Posts Tagged ‘català’

VERGONYA, CATALANS, VERGONYA!

divendres, octubre 30th, 2009

Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats

Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats

Els volem a casa!

De xoriços n’hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a Alemanya. Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis» com els qui més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de competir des de fa segles amb els estrangers: n’hi ha d’instal·lades nissagues de lladres senceres —en sentit estricte, o d’inspectors d’Hisenda (i d’altres funcionaris de l’estat: mestres, militars, civilons varis, etc.), en sentit ample—, provinents en major part de Castella, ara coneguda amb el malnom d’Espanya, i de les seues possessions i ex colònies ça i lla. El normal, també arreu, és de jutjar els lladres a casa. Però els xoriços catalans no gaudeixen d’aquest dret humà, se’ls enduen a París o a Madrit, algun n’hi ha de pet a Roma…

En el cas de ser un presumpte corrupte acusat d’haver cobrat presumptes comissions fent l’ofici més antic del món, que és l’ofici d’intermediari, el tracte s’agreuja si, endemés, ets un presumpte corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a hores d’ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats de verd amb cara de creure’s molt mal pagats i et tancaran, incondicionalment, a la presó a quasi sis-cents quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment» gràcies a l’existència d’un tribunal d’excepció (romanalla directa de l’antic Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant fent de «jutge».

Ignoro si en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra són corruptes, fins i tot admeto la meua ignorància sobre si l’alcalde fill del franquista ex alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i alhora «hereu» de Manuela de Madre, és un corrupte. Però aquests i els altres cinc detinguts a Catalunya són ciutadans catalans, i com a tals tenen el dret humà de ser jutjats a la seua terra i no a l’estranger. No m’agrada gens ni mica que als presumptes corruptes catalans se’ls tracti com si fossin criminals de guerra estrangers en un estat on, als «seus» i aquests sí veritables criminals de guerra, cada mesada els d’«esquerres» els hi paguen religiosament la pensió «por los servicios prestados a la patria».

A qui vol acollonir «messié le Garsón»? Actua per pròpia iniciativa o per indicació del cap del govern espanyol —així és com entenen a Espanya allò de la «separació» de poders—. Un amic em diu que tota la parafernàlia al voltant de la presumpta corrupció no té altre objecte que l’acollonir els polítics catalans (siguin convergents, siguin sociates) per a que s’empassin, muts, la sentència del tribunal prostitucional sobre l’estatutet de la vergonya… També diu que al Millet li ha mancat temps, de tanta xarrera, i volia endur-se al jutge a sopar a ca l’Adrià (quin altre!: un que aprengué de cuiner fent el ranxo dels militars espanyols). Sigui pel que sigui, l’«actuació» del Garsón és del tot forassenyada; és un atac directe i intolerable als drets dels catalans.

Quan ha calgut, hem sortit al carrer per defensar que als catalans no se’ls jutgi a l’Audiència nazional: què esperen els convergents per actuar amb dignitat i coratge i defensar els seus? No s’adonen que així, un jutge de Cornellà, començà el cas Banca Catalana? Que has perdut la «manta», Pujol, que no l’estires?

Vergonya, catalans, vergonya!

L’OBRA DE CARLES M. ESPINALT I L’HOMENATGE A JOSEP PLANCHART

dissabte, maig 16th, 2009

Carles M. Espinalt presentant el llibre col·lectiu 'La imatge d'un estat', a l'Hotel Balmoral (Barcelona, 1984)

Carles M. Espinalt presentant el llibre 'La imatge d'un estat' (Editorial El Llamp) a l'Hotel Balmoral de Barcelona el 1984

1r Cicle de Conferències a Montesquiu
sobre l’obra d’en Carles M. Espinalt

En Carles Muñoz Espinalt, nascut a Montesquiu (Osona) l’any 1920, fou el creador de la ciència Psicoestètica. D’ençà de la seua mort a Barcelona el 2 de març del 1993, la seua filla Nati prengué les regnes de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica, i n’és l’actual directora. Des de la segona convocatòria dels Jocs Florals de Montesquiu s’hi presentava també el Premi Carles M. Espinalt; enguany, en la XIII edició, el premi s’ha fet prou gran i es convoca igualment a Montesquiu, però per separat dels Jocs Florals.

