La Confederació Catalana reneix!
«Que això no s’acabi amb un foc d’encenalls»
Heribert Barrera (declaració al peu
de la manifestació, 10 de juny del 2010)
Dissabte el sofert poble català tornà a sortir al carrer. Aquesta volta no ha estat per cridar contra guerres en llunyans països (2003) ni tan sols per pidolar estatutets (1977). A la fi hem sortit per allò que ens convé: la Independència de Catalunya sense embuts ni subterfugis, malgrat la interessada presència a la manifestació dels mateixos polítics que ens van enganyar fa trenta anys, ens han enganyat durant tot aquest temps de transfranquisme i voldrien, des d’avui mateix, cobrar per al seus vergonyants interessos el clam del poble català, amb la intenció de què res no canviï i perpetuar així la submissió de Catalunya a Espanya (i a França) i continuar escalfant cadira.
Els Pujol, els Maragall, els Putosaure, els Duran Lleida, els Ridao, els Obiols, els Mas, els Puigcercós, els Romeva i tota la corrua aquesta de liquidadors de somnis, són agents —molt ben pagats— de l’Espanya imperial al servei dels més grans enemics que mai no ha tingut Catalunya: els Borbó i els seus sequaços del Vaticà. Si hi afegim la presència i interessada participació dels nou-rics sorgits del lumpen espanyol, dels vers depredadors com els Monty Putin, les Sanchez-Camacho, els Alvarez, les Chacon, els Herrera, els Garcia-Bragado, les De Madre, el panorama polític ofert a la ciutadania és d’allò més depriment. I no dubteu que tots aquests enemics del poble no s’estaran pas d’aprofitar —una altra vegada, ara per a la campanya electoral de la contesa a Catalunya— del riu de la nostra Independència per a nodrir amb aigua clara i neta les putrefactes corts espanyoles.
Potser us pensàveu era innòcua la convocatòria de la manifestació, quan hi ha molta gent de vacances, en un dissabte de juliol? Potser crèieu ha estat casual la retirada de la manifestació, força abans d’arribar al final, del cap del govern regional català? Potser no us adonàreu, quan molta gent continuava endavant i feia punyetero cas dels organitzadors bramant s’havia acabat la mani, de la Guàrdia Urbana obrint gairebé tots els carrers (fins aleshores barrats) a la circulació de vehicles privats? Se’ls hi ha vist el llautó en la idea de separar, en el temps i en l’espai, la «protesta» per la sentència del tribunal prostitucional de la manifestació d’afirmació nacional de l’Onze de setembre: és evident, no se n’han sortit, però els venuts ho havien d’intentar… Galdós paper el jugat pels directius —els d’ara i els tot-just passats, reals manifassers de la mani— del Mòmium Cultural.
Pensar i actuar: acció!
Un molt reduït grup de persones, integrat per gent de la Plataforma Sobirania i República, d’Acte de Sobirania i de la nostra Taula de Lo Rat Penat (la major part associats a RCat) fórem responsables que la capçalera «oficial» de la manifestació quedés molts metres enrere de la veritable, presidida per la nostra pancarta «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català», acompanyada de, ben segur, la més aplaudida de totes, la duta pels representants dels sobiranistes valencians i aragonesos que vingueren expressament a la manifestació a fer-nos costat.
La pancarta més aplaudida
La determinació en constituir la capçalera de la manifestació féu possible que darrere nostre s’arrengleressin molts independentistes, la majoria d’RCat amb una gran pancarta i el globus; sort que a l’assemblea del matí la Junta directiva del Reagrupament Independentista —per la pressió de molts dels associats— es va veure obligada a rectificar i anuncià que sí hi anirien a la manifestació. En un moment en què la marxa encara no havia ni començat, en Joan Carretero hagué de baixar fins on érem, a la Gran Via de les Corts Catalanes cruïlla amb el Passeig de Gràcia (just al davant del Cine Comèdia), per a demanar-nos deixéssim passar a la Premsa. Així ho vam acordar i, tot seguit, començàrem a moure la manifestació. En arribar a les envistes de la Plaça de Tetuan, la Txe Arana i en Lluís Solé ens van engaltar el discurs de benvinguda i els de l’Orfeó Català ens oferiren Els segadors …amb tota naturalitat, atès havíem arribat a port les autoritats.
