Posts Tagged ‘Heribert Barrera’

DEU DIES D’INFART – 4

divendres, agost 19th, 2011

Un mes de coll pres a la Gran desconeguda

Alguns dels Bandolers de Gràcia desaren el trabuc per a provar una
nova arma, aleshores dita «
shorting» [vegeu-ne detall al final de l’apunt]

Avui en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant. Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi, del tot desconeguts fins ara—.

El dia 23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala «B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya: només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels «veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens. Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense ganes ni saber-ne, a ballar!

L’endemà començaria per a mi una altra mena de rutina, amb més llibertat de moviments, podia anar amunt i avall pel passadís, des de la sala d’esbarjo (amb vistes al vell hospital) a un extrem, fins als ascensors a l’altre. A la sala de jocs hi ha taules i cadires i un gran televisor: hi veia alguna pel·lícula i les notícies. Amb tot, la major part del temps l’emprava per a llegir o resoldre encreuats. Aleshores m’adoní que no podia concentrar-me prou massa temps en una mateixa cosa, i em vaig adaptar a fer-ne una altra quan notava el neguit. Aquest deixar-ho estar i reprendre-ho més tard m’anà bé i encara ho practico, no em convé angoixar-me.

[Fa cinc minuts, a tres quarts de nou del vespre he telefonat a la senyora Pellicer, l’esposa del president Heribert Barrera. Em dóna, al meu entendre, bones notícies: en Barrera ja camina i és ell, el de sempre, té dificultat per empassar i pateix encara alguns problemes d’expressió verbal i això l’emprenya quin bon senyal!—. El dimarts de la passada setmana el donaren d’alta de l’Hospital de Barcelona i fa la recuperació en un establiment específic al cas i li va bé. Aquesta conversa pel telèfon m’ha alegrat.]

La segona nit a planta fou pitjor que la primera, la dona del company marxà a casa a dormir i em passaria la nit fent de vigilant forçat, avisant a l’assistència quan l’home es neguitejava més del compte o bramava massa seguit; tot sigui dit passada, no es queixava sense motiu. Aquella situació, tal vegada no era la mena de repòs escaient a un qui, com jo, havia sobreviscut de feia encara no una setmana a un greu infart. Una altra nit en blanc, alleujada per la dutxa matinera i —és un dir— l’esmorzar: «cafè amb llet desnatada» i «torrades sense sal»; el codony el deixí per a les tortugues. L’endemà el veí tornava a tenir vigilant i vaig dormir quatre hores perquè em van donar alguna cosa, valia més no preguntar, no m’agraden gens les drogues però bé havia de dormir…

Cada dia al matí passava un equip de metges, molt joves tots, a veure’m, em feien les preguntes de rigor i apa. El dia 25 em portaren un paper per a signar, una mena de sentència de mort amb el meu vist-i-plau, necessari per a reparar l’altra artèria espatllada, la descendent anterior [DA], la qual tenia una lesió encara més greu que la de l’artèria causant de l’infart. La mateixa tarda em feien una cardiografia en una altra ala del complex: allà vaig veure amb els meus ulls que el nou HSP també es cau com el vell. Sigui per mala fonamentació, sigui per un càlcul deficient d’estructures, sigui per ús de material defectuós, la gran nau central que reparteix l’accés als diferents despatxos i laboratoris té, als quatre cantons i en sentit vertical, escletxes prou amples per a passar-hi la mà. Després de fer-me la prova resultà que el programa no convertia les imatges obtingudes, no funcionava: em va fer l’efecte que no em farien la intervenció abans de ser donat d’alta i em caldria tornar, de forma ambulatòria, més endavant…

Per cert, tal dia com ahir quatre anys enrere, el 18 d’agost del 2007, vaig fer un apunt al bloc d’El Llamp amb aquest títol premonitori «Shorting‘ contra Espanya», on explicava —llegiu-lo, paga la pena!— com uns esforçats agents de borsa dedicaven el seu saber a una estratègia per fer baixar el valor de les accions de les principals empreses espanyoles (sobretot [ex]monopolis de l’estat opressor «privatitzats» pels «sociolistos»). Just la passada setmana els espanyols s’han assabentat de les operacions dites ara «a curt» i les han «prohibit» temporalment. Han trigat quatre anys en adonar-se de la realitat…

DEU DIES D’INFART – 1

dijous, juliol 28th, 2011

Proemi

«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.»
Paul Auster
[La nit de l’oracle, 2003]

Dimarts 19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.

D’ençà la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte, l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.

Al juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us parlo, setanta-cinquè aniversari de l’aixecament espanyolista a Catalunya, aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal en aquesta part de Gràcia.

Altre cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor, vinga Enric, manca poc, a casa descansaràs. Aquell mig replà mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de recolzar al muntant de la porta uns instants.

Tot obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.

Finalment m’assec al despatx, els símptomes són els mateixos amb l’afegit d’un mareig creixent semblant a si m’hagués tocat un cop de sol. Tinc el telèfon fix a mà esquerra i amb la dreta em trec el mòbil de la butxaca de la camisa. Rumio encara què serà això; desconcertat penso: tal vegada una angina de pit? No vull alertar encara a la dona, són gairebé les nou de la nit i és quan més feina té, em refaré, és clar! Mentre dubto i sospeso si telefono, truca el fix, és el meu fill petit que em vol donar noves del primer nét —a nàixer d’ací cinc o sis setmanes—.

