Posts Tagged ‘Puigcercós’

ELS BORBÓ ENS ABANDONEN

divendres, abril 24th, 2009

El Putosaure en acció; sant Jordi, mata l'aranya!

Preguem: sant Jordi gloriós, mata l'aranya!

La Cristina fot el camp

De res no han valgut els planys dels antany republicans i avui fervorosos devots de la monarquia espanyola: ni el Montilla, ni el Puigcercós, ni el mateix Putosaure qui ahir, diada de sant Jordi, seguint l’ancestral tradició i malgrat el seu alè putrefacte li féu el boca a boca a la princesa Sánchez Camacho (vegeu-ne la imatge reproduïda)— han pogut deturar la imminent fugida de casa nostra de la infanta i duquessa de Palma Cristina de Borbó.

És positiva aquesta desafecció de l’única representant (amb la seua llopada) que romania a Catalunya de la família proscrita pels nostres ancessors? De primer cop d’ull diria que sí, els Borbó, com més lluny, millor; encara més, si els esborressin de la superfície terrestre totes les campanes del país farien el toc de Glòria. Ara bé, passat el just moment de joia del somni, la realitat ens obliga a tocar de peus en terra i és quan em veig obligat a reflexionar-hi.

Dues notícies aparentment no relacionades m’hi ajudaran. La primera ja us l’he comentat, «Els ducs de Palma abandonen Catalunya». La segona té més marro i m’arriba de la ingent feinada que fa el Filòsof, és a dir, el doctor Ramon Alcoberro. En una de les seues darreres aportacions al coneixement, «Edward Bernays, afegit al web Filosofia i Pensament», ens podem assabentar de què i qui hi havia amagat rere la presència a casa nostra de Cristina de Borbó.

Què hi té a veure un monstre com Bernays amb els Borbó? Edward Bernays, entre d’altres mèrits, fou mestre «avant la lettre» de Goebbels. En Ramon Alcoberro ens diu: «[Edward Bernays] coordinà les relacions públiques de Juan Carlos I d’Espanya, des del seu nomenament com a ”príncep hereu” de Franco. Fou ell qui (quan tenia 99 anys!) aconsellà al rei que la seva filla, la infanta Cristina, anés a viure a Barcelona per guanyar-se la simpatia dels catalans i fins i tot [Bernays] vingué a Barcelona a supervisar l’operació (el diari La Vanguardia del dilluns, 26 de nov. 1990, dóna una notícia edulcorada de la seva estada)—».

La duquessa de Palma, Cristina de Borbó, prou que se’ls ha guanyat els catalans; si no amb la simpatia, sí amb l’immillorable sou que fa anys cobra de l’Obra Social de la Caixa. Ara es veu que ja no és necessària la seua presència física entre nosaltres, de tant simpàtica que ha esdevingut ens ho agraeix marxant a Washington i el sou de l’Obra Social també se l’enduu. Segons la notícia se’n va junt al seu marit perquè la Timofònica li ha donat a ell feina de representació a la capital federal dels EUA per atendre els negocis del suposat no-monopoli a Sud-Amèrica.

Aleshores em demano: 1) o ja no li cal a la Casa reial espanyola una presència física «simpàtica» a la capital de Catalunya; o, com les rates abandonant el vaixell les primeres, 2) els membres de la família Borbó que romanien entre nosaltres marxen cames ajudeu-me seguint el costum familiar prou exemplar del besavi «Cametes» abans no es proclami la V República Catalana. Atesa l’evidència de cap possibilitat imminent de l’opció 2) haig d’entendre que als Borbó se’ls en fot si ens són o no simpàtics, puig després de l’episodi de la cremada de fotografies han entès el missatge. Fixeu-vos, però, en el fet curiós de l’assumpte: sigui 1) o sigui 2), el sobresou extra el sou «normal» és a càrrec dels pressupostos generals de l’estat li continuem pagant a la Cristina, la qual renuncia a la nostra agradosa companyia i a la ciutadania catalana, però no pas als privilegis que li comportava.

CAROD I JUNQUERAS, FLORETES «EUROPEAS»

divendres, abril 17th, 2009

adhesiu de la campanya

adhesiu de la campanya

Campanya per la UEficialitat del català

El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.

Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…

Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…

Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.

Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!

De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.

M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.

FLAIXOS ENLLUERNADORS

divendres, octubre 31st, 2008
al darrere quin guarniment!

al darrere quin guarniment!

