Archive for maig, 2009

ELECCIONS EUROPEES: EL VOT PATRIÒTIC

dissabte, maig 30th, 2009

Tu decideixes: vota per la Independència de Catalunya

Tu decideixes: vota per la Independència de Catalunya

Aprofitem totes les formes de lluita

S’apropa el diumenge 7 de juny i convé estar preparats. Us ofereixo en format «pdf» un model de papereta electoral que podeu imprimir fàcilment amb la vostra impressora. Us adonareu és en un format de paper molt usual (DIN-A4) i en surten dues per full; caldrà retallar-lo per les línies puntejades en gris clar i així obtindreu les dues paperetes amb la mida màxima admesa (105 x 270 mm). Per a confegir la papereta he seguit la norma en vigor, a la qual se l’hi ha afegit una novetat, el codi de barres.

Atès que la candidatura presentada en la papereta per ara no existeix, com a logotip n’hi he posat un de meu el de la Confederació Catalana i també hi he introduït el codi de barres genèric del Parlament Europeu; el dia que la candidatura es presenti, tindrà el seu propi codi de barres. Per a compondre el codi he utilitzat la font tipogràfica C39HrP24DhTt, tal i com assenyala el BOE núm. 104.

Aquesta papereta la podeu fer servir tots els catalans i els no catalans simpatitzants amb la nostra causa ciutadans de qualsevol dels 27 estats membres de la Unió Europea. Fixeu-vos, al mapa interactiu, en les diferències de data electoral. Al Regne Unit són el dia 4 de juny, a Irlanda són el dia 5, etc. Un cop us haureu imprès la papereta, la doblegueu pel mig i la introduïu en un sobre electoral. Ho podeu fer a casa vostra mateix reciclant un dels que haureu rebut com a propaganda electoral.

Voteu amb llibertat, voteu per la Independència de Catalunya!

FE SECULAR I IRRENUNCIABLE EN LA VICTÒRIA DE CATALUNYA ENFRONT DE LA TIRANIA

dijous, maig 28th, 2009

En Francesc Vicens saludant a n'Heribert Barrera

En Francesc Vicens en arribar, saludant a n'Heribert Barrera

Dimecres extraordinari

Avui —dimecres de Xampions— com gairebé tots els dimecres de l’any, ens hem trobat la colla al dinar setmanal al Restaurant Tarrida. Un àpat ple de bons auguris, si voleu la nostra prèvia del proper dimarts, 2 de juny – vuit del vespre, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. En gran part ha estat així perquè hem comptat amb la participació del president Heribert Barrera qui, a quaranta dies del seu noranta-dos aniversari, és exemple de fidelitat a la Pàtria i als principis de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’en Francesc Macià.

La claredat i concisió del seu pensament ens ha permès, als altres divuit que sèiem a taula, torpedinar-lo a preguntes entre plat i plat i a les postres. Dues hores llargues molt aprofitades en les quals, en resum, ha quedat ben palès el desig de triomf de les tesis representades pel Reagrupament d’en Joan Carretero.

N'Argemí, en nom de la PLataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots"

N'Argemí, en nom de la Plataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots", pel seu article de suport a en Carretero

[Parèntesi obligat: comença el partit a l’Estadi Olímpic de Roma i hem de veure com el Barça aconsegueix el triplet!]

Els dotze de la victòria han fet història

Els dotze de la victòria han fet història

[Ja som campions! Gràcies, Guardiola! Visca el Barça i Visca Catalunya!]

Ha passat un pila d’hores, ja som a dijous i als balcons de casa, com a molts del carrer, hi onegen les banderes, l’estelada i la del Barce. Això de «Barce» us sona estrany, oi? El Poeta, en Pere Quart de Catalunya, m’alliçonà al respecte: diem «barça», que és una planta, perquè en barceloní «barce» es diu així, atès que a Barcelona el nom del Cap i Casal el pronunciem «Barçalona». Per això en Joan Oliver mantenia la grafia «Barce», per comptes de l’errònia «Barça».

Tornant al dinar d’ahir dimecres (les fotografies del qual són gentilesa d’Anna Notícies), a més a més de n’Heribert Barrera hi havia na Montserrat Pumarola, n’Imma Albó, na Mariona Hernàndez, na Maja Stibilj i na Núria Mata, en Francesc Vicens, en Manel Oronich, dos germans Pineda (n’Alexandre i en Francesc), en Francesc Domènech, en Josep Maria Escoda, en Miquel Manubens, en Francesc Argemí, en Víctor Baeta, en Joaquim Auladell, en Ricard de Vargas, en Claudi Romeu i n’Enric Borràs; d’entre els habituals hi trobàrem a faltar na Núria Breu i en Jordi Domènech, ben segur força enfeinats amb els preparatius dels actes del Corpus.

En la mateixa taula, militants o ex militants de diferents organitzacions polítiques o sindicals i no afiliats: CDC, ERC, PDD, PRC, PSiJ, PSiR, RV, CADCI, CNT, I-CSC, USTEC, etc. Hom podria objectar: «tants caps, tants barrets»; sí, però coincidents en una única voluntat de desitjar el millor per a Catalunya i disposats a jugar fort en l’aposta per les candidatures patriòtiques a les properes eleccions regionals i estatals.