El noi s’adona del meu estat i després d’acomiadar-me i penjar telefona a sa mare. Quan, en un tres i no res, ella arriba a casa, em troba encara assegut al despatx, em diu que estic gris —alguna cosa passa amb l’oxigen!— i telefona al 061, explica els meus símptomes i en dos minuts ja tres joves cepats pugen per l’escala, minuts després n’arriben dos més; no sé d’on trec l’esma —m’han fet jaure al llit mentre em foraden per inserir-me «vies»— i els faig la broma de comentar-los-hi que «tenim l’ascensor espatllat» i tots cinc pregunten com un sol home: «on?, on és l’ascensor?». El fill petit que ha acudit corrent ara riu per sota el nas, va bé alliberar-se una mica de la pressió del moment.

Passo molta estona al llit, dues hores o més, però no noto l’espera, estic com emboirat però tampoc no perdo la consciència. Suposo intenten m’estabilitzi, el mal al pit no disminueix, ni el mareig, ni la suor. A la fi es decideixen, m’asseuen en una cadira i així, un al davant i l’altre al darrere —amb tres reserves per si un cas—, em baixen al peu de l’ambulància, m’estiren al baiard i m’entaforen cap dins.

L’Eulàlia és al davant al costat del xofer i sento l’udol de la sirena de l’ambulància, en aquest instant penso «sort que no sóc a Catalunya del Nord» —allà, si no ho han canviat, quan sentia les ambulàncies em venia al cap una tonada la lletra de la qual faria (si existís): «ell és mort, ell és mort»—. El vehicle es posa en marxa cap a l’Hospital de Sant Pau, tot i haver manifestat la meua ferma oposició a anar-hi a causa del pèssim record de quan l’accident del peu: quaranta malalts de trauma en un pavelló mig enrunat amb un sol vàter i una sola dutxa per a tots. Hom proposa i l’SS disposa!

Mentre escric aquest proemi, em canso només de remembrar aquells moments crítics. Fa una hora he vist a Nació Digital la galeria de fotografies del meu fill Jordi fetes ahir dimecres a casa d’en Moisès Broggi. Li demaní expressament de preguntar al més que centenari doctor per l’estat del president Barrera, i li va respondre que anava millor i que després de l’entrevista l’aniria a veure. La resposta d’en Broggi m’ha animat prou per a telefonar avui a la senyora Cori Pellicer, l’esposa del president Barrera, qui m’ha informat amb molta gentilesa de la salut del seu marit.

A la taula del despatx d’en Moisès Broggi hi havia ahir un exemplar força usat de la segona edició del llibre de l’arquitecte Carles Lladó Badia, Catalunya Independent!, publicat per l’Home del Llamp el 1986 [fotografia d’en Jordi Borràs Abelló]

Dins de la reserva al cas de l’accident vascular —cal ser amatents a l’evolució encara uns dies— i, d’altra banda, la millora de l’afecció bronquial, el president Barrera es recupera: coneix i és al cas de tot, ha recobrat el seu caràcter i es troba amb forces per voler tornar el més aviat possible als seus quefers. Amb l’infart, he estat molts dies a la figuera sobre n’Heribert Barrera, em pensava era de vacances i fou tot just ingressat dos dies després que jo. En fi, només desitjo la mútua recuperació per a poder oir de nou el seu patriòtic pensament.

Demà divendres espero poder continuar la meua crònica. Bona nit.

RECORD EMOCIONAT

dilluns, juliol 26th, 2010

N’Heribert Barrera i en Francesc Ferrer els vaig retratar el juliol de fa nou anys al menjador privat del Bar Roure de Gràcia (Barcelona), on periòdicament hi fèiem dinars «especials» una colla d’amics.