El Premi Carles M. Espinalt s’atorga a l’autor d’un escrit sobre una persona la qual amb la seua aportació d’ordre social, professional, polític…— hagi generat una acció de model exemplar per a tots els catalans. Encara hi sou a temps i us animo a participar-hi (més avall us hi poso les bases). Aquest any 2009 s’ha volgut promoure —entre la ciutadania de Montesquiu i per a tothom interessat— el coneixement d’aspectes essencials de l’obra espinaltiana amb un cicle força complet de conferències impartides per na Nati Muñoz-Espinalt a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Montesquiu. Us les detallo tot seguit:

La firma com a segell de la imatge personal
dissabte, 23 de maig a les sis de la tarda

En l’actualitat, quan la tècnica no fa visible la lletra autògrafa, aquesta adquireix més relleu i un alt grau de singularització. A causa de la proliferació de mòbils i ordinadors, potser de les persones només arribem a conèixer la signatura. És a través del seu estudi que tindrem les pistes per a descobrir la personalitat del seu autor.

Imatge personal i saber-se veure
dissabte, 27 de juny a les sis de la tarda

L’aplicació de la Psicoestètica ens permet analitzar la pròpia imatge amb profunditat, amb l’objectiu d’aconseguir un bon equilibri entre fons i forma segons la personalitat de cadascú. Aquest coneixement donarà pas a més seguretat i seducció. Mantenir una imatge fa que la persona es vegi millor, incrementant la seva moral per poder seguir lluitant a la vida.

Els diagnòstics de Carles Muñoz Espinalt
dissabte, 25 de juliol a les sis de la tarda

El profund coneixement, fruit d’anys d’estudi, anàlisi i dedicació, que en Carles M. Espinalt tenia de les creences i motivacions humanes en general, i molt especialment del caràcter col·lectiu dels catalans, li permeté un gran encert en les seues descripcions sobre l’avenir, no sols pel que fa a la moda o les tendències, ans també en el camp de la política, sobretot en vistes a assolir la tan necessària i desitjada Independència de Catalunya.

En acabat la conferenciant lliurarà el guardó del

XIII Premi Carles Muñoz Espinalt

L’autor premiat llegirà fragments del seu escrit i, tot seguit es procedirà a la tercera part de l’acte:

Homenatge a Josep Planchart Martori
presentació a càrrec d’en Pep Musté
glossarà l’homenatjat n’Agustí Barrera (autor de
Montesquiu 1940)

Planchart a la commeoració de la IV República Catalana el 14 d'abril del 2008 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona

Planchart a la commemoració de la IV República Catalana el 14 d'abril del 2008 a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona

Per la seva vinculació a Montesquiu, com a secretari de l’Ajuntament del desembre del 1939 al desembre del 1943 i a la seva rellevant acció directiva en l’aiguat del 1940, coordinant la participació de tot el poble de Montesquiu, i salvant així moltes vides. A més a més de la seva llarga trajectòria política de lluita per la Independència de Catalunya i el seu lideratge al capdavant del partit Estat Català.


Bases del Premi
Carles Muñoz Espinalt

Presentació d’escrits

Extensió: un màxim de 15 folis, a ordinador i a doble espai.

Signats amb pseudònim, adjunt a l’escrit un sobre tancat amb les dades personals: nom, cognoms adreça, telèfon i correu electrònic. Cal especificar al damunt del sobre: el pseudònim i «per al premi Carles Muñoz Espinalt».

Tres còpies de cada escrit: original i 2 còpies i 1 còpia en suport informàtic en format Word.

Termini de presentació: 30 de juny de 2009.

