Archive for the ‘Actualitat’ Category

PERQUÈ ANIRÉ A LA MANIFESTACIÓ

dijous, juliol 8th, 2010


Quedem al davant del Comèdia

Aquesta tarda de dijous, en la darrera reunió a la seu d’Òmnium, s’ha acordat els detalls definitius de la manifestació de dissabte 10 de juliol del 2010 entre els organitzadors (Òmnium Cultural, PDD, partits amb representació al Parlament —excepte «Ciudadanos» i PP—, EUiA, CUP i els sindicats CO, I-CSC i UGT). El poti-poti és servit.
La capçalera de la manifestació la formen quatre blocs:
1r) la policia al davant de tots, potser en furgonetes;
2n) el lema de la manifestació partit —a conveniència de la sucursal del PSOE a Catalunya, i no han assegurat la seua participació!— en dues pancartes que portaran membres d’Òmnium: a l’extrem dret «som una nació» i a l’extrem esquerre «nosaltres decidim», i al mig una gran bandera paral·lela al terra portada per nens darrere la qual s’arrenglerarien els actuals i els antics presidents de la Generalitat de Dalt i del Parlament del Parc;
3r) els caps dels partits i sindicats, enmig dels quals els de l’Òmnium;

4t) el més nombrós, format per dues-centes persones: els directius de les entitats adherides a la manifestació.
L’hora acordada per a començar la marxa és les sis de la tarda, a la cruïlla Passeig de Gràcia amb el Carrer d’Aragó. El 3r bloc duria una gran pancarta amb el lema sencer: «Som una nació. Nosaltres decidim». La manifestació s’acabarà a la Plaça de Tetuan.
Després dels quatre blocs esmentats de la capçalera, hi seguirien els socis d’Òmnium constituint el primer bloc del cos de la manifestació, amb tota la ciutadania que s’hi vulgui afegir; després anirien els blocs dels diferents partits i sindicats, situant-se al Passeig de Gràcia en direcció Nord, un rere l’altre, fins als Jardinets. Quan s’hagi acabat la manifestació probablement els concentrats de més amunt no hagin ni començat a moure’s.
Entre els convocadors i organitzadors hom s’adona d’una absència notable: l’Associació Reagrupament Independentista no hi és; tal vegada el mateix dissabte al matí decideixin —en plena 3a Assemblea de l’associació― afegir-se a la manifestació de la tarda. Així ho esperem molts reagrupats, altrament donaré estricta ordre a l’entitat bancària on pago (des de l’octubre del 2009) els rebuts mensuals d’RCat que deixin d’atendre’ls. Fins aquí hem arribat.
Aleshores, molts coneguts em demanen si, els quins volem l’Estat Català, hem de participar en una manifestació la qual en principi és per protestar d’un escapçament de l’estatutet de la vergonya. És cert que la convocatòria inicial i el mateix lema de la manifestació són del tot insubstancials i repetitius: que som una nació ho sabem prou, malgrat ho neguin els veïns; i això de nosaltres decidim, fins i tot les criatures ho saben: no és cert. Per exemple, no he decidit mai ser espanyol però figuro com a tal.

Ara bé, com a expectativa de futur a cada dia que passa més immediat, sí que podríem, tots plegats, exercir el dret de decidir i fer-ho positivament, deixant Espanya, separant-nos definitivament de la morta. En aquesta manifestació del proper dissabte els partidaris de la Independència de Catalunya superarem en
determinació i en nombre als autonomistes (o regionalistes, o unionistes, en fi, els interessats en seguir sotmesos a Espanya). És per això que aniré a la mani, perquè a la foto dels diaris de Madrid hi vull veure la pancarta de l’Estat Català! Una imatge val més que mil paraules i tots els estatutets: se’ls cauran els collons en terra i sabran, de totes totes, que s’hauran de buscar un nou «El Dorado», perquè de la nostra rifa no en tindran mai més números.
Així, tots els amics, i la gent d’Acte de Sobirania i de la Plataforma Sobirania i República, hem quedat a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gràcia, cantó Tibidabo / Llobregat —és a dir, davant mateix del Cine Comèdia— a les cinc de la tarda, sota una gran pancarta groga de 10 metres de llarg on hi figura, en lletres negres, el nostre determini: «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català».
Porteu estelades!

[actualització a les 03:00 del 9 de juliol: Acte de Sobirania han quedat finalment uns metres més amunt del Cine Comèdia, davant de la Borsa de Barcelona.]


OBJECCIÓ A ESPANYA

divendres, juny 18th, 2010

La periodista Montse Bassa («Política», TVE3) entrevistà
en Marc Belzunces dimecres 16 de juny a l’Espai VilaWeb

El patriota Marc Belzunces a la banqueta
dels acusats —com si fos un criminal— per
la seua objecció de consciència a Espanya

El proper dilluns 21 de juny, a tres quarts d’onze del matí en punt, ens trobarem a la porta del «Palau de Justícia» (Passeig de Lluís Companys, 14, Barcelona) per fer costat a en Marc Belzunces i entrar tots junts al judici que li faran a la Secció V de l’Audiència Provincial de Barcelona (primera planta). No hi podeu mancar!
Davall us copio el Dossier que repartim per assabentar dels fets a l’opinió catalana i lliurat també el migdia del passat dimecres, 16 de juny, durant la Roda de Premsa celebrada a l’Espai VilaWeb de Barcelona, amb la participació del mateix Marc, d’en Miquel Strubell en nom de la Fundació Catalunya-Fons, i amb la meua (encara que m’hagin silenciat… tot i haver afirmat, entre d’altres qüestions, que la campanya de suport va nàixer de dos blocaires de MésVilaWeb!).
Després, i sota el títol «Activitat social…» us he posat, només a tall de mostra, la relació d’algunes de les accions d’en Marc Belzunces —en ordre invers en el temps, començant per la més actual—, prova evident que és una persona altruista i compromesa amb Catalunya i amb la societat on viu.

1. Desenvolupament dels fets

9 de març de 2008: Eleccions espanyoles
La Junta electoral designa a Marc Belzunces, amb motiu de les eleccions generals espanyoles, com a Vocal 2 Suplent 2 de la Mesa electoral A de la secció 103 del districte 9 (Sant Andreu) de Barcelona, que es constituiria el 9 de març del 2008. Seguint la seva consciència i les seves conviccions ideològiques, Marc Belzunces no es presenta a la Mesa.

3 de juliol de 2008: Declaració davant de la Policia Judicial (Guàrdia Civil)
La Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Unitat Adscrita de Policia Judicial —Guàrdia Civil— cita Marc Belzunces a declarar el dia 3 de juliol, com a imputat de presumpte delicte electoral. Amb incidències a la porta per parlar català, Marc Belzunces s’acull al dret de no declarar davant el jutge i lliura a l’Instructor el següent text:

«En MARC BELZUNCES, amb NIF espanyol […], i ciutadà català, DECLARA:
»PRIMER.— Com a independentista català la meva consciència m’impedeix completament col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari.
»SEGON.— Això no s’ha d’entendre com una desentesa cap a la meva societat, la catalana. Si fossin unes eleccions nacionals o municipals, col·laboraria com a ciutadà català. No reconec com a pròpia la societat espanyola, ni en vull formar-ne part, per la qual cosa la meva consciència m’obliga a no participar en els actes pels quals se m’obliga a declarar.
»TERCER.— Des dels 12 anys tinc un fort compromís social, que ha implicat milers d’hores de dedicació sense rebre cap mena de retribució a canvi
[vegeu adjunt per a l’activitat social desenvolupada en els darrers anys]. Aquesta activitat, com a integrant de diverses associacions sense afany de lucre, ha estat reconeguda oficialment i públicament amb la concessió de dos premis nacionals per part de la Generalitat de Catalunya, i d’un premi a la qualitat de la feina desenvolupada per part de la Universitat de Barcelona. De la meva activitat social sense lucre se n’han beneficiat, directament o indirecta, milions de persones.»
QUART.— No m’he oposat en cap moment a que els meus conciutadans vulguin participar d’unes eleccions espanyoles. En cap moment s’ha d’interpretar com una oposició a la llibertat individual, però en justa correspondència demano a canvi el mateix.

»CINQUÈ.— Apel·lo a la legislació nacional, espanyola i internacional que reconeixen i defensen la llibertat de les persones, la llibertat de pensament i de consciència, el dret a la dignitat, l’oposició a actes degradants, el dret inviolable de la dignitat personal, el lliure desenvolupament de la personalitat, la llibertat d’ideologia, la integritat moral, el dret a l’honor i a la pròpia imatge; el dret a viure amb dignitat i l’oposició a qualsevol tipus de maltractament.

»SISÈ.— Que l’obligació de comparèixer a la Mesa electoral d’unes eleccions espanyoles atempta greument contra la meva LLIBERTAT, la meva PERSONALITAT, la meva DIGNITAT, la meva MORAL, la meva CONSCIÈNCIA, el meu HONOR, la meva IDEOLOGIA i la meva IMATGE PÚBLICA, sent a més una acte públic degradant i humiliant i un maltractament psicològic.
»SETÈ.— Que la LOREG, per la qual se m’obliga a declarar, no pot prevaldre per sobre dels drets i llibertats fonamentals abans esmentats.»Pels motius exposats cap coerció, multa o pena em farà complir cap mena de citació com la que m’obliga a declarar, per la qual cosa aquests mecanismes perden el seu valor i poden dur a la meva persona a un greu perjudici completament arbitrari. Tanmateix, no tinc cap més opció que acceptar les conseqüències derivades del que em dicta la meva consciència.
»Barcelona, Països Catalans, 3 de juliol del 2008.»

el mateix dia 3 de juliol de 2008: L’arquitecte Josep Blesa i l’editor Enric Borràs inicien un grup de suport per a la defensa d’en Marc Belzunces.

4 de setembre de 2008: L’advocada Marta Clapés, membre de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans (ACDDH), accepta la defensa del cas.

19 de setembre de 2008: Es transfereixen els fons recaptats pel grup de suport a la Fundació Catalunya-Fons la qual gestionarà els donatius per cobrir les despeses del procés.

