«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.»
Enric Borràs Cubells
Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985
patriota i editor
En el 25è aniversari del seu traspàs,
família i amics el tenim al cor i al pensament
[aquesta esquela surt al diari Avui d’avui]
Dos patriotes en la memòria
Lectura patriòtica
Entremig de la maregassa —per ara no passa a pitjor— de l’alarma generada per les notícies sobre la que en el futur coneixerem com a «època de la corrupció socialitzada» (la qual ha esquitxat fins a persones força lluny de ser tingudes per psoecialistes), m’he permès fugir d’estudi en un interludi lector de llibres sobre format «paper», en fi, llibres com els de tota la vida. Ara que els nanos ja disposen de llibres de text «digitals» començo a dubtar de com dir el nom actual de la cosa, atès que digitals també ho eren els d’abans, o com passàvem les pàgines llegides sinó amb els dits?
Una de les novetats a comentar aparegué a finals d’agost i és obra de l’estudiosa Núria Rius Vernet, dedicada a la recerca i divulgació d’artistes catalanes, i es titula Manuel Viusà i Gertrudis Galí; potser el subtítol és més aclaridor pels qui no n’havien sentit a parlar: «Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili»; encara que jo hi hauria posat, en l’intent d’assolir la difícil perfecció, «Una parella de patriotes catalans que també foren artistes».
Sí, és indubtable que eren artistes na Galí i en Viusà. Ara bé, allò que els caracteritzà no fou només el conreu de l’art —preferentment l’una com a escultora i l’altre com a pintor—, sinó l’exili, un exili que no seria motivat, com el de molts altres artistes, per la recerca de noves experiències o tendències. No, l’exili forçat de la parella en qüestió, era pel just amor a la Pàtria. Després de trenta anys d’exili, l’urc dels genocides catalanofòbics espanyols no es deturaria per foteses com la «frontera», els perseguiria més enllà i causaria el 1979 l’internament a la presó parisenca de la Santé d’en Manuel Viusà.
Per a vergonya del president espanyol Suárez i del seu sicari i ministre Rodolfo Martín Villa, el mateix fiscal francès que l’havia d’encalçar, faria un panegíric de l’acusat, quedant immediatament en llibertat. Després d’aquella detenció i per seguretat personal la parella es traslladà a Veneçuela, d’on als cinc anys sortirien, per establir-s’hi, cap a Andorra. Allà, i en memòria de la filla Núria i la néta Meritxell, la parella d’artistes endegarien el Centre de Gravat d’Encamp, on ensenyaren a diversos artistes durant anys.
Al llibre es destaca l’obra de maduresa de Gertrudis Galí amb un capítol especial. També convé assenyalar que és de lectura amena, té molta informació i conté al mig un plec de vint-i-quatre pàgines (sense numerar) imprès a quatre tintes amb reproduccions de les obres més importants d’ambdós artistes. Se m’ha fet curt i us el recomano. Només em resta assenyalar un fet que m’ha arribat a l’orella i m’esborrona: dos molt famosos cantautors catalans als quals el mateix Viusà facilità l’estada i l’actuació a París quan no ningú els coneixia, li ho han agraït —ni que sigui post mortem— negant-se a fer cap mena de declaració per a enriquir, amb el testimoni personal, la redacció del llibre.
No fos el cas que el Garsón els acusés de terroristes… Xati, va: Verges no sou!
Vicent Sanchis signa com a "periodista"
Amb cinc sous què fàcil és
jutjar sobre el bé i el mal
Al senyor Vicent Sanchis li ha costat quasi un mes i mig fer l’article de «fons» sobre Reagrupament Independentista d’ençà que me’l trobí a l’Assemblea d’RCat el passat 3 d’octubre. A Vicent Sanchis el conec des de les primeries dels anys vuitantes del segle passat quan, com a comercial de la revista El Temps, em visitava per a vendre’m espai publicitari en el dit setmanari (quina cosa, aquesta faceta la menysté al seu ridículum).
Fa pocs dies al senyor Vicent Sanchis un Jurat (on hi ha treballadors a les seus ordres) d’un premi convocat pel seu antic patró li ha donat un «Octubre» d’assaig, en una festassa que es fa al nou edifici que els catalans li hem pagat —i li continuarem pagant si el bon déu no hi posa remei— a Eliseu Climent, l’«activista cultural» més subvencionat, sigui pels governs pujolistes o pels tristspartits, en tota la història de la «repartidora» —directament: menjadora— de la Generalitat de Dalt.