Dotació del premi: 400 Euros, llibres de Carles M. Espinalt i Símbol realitzat en plata per Comaposada Joiers

Lloc de presentació: Ajuntament de Montesquiu, Plaça Emili Juncadella, 2 – 08585 Montesquiu.
Telèfons d’informació: 932150281 – 620 450 252

Enllaços per a saber-ne més:

Associació de Practicants de la Psicoestètica

A Carles M. Espinalt

Carles M. Espinalt (1920-1993): La Teoria Psicoestètica

Carles M. Espinalt (Biografia a la Viquipèdia)


SEPARAR UNIONISTES DE PATRIOTES

dijous, maig 7th, 2009

En Joaquim Auladell, mestre de mestres

En Joaquim Auladell, mestre de mestres

Espanyols funcionals

La «política» és un cau de «sorpreses» i xafardejant avui el web del Ministeri de l’Interior espanyol me n’he trobat dues de majúscules. Dos partits, més morts que vius si ens atenem al reduït nombre de militants —migradesa causada, en gran part, per l’afició d’expulsar a la dissidència— i de més que pobres resultats electorals, no sé com s’ho han fet però han aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a la propera contesa electoral europea.

Una llista la presenta Unió Valenciana [UV], pensava que ja no existien a causa del, de fa temps, transvasament constant i progressiu de militants i votants al PpE. De quin partit són els cinquanta electes que han signat els avals necessaris per a presentar la candidatura? Gaires possibilitats no n’hi ha: de principi no haurien de ser del PpE, perquè són la seua més directa competència; tal vegada són del Bloc? o d’Iniciativa?

Tampoc no em convencen els dos darrers. Ens queda res més? En aparença pot semblar inversemblant, però només ens queda el PsoE com a font dels avaladors d’UV. Atesa la llei —permet a qualsevol càrrec electe, sigui del territori o no, de signar l’aval— i perquè «sonin» com a valencians per a no despertar sospites, electes del PsoE a Catalunya podrien ser l’origen dels avals.

L’altra formació és el Partit Republicà Català [RC], presentant una llista sense suplents en la qual es traspua la dificultat per omplir els cinquanta noms necessaris: parelles, germans, fills, cosins, oncles… Però el sorprenent és la facilitat amb què han aconseguit els cinquanta avaladors. D’Esquerra? (ca, és d’on van marxar!), de CiU? del PpE? d’ICV? No me’ls imagino a cap d’aquests partits permetent als seus electes d’avalar RC.

Per més estrany ens sembli a primer cop d’ull, ens queda altra volta el PsoE. Posant-hi electes valencians, «sonen» com a catalans també, i tothom content. Quin interès hi podria tenir el PsoE a donar alè a RC? D’una banda, afeblir, encara més, el vot «destinat» a Esquerra i, fins i tot, a CiU; i de l’altra —més preocupant al meu entendre: jugada en vistes al 2010—, si RC aconseguís un mínim de vots presentable, posar-lo en situació de pretendre exigir parlar «de tu a tu» amb el Reagrupament d’en Carretero.

Potser tot plegat són elucubracions meues; és ben senzill de demostrar-ho, només cal que UV i RC mostrin públicament els noms dels electes avaladors de les respectives candidatures i si en cap dels casos no són del PsoE, doncs em veuré, amb molt de gust, obligat a rectificar. Però i si tinc raó? I si en Joaquim Auladell, amic de tantes batalles, també té raó? Us recomano, per a entendre una mica més on rauen i s’amaguen els espanyols funcionals de casa nostra, llegiu el seu article publicat avui a Anna Notícies. Sorprenent, oi? Molta feina tindrem a separar, amb nom i cognom, unionistes de patriotes.

Us ho avenço: el minut 93′ de l’independentisme català serà més d’infart que el d’ahir del Barça amb els anglesos.

TRES DIES D’ABRIL

diumenge, abril 19th, 2009

Tothom vol ser honorable diputat

El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.

Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.

Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s’ha molestat en investigar al registre?]

Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar), la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.

A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.

Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d’E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l’actual president d’E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.

L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones no per partits, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.

I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.

Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.

El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?

El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.

El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats …per «imperatiu» ètic o per manca d’identificació.]


CAROD I JUNQUERAS, FLORETES «EUROPEAS»

divendres, abril 17th, 2009

adhesiu de la campanya

adhesiu de la campanya

Campanya per la UEficialitat del català

El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.

Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…

Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…

Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.

Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!

De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.

M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.

CIA (núm. 2)

dimarts, març 17th, 2009
Portada per a la història

Portada per a la història

Casualitat o causalitat?

