DIRIGENTS DE CERTES ENTITATS SOBIRANISTES SÓN ESPANYOLS FUNCIONALS

setembre 10th, 2009
noa

Noa, extraordinària cantant israeliana, la podem regraciar en aquesta adreça: http://www.noasmusic.com/write.html

«Volem l’Estat Català» no es pot dir

Demà, Onze de setembre, una colla d’entitats, botigues, plataformes, partidets i grupuscles diversos —si els hem de fer cas, tots diuen ser independentistes, sobiranistes…— han convocat una manifestació a la tarda sota el lema «Som una Nació – Volem l’Estat Propi». És a dir, la darrera revolució possible a l’Europa dels estats, la Independència de Catalunya, ni s’esmenta, no ens acolloníssim pas.

Proclamar, per enèsima volta, «som una nació», és una pèrdua de temps pròpia d’estúpids o de lladres de cervells: potser anem pel món, a cada ocasió o tothora, proclamant «sóc blanc», «sóc dóna», «sóc…», oi que no? Oi que havent-ho afirmat tants cops ja ho sap tothom? Els espanyols i els francesos, els nostres indesitjables veïns, prou ho saben de sempre que som una nació, altrament no s’haurien passat tants de segles volent fer-nos creure el contrari, tot intentant fer-nos desaparèixer.

I això d’«estat propi» què punyetes és? Costaria molt afirmar «Volem l’Estat Català»? Es veu que sí, «estat català» no es pot dir, les paradetes convocants a la mani «indepe» han vetat el lema «Volem Estat Català», unes perquè de tant independentistes que són, no el volen l’estat català, i unes altres per aprofitar la pancarta de l’any passat, hi ha molta crisi i no hem de llençar res si ho podem reciclar; encara sort dels ecologistes, no troben la pancarta aquella: «Franco, Estamos Contigo».

[Una persona tan ben informada com mal pensada m’ha xiuxiuejat que posar «estat català» a la pancarta «unitària» significava perdre totes les mamelles, menjadores i subvencions de què «viuen» moltes d’aquelles «sobiranistes» organitzacions (o, sobretot, determinats «dirigents»)…; i potser té raó, fixeu-vos en el cas del pobre —mai millor dit en sentit no figurat— diari Avui, s’ha quedat sense l’únic subscriptor que encara els mantenia perquè hi han publicat un article, signat amb pseudònim, crític amb Convergència.]

«Estat català» només fa por als actius espanyolistes funcionals com el Monti Putin, altrament dit Pepe Botella, ca, vull dir José Montilla, qui s’ha despenjat dient que la convocatòria d’Arenys afavoreix a la reacció …i, alhora, s’ha posat al costat dels falangistes perquè es manifestin el mateix dia de la votació. Per desgràcia, d’espanyolistes funcionals n’hi ha molts més dels que a primer cop d’ull pot semblar. Els trobareu rere qualsevulla «plataforma» de la «societat civil» com a «coordinadors» o «portaveus», o com a «immigrants» disfressats de morenet o moret, d’andalús o argentí, o presidint òmniums o accions «culturals», o com a «intel·lectuals» —anti o pro sistema— vivint, i que no manquin!, de les engrunes que els hi amollen els del PsoE o els del PpE.

A aquests bords espècimens hi ha una manera quasi infal·lible d’identificar-los: sempre són els mateixos a fer-se la foto, o a sortir a la tv o als diaris.

VISTA PER A SENTÈNCIA L’AGRESSIÓ POLICÍACA

setembre 3rd, 2009

no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

el policia núm. 9052: no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

L’abús de la força només és «falta»?

Aquest matí ha tingut lloc la vista de faltes al Jutjat d’Instrucció núm. 14 de la nova «Ciutat Judicial» per l’agressió que patí el meu fill gran, l’Enric, quan acomplint el seu deure laboral la nit del 18 de març del 2009 va rebre, pel cap baix, dues garrotades contundents a mans d’un policia de la Generalitat de Dalt. Al banc dels acusats no hi era el qui, al meu entendre, aleshores era el màxim responsable d’aquella atzagaiada —i ho és també avui, per a desgràcia col·lectiva—, el conseller del Departament d’Interior, més conegut pel sobrenom de «Putosaure».

Els màxims responsables de VilaWeb, en Vicent Partal i n’Assumpció Maresma, han vingut a fer costat a l’Enric, així com l’advocat de la casa, encarregat de l’acusació. Quins han faltat avui a la vista —mancança, al meu entendre, molt greu— eren l’advocat i el representant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (del qual l’Enric n’és membre) organisme que, al seu moment, anuncià presentar-se al cas també com a acusació. Quina mena de col·legi professional és aquest que no defensa els seus col·legiats ni s’hi interessa per res?

sóc  "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

sóc "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

En cap moment no hem pogut saber el llinatge de l’acusat, el núm. 9052 de la policia «catalana». Ja té collons la cosa, l’agredit i denunciant ha de donar la cara, amb nom, cognoms i domicili; l’acusat passa prou desapercebut amb un nombre i res més. Les fotografies presentades com a prova per l’acusació deixen prou clara la gratuïtat de l’agressió i, pitjor, que pegaven a un periodista acreditat que duia, a més a més i prou visible, un gran distintiu vermell amb el mot «premsa» en lletres blanques majúscules.

