«Al homes lliures que moriren en la guerra contra Espanya per la Llibertat dels altres», llegenda al Monument als Herois de la Guerra de Cuba, a l’entrada Sud-Est del Central Park de Nova York, just al davant del Monument a Colom…
A un amic, lector impenitent
Després de cinc mesos de silenci, amb tants de cops mossegant-me els dits els quals d’esma, tot sols, acaronaven les tecles amb l’evident intenció d’iniciar un nou apunt, ara em costa de tornar a feinejar al bloc.
I a què ha estat degut aquest capteniment? Cert és, m’ho repetien ara i adés: «amb la boca tancada ets més bufó». A més a més m’ha influït allò de: «tots aquests que vénen de cara circulen en sentit contrari o —el dubte raonable— sóc jo qui va en la direcció errada?».
També hi ha, encara, la necessitat de distància, la mínima llunyania possible per a observar sense influir, per a no modificar —amb la simple presència— allò a estudiar. Una distància aplicada també als mitjans de «comunicació» per a evitar-me el «soroll» destorbador, la influència del tema de moda, la borda intoxicació…
Amb tot aquest bagatge el dijous 15 d’abril, l’endemà del 79è aniversari de la proclamació de la III República catalana, tenia cita al nou despatx del president Heribert Barrera: quin despatx! Una biblioteca seria més propi, a la sala gran i adaptada a una paret de deu metres de llarg, una prestatgeria amb escala mòbil per a facilitar l’accés al capdamunt; la resta de parets i les altres cambres, farcides de prestatgeries també a mig omplir, una taula enorme amb tot de piles de llibres amb rètols indicatius per a la seva classificació. Prou ens costà de trobar dues cadires per asseure’ns durant els sis quarts de conversa.
Escoltar en Barrera és sempre un plaer i font de coneixements. Després dels inicials i mutus «com esteu?, què feu?» i les respostes al cas, de sobte ens sorprenguérem, tots dos alhora, en confessar a l’altre: «fa tants de mesos que callo, no dic res públicament… ». Pronunciar exactament el mateix pensament i al mateix instant no podia ser una casualitat, ho dúiem ambdós al pap, i així ho amollàrem per a iniciar el tema que ens [pre]ocupava: «…no sigui dit, per haver parlat, he estat la causa de tal fracàs o de tal altre trencament».
I això és tot el que diré de la trobada, i així és com estem, expectants.
Tags: callo, Guerra de Cuba, Heribert Barrera, llibertat, Nova York, silenci
Caram Enric, ben retrobat. Dela teva conversa amb el President Heribert Barrera, ja ens en faràs un bon tros més.
Enric, no sé per què són tant totxos tots els demés polítics. Almenys l’Heribert Barrera els passa la mà per la cara a la seva edat.
Visca la Nació Catalana! Independència!
Haurem d’esperar gaire temps més? Jo crec que ja comencem a ser grandets tots nosaltres, i alguna cosa haurem aprés d’ell, oi?
Imma
Amb tots els respectes, em recorda un acudit d’en Eugeni, aquell que acaba ” …….Renoi Jesus, cada cop t’estimo mes pel be que t’expliques”.
Benvolgut Enric, he llegit el teu comentari i l’he contestat. Crec que fora bo tinguéssim una trobada per parlar de tot plegat. Crec pot ser molt interessant. Agrairé em donis una resposta. Salut!!!
Benvolgut Enric, saps que, de vegades no estic d’acord amb tu, pero amb el que no estare mai d’acord es amb que callis. Totes les veus son necessaries i la teva ho es especialment.
Com deia l’amic i company Ballester Canals “Entre tots ho farem tot”
Una abracada
Robert
benvolgut Enric,
el teu silenci no m’ha estranyat, el que passa és que m’hauria hagut d’estranyar que fos tan llarg i hauria hagut d’esbrinar quan tornaries a escriure; vaig creure que el silenci continuava…
En tinc una explicació que deu ser falsa però m’atreveixo a suggerir-la. Quan els esdeveniments ens fan veure que hem estat massa confiats o massa optimistes o massa desitjosos de potenciar gent i oportunitats que fallen, crec que després, desanimats, amb sentiment d’autoculpa també, callem; és normal; quan el cargol nota la humitat benèfica i s’atreveix a sortir de la closca, si ensopega tot seguitamb un obstacle per petit que sigui, torna a entrar les banyes; amb la qual cosa no vull dir que ets un cargol quan vas ser una locomotora, però les antenes les tenim tots, molt fines, molt sensibles, més sensibles com més ens fem grans i experimentats…
També m’ha passat…però sort per al nostre poble i la nostra lluita que després d’un temps tornem a sortir… perquè si no ens quedaria només l’exil o l’exil interior o la vida dedicada a la consecució dels plaers, del gaudir al qual sovint renunciem per a feines dedicades a la pàtria…..
sabia que tornaries …