Aniversari escamotejat

Tal dia com avui de fa setanta-cinc anys, el 26 de juliol de 1935, naixia en Francesc Ferrer Gironès. He cercat per Internet i no n’he trobat cap menció, i em sap greu; sembla mentida, encara no fa quatre anys i mig se’l va endur la gran desconeguda i a la TVE3 es dóna més relleu a les dites ximpletes d’un Borbó a Galícia o a la marxa d’un jugador d’un club de futbol espanyol de Madrid que a la memòria d’un patriota català exemplar com en Francesc Ferrer.
Quanta falta ens fa el seu clar pensament i el seu lideratge en aquests moments en què els independentistes ens hem d’organitzar per a plantar cara a la creixent catalanofòbia espanyolista que ens ofega i per a alliberar-nos d’una vegada per totes del jou esclavitzant. Repassant els seus escrits i a tall d’exemple d’entre els molts que podria triar— us proposo la lectura i la meditació dels darrer paràgrafs de la Crida llegida l’Onze de setembre del 2005 al Fossar de les Moreres «per a mobilitzar a tots els catalans» (publicada aleshores al diari El Punt):
«Cal que tinguem molt clar que els catalans hem estat més segles políticament independents, que no pas subjectes o sotmesos a la Corona de Castella. En conseqüència, cal evidenciar que la llibertat del set-cents, és la mateixa llibertat que podríem tenir avui. La llibertat sempre té el mateix concepte. La llibertat quan s’ha obtingut per l’autodeterminació del poble, amb pacte i condicions, no es pot treure per ningú. Quan un poble ha estat i és lliure, totes les seves accions estan justificades, quan el que vol és defensar la seva llibertat. Per això Gregori Maians, el 1763 va escriure: “
los castellanos quieren quitarnos aún la memória de nuestra antigua libertad”. Si l’aportació dels catalans a la civilització europea ha estat la democràcia (primer parlament) i la llibertat (les constitucions), nosaltres tenim el dret de ser ciutadans lliures, dins d’un estat lliure.
[Afegit per a l’article] »Aquesta conjuntura que estem vivint, en la qual la revisió de l’Estatut té un gran protagonisme, és un moment oportú per reflexionar sobre el que ha estat Catalunya, el que tradicionalment ha reivindicat, i el que volem que sigui d’avui endavant. Si no tenim coneixement de que Catalunya ha estat més segles independent, que no pas subjecta, si no tenim capacitat d’imaginar la nostra llibertat, si no tenim prou elements emocionals i cerebrals per planificar la nostra independència política, poc avançarem per aquest camí. Per arribar a un convenciment autèntic de la llibertat de Catalunya i de tots els catalans i catalanes, ens cal conèixer que als catalans mai ningú no els havia sotmès i que en canvi ara estem dominats. És un sotmetiment que s’expressa amb l’excusa de que no podem ultrapassar la Constitució, com si el perímetre constitucional fos equivalent a la llibertat consubstancial dels catalans. La Constitució és una gàbia. Si la Constitució fos autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.»
La clarividència d’en Ferrer, reforçada pels quinze anys que féu de senador a Madrid, li mou automàticament la mà damunt del teclat per acabar aquell escrit amb una frase de rabiüda necessitat i actualitat: «Si la Constitució [espanyola] fos autènticament democràtica, no seria pas la seva lletra la nostra presó, sinó que seria la garantia de la nostra voluntat pacífica per gaudir la nostra llibertat.» Quanta raó en només trenta mots! I quina vergonya pels quins insisteixen, trenta-dos anys després, en entropessar un cop i un altre amb la mateixa i espanyola pedra.
Llaor al patriotes! Llaor a en Francesc Ferrer Gironès!


LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS

dissabte, juliol 17th, 2010

Emblema de la Taula de Lo Rat Penat

Crònica d’una presumpta presa de pèl

Passen les hores, quan enceto aquest apunt som a migdia del 15 de juliol i encara no he vist enlloc cap notícia, ressenya o comentari sobre l’assemblea d’ahir al vespre a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès convocada pels «voluntaris» del conegut com a Manifest 12 d’abril (Manifest), amb la intenció de promoure una Conferència Nacional del Sobiranisme (CNS). Cap notícia enlloc, talment la vuitantena d’assistents no haguéssim estat on vam ser… Al llarg de tot el dia intento de parlar amb el president Barrera, però no és a casa.
Ja és divendres, a primera hora del matí ha aparegut un apunt al bloc Som Notícia que amb el títol ja paga: «Fracàs estrepitós de la Conferència Nacional del Sobiranisme». A les onze del matí aconsegueixo parlar amb n’Heribert Barrera i em confirma les meues cavil·lacions. A quarts d’una J. M. Minguell fa un comentari a l’apunt del bloc més amunt assenyalat i hi escriu: «La Conferència Nacional del Sobiranisme continua i amb força. Dilluns 14 [sic per 19] hi ha una reunió de negociació [sic per treball] entre partits i entitats que presenten candidats. Sentim decepcionar [sic per decebre] als que volen que els partits tradicionals segueixen controlant al poble català.»
A mig quart de tres de la tarda m’arriba un correu electrònic (amb tots els destinataris a la vista!) de Minguell; us el copio textual: «Benvolguts/des, Us agraim la vostra participació en la reunió del passat dia 14 i la voluntat d’avançar cap a la CNS. Tal com es va acordar al final de la reunió, els partits o entitats que presentin llistes o candidats estan convocats a una reunió de treball per avançar cap a una llista única. Uns dies després (es confirmarà data) hi haurà un altre reunió en presència d’un Consell d’Arbitratge, escollit entre els signants, per tancar un acord definitiu. Demanem a les entitats que vulguin presentar algun candidat o llista de candidats, que ens ho confirmin per e-mail i els informarem del dia, lloc i hora on es celebrarà la reunió.»
Un quart d’hora després a la bústia m’hi trobo un escrit d’Unitat Nacional Catalana (UNC) titulat «Independentistes: Sense unitat no hi ha vot!». A tres quarts i mig de tres de la tarda els d’Acte de Sobirania (AS) ens fan saber que el grup «no vol presentar noms, nosaltres oferim la nostra capacitat de mobilització a fi d’organitzar un cos electoral actiu, per donar suport a la candidatura única. Tanmateix, en paral·lel, estem treballant en el ”Contracte-Programa”, text que hauria de fonamentar aquesta desitjada unió de forces independentistes. Dilluns començarem a redactar-lo i voldríem compartir-lo amb tothom per donar-li la màxima amplitud i ambició. Salut i clarividència.»
Gairebé tres quarts de vuit del vespre i m’arriba bravo, bravo, bravíssimo!un darrer comunicat: «Benvolguts companys: La plataforma Sobirania i República, en contestació a l’escrit rebut del col·lectiu Manifest 12 d’abril, hem de dir que estem per una Candidatura Sobiranista en la qual els seus membres es comprometin pel seu honor a: 1. Proclamar unilateralment l’Estat català l’endemà del dia de les eleccions en assolir la majoria. 2. En el cas més probable, en aquestes eleccions, de no assolir la majoria, el compromís dels membres d’aquesta candidatura a no formar part de cap ”govern” autonòmic. Això només ho diu Reagrupament, associació que ja ha avançat una llista completa avalada en una assemblea amb més de mil delegats. En conseqüència Sobirania i República, ara per ara, donem suport aquesta candidatura. Esperem de trobar-nos tots en la Candidatura Sobiranista amb aquests objectius. Joaquim Auladell, coordinador de Sobirania i República, Barcelona, 16 de juliol 2010 a les 19:40.»
Per ara no tinc més novetats, això em permet un temps per a posar en ordre el què sé del cert, el què intueixo, amanir-ho amb un xic de rum-rum, i raonar; i ho faré també per a vosaltres si em llegiu. Tot plegat començà amb la redacció definitiva del Manifest i l’acord dels promotors Barrera, Bassols, Blanch, Broggi i Domènech es féu efectiu al març, però per alguna raó desconeguda per a mi no es donà el tret de sortida fins el 12 d’abril en presentar-lo a l’opinió catalana. Una corrua de signatures de gent més o menys coneguda agombolà el projecte dels cinc patricis.
Passava el temps i el Manifest era accessible en un web, amb les fotos de la presentació en societat i les signatures dels «coneguts»; però a la pràctica el Manifest era com un mort, sense possibilitat d’adherir-s’hi, una cosa estàtica i gens procliu a la participació. Des de la Taula de Lo Rat Penat li lliuraríem en mà les nostres signatures d’adhesió en un plec i alhora ens queixaríem de la situació d’immobilitat al president Barrera qui, amatent en conèixer per nosaltres aquella absurda situació, cridà a l’ordre als responsables. Pocs dies després algú contractava a un tal Héctor Sos («artista» castellonenc fincat de fa anys a Barcelona que al seu web de presentació ho té tot només en espanyol!) per a fer un nou web del Manifest que fos més associatiu.
S’ha perdut dos mesos ben bons pel cap baix per a fer publicitat de la idea de fons del Manifest: la trobada de la Conferència Sobiranista per tal d’acordar, fruit de la unitat d’acció de totes les organitzacions i entitats participants, una sola candidatura independentista al Parlament regional, els diputats electes de la qual tinguessin com a prioritat absoluta la proclamació de l’Estat català. Amb tot plegat ens apropàvem a la data de la manifestació (del dissabte 10 de juliol) convocada per Òmnium Cultural la qual, per expressa voluntat popular, es traduí en un clam per la Independència de Catalunya amb una participació com mai no s’havia vist.
Pel que he sabut (després i a compta-gotes), un grup de persones s’havien erigit en «voluntaris» per a promoure el Manifest, coordinats pel responsable d’RCat a Sarrià – Sant Gervasi de Cassoles, en Josep M. Minguell. Fou qui em telefonà per indicació expressa del mateix Heribert Barrera per a convocar-me a la trobada del passat dimecres 14 a l’Ateneu com a representant de la Taula de Lo Rat Penat. Malgrat els fracassos acumulats de molts pareguts projectes dels darrers trenta anys es diu aviat: trenta anys!— em feia il·lusió anar-hi per ajudar a formar, i per a veure amb els meus ulls, la criatura que ens ha de dur a la victòria.