La mateixa fe que hem tingut en la triple victòria del Barça d’en Pep Guardiola, fonamentada en el pensament català, el treball constant i precís, i en la feina ben feta, és la que ens mou a donar suport gairebé per aclamació sempre hi ha l’excepció— a la proposta d’en Carretero. Aquesta fe secular i irrenunciable en la victòria de Catalunya enfront de la tirania. En paraules del president Barrera:

«Sóc massa vell per veure si ens en sortim i no ho sóc prou per encara estar desesperat del tot.»

Na Montserrat, a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert

Na Montserrat, després del dinar i a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert Barrera

L’AGÈNCIA CATALANA DE NOTÍCIES SE LES INVENTA?

dimecres, maig 27th, 2009

Rut Carandell, portaveu del Reagrupament

Rut Carandell, portaveu del Reagrupament

Interessades tergiversacions

Em féu ballar el cap la notícia publicada ahir a primera hora de la tarda a la portada de VilaWeb [26/05/2009-13:33h] amb el títol de «Reagrupament farà un acte de preparació de la candidatura a Barcelona dimarts vinent», on s’hi pot llegir: «A més, també s’ha convidat algunes organitzacions nacionalistes petites a fer una intervenció pública, com és el cas del Partit Republicà Català (PRC), que és en procés de confluència amb Reagrupament».

És prou sabut que Reagrupament és una associació a la qual hom s’hi adhereix a títol individual, per això m’ha estranyat la notícia atès que en cap moment, fins ara, s’ha parlat d’admetre a d’altres organitzacions, polítiques o no, al seu si. Qualsevulla persona pot associar-se lliurement al Rcat, és una decisió privada i intransferible, no ningú pot associar-hi un altre «per delegació». Aquest aspecte, i d’altres més importants, ben segur els tractarem el proper dimarts 2 de juny a les vuit del vespre a les Cotxeres de Sants (pel que fa als associats de Barcelona).

Després de donar-hi voltes als cercadors m’ha semblat trobar l’origen de la notícia comentada. L’Agència Catalana de Notícies [ACN] la paguem de la bossa del comú— publicà una nota a la Secció de «Política», amb el títol «Carretero donarà el tret de sortida de Reagrupament a Barcelona el 2 de juny». No hi estic subscrit a l’ACN (l’abonament és de pagament) i només n’he pogut veure la referència, així que he demanat a un conegut amb accés me la llegís sencera. El paràgraf copiat més amunt de VilaWeb és gairebé idèntic al de l’ACN: «A més, també s’ha convidat algunes organitzacions nacionalistes petites com el Partit Republicà Català (PRC), que estan en procés de confluència amb Reagrupament, a fer una intervenció pública» [Ref. 492472 – 26.05.2009 12.56 h].

D’on ha tret l’ACN això de «s’ha convidat» algunes organitzacions nacionalistes «petites» com el PRC, en procés de «confluència», a fer una «intervenció» pública? N’estic segur que del Reagrupament no ha sortit, no té cap sentit perquè és fals, ho he dit abans: associar-se al Reagrupament és una acció personal. Potser s’ho ha inventat el redactor de la nota d’agència? No ho sé pas, d’algun lloc ho han tret, és clar. Per què l’ACN no ha contrastat la informació amb qui podia confirmar-la o desmentir-la, és a dir, amb la portaveu de Reagrupament?

L’ACN és propietat d’Intracatalonia, SA, empresa pública amb participació majoritària de la Generalitat de Catalunya, el govern de la qual és tristpartit entre el Psc-PsoE, ICV i Esquerra. El director de l’ACN té una estreta vinculació amb Esquerra. Amb independència de qui hagi estat el redactor de la nota d’agència comentada, el màxim responsable n’és el director de l’ACN, i és en aquest punt on hom podria sospitar del motiu de la confusió creada al voltant del paràgraf en qüestió.

Si ha estat un error involuntari, es rectifica i assumpte resolt. Amb tot, una nota emesa ahir per Unitat Nacional Catalana [UNCat] sobre una altra notícia falsària segons dita formaciópublicada també dimarts pel diari Avui, afegiria encara més dubtes sobre si es tracta d’«errors» o d’interessades tergiversacions. El Secretariat d’UNCat diu en la seua nota: «Els mateixos que fins ara s’han aprofitat del nacionalisme i el [sic] independentisme per sembrar la corrupció i el nepotisme, han començat una campanya de descrèdit contra els que creiem que cal un projecte nou que uneixi el nacionalisme democràtic».

A tot això, quan en Carretero publicà el seu article «Patriotisme i dignitat» no hi mancaren veus que, on es parlava d’una «candidatura transversal», hi veien la voluntat de «crear un nou partit polític»; les tergiversacions comencen a l’instant immediat posterior de l’anunci d’en Joan Carretero. Som davant d’una estudiada campanya d’anorreament del projecte del Reagrupament per part de sectors dependents o instal·lats a les menjadores institucionals? Les evidències comentades m’inclinen a pensar-ho. La batalla entre unionistes espanyols i patriotes catalans serà dura.