Això de donar-se premis els uns als altres és un esport practicat per la gent «ben situada», és a dir, tu ets membre d’aquest jurat, aquell és patró d’aquella fundació, el de més enllà és coordinador d’una ong a la moda, etc.; tu em premies a mi, jo premio a aquell i aquell et premia a tu. El cas és sortir a les notícies pel motiu que sigui, però si és per una cosa agraïda com un premi i hom pot lluir medalla, millor que no pas si és per haver «confessat» els pecats al …jutge. Amb tot sempre he pensat que malparlar d’algú, si aquest algú cerca notorietat pública, ja li està bé. El pitjor que li pots fer a un que vol figurar és no parlar-ne, fer-li el buit, com si no existís.
Ara m’he perdut: per què us he començat parlant de Vicent Sanchis? Ah, sí, per l’article que ha publicat aquest dissabte al diari que dirigia fins no fa gaire. És el típic article «caramel farcit», aparentment dolç per fora i amb una bossa de merda pudenta a l’interior; titulat «Els punts dèbils de Reagrupament» en realitat és un atac a la línia de flotació d’en Joan Carretero. I quin mal li ha fet en Carretero al valencià?
Potser és que Carretero no li ha donat cap premi? home, temps al temps, quina poca paciència! Potser és que Carretero no li ha volgut riure les gràcies a algun o a tots els seus amos? Calent, calent, però poc hi fa quin sigui el veritable motiu o incitador d’aquest article d’encàrrec. Hi ha, des de la presentació pública de Reagrupament, una conspiració que avança en dos sentits paral·lels: negar-li a la nostra associació l’espai que li pertoca als mitjans de comunicació, i influir, a través d’«independents» suposats i d’«independentistes» encara més suposats, en el rumb i les decisions que prengui o hagi de prendre Rcat.
Per exemple Sanchis —vice president primer de Mòmium Cultural, professor de la Pompeu Fabra, director de continguts del Grup Cultura O3 …i també director de Barça TV—, per a fer quedar bé a en Joan Laporta, desmereix Carretero. A Laporta no li cal aquesta classe de «defensa», prou que en sap tot sol de defensar-se —i, sigui dit de passada, de fer pujar la seua cotització a la subhasta dels postulants a polítics «a veure qui dóna més per la meua fitxa»—. Vicent Sanchis diu que «Carretero no ha aconseguit […] projectar cap a la societat una imatge de líder segur», i a causa d’això «Reagrupament pot quedar condemnat a la marginalitat».
Però el «periodista» no en té prou, i acusa a en Joan Carretero d’inconsistent ideològic perquè «es redueix a un únic manament: proclamar la Independència [de Catalunya, es deixa Sanchis interessat]». Vaja vaja, Vicentet, voler la Independència de Catalunya és inconsistent? Què és consistent per al senyor Sanchis, el sou que com a president de l’Editora del diari Avui li paguen els espanyols Conde i Planeta? Ben segur que d’això es tracta, de sous i de prebendes (pels serveis prestats i pels que encara ha de prestar), els quals cal defensar «a capa y espada» de la Independència de Catalunya, de la Regeneració Política i dels independents de pensament i d’acció com en Joan Carretero.
l'espanyola, una república insolvent
Una manera «legal» de fer volar bitllets
Fa uns cinc anys em telefonà una desconeguda demanant-me aixopluc per a una nova associació, sense mitjans materials per a pagar-se res. Es tractava de l’Agrupació de Perjudicats per la Incautació [sic] del Govern Franquista [APIGF], l’objectiu de la qual és aconseguir que l’actual govern espanyol pagui el contravalor en euros dels diners de curs legal emesos per la República espanyola i confiscats pel govern franquista espanyol (Burgos, decrets del 27 d’agost del 1938).
Els pocs sobrevivents que encara guarden el rebut lliurat per les autoritats franquistes espanyoles pel «paper moneda emès per l’enemic», mai no han aconseguit recuperar els seus estalvis. Aquells rebuts o vals han passat de generació en generació tot esperant de ser bescanviats, ni que sigui pels néts o renéts dels seus originals posseïdors. El famós «estat de dret espanyol», no sols és incapaç de defensar uns pescadors, sinó que actua en contra del mateix «dret» el qual se suposa li dóna justificació i carta d’estat…
Aquella bona dona que em telefonà fa cinc anys es diu Lídia i és filla de na Montserrat Capdevila, qui té uns dels rebuts mai no cobrats i és presidenta de l’APIGF. Vaig parlar amb el president —abans de ser sotmès definitivament a la UGT— del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria [CADCI] i em donà el vist-i-plau per a que l’APIGF usés del despatx del CADCI per a les seues necessitats de Secretaria i com a lloc de trobada.
Des d’aleshores la Lídia Jiménez Capdevila em té informat de les novetats al cas de la seua associació. Pels estudis d’una historiadora, sembla que l’operació de confiscació franquista del paper moneda republicà espanyol obeïa a l’interès dels colpistes d’evitar que fos admès en les transaccions amb tercers països, la qual cosa seria a l’origen de la necessitat del govern espanyol d’aleshores de vendre’s les reserves d’or del Banc d’Espanya, per així poder comerciar amb l’exterior.
