La Rambla d'Arenys: una riuada de patriotes
13 de setembre
Arenys, capital del Principat de Catalunya
Ja s’han escolat dues setmanes d’aquell diumenge a Arenys. Semblava el dia de la Festa Major de Catalunya, mai en un espai tan reduït no havia vist tantes estelades penjades de finestres i balcons: quin goig! Quanta de gent coneguda amunt i avall de la Rambla, hi havia estones que no podies ni avançar ni recular. Enguany, més que no pas l’Onze de setembre, el diumenge 13 assenyalà la fi del període de vacances —com es pot fer vacances amb el país ocupat?—.
25 de setembre
La lluita contra el crim
Avui hem conegut la sentència dictada pel magistrat Jaime Conejo Heredia, jutge d’Instrucció núm. 16 de Barcelona, en el judici de faltes contra el mosso que colpejà el meu fill Enric. Porta data del 9 de setembre (la vista fou el dia 3 del mateix mes) i diu, en llengua imperial: que condemna al mosso 9052, per una falta de lesions, a 30 dies de multa, a raó de 6 eurons diaris, i a indemnitzar l’Enric pels 10 dies que trigà a guarir-se, amb 25 eurons /dia.
Una petita victòria, amb reserves. Com es pot jutjar com a «falta» una agressió injustificada, amb abús de força i de poder? Si la llei no és igual per a tothom, és una llei que cal canviar. I encara no sabem com es diu l’agressor…
3 d’octubre
1a Assemblea Nacional de Reagrupament Independentista
El proper dissabte, al Palau de Congressos de Catalunya, des de les 10 del matí fins que s’acabi. Hi ha hagut molta feina prèvia i poc temps per a fer-la, però mercès als esforçats organitzadors, els mil nou-cents associats a RCat (nombre de fa deu dies) podrem votar la Ponència Política, els Estatuts de la Associació i el Reglament Intern, així com els primers divuit membres de la Junta Directiva d’entre setanta-dues candidatures; ja sé a qui votaré.
Pel que fa a la definitiva proposta de Ponència Política cal dir que inclou algunes de les més de dues-centes esmenes que es presentaren a la proposta original. Entre tots plegats hem aconseguit reduir les 30 pàgines inicials a quinze (encara és massa llarga!). La primera proposta al meu entendre tenia un gran defecte: era més pròpia d’un partit republicà federalista que d’una associació com la nostra, independentista, partidària de la unitat d’acció i de la regeneració política.
M’haig de penjar la medalla (en realitat me la van penjar el passat dimecres) d’haver aconseguit fer-me entendre i que s’acceptés de substituir l’expressió ara de moda «estat propi» per la més nostrada i que sí diu el què volem: «estat català». Altres temes importants han quedat millor, però encara hi ha a la proposta final de ponència massa tòpics i excés de llenguatge «políticament correcte». Parla de «països catalans», sense definir-los, ni geogràficament ni política. No és gens clara quan es diu Catalunya: no sabem si es refereix als territoris històrics de Catalunya (l’antiga Confederació Catalana) o només al Principat de Catalunya, o a la Comunitat Autònoma de Catalunya…; és una llàstima perquè la regeneració política també ha de passar, sine qua non, per la regeneració dels mots i llurs significants.
Amb tot em fa il·lusió de participar en l’assemblea del dissabte. Malgrat tots els malgrats, Catalunya es mereix la nostra paciència i dedicació, i molt, molt més. A Rcat ens hem trobat i ens trobarem —voleu millor senyal de veritable reagrupament?— gent amb la qual fa anys hem partit peres, o som desamics; gràcies a Rcat haurem de treballar junts i ho farem perquè l’objectiu d’Independència de Catalunya bé s’ho val.
Sis d’octubre
«Estat Català de la República federal espanyola»
Enguany commemorem el 75 aniversari del Cop d’estat d’en Lluís Companys, el qual actuà obligat per la determinació del Parlament català en mantenir la Llei de Contractes de Conreu front a l’anul·lació per part del tribunal espanyol —hi havia en joc la «sobirania» del Parlament regional, una situació semblant a l’actual conflicte amb el tribunal prostitucional espanyol per l’estatutet de la vergonya—, i també compromès per l’acord amb el PsoE del socialista espanyol Indalecio Prieto (qui s’esmunyí a París com una guilla, abandonant els catalans i també els minaires asturians a la seua dissort).
Els sempre a la moda revisionistes complaguts en blasmar el president màrtir volen ignorar expressament que l’acció de Lluís Companys fou motivada pel capteniment del Parlament regional català i, per això, les responsabilitats són molt més àmplies que no pas les relatives a la seua persona. Companys, com a cap del govern per mandat del Parlament i convençut que s’anava a perdre l’estatut, optà per proclamar, des de Catalunya i amb la mà estesa a les [suposades] forces de «progrés» espanyoles, l’Estat Català dins la [impossible] República federal espanyola:
«Catalans:
»Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder.
»Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa per tot el país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que en les terres hispàniques lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida a tots al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades.