EL BORBÓ CONTRA EL BARÇA

diumenge, maig 24th, 2009

Ens espanyolitzaren també l'escut del Barça

Espanyolitzaren també el nom i l'escut del Barça

«El Barça és més que un club»

La coneguda frase és certa —i sense anar més lluny— només atenint-nos al pensament d’un gran nombre de socis del Futbol Club Barcelona [FCB] i d’un molt més gran nombre de catalans. Des del punt de vista esportiu aquest fet pot ser un pesat llast, però és una realitat ara per ara inqüestionable. Si furguem un xic més sobre la certesa de la frase en qüestió, ens adonarem sense dificultat que l’enemic pensa el mateix; gosaria a dir que són els espanyols els causants de la seua vigència, sobretot d’ençà la dècada dels anys vints del segle passat.

En l’imaginari col·lectiu català hi ha fets notables i poc estudiats com la curiosa semblança dels colors del FCB amb els de la Bandera de Santa Eulàlia de la capital de Catalunya. Però n’hi ha d’altres de prou coneguts que avalen la confusió entre l’equip de futbol i un suposat «exèrcit» català. Ja al 1925, en plena Dictadura de Primo de Rivera es produí al Camp de Les Corts la gran xiulada a la «Marcha Real», amb el resultat de l’exili forçós del president del club, en Joan Gamper, i el tancament del camp per mig any.

Al 1936 i en una estudiada emboscada a la serra espanyola del Guadarrama, el president del FCB i diputat per ERC, en Josep Sunyol, fou assassinat per l’exèrcit espanyol. Del 1940 al 1953 els directius del FCB eren nomenats a dit per la Dictadura de Franco, amb l’encàrrec d’espanyolitzar-lo, fins el punt de canviar-li el nom pel de «Club de Fútbol Barcelona» i, a l’escut, traure-li les quatre barres comtals per posar-hi l’estanquera. L’ofensiva espanyolista contra el Barça arribaria a apropiar-se-li dels drets del jugador argentí Di Stéfano per a fer-lo jugar amb el Real Madrid.

El «memorial de greuges» barcelonista ompliria desenes de pàgines de la història no escrita del genocidi catalanofòbic espanyol. I així fins arribar a la recent xiulada a la «Marcha Real» —segueix essent l’himne espanyol!— durant la final de la Copa del rei al Camp de Mestalla a València. La unísona reacció esfereïda dels espanyols ha omplert els noticiaris dels veïns de Ponent durant dies i dies, vegeu al respecte l’interessant article d’Alfons López Tena al diari Avui d’avui. La reacció espanyola ha concentrat en el mateix cap de l’estat la nova ofensiva contra el Barça. Per Anna Notícies m’assabento de l’article a l’edició en paper de La Vanguardia d’avui diumenge: «Todos con el Barça y el Rey, el primero».

Se’ls hi ha tornat masoquista el rei als espanyols? no en tingué prou amb la xiulada de Mestalla? A què trau cap d’insistir, ara «allende las fronteras», en l’assumpte de l’«espanyolitat» del Barça? Segons declarà el Borbó, responent a la pregunta de la periodista de La Vanguardia, sobre la final de la Xampions a Roma «[…], tratándose de un equipo espanyol [sic] que juega la Copa de Europa, allí estaré apoyándoles». Aquestes declaracions del Borbó s’inscriuen en el context de l’oferiment per part de la monarquia de donar-li a en Pep Guardiola —que ha declinat— el Premi «Príncipe de Astúrias».

Els «cervells» espanyols no són tant babaus com pot semblar a primer cop d’ull. Saben perfectament que hi haurà molts menys seguidors del Barça a Roma i, només per diplomàcia, el Govern italià se’n guardarà bé prou d’ofendre el Borbó. Potser la megafonia inicialment anunciada en català també es ressenti de la presència del cap d’estat espanyol; el que segur es menystindrà és la identitat catalana del Barça i, de retruc, la imatge de Catalunya quan el seu actiu internacional més important i conegut —gairebé dues mil penyes als cinc continents— sigui disfressat, de nou, d’«espanyol».

El component positiu de tot plegat és constatar el neguit creixent d’Espanya. Són tan convençuts que els catalans no som espanyols que no en tenen prou d’intentar per terra, mar i aire de fer-nos creure el contrari: ara també volen convèncer de la nostra «espanyolitat» a l’escena internacional, cerquen amb desesperació aliats arreu conscients de la seua creixent feblesa. I en aquest punt hem de ser molt avisats; tenim a molts estats en contra, més a Europa que enlloc, i si no volem augmentar la nostra mala «fama» cal presentar el Plet de Catalunya de forma positiva. Els patriotes catalans l’únic que exigim és la Devolució —o Devolucions, si es vol des de cada territori històric— de tot el que se’ns ha robat, començant pel nostre estat.


GRÀCIES, PRESIDENT BARRERA!

dijous, maig 21st, 2009

El president Heribert Barrera

El president Heribert Barrera

«Oportunitat i viabilitat de la
proposta de Joan Carretero»

El president Heribert Barrera, amb aquest eloqüent títol, publica a l’edició digital del diari Avui d’avui un article on dóna suport explícit a la proposta d’en Joan Carretero de presentar «candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari».