Quan feia una estona que era assegut a la sala i m’adonava passava el temps i hi mancaven els «figures» principals, em comencí a amoïnar. Hi havia força coneguts, una quarta part ben bona dels presents érem de Reagrupament Independentista encara que alguns hi fóssim en nom d’altres organitzacions —és que els associats a RCat, pencaires de mena, som a per tot!—. En Joan Carretero no hi era i en Joan Laporta tampoc: sí que hi havia els seus representants (Granados i Arqué, respectivament) però no badaren boca en tota la nit. Hi havia en Mora, l’alcalde d’Arenys de Munt, n’Estrada, l’antic alcalde del Pla de Cabra, el Ximenis de la CUP —qui després faria una proposta d’organització ide la CNS inspirada, em diria ell mateix, en les idees del
plorat amic Francesc Sala-Duch—…
També hi eren Moron de Catalònia Acord, Espot i Castany de Força Catalunya, Andreu d’UNC, Forcadell de la PDD, Vilanova i Puig d’Alternativa Verda, Roca de Crida per la Terra, Cucurull d’Acte de Sobirania, Auladell i Baeta de Sobirania i República, Güell del Bloc Sobiranista Català, Solé del PRC, Planchart d’Estat Català, Canela de SI, Carné del Cercle Català de Negocis, Tarradellas de Discreció Absoluta, els de l’IPECC, del CAOC, del CADCI (el sotmès a la UGT), i altres que no vaig atènyer a agafar-ne ni el nom ni l’entitat. Una vuitantena llarga de persones, se suposava amb un interès comú.
En començar, un parlament encoratjador —en nom dels promotors— per part del doctor Oriol Domènech qui proposà que el núm. 1 de la candidatura [per Barcelona] fos en Moisès Broggi i la tanqués n’Heribert Barrera, el qual ens parlà tot seguit demanant-nos eficàcia en les accions, els nostres electes posin per damunt de tot la Independència de Catalunya, una sola llista en cada circumscripció fruit de l’acord i la generositat de tots els presents, per a triomfar la nostra candidatura hauria de fer una propaganda positiva estalviant els atacs; també ens assenyalà: «[la candidatura independentista] no dic que sigui la solució única».
Aleshores els «voluntaris» del Manifest encetaren un viarany sorprenent, i l’amic Pinyol inicià una presentació de diapositives molt treballada i tancada, amb una proposta de com decidir els noms de la candidatura més que ambigua ―amb la participació d’un «Consell d’Arbitratge» triat  (per no sé encara qui) d’entre els signants «coneguts»―, en fi tot plegat molt mastegat, massa, quan hi havia molts aspectes que s’haurien d’haver decidit en aquella o posteriors trobades. Aleshores de sobte intervingué el president Barrera i ens anuncià havia de marxar, i visiblement molest abandonà la Sala Verdaguer. Potser hauria estat millor donar per acabada l’assemblea…
A partir d’aquell moment ja la cosa anà pel pedregar. Arribà tard un de Girona ―qui després de trenta anys d’intentar-ho, i fracassar sempre, a la fi ha aconseguit que el seu nom surti a una llista de candidats al Parlament― i es féu acomodar com un reietó a primera fila, desplaçant a una persona del seu lloc, més tard s’enganxaria vint minuts al micròfon parlant «a títol personal»! Un filòsof de la mateixa circumscripció, també parlant a títol individual ―en teoria els que hi érem havíem de ser-ho en representació d’entitats, organitzacions o partits― es confongué de reunió i demanà que a la candidatura s’hi afegissin els d’ICV, els de CiU, els d’Esquerra i els del PSC! «naturalment, els del PP i Ciudadanos no»; innocent de mi li vaig preguntar «i aquests pobrets, per què no?», potser no em sentia i no respongué. Un fet que m’emprenyà d’allò més fou, malgrat haver-ho dit ben fort i clar: «demano per parlar» abans que no ningú, agafà el micròfon un estranger qui ―ai las!― resultà era membre dels «voluntaris» del Manifest i es posà a garlar sense representar més que a ell sol. Aquesta persona de fa anys es mou entre els grups sobiranistes i em fa tot l’efecte de ser un agent provocador a sou dels serveis d’intel·ligència [és un dir] espanyols…
M’he oblidat d’assenyalar, d’entre la vintena llarga de reagrupats, responíem a tres tipologies bàsiques: els «oficials i els oficialistes», els «per si un cas sona la flauta, callem: no ens carreguéssim RCat sense voler» i els «expulsats i els quasi ídem.». En aquest punt cal dir, fent honor a la veritat: RCat és l’única organització que ha confegit les llistes de les quatre circumscripcions i n’ha donat a conèixer els noms. Això no privà que almenys tres altres candidatures anunciades (no en sabem però els candidats…) fossin presents a la sala:
Crida per la Terra (abans dita «CUP», associada amb Els Verds – Alternativa Verda i amb Revolta trostquista global (per la 3a República espanyola!); la CUP pròpiament dita (i encara sort que al seu moment decidiren que no es presentarien!); i l’aliança ecologista, formada per quatre dels grups que s’intitulen «Els Verds», entre ells un abans dit que ja forma part d’una altra candidatura.
Fins ara només he parlat del que sé, he escoltat dels interessats o he llegit dels seus escrits. Potser caldria afegir tres rum-rums: 1) un economista ex juntaire d’RCat hauria entrat, amb altres ex juntaires expulsats de la mateixa associació, a les llistes del partit fantasma d’en Laporta (Democràcia Catalana, no té ni web), per això en Carretero i en Laporta no es parlarien; 2) Laporta sembla que finalment s’ha posat d’acord amb el Mas i anirà de candidat a alcalde per CiU a Barcelona en les properes municipals; i 3) diuen que el Monty Putin ―sí, l’«
Amontillado Tío Pepe»―, ha donat ordre a tots els representats naturals del PsoE a Catalunya ―altrament dits càrrecs del Psc― que no marxin de vancances perquè pensa avançar les eleccions al setembre!
Conya a banda ―o no, aviat es veurà― demano que qui no estigui per la feina no emprenyi. Si en Laporta no es vol presentar com a independentista, que ho digui d’una vegada. Ens sabrà molt de greu pels vots que s’haurien pogut guanyar, però no ens pot frenar als quins realment esperàvem de veritat el seu cop de cap patriòtic. Si hi ha dues o més candidatures independentistes preparades o en preparació, és molt senzill: o s’afegeixen a la generositat dels reagrupats atenint-se a la presència equilibrada en funció dels membres reals de cada organització, o deixen d’intentar colar-se als llocs destacats pel «morro»; i pel que fa als altres partits que han de fer la candidatura, vull saber-ne el nombre real de membres a la propera reunió de la [potser extinta?] Conferència Sobiranista. Per exemple, la nostra Taula de Lo Rat Penat té una bona colla de simpatitzants i només vint membres actius dels quals, per llunyania física o per quefers diversos, al dinar setmanal ens hi trobem si fa no fa una desena.
Això són nombres i la resta són punyetes!


