausat de tots els mals haguts i per haver.

Em fa l’efecte que el detonant de la immediatesa en passar-li factura a en Joan Carretero ha estat el resultat molt favorable al «sí» de la consulta interna de Rcat en què es demanava «Creus que és convenient que a les properes eleccions al Parlament s’hi presenti una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació?».

L’abast de l’acció empresa pels inquisidors és, ara mateix, incalculable. Potser se’ls giri la truita i en rebin clatellades quan sols esperen aplaudiments de la claca. La precipitació sembla causada per a distreure el personal perquè no es fixi en el resultat de la penosa actuació de l’Executiva d’Esquerra en àmbits crucials per a Catalunya i que es farien més evidents en les pròximes hores o dies. Un símptoma que alguna cosa no va gens fina n’és també la sorprenent fugida d’estudi d’un ex company de viatge del Carallot que es féu pública ahir.

Som davant d’un auto cop d’estat dins Esquerra promogut per part de la cúpula? O hi haurà una nova escissió? Des del passat estiu ha crescut el degoteig d’estripades de carnet per part de sectors afins i, fins aleshores, molt fidels al bàndol de Carod, com ha estat el cas d’un veterà lluitador provinent del FAC i de tots els seus companys. En fi, poc trigarem a saber-ho.

«VOLDRIA MANTENIR-ME ESPANYOL»

diumenge, abril 26th, 2009
la Catalunya d'esquerra

la Catalunya d'esquerra

Tres constatacions i traca final

Primera constatació: L’esquerra «catalana» no existeix, és un miratge. Hi ha una suposada «esquerra», espanyola això sí, amb sucursals teledirigides en massa de casos pels serveis secrets de l’estat a les perifèries peninsulars. L’esquerra espanyola és sols una eina més de domini i perpetuació del nostre sotmetiment a Castella —ara coneguda amb el nom d’Espanya—; la dita esquerra catalana els darrers quaranta anys no ha fet pas res si no ha estat del bracet de l’esquerra espanyola, és a dir, traint Catalunya.

Segona constatació: Catalunya no és ni de «dreta» ni d’«esquerra». Catalunya és una nació molt antiga i amb una mentalitat d’arrel diferent a la dels nostres veïns del Nord o de Ponent. La devoció dels catalans per la llibertat i pel progrés, el propi i el de la Humanitat sencera, no té parangó enlloc més del planeta (tal vegada als EUA), però això no ens fa pas ser d’esquerra. L’amor dels catalans a la bona organització i a la feina ben feta potser és compartit per japonesos i alemanys, però això no ens fa pas ser de dreta. Catalunya és, millor dit hauria de ser, catalana.

Tercera constatació: Per salvar Espanya, PpE i PsoE pacten a cor què vols. La propaganda que els fou tan útil, al març ha fet un any, en les darreres ereccions espanyoles de «vota esquerra sinó torna el PP», després del pacte nazi-soviètic a Euscal Herria i del mateix estil a l’Ajuntament del Cap i Casal, ara no la poden usar de nou, així que cal inventar-se un boc expiatori; a casa nostra la falsa esquerra catalana teledirigida ja ha assenyalat a un que els ha denunciat: en Joan Carretero, al qual li encolomen l’afegit que és de «dretes» per continuar servint-se així de la productiva —del punt de vista d’aigualir cervells i recaptar vots— cançó de l’enfadós i, alhora, bescantar-lo davant l’opinió catalana a la qual l’horroritza «ser una puta merda».

L’infantilisme pseudo revolucionari amagat en l’adscripció de bona part del jovent català combatiu o rebel en formacions auto etiquetades d’esquerra independentista, ha provocat la trista realitat en què dita joventut cofoia de la pròpia estupidesa renegui de la Pàtria i sigui còmplice de la traïció ordida per un grapat de velles (o menys velles) «glòries», arrepapades en l’stalinisme i el maoisme —la seua ideologia?: «la raó és a la boca del canó del fusell»—, il·luminades en la ignorància i en la falsedat interessades, a les quals sotmeten sine qua non els seus acòlits: «si no ets d’esquerres ets una puta merda».