Remarco això de «l’edició digital» perquè els del diari Avui, sense previ avís a l’autor per la qual cosa n’Heribert Barrera els demanarà explicacions i, probablement, deixi de col·laborar definitivament amb dit diari—, a l’edició en paper no publiquen l’article i n’han posat una mena de «resum» a la Secció de «Política» (pàgina 8) amb un títol propi de falsaris i aliè del tot al pensament del president: «Heribert Barrera avala el partit de Carretero»; els mateixos títol i text del comentari publicat alhora a l’edició digital.

A banda de la importància del fet d’avalar la proposta d’en Carretero amb l’article comentat, i a banda de la vergonyant manipulació dels mots d’en Barrera per part del diari, el seu article a l’edició digital de l’Avui planteja una primera qüestió —el desenllaç de la qual inclinarà als militants d’Esquerra en dubte de si signar o no pel RCat—: què farà l’executiva d’Esquerra? Iniciarà el procés d’expulsió de n’Heribert Barrera? o només el «renyaran» i intentaran de menystenir el seu capteniment?

Fa anys, molts anys, que la Direcció stalinista d’Esquerra fa mans i mànigues per treure-se’l del damunt a en Barrera. Primer li privaren d’un càrrec creat expressament per a ell per Colom: el de president d’ERC, que mai abans no havia ostentat ningú perquè no existia. Així que pogué, Carod li donà el càrrec a Jordi Carbonell com a pas previ per apropiar-se’l ell mateix. I després, també Carod anuncià l’inici d’un expedient d’expulsió quan n’Heribert Barrera fou agredit a la sortida de l’Ateneu Barcelonès a causa de la seua assenyada posició —com el temps s’ha encarregat de demostrar— envers els perills de la nova immigració. Ara, què faran? En Barrera els ha posat en un atzucac de difícil resolució, sigui quina sigui l’opció escollida, la Direcció d’Esquerra hi perdrà perquè el debat és obert i la pilota a la seua teulada.

Tornant a l’article en qüestió, n’Heribert Barrera és molt clar en l’assumpte «estrella» de molts detractors d’en Carretero sobre si cal o no un nou partit. En Barrera ho respon en analitzar la possibilitat de les candidatures transversals per la Independència de Catalunya: «Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles». I per si no s’ha entès prou bé, afegeix tot seguit: «Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot».

I mal ens pesi —i em pesi per pròpia experiència—, ens hem d’aplegar a la recomanació del president Barrera. Si volem reeixir davant de la situació d’emergència nacional, ens cal deixar a banda antics o actuals retrets i, a una, fer foc nou posant-hi tota la carn. Cap patriota no pot restar aliè a aquesta iniciativa del Reagrupament. Encara no us hi heu associat?

PATRIOTES CONTRA UNIONISTES

dimarts, maig 19th, 2009

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

Devolució és el mot d’ordre

Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes» entestats en encaixar Catalunya dins d’Espanya. Uns pretenen «instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió i de l’opressió.

Enmig de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix. Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la consigna segons s’escaigui, en cada moment, a l’ús de l’eslògan de moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del Dret a l’autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes «catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana, torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i el desig sense adonar-se que l’una i l’altre conflueixen en l’única porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l’Estat Català.

Estat Català. Cal escriure-ho, llegir-ho, pronunciar-ho en veu alta i repetir-ho de nou tants cops com calgui: Estat Català. Paraules majors; dos mots —una idea— que esparveren a amics i a enemics …fan tanta por: hi ha patriotes preconitzant l’eufemisme «suau» d’«Estat propi» i, involuntàriament, amaguen l’ou, contribuint al desori. Estat propi és a Estat Català el mateix que Dret a l’autodeterminació és a Independència. O caixa o faixa. O blanc o negre, no hi cap el gris: aquest és el color de l’actualitat del tristpartit i de l’«oposició». Així mateix, uns altres patriotes, els promotors de l’Acte de sobirania —greument contaminats per la confusió interessada de l’enemic— recomanen de signar i adreçar una carta a una suposada «màxima autoritat» de Catalunya, legitimant amb dita acció l’escarni representat pel gris funcionari d’un partit unionista.

Els quins estimem profundament la nostra Pàtria, els patriotes, hem d’actuar en la mateixa direcció i en un sol sentit. Enfront hi trobem els unionistes, els quins amb una excusa o altra ens volen lligats a la morta. Els independentistes que es venen la llibertat de Catalunya a un govern espanyol d’«esquerres» a canvi de la menjadora són tan unionistes com els catalanistes que voldrien retre’ns a un govern espanyol de «dretes» per a assegurar els seus privilegis. Els il·lusos arrauxats que sotmeten la Independència de la Pàtria a la demolició de l’estat capitalista són tan unionistes com els traïdors botiflers convençuts que som una «regió» del Regne d’Espanya. Catalunya fou una gran nació i ara, si més no dins del cap de quinze o vint mil patriotes, encara ho és. Ben organitzats i sense perdre’ns en divisions estèrils o en campanyes inútils, podem capgirar-ho tot al nostre favor.