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

La primera imatge és una ampliació de l’original del fotògraf del diari El Punt, n’Andreu Puig, qui ha ajornat el seu començ de vacances per a poder fer de testimoni avui. La resta de fotografies són d’un altre fotoperiodista que també fou colpejat fins a sagnar, en Guillem Valle, qui no ha pogut presentar-se com a testimoni perquè és treballant al Congo. Malgrat que en l’ampliació es veu perfectament la cara del policia agressor, l’acusat només ha reconegut que tenia una certa semblança amb ell [sic!]; per contra, el seu «binomi» o parella, testimoni de la defensa, no ha dubtat en reconèixer-lo a la fotografia. La identificació del nombre del policia acusat fou possible —també usant, serà marca de la casa?, d’una frase gens precisa: sembla que podria ser…— gràcies al mateix Departament d’Interior de la Generalitat.

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV (enllaç al peu de l'apunt)

La vista s’ha fet en català i en espanyol —a gust del consumidor— sense que no ningú plantegés cap problema lingüístic, fins i tot un dels mossos s’ha expressat en català. L’actuació de l’advocadessa de la defensa m’ha semblat força deficient comparada amb la de l’advocat de VilaWeb i la mateixa fiscal; el jutge m’ha sorprès positivament. Suposem que en quinze dies hi haurà sentència.

«Les fortes topades a Barcelona, des de dins»


CRÒNICA DES DE GRÀCIA

setembre 1st, 2009

els més matiners fan cua per a inscriure's

els més matiners fan cua per a inscriure's

Scrabble a la Festa Major

A la passada Festa Major de Gràcia (Barcelona), el Club d’Amics de l’Scrabble en Català (CASC) i els veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix organitzàrem un torneig d’Scrabble que se celebrà al llarg de tot el dia 21 d’agost. Havíem encetat aquesta col·laboració el 2008 i enguany ja hi han participat una vintena de jugadors.

Abans de les deu del matí tot era a punt per començar, les taules, les cadires, els faristols, els taulers, les bosses de lletres, els diccionaris oficials (DOSC)… només calia inscriure’s i esperar al sorteig. La presència d’experts jugadors d’Scrabble en català provinents de la Lliga Queimada (LQ) de Barcelona —la més antiga de Catalunya— donà més relleu al torneig amb la seva participació.

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel; l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel i l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa; en primer terme la Maria José contra l'Albert

Amb tot, experts i iniciats, la majoria érem veïns de Gràcia. A les deu començava la competició, i sense distinció de categories ni repetir contrincant els jugadors s’enfrontarien l’un contra l’altre per aconseguir guanyar el màxim nombre de partides, fins a les vuit del vespre.

Als volts de la una deixaríem les taules per anar a dinar, cosa la qual permetria als veïns de posar-hi el vermut que tocava. En aquell moment la calor es feia notar més a causa de la molta xafogor, i tothom agraí el descans. Tot dinant, els del CASC i els de la LQ comentàvem el positiu esforç dels veïns del carrer en ajudar-nos a fer possible aquell campionat.

no s'hi val a badar: tothom per la feina

no s'hi val a badar: tothom per la feina

A les cinc de la tarda, algú encara amb els ulls lleganyosos de la migdiada, es reprenien les partides. Al matí, jugar al mig del carrer fou un plaer, però a la tarda, a mesura que passaven les hores, el nombre de visitants augmentava progressivament i, amb ells, el soroll ambient; també d’altres activitats que esdevenien al voltant contribuïen al desori general.

Malgrat aquesta incomoditat, a les vuit del vespre s’acabaven les darreres partides; l’opinió dels participants i organitzadors era que havia estat un èxit, i alguns graciencs ja ens demanaven, en vistes a la Festa Major del 2010, d’organitzar-hi torneigs a més carrers.

els premis abans de ser lliurats

els premis abans de ser lliurats

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

La generositat dels veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix quedà prou reflectida al moment del repartiment de premis. S’establiren dues categories, iniciats i experts. Pel que fa als iniciats el Segon premi se l’endugué el gracienc David Roig i el Primer l’obtingué la també gracienca i veïna del carrer Carme Rovira.

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

El barceloní Gabriel Bas, el jugador d’Scrabble més veterà de la LQ, aconseguí el Segon premi de la categoria experts, i el Primer premi l’obtingué en Joan Barceló, de Badalona i de la mateixa lliga, a qui felicitem especialment perquè fou l’únic dels judadors que guanyaria en totes les partides en què participà.