15 de desembre de 2008: Diligències prèvies per delicte electoral (Jutjat d’Instrucció)
El Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona dicta interlocutòria d’incoació de les Diligències Prèvies per delicte electoral, assenyalant la declaració com a imputat de Marc Belzunces el dia 15-12-2008 a les 9.30 h del matí mitjançant una citació. L’objectiu de la citació és declarar davant del jutge.
Marc Belzunces, assistit per la seva advocada, es ratifica en l’escrit presentat i s’acull al seu dret a no declarar. Hi ha una concentració, per a fer costat al Marc, al davant mateix de l’edifici dels jutjats.

29 de maig de 2009: Acusació de la Fiscalia, judici a l’Audiència Provincial
Finalment, la Fiscalia sol·licita l’obertura de judici oral a l’Audiència Provincial de Barcelona i una pena de
22 dies de presó a substituir per 44 dies de multa a 18 euros/dia (792 EUR); 6 mesos de multa a 18 euros/dia (3.300 EUR), amb responsabilitat personal en cas d’impagament; inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant 2 anys i, finalment, a pagar les costes del procés. L’escrit d’acusació és en espanyol.
La defensa, al seu escrit, demana explícitament que el procediment es tramiti en català.

gener de 2010
En relació a la llengua del procediment la defensa demana fins a 5 vegades que la documentació es faci en llengua catalana, com ha sol·licitat l’acusat, d’acord amb la legislació vigent.
L’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia presenta una queixa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, mentre que l’advocada tramet una denúncia al Consell General del Poder Judicial. La Sala de Govern del TSJC aprova per unanimitat (26 de gener de 2010) recordar a tots els jutges i magistrats de Catalunya que han de respectar l’opció lingüística dels ciutadans, i s’envia l’acord a tots els tribunals i jutjats de Catalunya.
Tot i el pronunciament del TSJC, i el fet que l’acusat va sol·licitar que el procediment es tramités directament en català, l’Audiència Provincial de Barcelona envia la citació judicial original en espanyol, amb traducció al català (damunt de paper de fax).

data del judici
La Secció 5a de l’Audiència Provincial de Barcelona (Passeig de Lluís Companys, 14-16, Barcelona) fixa com a data de judici el dilluns 21 de juny a les 11 hores. El judici és públic.

2. Innovació del cas

Aquest representa el primer cas d’objecció de consciència electoral en què s’argumenten motius exclusivament independentistes.
La defensa ha cercat precedents de casos d’objecció electoral per motius independentistes, però no n’ha trobat. Existeixen casos de persones de moviments alternatius (anticapitalistes, etc.) on també s’exposaven motius independentistes de forma secundària.
Existeix, ja a nivell espanyol, jurisprudència del Tribunal Superior de casos d’objecció de consciència electoral relacionat amb anarquistes i testimonis de Jehovà. En tot cas, la legislació espanyola sobre objecció de consciència està mal regulada i amb jurisprudència contradictòria.
Així doncs, per primer cop un tribunal s’haurà de pronunciar sobre un cas d’objecció de consciència per motius independentistes.
La sentència de l’Audiència Provincial, si fos el cas, es podria recórrer al Tribunal Suprem espanyol.
La intenció de l’acusat es arribar fins al final, i la defensa cerca que el tribunal es pronunciï sobre el fons de la qüestió, i no només que no es condemni a l’acusat.

3. Desproporció de la pena

La pena prevista per la legislació en vigor és absolutament desproporcionada. Pensem que cal trobar una sortida legal per a aquests casos que no impliqui considerar als ciutadans uns delinqüents. De cap manera no s’hauria de considerar un delicte penal; en tot cas, una falta administrativa lleu.
Tanmateix, creiem que això no fa altra cosa que mostrar que les eleccions espanyoles es basen en la coacció i l’amenaça als ciutadans catalans. Són molts els ciutadans catalans que no voldrien col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles, però per por de les conseqüències no s’atreveixen a fer el pas.
D’altra banda, les consultes sobre la independència de Catalunya mostren que es poden organitzar unes eleccions mitjançant persones que accedeixin voluntàriament a col·laborar-hi, per identificació democràtica. Creiem que aquesta és la manera correcta d’organitzar unes eleccions, de manera que els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurement si col·laboren o no en l’organització d’unes eleccions espanyoles.
En aquest sentit, animem a tots els catalans que en un futur es trobin en aquesta situació a exercir el seu dret d’objecció de consciència.

4. Donacions

Estimem les despeses del procés judicial fins a l’Audiència Provincial de Barcelona en uns 7.000 euros.
Fins ara s’han recaptat 4.000 euros mitjançant donacions. Demanem ajut per a recaptar els 3.000 euros que manquen. Els donatius es poden fer a:

Beneficiari: Fundació Catalunya-Fons
Compte:
3025-0012-19-1400008332
Concepte:
Defensa Marc Belzunces

Per a transferències des de fora d’Espanya:

Iban: Es18 3025 0012 19 1400008332
Altra informació: Swift: cdenesbb

Dels recursos econòmics recaptats dependrà que es pugui arribar al Tribunal Suprem, si fos el cas. Si sobressin fons, es destinarien a casos semblants o a causes socials.

5. Contacte

Marc Belzunces: bloc: http://www.holoce.cat

Fundació Catalunya: http://www.fundaciocatalunya.org/

Grup de Suport (Enric Borràs): mòbil: 667976517

bloc: http://enricborras.cat


Activitat social d’en Marc Belzunces

2010: Membre de Sant Andreu Decideix i de Barcelona Decideix, on col·labora activament per organitzar la Consulta sobre la independència a la ciutat de Barcelona, bastint una administració electoral neutre i independent.
03/2009-11/2009: Membre del Bloc Gran del Sobiranisme (http://blocgran.cat/).
2008-Actualitat: Col·laborador del Cercle d’Estudis Sobiranistes, analitzant el suport social a la independència de Catalunya.
2007-Actualitat: Ambaixador per a l’àmbit lingüístic del català del portal internacional toponímic Geonames.org. http://www.geonames.org/team.html
2007-Actualitat: Membre de la International High IQ Society (http://www.highiqsociety.org/).
2007-Actualitat: Membre fundador de la campanya Sumem-nos al mapa per un Estat Propi (http://www.estatpropi.cat), encarregat de la cartografia de base i assessorament en temes de cartografia digital.
2006: Impulsor de la campanya Vota Independència. http://www.votaindependencia.org
2005-Actualitat: Editor i difusor de la Wikipedia en català. http://ca.wikipedia.org/wiki/Usuari:Marcbel
2005-Actualitat: Autor del bloc De l’Holoce estant. Rep més de 100.000 visites anuals.
2001-Actualitat: Membre de l’associació Softcatalà (http://www.softcatala.org):
– Premi Nacional d’Internet 2004 (Generalitat de Catalunya)
– Premi Nacional de Cultura 2005 (Generalitat de Catalunya)
– Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística 2005 (Universitat de Barcelona)
– Coordinador general de les Jornades sobre català i noves tecnologies (Softcatalà, Generalitat de Catalunya, UB, UPF, Xarxa Vives). I edició: 6-7/06/2003. II Edició: 1-2/04/2004. III Edició: 14-16/04/2005. http://www.softcatala.org/jornades
– Coordinador de l’equip de traducció del navegador Opera (versions 6 a 8) i traductor pral.
– Coordinador equip traducció al català de l’Skype i traductor principal per a la versió 1.0.
– Traductor al català del programa Cdex 1.51. http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:Cdex
– Membre de l’equip de traducció al català de l’OpenOffice.org. http://www.softcatala.org/wiki/OpenOffice.org
– Administrador i moderador dels fòrums de Softcatalà (dedicació parcial). http://www.softcatala.org/forum/
– Interlocutor amb la Fundació puntCAT, gestora del domini .cat. http://www.domini.cat
– Responsable d’El Rebost de programari en català
– Tresorer
Primera meitat dels 90: Membre de l’entitat excursionista CAM Nou Barris. Monitor d’escalada en roca, coordinador general del curset d’escalada en roca (1 edició), activitats socials diverses per Nou Barris.
Conferències, cursos, articles i altres documents
05/03/2008: Presentació, junt amb l’Alfons López Tena i el Roger Albinyana, de la segona part de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya a Òmnium Cultural. Aquesta part és dedicada als perfils sociològics dels independentistes, unionistes i indecisos. Ampli ressò als mitjans nacionals (Avui, El Punt, TV3, Catalunya Ràdio, ACN, Vilaweb, Racó Català,…) i espanyols (Europa Press, El Mundo, ABC…).
16/10/2008: Presentació, junt amb n’Alfons López Tena i el Roger Albinyana, de la primera part de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya a Òmnium Cultural. Ampli ressò als mitjans nacionals (Avui, El Punt, TV3, Catalunya Ràdio, ACN, Vilaweb, Racó Català,…) i espanyols (Europa Press, El Mundo, ABC…).
17/08/2008: Conferència, junt amb n’Alfons López Tena, a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada de Conflent presentant els resultats preliminars de l’estudi sobre el suport social a la independència de Catalunya (~150 assistents)
02/2008: Participació a la taula rodona Activisme independentista a la xarxa per a presentar EstatPropi.Cat, dins d’Els Dijous de l’Òmnium, Òmnium Cultural, Barcelona.
29/03/2007: Conferència El Google Earth com a eina de participació ciutadana. Marc Belzunces. IV Jornada de participació ciutadana, Banyoles. http://www.softcatala.org/
~marcbel/bloc/mbelzuncesbanyoles07.pdf

11/2006: Fascicle OpenOffice.org Writer i Calc. L’ofimàtica per a tothom. Quaderns de Formació Tecnològica. Marc Belzunces, Softcatalà. Edit Lin/Ajuntament de Barcelona.
http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/
0,4022,339756680_370128421_1,00.html