Una pesseta d’abans del 18 de juliol del 1936 ara tindria un valor superior a dos eurons i mig, és a dir, mil pessetes d’aquella època avui serien, i sense comptar els interessos, més de 2.500 eurons! Els quatre gats associats fa cinc anys a l’APIGF ara són milers i disposats, si el govern espanyol no els retorna allò que és seu, a dur el cas als tribunals internacionals si convé. La corrupció, a Espanya, comença dins del mateix estat.
matrícula i núm. del vehicle
Corruptela o corrupció «menor»
Les dades, les imatges i la seua ordenació (excepte la d’ací damunt), les situacions, les marques, les matrícules, etc., del reportatge fotogràfic de més avall són autèntiques. Només els pensaments —és un eufemisme per a entendre’ns— del protagonista, el «treballador» de FCC, i els diàlegs amb terceres persones són fruit de la meua imaginació; amb tot, és prou sabut que la realitat sempre supera a la ficció, tingueu-ho en compte i sigueu prou generosos en jutjar la meua pobra aportació literària.
Dissabte 7 de novembre del 2009, ex Vila de Gràcia (Barcelona), un quart i mig d’una del migdia. Guaito pel balcó i observo una situació increïble: no me n’he adonat com ha pogut entaforar-se el camió de BCNeta! —de la Divisió de Medi Ambient de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC)— al damunt de la vorera de «mar» de la Travessera de Gràcia, a tocar de la vorera «Llobregat» del Carrer Gran de Gràcia, barrant gairebé el pas als vianants que van i vénen per la Travessera i impedint l’accés al post de l’ONCE; fixeu-vos també en el vehicle Seat vermellenc aparcat al damunt de la graella groga (la qual indica que no pots ni aturar-t’hi al damunt!). Penso en l’única possibilitat física d’encabir-s’hi el camió on és ara: reculant pel gual del pas de vianants del Carrer Gran…
ecologia i sostenibilitat són les divises iniciàtiques
El xofer i encarregat del camió de BCNeta! no hi és; la dona gran amb una bossa groga l’espera en va, tot cercant-lo amb la mirada Travessera enllà. Una hora després finalment apareix el «treballador» uniformat, amb el diari ben doblegat a la mateixa mà on hi té la cigarreta i acompanyat d’un seu amic. L’esmorzar ha estat d’upa i amb la panxona reomplerta de cervesa fa bo de passejar per la voravia tot petant la xerrada. I la feina? [abans de respondre a una pregunta tan difícil, a l’interessat li caldria de saber què és «feina»?]
uiii, què bona la cerveseta, hips!
—Doncs, sí, home, el que jo et digui, omples el ridículum per a Fomento de Construcciones y Contratas i, al final, on et demana quin lloc de treball vols, a «Observaciones» hi escrius «militante del Partido en Barcelona». No cal ni posar de quin Partido ets, ells ja ho saben. Ara m’has d’omplir la sol·licitud d’ingrés al Partido, te la tramitaré jo i anirà més ràpid.
el que jo et digui, si ho fas, t'endollo
—Vols dir?
—Sí, fes-ho, omple i signa’m els papers, tranquil, tenim temps encara.
—Bé, si t’ho ho dius…
[La dona gran de la bossa groga ha retornat i apareix de nou a l’escena:]
—Perdoni, per llançar aqu…
—Senyora, no molesti, que no ho veu que estic ajudant aquest home? Torni a les tres o a les quatre de la tarda, ara no puc perdre el temps amb vostè.
només vull desar això de la bossa groga per a reciclar...
—Aquesta còpia de la sol·licitud te la quedes tu per si un cas.
—Així, si em faig del Partido em donaran feina a l’ajuntament?
—En pots estar segur. Si no entres a la BCNeta! —que és un «xollo» com pots veure— com a mínim un lloc de neteja a algun mercat municipal el tens segur.
—No sabia que anaven així les coses, que tot estava tan ben lligat..
—D’això se’n diu «socilalització» de les oportunitats: a desigualtat de mèrits i esforços personals, com a mínim igualtat sinó millors sous i beneficis per als qui són del Partido i del Sindicato, de l’«ogete», tu ja m’entens…
aquesta còpia és per a tu
—Au, va, ara espavila, que se’ns farà l’hora de dinar!
—Si no m’ajudes, no acabaré mai. Aviam, tres i dos quan fan?
—Mmmm, amb els dits ho sé, tres i un, quatre, tres i dos, cinc; cinc!
—Aquí, on diu «Población» què hi poso, Diagonal Mar o Fòrum?