Remenava per casa amb l’inútil objectiu de fer net d’andròmines tal volta més inútils quan, esgotat per la meua incapacitat de decidir-me en llençar res, m’he assegut davant de la computadora. Dels diferents navegadors que hi ha instal·lats, cadascun té de pàgina inicial una publicació catalana digital; si pitjo el darrer incorporat, el Google Chrome m’obre la Portada de Nació Digital; el Firefox em mostra la de VilaWeb; a l’IE hi tinc Racó Català, etc.

A VilaWeb em crida l’atenció la notícia sobre la presentació del nou llibre d’un antic membre d’Action Directe, el tolosenc Jean-Marc Rouillan, greument malalt i encara pres a França, malgrat haver acomplert la condemna un cas similar al d’algun ex pres basc (o potser ja de nou pres)—. Llegeixo, textualment, al segon paràgraf:

«També fou en aquella època, als anys que va viure a Barcelona, que Jean-Marc Rouillan va editar una revista clandestina, CIA (Conspiration internationale anarchiste).»

I doncs? Just aquest matí, tot i remenant papers, he tingut a les mans el núm. 2 de CIA —en podeu veure la portada com a il·lustració d’aquest apunt—, és clar que no m’he vist amb cor de llençar-la, trenta-sis anys a la meua biblioteca! Ara bé, val a dir que traduir una notícia pot jugar una mala passada: el redactor s’ha pres al peu de la lletra el significat de CIA tal i com apareix a la notícia original escrita en francès. I els francesos, com els espanyols, ja ho sabeu que no són «nacionalistes», però per sistema ho tradueixen tot com si fos «seu». I passa el que passa…

CIA, com podeu veure, són les sigles de «Conspiración Internacional Anarquista», així, en espanyol, tal i com els internacionalistes defensors del suposat proletariat català entenien que era la seua «pròpia» llengua d’expressió. Dita revista l’editava el MIL, sigles que alguns diuen correspondre a un pretès «Movimiento Ibérico de Liberación», la qual cosa indicaria la participació d’algun infiltrat «nacionalista» —aquest cop sí, s’hi fa notar l’adjectiu «ibérico»— de la perifèria peninsular.

Rellegir, tants anys després, els texts d’aquest núm. 2 de CIA, m’ha resultat un exercici morbós: aquells escrits, millor dit, la repressió contra els autors d’aquells escrits dugueren a la mort —ha fet suara trenta-cinc anys— per garrot vil d’en Salvador Puig Antic. A primer cop d’ull sembla que els originals mecanoscrits foren composats amb una màquina que no tenia la merdosa «eñe», atès que apareix el circumflex «^» al damunt de l’ena. També m’adono que la persona que composà els texts no coneixia les regles d’accentuació en espanyol, tots els accents fa l’efecte hagin estat afegits a mà. Amb tot, aquesta semblança que dóna la publicació de ser feta i impresa a «l’exterior» pot ser una tàctica per a confondre els serveis d’intel·ligència: en aquell temps, en més d’un llibre o revista clandestins hi posàvem al peu «Imprès a Perpinyà» (per exemple), quan en realitat havíem enllestit la feina en algun taller de l’Eixampla barcelonina…

Us reprodueixo el «Sumario» d’aquest núm. 2 de CIA [20,6 x 13,2 cm, 64 pàgines + 4, portada bicolor; impressió a multicopista usant clixés electrònics dels originals reduïts de les il·lustracions i dels mecanoscrits; si no recordo malament aparegué a la tardor del 1973]: «Congreso del MIL: auto-disolucion (pàgs. 1 a 9); Italia: “le Brigate Rosse” (pàgs. 10 a 16); Contra el nacional-socialismo del IRA (pàgs. 17 a 50); La guerra civil (pàgs. 51 a 62); [i una historieta gràfica eròtica:] ¿Movimiento comunista? (pàgs. 63 a 66). És curiós remarcar el fet que el document més important, l’auto dissolució del MIL ocupa nou pàgines, mentre que intentar convèncer-nos que els patriotes irlandesos són uns nazis aliats del malvat Capital n’ocupa… trenta-quatre!

