Posts Tagged ‘Putosaure’

VISTA PER A SENTÈNCIA L’AGRESSIÓ POLICÍACA

dijous, setembre 3rd, 2009

no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

el policia núm. 9052: no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

L’abús de la força només és «falta»?

Aquest matí ha tingut lloc la vista de faltes al Jutjat d’Instrucció núm. 14 de la nova «Ciutat Judicial» per l’agressió que patí el meu fill gran, l’Enric, quan acomplint el seu deure laboral la nit del 18 de març del 2009 va rebre, pel cap baix, dues garrotades contundents a mans d’un policia de la Generalitat de Dalt. Al banc dels acusats no hi era el qui, al meu entendre, aleshores era el màxim responsable d’aquella atzagaiada —i ho és també avui, per a desgràcia col·lectiva—, el conseller del Departament d’Interior, més conegut pel sobrenom de «Putosaure».

Els màxims responsables de VilaWeb, en Vicent Partal i n’Assumpció Maresma, han vingut a fer costat a l’Enric, així com l’advocat de la casa, encarregat de l’acusació. Quins han faltat avui a la vista —mancança, al meu entendre, molt greu— eren l’advocat i el representant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (del qual l’Enric n’és membre) organisme que, al seu moment, anuncià presentar-se al cas també com a acusació. Quina mena de col·legi professional és aquest que no defensa els seus col·legiats ni s’hi interessa per res?

sóc  "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

sóc "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

En cap moment no hem pogut saber el llinatge de l’acusat, el núm. 9052 de la policia «catalana». Ja té collons la cosa, l’agredit i denunciant ha de donar la cara, amb nom, cognoms i domicili; l’acusat passa prou desapercebut amb un nombre i res més. Les fotografies presentades com a prova per l’acusació deixen prou clara la gratuïtat de l’agressió i, pitjor, que pegaven a un periodista acreditat que duia, a més a més i prou visible, un gran distintiu vermell amb el mot «premsa» en lletres blanques majúscules.

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

La primera imatge és una ampliació de l’original del fotògraf del diari El Punt, n’Andreu Puig, qui ha ajornat el seu començ de vacances per a poder fer de testimoni avui. La resta de fotografies són d’un altre fotoperiodista que també fou colpejat fins a sagnar, en Guillem Valle, qui no ha pogut presentar-se com a testimoni perquè és treballant al Congo. Malgrat que en l’ampliació es veu perfectament la cara del policia agressor, l’acusat només ha reconegut que tenia una certa semblança amb ell [sic!]; per contra, el seu «binomi» o parella, testimoni de la defensa, no ha dubtat en reconèixer-lo a la fotografia. La identificació del nombre del policia acusat fou possible —també usant, serà marca de la casa?, d’una frase gens precisa: sembla que podria ser…— gràcies al mateix Departament d’Interior de la Generalitat.

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV (enllaç al peu de l'apunt)

La vista s’ha fet en català i en espanyol —a gust del consumidor— sense que no ningú plantegés cap problema lingüístic, fins i tot un dels mossos s’ha expressat en català. L’actuació de l’advocadessa de la defensa m’ha semblat força deficient comparada amb la de l’advocat de VilaWeb i la mateixa fiscal; el jutge m’ha sorprès positivament. Suposem que en quinze dies hi haurà sentència.

«Les fortes topades a Barcelona, des de dins»


DEMOCRÀCIA ESPANYOLA? SÀDICA FACÈCIA!

dimarts, setembre 1st, 2009

Començ de l'eixida del sol, la terra en penombra

començ de l'eixida del sol, el terme en penombra

Fugaç estada a Terra Alta

La nit del divendres 28 al dissabte 29 d’agost la vaig passar a la cambra 117 de l’Hotel Piqué de Gandesa. Feia més de cinc setmanes que no dormia així de bé, sense suar a desgrat d’haver tancat l’aire condicionat, amb la finestra orientada a l’Est ben oberta. El dissabte a primera hora la fresca m’acaronava encara en despertar-me per les subtils albors que apuntaven rere la Serra de la Vall de la Torre (la qual s’allarga fins a Les Camposines). Abans de posar peu en terra ja havia captat la imatge del tímid sol ixent amb el mòbil, quan el campanar em donà l’hora justa: dos quarts de vuit del matí.

Em bec un cafè fort amb una expressió de llet, assegut al tamboret del taulell del bar de l’hotel, mentre pago també el sopar d’anit i la cambra. A les vuit ja sóc camí del «cementeri nou» (del 1925), m’hi endinso fins al Corralet on soterraven als descreguts; el xiprer que vaig plantar després que em robessin el primer s’ha fet magnífic, arrelat a tocar de la tomba d’en Colau del Ros de la Maria Guapa i del seu fill Enric —el meu enyorat pare—. El roser ja ha fet totes les roses d’enguany i els lliris no floriran fins al febrer, amb el seu blau comiat a l’hivern.