Gabriel Bas, el més veterà

Gabriel Bas, el més veterà

Joan Barceló, guanyador del torneig

Joan Barceló, guanyador del torneig

L’èxit de l’edició d’enguany i la important col·laboració veïnal ens esperona a organitzar de nou els torneigs d’Scrabble a la propera Festa Major de Gràcia. Si teniu interès en jugar a l’Scrabble en català no caldrà que us espereu un any, davall us hi poso uns quants enllaços:

Club d’Amics de l’Scrabble en Català

Club Scrabble Manresa

Club Scrabble el Prat

Lliga Queimada

Diccionari Oficial de l’Scrabble en Català

Llibres ebrencs

III Campionat Mundial d’Scrabble en Català

Diccionari Alternatiu No Oficial de l’Scrabble en Català

Unió Faristolaire

Verbàlia

Viquipèdia

Wabble

Xampions-2008/2009

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA? SÀDICA FACÈCIA!

setembre 1st, 2009

Començ de l'eixida del sol, la terra en penombra

començ de l'eixida del sol, el terme en penombra

Fugaç estada a Terra Alta

La nit del divendres 28 al dissabte 29 d’agost la vaig passar a la cambra 117 de l’Hotel Piqué de Gandesa. Feia més de cinc setmanes que no dormia així de bé, sense suar a desgrat d’haver tancat l’aire condicionat, amb la finestra orientada a l’Est ben oberta. El dissabte a primera hora la fresca m’acaronava encara en despertar-me per les subtils albors que apuntaven rere la Serra de la Vall de la Torre (la qual s’allarga fins a Les Camposines). Abans de posar peu en terra ja havia captat la imatge del tímid sol ixent amb el mòbil, quan el campanar em donà l’hora justa: dos quarts de vuit del matí.

Em bec un cafè fort amb una expressió de llet, assegut al tamboret del taulell del bar de l’hotel, mentre pago també el sopar d’anit i la cambra. A les vuit ja sóc camí del «cementeri nou» (del 1925), m’hi endinso fins al Corralet on soterraven als descreguts; el xiprer que vaig plantar després que em robessin el primer s’ha fet magnífic, arrelat a tocar de la tomba d’en Colau del Ros de la Maria Guapa i del seu fill Enric —el meu enyorat pare—. El roser ja ha fet totes les roses d’enguany i els lliris no floriran fins al febrer, amb el seu blau comiat a l’hivern.

Malgrat d’un temps ençà els encarregats de la neteja del lloc han deixat el molt mal costum d’incinerar taüts i no vulguem saber què més al damunt de les restes dels descreguts per mor d’una inèrcia seguida durant desenes d’anys, amb origen en ordres nascudes de la més fosca nit del franquisme, torna a haver-hi munts de brossa «floral» plàstica. Hauré de queixar-me altra volta a l’ajuntament, prou que pago des de fa vint-i-quatre anys la quota del cementiri municipal, tot i no tenir-ne cap obligació en no ser un «resident».

M’arribo a la plaça de la Farola —on no hi ha mar ni far!—, fins a la pastisseria Pujol amb l’excusa de fer un esmorzar amb més substància: en realitat hi vaig per la coca de vidre amb fruita seca, me n’enduc una capsa amb dotze talls de més de mig pam cada un… poc em duraran. Ben abillat, engego el cotxe cap a Alcanyís, però dos quilòmetres després de sortir de Gandesa em repenso i faig marrada cap a la vella carretera on el senyal diu «Poblat Ibèric». De sobte un dubte m’ha vingut al cap: «encara hi és el monòlit?». Ho vull comprovar.

Els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

I sí, per a vergonya col·lectiva, prova erèctil que la democràcia al Regne d’Espanya és una broma —una sàdica facècia—, el monòlit erigit per la Diputació de Tarragona al «Generalísimo Franco» hi és dempeus. La placa commemorativa i altres «guarniments» feixistes han desaparegut no fa gaire esmicolats a cops de roc o arrencats per col·leccionistes enyoradissos de velles «gestes» espanyoles, però el monument d’enormes pedres i de més de quatre metres d’alçada i el recinte en forma de plaça hi són, bastits al damunt de l’extrem de llevant d’un altre cementiri força més antic, la necròpolis ibera. En aquest indret hi havia l’estat major franquista contra el qual disparava l’artilleria el meu pare des del tàlveg d’una vall de Les Camposines quan l’ofensiva de l’Ebre el 1938.

Els del desgovern de la Generalitat de Catalunya ja ho sabem que són uns pocavergonyes. Amb tot, si més no haurien de servar —ni que fos per guardar l’aparença— el patrimoni històric i cultural. Per a construir el fastigós monòlit i accessoris, la Diputació tarragonina malbaratà un plegat de tombes iberes que caldria recuperar; algunes lloses funeràries són visibles als murs de la placeta, al mateix lloc on les van desar els de Ca Macot —pare i fill—, els darrers margeners gandesans. Pitjor encara, les tombes excavades al seu moment i que no feren malbé els franquistes diputats provincials romanen enmig d’una mar de deixalles. No sé si la doctora Núria Rafel, la qual ja salvà el proper poblament ibèric de ser arrasat per la variant de la carretera estatal, en té notícia d’aquesta situació.

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

Fixeu-vos en dos detalls. El molt antic cementiri de Gandesa i el cementiri actual de la capital de Terra Alta, recoberts de merda: un poble que no respecta els seus ancessors és un poble que no s’estima. I setanta anys després d’«acabada» la guerra més el munt d’eurons despesos els cinc o sis darrers anys en «memòria històrica», els monuments a Franco junt amb els tribunals d’excepció per ell creats —com el prostitucional— segueixen erts i actius, respectivament, a casa nostra: una altra manca de respecte als nostres morts. De quina falsa història fan «memòria» els iniciàtics acòlits del Putosaure?