—No, home, no, Sant Adrià del Besòs, que no saps on vius o què?
dos i dos, quatre
—Has acabat? Deixa els papers damunt del seient, ja ho endreçaré.
—Allò que m’has dit abans, quan esmorzàvem…
—Ah, sí, puja al darrere.
—Dins dels contenidors no es veu què hi porto. Què era el que volies?
—Home, si pot ser, aquella pantalla LCD noveta.
—Tu mateix, arreplega-la.
aquesta és la pantalla que vull
—Abans que no marxis, digues-m’ho.
—Si ja t’ho he dit!
—Que et costa molt de tornar-m’ho a dir?
—Entesos, et donaré el deu per cent del sou durant un any, i gràcies per ser un bon amic.
―Així m’agrada, que siguis agraït, no vols res més?
segur que no vols res més?
—No, gràcies, ara és millor que marxi.
—Tu mateix.
—Per cert, t’has adonat, com ja t’havia dit, del fet que no ha passat cap «municipal» en les quasi dues hores que portem aquí?
—Sí, com t’ho fas?
—Favor amb favor es paga…
—Vinga, fins a l’altra, que ho celebrarem.
fins a la propera, gràcies
—Adéeeeuuu! [Quin cotxe més rònec, aquest Seat té més de vint anys!]
—Siau [aquest panxut té sort que necessito la feina, és un cregut i al damunt sembla el Maragall amb allò del «tres por siento».]
sort que marxo, no l'aguantava més
—Ostitu, quan de temps que no et veia
—Ja no vaig tant al bar, la crisi.
—Dóna’m el número del teu mòbil.
dóna'm el teu núm.
—Veig que la bitlles prou bé, eh?
—Quedarem un dia i m’acompanyes, potser t’interessarà el què t’haig d’oferir.
—Adéu!
els vianants no es fan estranys a la invasió del seu espai
—Sí, mama, que sí!
—No puc marxar abans d’hora, m’hi haig d’estar fins a un quart de tres de la tarda, dinarem a les tres com havíem quedat.
ai, la mama, què pesada arriba a ser
[Haig de fer temps fins a l’hora de plegar…]
—Té un bon frontal aquest cotxe, no et sembla?
—I és de disseny! Com més me’l miro, més m’agrada, per això me’l vaig comprar.
—Que t’aprofti.
sí, bonic sí n'és
—Ja vinc, tinc les claus a l’altra mà, anava a engegar.
—Si, dona, sí, em sobra temps de venir-te a recollir per anar a dinar a casa la mama. Fins ara.
aviat passaré i dinarem
A un quart de tres en punt el «treballador» engega el camió i surt per on hauria entrat dues hores abans. Infringeix un munt de normes i privacions, però tampoc no sembla haver-hi algú per impedir-li-ho. [He hagut de canviar de màquina de retratar, m’he quedat sense piles!]
pistaaaaa! vés que vinc!
—És que sóc un artista, fixa’t, fins i tot se m’aturen els motoristes per deixar-me pas lliure!
qui no s'aparti el trepitjo
Uns vint metres amunt d’on acaba d’estar mal aparcat durant dues hores, i al mig de l’únic carril de circulació que hi ha per a tothom al Carrer Gran de Gràcia (a banda del carril bus) el «treballador» de FCC es torna a aturar gairebé vint minuts més, xerra que xerraràs…
vine, vine, que xerrarem
—Home! tu per aquí.
—Quina casualitat, espera que torno a deixar la moto a la vorera.
—No cal, deixa-la on és, el camió te la «tapa»…
—I què em contes?
mira, el quin hi mancava, quin cacau!
Ara s’hi posa al darrere, a més a més, el camió de recollida del cartró, l’embús al Carrer Gran arriba ja fins als Jardinets i a la Diagonal.
I aquell, xerra que xerraràs
i els vehicles particulars? que es fotin, jo "treballo"...
Finalment el «treballador» es recorda del dinar…
—Noi, haig de marxar, em sap greu, dissabte proper podríem quedar abans i trobar-nos aquí davall mateix, si et sembla.
—Ja et telefonaré, ara no sé com ho tindré dissabte.
—Adéeeeuuuu.
siau!
Aquesta crònica de la «petita» corrupció s’ha acabat per avui.
Els drets humans dels catalans, sempre trepitjats
Els volem a casa!
