EnricBorràs

Corruptela o corrupció «menor»

Les dades, les imatges i la seua ordenació (excepte la d’ací damunt), les situacions, les marques, les matrícules, etc., del reportatge fotogràfic de més avall són autèntiques. Només els pensaments —és un eufemisme per a entendre’ns— del protagonista, el «treballador» de FCC, i els diàlegs amb terceres persones són fruit de la meua imaginació; amb tot, és prou sabut que la realitat sempre supera a la ficció, tingueu-ho en compte i sigueu prou generosos en jutjar la meua pobra aportació literària.

Dissabte 7 de novembre del 2009, ex Vila de Gràcia (Barcelona), un quart i mig d’una del migdia. Guaito pel balcó i observo una situació increïble: no me n’he adonat com ha pogut entaforar-se el camió de BCNeta! —de la Divisió de Medi Ambient de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC)— al damunt de la vorera de «mar» de la Travessera de Gràcia, a tocar de la vorera «Llobregat» del Carrer Gran de Gràcia, barrant gairebé el pas als vianants que van i vénen per la Travessera i impedint l’accés al post de l’ONCE; fixeu-vos també en el vehicle Seat vermellenc aparcat al damunt de la graella groga (la qual indica que no pots ni aturar-t’hi al damunt!). Penso en l’única possibilitat física d’encabir-s’hi el camió on és ara: reculant pel gual del pas de vianants del Carrer Gran…

El xofer i encarregat del camió de BCNeta! no hi és; la dona gran amb una bossa groga l’espera en va, tot cercant-lo amb la mirada Travessera enllà. Una hora després finalment apareix el «treballador» uniformat, amb el diari ben doblegat a la mateixa mà on hi té la cigarreta i acompanyat d’un seu amic. L’esmorzar ha estat d’upa i amb la panxona reomplerta de cervesa fa bo de passejar per la voravia tot petant la xerrada. I la feina? [abans de respondre a una pregunta tan difícil, a l’interessat li caldria de saber què és «feina»?]

—Doncs, sí, home, el que jo et digui, omples el ridículum per a Fomento de Construcciones y Contratas i, al final, on et demana quin lloc de treball vols, a «Observaciones» hi escrius «militante del Partido en Barcelona». No cal ni posar de quin Partido ets, ells ja ho saben. Ara m’has d’omplir la sol·licitud d’ingrés al Partido, te la tramitaré jo i anirà més ràpid.

—Vols dir?

—Sí, fes-ho, omple i signa’m els papers, tranquil, tenim temps encara.

—Bé, si t’ho ho dius…

[La dona gran de la bossa groga ha retornat i apareix de nou a l’escena:]

—Perdoni, per llançar aqu…

—Senyora, no molesti, que no ho veu que estic ajudant aquest home? Torni a les tres o a les quatre de la tarda, ara no puc perdre el temps amb vostè.

—Aquesta còpia de la sol·licitud te la quedes tu per si un cas.

—Així, si em faig del Partido em donaran feina a l’ajuntament?

—En pots estar segur. Si no entres a la BCNeta! —que és un «xollo» com pots veure— com a mínim un lloc de neteja a algun mercat municipal el tens segur.

—No sabia que anaven així les coses, que tot estava tan ben lligat..

—D’això se’n diu «socilalització» de les oportunitats: a desigualtat de mèrits i esforços personals, com a mínim igualtat sinó millors sous i beneficis per als qui són del Partido i del Sindicato, de l’«ogete», tu ja m’entens…

—Au, va, ara espavila, que se’ns farà l’hora de dinar!

—Si no m’ajudes, no acabaré mai. Aviam, tres i dos quan fan?

—Mmmm, amb els dits ho sé, tres i un, quatre, tres i dos, cinc; cinc!

—Aquí, on diu «Población» què hi poso, Diagonal Mar o Fòrum?

—No, home, no, Sant Adrià del Besòs, que no saps on vius o què?

—Has acabat? Deixa els papers damunt del seient, ja ho endreçaré.