20/04/2006: Presentació Suport social a la independència de Catalunya, dins de la campanya Vota Independència, Girona.
22/03/2006: Presentació Suport social a la independència de Catalunya, Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona, dins de la campanya Vota Independència.
11/2005: Conferència Introducció a la traducció de l’OpenOffice.org mitjançant poEdit, dins de la MaratOO’o 2.0.1 de traducció de l’OpenOffice.org. Marc Belzunces. Burjassot, Universitat de València.
09/2005: Article L’aportació necessària de les institucions públiques a les TIC: recursos lingüístics lliures. Marc Belzunces, Softcatalà. http://www.softcatala.org/articles/article58.html.
L’article correspon a un petit informe lliurat a la Secretaria de Política Linguïstica, Generalitat de Catalunya.
16/05/2005: Parlament Conclusions de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies. Marc Belzunces, Coordinador General de les Jornades, Softcatalà.
16/05/2005: Atenció als usuaris durant la Festa d’Instal·lació en el marc de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
15/04/2005: Moderador de la conferència Assalt a la xarxa. La batalla decisiva dels mitjans de comunicació online en català. Rosa Franquet, catedràtica de comunicació audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona.
14/04/2005: Conferència Navegadors en català: Opera. Marc Belzunces, Softcatalà. Dins de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
14/04/2005: Parlament d’inauguració de les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
19/03/2005: Conferència Softcatalà, associació sense afany de lucre qeu fomenta l’ús del català a les TIC. Marc Belzunces Softcatalà. convidat per Òmnium Cultural de la Garrotxa, Olot.
02/2005: Conferència Introducció a la traducció de l’OpenOffice.org mitjançant poEdit, dins de la MaratOO’o 1.0 de traducció de l’OpenOffice.org. Marc Belzunces. Burjassot, Universitat de València.
01/04/2004: Parlament d’inauguració de les II Jornades sobre el català a les noves tecnologies.

10/2003: Article El Microsoft Office 2003 en català. Xavi Caballé, Marc Belzunces, i Jordi Mas.

http://www.softcatala.org/articles/article30.htm
10/2003: Article Instal·lació de les eines de correcció de català incloses al CD de l’Office 2003 per a Espanya. Xavi Caballé, Marc Belzunces, i Jordi Mas. http://www.softcatala.org/
articles/article30_2.htm

07/06/2003: Conferència Softcatalà, Una organització sense ànim de lucre que fomenta l’ús del català a les noves tecnologies, dins de la taula rodona Experiències en la traducció i localització de programari, I Jornades sobre el català a les noves tecnologies. Marc Belzunces, Softcatalà. http://www.
softcatala.org/jornades/ponencies/ponencies/003-softcatala.pdf

06/06/2003: Parlament d’inauguració de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.

Entrevistes
06/10/2008: Entrevista amb altres membres de Softcatalà a L’Internauta de Catalunya Ràdio, amb motiu del desè aniversari de Softcatalà. http://www.softcatala.org/~marcbel/
fitxers/InternautaSC10anys.mp3
02/10/2008: Entrevista junt amb en Jordi Mas a Vilaweb TV, amb motiu del desè aniversari de Softcatalà. http://www.vilaweb.cat/noticia?p_idcmp=3016787
02/10/2008: Entrevista a La Vanguardia Digital per a parlar de Softcatalà, amb motiu del seu desè aniversari. http://www.
lavanguardia.es/lv24h2007/20081002/53552280058.html

08/07/2008: Entrevista a Els Matins de TV3 per a parlar de la meva objecció de consciència electoral (a Espanya).
12/2007: Entrevista a la ràdio local La Plana Ràdio (Santa Bàrbara, Montsià), per a parlar de blocs, Softcatalà i bicicleta urbana. http://www.softcatala.org/~marcbel/bloc/laplanaradio.mp3
02/09/2007: Entrevistat pel setmanari Presència, per a parlar del Bicing. Presència s’encarta junt amb els diaris El Punt, Diari d’Andorra, Regió 7, Diari de Balears, El 3 de Vuit, Segre, El 9 Nou, Última Hora Menorca.
05/05/2007: Entrevista a L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar del portal EstatPropi.cat.
09/03/2007: Entrevista al diari Avui per a denunciar l’estat dels carrils bici de Barcelona. http://paper.avui.cat/article/
barcelona/49424/carril/bici/es/torna/una/gran.html

02/2007: Entrevista a Softcatalà. Revista Llengua i Ús, 37, Secretaria de Política Lingüística, Generalitat de Catalunya. http://www.softcatala.org/articles/article70.html
13/12/2006: Entrevista a La Malla Ràdio (COM Ràdio) per a parlar de les xifres d’audiència de Softcatalà.
13/09/2006: Entrevista a Vilaweb TV per a parlar del meu bloc De l’Holocè Estant. http://www.vilaweb.tv/?video=4445
29/04/2006: Participació al programa L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar del Google Earth.
http://www.edu365.cat/
eduradio/internauta/so/internauta060429_googleearth.mp3

25/04/2005Entrevista al programa Valor Afegit (C33) per a parlar del programa Skype i telefonia IP.
11/04/2005: Participació al programa L’Internauta (Catalunya Ràdio) per a parlar de Softcatalà i les III Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
10/2003: Entrevista al programa Catalunya Vespre (Catalunya Ràdio) per a parlar del Google en català.
06/06/2003: Entrevista al Telenotícies Migdia (TV3) com a Coordinador General de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
05/06/2003: Entrevista a La Malla Ràdio (COM Ràdio) com a Coordinador General de les I Jornades sobre el català a les noves tecnologies.
Anar al seu bloc:
http://blocs.mesvilaweb.com/marcbel

ESTIU DEL 1970 A CATALUNYA DEL NORD

dilluns, maig 3rd, 2010

 

Detall de la «Carte de France Argelès sur Mer nos. 5-6». El rectangle roig emmarca la situació del Priorat de Santa Maria del Vilar

Al Priorat de Santa Maria del Vilar

Prèvia obligada per l’entremaliada, malastruga casualitat. En l’apunt del 24 d’abril us comentava com havia fet coneixença, quaranta anys enrere, d’en Ricard Ballester. Ell mateix tres dies després em telefonà per a donar-me la mala nova de la mort a noranta anys de la seua mare, na Teresa Bayà Giró, vídua d’en Joan Ballester Canals. Na Teresa, potser per deformació professional de mare de quatre nois i una noia, afillava amb facilitat als fill d’altri, i en tenia conseqüent cura: «Enric, ja has esmorzat?» em demanava sempre en veure’m entrar a la Llibreria Públia quan els duia alguna comanda llibresca.
Recordo, d’anys abans de ser editor, més d’un agraït berenar ofert per l’amatent Teresa al pis familiar dels Ballester al barceloní Carrer de Sepúlveda, núm. 95: una altra casualitat (o no?), el pis on també hi visqué el president màrtir, en Lluís Companys. Na Teresa de jove era cantaire de l’Orfeó Gracienc i al juliol del 1936 assajaria al Palau de la Música Catalana sota la direcció del mestre Pau Casals, per última vegada abans ell no marxés a l’exili. Una gernació de parents i d’amics la vam acomiadar dijous passat al Tanatori de Granollers, on fou incinerada; ara na Teresa Bayà és al nostre pensament.
Tornem al camp de treball de l’estiu del 1970 de què us parlava a l’apunt anterior. Fou al Priorat de Santa Maria del Vilar —tocant al Mas Ribes—, a dos quilòmetres al Sud de Vilallonga dels Monts, municipi al qual pertany. Malgrat el sol quasi vertical propi de l’estació, recordo l’indret força obac atès que és al vessant Nord de l’Albera; algun barranc nascut a les envistes del Puig Neulós ens aportava aigua fresca. Fèiem vida al priorat, la cuina a l’aire lliure era a tocar del gran foc de camp.
De la feta avorriria per sempre les magnífiques sardines de Banyuls de la Marenda, cuites amb enormes graelles damunt la brasa a mesura que ens les menjàvem i, també —incògnita fins aleshores per a molts de nosaltres—, una curiosa menja alsaciana, la xucrut [«sürkrüt»]; qui en volia se la posava al plat directament dels bidons on fermentava aquella agra barreja de col salada, i hi afegíem trossos de porc enllaunat; gairebé tots els dies dinàvem i sopàvem el mateix.
El treball físic i la nostra jovenesa no ens impedien la xerinola totes les nits al voltant del foc i, fet el silenci, encara s’oia un rum-rum tot i embotits als sacs de dormir; gens dormilega de mena aquells dies no aclucaria els ulls enllà de tres o quatre hores diàries i més d’una nit fou blanca. Per dites raons hi havia tanta gana que no em vaig adonar del meu renunci fins ben retornat a casa, quan un dia a la mare se li acudí de fer sardines… quines basques!
Als vinguts del Sud, allà al Vilar ens semblava estar a un altre planeta i, fet i fet, érem només a un tret de pedra de Cantallops o, més proper, a set passes del Castell de Requesens. Ens trobàvem sota la influència de la despòtica ratlla que enguany farà 351 anys esquarteraria la Pàtria i justificaria la veritable raó de ser de França i d’Espanya: és prou sabut, només existeixen per la nostra tossuderia en no donar-nos.
[Haig de fer un apart al cas, un greu advertiment que no ningú ha assenyalat. A l’etern valedor d’aquests estats veïns que ens empresonen —l’un «molt catòlic» i «cristianíssim» l’altre, bressol i solar dels Borbó respectivament—, al pitjor enemic de Catalunya, és a dir el Papat, no se l’hi ha acudit altra pontifícia «gràcia» de decidir consagrar el temple de la Sagrada Família del Cap i Casal el 7 de novembre, el mateix dia de l’aniversari de l’infame tractat que ens dividí als catalans i encara avui ens separa. Després de vuit-cents anys de patir la papista catalanofòbia no en podíem esperar altra cosa dels malignes fills de la lloba; per a assegurar la jugada i ens empasséssim el gripau, del cau romà arribà expressament a Barcelona el passat 26 d’abril el secretari d’estat del Vaticà, Bertone.]
Les activitats «lúdiques» extra promeses en atenció al nostre voluntari esforç serien, si més no, curioses. Una fou la inoblidable excursió al Bosc de les Colomates, una antiquíssima forest de faigs i roures on em sentí transportat a centenars d’anys enrere, a l’època dels dracs nostrats, sensació confirmada quan en retornar passaríem al peu de la imponent Torre de la Maçana, feta construir pel mateix rei Jaume III de Mallorca. Prop de la Font de les Colomates, al clos de l’Esquellada, civilons espanyols i gendarmes francesos —aleshores alguns ja eren fills d’exiliats espanyols— tenien (tenen?) el costum de trobar-se cada any per a cruspir-se plegats, en «torera companyonia», una catalana i salvatge vaca de l’Albera, això sí, no abatuda pas amb estoc, ans a ràfegues de «naranjero»…
Una altra activitat «lúdica» fou la visita guiada pel seu mateix creador, el farmacèutic Josep Deloncle (pare del conservador actual ), al Museu de la Casa Pairal Catalana del Castellet de Perpinyà on, amb gran sorpresa nostra, hi lluïa al capdamunt de la torre del castell una gran bandera comtal, les glorioses «quatre barres» que mai no vèiem onejar al Sud, ni que fóra amb aquella folklòrica liberalitat gavatxa. En Deloncle en persona, ferm puntal del Barri de Sant Jaume de Perpinyà, el bressol dels gitanos catalans del Nord, ens faria el recorregut i les explicacions de totes les estances i ambients de la Casa Pairal, un molt interessant museu d’antropologia; per cert, és a punt de desaparèixer, almenys en la seua actual ubicació.
La més estranya —per a molts dels companys del camp de treball— de les activitats «lúdiques» serien les sessions d’entrenament a càrrec d’un mercenari expert en arts marcials. A mi em semblava la cosa més normal del món que als catalans se’ns ensenyés a defensar-nos i, per què no? a atacar si arribava el cas. Jovencell no tarat encara pel «no t’hi emboliquis» no patia pas la por cerval dels majors, i vaig fruir de valent, a risc que el vell mercenari en qüestió —havia sobreviscut a la derrota francesa de Dien Bien Fu però era ben boig— em matés a plantofades.
Vull parlar-vos de la il·lustració. És un detall del paratge on era el camp de treball marcat sobre un dels mapes que m’afeccionaria a col·leccionar d’ençà la meva primera estada a Catalunya del Nord: de l’Institut Géographique National (París), fotogrametria revisada sobre el terreny el 1964 i declinació magnètica fixada el 1966; escala 1:25.000, les corbes de nivell (dalt de la ratlla) són cada 10 metres i cada 20 (sota de la ratlla separadora). Tots els cops que hi pujava, a una llibreria de Perpinyà me’n comprava un; quan en tenia dos o més de contigus, retallant-ne els marges per eliminar destorbs i «blancs», els enganxava. Amb la parcial col·lecció dels mapes francesos tindria la cartografia detallada dels dos vessants a tocar de la frontera estatal des de l’Albera al Pirineu d’Osca (ben plegada, formant 3 o 4 conjunts de mapes enganxats, mesurava 3 x 9 x 14 centímetres, com una cartera de butxaca gruixuda; els conservo gairebé tots!). Anys a venir la meua afició em seria força útil…
Abans de comentar-vos més vivències mogut per la lectura del llibre sobre el FAC, em cal fer palès que l’ànima, el ver organitzador i el cervell d’aquella «operació» de germanor per a joves catalans dels dos vessants fou en Gilbert Grau Salvat, d’Elna (Rosselló). Ni amb un ni amb deu apunts que us en fes n’hi hauria prou per a copsar com escauria la personalitat d’aquest patriota extraordinari, injustament maltractat i oblidat pels mateixos a qui ajudaria sense límit, arriscant les pròpies vida i llibertat i les de la dona i filles: oferint-los casa, plat a taula i mantenint-los el temps que calgués als perseguits de l’altre cantó, pagant-ho tot de la pròpia butxaca —fins al punt d’haver d’empenyorar-se—. A en Gilbert espero poder-li retre l’homenatge degut.