De xoriços n’hi ha arreu. A Amèrica i a Àfrica, a Albània i a Alemanya. Els catalans ben segur en tenim tants de xoriços «propis» com els qui més, però gairebé passen desapercebuts perquè han de competir des de fa segles amb els estrangers: n’hi ha d’instal·lades nissagues de lladres senceres —en sentit estricte, o d’inspectors d’Hisenda (i d’altres funcionaris de l’estat: mestres, militars, civilons varis, etc.), en sentit ample—, provinents en major part de Castella, ara coneguda amb el malnom d’Espanya, i de les seues possessions i ex colònies ça i lla. El normal, també arreu, és de jutjar els lladres a casa. Però els xoriços catalans no gaudeixen d’aquest dret humà, se’ls enduen a París o a Madrit, algun n’hi ha de pet a Roma…
En el cas de ser un presumpte corrupte acusat d’haver cobrat presumptes comissions fent l’ofici més antic del món, que és l’ofici d’intermediari, el tracte s’agreuja si, endemés, ets un presumpte corrupte català —si jo fes parada a Mercabarna us asseguro que a hores d’ara ja seria ben lluny!—. Vindran uns senyors disfressats de verd amb cara de creure’s molt mal pagats i et tancaran, incondicionalment, a la presó a quasi sis-cents quilòmetres de casa, et segrestaran «legalment» gràcies a l’existència d’un tribunal d’excepció (romanalla directa de l’antic Tribunal de Orden Público franquista) on ara hi milita un curiós personatge que volia ser actriu i a la fi ha acabat actuant fent de «jutge».
Ignoro si en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra són corruptes, fins i tot admeto la meua ignorància sobre si l’alcalde fill del franquista ex alcalde de Santa Coloma de Gramenet, i alhora «hereu» de Manuela de Madre, és un corrupte. Però aquests i els altres cinc detinguts a Catalunya són ciutadans catalans, i com a tals tenen el dret humà de ser jutjats a la seua terra i no a l’estranger. No m’agrada gens ni mica que als presumptes corruptes catalans se’ls tracti com si fossin criminals de guerra estrangers en un estat on, als «seus» i aquests sí veritables criminals de guerra, cada mesada els d’«esquerres» els hi paguen religiosament la pensió «por los servicios prestados a la patria».
A qui vol acollonir «messié le Garsón»? Actua per pròpia iniciativa o per indicació del cap del govern espanyol —així és com entenen a Espanya allò de la «separació» de poders—. Un amic em diu que tota la parafernàlia al voltant de la presumpta corrupció no té altre objecte que l’acollonir els polítics catalans (siguin convergents, siguin sociates) per a que s’empassin, muts, la sentència del tribunal prostitucional sobre l’estatutet de la vergonya… També diu que al Millet li ha mancat temps, de tanta xarrera, i volia endur-se al jutge a sopar a ca l’Adrià (quin altre!: un que aprengué de cuiner fent el ranxo dels militars espanyols). Sigui pel que sigui, l’«actuació» del Garsón és del tot forassenyada; és un atac directe i intolerable als drets dels catalans.
Quan ha calgut, hem sortit al carrer per defensar que als catalans no se’ls jutgi a l’Audiència nazional: què esperen els convergents per actuar amb dignitat i coratge i defensar els seus? No s’adonen que així, un jutge de Cornellà, començà el cas Banca Catalana? Que has perdut la «manta», Pujol, que no l’estires?
Vergonya, catalans, vergonya!
Digues-li Car[all]ot i empaita’l…
Sis milions d’eurons, a la immobiliària respiraren tranquils, allò que semblava impossible s’esdevingué: per fi s’havien venut la darrera «ganga» a Barcelona. Passeig de la Bonanova, núm. 30, davant per davant de Ganduixer, un àtic de primera, més de 500 metres quadrats, amb cinc places d’aparcament, mobles de cuina Boffi, electrodomèstics La Gaggenau, cuina de disseny En Linea Bcn, piscina exclusiva per als veïns (d’entre els quals un dels millors futbolistes del Barce).
En plena ofensiva de Madrit contra els corruptes catalans, algú podria explicar-me d’on pot traure un fracassat i bandejat pel seu propi partit mil milions de les antigues pessetes per a comprar-se una segona residència (que no desgrava)? De la primera, a Tarragona, ja en vaig donar notícia al bloc fa un any (el 31 d’octubre del 2008). Ahir la indiscreció del treballador d’una empresa de serveis em confirmà allò que un bon amic m’havia assegurat el passat dia 3 d’octubre. Amb tot, fa uns dies un mitjà digital en parlava a l’inrevés, és a dir, afirmant que no s’havia pogut demostrar la compra per part de l’interessat o per familiars seus.
«Messié» le Garsón, vol dir que no s’ha errat de corruptes aquest cop també?
Ariadna Gil i Viggo Mortensen en una imatge publicitària de la pel·lícula
Arribar a la capital de l’imperi (el de veritat, no la merdeta amb capital Madrit), engegar el televisor, posar-hi el primer canal que hi surti sense mirar el comandament a distància i trobar-te amb l’Ariadna Gil actuant en anglès amb el seu accent català, té el seu marro.