EL PSOE RERE LA MANIFESTACIÓ AUTONOMISTA

agost 25th, 2009

L'agent Porta avalant el no-retorn dels papers (alguns dels qui l'acompanyen a la taula potser no saben que li fan la feina al PsoE)

L'agent Porta avalant el no-retorn dels papers (alguns dels qui l'acompanyen a la taula potser no saben que li fan la feina al PsoE)

Els agents del PsoE a Catalunya

La serp informativa d’aquest insuportable agost —a banda dels «oportuns» incendis i la mancança de més nous «fitxatges» pel Barce— ha estat, sense dubte, la possible resposta «popular» a una probable retallada de l’estatutet de la vergonya per part d’un tribunal espanyol el nom del qual rima amb prostitució. Quan, al seu moment, el mateix estatutet fou retallat a les corts espanyoles després d’haver estat «aprovat» pel Parlament regional català, no ningú dels quins ara aüquen va proposar cap manifestació… Els sobiranistes catalans sí que es manifestaren però van passar per autonomistes.

Quin sentit té ara promoure aquesta resposta a un fet consumat —sigui quina sigui la decisió del constitucional— que no té apel·lació possible amb l’actual ordenament jurídic espanyol? Potser és que tal vegada els promotors de la manifestació són disposats a acudir als tribunals internacionals? em sembla que no. Aleshores, quin és l’objectiu de tant rebombori per una causa perduda?

Al meu entendre, l’actiu espanyolisme del PsoE —amb perfecta connivència amb el PpE— ha decidit de posar la carn al foc per acabar d’una vegada amb les cada cop més fermes posicions sedicioses de sectors de la societat catalana. Ara és un moment perfecte, amb la puixant crisi econòmica que s’agreuja a cada dia que passa, per acollonir al personal. L’amenaça del ministre «negre» d’augmentar els impostos a les classes «afavorides» (és a dir, els catalans) és una petita mostra del que ens caurà.

El PsoE, per a demostrar-nos als catalanets en particular i als espanyols en general el molt —o el poc, tan se’ls en fot, qualsevulla lectura l’aprofitaran— que estimem l’«autonomia» i, de retruc, a Espanya, ha posat en marxa la maquinària de la pretesa «societat civil» catalana, sota la direcció dels més destacats agents dobles al seu servei; no, no em refereixo als agents de l’aparell policíac espanyol «infiltrats» a les cúpules d’organitzacions pseudo «independentistes» com Endavant o similars, sinó a coneguts personatges, com Jordi Porta (Òmnium Cultural) —amb el sol·lícit ajut del seu comparsa d’ACPV, Eliseu Climent— o com el mateix secretari general d’Esquerra, Joan Ridao.

La missió dels agents dobles mencionats és, de primer, trabucar els legítims objectius de tota protesta i, d’afegitó, emmordassar la discrepància. Quan els catalans som a punt de de posar la pedra de toc de la nostra independència, és urgent pels espanyolistes distreure’ns amb carallotades: que si em manifesto abans, que si em manifesto després, però això sí, sempre per l’autonomia… A més a més, mentre et manifestes per una cosa no ho fas per una altra. Aquests servils botiflers saben perfectament que si et fan creure, a bombo i plateret, que t’han tornat els papers robats de Salamanca —quan, en realitat, no n’ha arribat ni el 3 per cent— aconseguiran que t’acontentis, saben perfectament que si et fan perdre el temps (i els diners!) demanant que es pugui veure TV3 a València —mentre no es veu a Palma perquè el Govern «català» no vol—, no t’adonaràs que el que cal exigir és poder veure la TV3 arreu i, especialment, a Espanya i França. Perquè, a veure, potser els tres-cents mil catalans que hi ha a Madrid tenen menys dret de veure TV3 que els de València o els de Barcelona?

Amb aquesta denúncia no em faré pas massa amics, ho sé i hi estic acostumat, el nostre és un poble mesell i encara somriu amb mitja rialla parant l’altra galta després d’haver rebut a la primera. O desvia la mirada quan la realitat és insuportable i et fa caure la cara de vergonya en no actuar en conseqüència, com ha succeït —m’ho esperava— amb el quasi total silenci per la meua acció unilateral d’independència. «Qui dia passa, any empeny» és la dita que ha fet més mal a Catalunya, molt més mal que els lladres de camí ral que tenim per veïns.

No em manifestaré ni al davant, ni al costat, ni al darrere de cap autonomista, i encara menys, el mateix dia que assenyalin els sicaris del PsoE a casa nostra. Els patriotes ens hem d’apartar dels regionalistes com de la pesta: on hi hagi autonomistes no hi pot haver independentistes.

I el dia 13 de setembre aniré a Arenys de Munt: qui avisa no és traïdor.


PROCLAMACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

agost 23rd, 2009
En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En la mort d’en Claudi Romeu

El dia 5 de març d’enguany l’amic Claudi, mentre celebrava el seu setanta-tres aniversari, patí un nou infart; no era ni el primer ni el segon. A resultes del seu ingrés hospitalari i de les exploracions al cas, li fou detectat un agressiu càncer de pulmó, una nova malaltia a afegir a la ja dita cardiopatia, a la diabetis severa, a l’hèrnia discal i a d’altres xacres menors.

