EnricBorràs

Un llibre esperat i necessari

L’apressada lectura del llibre d’en Blai Manté publicat per Editorial Base sobre el Front d’Alliberament Català [FAC] que duu el subtítol amb què encapçalo aquest apunt i em van regalar ahir, diada de sant Jordi gloriós, m’ha fet reviure, arran d’uns comentaris del mateix Carles Garcia Solé, un episodi molt llunyà el qual marcaria indeleblement la meua existència fins a aspectes potser encara avui no reconeguts.
L’estiu del 1970 tenia 14 anys i vaig passar uns dies inoblidables a la comarca del Rosselló, a l’Albera, en un camp de treball organitzat pel motiu «oficial» de reconstruir un priorat l’origen del qual es remuntava al segle IX —si més no era tot el què en sabíem la majoria dels quins hi participaríem—.
«Sempre a punt!» alguns dels membres de la Patrulla Cobres de la Secció de l’Agrupament Escolta [AE] Pere Rosselló Aixet (AE adscrit a la Institució Boy Scouts de Catalunya [BSC]) ens afegiríem amb entusiasme a fer servei per a la recuperació d’una part del patrimoni de Catalunya i tot això només a canvi del menjar i de la possible participació en alguna activitat lúdica «extra» encara per definir…
Per mitjà d’un dels responsables de BSC, en Jordi Castellà, qui ens en féu la propaganda, tinguérem coneixement d’aquella empresa i del lloc on se’ns informaria dels detalls al cas, al barceloní local del Casal de Montserrat. En dita trobada informativa fou on coneguí a en Ricard, el fill gran del llibreter Joan Ballester Canals, a en Nemesi Solà (de l’Associació Focs de Sant Joan) i a d’altres patriotes com els esmentats.
Al casal els organitzadors del camp de treball ens donarien la llista d’objectes d’intendència a portar, instruccions per a obtenir les autoritzacions paternes i els permisos policíacs necessaris per a poder creuar la ratlla estatal (una bona colla érem menors d’edat); i, sense que ens n’adonéssim, d’una manera subtil començarien a separar —en dos grups no visibles— el pallús menfotisme del gra patriòtic.
Me n’oblido d’assenyalar un detall: fa quaranta anys el dictador i el seu sistema —el franquisme potser en la forma no, però en el fons encara cueja— eren prou vius, per això és probable que als lectors més joves us sorprengui algun comport, «al·lucineu» per determinada situació o no entengueu una frase. No us esteu de demanar-me l’aclariment que convingui!
Quan remembres fets de la infantesa, de l’adolescència incipient, a la llum de les experiències i coneixements adquirits al llarg de la vida t’adones del perquè de certes situacions o «coincidències», potser no ho eren tant com semblava… No era pas cap casualitat que jo fos escolta des dels vuit anys, no ho era pas tampoc la meva filiació a l’escoltisme català laic el qual, per a sort meua, tenia a Gràcia un agrupament relativament proper al domicili familiar.
I, parlant de casualitats que no ho eren pas, també convé saber detalls de com anaven les coses, del gran engany a què el comunisme sotmès al «diktat» de l’espanyolisme ens tenia —encara hi té a massa catalans!— a la joventut compromesa en la lluita per la llibertat de Catalunya. Als catorze anys no podia saber que l’aparició o la desaparició de caps d’unitat de l’agrupament eren estretament vinculades a la seva pertinença a una determinada organització política teledirigida des de Mosca via Madrid.
Cap casualitat en el fet que els mateixos caps de l’AE al qual pertanyia havien oblidat d’informar-nos del camp de treball a Catalunya del Nord; per a ells era evident —a fi de «salvar-nos» de caure en mans del catalanisme petit burgès, liberal, capitalista i pro sionista— calia ocultar la nota la qual vaig poder llegir en un descuit del cap: em vaig així assabentar d’aquella preuada sol·licitud i temps em mancaria per a presentarme a l’acte informatiu.
I el més curiós de tot plegat fou aprendre de desconeguts a dos-cents quilòmetres de Barcelona que el cap escolta de Catalunya era l’eximi professor en Josep Maria Batista Roca, malgrat viure a l’exili a la Gran Bretanya i malgrat la traïció d’un mossèn ex deixeble seu qui aprofità la seva impossibilitat d’exercir l’autoritat —a causa de la llunyania física i de la persecució que patia dels espanyols pel fet de ser patriota— per a trencar la unitat de l’escoltisme català enduent-se l’aigua al molí de l’església vaticana que havia signat, i encara manté!, aquell concordat anti català amb l’estat espanyol amb què Franco es considerà suficient beneït per a menar la tercera croada de l’església papista contra Catalunya.
Aprenguí que fou el mateix president màrtir en Lluís Companys qui nomenaria, amb el decret d’unificació del 1936, com a cap de tots els escoltes catalans a en Batista. En aquell venturós estiu del 1970, i desconeixent-ne la seua secreta filiació, encaixaria les mans d’uns joves patriotes també vinculats al meu cap no per ser escoltes, sinó per la seva pertinença al FAC. Poc després tindria l’honor de poder estrènyer la mà del mateix Josep Maria Batista Roca, però això és part d’un altre episodi i, tal vegada, el comenti un altre dia.

Tags: Albera, Blai Manté, Boy Scouts de Catalunya, Carles Garcia Solé, Casal de Montserrat, escoltisme català, Focs de Sant Joan, Front d'Alliberament Català, Joan Ballester Canals, Jordi Castellà, Josep Maria Batista Roca, Lluís Companys, Nemesi Solà, Patrulla Cobres, Pere Rosselló Aixet, Ricard Ballester, Rosselló, sant Jordi gloriós

This entry was posted on Dissabte, abril 24th, 2010 at 8:29 pm and is filed under Actualitat. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.