 

SABOTATGES PER LA INDEPENDÈNCIA

dissabte, abril 24th, 2010


Un llibre esperat i necessari

L’apressada lectura del llibre d’en Blai Manté publicat per Editorial Base sobre el Front d’Alliberament Català [FAC] que duu el subtítol amb què encapçalo aquest apunt i em van regalar ahir, diada de sant Jordi gloriós, m’ha fet reviure, arran d’uns comentaris del mateix Carles Garcia Solé, un episodi molt llunyà el qual marcaria indeleblement la meua existència fins a aspectes potser encara avui no reconeguts.
L’estiu del 1970 tenia 14 anys i vaig passar uns dies inoblidables a la comarca del Rosselló, a l’Albera, en un camp de treball organitzat pel motiu «oficial» de reconstruir un priorat l’origen del qual es remuntava al segle IX —si més no era tot el què en sabíem la majoria dels quins hi participaríem—.
«Sempre a punt!» alguns dels membres de la Patrulla Cobres de la Secció de l’Agrupament Escolta [AE] Pere Rosselló Aixet (AE adscrit a la Institució Boy Scouts de Catalunya [BSC]) ens afegiríem amb entusiasme a fer servei per a la recuperació d’una part del patrimoni de Catalunya i tot això només a canvi del menjar i de la possible participació en alguna activitat lúdica «extra» encara per definir…
Per mitjà d’un dels responsables de BSC, en Jordi Castellà, qui ens en féu la propaganda, tinguérem coneixement d’aquella empresa i del lloc on se’ns informaria dels detalls al cas, al barceloní local del Casal de Montserrat. En dita trobada informativa fou on coneguí a en Ricard, el fill gran del llibreter Joan Ballester Canals, a en Nemesi Solà (de l’Associació Focs de Sant Joan) i a d’altres patriotes com els esmentats.
Al casal els organitzadors del camp de treball ens donarien la llista d’objectes d’intendència a portar, instruccions per a obtenir les autoritzacions paternes i els permisos policíacs necessaris per a poder creuar la ratlla estatal (una bona colla érem menors d’edat); i, sense que ens n’adonéssim, d’una manera subtil començarien a separar —en dos grups no visibles— el pallús menfotisme del gra patriòtic.
Me n’oblido d’assenyalar un detall: fa quaranta anys el dictador i el seu sistema —el franquisme potser en la forma no, però en el fons encara cueja— eren prou vius, per això és probable que als lectors més joves us sorprengui algun comport, «al·lucineu» per determinada situació o no entengueu una frase. No us esteu de demanar-me l’aclariment que convingui!
Quan remembres fets de la infantesa, de l’adolescència incipient, a la llum de les experiències i coneixements adquirits al llarg de la vida t’adones del perquè de certes situacions o «coincidències», potser no ho eren tant com semblava… No era pas cap casualitat que jo fos escolta des dels vuit anys, no ho era pas tampoc la meva filiació a l’escoltisme català laic el qual, per a sort meua, tenia a Gràcia un agrupament relativament proper al domicili familiar.
I, parlant de casualitats que no ho eren pas, també convé saber detalls de com anaven les coses, del gran engany a què el comunisme sotmès al
«diktat» de l’espanyolisme ens tenia —encara hi té a massa catalans!— a la joventut compromesa en la lluita per la llibertat de Catalunya. Als catorze anys no podia saber que l’aparició o la desaparició de caps d’unitat de l’agrupament eren estretament vinculades a la seva pertinença a una determinada organització política teledirigida des de Mosca via Madrid.
Cap casualitat en el fet que els mateixos caps de l’AE al qual pertanyia havien oblidat d’informar-nos del camp de treball a Catalunya del Nord; per a ells era evident —a fi de «salvar-nos» de caure en mans del catalanisme petit burgès, liberal, capitalista i pro sionista— calia ocultar la nota la qual vaig poder llegir en un descuit del cap: em vaig així assabentar d’aquella preuada sol·licitud i temps em mancaria per a presentarme a l’acte informatiu.
I el més curiós de tot plegat fou aprendre de desconeguts a dos-cents quilòmetres de Barcelona que el cap escolta de Catalunya era l’eximi professor en Josep Maria Batista Roca, malgrat viure a l’exili a la Gran Bretanya i malgrat la traïció d’un mossèn ex deixeble seu qui aprofità la seva impossibilitat d’exercir l’autoritat —a causa de la llunyania física i de la persecució que patia dels espanyols pel fet de ser patriota— per a trencar la unitat de l’escoltisme català enduent-se l’aigua al molí de l’església vaticana que havia signat, i encara manté!, aquell concordat anti català amb l’estat espanyol amb què Franco es considerà suficient beneït per a menar la tercera croada de l’església papista contra Catalunya.
Aprenguí que fou el mateix president màrtir en Lluís Companys qui nomenaria, amb el decret d’unificació del 1936, com a cap de tots els escoltes catalans a en Batista. En aquell venturós estiu del 1970, i desconeixent-ne la seua secreta filiació, encaixaria les mans d’uns joves patriotes també vinculats al meu cap no per ser escoltes, sinó per la seva pertinença al FAC. Poc després tindria l’honor de poder estrènyer la mà del mateix Josep Maria Batista Roca, però això és part d’un altre episodi i, tal vegada, el comenti un altre dia.