Amb en Claudi Romeu Juvé, a banda d’anteriors encontres escadussers ça i lla, ens començàrem a conèixer de debò a les primeries del 2002 a causa de la comuna implicació en la Comissió de la Dignitat aleshores creada. Quan els «voluntaris» i la «societat civil» no apareixien, és a dir, quan la feina a fer no comportava sortir a la foto o figurar amb nom i cognom a la nota de premsa, amb qui segur podia comptar —pel que fos i quan fos— era amb en Claudi (i amb una altra persona, força més jove, la qual després ha mostrat el seu talent literari).

Des d’aleshores ens hem estat trobant regularment tots els dimecres fins al mes de juny passat, quan deixà de venir als dinars setmanals. Encara ens comunicàvem per correu electrònic o per telèfon dies abans del seu darrer ingrés a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, proper a la seua residència al barceloní barri del Guinardó. Trobo molt a faltar l’estona de conversa de cada dimecres al meu vehicle, quan el passava a recollir a sota de seua casa i plegats anàvem a cercar n’Alexandre Pineda, per baixar tots tres fins al restaurant.

En Claudi era un patriota de pedra picada. Potser esquerp a primer cop d’ull, sobri, sobretot en parlar, quan enraonava l’havies d’escoltar. Li agradava d’escriure, i ens regalà, si no em descompto, amb 126 Conculcacions; el darrer any i mig de la seua vida el dedicà amb intensitat i il·lusió a enllestir un llibre que podria dur el títol de Catalunya en 1400 dates, una mena de compendi cronològic i quasi telegràfic dels fets i personatges més importants de la nostra història. No sé si el podrem recuperar i, tal vegada, publicar… com li hauria agradat a en Claudi de veure’l imprès!

Des del BEAN fins a la Fundació Manuel de Pedrolo, passant pel Comitè Olímpic Català, la Comissió de la Dignitat, la Plataforma pel Dret de Decidir i tantes i tantes activitats i accions patriòtiques, en Claudi ha deixat arreu una petja indeleble que ens el fa tenir al nostre pensament. En Claudi Romeu es morí el dissabte 15 d’agost a quarts d’una del migdia; des de llavors no em trac del cap una iniciativa que havíem pensat junts de dur-la a la pràctica, però ens calia trobar prou gruix de gent per a que fos efectiva.

Es tractaria d’aplegar un miler de catalans en un acte públic de propaganda, prèvia convocatòria de la premsa i de la televisió estrangeres, que reneguessin de la seua suposada condició d’espanyols cerimoniosament i manifestant la pròpia catalanitat amb testimoni del llinatge —és a dir, donant la cara—, tot cremant un rere l’altre els dni’s de súbdits d’Espanya. Les implicacions legals i de tot ordre d’un acte així són prou importants com per preveure la necessitat d’una caixa de solidaritat per a fer front a tota mena de calamitats derivades d’aital acció.

Havíem comentat aquesta iniciativa amb d’altres patriotes i no trobàrem la resposta esperada. És prou sabut que aquest document de no independent d’Espanya (dni) és un delicte maltractar-lo; no ens preocupava pas aquesta petitesa, atès que el veritable i greu crim que hom ha comès és haver nascut català i, encara més, havent-hi nascut (o no), persistir en la voluntat d’ésser-ho.

Proclamació Unilateral d’Independència from Enric Borràs on Vimeo.

No me n’he pogut estar. M’ho havia de traure del damunt i mostrar-ho a l’opinió catalana. No n’hi ha prou d’anar a votar; no n’hi ha prou d’anar a manifestacions; no n’hi ha prou de militar a un partit o d’associar-se a una o més entitats. Amb el temps, les actituds col·lectives són la suma de les actituds fermes d’una minoria. Cal donar exemple, no n’hi ha prou d’esperar a que algú o alguns ens proclamin la Independència de Catalunya, no hem d’esperar que no ningú ens tragui les castanyes del foc: cal començar per un mateix.

La meua humil acció la dedico a la preuada memòria d’en Claudi Romeu Juvé. Llaor als patriotes!


«EL BARRI DE GRÀCIA NO CALLA MAI»

agost 15th, 2009

scrabblefestamajor

Essa de soroll i essa d’Scrabble
a la Festa Major de Gràcia

A les vuit del matí la rua ens ha despertat. El so dels timbals i les gralles —i el de les traques— és reconegut, nostrat: per a mi no és soroll. Fins i tot adormit m’és un so amable, amb regust antic, atàvic: és el so inherent al cuixot de la Mediterrània Occidental que habitem.

Avui comença la Festa Major de Gràcia, «la festa», la més coneguda arreu i que atrau més forasters. Envaïts per barcelonins i per «metropolitans», també per gent de tot el món, els soferts vilatans hi haurem de conviure amb moltes dificultats afegides a les pròpies de les corrues interminables de «visitants». Aquests dies el comerç tradicional de Gràcia és tancat, trobar-hi pa del dia o llet fresca és una proesa; de la resta no cal ni parlar-ne.

Traure el vehicle de l’aparcament privat pot ser inviable: a més a més dels carrers guarnits, l’única sortida te la pots trobar barrada per una manifestació espontània de «gats» matiners o capvesprals, no se sap mai d’antuvi… personal amb més alcohol al cos que sang, no s’aguanten pas drets, en pocs minuts t’organitzen al bell mig del carrer una «asseguda», per necessitat del guió, és clar.