MORIR PER CATALUNYA

dilluns, gener 12th, 2009
escanear0002

Coberta de la biografia d'en Lluís Escaler

Lluís Escaler en la memòria

A voltes ens pot semblar haver estat els primers en pensar una determinada idea o escomès un fet. Gràcies a la història, la qual ens desmenteix en la majoria de casos, som conscients del nostre ignorant atreviment. Per a sort col·lectiva —dels patriotes vull dir—, venim de molt lluny com s’encarregà de demostrar en Francesc Ferrer Gironès en el seu magnífic El gran llibre per la independència. És per això mateix que avui vull ressenyar la monografia que demà, dimarts 13 de gener a les set de la tarda, es presenta al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

Es tracta del llibre Lluís Escaler, morir per Catalunya, fruit del curós —i amorós— treball de l’amic Josep Espunyes, poeta, escriptor i investigador, del qual ja n’he fet altres apunts sobre la seua activitat i treball de camp a la comarca on nasqué, l’Alt Urgell; precisament a resultes de la seua curiositat es topà amb la figura, per molts anys del tot ignorada, del patriota Lluís Escaler Espunyes (Oliana, 1897- Barcelona, 1939).

En Lluís Escaler a vint-i-cinc anys féu costat a en Francesc Macià en la fundació al CADCI, el 1922, d’Estat Català. Posteriorment, en desacord amb la política imperant favorable al pacte amb el republicanisme espanyol, se sortí d’Estat Català per fundar el 1931 i de la mà d’en Daniel Cardona, l’Agrupació Catalanista «Nosaltres Sols!», de la qual n’Escaler en seria el primer president. Per la seua disposició patriòtica, n’Escaler també fou membre directiu de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i del Centre Comarcal Lleidatà.

Català ben nascut, en Lluís Escaler com a més mostra d’amor patri, ens deixà un bon feix de blocs anotats a mà sobre lexicografia i tradicions i costums de la subcomarca de l’Urgellet, i un impagable «Diari de presó»; tot això ho trobareu al llibre del què us parlo, publicat per Pòrtic (Col·lecció «Testimonis») a les acaballes del 2008.

Per conèixer més sobre la figura d’aquest patriota redescobert, afusellat el 23 d’abril del 1939 per l’exèrcit espanyol d’ocupació al Camp de la Bota de Barcelona —actualment desaparegut sota l’eufemisme anomenat «Fòrum»— us convoco a la presentació de demà; no hi manqueu!

Centre Comarcal Lleidatà
Gran Via de les Corts Catalanes, 592, 1r (Barcelona)

dimarts 13 de gener, a les set de la tarda
presentació de Lluís Escaler, morir per Catalunya, a càrrec de
Josep Bellet
, president del CCL
Isidor Cònsul
, crític i escriptor, editor de Proa
Josep Espunyes
, autor de la biografia d’en Lluís Escaler

PROTOCOL ALLIBERADOR

dimarts, desembre 9th, 2008

Contra el patriotisme dels catalans, que naix del sentiment, poc s’hi valen raons, opressió o intents més o menys reeixits de genocidi. Des de fa gairebé sis-cents anys els patriotes resistim l’embat sistemàtic dels forasters. I dels de casa: els servils botiflers, de la mà i fent costat als unionistes amb Espanya o França i, alhora, llepaculs del Vaticà. Tres estats units per la mateixa raó de ser, pel comú odi a Catalunya, paral·lel al menyspreu de les llibertats. Ignorar aquesta realitat és negar una gran part de la Història de Catalunya, el combat secular en què un fil mai no trencat ens lliga amb les successives generacions de patriotes que han lluitat fins al darrer alè per a transmetre’ns la llavor de la rebel·lia, l’estima de la nostra tradició i la devoció a la llibertat.

En moments crucials el sentit polític d’uns pocs catalans s’ha imposat, amb tot l’encert, a l’individualisme que ens caracteritza. Patriotes amb provada i reconeguda capacitat directiva han estat capaços d’assolir l’objectiu fixat. Les minories dirigents que ens han dut al triomf són les que han sabut engrescar als seus contemporanis, sovint només amb dues eines a l’abast de tothom qui ho vulgui, el personal exemple de fidelitat a la Pàtria i enraonant clar i català. Ras i curt: donar la cara i pensar en català. Dites ferramentes, per la imposició d’interessats costums estrangers —l’anonimat dels incompetents, l’universalisme fal·laç, la mentida sistemàtica, el rapte de la veritat— són rovellades per manca d’ús, però sols cal voluntat per a posar-les al dia i fer-les bones avui com ho foren antany.