Cal dir-ho clar i català: ens mentiren, ens menteixen i ens mentiran si no els denunciem públicament. Els quatre gats assenyalats fa quaranta anys que ens enganyen i, amb la impunitat que s’atorguen pel «triomf» de les seues tesis proclius al genocidi, han descurat la màscara rere la qual s’emboscaven. Se’ls hi veu el llautó, s’han descuidat i confiat, talment aquells nou-rics que no havien tocat mai pela i la despenien, babaus, en fatxenderia de «disseny».

Fa uns dies, en un apunt d’aquest bloc blasmava a un amic «historiador» perquè el darrer 14 d’abril transigí en predicar sota el paraigua d’una bandera espanyola. Ahir, un comentari caçat al vol al peu d’un apunt en un altre bloc, em serveix de paradigma del mateix engany. El signa un que és, també!, «historiador»: «Fruit de la reflexió, i no del sentiment, considero la independència una aspiració racional i pràctica. Tanmateix, quan sento Carretero, i la seva mania neocon contra la funció pública, i les seves lloances neoliberals, aquell dia, voldria mantenir-me espanyol. I em fa l’efecte que no sóc l’únic.»

«Voldria mantenir-me espanyol» què significa? Exactament això: hom es pot mantenir espanyol només quan és espanyol i vol continuar essent-ho, malgrat en dubti en algun moment de lucidesa …o per aconseguir alguna medalla. No us recorda allò de «antes roja que rota»? O allò, és el mateix en altres mots, de «que bonita seria Cataluña sin los catalanes»? Aquests «historiadors», que pontifiquen a tort i a dret sobre qui és independentista en funció de l’adscripció ideològica imaginada o fins i tot negada, han resultat independentistes… espanyols! Doncs gent com ells són els quins corrompen els cervells dels nostres fills, aprofitant-se de la impunitat de les poltrones de la universitat «pública» o de les altres menjadores sostingudes pels seus camarades al desgovern tristpartit.

«I em fa l’efecte que no sóc l’únic» oi és clar que no ets l’únic! El Parlament regional al qual encara a alguns no us hi han deixat entrar (hi ha massa oferta) i les executives dels partits, en són plens de gent com vosaltres, d’espanyols disfressats amb la granota —els vostres connacionals en diuen, quin encert! «mono»— d’esquerra fent-se passar per independentistes catalans. Per a desgràcia de Catalunya no ets l’únic, et diguis Diez o Guardans: de fa segles els patriotes estem avesats a patir suplantadors i botiflers.

ELS BORBÓ ENS ABANDONEN

divendres, abril 24th, 2009

El Putosaure en acció; sant Jordi, mata l'aranya!

Preguem: sant Jordi gloriós, mata l'aranya!

La Cristina fot el camp

De res no han valgut els planys dels antany republicans i avui fervorosos devots de la monarquia espanyola: ni el Montilla, ni el Puigcercós, ni el mateix Putosaure qui ahir, diada de sant Jordi, seguint l’ancestral tradició i malgrat el seu alè putrefacte li féu el boca a boca a la princesa Sánchez Camacho (vegeu-ne la imatge reproduïda)— han pogut deturar la imminent fugida de casa nostra de la infanta i duquessa de Palma Cristina de Borbó.

És positiva aquesta desafecció de l’única representant (amb la seua llopada) que romania a Catalunya de la família proscrita pels nostres ancessors? De primer cop d’ull diria que sí, els Borbó, com més lluny, millor; encara més, si els esborressin de la superfície terrestre totes les campanes del país farien el toc de Glòria. Ara bé, passat el just moment de joia del somni, la realitat ens obliga a tocar de peus en terra i és quan em veig obligat a reflexionar-hi.