Absoltes octubreres

Com hi ha món, em sorprèn la meua capacitat de sorpresa. Aquest octubre ha donat molt de si, i encara sort que s’acaba avui, quina castanyada! M’he vist obligat a triar d’entre una pila de flaixos, enlluernadors tots. Dels escollits, ara només us en poso les etiquetes, davall hi trobareu un breu text per a cadascun: Puigcercós: il condottiero català? – Bilbeny àlies «el Senyor de les Fundacions» – La grega s’esbrava – Opacitat sols bancària? – Transparència sí! – Una carallotada més.

Bon profit; de res.

Joan Berlusconi o Silvio Puigcercós?

Amagar l’ou de la Independència de Catalunya rere uns suposats «valors republicans» és la torna del «projecte de país» del renovat populisme ‘ful’ en gitano vol dir ‘merda’ del nostre particular «condottiero», el qual ara vol posar l’accent d’Esquerra sobre l’erra perduda de «Republicana».

La ce de Catalunya qui sap on para.

Jordi Bilbeny a la FPNH

La Fundació Nova Història (FPNH, Carrer de la Democràcia, 5 – 2n 1a, 08018 Barcelona) em convidà ahir al seu sopar mensual: el tema central de l’acte fou el Centenari de l’Estelada, i una quarantena llarga d’assistents escoltàrem les explicacions dels dos membres de la Comissió del Centenari. A destacar el rum-rum sobre una altra fundació que suara es crea (i sense comptar-ne una altra la qual finalment sembla no ha reeixit per manca de recursos), ja en són quatre les fundacions que s’han bastit a l’entorn de les investigacions del polèmic i amic Jordi Bilbeny.

La grega es destapa

Consort sense atributs per exprés manament de la prostitució espanyola, la premsa i els programes del «corasón» diuen que ha dit no sé què; m’és ben bé igual. Allò que sí convindria de saber és la veritat sobre els presumptes fets criminals del seu marit, el Borbó regnant que mai no ha abjurat de la seua fidelitat als Principios Fundamentales del Movimiento franquista. Ja fa vint anys em vaig jugar la llibertat editant un llibre d’autor per mi desconegut —digués el que digués el malaurat Ramon Barnils— en què es denunciava l’afició colpista del pare del futur cada cop més present —per a escarn i oprobi de catalans— Felipe VI.

Beneficiats a l’ombra

Que el PSOE s’hauria sotmès en temps de l’altre Felipe (l’ex «compañero socialista» del Guerra) a un govern presidit pel general Armada un colpista més, també amic del rei, amb la connivència de Raventós i Tarradellas conspirant a Lleida amb aquella tropa, no és cap novetat; tampoc no ho és pas que des d’aleshores el PSOE és refermà com el natural aliat del Gran Capital al Regne d’Espanya i ex colònies d’ultramar. Ara bé, digueu-me amb quina cara de ciment armat es presentarà el Mentider de la Moncloa davant dels representats per la ‘o’ d’«Obrero» per a dir-los que regalarà un munt de milers de milions d’eurons als consells d’administració de bancs i caixes, però que no els dirà pas de quines entitats es tracta …no fos el cas que anessin a reclamar la part que els toca.

Descobrim-los!

Hom, que és previngut (gràcies, Josep Maria), per si un cas i abans no desapareguin per art de màgia, us ofereix a la vostra atenció els informes anuals lliurats al Banc d’Espanya (2007) sobre els tres fons de garantia de dipòsits existents: per a Bancos (1), Cajas (2) i Cooperativas de Crédito (3), més un quart informe corresponent a la Sociedad Gestora de los Fondos de Garantía de Depósitos en Entidades de Crédito (creada el 29 de juny del 2000 i participada pels tres fons de dipòsits esmentats). Fixeu-vos, per posar sols un exemple, en l’informe 2 (el de les caixes d’estalvi): a partir de la pàgina 47 [Anejo 1 «Operaciones de Saneamiento»] podreu veure una llista de les quantitats lliurades des de l’any 1982 fins al 2007, en molts casos no recuperables i a fons perdut!, i a quines entitats beneficien. Curiosament no n’hi ha cap de catalana, dit en sentit restrictiu.

Un milió cent mil eurons

Cent vuitanta-tres milions de pessetes! I els de l’ABC fan veure que no ho saben i per despistar s’acarnissen contra el de Reus per nou mil eurons de res. La quantitat que encapçala és l’import continent, sense contingut de la compra, en plena crisi i rebaixa del totxo, de la nova mansió de luxe (vegeu les piscines privades) del senyor Carallot àlies Carod: 270 metres quadrats de superfície útil a la zona més cara de Tarragona, Carrer d’Ernest Lluch, núm. 2.

Madrid sí paga als traïdors.