Amagar l’ou de l’imprescriptible dret de Catalunya de tornar a ésser un estat sobirà, rere de la suposada voluntat «majoritària», o de la «democràcia», o de la política del dia a dia (en diuen «real»: real ve de Borbó?), o d’altres galindaines, és la feina dels unionistes, pagats amb els nostres propis diners pels quins ens volen morts o, en defecte, esclaus. Els unionistes usen de totes les enganyifes hagudes i per haver, amb l’objectiu de distreure’ns, i ocupen amb fruïció els setials reservats als directius, les presidències i les secretaries executives d’entitats, organitzacions, partits, grans empreses públiques (o semi-públiques) i governs locals i regionals.

En aquest afany d’engalipar-nos, els unionistes fins i tot s’escuden amb desimboltura en la «defensa» de la «cultura» i la «llengua» catalanes, així, entre cometes. Quina cultura i quina llengua ens proposen? una cultura borda i mestissa, i una llengua empobrida i farcida d’estrangerismes. Molts catalans de cor hi cauen al parany teixit pels enemics i, pensant que així ens salven la cultura, i la llengua, encara ens les empobreixen i mistifiquen més. I el que és pitjor, despenent una gran quantitat de temps, d’esforços i de recursos que haurien de dedicar-se íntegrament a la lluita per a restituir-nos la Independència de Catalunya.

Amb la religió també els unionistes són els campions en fer passar bou per bèstia grossa. Han elevat als altars a acòlits de la catalanofòbia com si d’eximis patriotes es tractés. Als veritables capellans del poble, als patriotes, els desterren o els envien lluny de casa, o els tracten de bojos o d’incapaços idealistes. La jerarquia catòlica, sotmesa al poder estranger —i no em refereixo precisament al «celestial»― és obertament contrària al nostre existir, quan no decididament activa en la nostra liquidació col·lectiva. Al monestir de la muntanya sagrada de Catalunya, quants cops hi heu vist voleiar les nostres ensenyes? El summe pontífex es nega a parlar en llengua catalana amb la mateixa convicció que si la nostra fos la del diable.

Els unionistes, coneixedors com són —no ho oblidem mai, tenim l’enemic a casa!— del gran amor dels catalans a la llibertat i al progrés, també s’imposen a les organitzacions dites d’esquerra «independentista», entabanant a cor què vols a la nostra lluitadora joventut, desviant la seua atenció del sagrat combat per la llibertat de la Pàtria i reconduint el noble afany jovenívol de rebel·lia per viaranys estranys a la nostra salvació. Qualsevulla cosa els va bé per a mistificar i trair els catalans: que si el «racisme», que si l’«anti-americanisme», que si la «causa palestina», que si la lluita de «classes», que si el falsari «ecologisme», que si el «capital», que si la «fam»… Sempre les desgràcies, imaginàries o reals, dels altres les fan passar per davant de l’interès de Catalunya, i qui dia passa, any empeny…

El «catalanisme» —d’expressió regionalista— és camp adobat a l’unionisme. Es tracta, com a les passades monarquies i dictadures, del regionalisme «ben entès»; català espanyol, català francès, català papista, aquests són els paradigmes del bon fer unionista, que ens vol inculcar —perquè oblidem els originals— estranys trets «característics» dels catalans: posar la «i» espanyola entre cognoms (el català només n’usa un de cognom); començar la setmana en dilluns (quan ha de començar en diumenge), conrear la «igualtat» francesa (en què uns són més iguals que els altres); «combregar» de la mà de l’enemic o del seu ministre (d’un estat que ha promogut dues croades contra Catalunya)… en fi, per centenars, per milers d’exemples més que hi posés, no ens redimiria de la responsabilitat de cadascú en detectar-los, denunciar-los i suprimir-los.