Dues notícies aparentment no relacionades m’hi ajudaran. La primera ja us l’he comentat, «Els ducs de Palma abandonen Catalunya». La segona té més marro i m’arriba de la ingent feinada que fa el Filòsof, és a dir, el doctor Ramon Alcoberro. En una de les seues darreres aportacions al coneixement, «Edward Bernays, afegit al web Filosofia i Pensament», ens podem assabentar de què i qui hi havia amagat rere la presència a casa nostra de Cristina de Borbó.

Què hi té a veure un monstre com Bernays amb els Borbó? Edward Bernays, entre d’altres mèrits, fou mestre «avant la lettre» de Goebbels. En Ramon Alcoberro ens diu: «[Edward Bernays] coordinà les relacions públiques de Juan Carlos I d’Espanya, des del seu nomenament com a ”príncep hereu” de Franco. Fou ell qui (quan tenia 99 anys!) aconsellà al rei que la seva filla, la infanta Cristina, anés a viure a Barcelona per guanyar-se la simpatia dels catalans i fins i tot [Bernays] vingué a Barcelona a supervisar l’operació (el diari La Vanguardia del dilluns, 26 de nov. 1990, dóna una notícia edulcorada de la seva estada)—».

La duquessa de Palma, Cristina de Borbó, prou que se’ls ha guanyat els catalans; si no amb la simpatia, sí amb l’immillorable sou que fa anys cobra de l’Obra Social de la Caixa. Ara es veu que ja no és necessària la seua presència física entre nosaltres, de tant simpàtica que ha esdevingut ens ho agraeix marxant a Washington i el sou de l’Obra Social també se l’enduu. Segons la notícia se’n va junt al seu marit perquè la Timofònica li ha donat a ell feina de representació a la capital federal dels EUA per atendre els negocis del suposat no-monopoli a Sud-Amèrica.

Aleshores em demano: 1) o ja no li cal a la Casa reial espanyola una presència física «simpàtica» a la capital de Catalunya; o, com les rates abandonant el vaixell les primeres, 2) els membres de la família Borbó que romanien entre nosaltres marxen cames ajudeu-me seguint el costum familiar prou exemplar del besavi «Cametes» abans no es proclami la V República Catalana. Atesa l’evidència de cap possibilitat imminent de l’opció 2) haig d’entendre que als Borbó se’ls en fot si ens són o no simpàtics, puig després de l’episodi de la cremada de fotografies han entès el missatge. Fixeu-vos, però, en el fet curiós de l’assumpte: sigui 1) o sigui 2), el sobresou extra el sou «normal» és a càrrec dels pressupostos generals de l’estat li continuem pagant a la Cristina, la qual renuncia a la nostra agradosa companyia i a la ciutadania catalana, però no pas als privilegis que li comportava.

TRES DIES D’ABRIL

diumenge, abril 19th, 2009

Tothom vol ser honorable diputat

El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.

Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.

Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s’ha molestat en investigar al registre?]

Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar), la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.

A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.

Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d’E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l’actual president d’E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.

L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones no per partits, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.

I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.

Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.

El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?

El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.

El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats …per «imperatiu» ètic o per manca d’identificació.]


CAROD I JUNQUERAS, FLORETES «EUROPEAS»

divendres, abril 17th, 2009

adhesiu de la campanya

adhesiu de la campanya

Campanya per la UEficialitat del català

El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.

Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…

Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…

Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.

Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!

De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.

M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.

N. 1912-1

dimarts, abril 14th, 2009
una nadala patriòtica
una nadala patriòtica

Vindicació d’en Joan Ferràndiz

A l’època en què no se’n deia «Christmas» sinó «Felicitació de Nadal» o, més clar i català, «Nadala», el polifacètic artista Joan Ferràndiz Castells dominava de manera aclaparadora el món de la imatgeria nadalenca. De menut m’agradava el seu estil; de major em produïa un sentiment ambigu entre embafador i entranyable. Encara avui persisteix.

