Espanyolitzaren també el nom i l'escut del Barça
«El Barça és més que un club»
La coneguda frase és certa —i sense anar més lluny— només atenint-nos al pensament d’un gran nombre de socis del Futbol Club Barcelona [FCB] i d’un molt més gran nombre de catalans. Des del punt de vista esportiu aquest fet pot ser un pesat llast, però és una realitat ara per ara inqüestionable. Si furguem un xic més sobre la certesa de la frase en qüestió, ens adonarem sense dificultat que l’enemic pensa el mateix; gosaria a dir que són els espanyols els causants de la seua vigència, sobretot d’ençà la dècada dels anys vints del segle passat.
En l’imaginari col·lectiu català hi ha fets notables i poc estudiats com la curiosa semblança dels colors del FCB amb els de la Bandera de Santa Eulàlia de la capital de Catalunya. Però n’hi ha d’altres de prou coneguts que avalen la confusió entre l’equip de futbol i un suposat «exèrcit» català. Ja al 1925, en plena Dictadura de Primo de Rivera es produí al Camp de Les Corts la gran xiulada a la «Marcha Real», amb el resultat de l’exili forçós del president del club, en Joan Gamper, i el tancament del camp per mig any.
Al 1936 i en una estudiada emboscada a la serra espanyola del Guadarrama, el president del FCB i diputat per ERC, en Josep Sunyol, fou assassinat per l’exèrcit espanyol. Del 1940 al 1953 els directius del FCB eren nomenats a dit per la Dictadura de Franco, amb l’encàrrec d’espanyolitzar-lo, fins el punt de canviar-li el nom pel de «Club de Fútbol Barcelona» i, a l’escut, traure-li les quatre barres comtals per posar-hi l’estanquera. L’ofensiva espanyolista contra el Barça arribaria a apropiar-se-li dels drets del jugador argentí Di Stéfano per a fer-lo jugar amb el Real Madrid.
El «memorial de greuges» barcelonista ompliria desenes de pàgines de la història no escrita del genocidi catalanofòbic espanyol. I així fins arribar a la recent xiulada a la «Marcha Real» —segueix essent l’himne espanyol!— durant la final de la Copa del rei al Camp de Mestalla a València. La unísona reacció esfereïda dels espanyols ha omplert els noticiaris dels veïns de Ponent durant dies i dies, vegeu al respecte l’interessant article d’Alfons López Tena al diari Avui d’avui. La reacció espanyola ha concentrat en el mateix cap de l’estat la nova ofensiva contra el Barça. Per Anna Notícies m’assabento de l’article a l’edició en paper de La Vanguardia d’avui diumenge: «Todos con el Barça y el Rey, el primero».
Se’ls hi ha tornat masoquista el rei als espanyols? no en tingué prou amb la xiulada de Mestalla? A què trau cap d’insistir, ara «allende las fronteras», en l’assumpte de l’«espanyolitat» del Barça? Segons declarà el Borbó, responent a la pregunta de la periodista de La Vanguardia, sobre la final de la Xampions a Roma «[…], tratándose de un equipo espanyol [sic] que juega la Copa de Europa, allí estaré apoyándoles». Aquestes declaracions del Borbó s’inscriuen en el context de l’oferiment per part de la monarquia de donar-li a en Pep Guardiola —que ha declinat— el Premi «Príncipe de Astúrias».
Els «cervells» espanyols no són tant babaus com pot semblar a primer cop d’ull. Saben perfectament que hi haurà molts menys seguidors del Barça a Roma i, només per diplomàcia, el Govern italià se’n guardarà bé prou d’ofendre el Borbó. Potser la megafonia inicialment anunciada en català també es ressenti de la presència del cap d’estat espanyol; el que segur es menystindrà és la identitat catalana del Barça i, de retruc, la imatge de Catalunya quan el seu actiu internacional més important i conegut —gairebé dues mil penyes als cinc continents— sigui disfressat, de nou, d’«espanyol».
El component positiu de tot plegat és constatar el neguit creixent d’Espanya. Són tan convençuts que els catalans no som espanyols que no en tenen prou d’intentar per terra, mar i aire de fer-nos creure el contrari: ara també volen convèncer de la nostra «espanyolitat» a l’escena internacional, cerquen amb desesperació aliats arreu conscients de la seua creixent feblesa. I en aquest punt hem de ser molt avisats; tenim a molts estats en contra, més a Europa que enlloc, i si no volem augmentar la nostra mala «fama» cal presentar el Plet de Catalunya de forma positiva. Els patriotes catalans l’únic que exigim és la Devolució —o Devolucions, si es vol des de cada territori històric— de tot el que se’ns ha robat, començant pel nostre estat.