HERIBERT BARRERA: AL PEU DEL CANÓ

dilluns, abril 19th, 2010

  

«Al homes lliures que moriren en la guerra contra Espanya per la Llibertat dels altres», llegenda al Monument als Herois de la Guerra de Cuba, a l’entrada Sud-Est del Central Park de Nova York, just al davant del Monument a Colom…

 
A un amic, lector impenitent

Després de cinc mesos de silenci, amb tants de cops mossegant-me els dits els quals d’esma, tot sols, acaronaven les tecles amb l’evident intenció d’iniciar un nou apunt, ara em costa de tornar a feinejar al bloc.
I a què ha estat degut aquest capteniment? Cert és, m’ho repetien ara i adés: «amb la boca tancada ets més bufó». A més a més m’ha influït allò de: «tots aquests que vénen de cara circulen en sentit contrari o —el dubte raonable— sóc jo qui va en la direcció errada?».
També hi ha, encara, la necessitat de distància, la mínima llunyania possible per a observar sense influir, per a no modificar —amb la simple presència— allò a estudiar. Una distància aplicada també als mitjans de «comunicació» per a evitar-me el «soroll» destorbador, la influència del tema de moda, la borda intoxicació…
Amb tot aquest bagatge el dijous 15 d’abril, l’endemà del 79è aniversari de la proclamació de la III República catalana, tenia cita al nou despatx del president Heribert Barrera: quin despatx! Una biblioteca seria més propi, a la sala gran i adaptada a una paret de deu metres de llarg, una prestatgeria amb escala mòbil per a facilitar l’accés al capdamunt; la resta de parets i les altres cambres, farcides de prestatgeries també a mig omplir, una taula enorme amb tot de piles de llibres amb rètols indicatius per a la seva classificació. Prou ens costà de trobar dues cadires per asseure’ns durant els sis quarts de conversa.
Escoltar en Barrera és sempre un plaer i font de coneixements. Després dels inicials i mutus «com esteu?, què feu?» i les respostes al cas, de sobte ens sorprenguérem, tots dos alhora, en confessar a l’altre: «fa tants de mesos que callo, no dic res públicament… ». Pronunciar exactament el mateix pensament i al mateix instant no podia ser una casualitat, ho dúiem ambdós al pap, i així ho amollàrem per a iniciar el tema que ens [pre]ocupava: «…no sigui dit, per haver parlat, he estat la causa de tal fracàs o de tal altre trencament».
I això és tot el que diré de la trobada, i així és com estem, expectants.

 

HOMENATGE A JOSEP PLANCHART

dilluns, juliol 27th, 2009

En Josep Planchart ens adreçà unes paraules

En Josep Planchart al final ens adreçà unes paraules

Calen caràcter i determinació per
dur Catalunya a la Independència

El proppassat dissabte 25 de juliol ja us ho havia anunciat, com a cloenda del Primer Cicle de Conferències a Montesquiu sobre l’Obra d’en Carles M. Espinalt, se celebrà a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de dita població osonenca l’Homenatge a en Josep Planchart Martori, històric lluitador i president del partit Estat Català, fundat el 18 de juliol de 1922 per en Francesc Macià.

En arribar a Montesquiu vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar-me a Daniela Grau i a la seua mare, Reina Humbert, vingudes exprés des d’Elna (Rosselló) per homenatjar a Planchart, en l’any que en fa cinquanta de la mútua coneixença. També em plagué força de veure Rafael Català, editor i nét de l’històric militant d’Estat Català Rafael Dalmau Ferreres. La guanyadora l’any passat del XII Premi Carles M. Espinalt, Imma Albó, vingué des de Vic, com el periodista i escriptor Miquel Macià del Grup Nació Digital; no m’adoní que hi era fins al final. Ja començat l’acte, causant-li visible trasbals al mestre de coq Josep Bullich, entraven l’historiador Josep Sort i família.

Detall d'una part dels presents a l'acte; la dreta i en primer terme, Daniela Grau

Una part dels presents; a la dreta i en primer terme, Daniela Grau

A la taula presidencial hi mancava l’alcalde de Montesquiu —que és de l’Esquerra aquesta esclava del PsoE, qui delegà en Xavier Soler, regidor de Cultura; també els montesquiuencs presents a la platea es podien comptar amb una o dues mans a tot estirar… Nati Muñoz-Espinalt, directora de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica i filla del seu creador, encetà la darrera conferència sobre «Els diagnòstics de Carles M. Espinalt» i, alhora, ens féu un breu resum de les dues precedents, «La firma com a segell de la imatge personal» i «Imatge personal i saber-se veure»; ambdues eren una bona base de partida per entendre els Diagnòstics d’en Carles M. Espinalt, sobretot pel que fa a la imatge de derrotats «avant la letre» i panxacontents de tants polítics «de casa», de la qual actitud en resulta bona part de l’actual desafecció política dels catalans.

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assasinat de pau Claris"

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assassinat de Pau Claris"

En aquest punt em fou permès de llegir les adhesions personals a l’acte d’homenatge. Dues de n’Enric Garriga Trullols com a president del CAOC i alhora de l’IPEC, que vaig rebre per correu electrònic, i una altra del president Heribert Barrera, qui em lliurà a mans pocs dies abans el manuscrit dedicat a Planchart; en Víctor Castells també envià una sentida adhesió.

Tot seguit la conferenciant llegí el veredicte del XIII Premi Carles M. Espinalt, que s’ha endut l’historiador Agustí Barrera Puigví amb un treball sobre el patriota de Dosrius, n’Esteve Albert Corp. En l’anterior edició del premi, aquest historiador mataroní fincat a Arenys de Munt, quedà finalista justament amb un estudi sobre els aiguats de Montesquiu, octubre de 1940 (us en recomano molt la lectura íntegra), i així motivà l’organització de l’Homenatge a Planchart de què parlo avui. N’Agustí Barrera agraí el premi i anuncià que en destinava la meitat de l’import a ajudar al Casal Independentista Manuel Viusà de Vic, salvatgement incendiat per un atac espanyolista el mes passat; i l’altra meitat a subvenir part de la reedició del llibre Sang, dolor, esperança, del també militant d’Estat Català, n’Octavi Viladrosa.