La Independència no es demana, es pren!
Fixeu-vos en un detall important: més d’una setmana de discussió estúpida sobre el lema de la manifestació i el repartiment de «llocs» entre el «govern» català i els «organitzadors de la societat civil» i els partits, no els serví per a res perquè el poble prengué tot sol la paraula i la iniciativa. Quan els «polítics» arriben, la gent hem anat i tornat cent cops, la llàstima és que fins dissabte passat els caragirats, a sou d’Espanya, repartint quatre dolços i alguna «bona intenció» engalipaven gairebé a tothom. Des de dissabte saben que el vell sistema ja no enganya pas a ningú. Què s’inventaran ara per a tenir-nos «controlats»?
L’«Operación roja»
L’espanyolisme futboler en menys de vint-i-quatre hores ha substituït, fins i tot a casa nostra, els titulars dels mitjans: de la manifestació per la Independència de Catalunya hem passat, com qui no fa la cosa, a Espanya campiona (només de futbol, però és un detall no mencionat)!
Una campiona gràcies a l’esforç i el saber fer de futbolistes catalans transvestits d’espanyols, per molt que tímidament ensenyessin una bandera després de la final… Algú es recorda d’on juga ara i perquè el nostre Oleguer? Quan un català es dóna i exerceix d’espanyol és premiat i agombolat; quan exerceix del que és, de català, és bescantat i si, a més a més, té un comport patriòtic és perseguit i exiliat. Al candidat del Real Madrid que ara presideix el Barce, al tal Sandro, li ha mancat temps d’anar a fer «culet-culet», baixar-se els calçotets i demanar perdó a Extremadura…
El més greu de l’«Operación roja» és per venir perquè s’hi basa la nova punta de llança de la catalanofòbia renaixent a Espanya. Només cal veure una mostra del magnífic reportatge gràfic del meu fill Jordi fet la passada matinada: el triomf d’Espanya és l’excusa per atacar els catalans i Catalunya. Els «mitjans» oficials amaguen el cap sota l’ala del que se’ns cau al damunt, vegeu-ne les imatges d’infart que a partir d’ara seran el pa de cada dia: nazis amb banderes carlines i amb la franquista gallina, cremant els arbres i el mobiliari urbà perseguint la gent i els vehicles als crits de «catalufos de mierda os vamos a matar», «viva Franco», «catalanes hijos de puta», «arriba España», entre d’altres floretes.
La fi del «vicensvivisme»
La commemoració del centenari del naixement de Jaume Vicens Vives ha coincidit amb l’inici de la fi del seu invent patètic. Vicens fou autor d’un llibre infecte —per a bastir d’arguments a Franco: España. Geopolítica del Estado y del Imperio (Editorial Yunque, 1940)—, del qual aquests dies tothom s’ha «oblidat», aparegut casualment al mateix temps que un altre llibre d’un espieta de Franco, gairebé més infecte —si això fóra possible— escrit pel seu «gran amic» Josep Pla (Historia de la II República española, Ed. Destino); amb el dit llibre Vicens s’havia de fer perdonar per les autoritats de la dictadura el seu «passat» polític i la seua desviació «catalanista». I a fe que amb la nova (pseudo) ideologia «catalana» que elaborà ho aconseguí, fins al punt que anava a ser nomenat ministre d’Educació franquista quan es morí a causa d’un càncer de pulmó.
El vicensvivisme consisteix en convèncer els catalans que són poca cosa i, en funció d’aquesta poquesa, cal anar a Madrid a «pactar» (pidolar, baixar-se els calçotets, fer la política del «peix al cove», etc.). Dita «ideologia» al seu moment aixecà en peu de guerra als patriotes catalans més significats (destacant-se’n entre ells Joan Ballester Canals i Carles M. Espinalt) i afirmant que el pactisme català consistia en obligar al rei a respectar les Constitucions de Catalunya, i no pas a rebaixar-nos davant seu com practicava Vicens; el tema mereix més d’un apunt dedicat exclusivament a la qüestió i, si puc, us els faré.