»En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República federal espanyola i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme els invita a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d’edificar una República federal, lliure i magnífica.[…]»
En Lluís Companys tenia tota la raó quan afirmà al començ del seu discurs: «Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder […] contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions». Tant és així que per a provar-ho em permeto de reproduir un document trobat fa més de vint-i-cinc anys al Public Record Office de Londres pel publicista en Lluís Crusellas Soler, sobre una conspiració (iniciada set mesos abans del Sis d’octubre) per militars i polítics espanyols d’acord amb la Dictadura feixista italiana:
«[Traducció catalana de la transcripció anglesa, expedient W3633]
»Els sotasignats tinent general Emilio Barrera, don Rafael Olazabal, i don [il·legible] Lizarro, representant la Comunión Tradicionalista, i don Antonio Goicoechea, com a cap de Renovación Española, per la present confirmem la trobada celebrada a les quatre de la tarda d’avui, 31 de març de 1934, amb el cap del Govern italià, senyor Mussolini, i amb el senyor Italo Balbo.
»El president [Mussolini], després de rebre detallades respostes a les seves moltes preguntes sobre la present situació política d’Espanya, i les aspiracions de l’exèrcit i dels partits monàrquics, estableix el següent:
»1) Que ell [Mussolini] té la voluntat d’enviar assistència material als partits oposats a l’actual règim espanyol [la República], amb el propòsit d’enderrocar-lo i establir una regència que prepari la restauració completa de la monarquia (el senyor Mussolini repetí aquesta declaració tres vegades a fi que quedés del tot clar el seu significat).
»2) Que en prova de les seves bones intencions, es compromet [Mussolini] a donar-nos d’immediat 20.000 rifles, 20.000 bombes de mà, 200 metralladores i, en efectiu, 1.500.000 pessetes.
»3) Que aquest ajut serà en qualitat d’assistència inicial, i serà complementat amb més ajut substancial sempre que les circumstàncies ho facin necessari.
»Es resolgué que es nomenaria una delegació per a rebre els fons i els materials abans esmentats, i que la dita delegació seria encapçalada per don Rafael Olazabal, que s’encarregaria de transportar-ho a Espanya; que seria assistit [Olazabal] per la resta de la delegació, el comte de Rodezno i don Antonio de Goicoechea, en la distribució del material i els diners.
»També es resolgué que el material seria dividit en tres parts després que hagi estat transportat a Espanya.»
Penso que aleshores en Companys encara hi creia amb la República federal espanyola, malgrat els dubtes, traïcions i fugides dels espanyols que n’eren presumptes partidaris; el seu Cop d’estat però va més enllà: és en defensa de les llibertats de Catalunya i contra els «que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya» que fa la seua proclama. Ben segur també hi creia amb la República federal el 14 d’abril del 1931 quan, abans que ho fes l’Avi des del Palau de la Generalitat, un Lluís Companys acabat de ser nomenat alcalde i des del balcó de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya proclamà la República sense adjectius (ni espanyola ni catalana), deixant-li el camp lliure al president Macià qui, en primera instància, féu aquesta revolucionària proclamació:
«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat, anhela i sol·licita als altres pobles d’Espanya la seva col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al què calgui per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment faig arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau dels pobles.
»El president de l’Estat Català, Francesc Macià»
Ja sabem que la proclamació inicial de l’Avi fou molt matisada fins a canviar-ne l’original sentit després de la conversa telefònica entre Macià i Niceto Alcalà Zamora. El que no és tant sabut, tornant al Sis d’octubre, és que la declaració d’en Companys aquest la faria menystenint i substituint el discurs que li havien preparat certs diputats al Parlament català aplegats al voltant d’en Joan Lluhí Vallescà, del partit Nacionalista Republicà d’Esquerra [PNRE, format per expulsats d’ERC on hi havia també Josep Tarradellas…]: en el discurs preparat per aquells diputats amics del PsoE i que no volgué llegir Companys només es parlava de República espanyola i el nom de Catalunya no sortia enlloc.
Els oportunistes crítics d’en Companys s’obliden que el Sis d’octubre un gran patriota d’indubtable pensament separatista, en Josep Maria Batista Roca, es presentà a Palau i es posà sota les seves ordres pel que convingués, i s’obliden també que totes les formacions polítiques catalanes, des de Nosaltres Sols! i Estat Català fins a a Acció Catalana Republicana es posarien a les ordres del Govern català, excepte els anarquistes —uns altres [suposats] federalistes com els del PsoE—.
El vertader significat del Sis d’octubre del 1934 és la defensa de la dignitat catalana vers l’espanyolisme reaccionari (llavors molts catalans encara es pensaven que a Espanya només es podia ser reaccionari de «dretes»). I aquesta defensa de la dignitat és la raó principal de l’afusellament del president màrtir exactament set anys i una novena després. Els espanyols mai no obliden ni perdonen: la dignitat de Catalunya li feren pagar amb la vida al nostre president.
Llaor als patriotes!
Rafael Dalmau, Editor: 50 anys
També el Sis d’octubre —dubto que sigui casualitat— s’inaugurarà l’exposició al Museu d’Història de Catalunya [MHC] que duu el mateix títol que encapçala aquesta entrada. Restarà oberta fins el 25 d’octubre. Al mateix MHC i amb l’actuació de la Nova Euterpe, el diumenge dia 18 d’octubre se celebrarà el cinquantenari d’aquesta benemèrita editorial, fundada el 1959 per en Rafael Dalmau Ferreres (1904-1976) i la seua filla Maria Carme Dalmau Dalmau; avui l’editor n’és el nét del primer i fill de la segona, en Rafael Català Dalmau.