Poc vull ara fer-vos una crítica de l’estil d’en Ferràndiz, ni en sóc expert ni és el motiu d’aquest apunt. L’omnipresència de les seues nadales —i, ensems, les de la corrua d’imitadors— començà a minvar quan es posà de moda, entre els ambients capdavanters de la nostra societat, felicitar-se el Nadal amb les targes de la UNICEF, comprant les quals hom suposava que els seus diners eren destinats a ajudar la infància desvalguda, si més no això afirmava la propaganda de dita organització planetària.

Sempre em semblà que en Ferràndiz era català perquè, malgrat moltes de les seues nadales i contes anaven signades «Ferrándiz», aviat em vaig fixar que n’hi havia amb la grafia nostrada «Ferràndiz». Fins fa poc no en sabia pas res més de la filiació nacional d’en Joan Ferràndiz. Però un dia del passat estiu li vaig comentar a na Nati Muñoz-Espinalt [APP] el meu parer del tot contrariat sobre la reedició d’una estatueta inspirada en «El més petit de tots», en què el nen aixeca el puny mentre arrossega la bandera en terra.

Per aquest motiu, el primer dia d’agost del 2008 la filla del professor Carles M. Espinalt em féu arribar la nadala que il·lustra l’apunt d’avui, amb una nota manuscrita en què em deia:

«El gest, com podeu veure, és molt diferent del ”més petit de tots”. En Ferràndiz era un català molt reconegut als EUA, les seves nadales eren tan preuades pels americans que les col·leccionaven…»

»Aquesta nadala, per molt infantil que sigui el dibuix, l’autor ens mostra clarament el seu pensament que com a catalans hem de fer visible en tot allò que fem.»

I ben clar ens el mostra el seu pensament l’autor: fixeu-vos en els ulls del nen mirant el flamíger estel blanc de cinc puntes just al damunt del pal de la bandera comtal; noteu amb quina dignitat i fermesa —tot corrent per un camp de blat— duu el pastoret la bandera, així com el ram d’olivera —senyal triomfal— a la seua cintura, i el colom de la pau precedint la composició. Adoneu-vos del daurat intens del que hauria de ser el camp groc de la bandera, i de com coincideix amb el color del blat. I, si no n’heu tingut prou de càrrega simbòlica, us ho arrodoniré amb el títol d’aquesta nadala [referència N. 1912-1]: «El cel encès d’espigues rosses».

M’ha semblat aquest 14 d’abril que avui era un bon dia per reivindicar el patriotisme d’en Joan Ferràndiz qui, entre d’altres dedicacions, a més a més era poeta (guardonat) i havia fet dibuixos animats. Potser fóra el moment que el Centre Comarcal Lleidatà —al qual en Ferràndiz hi havia estat molt vinculat— li organitzés un homenatge i exposés una mostra de la seua variada obra.

Tampoc és gens casual la menció expressa a en Carles M. Espinalt —del qual el passat 2 de març n’hem commemorat el setzè aniversari del seu traspàs—: és d’actualitat perquè uns deixebles seus, que sembla no el recorden (o, com han fet altres famosos desagraïts no el volen esmentar), demà passat presenten una nova formació política en vistes a les eleccions regionals del 2010. Ho aviso perquè encara hi sou a temps de posar-hi remei: renegar del pare o renegar de la Pàtria és exactament el mateix.

CAP A LA V REPÚBLICA CATALANA

dijous, abril 9th, 2009

«INDEPENDENTISTES» ESPANYATS

dimarts, abril 7th, 2009

comediants espanyolistes

comediants espanyolistes el 14 d'abril del 2008

S’han begut l’enteniment

Que l’espanyolisme es mostra puixant, de temps es nota. I no sols ens ho fa veure la «reforma» governamental anunciada avui a Madrid —han tornat a substituir el ministre de Cultura, a fi d’embolicar més la troca i que mai no ens retornin els papers robats!—, o el «remena, remena nena» d’ahir entre el Mentider de la Moncloa agafadet de la mà d’Obama a Constantinoble —digui el que digui l’americà, Turquia no serà, ni és, ni ha estat mai, Europa—. No, no sols ens ho fan veure des de Madrid, Màlaga o Múrcia, ai las!, des de casa nostra mateix, amb l’ajut i fins i tot la connivència de gent i d’entitats que es declaren independentistes —com pot ser?—, l’espanyolisme creix, i creix…