 

HERIBERT BARRERA: AL PEU DEL CANÓ

dilluns, abril 19th, 2010

  

«Al homes lliures que moriren en la guerra contra Espanya per la Llibertat dels altres», llegenda al Monument als Herois de la Guerra de Cuba, a l’entrada Sud-Est del Central Park de Nova York, just al davant del Monument a Colom…

 
A un amic, lector impenitent

Després de cinc mesos de silenci, amb tants de cops mossegant-me els dits els quals d’esma, tot sols, acaronaven les tecles amb l’evident intenció d’iniciar un nou apunt, ara em costa de tornar a feinejar al bloc.
I a què ha estat degut aquest capteniment? Cert és, m’ho repetien ara i adés: «amb la boca tancada ets més bufó». A més a més m’ha influït allò de: «tots aquests que vénen de cara circulen en sentit contrari o —el dubte raonable— sóc jo qui va en la direcció errada?».
També hi ha, encara, la necessitat de distància, la mínima llunyania possible per a observar sense influir, per a no modificar —amb la simple presència— allò a estudiar. Una distància aplicada també als mitjans de «comunicació» per a evitar-me el «soroll» destorbador, la influència del tema de moda, la borda intoxicació…
Amb tot aquest bagatge el dijous 15 d’abril, l’endemà del 79è aniversari de la proclamació de la III República catalana, tenia cita al nou despatx del president Heribert Barrera: quin despatx! Una biblioteca seria més propi, a la sala gran i adaptada a una paret de deu metres de llarg, una prestatgeria amb escala mòbil per a facilitar l’accés al capdamunt; la resta de parets i les altres cambres, farcides de prestatgeries també a mig omplir, una taula enorme amb tot de piles de llibres amb rètols indicatius per a la seva classificació. Prou ens costà de trobar dues cadires per asseure’ns durant els sis quarts de conversa.
Escoltar en Barrera és sempre un plaer i font de coneixements. Després dels inicials i mutus «com esteu?, què feu?» i les respostes al cas, de sobte ens sorprenguérem, tots dos alhora, en confessar a l’altre: «fa tants de mesos que callo, no dic res públicament… ». Pronunciar exactament el mateix pensament i al mateix instant no podia ser una casualitat, ho dúiem ambdós al pap, i així ho amollàrem per a iniciar el tema que ens [pre]ocupava: «…no sigui dit, per haver parlat, he estat la causa de tal fracàs o de tal altre trencament».
I això és tot el que diré de la trobada, i així és com estem, expectants.

 

VINT-I-CINC ANYS

dimecres, març 24th, 2010

 

estelada (c) Enric Borràs

«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.
»

  Enric Borràs Cubells

Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985

patriota i editor

En el 25è aniversari del seu traspàs,
família i amics el tenim al cor i al pensament

 

[aquesta esquela surt al diari Avui d’avui]

 

INTERLUDI: VIUSÀ I GALÍ

dimarts, novembre 17th, 2009

Dos patriotes en la memòria

Dos patriotes en la memòria

Lectura patriòtica

Entremig de la maregassa —per ara no passa a pitjor— de l’alarma generada per les notícies sobre la que en el futur coneixerem com a «època de la corrupció socialitzada» (la qual ha esquitxat fins a persones força lluny de ser tingudes per psoecialistes), m’he permès fugir d’estudi en un interludi lector de llibres sobre format «paper», en fi, llibres com els de tota la vida. Ara que els nanos ja disposen de llibres de text «digitals» començo a dubtar de com dir el nom actual de la cosa, atès que digitals també ho eren els d’abans, o com passàvem les pàgines llegides sinó amb els dits?

Una de les novetats a comentar aparegué a finals d’agost i és obra de l’estudiosa Núria Rius Vernet, dedicada a la recerca i divulgació d’artistes catalanes, i es titula Manuel Viusà i Gertrudis Galí; potser el subtítol és més aclaridor pels qui no n’havien sentit a parlar: «Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili»; encara que jo hi hauria posat, en l’intent d’assolir la difícil perfecció, «Una parella de patriotes catalans que també foren artistes».

Sí, és indubtable que eren artistes na Galí i en Viusà. Ara bé, allò que els caracteritzà no fou només el conreu de l’art —preferentment l’una com a escultora i l’altre com a pintor—, sinó l’exili, un exili que no seria motivat, com el de molts altres artistes, per la recerca de noves experiències o tendències. No, l’exili forçat de la parella en qüestió, era pel just amor a la Pàtria. Després de trenta anys d’exili, l’urc dels genocides catalanofòbics espanyols no es deturaria per foteses com la «frontera», els perseguiria més enllà i causaria el 1979 l’internament a la presó parisenca de la Santé d’en Manuel Viusà.

Per a vergonya del president espanyol Suárez i del seu sicari i ministre Rodolfo Martín Villa, el mateix fiscal francès que l’havia d’encalçar, faria un panegíric de l’acusat, quedant immediatament en llibertat. Després d’aquella detenció i per seguretat personal la parella es traslladà a Veneçuela, d’on als cinc anys sortirien, per establir-s’hi, cap a Andorra. Allà, i en memòria de la filla Núria i la néta Meritxell, la parella d’artistes endegarien el Centre de Gravat d’Encamp, on ensenyaren a diversos artistes durant anys.

Al llibre es destaca l’obra de maduresa de Gertrudis Galí amb un capítol especial. També convé assenyalar que és de lectura amena, té molta informació i conté al mig un plec de vint-i-quatre pàgines (sense numerar) imprès a quatre tintes amb reproduccions de les obres més importants d’ambdós artistes. Se m’ha fet curt i us el recomano. Només em resta assenyalar un fet que m’ha arribat a l’orella i m’esborrona: dos molt famosos cantautors catalans als quals el mateix Viusà facilità l’estada i l’actuació a París quan no ningú els coneixia, li ho han agraït —ni que sigui post mortem— negant-se a fer cap mena de declaració per a enriquir, amb el testimoni personal, la redacció del llibre.

No fos el cas que el Garsón els acusés de terroristes… Xati, va: Verges no sou!

LES CORRUPCIONS – III

dissabte, novembre 14th, 2009

Vicent Sanchis signa com a "periodista"

Vicent Sanchis signa com a "periodista"

Amb cinc sous què fàcil és
jutjar sobre el bé i el mal

Al senyor Vicent Sanchis li ha costat quasi un mes i mig fer l’article de «fons» sobre Reagrupament Independentista d’ençà que me’l trobí a l’Assemblea d’RCat el passat 3 d’octubre. A Vicent Sanchis el conec des de les primeries dels anys vuitantes del segle passat quan, com a comercial de la revista El Temps, em visitava per a vendre’m espai publicitari en el dit setmanari (quina cosa, aquesta faceta la menysté al seu ridículum).

Fa pocs dies al senyor Vicent Sanchis un Jurat (on hi ha treballadors a les seus ordres) d’un premi convocat pel seu antic patró li ha donat un «Octubre» d’assaig, en una festassa que es fa al nou edifici que els catalans li hem pagat —i li continuarem pagant si el bon déu no hi posa remei— a Eliseu Climent, l’«activista cultural» més subvencionat, sigui pels governs pujolistes o pels tristspartits, en tota la història de la «repartidora» —directament: menjadora— de la Generalitat de Dalt.

Això de donar-se premis els uns als altres és un esport practicat per la gent «ben situada», és a dir, tu ets membre d’aquest jurat, aquell és patró d’aquella fundació, el de més enllà és coordinador d’una ong a la moda, etc.; tu em premies a mi, jo premio a aquell i aquell et premia a tu. El cas és sortir a les notícies pel motiu que sigui, però si és per una cosa agraïda com un premi i hom pot lluir medalla, millor que no pas si és per haver «confessat» els pecats al …jutge. Amb tot sempre he pensat que malparlar d’algú, si aquest algú cerca notorietat pública, ja li està bé. El pitjor que li pots fer a un que vol figurar és no parlar-ne, fer-li el buit, com si no existís.

Ara m’he perdut: per què us he començat parlant de Vicent Sanchis? Ah, sí, per l’article que ha publicat aquest dissabte al diari que dirigia fins no fa gaire. És el típic article «caramel farcit», aparentment dolç per fora i amb una bossa de merda pudenta a l’interior; titulat «Els punts dèbils de Reagrupament» en realitat és un atac a la línia de flotació d’en Joan Carretero. I quin mal li ha fet en Carretero al valencià?

Potser és que Carretero no li ha donat cap premi? home, temps al temps, quina poca paciència! Potser és que Carretero no li ha volgut riure les gràcies a algun o a tots els seus amos? Calent, calent, però poc hi fa quin sigui el veritable motiu o incitador d’aquest article d’encàrrec. Hi ha, des de la presentació pública de Reagrupament, una conspiració que avança en dos sentits paral·lels: negar-li a la nostra associació l’espai que li pertoca als mitjans de comunicació, i influir, a través d’«independents» suposats i d’«independentistes» encara més suposats, en el rumb i les decisions que prengui o hagi de prendre Rcat.

Per exemple Sanchis —vice president primer de Mòmium Cultural, professor de la Pompeu Fabra, director de continguts del Grup Cultura O3 …i també director de Barça TV—, per a fer quedar bé a en Joan Laporta, desmereix Carretero. A Laporta no li cal aquesta classe de «defensa», prou que en sap tot sol de defensar-se —i, sigui dit de passada, de fer pujar la seua cotització a la subhasta dels postulants a polítics «a veure qui dóna més per la meua fitxa»—. Vicent Sanchis diu que «Carretero no ha aconseguit […] projectar cap a la societat una imatge de líder segur», i a causa d’això «Reagrupament pot quedar condemnat a la marginalitat».

Però el «periodista» no en té prou, i acusa a en Joan Carretero d’inconsistent ideològic perquè «es redueix a un únic manament: proclamar la Independència [de Catalunya, es deixa Sanchis interessat]». Vaja vaja, Vicentet, voler la Independència de Catalunya és inconsistent? Què és consistent per al senyor Sanchis, el sou que com a president de l’Editora del diari Avui li paguen els espanyols Conde i Planeta? Ben segur que d’això es tracta, de sous i de prebendes (pels serveis prestats i pels que encara ha de prestar), els quals cal defensar «a capa y espada» de la Independència de Catalunya, de la Regeneració Política i dels independents de pensament i d’acció com en Joan Carretero.

LES CORRUPCIONS – II

dijous, novembre 12th, 2009

l'espanyola, una república insolvent

l'espanyola, una república insolvent

Una manera «legal» de fer volar bitllets

Fa uns cinc anys em telefonà una desconeguda demanant-me aixopluc per a una nova associació, sense mitjans materials per a pagar-se res. Es tractava de l’Agrupació de Perjudicats per la Incautació [sic] del Govern Franquista [APIGF], l’objectiu de la qual és aconseguir que l’actual govern espanyol pagui el contravalor en euros dels diners de curs legal emesos per la República espanyola i confiscats pel govern franquista espanyol (Burgos, decrets del 27 d’agost del 1938).