La importància del vicensvivisme rau en el desgraciat fet que la seua ideologia espanyolista fou la que s’inserí, es gravà a foc millor dit, al cervell de l’encara actual classe política «catalana»: abastant tot l’espectre polític des de la dreta a l’esquerra, des dels dirigents del PSUC i les seues escissions als d’Unió (i els comparses «centristes» i «populars»), tots, tots sense excepció, van beure de la font narcòtica d’en Jaume Vicens. Des de Solé Tura a Roca Junyent, Pujol i Obiols, Maragall i Duran Lleida, Tarradellas, Piqué i Lluch, tots, tots sense excepció són hereus del pensament bord conegut com a «vicensvivista». El millor deixeble de tota la colla, sense dubte ha estat i és Jordi Pujol Soley: i així ens ha anat la «transició», i així som ara on som: enmig del no-res. El més greu de tot plegat és que el vicensvivisme no sols afectà les classes dirigents del país, sinó també els quadres intermedis: des de sindicalistes a, per exemple, un gran nombre dels professors d’Història i dels historiadors dels, pel cap baix, darrers seixanta anys —sobretot els fabricats a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), alhora marxistes i vicensvivistes: no és pas cap contradicció malgrat ho sembli— han manipulat a cor què vols la Història de Catalunya, disfressant-la de comparsa espanyola, mentint en fi desvergonyits, abocant a l’infern i condemnant al silenci a historiadors nostrats com en Ferran Soldevila.
En resum, el vicensvivisme permetia anar a dormir els nostres «patricis» amb la «consciència» tranquil·la d’haver contribuït a «fer país» amb la «feina ben feta». El que s’oblidà d’assenyalar Jaume Vicens als seus seguidors era a quin país en veritat contribuïen i qui es quedava les ingents plusvàlues de tanta feina ben feta…
La confrontació inevitable
La sentència del tribunal prostitucional espanyol és la porta oberta al secular i reviscolat genocidi contra Catalunya. Ha desfermat el nou progrom catalanofòbic. Veurem a dos mesos vistos plantofades als patis i als claustres de les escoles; veurem greus conflictes a causa del «hábleme en cristiano» que ens fotran pels morros els actuals «immigrants», sobretot els sud-americans que han de demostrar que són més espanyols que els espanyols «originals»; veurem als gossos de l’escaire multant als ciutadans que s’hi dirigeixin en català, en fi, tornarem a les pràctiques totalitàries imposades per Espanya als catalans i generalitzades els anys cinquantes dels segle passat.
L’espanyolisme latent i covat en la intimitat de tantes llars de gent que s’han sentit ofesos durant molts anys per haver de passar com a «catalans» sense ser-ho ni voler-ho ser, es destaparà sense aturador. Una part de la immigració espanyola s’ha integrat a Catalunya a tots o gairebé tots els efectes (la llengua és on patina més la cosa), però hi ha nuclis fermament tancats, irreductibles i impermeables a la catalanitat. Quanta gent són? Quina força tenen? Quins llocs ocupen a la nostra societat?
Dir la realitat no és ser malastruc. Avisar no és ofendre. Prefereixo pecar per excés que per defecte: podem, desemparats de guies i dirigents, fer front a la confrontació espanyola? El suport del món civilitzat passarà del paper o de la virtualitat a un ajut efectiu i real? Ens sortirà el pobre acollonit que duem a dins —fruit de segles de patiments i persecucions implacables— o serem capaços de plantar-nos i donar la cara? Un altre dels grans danys causats pel vicensvivisme ha estat fer-nos creure que els catalans som una colla de senyoretes (o senyorets!) fleumes que només de veure volar la mosca ens pixem de por al damunt. Res més lluny de la veritat històrica: el poble català ha estat dels més bel·licosos del món i compte, això no vol dir que no siguem pacífics. Hem estat pacífics però no idiotes; ara què som?