Amb tot, alguns veïns persistim en romandre-hi. Uns per tradició, d’altres per necessitat. Així, els membres graciencs del CASC hem tornat a organitzar, amb els veïns del Carrer d’en Joan Blanques —els de Dalt i els de Baix— uns torneigs d’Scrabble en català els dies 18 i 19 d’agost a la tarda i el dia 21 tot el dia (vegeu el cartell que il·lustra l’apunt). Naturalment hi sou convidats a participar-hi, sigueu experts o no hi hàgiu jugat mai, tots els nivells són benvinguts.

De mentre, us podeu ambientar amb aquest antropològic videoclip de la Laia Alsina sobre la rumba creada exprés per a la festa d’enguany. Això sí, fa soroll…

ETA A QUI LI FA LA FEINA?

agost 2nd, 2009

Al moment més baix d’intenció de vot,
el PsoE reviscola gràcies a les bombes

Tal volta és una casualitat que Eta s’hagi fet present a Mallorca pocs dies després de fer-s’hi el Consell de ministres espanyol i, alhora, pocs dies abans de l’arribada del Borbó i llopada familiar… Amb tot és una casualitat prou notable atès que, posats a triar, qualsevol dels dos dies remarcats hauria estat força més notori. I el gruix de la policia espanyola ja fa dies que campa per l’illa, així que, si fa no fa, la dificultat per atemptar hauria estat la mateixa.

En època de més auge del turisme, l’aparició d’Eta a les Balears podria augurar, com s’ha afirmat, propers atemptats a la zona «Noreste» —usant terminologia militar espanyola— de la Península, coincident amb el territori de la «Comunitat Autònoma de Catalunya» (o quatre províncies), el qual s’hauria encarregat de deslliurar d’accions d’Eta l’actual conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de Dalt quan el seu famós viatge a Perpinyà per pactar, és un supòsit, amb l’organització «abertzale» una treva en una porció del Principat de Catalunya.

Si no es produís cap atemptat d’Eta en quatre de les províncies catalanes, significaria dues coses: 1) la suposada treva és vigent; i 2) la mentalitat d’Eta és idèntica a l’espanyola —i a la del senyor Carod— en considerar Mallorca part d’Espanya. En aquest punt, si jo milités a la sucursal d’Esquerra de les Illes Balears i Pitiüses, seria força emprenyat, prou més quan encara és hora que el Carallot hagi badat boca sobre la darrera acció d’Eta.

Emperò, si finalment hi ha atemptat, és de llei pensar que el conseller de la Vicepresidència dimitirà, oi? Aleshores el Carallot seria a la fi lliure de passar a treballar directament per a Espanya —lliurant-se d’obeir als intermediaris Montilla o Ridao—, bé fent negocis a París amb un seu germà, bé fent d’espieta espanyol a Cuba, com si d’un vulgar Sentís renovellat es tractés.

Ah, no us penseu me n’oblido dels vint-i-un mil votants dels «països catalans» de la llista aquella presentada a les passades europees i que a Euscal Herria obtingué cent trenta-set mil vots. A fe que us han fet quedar bé, babaus!


HOMENATGE A JOSEP PLANCHART

juliol 27th, 2009

En Josep Planchart ens adreçà unes paraules

En Josep Planchart al final ens adreçà unes paraules

Calen caràcter i determinació per
dur Catalunya a la Independència

El proppassat dissabte 25 de juliol ja us ho havia anunciat, com a cloenda del Primer Cicle de Conferències a Montesquiu sobre l’Obra d’en Carles M. Espinalt, se celebrà a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de dita població osonenca l’Homenatge a en Josep Planchart Martori, històric lluitador i president del partit Estat Català, fundat el 18 de juliol de 1922 per en Francesc Macià.

En arribar a Montesquiu vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar-me a Daniela Grau i a la seua mare, Reina Humbert, vingudes exprés des d’Elna (Rosselló) per homenatjar a Planchart, en l’any que en fa cinquanta de la mútua coneixença. També em plagué força de veure Rafael Català, editor i nét de l’històric militant d’Estat Català Rafael Dalmau Ferreres. La guanyadora l’any passat del XII Premi Carles M. Espinalt, Imma Albó, vingué des de Vic, com el periodista i escriptor Miquel Macià del Grup Nació Digital; no m’adoní que hi era fins al final. Ja començat l’acte, causant-li visible trasbals al mestre de coq Josep Bullich, entraven l’historiador Josep Sort i família.

Detall d'una part dels presents a l'acte; la dreta i en primer terme, Daniela Grau

Una part dels presents; a la dreta i en primer terme, Daniela Grau

A la taula presidencial hi mancava l’alcalde de Montesquiu —que és de l’Esquerra aquesta esclava del PsoE, qui delegà en Xavier Soler, regidor de Cultura; també els montesquiuencs presents a la platea es podien comptar amb una o dues mans a tot estirar… Nati Muñoz-Espinalt, directora de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica i filla del seu creador, encetà la darrera conferència sobre «Els diagnòstics de Carles M. Espinalt» i, alhora, ens féu un breu resum de les dues precedents, «La firma com a segell de la imatge personal» i «Imatge personal i saber-se veure»; ambdues eren una bona base de partida per entendre els Diagnòstics d’en Carles M. Espinalt, sobretot pel que fa a la imatge de derrotats «avant la letre» i panxacontents de tants polítics «de casa», de la qual actitud en resulta bona part de l’actual desafecció política dels catalans.