Els pocs sobrevivents que encara guarden el rebut lliurat per les autoritats franquistes espanyoles pel «paper moneda emès per l’enemic», mai no han aconseguit recuperar els seus estalvis. Aquells rebuts o vals han passat de generació en generació tot esperant de ser bescanviats, ni que sigui pels néts o renéts dels seus originals posseïdors. El famós «estat de dret espanyol», no sols és incapaç de defensar uns pescadors, sinó que actua en contra del mateix «dret» el qual se suposa li dóna justificació i carta d’estat…

Aquella bona dona que em telefonà fa cinc anys es diu Lídia i és filla de na Montserrat Capdevila, qui té uns dels rebuts mai no cobrats i és presidenta de l’APIGF. Vaig parlar amb el president —abans de ser sotmès definitivament a la UGT— del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria [CADCI] i em donà el vist-i-plau per a que l’APIGF usés del despatx del CADCI per a les seues necessitats de Secretaria i com a lloc de trobada.

Des d’aleshores la Lídia Jiménez Capdevila em té informat de les novetats al cas de la seua associació. Pels estudis d’una historiadora, sembla que l’operació de confiscació franquista del paper moneda republicà espanyol obeïa a l’interès dels colpistes d’evitar que fos admès en les transaccions amb tercers països, la qual cosa seria a l’origen de la necessitat del govern espanyol d’aleshores de vendre’s les reserves d’or del Banc d’Espanya, per així poder comerciar amb l’exterior.

Una pesseta d’abans del 18 de juliol del 1936 ara tindria un valor superior a dos eurons i mig, és a dir, mil pessetes d’aquella època avui serien, i sense comptar els interessos, més de 2.500 eurons! Els quatre gats associats fa cinc anys a l’APIGF ara són milers i disposats, si el govern espanyol no els retorna allò que és seu, a dur el cas als tribunals internacionals si convé. La corrupció, a Espanya, comença dins del mateix estat.

LES CORRUPCIONS – I

dimarts, novembre 10th, 2009
matrícula i núm. de vehicle

matrícula i núm. del vehicle

Corruptela o corrupció «menor»

Les dades, les imatges i la seua ordenació (excepte la d’ací damunt), les situacions, les marques, les matrícules, etc., del reportatge fotogràfic de més avall són autèntiques. Només els pensaments és un eufemisme per a entendre’ns del protagonista, el «treballador» de FCC, i els diàlegs amb terceres persones són fruit de la meua imaginació; amb tot, és prou sabut que la realitat sempre supera a la ficció, tingueu-ho en compte i sigueu prou generosos en jutjar la meua pobra aportació literària.

Dissabte 7 de novembre del 2009, ex Vila de Gràcia (Barcelona), un quart i mig d’una del migdia. Guaito pel balcó i observo una situació increïble: no me n’he adonat com ha pogut entaforar-se el camió de BCNeta! de la Divisió de Medi Ambient de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) al damunt de la vorera de «mar» de la Travessera de Gràcia, a tocar de la vorera «Llobregat» del Carrer Gran de Gràcia, barrant gairebé el pas als vianants que van i vénen per la Travessera i impedint l’accés al post de l’ONCE; fixeu-vos també en el vehicle Seat vermellenc aparcat al damunt de la graella groga (la qual indica que no pots ni aturar-t’hi al damunt!). Penso en l’única possibilitat física d’encabir-s’hi el camió on és ara: reculant pel gual del pas de vianants del Carrer Gran…

ecologia i sostenibilitat són les divises iniciàtiques

ecologia i sostenibilitat són les divises iniciàtiques

El xofer i encarregat del camió de BCNeta! no hi és; la dona gran amb una bossa groga l’espera en va, tot cercant-lo amb la mirada Travessera enllà. Una hora després finalment apareix el «treballador» uniformat, amb el diari ben doblegat a la mateixa mà on hi té la cigarreta i acompanyat d’un seu amic. L’esmorzar ha estat d’upa i amb la panxona reomplerta de cervesa fa bo de passejar per la voravia tot petant la xerrada. I la feina? [abans de respondre a una pregunta tan difícil, a l’interessat li caldria de saber què és «feina»?]

uiii, que bona la cervesa, hips!

uiii, què bona la cerveseta, hips!

Doncs, sí, home, el que jo et digui, omples el ridículum per a Fomento de Construcciones y Contratas i, al final, on et demana quin lloc de treball vols, a «Observaciones» hi escrius «militante del Partido en Barcelona». No cal ni posar de quin Partido ets, ells ja ho saben. Ara m’has d’omplir la sol·licitud d’ingrés al Partido, te la tramitaré jo i anirà més ràpid.

el que jo et digui, si ho fas, t'endollo

el que jo et digui, si ho fas, t'endollo

Vols dir?

Sí, fes-ho, omple i signa’m els papers, tranquil, tenim temps encara.

Bé, si t’ho ho dius…

[La dona gran de la bossa groga ha retornat i apareix de nou a l’escena:]

Perdoni, per llançar aqu…

Senyora, no molesti, que no ho veu que estic ajudant aquest home? Torni a les tres o a les quatre de la tarda, ara no puc perdre el temps amb vostè.

només vull ldesar això de la bossa groga per a reciclar...

només vull desar això de la bossa groga per a reciclar...

Aquesta còpia de la sol·licitud te la quedes tu per si un cas.

Així, si em faig del Partido em donaran feina a l’ajuntament?

En pots estar segur. Si no entres a la BCNeta! que és un «xollo» com pots veure com a mínim un lloc de neteja a algun mercat municipal el tens segur.

No sabia que anaven així les coses, que tot estava tan ben lligat..

D’això se’n diu «socilalització» de les oportunitats: a desigualtat de mèrits i esforços personals, com a mínim igualtat sinó millors sous i beneficis per als qui són del Partido i del Sindicato, de l’«ogete», tu ja m’entens…

aquesta còpia és per a tu

aquesta còpia és per a tu

Au, va, ara espavila, que se’ns farà l’hora de dinar!

Si no m’ajudes, no acabaré mai. Aviam, tres i dos quan fan?

Mmmm, amb els dits ho sé, tres i un, quatre, tres i dos, cinc; cinc!

Aquí, on diu «Población» què hi poso, Diagonal Mar o Fòrum?

No, home, no, Sant Adrià del Besòs, que no saps on vius o què?

dos i dos, quatre

dos i dos, quatre

Has acabat? Deixa els papers damunt del seient, ja ho endreçaré.

Allò que m’has dit abans, quan esmorzàvem…

Ah, sí, puja al darrere.

Dins dels contenidors no es veu què hi porto. Què era el que volies?

Home, si pot ser, aquella pantalla LCD noveta.

Tu mateix, arreplega-la.

aquesta és la pantalla que vull

aquesta és la pantalla que vull

Abans que no marxis, digues-m’ho.

Si ja t’ho he dit!

Que et costa molt de tornar-m’ho a dir?

Entesos, et donaré el deu per cent del sou durant un any, i gràcies per ser un bon amic.

Així m’agrada, que siguis agraït, no vols res més?

segur que no vols res més?

segur que no vols res més?

No, gràcies, ara és millor que marxi.

Tu mateix.

Per cert, t’has adonat, com ja t’havia dit, del fet que no ha passat cap «municipal» en les quasi dues hores que portem aquí?

Sí, com t’ho fas?

Favor amb favor es paga…

Vinga, fins a l’altra, que ho celebrarem.

fins a la propera, gràcies

fins a la propera, gràcies

Adéeeeuuu! [Quin cotxe més rònec, aquest Seat té més de vint anys!]

Siau [aquest panxut té sort que necessito la feina, és un cregut i al damunt sembla el Maragall amb allò del «tres por siento».]

sort que marxo, no l'aguantava més

sort que marxo, no l'aguantava més

Ostitu, quan de temps que no et veia

Ja no vaig tant al bar, la crisi.

Dóna’m el número del teu mòbil.

dóna'm el teu núm.

dóna'm el teu núm.

Veig que la bitlles prou bé, eh?

Quedarem un dia i m’acompanyes, potser t’interessarà el què t’haig d’oferir.

Adéu!

els vianants no es fan estranys a la invasió del seu espai

els vianants no es fan estranys a la invasió del seu espai

Sí, mama, que sí!

No puc marxar abans d’hora, m’hi haig d’estar fins a un quart de tres de la tarda, dinarem a les tres com havíem quedat.

ai, la mama, què pesada arriba a ser

ai, la mama, què pesada arriba a ser

[Haig de fer temps fins a l’hora de plegar…]

Té un bon frontal aquest cotxe, no et sembla?

I és de disseny! Com més me’l miro, més m’agrada, per això me’l vaig comprar.

Que t’aprofti.

sí, bonic sí n'és

sí, bonic sí n'és

Ja vinc, tinc les claus a l’altra mà, anava a engegar.

Si, dona, sí, em sobra temps de venir-te a recollir per anar a dinar a casa la mama. Fins ara.

aviat passaré i dinarem

aviat passaré i dinarem

A un quart de tres en punt el «treballador» engega el camió i surt per on hauria entrat dues hores abans. Infringeix un munt de normes i privacions, però tampoc no sembla haver-hi algú per impedir-li-ho. [He hagut de canviar de màquina de retratar, m’he quedat sense piles!]

pistaaaaa!

pistaaaaa! vés que vinc!

És que sóc un artista, fixa’t, fins i tot se m’aturen els motoristes per deixar-me pas lliure!

qui no s'aparti el trepitjo

qui no s'aparti el trepitjo

Uns vint metres amunt d’on acaba d’estar mal aparcat durant dues hores, i al mig de l’únic carril de circulació que hi ha per a tothom  al Carrer Gran de Gràcia (a banda del carril bus) el «treballador» de FCC es torna a aturar gairebé vint minuts més, xerra que xerraràs…

vine, vine, que xerrarem

vine, vine, que xerrarem

Home! tu per aquí.

Quina casualitat, espera que torno a deixar la moto a la vorera.

No cal, deixa-la on és, el camió te la «tapa»…

I què em contes?

mira, el quin hi mancava, quin cacau!

mira, el quin hi mancava, quin cacau!

Ara s’hi posa al darrere, a més a més, el camió de recollida del cartró, l’embús al Carrer Gran arriba ja fins als Jardinets i a la Diagonal.