A Espanya han destapat la caixa dels trons, vulguem o no som obligats a actuar en conseqüència: o ens sotmetem a la cacera de bruixes de la nova inquisició ppsoera i cantem les absoltes a Catalunya o ens hi enfrontem amb vigor i eficàcia i proclamem l’Estat Català; de nosaltres depèn i només de nosaltres:
Candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament
Tags: 10 juny 2010, Estat Català, Independència, Parlament Sobirà
La foto de la pancarta sostinguda per la xica amb les paraules d’en Xirinacs és preciosa i contundent. M’he enamorat d’ella. Senzillament vestida, amb una força i fermesa impressionants.
Enric, gran article i on s’escolen REALITATS COM A PUNYS.
Enric, passa-li-ho a ella 😉 C’est l’amour, c’est la vie !
Ara s’ha d’estar a punt pel que calgui
No he memoritzat els noms dels dos llibres espanyolistes dels homenets Vicens Vives i J.Pla però és bo que m’hagis fet memòria. Gràcies, Salut!
Enric, et felicito per aquest text. La fractura social ja fa temps que és latent. Aquest cap de setmana ha esclatat amb virulència i pus infecte. El que ens espera és només per als valents. Que comptin amb mi.
Un bon article amb una proposta final que és més del mateix: reivindicar la independència sense data fixa i passant la patata calenta al ‘poble’.
Això no aprofita.
Sols els diputats (o partits) que es presenten amb el compromís que en ser majoria (68 són suficients) al Parlament proclamaran l’Estat català sense més dilacions i a continuació redacten una Constitució catalana, que aquesta sí, haurà de ser referendada pes catalans, ens val.
Totes les altres coses, referenduns des del statu quo o
“crides a lluitar que en el termini més breu possible [això que vol dir] es constitueixi pacíficament, per via de referèndum [organitzat dins l’Estat espanyol], en un estat independent” són com diem els valencians “bufes de pato”
El primer pas vers la independència es va donar a Arenys de Munt. El segon ens l’ha regalat el Constitucional. Però no ens enganyem el camí serà llarg i dur; però si volem subsistir com a poble es l’únic camí possible.
La mani del dissabte ens va carregar les piles, però cal molta fermesa i uns dirigents que no estiguin supeditats, economicament, moralment, o per pur botiflerisme a l’enemic.
Hem de seguir empenyen, hem de seguir lluitant!!!!
Enric:
un cop més et felicito. Només cal haver vist ahir la plaça de l´Ajuntament de l´Hospitalet, on tothom bramava com a xais tot el que deia una televisiö espanyola a tot volum que sentia jo, des del despatx de casa.
Un fanatisme forasenyat, que va acabar amb borratxeres, pixaments al meu carrer, sota de casa, crits, petards, bramuls, tot allò que té d´incivilitzat Espanya i que a través de la immigració no integrada, la fan servir en contra nostra.
Perdoneu però no vull ser petulant. El fet és que ser i viure a l´Hospitalet ja et dóna una visió de com aniran les coses. I vaig haver d´enpassar-me les “teories” d´en Candel, que en Joan Ballester refusà en no vendre-li el seu llibre. Però deien que Catalunya havia de ser una. Bé, això ja ho sabem que és així, però molts immigrats no s´han integrat i l´Ajuntament del Psoe, amb Pujanes, Corbachos i Marins, han propiciat aquest clima quintacolumnista.
Els que havíeu seguit les nadales, pel cap baix fa deu anys, vau llegir que, de seguir així arribaria un moment que a la plaça de l´Ajuntament se celebraria les victòries de la selecció espanyola. Em van dir de tot. Doncs, bé, AHIR, això ja va passar, i no deu ser que deu anys, siguin suficients per haver avisat.
Com sempre em vaig quedar sol. A la plaça de l´Ajuntament hi havia una bandera independentista que el propietari la va retirar per por. I avui mateix quan he agafat el Metro molta gent portava símbols feixistes o espanyols, (que a Catalunya és el mateix), de moltes diverses maneres.