Fixeu-vos que fins ara no he parlat ni de nació ni de nacionalistes. Som nació? és clar que sí. Som nacionalistes? també, perquè volem el millor per a la nació. Però arreu del món —ens agradi o no— «nacionalista» és equivalent a «nazi». A totes les pàtries del Planeta hi ha patriotes, tothom entendrà doncs que a Catalunya també hi hagi patriotes; per contra molt pocs entendran que ens diguem nacionalistes. Fins i tot a casa nostra «nacionals» significa les forces de la reacció que ens sotmeteren a Espanya altra volta el 1939. Si no ens podem dir independentistes, si no ens podem dir catalanistes ni tampoc nacionalistes, no hi fa res, ens direm patriotes perquè ho som.

I quin és el nostre objectiu? Què volem els patriotes? Volem se’ns torni tot el que se’ns ha robat per part d’Espanya i de França, i dels seus aliats —sobretot el Vaticà—, amb la connivència i la traïció de gairebé totes les potències europees, els darrers cinc-cents anys. Volem, de primer, l’Estat Català. Volem, de segon, se’ns retorni tots els diners i patrimoni robat. Volem, de tercer, es restitueixi la Confederació Catalana amb la participació de tots els territoris originals: el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols. I tot plegat té un nom prou senzill: Devolució. Volem la Devolució del que és nostre, i res més.

Devolució és el mot d’ordre que conté totes les nostres legítimes i justes aspiracions. I Devolució no espanta pas a ningú, ni als més febles en llur convicció patriòtica ni als que no en tenen ni un bri; qualsevol entén que si et prenen una cosa, el més normal és voler recuperar-la. Cara endins, i més cara enfora, som patriotes catalans i volem la Devolució. Si la podem aconseguir per cooptació al Parlament regional, endavant. Si no fóra possible així, tampoc no desesperem, hi ha d’altres vies. Per exemple, adherir-nos a l’Estat Andorrà; o demanar, si Europa se’ns girés d’esquena com ha fet mantes vegades en el decurs de la Història, d’ésser Estat Associat dels EUA. Per un camí o altre, i d’acord amb la Geopolítica de cada moment, si ens determinem per recobrar les nostres Llibertats, Drets i Constitucions, ho assolirem. Som assenyats, demòcrates i si convé pacífics, aleshores qui serà que gosi d’aixecar la mà en contra nostra?

L’OBRA DE CARLES M. ESPINALT I L’HOMENATGE A JOSEP PLANCHART

dissabte, maig 16th, 2009

Carles M. Espinalt presentant el llibre col·lectiu 'La imatge d'un estat', a l'Hotel Balmoral (Barcelona, 1984)

Carles M. Espinalt presentant el llibre 'La imatge d'un estat' (Editorial El Llamp) a l'Hotel Balmoral de Barcelona el 1984

1r Cicle de Conferències a Montesquiu
sobre l’obra d’en Carles M. Espinalt

En Carles Muñoz Espinalt, nascut a Montesquiu (Osona) l’any 1920, fou el creador de la ciència Psicoestètica. D’ençà de la seua mort a Barcelona el 2 de març del 1993, la seua filla Nati prengué les regnes de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica, i n’és l’actual directora. Des de la segona convocatòria dels Jocs Florals de Montesquiu s’hi presentava també el Premi Carles M. Espinalt; enguany, en la XIII edició, el premi s’ha fet prou gran i es convoca igualment a Montesquiu, però per separat dels Jocs Florals.

El Premi Carles M. Espinalt s’atorga a l’autor d’un escrit sobre una persona la qual amb la seua aportació d’ordre social, professional, polític…— hagi generat una acció de model exemplar per a tots els catalans. Encara hi sou a temps i us animo a participar-hi (més avall us hi poso les bases). Aquest any 2009 s’ha volgut promoure —entre la ciutadania de Montesquiu i per a tothom interessat— el coneixement d’aspectes essencials de l’obra espinaltiana amb un cicle força complet de conferències impartides per na Nati Muñoz-Espinalt a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Montesquiu. Us les detallo tot seguit:

La firma com a segell de la imatge personal
dissabte, 23 de maig a les sis de la tarda

En l’actualitat, quan la tècnica no fa visible la lletra autògrafa, aquesta adquireix més relleu i un alt grau de singularització. A causa de la proliferació de mòbils i ordinadors, potser de les persones només arribem a conèixer la signatura. És a través del seu estudi que tindrem les pistes per a descobrir la personalitat del seu autor.

Imatge personal i saber-se veure
dissabte, 27 de juny a les sis de la tarda

L’aplicació de la Psicoestètica ens permet analitzar la pròpia imatge amb profunditat, amb l’objectiu d’aconseguir un bon equilibri entre fons i forma segons la personalitat de cadascú. Aquest coneixement donarà pas a més seguretat i seducció. Mantenir una imatge fa que la persona es vegi millor, incrementant la seva moral per poder seguir lluitant a la vida.