Malgrat d’un temps ençà els encarregats de la neteja del lloc han deixat el molt mal costum d’incinerar taüts i no vulguem saber què més al damunt de les restes dels descreguts per mor d’una inèrcia seguida durant desenes d’anys, amb origen en ordres nascudes de la més fosca nit del franquisme, torna a haver-hi munts de brossa «floral» plàstica. Hauré de queixar-me altra volta a l’ajuntament, prou que pago des de fa vint-i-quatre anys la quota del cementiri municipal, tot i no tenir-ne cap obligació en no ser un «resident».

M’arribo a la plaça de la Farola —on no hi ha mar ni far!—, fins a la pastisseria Pujol amb l’excusa de fer un esmorzar amb més substància: en realitat hi vaig per la coca de vidre amb fruita seca, me n’enduc una capsa amb dotze talls de més de mig pam cada un… poc em duraran. Ben abillat, engego el cotxe cap a Alcanyís, però dos quilòmetres després de sortir de Gandesa em repenso i faig marrada cap a la vella carretera on el senyal diu «Poblat Ibèric». De sobte un dubte m’ha vingut al cap: «encara hi és el monòlit?». Ho vull comprovar.

Els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

I sí, per a vergonya col·lectiva, prova erèctil que la democràcia al Regne d’Espanya és una broma —una sàdica facècia—, el monòlit erigit per la Diputació de Tarragona al «Generalísimo Franco» hi és dempeus. La placa commemorativa i altres «guarniments» feixistes han desaparegut no fa gaire esmicolats a cops de roc o arrencats per col·leccionistes enyoradissos de velles «gestes» espanyoles, però el monument d’enormes pedres i de més de quatre metres d’alçada i el recinte en forma de plaça hi són, bastits al damunt de l’extrem de llevant d’un altre cementiri força més antic, la necròpolis ibera. En aquest indret hi havia l’estat major franquista contra el qual disparava l’artilleria el meu pare des del tàlveg d’una vall de Les Camposines quan l’ofensiva de l’Ebre el 1938.

Els del desgovern de la Generalitat de Catalunya ja ho sabem que són uns pocavergonyes. Amb tot, si més no haurien de servar —ni que fos per guardar l’aparença— el patrimoni històric i cultural. Per a construir el fastigós monòlit i accessoris, la Diputació tarragonina malbaratà un plegat de tombes iberes que caldria recuperar; algunes lloses funeràries són visibles als murs de la placeta, al mateix lloc on les van desar els de Ca Macot —pare i fill—, els darrers margeners gandesans. Pitjor encara, les tombes excavades al seu moment i que no feren malbé els franquistes diputats provincials romanen enmig d’una mar de deixalles. No sé si la doctora Núria Rafel, la qual ja salvà el proper poblament ibèric de ser arrasat per la variant de la carretera estatal, en té notícia d’aquesta situació.

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

Fixeu-vos en dos detalls. El molt antic cementiri de Gandesa i el cementiri actual de la capital de Terra Alta, recoberts de merda: un poble que no respecta els seus ancessors és un poble que no s’estima. I setanta anys després d’«acabada» la guerra més el munt d’eurons despesos els cinc o sis darrers anys en «memòria històrica», els monuments a Franco junt amb els tribunals d’excepció per ell creats —com el prostitucional— segueixen erts i actius, respectivament, a casa nostra: una altra manca de respecte als nostres morts. De quina falsa història fan «memòria» els iniciàtics acòlits del Putosaure?


ELS BORBÓ ENS ABANDONEN

divendres, abril 24th, 2009

El Putosaure en acció; sant Jordi, mata l'aranya!

Preguem: sant Jordi gloriós, mata l'aranya!

La Cristina fot el camp

De res no han valgut els planys dels antany republicans i avui fervorosos devots de la monarquia espanyola: ni el Montilla, ni el Puigcercós, ni el mateix Putosaure qui ahir, diada de sant Jordi, seguint l’ancestral tradició i malgrat el seu alè putrefacte li féu el boca a boca a la princesa Sánchez Camacho (vegeu-ne la imatge reproduïda)— han pogut deturar la imminent fugida de casa nostra de la infanta i duquessa de Palma Cristina de Borbó.

És positiva aquesta desafecció de l’única representant (amb la seua llopada) que romania a Catalunya de la família proscrita pels nostres ancessors? De primer cop d’ull diria que sí, els Borbó, com més lluny, millor; encara més, si els esborressin de la superfície terrestre totes les campanes del país farien el toc de Glòria. Ara bé, passat el just moment de joia del somni, la realitat ens obliga a tocar de peus en terra i és quan em veig obligat a reflexionar-hi.