En fi, Enric, torno a reiterar la meva felicitació per veure que hi haurà trencament en dues comunitats. I tal vegada això pugui ser bo, perquè pot ser la manera de dir que a Catalunya hi ha els catalans i els ocupants. I per tant en aquesta -de moment suposada situació-, és una obvietat que som un país colonitzat, ja que quan un país té més d´un gruix de ciutadans, vol dir que té un problema per solucionar per no estar ben resolt.
Esperem tenir prou força, i intel.ligència a la vegada, teoria i pràctica, o com vulgueu dir-li els que en sabeu més, el futur que ja és aquí, canviarà a partir de la manifestació del proppassat dissabte.
Salutacions cordials.
Jordi Romaguera.
L´Hospitalet de Llobregat.
Sí Enric; candidatura Independentista per les properes eleccions catalanes.
I tots al darrere!!
No cal “examinar” al candidat. Pitjor que en Montilla-…….no podrà ser.
Coratge!! El vivensvivisme té els dies comptats.
M’encanta en Enric quan recorda el passat, pero seria bo demanar mes optimisme quan parlem del futur. Les coses s’han d’engaltar de bolea tal com venen, i solucionarles sense perdre el temps. Per a mi es millor rebre el jugadors del Barça a l’aeroport obsequiant-los amb samarretes de “Som una nació, nosaltres decidim” demanant que se les possin doncs ells no van poder estar a la mani, i aconseguir aquesta fotografia, que recordar que traidors o pesseters son ells o molts altres.
Si es cert, molts som independentistes fa molts anys, ho som genèticament, ho som i punt. Pero aixó no ens dona dret a atribuïr-nos el mèrit. Si fins avui no hi ha hagut una massa crítica d’independentistes potser tampoc ha estat culpa de la gent, dons a mi mateix, fa anys, quan escoltava que la paraula “independència” associada a “socialisme” s’em removien les tripes.
Gràcies als socialistes, als set anys de tripartit, la gent ha vist clarament que no hi han mes opcions, ha dessaparegut el “socialisme”, estàn desapareixent les estelades grogues, tenim una associació transversal independentista, i fins i tot tenim una patronal independentista.
I candidatura independentista ja hi ha una des de diumenge, seguir discutint aixó es perdre el temps, els noms no son importants, l’important es el projecte, i els de les llistes de R-cat seran mes o menys llestos, mes o menys capaços, pero si alguna cosa no la entenen que la preguntin als altres 3500 i ja els explicarem el que tenen que fer.
No es moment de perdre el temps ja en aixó, es moment d’aprofitar la carregada de piles que vàrem tenir la gent de Rcat amb la mani, i explicar-la als votants. Ara es el moment de cercar vots, molts vots, tots els vots posibles. ACTES, PROPAGANDA, ORGANITZACIÓ I COMUNICACIÓ. La resta (candidatures, manifestos, etc) es seguir perdent el temps com els ultims 30 anys. ( i amb aixó no estic negant-me a que Espot, Laporta, Canela o el mateix Barrera vagin a les llistes de R-cat, pero aixó es soluciona o no en una tarda, fent un café, i prou.)
Ah, i m’ho deixava, dels espanyols ni us preocupeu. Ells, quant s’emprenyen, maten sudamericans. I si toquen un sol català, apliquem la solució Berga,
Tinc una especial predilecció pels amics Jordi Romaguera, Víctor Baeta,
Miquel Manubens, i d’altres que em deixo. Ànims, estrènuament ens en sortirem, amb la línia ara assenyalada de Reagrupament i els que esperem que si afegeixin.
PEL PARLAMENT SOBIRÀ QUE PROCLAMI L’ESTAT CATALÀ.
Gràcies per l´atenció de n´Alexandre Pineda. Però jo no he volgut mai res per mi, com tants i tants mestres de Catalunya en el sentit ampli, que hem tingut.
Com digué el President de la Generalitat de Catalunya, Pau Claris: Mori jo i visqui per sempre Catalunya.
Tot el que no sigui independència són punyetes i ganes d´emprenyar (Joan Ballester i Canals). Dels primers adhesius que va confeccionar a Públia.Cal sumar el 51 % de diputats al Parlament, i prèvia preparació d´alguna nació gran que ens pugui fer costat-ni que sigui per interès-, proclamar l´anhelada independència. I la pilota estarà al terrat dels espanyols. Tot el que facin a partir d´aleshores pot anar en contra d´ells. I de moment una forta expansió d´informació i publicitat arreu del món, que ha nascut un nou país, i que un territori de caràcter terrorista, vol impedir-ho.