Som als EUA des de fa una setmana i gairebé toca de tornar. Si us haig de ser franc, m’hi quedaria, si més no una llarga temporada. Només pels arbres paga la pena de romandre-hi, quins arbres, quins boscos!; també per a investigar les arrels catalanes d’aquest gran país, ara per ara ignorades: però hi són!
M’ha agradat Appaloosa. N’havia vist una versió antiga, però aquesta estrenada el 2008 no la coneixia. Després de veure-la he entès perquè no fa gaires dies en Viggo Mortensen parlava en correcte català a Sitges…
Colom també féu acte de presència a Arenys el 13 de setembre, acompanyat (no surt a la foto) d'Èric Bertran, tal i com em vaticinà el Profeta de Gràcia...
L’àngel caigut acusa a altri de dimoni
Pujolàndia no és pas el país de les meravelles amb què ens encaterinava l’il·lustre jubilat —i no calla el paio!—; més aviat és el país dels «dossiers», el país dels monstres creats des del mateix poder per a perpetuar-s’hi els seus detentors. I aquests monstres tenen cognom: Barril, Bolaño, Fortuny, Reixach, Sellarés, etc., fa anys que recopilen i confegeixen dossiers d’«enemics» i, sobretot, d’«amics» —les cometes no són gratuïtes—. Són les bèsties negres de les clavegueres del sistema, els «intoxicadors» de la informació als quals recorren cada cop que convé els qui els mantenen a cop de subvenció o de càrrec privilegiat…
A les nou del matí d’avui, l’«ave Cuní» —quin altre!— ha fet sortir a l’Àngel Colom als «Matins…» de la TVE3 per a respondre a la notícia de portada del diari de les minyones en què s’apunta a Colom com a beneficiari de part dels diners robats pel «senyor» Millet. Una cosa sí és certa: la vinculació de Colom amb l’extrema dreta espanyolista és anterior al finançament del PI per part d’Aznar a través de Millet. Bé, potser no era concretament al PI a qui es finançava, potser només era a algun o alguns dels seus dirigents: Colom, Rahola, Solé…
Quan Àngel Colom era secretari general d’ERC, a canvi de què féu president de la Caixa al nazi-feixista Juan Antonio Saramanch? [Per als qui no ho sabeu, ho explico: per ordre directa de Colom, els tres vots que l’Ateneu Barcelonès té al Consell d’Administració de la Caixa foren decisius en el nomenament com a president de Juan Antonio Samaranch.] Quin interès podia tenir el secretari general d’ERC en fer possible el nomenament d’un enemic de Catalunya en la institució més nostrada? Condonar algun préstec electoral impagat? Liquidar la hipoteca d’algun dirigent? Cobrar algun «intel·lectual» afí a ERC un sobresou de la Caixa? O, potser, tot plegat…?
Àngel Colom, quan «només» era dirigent de la Crida, em privà de dur a una manifestació convocada per aquella organització una pancarta amb el lema: «Independència!»; accepto que dit senyor amb el temps hagi reflexionat i madurat i s’adoni, finalment, que assolir l’Estat Català és l’única via possible per a Catalunya. Ara bé, no accepto de cap de les maneres que la denúncia de les seues passades connivències i maniobres amb l’espanyolisme la vulgui encobrir sota una atac a l’«independentisme», i no penso pas que l’«origen» de l’atac a la seua persona sigui precisament, com li ha mancat temps a afirmar, el sector socialista de l’espanyolisme, ans al contrari el cercaria a CiU, alentorn —amb perdó del molt honorable senyor Miquel Coll— del Calb de la Franja o, fins i tot, entre el grupet espanyol-roquista encara ocupant part de la cúpula de CDC.
La Rambla d'Arenys: una riuada de patriotes
13 de setembre
Arenys, capital del Principat de Catalunya
Ja s’han escolat dues setmanes d’aquell diumenge a Arenys. Semblava el dia de la Festa Major de Catalunya, mai en un espai tan reduït no havia vist tantes estelades penjades de finestres i balcons: quin goig! Quanta de gent coneguda amunt i avall de la Rambla, hi havia estones que no podies ni avançar ni recular. Enguany, més que no pas l’Onze de setembre, el diumenge 13 assenyalà la fi del període de vacances —com es pot fer vacances amb el país ocupat?—.
25 de setembre
La lluita contra el crim
Avui hem conegut la sentència dictada pel magistrat Jaime Conejo Heredia, jutge d’Instrucció núm. 16 de Barcelona, en el judici de faltes contra el mosso que colpejà el meu fill Enric. Porta data del 9 de setembre (la vista fou el dia 3 del mateix mes) i diu, en llengua imperial: que condemna al mosso 9052, per una falta de lesions, a 30 dies de multa, a raó de 6 eurons diaris, i a indemnitzar l’Enric pels 10 dies que trigà a guarir-se, amb 25 eurons /dia.