I aquell, xerra que xerraràs

i per on circularan els vehicles particulars? que es fotin, que jo "treballo"...

i els vehicles particulars? que es fotin, jo "treballo"...

Finalment el «treballador» es recorda del dinar…

Noi, haig de marxar, em sap greu, dissabte proper podríem quedar abans i trobar-nos aquí davall mateix, si et sembla.

Ja et telefonaré, ara no sé com ho tindré dissabte.

Adéeeeuuuu.

ssssssssiaaaaaaaauuuuuuuuuuu!!!

siau!

Aquesta crònica de la «petita» corrupció s’ha acabat per avui.

VERGONYA, CATALANS, VERGONYA!

divendres, octubre 30th, 2009

Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats

Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats

Els volem a casa!

De xoriços n’hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a Alemanya. Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis» com els qui més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de competir des de fa segles amb els estrangers: n’hi ha d’instal·lades nissagues de lladres senceres —en sentit estricte, o d’inspectors d’Hisenda (i d’altres funcionaris de l’estat: mestres, militars, civilons varis, etc.), en sentit ample—, provinents en major part de Castella, ara coneguda amb el malnom d’Espanya, i de les seues possessions i ex colònies ça i lla. El normal, també arreu, és de jutjar els lladres a casa. Però els xoriços catalans no gaudeixen d’aquest dret humà, se’ls enduen a París o a Madrit, algun n’hi ha de pet a Roma…

En el cas de ser un presumpte corrupte acusat d’haver cobrat presumptes comissions fent l’ofici més antic del món, que és l’ofici d’intermediari, el tracte s’agreuja si, endemés, ets un presumpte corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a hores d’ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats de verd amb cara de creure’s molt mal pagats i et tancaran, incondicionalment, a la presó a quasi sis-cents quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment» gràcies a l’existència d’un tribunal d’excepció (romanalla directa de l’antic Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant fent de «jutge».

Ignoro si en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra són corruptes, fins i tot admeto la meua ignorància sobre si l’alcalde fill del franquista ex alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i alhora «hereu» de Manuela de Madre, és un corrupte. Però aquests i els altres cinc detinguts a Catalunya són ciutadans catalans, i com a tals tenen el dret humà de ser jutjats a la seua terra i no a l’estranger. No m’agrada gens ni mica que als presumptes corruptes catalans se’ls tracti com si fossin criminals de guerra estrangers en un estat on, als «seus» i aquests sí veritables criminals de guerra, cada mesada els d’«esquerres» els hi paguen religiosament la pensió «por los servicios prestados a la patria».

A qui vol acollonir «messié le Garsón»? Actua per pròpia iniciativa o per indicació del cap del govern espanyol —així és com entenen a Espanya allò de la «separació» de poders—. Un amic em diu que tota la parafernàlia al voltant de la presumpta corrupció no té altre objecte que l’acollonir els polítics catalans (siguin convergents, siguin sociates) per a que s’empassin, muts, la sentència del tribunal prostitucional sobre l’estatutet de la vergonya… També diu que al Millet li ha mancat temps, de tanta xarrera, i volia endur-se al jutge a sopar a ca l’Adrià (quin altre!: un que aprengué de cuiner fent el ranxo dels militars espanyols). Sigui pel que sigui, l’«actuació» del Garsón és del tot forassenyada; és un atac directe i intolerable als drets dels catalans.

Quan ha calgut, hem sortit al carrer per defensar que als catalans no se’ls jutgi a l’Audiència nazional: què esperen els convergents per actuar amb dignitat i coratge i defensar els seus? No s’adonen que així, un jutge de Cornellà, començà el cas Banca Catalana? Que has perdut la «manta», Pujol, que no l’estires?

Vergonya, catalans, vergonya!

NOMÉS MIL MILIONS DE PESSETES

dimecres, octubre 28th, 2009

Digues-li Car[all]ot i empaita’l…

Sis milions d’eurons, a la immobiliària respiraren tranquils, allò que semblava impossible s’esdevingué: per fi s’havien venut la darrera «ganga» a Barcelona. Passeig de la Bonanova, núm. 30, davant per davant de Ganduixer, un àtic de primera, més de 500 metres quadrats, amb cinc places d’aparcament, mobles de cuina Boffi, electrodomèstics La Gaggenau, cuina de disseny En Linea Bcn, piscina exclusiva per als veïns (d’entre els quals un dels millors futbolistes del Barce).

En plena ofensiva de Madrit contra els corruptes catalans, algú podria explicar-me d’on pot traure un fracassat i bandejat pel seu propi partit mil milions de les antigues pessetes per a comprar-se una segona residència (que no desgrava)? De la primera, a Tarragona, ja en vaig donar notícia al bloc fa un any (el 31 d’octubre del 2008). Ahir la indiscreció del treballador d’una empresa de serveis em confirmà allò que un bon amic m’havia assegurat el passat dia 3 d’octubre. Amb tot, fa uns dies un mitjà digital en parlava a l’inrevés, és a dir, afirmant que no s’havia pogut demostrar la compra per part de l’interessat o per familiars seus.

«Messié» le Garsón, vol dir que no s’ha errat de corruptes aquest cop també?

SORPRESA A WASHINGTON DC

dimecres, octubre 21st, 2009
Ariadna Gil i Viggo Mortensen en una fotografia publicitària de la pel.lícula

Ariadna Gil i Viggo Mortensen en una imatge publicitària de la pel·lícula

Catalans a per tot

Arribar a la capital de l’imperi (el de veritat, no la merdeta amb capital Madrit), engegar el televisor, posar-hi el primer canal que hi surti sense mirar el comandament a distància i trobar-te amb l’Ariadna Gil actuant en anglès amb el seu accent català, té el seu marro.
Som als EUA des de fa una setmana i gairebé toca de tornar. Si us haig de ser franc, m’hi quedaria, si més no una llarga temporada. Només pels arbres paga la pena de romandre-hi, quins arbres, quins boscos!; també per a investigar les arrels catalanes d’aquest gran país, ara per ara ignorades: però hi són!
M’ha agradat Appaloosa. N’havia vist una versió antiga, però aquesta estrenada el 2008 no la coneixia. Després de veure-la he entès perquè no fa gaires dies en Viggo Mortensen parlava en correcte català a Sitges…

COLOM, ESPANYOL FUNCIONAL?

dijous, octubre 1st, 2009

Colom també féu acte de presència a Arenys el 13 de setembre, acompanyat (no surt a la foto) d'Èric Bertran, tal i com em vaticinà el Profeta de Gràcia...

Colom també féu acte de presència a Arenys el 13 de setembre, acompanyat (no surt a la foto) d'Èric Bertran, tal i com em vaticinà el Profeta de Gràcia...

L’àngel caigut acusa a altri de dimoni

Pujolàndia no és pas el país de les meravelles amb què ens encaterinava l’il·lustre jubilat —i no calla el paio!—; més aviat és el país dels «dossiers», el país dels monstres creats des del mateix poder per a perpetuar-s’hi els seus detentors. I aquests monstres tenen cognom: Barril, Bolaño, Fortuny, Reixach, Sellarés, etc., fa anys que recopilen i confegeixen dossiers d’«enemics» i, sobretot, d’«amics» —les cometes no són gratuïtes—. Són les bèsties negres de les clavegueres del sistema, els «intoxicadors» de la informació als quals recorren cada cop que convé els qui els mantenen a cop de subvenció o de càrrec privilegiat…

A les nou del matí d’avui, l’«ave Cuní» —quin altre!— ha fet sortir a l’Àngel Colom als «Matins…» de la TVE3 per a respondre a la notícia de portada del diari de les minyones en què s’apunta a Colom com a beneficiari de part dels diners robats pel «senyor» Millet. Una cosa sí és certa: la vinculació de Colom amb l’extrema dreta espanyolista és anterior al finançament del PI per part d’Aznar a través de Millet. Bé, potser no era concretament al PI a qui es finançava, potser només era a algun o alguns dels seus dirigents: Colom, Rahola, Solé…

Quan Àngel Colom era secretari general d’ERC, a canvi de què féu president de la Caixa al nazi-feixista Juan Antonio Saramanch? [Per als qui no ho sabeu, ho explico: per ordre directa de Colom, els tres vots que l’Ateneu Barcelonès té al Consell d’Administració de la Caixa foren decisius en el nomenament com a president de Juan Antonio Samaranch.] Quin interès podia tenir el secretari general d’ERC en fer possible el nomenament d’un enemic de Catalunya en la institució més nostrada? Condonar algun préstec electoral impagat? Liquidar la hipoteca d’algun dirigent? Cobrar algun «intel·lectual» afí a ERC un sobresou de la Caixa? O, potser, tot plegat…?

Àngel Colom, quan «només» era dirigent de la Crida, em privà de dur a una manifestació convocada per aquella organització una pancarta amb el lema: «Independència!»; accepto que dit senyor amb el temps hagi reflexionat i madurat i s’adoni, finalment, que assolir l’Estat Català és l’única via possible per a Catalunya. Ara bé, no accepto de cap de les maneres que la denúncia de les seues passades connivències i maniobres amb l’espanyolisme la vulgui encobrir sota una atac a l’«independentisme», i no penso pas que l’«origen» de l’atac a la seua persona sigui precisament, com li ha mancat temps a afirmar, el sector socialista de l’espanyolisme, ans al contrari el cercaria a CiU, alentorn amb perdó del molt honorable senyor Miquel Coll del Calb de la Franja o, fins i tot, entre el grupet espanyol-roquista encara ocupant part de la cúpula de CDC.


AGENDA INTERMITENT

dimarts, setembre 29th, 2009

La Rambla d'Arenys: una riuada de patriotes

La Rambla d'Arenys: una riuada de patriotes

13 de setembre

Arenys, capital del Principat de Catalunya

Ja s’han escolat dues setmanes d’aquell diumenge a Arenys. Semblava el dia de la Festa Major de Catalunya, mai en un espai tan reduït no havia vist tantes estelades penjades de finestres i balcons: quin goig! Quanta de gent coneguda amunt i avall de la Rambla, hi havia estones que no podies ni avançar ni recular. Enguany, més que no pas l’Onze de setembre, el diumenge 13 assenyalà la fi del període de vacances com es pot fer vacances amb el país ocupat?—.