Els diagnòstics de Carles Muñoz Espinalt
dissabte, 25 de juliol a les sis de la tarda

El profund coneixement, fruit d’anys d’estudi, anàlisi i dedicació, que en Carles M. Espinalt tenia de les creences i motivacions humanes en general, i molt especialment del caràcter col·lectiu dels catalans, li permeté un gran encert en les seues descripcions sobre l’avenir, no sols pel que fa a la moda o les tendències, ans també en el camp de la política, sobretot en vistes a assolir la tan necessària i desitjada Independència de Catalunya.

En acabat la conferenciant lliurarà el guardó del

XIII Premi Carles Muñoz Espinalt

L’autor premiat llegirà fragments del seu escrit i, tot seguit es procedirà a la tercera part de l’acte:

Homenatge a Josep Planchart Martori
presentació a càrrec d’en Pep Musté
glossarà l’homenatjat n’Agustí Barrera (autor de
Montesquiu 1940)

Planchart a la commeoració de la IV República Catalana el 14 d'abril del 2008 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona

Planchart a la commemoració de la IV República Catalana el 14 d'abril del 2008 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona

Per la seva vinculació a Montesquiu, com a secretari de l’Ajuntament del desembre del 1939 al desembre del 1943 i a la seva rellevant acció directiva en l’aiguat del 1940, coordinant la participació de tot el poble de Montesquiu, i salvant així moltes vides. A més a més de la seva llarga trajectòria política de lluita per la Independència de Catalunya i el seu lideratge al capdavant del partit Estat Català.


Bases del Premi
Carles Muñoz Espinalt

Presentació d’escrits

Extensió: un màxim de 15 folis, a ordinador i a doble espai.

Signats amb pseudònim, adjunt a l’escrit un sobre tancat amb les dades personals: nom, cognoms adreça, telèfon i correu electrònic. Cal especificar al damunt del sobre: el pseudònim i «per al premi Carles Muñoz Espinalt».

Tres còpies de cada escrit: original i 2 còpies i 1 còpia en suport informàtic en format Word.

Termini de presentació: 30 de juny de 2009.

Dotació del premi: 400 Euros, llibres de Carles M. Espinalt i Símbol realitzat en plata per Comaposada Joiers

Lloc de presentació: Ajuntament de Montesquiu, Plaça Emili Juncadella, 2 – 08585 Montesquiu.
Telèfons d’informació: 932150281 – 620 450 252

Enllaços per a saber-ne més:

Associació de Practicants de la Psicoestètica

A Carles M. Espinalt

Carles M. Espinalt (1920-1993): La Teoria Psicoestètica

Carles M. Espinalt (Biografia a la Viquipèdia)


ET SENT ENDINS I PERTOT, XESCA

dijous, maig 14th, 2009
Xesca Ensenyat i Biel Mesquida a Barcelona les darreries del 1985 (detall)

Xesca Ensenyat i Biel Mesquida a Barcelona les darreries del 1985 (detall)

«Al maig, així me’n vaig.»
[del Refranyer del Matarranya]

Desolació, pèrdua, buidor, desconhort, ràbia, rebel·lia, injustícia: la paraula! Cert és, ens queden els teus mots, Xesca, els quals has amuntegat, ben ordenats i reposats, mentre has pogut. Als teus llibres, als teus parlaments, als teus missatges, als fòrums i a les teues anotacions al bloc a Can VilaWeb: arreu on els mots es fessin oir, llegir …sentir! Ens ho avisares i fins avui no n’he copsat tot l’abast i significat:

«Sempre és una paraula que quan ens posam dins el llit no ens deixa descansar. I és una paraula, també, que quan ja no podem pus ens ve a assistir, la de quan ens varen dir que ens estimaven: el primer cop, el segon, i tots. O les de quan el doctor Fornells ens encoratja.»

Quina grossa putada t’han fet! Ens deixes orfes i amb molta d’obra inèdita, que els inútils i venuts del meu ram no han volgut publicar. T’han menystingut, t’han volgut tapar la boca i lligar-te de mans; com es pot engabiar a una creadora? Reclosa al teu redós, la teua piuladissa ha traspuat les tanques on, il·lusos!, et creien fermada.

Arran de la publicació de la teua novel·la Villa Coppola (Premi Ciutat de Palma, 1984), ens ho escrigueres a El Llamp (en paper: pàgina 27 [967], núm. 39, 19 de desembre del 1985). Just fa vint-i-quatre anys i mig, i ara els ho torno a fotre pels morros:

«La confessió de la Xesca Ensenyat»