El 14 d’abril del 2008 uns esforçats ens plantàrem al bell mig de la Plaça de Sant Jaume amb banderes de la República catalana (estelades), comtals i de sant Jordi per donar cara a la concentració d’espanyolistes que s’aplegà a un racó de la plaça amb les seues banderes espanyoles: tricolors o bicolors són banderes espanyoles! Prou ho aclarí, per si algú en dubtava, el mateix Manuel Azaña, president de la II República espanyola: «Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco».

Doncs bé, enguany els mateixos espanyolistes repeteixen la concentració, amb l’anunciada intervenció, en nom de la Comissió de la Dignitat [!], d’un a qui fins avui tenia per patriota català —a desgrat de la seua tossudesa a mantenir-se, inamovible, en postulats ideològics de lluny caducats al segle passat—: n’Agustí Barrera Puigví! Fixeu-vos a quina mena d’acte i amb quina mena de gent gosa de participar i de dona’ls-hi la seua benedicció «independentista» l’amic Agustinet [els ressaltats són meus]:

«14 d’abril del 2009 – En la diada de la nostra República. Companyes i companys tornem a convocar-vos a la festa que cada any celebrem a Barcelona per recordar aquella diada tan important que l’any 1931 va permetre a tots els ciutadans dels nostre país viure l’experiència de la República. Aquest any en fa setanta que les tropes franquistes van entrar a Barcelona. En va seguir la retirada i la tragèdia de l’exili. També va ser la fi del nom que portava la plaça on us convoquem, avui Plaça de Sant Jaume i abans Plaça de la República. Per tot plegat volem compartir amb vosaltres aquest aniversari i donar-li la volta ja que avui en dia l’esperit republicà és cada dia una mica més viu. També volem tornar a repetir i demanar-vos la signatura perquè puguem recuperar el nom de la nostra plaça. Porteu la bandera tricolor i celebrem tots plegats aquest 14 d’abril a partir de les 19.00 a la nostra Plaça (Plaça Sant Jaume) de Barcelona. Salut i República, UCR [Unitat Cívica per la República].»

I bé, la volta sí que la hi donen: reconvertir l’aniversari de la justa i necessària commemoració de la III República catalana en la «festa» d’una república estrangera enemiga de Catalunya i dels catalans, precisament al mateix lloc, la Plaça de Sant Jaume del Cap i Casal, on l’Avi Macià proclamà la nostra farà, d’avui en vuit dies, setanta-vuit anys.

MIQUEL FERRER SOTA LA LLEI DEL SILENCI

diumenge, abril 5th, 2009

reproducció de la coberta del llibre

reproducció de la coberta del llibre

Miquel Ferrer i Sanxis – Memòries (1920-1970)
50 anys d’acció política, social i cultural catalana

Entremig de la investigació per a la seua tesi doctoral sobre en Manuel Serra Moret, en Miquel-Àngel Velasco Martín ha adaptat, compilat i anotat l’original de les «Memòries», encarregades al seu moment per la Fundació Jaume Bofill al mateix Miquel Ferrer Sanxis, resultant-ne un voluminós llibre (24 x 17 cm) molt ben estructurat, 480 pàgines més un plec de 16 pàgines d’il·lustracions; una feinada fruit de l’apassionada i apassionant lectura i estudi dels quatre toms mecanoscrits (superen en total els dos mil fulls) custodiats a l’Arxiu Nacional de Catalunya [ANC].