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assasinat de pau Claris"

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assassinat de Pau Claris"

En aquest punt em fou permès de llegir les adhesions personals a l’acte d’homenatge. Dues de n’Enric Garriga Trullols com a president del CAOC i alhora de l’IPEC, que vaig rebre per correu electrònic, i una altra del president Heribert Barrera, qui em lliurà a mans pocs dies abans el manuscrit dedicat a Planchart; en Víctor Castells també envià una sentida adhesió.

Tot seguit la conferenciant llegí el veredicte del XIII Premi Carles M. Espinalt, que s’ha endut l’historiador Agustí Barrera Puigví amb un treball sobre el patriota de Dosrius, n’Esteve Albert Corp. En l’anterior edició del premi, aquest historiador mataroní fincat a Arenys de Munt, quedà finalista justament amb un estudi sobre els aiguats de Montesquiu, octubre de 1940 (us en recomano molt la lectura íntegra), i així motivà l’organització de l’Homenatge a Planchart de què parlo avui. N’Agustí Barrera agraí el premi i anuncià que en destinava la meitat de l’import a ajudar al Casal Independentista Manuel Viusà de Vic, salvatgement incendiat per un atac espanyolista el mes passat; i l’altra meitat a subvenir part de la reedició del llibre Sang, dolor, esperança, del també militant d’Estat Català, n’Octavi Viladrosa.

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

Aleshores Agustí Barrera féu el discurs d’homenatge a Josep Planchart, basat en el llibret Montesquiu, octubre de 1940 citat, el qual ha estat publicat (un plec de setze pàgines a una tinta, relligat amb grapa, format DIN A5, més quatre pàgines a dues tintes per a la coberta) per l’Ajuntament de Montesquiu, però sense peu d’impremta ni el nombre de dipòsit que marca la llei. Tot seguit el patriota Pep Musté féu un abrandat i engrescador discurs per a cloure l’acte d’Homenatge a Josep Planchart.

Val a dir que en acabar i abans del cant de l’Himne Nacional, el mateix Josep Planchart prengué per un breu moment la paraula per agrair a tots els presents i afirmar amb solemne contundència enguany acomplirà noranta-un anys!—: «No he fet res més que lluitar per Catalunya i ho continuaré fent fins la meva mort, perquè estimo aquest país com estimo la meva família i com us estimo a tots». Naturalment s’endugué una gran i merescuda ovació; tothom dempeus, aplaudíem al veterà patriota i a qui, essent el secretari municipal, salvà tantes vides humanes aquell octubre de 1940.


MONTESQUIU, OCTUBRE DE 1940

juliol 27th, 2009

Aquest text que us presento quedà finalista al XII Premi Carles M. Espinalt, convocat en el marc del XIII Certamen Jocs Florals Montesquiu ’08. A causa de la lectura d’aquest treball sobre l’històric dirigent d’Estat Català, en Josep Planchart, i sobre la seva crucial intervenció en uns terribles aiguats en la immediata postguerra, la senyora Nati Muñoz-Espinalt decidí enguany d’organitzar-li l’homenatge merescut a aquell antic secretari municipal de Montesquiu.

Imatge actual de n'Agustí Barrera

Imatge actual de n'Agustí Barrera

Agustí Barrera Puigví

Montesquiu, octubre de 1940

Homenatge a Josep Planchart Martori

Montesquiu, 25 de juliol de 2009

Divisa

«És una feina més difícil honorar la memòria dels éssers
anònims que de les persones célebres. La construcció històrica
s’ha de consagrar a la memòria dels que no tenen nom.»

Walter Benjamin
(Berlín, 1892- Port Bou, 1940)

Consideració

El recobrament del passat i el seu estudi, la recuperació de la memòria històrica, es un element valuós per a saber què érem i qui érem com a poble, en el cas concret que ens ocupa, que es el de la reflexió sobre la història local de Montesquiu, volem apropar-nos a l’aiguat dels dies 17 i 18 d’octubre del 1940 i a l’actuació providencial d’un home, Josep Planchart Martori que amb la seva acció decidida salvà vides de persones, alhora que evità la pèrdua del bestiar, en una època que la manca de queviures, la fam, era una de les causes mes sovintejades de malaltia, un altre flagell que junt amb la repressió s’abatia damunt del nostre poble.

Volem tambe acostar-nos a en Josep Planchart, a la seva actuació durant l’aiguat de Montesquiu, la seva militància política, el seu compromís amb la resistència, per així fer un retrat de l’època, un període, el del primer franquisme, poc estudiat i conegut, i això des d’un referent concret, el poble de Montesquiu.

Els fets

És amb la consulta dels documents de l’arxiu personal de Josep Planchart Martori que podem explicar punt per punt la inundació i la seva actuació per a preservar vides i béns. [Llegim-lo:]

«El 17 d’octubre de 1940 en arribar a l’Ajuntament de Montesquiu on jo n’era secretari, m’advertiren que la nit abans havia plogut molt i el riu anava ple, a les onze del mati l’aigua començava a arribar a l’altura de la Plaça Major. Vaig convocar els membres de l’ajuntament per tal de decidir què calia fer i prendre les mesures adients. Només vingueren tres regidors, molts camins ja eren intransitables, el batlle era fora del poble, i el tinent d’alcalde, que era l’encarregat de la Fàbrica del Carbur, no se’l podia avisar perquè el camí ja estava inundat.

