En Francesc Vicens en arribar, saludant a n'Heribert Barrera
Dimecres extraordinari
Avui —dimecres de Xampions— com gairebé tots els dimecres de l’any, ens hem trobat la colla al dinar setmanal al Restaurant Tarrida. Un àpat ple de bons auguris, si voleu la nostra prèvia del proper dimarts, 2 de juny – vuit del vespre, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. En gran part ha estat així perquè hem comptat amb la participació del president Heribert Barrera qui, a quaranta dies del seu noranta-dos aniversari, és exemple de fidelitat a la Pàtria i als principis de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’en Francesc Macià.
La claredat i concisió del seu pensament ens ha permès, als altres divuit que sèiem a taula, torpedinar-lo a preguntes entre plat i plat i a les postres. Dues hores llargues molt aprofitades en les quals, en resum, ha quedat ben palès el desig de triomf de les tesis representades pel Reagrupament d’en Joan Carretero.
N'Argemí, en nom de la Plataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots", pel seu article de suport a en Carretero
[Parèntesi obligat: comença el partit a l’Estadi Olímpic de Roma i hem de veure com el Barça aconsegueix el triplet!]
Els dotze de la victòria han fet història
[Ja som campions! Gràcies, Guardiola! Visca el Barça i Visca Catalunya!]
Ha passat un pila d’hores, ja som a dijous i als balcons de casa, com a molts del carrer, hi onegen les banderes, l’estelada i la del Barce. Això de «Barce» us sona estrany, oi? El Poeta, en Pere Quart de Catalunya, m’alliçonà al respecte: diem «barça», que és una planta, perquè en barceloní «barce» es diu així, atès que a Barcelona el nom del Cap i Casal el pronunciem «Barçalona». Per això en Joan Oliver mantenia la grafia «Barce», per comptes de l’errònia «Barça».
Tornant al dinar d’ahir dimecres (les fotografies del qual són gentilesa d’Anna Notícies), a més a més de n’Heribert Barrera hi havia na Montserrat Pumarola, n’Imma Albó, na Mariona Hernàndez, na Maja Stibilj i na Núria Mata, en Francesc Vicens, en Manel Oronich, dos germans Pineda (n’Alexandre i en Francesc), en Francesc Domènech, en Josep Maria Escoda, en Miquel Manubens, en Francesc Argemí, en Víctor Baeta, en Joaquim Auladell, en Ricard de Vargas, en Claudi Romeu i n’Enric Borràs; d’entre els habituals hi trobàrem a faltar na Núria Breu i en Jordi Domènech, ben segur força enfeinats amb els preparatius dels actes del Corpus.
En la mateixa taula, militants o ex militants de diferents organitzacions polítiques o sindicals i no afiliats: CDC, ERC, PDD, PRC, PSiJ, PSiR, RV, CADCI, CNT, I-CSC, USTEC, etc. Hom podria objectar: «tants caps, tants barrets»; sí, però coincidents en una única voluntat de desitjar el millor per a Catalunya i disposats a jugar fort en l’aposta per les candidatures patriòtiques a les properes eleccions regionals i estatals.
La mateixa fe que hem tingut en la triple victòria del Barça d’en Pep Guardiola, fonamentada en el pensament català, el treball constant i precís, i en la feina ben feta, és la que ens mou a donar suport gairebé per aclamació —sempre hi ha l’excepció— a la proposta d’en Carretero. Aquesta fe secular i irrenunciable en la victòria de Catalunya enfront de la tirania. En paraules del president Barrera:
«Sóc massa vell per veure si ens en sortim i no ho sóc prou per encara estar desesperat del tot.»
Na Montserrat, després del dinar i a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert Barrera