«Crec que la gent com jo s’ha de presentar a tots els premis literaris del país i ha d’intentar guanyar-los sempre, o per la via normal (recomanacions, plagis, assistència a còctels i a sopars literaris producte d’alguna malversació de fons públics, relacions sexuals amb els jurats, xantatges, amenaces de suspensió de pagaments a l’editorial que el concursant dirigeix, casualment la mateixa editorial on alguns membres del jurat publiquen) amb una escriptura de qualitat ínfima, o per la més rebuscada de presentar un text que estigui molt per sobre de la capacitat qualificadora del jurat (no cal que sigui un text magnífic; també pot ésser dolent). És per molts de motius que els escriptors catalans han de guanyar tots els premis, però fonamentalment per l’ocasió que tenen de desacreditar i liquidar aquests concursos per la via ràpida perquè d’aquí a un parell d’anys ningú no s’hagi d’empegueir de parlar en català. La meva forma de contribuir a evitar aquesta catàstrofe és continuar concursant per a accelerar el procés de descomposició, comunicar als que optin als premis on jo sigui jurat que acceptaré suborns i si m’agrada la peça relacions íntimes amb el/la concursant i advertir als jurats dels premis als quals jo em presento que vagin alerta a mostrar el llautó perquè hi ha mercats negres de fotocòpies i serveis d’espionatge que ja comencen a estar organitzats i que enregistren els moviments en fals de concursants i jurats, així com dos sindicats de finalistes i col·leccionistes de mencions honorífiques: els que cobren una mena d’indemnització per no haver guanyat i els que no surten ni als diaris. A veure si entre tots, escriptors, jurats, editors, entitats benèfiques i subvencionadores, caixes, generalitats, consells, guanyadors, finalistes i perdedors fem avorrir la literatura a tothom quant més aviat millor, a fi que no ens toqui més remei que quedar-nos assegudets a casa llegint els clàssics (que a la majoria bona falta ens està fent) i escrivint adesiara algun paper si ens ve de gust, sense córrer, consultant el diccionari, llegint-lo en veu alta per veure què tal sona i desant-lo finalment en un calaix fosc del soterrani perquè tingui lloc la fermentació alcohòlica durant un parell d’anys, que ho tornarem a escriure amb una nova saba i encara sense presses perquè no acaba cap termini i els editors han fet fallida tots, d’una puta vegada. Quant més aviat millor.»

Xesca Ensenyat

ELS LABERINTS DE LA LLIBERTAT

dimarts, maig 12th, 2009
portadatrias

Imatge d'en Trias Fargas a la coberta del llibre

Trias Fargas era a Miquel Roca el mateix
que Joan Carretero és a Carod Rovira
(amb idèntica connivència de Jordi Pujol)

La inquietant sensació d’haver perdut el temps els darrers trenta anys creix a mesura d’amuntegar aniversaris damunt les espatlles. La repetició, un cop rere l’altre, del col·lectiu entropessar en la mateixa pedra em provoca un conegut cansament, observat —de fa temps me n’adono i ara ja no em sorprèn— en el patiment dels patriotes predecessors, absents per simple llei de vida o, millor dit, llei de mort: no hi són.

Malgrat l’absència física, sí que hi són al nostre pensament i també, en alguns casos, ens han deixat el seu expressat en forma d’escrits de tota mena i arreu. La possibilitat de transmetre l’experiència a les següents generacions, en vist el resultat, és inversament proporcional a la dèria d’expressar-se damunt dels fulls de paper en l’inabastable objectiu d’assenyalar els errors i els paranys per a evitar-nos tornar-hi a caure. Sobre això que us comento, aquest matí me n’he trobat un exemple d’increïble actualitat tot llegint Els laberints de la llibertat (Vida de Ramon Trias Fargas), de Jordi Amat (RBA, Barcelona, 2009).

Al gener del 1979, en plena picabaralla, de fons ideològic, entre en Ramon Trias i Miquel Roca —aquest darrer amb la connivència, més o menys manifesta, per part d’en Jordi Pujol— a causa de la composició de les llistes electorals a les primeres eleccions legislatives i municipals (1 de març i 3 d’abril) al Regne d’Espanya d’ençà de l’inici del transfranquisme —altrament conegut com a «transició política»—, en Trias publicà un article a La Vanguardia titulat «A diestra y siniestra», amb el provocador subtítol «Escamoteos marxistas». Us el copio en part, com es mostra a la pàgina 304 del llibre referit. El text de n’Amat és entre «…»; la versió catalana dels mots d’en Trias Fargas és entre ”…” i és meua:

«Trias també llançava dards més o menys enverinats contra els seus, contra els arguments de la carta de Pujol i contra les maniobres que interpretava que Roca portaria a terme. Ho feia amb una definició del model contrari al que predicava: l’eurocomunisme a la moda. L’eurocomunisme, segons Trias, era una tàctica d’infiltració silenciosa que pretenia apoderar-se del teixit social, de la democràcia (partits, institucions, acadèmia… ). Els encarregats d’infiltrar-se eren ”els independents” (Benet com a cas paradigmàtic) i “els submarins, que són agents conscients o inconscients dels postulats marxistes en els partits encara lliures”. El nacionalisme, en aquell moment, era un territori propici per ser vampiritzat [sic] per l’eurocomunisme: ”El nacionalisme subministra sense voler-ho un eficaç paravent rere del qual el marxisme pot amagar la seva veritable naturalesa. El país s’ha de reconstruir i la il·lusió de fer coses, de ‘fer país’, situa molt enrere les ideologies”. La discussió que s’estava dirimint en el si de Convergència, deia Trias sense dir-ho, era la que enfrontava el seu liberalisme amb l’eurocomunisme. Calia que els lectors, els electors, els catalans ho sabessin. El paper que Trias s’atribuïa era el d’aturar la hipotètica infiltració que es podia estar produint rere la façana del nacionalisme. I amenaçava:
»”Si un dia, és una simple hipòtesi de treball, em trobés militan
t en un partit on anomenats corrents dits socialitzants o de centre-esquerra, autoqualificats de populars, designessin les meves conviccions liberals pejorativament de reaccionàries i escorades a la dreta, situant-les en minoria de forma permanent i deixant-les d’aquesta manera sense futur, consideraria simplement que m’havia equivocat de partit.”»