—Allò que m’has dit abans, quan esmorzàvem…

—Ah, sí, puja al darrere.

—Dins dels contenidors no es veu què hi porto. Què era el que volies?

—Home, si pot ser, aquella pantalla LCD noveta.

—Tu mateix, arreplega-la.

—Abans que no marxis, digues-m’ho.

—Si ja t’ho he dit!

—Que et costa molt de tornar-m’ho a dir?

—Entesos, et donaré el deu per cent del sou durant un any, i gràcies per ser un bon amic.

―Així m’agrada, que siguis agraït, no vols res més?

—No, gràcies, ara és millor que marxi.

—Tu mateix.

—Per cert, t’has adonat, com ja t’havia dit, del fet que no ha passat cap «municipal» en les quasi dues hores que portem aquí?

—Sí, com t’ho fas?

—Favor amb favor es paga…

—Vinga, fins a l’altra, que ho celebrarem.

—Adéeeeuuu! [Quin cotxe més rònec, aquest Seat té més de vint anys!]

—Siau [aquest panxut té sort que necessito la feina, és un cregut i al damunt sembla el Maragall amb allò del «tres por siento».]

—Ostitu, quan de temps que no et veia

—Ja no vaig tant al bar, la crisi.

—Dóna’m el número del teu mòbil.

—Veig que la bitlles prou bé, eh?

—Quedarem un dia i m’acompanyes, potser t’interessarà el què t’haig d’oferir.

—Adéu!

—Sí, mama, que sí!

—No puc marxar abans d’hora, m’hi haig d’estar fins a un quart de tres de la tarda, dinarem a les tres com havíem quedat.

[Haig de fer temps fins a l’hora de plegar…]

—Té un bon frontal aquest cotxe, no et sembla?

—I és de disseny! Com més me’l miro, més m’agrada, per això me’l vaig comprar.

—Que t’aprofti.

—Ja vinc, tinc les claus a l’altra mà, anava a engegar.

—Si, dona, sí, em sobra temps de venir-te a recollir per anar a dinar a casa la mama. Fins ara.

A un quart de tres en punt el «treballador» engega el camió i surt per on hauria entrat dues hores abans. Infringeix un munt de normes i privacions, però tampoc no sembla haver-hi algú per impedir-li-ho. [He hagut de canviar de màquina de retratar, m’he quedat sense piles!]

—És que sóc un artista, fixa’t, fins i tot se m’aturen els motoristes per deixar-me pas lliure!

Uns vint metres amunt d’on acaba d’estar mal aparcat durant dues hores, i al mig de l’únic carril de circulació que hi ha per a tothom  al Carrer Gran de Gràcia (a banda del carril bus) el «treballador» de FCC es torna a aturar gairebé vint minuts més, xerra que xerraràs…

—Home! tu per aquí.

—Quina casualitat, espera que torno a deixar la moto a la vorera.

—No cal, deixa-la on és, el camió te la «tapa»…

—I què em contes?

Ara s’hi posa al darrere, a més a més, el camió de recollida del cartró, l’embús al Carrer Gran arriba ja fins als Jardinets i a la Diagonal.

I aquell, xerra que xerraràs

Finalment el «treballador» es recorda del dinar…

—Noi, haig de marxar, em sap greu, dissabte proper podríem quedar abans i trobar-nos aquí davall mateix, si et sembla.

—Ja et telefonaré, ara no sé com ho tindré dissabte.

—Adéeeeuuuu.

Aquesta crònica de la «petita» corrupció s’ha acabat per avui.

Tags: "tres por siento", Ajuntament de Barcelona, BCNeta!, corrupció, corrupte, corruptela, FCC, Fomento de Construcciones y Contratas, Gran de Gràcia, Maragall, Medi Ambient, ONCE, Travessera de Gràcia

This entry was posted on Dimarts, novembre 10th, 2009 at 5:30 pm and is filed under Actualitat. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. Both comments and pings are currently closed.