Una petita victòria, amb reserves. Com es pot jutjar com a «falta» una agressió injustificada, amb abús de força i de poder? Si la llei no és igual per a tothom, és una llei que cal canviar. I encara no sabem com es diu l’agressor…
3 d’octubre
1a Assemblea Nacional de Reagrupament Independentista
El proper dissabte, al Palau de Congressos de Catalunya, des de les 10 del matí fins que s’acabi. Hi ha hagut molta feina prèvia i poc temps per a fer-la, però mercès als esforçats organitzadors, els mil nou-cents associats a RCat (nombre de fa deu dies) podrem votar la Ponència Política, els Estatuts de la Associació i el Reglament Intern, així com els primers divuit membres de la Junta Directiva d’entre setanta-dues candidatures; ja sé a qui votaré.
Pel que fa a la definitiva proposta de Ponència Política cal dir que inclou algunes de les més de dues-centes esmenes que es presentaren a la proposta original. Entre tots plegats hem aconseguit reduir les 30 pàgines inicials a quinze (encara és massa llarga!). La primera proposta al meu entendre tenia un gran defecte: era més pròpia d’un partit republicà federalista que d’una associació com la nostra, independentista, partidària de la unitat d’acció i de la regeneració política.
M’haig de penjar la medalla (en realitat me la van penjar el passat dimecres) d’haver aconseguit fer-me entendre i que s’acceptés de substituir l’expressió ara de moda «estat propi» per la més nostrada i que sí diu el què volem: «estat català». Altres temes importants han quedat millor, però encara hi ha a la proposta final de ponència massa tòpics i excés de llenguatge «políticament correcte». Parla de «països catalans», sense definir-los, ni geogràficament ni política. No és gens clara quan es diu Catalunya: no sabem si es refereix als territoris històrics de Catalunya (l’antiga Confederació Catalana) o només al Principat de Catalunya, o a la Comunitat Autònoma de Catalunya…; és una llàstima perquè la regeneració política també ha de passar, sine qua non, per la regeneració dels mots i llurs significants.
Amb tot em fa il·lusió de participar en l’assemblea del dissabte. Malgrat tots els malgrats, Catalunya es mereix la nostra paciència i dedicació, i molt, molt més. A Rcat ens hem trobat i ens trobarem —voleu millor senyal de veritable reagrupament?— gent amb la qual fa anys hem partit peres, o som desamics; gràcies a Rcat haurem de treballar junts i ho farem perquè l’objectiu d’Independència de Catalunya bé s’ho val.
Sis d’octubre
«Estat Català de la República federal espanyola»
Enguany commemorem el 75 aniversari del Cop d’estat d’en Lluís Companys, el qual actuà obligat per la determinació del Parlament català en mantenir la Llei de Contractes de Conreu front a l’anul·lació per part del tribunal espanyol —hi havia en joc la «sobirania» del Parlament regional, una situació semblant a l’actual conflicte amb el tribunal prostitucional espanyol per l’estatutet de la vergonya—, i també compromès per l’acord amb el PsoE del socialista espanyol Indalecio Prieto (qui s’esmunyí a París com una guilla, abandonant els catalans i també els minaires asturians a la seua dissort).
Els sempre a la moda revisionistes complaguts en blasmar el president màrtir volen ignorar expressament que l’acció de Lluís Companys fou motivada pel capteniment del Parlament regional català i, per això, les responsabilitats són molt més àmplies que no pas les relatives a la seua persona. Companys, com a cap del govern per mandat del Parlament i convençut que s’anava a perdre l’estatut, optà per proclamar, des de Catalunya i amb la mà estesa a les [suposades] forces de «progrés» espanyoles, l’Estat Català dins la [impossible] República federal espanyola:
«Catalans:
»Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder.
»Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa per tot el país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que en les terres hispàniques lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida a tots al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades.
»En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República federal espanyola i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme els invita a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d’edificar una República federal, lliure i magnífica.[…]»
En Lluís Companys tenia tota la raó quan afirmà al començ del seu discurs: «Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder […] contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions». Tant és així que per a provar-ho em permeto de reproduir un document trobat fa més de vint-i-cinc anys al Public Record Office de Londres pel publicista en Lluís Crusellas Soler, sobre una conspiració (iniciada set mesos abans del Sis d’octubre) per militars i polítics espanyols d’acord amb la Dictadura feixista italiana:
«[Traducció catalana de la transcripció anglesa, expedient W3633]
»Els sotasignats tinent general Emilio Barrera, don Rafael Olazabal, i don [il·legible] Lizarro, representant la Comunión Tradicionalista, i don Antonio Goicoechea, com a cap de Renovación Española, per la present confirmem la trobada celebrada a les quatre de la tarda d’avui, 31 de març de 1934, amb el cap del Govern italià, senyor Mussolini, i amb el senyor Italo Balbo.