25 de setembre

La lluita contra el crim

Avui hem conegut la sentència dictada pel magistrat Jaime Conejo Heredia, jutge d’Instrucció núm. 16 de Barcelona, en el judici de faltes contra el mosso que colpejà el meu fill Enric. Porta data del 9 de setembre (la vista fou el dia 3 del mateix mes) i diu, en llengua imperial: que condemna al mosso 9052, per una falta de lesions, a 30 dies de multa, a raó de 6 eurons diaris, i a indemnitzar l’Enric pels 10 dies que trigà a guarir-se, amb 25 eurons /dia.

Una petita victòria, amb reserves. Com es pot jutjar com a «falta» una agressió injustificada, amb abús de força i de poder? Si la llei no és igual per a tothom, és una llei que cal canviar. I encara no sabem com es diu l’agressor…

3 d’octubre

1a Assemblea Nacional de Reagrupament Independentista

El proper dissabte, al Palau de Congressos de Catalunya, des de les 10 del matí fins que s’acabi. Hi ha hagut molta feina prèvia i poc temps per a fer-la, però mercès als esforçats organitzadors, els mil nou-cents associats a RCat (nombre de fa deu dies) podrem votar la Ponència Política, els Estatuts de la Associació i el Reglament Intern, així com els primers divuit membres de la Junta Directiva d’entre setanta-dues candidatures; ja sé a qui votaré.

Pel que fa a la definitiva proposta de Ponència Política cal dir que inclou algunes de les més de dues-centes esmenes que es presentaren a la proposta original. Entre tots plegats hem aconseguit reduir les 30 pàgines inicials a quinze (encara és massa llarga!). La primera proposta al meu entendre tenia un gran defecte: era més pròpia d’un partit republicà federalista que d’una associació com la nostra, independentista, partidària de la unitat d’acció i de la regeneració política.

M’haig de penjar la medalla (en realitat me la van penjar el passat dimecres) d’haver aconseguit fer-me entendre i que s’acceptés de substituir l’expressió ara de moda «estat propi» per la més nostrada i que sí diu el què volem: «estat català». Altres temes importants han quedat millor, però encara hi ha a la proposta final de ponència massa tòpics i excés de llenguatge «políticament correcte». Parla de «països catalans», sense definir-los, ni geogràficament ni política. No és gens clara quan es diu Catalunya: no sabem si es refereix als territoris històrics de Catalunya (l’antiga Confederació Catalana) o només al Principat de Catalunya, o a la Comunitat Autònoma de Catalunya…; és una llàstima perquè la regeneració política també ha de passar, sine qua non, per la regeneració dels mots i llurs significants.

Amb tot em fa il·lusió de participar en l’assemblea del dissabte. Malgrat tots els malgrats, Catalunya es mereix la nostra paciència i dedicació, i molt, molt més. A Rcat ens hem trobat i ens trobarem —voleu millor senyal de veritable reagrupament?gent amb la qual fa anys hem partit peres, o som desamics; gràcies a Rcat haurem de treballar junts i ho farem perquè l’objectiu d’Independència de Catalunya bé s’ho val.

Sis d’octubre

«Estat Català de la República federal espanyola»

Enguany commemorem el 75 aniversari del Cop d’estat d’en Lluís Companys, el qual actuà obligat per la determinació del Parlament català en mantenir la Llei de Contractes de Conreu front a l’anul·lació per part del tribunal espanyol —hi havia en joc la «sobirania» del Parlament regional, una situació semblant a l’actual conflicte amb el tribunal prostitucional espanyol per l’estatutet de la vergonya—, i també compromès per l’acord amb el PsoE del socialista espanyol Indalecio Prieto (qui s’esmunyí a París com una guilla, abandonant els catalans i també els minaires asturians a la seua dissort).

Els sempre a la moda revisionistes complaguts en blasmar el president màrtir volen ignorar expressament que l’acció de Lluís Companys fou motivada pel capteniment del Parlament regional català i, per això, les responsabilitats són molt més àmplies que no pas les relatives a la seua persona. Companys, com a cap del govern per mandat del Parlament i convençut que s’anava a perdre l’estatut, optà per proclamar, des de Catalunya i amb la mà estesa a les [suposades] forces de «progrés» espanyoles, l’Estat Català dins la [impossible] República federal espanyola:

«Catalans:

»Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder.

»Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa per tot el país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que en les terres hispàniques lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida a tots al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades.

»En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República federal espanyola i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme els invita a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d’edificar una República federal, lliure i magnífica.[…]»

En Lluís Companys tenia tota la raó quan afirmà al començ del seu discurs: «Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder […] contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions». Tant és així que per a provar-ho em permeto de reproduir un document trobat fa més de vint-i-cinc anys al Public Record Office de Londres pel publicista en Lluís Crusellas Soler, sobre una conspiració (iniciada set mesos abans del Sis d’octubre) per militars i polítics espanyols d’acord amb la Dictadura feixista italiana:

«[Traducció catalana de la transcripció anglesa, expedient W3633]

»Els sotasignats tinent general Emilio Barrera, don Rafael Olazabal, i don [il·legible] Lizarro, representant la Comunión Tradicionalista, i don Antonio Goicoechea, com a cap de Renovación Española, per la present confirmem la trobada celebrada a les quatre de la tarda d’avui, 31 de març de 1934, amb el cap del Govern italià, senyor Mussolini, i amb el senyor Italo Balbo.

»El president [Mussolini], després de rebre detallades respostes a les seves moltes preguntes sobre la present situació política d’Espanya, i les aspiracions de l’exèrcit i dels partits monàrquics, estableix el següent:

»1) Que ell [Mussolini] té la voluntat d’enviar assistència material als partits oposats a l’actual règim espanyol [la República], amb el propòsit d’enderrocar-lo i establir una regència que prepari la restauració completa de la monarquia (el senyor Mussolini repetí aquesta declaració tres vegades a fi que quedés del tot clar el seu significat).

»2) Que en prova de les seves bones intencions, es compromet [Mussolini] a donar-nos d’immediat 20.000 rifles, 20.000 bombes de mà, 200 metralladores i, en efectiu, 1.500.000 pessetes.

»3) Que aquest ajut serà en qualitat d’assistència inicial, i serà complementat amb més ajut substancial sempre que les circumstàncies ho facin necessari.

»Es resolgué que es nomenaria una delegació per a rebre els fons i els materials abans esmentats, i que la dita delegació seria encapçalada per don Rafael Olazabal, que s’encarregaria de transportar-ho a Espanya; que seria assistit [Olazabal] per la resta de la delegació, el comte de Rodezno i don Antonio de Goicoechea, en la distribució del material i els diners.

»També es resolgué que el material seria dividit en tres parts després que hagi estat transportat a Espanya.»

Penso que aleshores en Companys encara hi creia amb la República federal espanyola, malgrat els dubtes, traïcions i fugides dels espanyols que n’eren presumptes partidaris; el seu Cop d’estat però va més enllà: és en defensa de les llibertats de Catalunya i contra els «que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya» que fa la seua proclama. Ben segur també hi creia amb la República federal el 14 d’abril del 1931 quan, abans que ho fes l’Avi des del Palau de la Generalitat, un Lluís Companys acabat de ser nomenat alcalde i des del balcó de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya proclamà la República sense adjectius (ni espanyola ni catalana), deixant-li el camp lliure al president Macià qui, en primera instància, féu aquesta revolucionària proclamació:

«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat, anhela i sol·licita als altres pobles d’Espanya la seva col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al què calgui per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment faig arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau dels pobles.

»El president de l’Estat Català, Francesc Macià»

Ja sabem que la proclamació inicial de l’Avi fou molt matisada fins a canviar-ne l’original sentit després de la conversa telefònica entre Macià i Niceto Alcalà Zamora. El que no és tant sabut, tornant al Sis d’octubre, és que la declaració d’en Companys aquest la faria menystenint i substituint el discurs que li havien preparat certs diputats al Parlament català aplegats al voltant d’en Joan Lluhí Vallescà, del partit Nacionalista Republicà d’Esquerra [PNRE, format per expulsats d’ERC on hi havia també Josep Tarradellas…]: en el discurs preparat per aquells diputats amics del PsoE i que no volgué llegir Companys només es parlava de República espanyola i el nom de Catalunya no sortia enlloc.

Els oportunistes crítics d’en Companys s’obliden que el Sis d’octubre un gran patriota d’indubtable pensament separatista, en Josep Maria Batista Roca, es presentà a Palau i es posà sota les seves ordres pel que convingués, i s’obliden també que totes les formacions polítiques catalanes, des de Nosaltres Sols! i Estat Català fins a a Acció Catalana Republicana es posarien a les ordres del Govern català, excepte els anarquistes —uns altres [suposats] federalistes com els del PsoE—.

El vertader significat del Sis d’octubre del 1934 és la defensa de la dignitat catalana vers l’espanyolisme reaccionari (llavors molts catalans encara es pensaven que a Espanya només es podia ser reaccionari de «dretes»). I aquesta defensa de la dignitat és la raó principal de l’afusellament del president màrtir exactament set anys i una novena després. Els espanyols mai no obliden ni perdonen: la dignitat de Catalunya li feren pagar amb la vida al nostre president.

Llaor als patriotes!

Rafael Dalmau, Editor: 50 anys

També el Sis d’octubre —dubto que sigui casualitat— s’inaugurarà l’exposició al Museu d’Història de Catalunya [MHC] que duu el mateix títol que encapçala aquesta entrada. Restarà oberta fins el 25 d’octubre. Al mateix MHC i amb l’actuació de la Nova Euterpe, el diumenge dia 18 d’octubre se celebrarà el cinquantenari d’aquesta benemèrita editorial, fundada el 1959 per en Rafael Dalmau Ferreres (1904-1976) i la seua filla Maria Carme Dalmau Dalmau; avui l’editor n’és el nét del primer i fill de la segona, en Rafael Català Dalmau.