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

Aleshores Agustí Barrera féu el discurs d’homenatge a Josep Planchart, basat en el llibret Montesquiu, octubre de 1940 citat, el qual ha estat publicat (un plec de setze pàgines a una tinta, relligat amb grapa, format DIN A5, més quatre pàgines a dues tintes per a la coberta) per l’Ajuntament de Montesquiu, però sense peu d’impremta ni el nombre de dipòsit que marca la llei. Tot seguit el patriota Pep Musté féu un abrandat i engrescador discurs per a cloure l’acte d’Homenatge a Josep Planchart.

Val a dir que en acabar i abans del cant de l’Himne Nacional, el mateix Josep Planchart prengué per un breu moment la paraula per agrair a tots els presents i afirmar amb solemne contundència enguany acomplirà noranta-un anys!—: «No he fet res més que lluitar per Catalunya i ho continuaré fent fins la meva mort, perquè estimo aquest país com estimo la meva família i com us estimo a tots». Naturalment s’endugué una gran i merescuda ovació; tothom dempeus, aplaudíem al veterà patriota i a qui, essent el secretari municipal, salvà tantes vides humanes aquell octubre de 1940.


PARLAMENT DEL PRESIDENT HERIBERT BARRERA

divendres, juliol 17th, 2009

«Si volem la Independència
ens hem d’espavilar i anar ràpids»

Al dinar del passat 8 de juliol, els companyons de la Colla del Dimecres de nou gaudírem amb la participació de l’estimat president Heribert Barrera, just dos dies després d’acomplir-se el noranta-dos aniversari del seu natalici. N’Heribert Barrera ens respongué amb el seu reflexiu enraonar a les qüestions que li plantejàvem entre plat i plat. Al moment de les postres la conversa se centrà sobretot a l’entorn de la possibilitat, promoguda per en Joan Carretero amb el Reagrupament, de presentar una candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament regional català en vistes a la declaració unilateral de la Independència de Catalunya.

Atesa la transcendència de les respostes del nostre il·lustre comensal, i amb el seu permís, en acabat el dinar em vaig permetre de gravar-li en vídeo un parlament a tall de resum del seus pensament i recomanació actuals. Pel fet de no disposar d’un micròfon extern, la càmera captà el soroll ambient del restaurant, dificultant-ne així la comprensió del discurs del president Barrera. Mercès a l’auxili d’un tècnic de so per fi us puc oferir a la vostra atenció aquell vídeo. Té una durada de cinc minuts i mig, però que ben aprofitats!

Vegeu i escolteu:

Parlament del president Heribert Barrera from Enric Borràs on Vimeo.

copyright by Enric Borràs, editor
És permesa la reproducció, per a fins no lucratius, sempre que es mencionin l’autor i el seu web: http://enricborras.cat
Vídeo gravat a les quatre de la tarda del dimecres 8 de juliol del 2009 al menjador del Restaurant Tarrida de Barcelona

FE SECULAR I IRRENUNCIABLE EN LA VICTÒRIA DE CATALUNYA ENFRONT DE LA TIRANIA

dijous, maig 28th, 2009

En Francesc Vicens saludant a n'Heribert Barrera

En Francesc Vicens en arribar, saludant a n'Heribert Barrera

Dimecres extraordinari

Avui —dimecres de Xampions— com gairebé tots els dimecres de l’any, ens hem trobat la colla al dinar setmanal al Restaurant Tarrida. Un àpat ple de bons auguris, si voleu la nostra prèvia del proper dimarts, 2 de juny – vuit del vespre, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. En gran part ha estat així perquè hem comptat amb la participació del president Heribert Barrera qui, a quaranta dies del seu noranta-dos aniversari, és exemple de fidelitat a la Pàtria i als principis de l’Esquerra Republicana de Catalunya d’en Francesc Macià.

La claredat i concisió del seu pensament ens ha permès, als altres divuit que sèiem a taula, torpedinar-lo a preguntes entre plat i plat i a les postres. Dues hores llargues molt aprofitades en les quals, en resum, ha quedat ben palès el desig de triomf de les tesis representades pel Reagrupament d’en Joan Carretero.

N'Argemí, en nom de la PLataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots"

N'Argemí, en nom de la Plataforma Sobirania i República, lliurant-li al president Barrera el guardó "El més petit de tots", pel seu article de suport a en Carretero

[Parèntesi obligat: comença el partit a l’Estadi Olímpic de Roma i hem de veure com el Barça aconsegueix el triplet!]

Els dotze de la victòria han fet història

Els dotze de la victòria han fet història

[Ja som campions! Gràcies, Guardiola! Visca el Barça i Visca Catalunya!]

Ha passat un pila d’hores, ja som a dijous i als balcons de casa, com a molts del carrer, hi onegen les banderes, l’estelada i la del Barce. Això de «Barce» us sona estrany, oi? El Poeta, en Pere Quart de Catalunya, m’alliçonà al respecte: diem «barça», que és una planta, perquè en barceloní «barce» es diu així, atès que a Barcelona el nom del Cap i Casal el pronunciem «Barçalona». Per això en Joan Oliver mantenia la grafia «Barce», per comptes de l’errònia «Barça».