Vés per on, ara resulta que en Ramon Trias Fargas fou, sense saber-ho, un precursor d’en Joan Carretero. La mateixa Direcció d’Esquerra s’afanyà a confirmar-ho l’endemà mateix de la publicació per part d’en Carretero del seu article al diari Avui «Patriotisme i dignitat». L’auto anomenada «esquerra independentista» coincidiria també en titllar a en Joan Carretero de «dretà», negant així qualsevulla possibilitat d’entesa Front Patriòtic o candidatura «transversal» en un futur pròxim.

L’espanyol costum de fer passar víctima per botxí és l’eina colonial usada, aleshores i sempre, pels suposats senyors d’esquerres, veritables senyors de la guerra front a les legítimes aspiracions catalanes, en voler convèncer-nos que ser patriota català no sotmès al dictat d’Stalin és contrari als interessos de les classes populars «catalanes»; en realitat, per a eixos mancats de cervell, al Regne d’Espanya les úniques classes populars són les espanyoles, atès que pateixen la repressió del «capital» encarnat per la «burgesia» catalana. «Burgesia» que som, als seus ulls i diguem-ho clar, prou s’afanyen a fer-nos-ho saber cada dia, tots els catalans

Per si a aquestes alçades encara hi ha qui no se n’hagi adonat, els únics proletaris d’Espanya som els catalans sigui quina sigui la nostra «classe» social atès que les plusvàlues i rendiments de la nostra força de treball i del producte del nostre enginy són espoliats sense contrapartida i des de fa segles per a mantenir l’anacrònica burgesia «neofrancon» funcionarial castellana, suara i per extensió dita espanyola.

SEPARAR UNIONISTES DE PATRIOTES

dijous, maig 7th, 2009

En Joaquim Auladell, mestre de mestres

En Joaquim Auladell, mestre de mestres

Espanyols funcionals

La «política» és un cau de «sorpreses» i xafardejant avui el web del Ministeri de l’Interior espanyol me n’he trobat dues de majúscules. Dos partits, més morts que vius si ens atenem al reduït nombre de militants —migradesa causada, en gran part, per l’afició d’expulsar a la dissidència— i de més que pobres resultats electorals, no sé com s’ho han fet però han aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a la propera contesa electoral europea.

Una llista la presenta Unió Valenciana [UV], pensava que ja no existien a causa del, de fa temps, transvasament constant i progressiu de militants i votants al PpE. De quin partit són els cinquanta electes que han signat els avals necessaris per a presentar la candidatura? Gaires possibilitats no n’hi ha: de principi no haurien de ser del PpE, perquè són la seua més directa competència; tal vegada són del Bloc? o d’Iniciativa?

Tampoc no em convencen els dos darrers. Ens queda res més? En aparença pot semblar inversemblant, però només ens queda el PsoE com a font dels avaladors d’UV. Atesa la llei —permet a qualsevol càrrec electe, sigui del territori o no, de signar l’aval— i perquè «sonin» com a valencians per a no despertar sospites, electes del PsoE a Catalunya podrien ser l’origen dels avals.

L’altra formació és el Partit Republicà Català [RC], presentant una llista sense suplents en la qual es traspua la dificultat per omplir els cinquanta noms necessaris: parelles, germans, fills, cosins, oncles… Però el sorprenent és la facilitat amb què han aconseguit els cinquanta avaladors. D’Esquerra? (ca, és d’on van marxar!), de CiU? del PpE? d’ICV? No me’ls imagino a cap d’aquests partits permetent als seus electes d’avalar RC.

Per més estrany ens sembli a primer cop d’ull, ens queda altra volta el PsoE. Posant-hi electes valencians, «sonen» com a catalans també, i tothom content. Quin interès hi podria tenir el PsoE a donar alè a RC? D’una banda, afeblir, encara més, el vot «destinat» a Esquerra i, fins i tot, a CiU; i de l’altra —més preocupant al meu entendre: jugada en vistes al 2010—, si RC aconseguís un mínim de vots presentable, posar-lo en situació de pretendre exigir parlar «de tu a tu» amb el Reagrupament d’en Carretero.

Potser tot plegat són elucubracions meues; és ben senzill de demostrar-ho, només cal que UV i RC mostrin públicament els noms dels electes avaladors de les respectives candidatures i si en cap dels casos no són del PsoE, doncs em veuré, amb molt de gust, obligat a rectificar. Però i si tinc raó? I si en Joaquim Auladell, amic de tantes batalles, també té raó? Us recomano, per a entendre una mica més on rauen i s’amaguen els espanyols funcionals de casa nostra, llegiu el seu article publicat avui a Anna Notícies. Sorprenent, oi? Molta feina tindrem a separar, amb nom i cognom, unionistes de patriotes.

Us ho avenço: el minut 93′ de l’independentisme català serà més d’infart que el d’ahir del Barça amb els anglesos.