»El president [Mussolini], després de rebre detallades respostes a les seves moltes preguntes sobre la present situació política d’Espanya, i les aspiracions de l’exèrcit i dels partits monàrquics, estableix el següent:
»1) Que ell [Mussolini] té la voluntat d’enviar assistència material als partits oposats a l’actual règim espanyol [la República], amb el propòsit d’enderrocar-lo i establir una regència que prepari la restauració completa de la monarquia (el senyor Mussolini repetí aquesta declaració tres vegades a fi que quedés del tot clar el seu significat).
»2) Que en prova de les seves bones intencions, es compromet [Mussolini] a donar-nos d’immediat 20.000 rifles, 20.000 bombes de mà, 200 metralladores i, en efectiu, 1.500.000 pessetes.
»3) Que aquest ajut serà en qualitat d’assistència inicial, i serà complementat amb més ajut substancial sempre que les circumstàncies ho facin necessari.
»Es resolgué que es nomenaria una delegació per a rebre els fons i els materials abans esmentats, i que la dita delegació seria encapçalada per don Rafael Olazabal, que s’encarregaria de transportar-ho a Espanya; que seria assistit [Olazabal] per la resta de la delegació, el comte de Rodezno i don Antonio de Goicoechea, en la distribució del material i els diners.
»També es resolgué que el material seria dividit en tres parts després que hagi estat transportat a Espanya.»
Penso que aleshores en Companys encara hi creia amb la República federal espanyola, malgrat els dubtes, traïcions i fugides dels espanyols que n’eren presumptes partidaris; el seu Cop d’estat però va més enllà: és en defensa de les llibertats de Catalunya i contra els «que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya» que fa la seua proclama. Ben segur també hi creia amb la República federal el 14 d’abril del 1931 quan, abans que ho fes l’Avi des del Palau de la Generalitat, un Lluís Companys acabat de ser nomenat alcalde i des del balcó de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya proclamà la República sense adjectius (ni espanyola ni catalana), deixant-li el camp lliure al president Macià qui, en primera instància, féu aquesta revolucionària proclamació:
«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat, anhela i sol·licita als altres pobles d’Espanya la seva col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al què calgui per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment faig arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau dels pobles.
»El president de l’Estat Català, Francesc Macià»
Ja sabem que la proclamació inicial de l’Avi fou molt matisada fins a canviar-ne l’original sentit després de la conversa telefònica entre Macià i Niceto Alcalà Zamora. El que no és tant sabut, tornant al Sis d’octubre, és que la declaració d’en Companys aquest la faria menystenint i substituint el discurs que li havien preparat certs diputats al Parlament català aplegats al voltant d’en Joan Lluhí Vallescà, del partit Nacionalista Republicà d’Esquerra [PNRE, format per expulsats d’ERC on hi havia també Josep Tarradellas…]: en el discurs preparat per aquells diputats amics del PsoE i que no volgué llegir Companys només es parlava de República espanyola i el nom de Catalunya no sortia enlloc.
Els oportunistes crítics d’en Companys s’obliden que el Sis d’octubre un gran patriota d’indubtable pensament separatista, en Josep Maria Batista Roca, es presentà a Palau i es posà sota les seves ordres pel que convingués, i s’obliden també que totes les formacions polítiques catalanes, des de Nosaltres Sols! i Estat Català fins a a Acció Catalana Republicana es posarien a les ordres del Govern català, excepte els anarquistes —uns altres [suposats] federalistes com els del PsoE—.
El vertader significat del Sis d’octubre del 1934 és la defensa de la dignitat catalana vers l’espanyolisme reaccionari (llavors molts catalans encara es pensaven que a Espanya només es podia ser reaccionari de «dretes»). I aquesta defensa de la dignitat és la raó principal de l’afusellament del president màrtir exactament set anys i una novena després. Els espanyols mai no obliden ni perdonen: la dignitat de Catalunya li feren pagar amb la vida al nostre president.
Llaor als patriotes!
Rafael Dalmau, Editor: 50 anys
També el Sis d’octubre —dubto que sigui casualitat— s’inaugurarà l’exposició al Museu d’Història de Catalunya [MHC] que duu el mateix títol que encapçala aquesta entrada. Restarà oberta fins el 25 d’octubre. Al mateix MHC i amb l’actuació de la Nova Euterpe, el diumenge dia 18 d’octubre se celebrarà el cinquantenari d’aquesta benemèrita editorial, fundada el 1959 per en Rafael Dalmau Ferreres (1904-1976) i la seua filla Maria Carme Dalmau Dalmau; avui l’editor n’és el nét del primer i fill de la segona, en Rafael Català Dalmau.