Tornant al dinar d’ahir dimecres (les fotografies del qual són gentilesa d’Anna Notícies), a més a més de n’Heribert Barrera hi havia na Montserrat Pumarola, n’Imma Albó, na Mariona Hernàndez, na Maja Stibilj i na Núria Mata, en Francesc Vicens, en Manel Oronich, dos germans Pineda (n’Alexandre i en Francesc), en Francesc Domènech, en Josep Maria Escoda, en Miquel Manubens, en Francesc Argemí, en Víctor Baeta, en Joaquim Auladell, en Ricard de Vargas, en Claudi Romeu i n’Enric Borràs; d’entre els habituals hi trobàrem a faltar na Núria Breu i en Jordi Domènech, ben segur força enfeinats amb els preparatius dels actes del Corpus.

En la mateixa taula, militants o ex militants de diferents organitzacions polítiques o sindicals i no afiliats: CDC, ERC, PDD, PRC, PSiJ, PSiR, RV, CADCI, CNT, I-CSC, USTEC, etc. Hom podria objectar: «tants caps, tants barrets»; sí, però coincidents en una única voluntat de desitjar el millor per a Catalunya i disposats a jugar fort en l’aposta per les candidatures patriòtiques a les properes eleccions regionals i estatals.

La mateixa fe que hem tingut en la triple victòria del Barça d’en Pep Guardiola, fonamentada en el pensament català, el treball constant i precís, i en la feina ben feta, és la que ens mou a donar suport gairebé per aclamació sempre hi ha l’excepció— a la proposta d’en Carretero. Aquesta fe secular i irrenunciable en la victòria de Catalunya enfront de la tirania. En paraules del president Barrera:

«Sóc massa vell per veure si ens en sortim i no ho sóc prou per encara estar desesperat del tot.»

Na Montserrat, a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert

Na Montserrat, després del dinar i a punt de tornar a Girona, acomiadant-se de n'Heribert Barrera

GRÀCIES, PRESIDENT BARRERA!

dijous, maig 21st, 2009

El president Heribert Barrera

El president Heribert Barrera

«Oportunitat i viabilitat de la
proposta de Joan Carretero»

El president Heribert Barrera, amb aquest eloqüent títol, publica a l’edició digital del diari Avui d’avui un article on dóna suport explícit a la proposta d’en Joan Carretero de presentar «candidatures transversals que portessin al Parlament (i a les Corts) un grapat d’homes i dones compromesos a prioritzar de manera absoluta la causa de la independència; que parlessin clar, donessin la cara i denunciessin la inoperància de les negociacions i pactes amb l’adversari».

Remarco això de «l’edició digital» perquè els del diari Avui, sense previ avís a l’autor per la qual cosa n’Heribert Barrera els demanarà explicacions i, probablement, deixi de col·laborar definitivament amb dit diari—, a l’edició en paper no publiquen l’article i n’han posat una mena de «resum» a la Secció de «Política» (pàgina 8) amb un títol propi de falsaris i aliè del tot al pensament del president: «Heribert Barrera avala el partit de Carretero»; els mateixos títol i text del comentari publicat alhora a l’edició digital.

A banda de la importància del fet d’avalar la proposta d’en Carretero amb l’article comentat, i a banda de la vergonyant manipulació dels mots d’en Barrera per part del diari, el seu article a l’edició digital de l’Avui planteja una primera qüestió —el desenllaç de la qual inclinarà als militants d’Esquerra en dubte de si signar o no pel RCat—: què farà l’executiva d’Esquerra? Iniciarà el procés d’expulsió de n’Heribert Barrera? o només el «renyaran» i intentaran de menystenir el seu capteniment?

Fa anys, molts anys, que la Direcció stalinista d’Esquerra fa mans i mànigues per treure-se’l del damunt a en Barrera. Primer li privaren d’un càrrec creat expressament per a ell per Colom: el de president d’ERC, que mai abans no havia ostentat ningú perquè no existia. Així que pogué, Carod li donà el càrrec a Jordi Carbonell com a pas previ per apropiar-se’l ell mateix. I després, també Carod anuncià l’inici d’un expedient d’expulsió quan n’Heribert Barrera fou agredit a la sortida de l’Ateneu Barcelonès a causa de la seua assenyada posició —com el temps s’ha encarregat de demostrar— envers els perills de la nova immigració. Ara, què faran? En Barrera els ha posat en un atzucac de difícil resolució, sigui quina sigui l’opció escollida, la Direcció d’Esquerra hi perdrà perquè el debat és obert i la pilota a la seua teulada.

Tornant a l’article en qüestió, n’Heribert Barrera és molt clar en l’assumpte «estrella» de molts detractors d’en Carretero sobre si cal o no un nou partit. En Barrera ho respon en analitzar la possibilitat de les candidatures transversals per la Independència de Catalunya: «Sí, si es plantegen no com la candidatura d’un nou partit sinó com un aplegament solidari per fer front a una emergència nacional. Les diverses agrupacions i plataformes independentistes, que actualment treballen al marge dels partits, haurien de tenir un paper essencial en la promoció de l’aplegament. En ell ningú no hauria de renunciar a la seva ideologia, als seus orígens, o a les seves sigles». I per si no s’ha entès prou bé, afegeix tot seguit: «Caldria oblidar ressentiments i greuges, antics o recents, i aplegar sense exclusions tothom que acceptés que la independència és actualment un a priori al qual, políticament, cal subordinar-ho tot».

I mal ens pesi —i em pesi per pròpia experiència—, ens hem d’aplegar a la recomanació del president Barrera. Si volem reeixir davant de la situació d’emergència nacional, ens cal deixar a banda antics o actuals retrets i, a una, fer foc nou posant-hi tota la carn. Cap patriota no pot restar aliè a aquesta iniciativa del Reagrupament. Encara no us hi heu associat?