Es pot variar més o menys, segons les circumstàncies, però el camí no pot canviar gaire d´aquest assenyalat. Al capdavall, és el que en fet tots els altres.
Vinga, ànims a tothom, començant per l´Enric Borràs, i dels seus col.laboradors a qui ens plau llegir sempre.
Jordi Romaguera
L´Hospitalet de Llobregat.
Hola Enric i felicitats per la teva lluita constant i perseverant!
Jo crec que cal afinar molt amb l’estratègia, la victòria només en arribarà de la ma d’una bona estratègia i aquesta passa per convèncer a la majoria. Estic convençut que tenim la raó i per tant, l’hem de fer valdre. Aquesta raó, però ha de tenir l’objectiu de la majoria i, per tant, caldrà treballar tots els arguments, polítics, econòmics, històrics i, si cal, sentimentals. Cal una bona proposta electoral o política que sigui capaç de fer trempar a la gent, si volem vèncer, un altre cosa és si volem seguir sent testimonials. No podem argumentar només l’atac i la divisió. Una altra cosa, però, és qui ens representarà al Parlament i al govern. Cal utilitzar els nous mitjans que ens ofereixen les tecnologies per fer xarxa, les xarxes socials han de ser la nostra principals aliades!! Construïm una alternativa capaç de convèncer al ciutadans de Catalunya i capaç de governar la l’Estat Català. Fem pinya si us plau!!
felicitació per un article de molt abast, tan dens que seria difícil fer-ne un comentari, perquè és una refelexió global sobre Catalunya en el present i en el passat. Dóna peu a molts comentaris! Trobo més particularment necessari i urgent reflexionar sobre temes fins ara tabús com per exemple” L’espanyolisme latent i covat en la intimitat de tantes llars de gent que s’han sentit ofesos durant molts anys per haver de passar com a «catalans» sense ser-ho ni voler-ho ser, es destaparà sense aturador “. remarca ai las força pertinent! Em sembla que tenim molts d’aquests – fins ara callats perquè gràcies a Cataunya tenen un càrrec , un sou, i molts honors atorgats per catalans atemorits i acomplexats que fan com si ignoressin que de fet són enemics – en contra del nostre projecte d’estat català propi i que l’únic argument que els pot impedir donar suport als espanyolistes que no s’amaguen són els diners; el famós “benestar= independència” d’una pancarta que trobo molt encertada a la mani i que no cites en l’article . La força de Catalunya és ara per ara de “ser més” i d”oferir més” a tots aquests que mou més el diner que el discurs ideòlogic, i els intel·lectuals són a primera fila!
Bé per l’article, Enric, tot i que saps per nissaga que en Vicens i Vives ha estat un referent en la nostra història familiar. Tanmateix, tens tota la raó en assenyalar com ha estat de feixuga la seva herència en una part significativa de la classe política contemporània.
Vull aprofitar per tornar també a mostrar la meva admiració per a en Miquel Manubens. Fa pocs dies ho vaig fer en la intimitat d’un correu electrònic. Ara ho faig aquí. Admiro la seva contundència, transparència i missatge inequívoc: deixem-nos d’hòsties, ja tenim una llista ens agradi més o menys com s’hagi fet, amb uns noms d’homes i dones rere dels quals hi ha quasi 3.500 patriotes com nosaltres disposats a deixar-se la pell (de fet, ja ens l’estem deixant des de fa anys). Qui vulgui ajudar, pencar i treballar, que vingui i pagui, que ens falten molts quartos; qui vulgui jugar a sectes i parcel·letes de poder o al que jo n’amoneno “síndrome de cobrador d’autobús”, que es quedi a casa.
L’única estratègia és aquesta: aconseguir braços i diners per fer possible que el dia de les eleccions al Parlament regional un 50% dels manifestants del 10 de juliol votin Reagrupament.