Dues notícies aparentment no relacionades m’hi ajudaran. La primera ja us l’he comentat, «Els ducs de Palma abandonen Catalunya». La segona té més marro i m’arriba de la ingent feinada que fa el Filòsof, és a dir, el doctor Ramon Alcoberro. En una de les seues darreres aportacions al coneixement, «Edward Bernays, afegit al web Filosofia i Pensament», ens podem assabentar de què i qui hi havia amagat rere la presència a casa nostra de Cristina de Borbó.

Què hi té a veure un monstre com Bernays amb els Borbó? Edward Bernays, entre d’altres mèrits, fou mestre «avant la lettre» de Goebbels. En Ramon Alcoberro ens diu: «[Edward Bernays] coordinà les relacions públiques de Juan Carlos I d’Espanya, des del seu nomenament com a ”príncep hereu” de Franco. Fou ell qui (quan tenia 99 anys!) aconsellà al rei que la seva filla, la infanta Cristina, anés a viure a Barcelona per guanyar-se la simpatia dels catalans i fins i tot [Bernays] vingué a Barcelona a supervisar l’operació (el diari La Vanguardia del dilluns, 26 de nov. 1990, dóna una notícia edulcorada de la seva estada)—».

La duquessa de Palma, Cristina de Borbó, prou que se’ls ha guanyat els catalans; si no amb la simpatia, sí amb l’immillorable sou que fa anys cobra de l’Obra Social de la Caixa. Ara es veu que ja no és necessària la seua presència física entre nosaltres, de tant simpàtica que ha esdevingut ens ho agraeix marxant a Washington i el sou de l’Obra Social també se l’enduu. Segons la notícia se’n va junt al seu marit perquè la Timofònica li ha donat a ell feina de representació a la capital federal dels EUA per atendre els negocis del suposat no-monopoli a Sud-Amèrica.

Aleshores em demano: 1) o ja no li cal a la Casa reial espanyola una presència física «simpàtica» a la capital de Catalunya; o, com les rates abandonant el vaixell les primeres, 2) els membres de la família Borbó que romanien entre nosaltres marxen cames ajudeu-me seguint el costum familiar prou exemplar del besavi «Cametes» abans no es proclami la V República Catalana. Atesa l’evidència de cap possibilitat imminent de l’opció 2) haig d’entendre que als Borbó se’ls en fot si ens són o no simpàtics, puig després de l’episodi de la cremada de fotografies han entès el missatge. Fixeu-vos, però, en el fet curiós de l’assumpte: sigui 1) o sigui 2), el sobresou extra el sou «normal» és a càrrec dels pressupostos generals de l’estat li continuem pagant a la Cristina, la qual renuncia a la nostra agradosa companyia i a la ciutadania catalana, però no pas als privilegis que li comportava.

TRES DIES D’ABRIL

diumenge, abril 19th, 2009

Tothom vol ser honorable diputat

El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.

Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.

Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s’ha molestat en investigar al registre?]

Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar), la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.

A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.

Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d’E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l’actual president d’E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.

L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones no per partits, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.

I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.

Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.

El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?

El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.

El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats …per «imperatiu» ètic o per manca d’identificació.]


PER FEIXISTA I PER CABRÓ, SAURA DIMISSIÓ!

dijous, març 19th, 2009

Hail, Saura

Hail, Saura

Prou d’impunitat!

Per fer aquest apunt he deixat passar dotze hores des d’ahir a quarts de dotze de la nit quan, per la telefonada de l’Enric —el meu fill gran—, vaig saber que la policia els havia agredit i atonyinat de valent, a ell i al Jordi —el meu fill petit— mentre ambdós treballaven cobrint la informació de la darrera manifestació del dia a Barcelona.

Tanmateix la indignació que m’envaí a darrera hora d’ahir no ha minvat, per contra creix per moments. Li tinc ganes al Putosaure, li vull fotre una manta d’hòsties i fer-li la cara nova, trencar-li-la; ho confesso públicament, com a català i com a pare ultratjat per la policia que se suposa ens ha de protegir, em veig forçat a l’acció directa; això sí, per imperatiu ètic.

La impunitat en què s’ha instal·lat bona part de la classe política «catalana» l’hem d’acabar ni que sigui amb l’últim recurs a la nostra mà: la defensa pròpia. Aquesta «pijo progressia pseudo esquerranosa», hereva de Franco i d’Stalin, l’hem de foragitar de casa nostra: que se’n vagin! Que fotin el camp a Madrid, a Moscou o a la Meca. I per ajudar-los a decidir-se caldrà demostrar-los-hi que, si es pensaven tenir l’exclusiva de la violència, van molt errats.