I la gran i ja centenària estafa: l’«autonomia». L’autonomisme, que potser hauria estat un xic justificable al segle XIX, quin significat té al segle XXI? Doncs és en aquest punt on els unionistes més carn hi aboquen, atès que s’hi troben en la seua salsa, pactant i no complint, passant-se qualsevol capteniment dels catalans per l’entrecuix dels seus tribunals d’injustícia, tot brandant el sabre quan hom els hi desemmascara el llautó. L’autonomisme a hores d’ara, més que mai, és la màxima expressió de l’unionisme, és la negació de la Pàtria i la seua reducció a xocolata del lloro, fins arribar al no ser, que és a on ens volen reduir: a no ser res.

La inviable autonomia actual, després de trenta anys d’assajos inútils, és la prova fefaent que les persones i grups que la defensen són al servei dels unionistes, sinó ells mateixos unionistes. A l’autonomisme el patriota el combat per a finir-lo; mai, ni per error, reivindicar-lo, per més befa que ens facin, l’autèntica llufa és l’autonomia. Cap patriota no pot perdre-hi ni un segon del seu temps, ni un cèntim del seu patrimoni, ni un bri del seu pensament. Autonomisme és mantenir l’esquizofrènia, perpetuar l’esclavatge, inocular l’auto-odi,

Els patriotes tenim l’obligació de denunciar, amb nom i cognom, als unionistes infiltrats en les nostres organitzacions, en tots els estaments. Hem d’evitar de figurar o de ser presents en actes o manifestos, per més independentistes que se’ns presentin, si no en tenim la certesa que ho siguin. Aquests dies passats he vist com persones i organitzacions que ni de lluny han estat ni són partidàries de la Independència de Catalunya signaven i sortien a la fotografia en actes patriòtics. Com és possible que s’admeti l’engany i se li doni carta d’autenticitat? Com és possible que organitzacions patriòtiques, enlluernades pel miratge de la unitat d’acció, acullin com a propis als contraris, s’arrenglerin amb el mateix enemic?

Els fets succeïts els darrers trenta o quaranta anys demostren que cada cop que a les instàncies «unitàries» —en realitat unitaristes— s’hi han trobat una minoria d’unionistes i una majoria de patriotes, a la fi han estat els autonomistes, per pocs que fossin, els quins s’enduen el peix al cove, imposant les tesis retardadores i així ocultant la necessària reivindicació patriòtica. Fins i tot els unionistes han practicat el cop d’estat dins les organitzacions patriòtiques quan els hi semblava que se’ls anaven a traure del damunt i, en darrer terme, sota la traïdora crida a la «unitat», s’han fet els amos altre cop, i de nou han fet passar, als ulls de tothom, els patriotes com a submisos autonomistes.

Escatir, des del punt de vista patriòtic, si una persona, nom, símbol, organització, proposta d’acció, campanya, títol, etc., és o no és patriòtic, o dit d’altra manera, pot contribuir positivament a la Independència de Catalunya, serà més o menys complicat; amb tot és un exercici necessari que hem d’aplicar, en cadascun dels casos, per sistema. Atès que per ara no hi ha una Direcció patriòtica definida i amb cares conegudes, tot seguit estableixo un esbós de protocol —en ordre decreixent de prioritat— que ens pot ajudar a encertar en la tria quan decidim incorporar-nos a la lluita o ajudar amb la nostra aportació en cada cas concret.

Es tracta que mostri o contingui tots, part o almenys un dels següents conceptes numerats de l’1 al 7; la valoració s’obté sumant els nombres per ordre de prioritat, de manera que si conté o promou l’1 val set punts, el 2 sis punts, el 4 quatre punts, i així fins al 7, que en val un. La màxima puntuació possible és 28, i la mínima 1.

1. Voluntat de ser; reforçar el caràcter

2. Devolució dels Drets i Constitucions

3. Anhel de recuperar les Llibertats individuals i col·lectives

4. Pràctica del Tancament de Caixes

5. Ensenyar la Història i les Tradicions; redescobrir-les

6. Unitat d’acció; capteniment i fermesa

7. Defensa de la Cultura i de la Llengua

Per a guanyar ens calen Direcció, Mètode, Compromís i Disciplina i, per damunt de tot, Discernir. Preneu-vos el meu esbós com a base de partida si cal debatre’l, per a destriar patriotes d’unionistes, traure’ns la brossa del damunt i encertar el recte camí a la Independència de Catalunya.