Hem hagut d’esperar trenta anys per a veure la publicació de les Memòries d’en Miquel Ferrer. Amb tot, la coedició (Lleida, novembre del 2008) de la Fundació Josep Comaposada amb Pagès Editors —malgrat tractar-se «només» d’una molt acurada i encara més respectuosa adaptació— ha hagut de menester, per a veure la llum als prestatges de les llibreries, d’una «Presentació» i dos «Pròleg» a càrrec, respectivament, de Jordi Porta Ribalta (ex director de la Fundació Jaume Bofill i actual president d’Òmnium Cultural), Josep Maria Àlvarez (secretari general de la Unió General de Treballadors [UGT] de Catalunya) i Francesc Neira (director de la Fundació Josep Comaposada); ah! me n’oblidava, també ha calgut la «coordinació» —llegeixi’s supervisió del comissari polític— de Rosa Maria Puig-Serra (cap de Cultura de la UGT i, des del cop d’estat d’aviat farà dos anys, també vice-presidenta del CADCI)

La corrua de presentadors, prologuistes i coordinadors, escollits membres tots de la Plana Major de l’espanyolisme militant a Catalunya —no la del PpE, sinó l’altra fracció, la que ens mal governa, la del PsoE— i, això sí, amb els nostres diners, ha fet que el llibre comentat es publiqui; quin contrasentit! m’imagino la interrogació, entre sorpresa i suspecta, de l’esperit de l’indòmit Miquel Ferrer en constatar, un cop més i gairebé a dinou anys de la seua mort, que els de sempre, és a dir, els de «dretes» o els d’«esquerres», intenten d’apropiar-se de la seua voluntat, mai no doblegada, de ver patriota català.

I aquest és el moll de l’os de les Memòries d’en Ferrer, copsat en tot l’abast per en Miquel-Àngel Velasco, a qui no puc estar-me de felicitar per la feina ben feta i per la fidelitat a l’autor; n’estic segur, en Miquel Ferrer li ho agrairia, si encara fos viu. Vaig tenir a les mans i llegir les Memòries el 1983, l’indubtable interès de publicar-les m’era tan evident com, en aquell moment, la meua incapacitat financera per a fer-ho. Anys després, ho volgué publicar l’estimada amiga Núria Seras Lleonart, patriota catalana nada a l’Argentina (filla d’en Pere Seras Isern). De força gran vinguda i instal·lada a Catalunya —on s’afilià al PSAN—, es posà al capdavant de la Distribuïdora Latinoamericana, anys a venir esdevindria Distribuïdora (i editorial del mateix nom) Edicions dels Països Catalans, a la qual vaig donar en exclusiva la distribució dels llibres de l’Editorial El Llamp; na Núria també va intentar d’editar-les íntegres les Memòries, però una greu malaltia neuronal li ho impedí.

Els anys i els déus de la Història m’han estat propicis donant-me una segona oportunitat d’honorar en Miquel Ferrer Sanxis com es mereix, permetent-me de posar-hi el meu petit gra d’arena de nou, aquest cop facilitant-li el contacte a en Miquel-Àngel Velasco amb la filla de l’autor de les Memòries, na Montserrat Flores Farré-Serra, qui ha servat íntegre durant tot el temps passat d’ençà de la mort d’en Ferrer fins avui el despatx del seu pare adoptiu, la qual cosa ha estat doblement útil: de primer al llibre publicat, per les converses entre l’adaptador i la filla, qui també ha aportat les fotografies que il·lustren la vida i l’obra d’en Ferrer; i de segon per la conservació definitiva del valuós contingut documental del despatx, el qual na Montserrat ha cedit, amb encert, al Pavelló de la República [PR-CEHI-UB].

Els onze capítols del llibre, més els annexos i l’índex onomàstic, són una font contínua d’informació de primera mà del separatisme en acció per part d’un dels seus més preclars protagonistes. En Miquel Ferrer ha estat, pel cap baix durant seixanta anys, al rovell de l’ou dels qui prossegueixen el fil que ens uneix als patriotes de tots els temps en la irrenunciable lluita per la Restitució de l’Estat Català i la Devolució dels nostres Drets, Constitucions i Llibertats. Des dels tres intents de regicidi contra el Borbó fins l’arribada del Consell Nacional Català a Catalunya al començ del transfranquisme, en Miquel Ferrer mai no defallí i sempre fou exemple i guia de fidelitat a la Pàtria. Obris el llibre per on l’obris hi trobes notícia de patriotes i els seus fets; per exemple, a la pàgina 412 es refereix a en Lluís Escaler, patriota caigut en l’oblit fins no fa ni quatre dies quan l’amic Josep Espunyes l’ha rescatat de les tenebres i ens l’ha retornat en tota la seua integritat.

