el teu silenci no m’ha estranyat, el que passa és que m’hauria hagut d’estranyar que fos tan llarg i hauria hagut d’esbrinar quan tornaries a escriure; vaig creure que el silenci continuava…
En tinc una explicació que deu ser falsa però m’atreveixo a suggerir-la. Quan els esdeveniments ens fan veure que hem estat massa confiats o massa optimistes o massa desitjosos de potenciar gent i oportunitats que fallen, crec que després, desanimats, amb sentiment d’autoculpa també, callem; és normal; quan el cargol nota la humitat benèfica i s’atreveix a sortir de la closca, si ensopega tot seguitamb un obstacle per petit que sigui, torna a entrar les banyes; amb la qual cosa no vull dir que ets un cargol quan vas ser una locomotora, però les antenes les tenim tots, molt fines, molt sensibles, més sensibles com més ens fem grans i experimentats…
També m’ha passat…però sort per al nostre poble i la nostra lluita que després d’un temps tornem a sortir… perquè si no ens quedaria només l’exil o l’exil interior o la vida dedicada a la consecució dels plaers, del gaudir al qual sovint renunciem per a feines dedicades a la pàtria…..

sabia que tornaries …

Imma