El pitjor que se li pot fer a un llibre no és pas parlar-ne malament o fer-li una crítica destructiva, ans al contrari: no hi ha res pitjor que el silenci, la Llei del Silenci que s’aplica contra tot allò que no convé que se’n parli o se sàpiga. He estat pacient aquests mesos, esperant de veure’n, ça i llà, comentaris o ressenyes sobre les Memòries d’en Miquel Ferrer; ha estat una espera inútil atès que no n’he trobat enlloc, excepte una menció al bloc del PR i una altra perduda entre la «memòria històrica» de la UGT que reprodueix el text de la «Introducció» d’en Miquel-Àngel Velasco. La qüestió és més greu encara quan cap de les publicacions en paper o digitals de l’independentisme tampoc no n’han dit ni ase ni bèstia. Aleshores és quan pren tota la vigència sobre l’actualitat aquesta reflexió d’en Miquel Ferrer que us reprodueixo davall per acabar aquest llarg apunt …sols volia ser una ressenya! [el ressaltat en negreta és cosa meua]:

«Sempre ha passat igual: així que es presenta l’avinentesa d’iniciar una acció política encaminada a promoure l’establiment d’un règim radical per fer foc nou i anar a una veritable reconstrucció peninsular en règim de llibertat individual i col·lectiva, els espanyols de seguida liquiden les seves discrepàncies i fan el bloc contra nosaltres, els catalans, que reivindiquem els drets mes elementals i la plena sobirania i llibertat per poder pactar en igualtat de condicions un règim de convivència peninsular entre les diverses nacionalitats que integren l’Estat espanyol. Tant si les reivindicacions catalanes són maximalistes com si són minimalistes, no hi ha manera d’arribar a un acord. És a dir, tant si els catalans amb una excessiva condescendència i afany de concòrdia reivindiquem una simple autonomia provinciana a l’espanyola com si reivindiquem l’exercici del dret d’autodeterminació.»

»Això succeeix quan es tracta d’enteses renovadores d’esquerra i quan es tracta d’aliances entre les forces representatives de les dretes conservadores. No hi ha res a fer. Els espanyols, potser pel fet de saber que són més en nombre i que tenen a les seves mans l’aparell de repressió de l’Estat, sempre volen manar i no volen renunciar a cap de les prerrogatives governamentals. I més de quatre vegades hem vist que els catalans d’esquerra i els de dreta afluixen en les respectives reivindicacions fonamentals mentre els espanyols es mantenen ferms en la negativa a concedir nous drets i llibertats que puguin minvar el seu poder decisori. Una situació semblant, per bé que no tan violenta, es crea a Euskadi i Galícia quan bascos i gallecs de dreta o d’esquerra es disposen a establir un acord polític amb les dretes o esquerres espanyoles. Les pugnes entre dretes i esquerres també es produeixen a l’interior de cadascuna de les nacionalitats i trobem que és el més natural del món en un règim democràtic i quan es tracta de defensar les respectives orientacions polítiques i socials de cara als problemes interiors del respectiu país. A casa nostra comprenem que també sigui així en la política a fer Catalunya endins; no comprenem que sigui així Catalunya enfora. Però tenir consciència de català i voluntat de poder és ben diferent de ser un espanyol de Catalunya. Hi ha catalans nacionals i catalans regionalistes espanyols i també hi ha espanyols a seques que han nascut a Catalunya per casualitat, com a immigrats o com a catalans inconscients de la pròpia nacionalitat. Aquests darrers no són ni una cosa ni l’altra. No són res o, pitjor, estan al servei de l’enemic, conscientment o inconscientment.»