»Vaig aconsellar l’evacuació el més ràpid possible dels habitatges més propers al riu Ter (Carrer de Baix, Plaça Major i la Placeta), la meva proposta fou acceptada i se’m donà l’autoritat per a prendre les decisions necessàries en nom de l’ajuntament, des d’aquest moment vaig decidir el següent:

»a. Vaig manar a l’agutzil que a cop de corneta fes un pregó-crida, per tal que totes les persones de qualsevol edat es reunissin a l’edifici de l’Escola.

»b. Em vaig adreçar a les dones per a indicar-los la conveniència de preparar llits i menjar per a les persones que s’haurien d’evacuar de les ribes del riu. Em sorprengué la rapidesa amb la qual es posaren d’acord i iniciaren la feina.

»c. Vaig organitzar grups de tres o quatre homes, amb l’encàrrec concret d’evacuar les famílies properes al riu, i el seu trasllat a les cases de familiars o amics que ja havien estat condicionades. Algunes famílies es resistiren al trasllat, però la meva actitud enèrgica s’acabà imposant.

»A dos quarts de dues del migdia l’aigua arribava sis metres per sobre del nivell normal del riu, a les set de la tarda es produí una crescuda important del riu i la comunicació telefònica amb Ripoll s’interrompé, així com el corrent elèctric, quedar-nos sense llum fou una dificultat més que s’afegia a la situació ja prou complicada per si mateixa, provocava més desconcert i incrementava la situació d’angoixa. Vaig creure que psicològicament era important de tenir algun sistema d’il·luminaci6, per això, a indicació meva els joves que eren a l’Escola, van anar a l’Església d’on recolliren totes les atxes i brandons i es distribuïren per tots els carrers del poble amb l’ordre de no moure’s del seu lloc, així s’aconseguí un sistema d’il·luminació durant tota la nit que donà confiança a la gent. Molts d’aquells joves es passaren hores amb l’aigua fins a la cintura, complint amb la tasca que se’ls havia encomanat.

»Fins aleshores havíem aconseguit d’evacuar tots els habitatges amb risc d’inundació i traslladar els animals i el bestiar a l’edifici de la “Col·lecta” de l’ajuntament, que estava situat a la carretera.

»A les tres de la matinada del dia 18 es produí una nova crescuda del Ter, dues hores més tard, és a dir, a les cinc de la matinada, a causa de la caiguda d’una tromba d’aigua es desbordà la Riera del Francàs a la part alta el poble, ens trobàvem amb l’aigua que venia per dalt i per baix, tres quartes parts del poble estaven inundades.

»Tot i la situació difícil s’havia fet tot el possible, i les mesures preses semblaven les més convenients per fer front a la situació, gràcies a la col·laboració i disciplina dels pobletans només es produïren danys materials. Recordem que a Torelló hi van haver 200 morts, i estralls materials enormes a totes les poblacions de la comarca.

»Nomes es va produir una desgraciada excepció, fou el cas d’una dona que vivia en un edifici de la Plaçaa, s’evacuaren el seu marit i els fills, però ella s’havia amagat a dalt del terrat i allí es quedà tota la nit cridant “veniu a salvar-me”, cosa que era impossible en no disposar dels equips de salvament necessaris.

»Uns dies mes tard aquella dona, possiblement afectada emocionalment per la situació que havia viscut, es llevà la vida.

»El rector del poble mossèn Pere Vinyes i Corrius conegut com a “Pere de la Pipa” es negà a enterrar-la al Cementiri Parroquial, perquè era una suïcida, el seu marit no volia que la seva muller fos enterrada de qualsevol manera com un gos, per topava amb la negativa del rector, que s’atenia a`les disposicions de l’església en aquesta matèria. Vaig advertir al rector que si no s’avenia a enterrar cristianament la difunta, difondria pel poble les relacions que mantenia amb una vídua de bon veure, va reconsiderar la seva decisió i la dona fou soterrada en terra sagrada. Mossèn Pere Vinyes era un parent llunyà de la família de la meva mare, cap als anys seixanta marxà de missioner a l’Argentina on sembla que hi va morir.»

L’avaluació que va fer l’ajuntament dels danys de la riuada es la següent:

  1. cinc edificis desapareguts

  2. cinc edificis totalment destruïts

  3. vint-i-quatre edificis parcialment destruïts

  4. cent noranta horts perduts

  5. vuit habitatges amb el mobiliari parcialment destruït

  6. la Fàbrica «El Carbur» parcialment destruïda i la seva carretera de comunicació desapareguda

  7. dos ponts destruïts

  8. cinc-cents metres de carretera destruïts

  9. mig quilòmetre de via de tren destruïda

  10. el passeig que anava des del pont a la Farga de Bebié, desaparegut

Veiem que els estralls de la riuada van ésser enormes, es van quantificar en uns vuit milions de pessetes, una quantitat exorbitant en aquella època.

Ens ha semblat escaient de fer un exercici de memòria oral, i incorporar al treball el testimoni d’una persona que malgrat la seva curta edat, nomes tenia tres anys, manté el record viu d’aquells dies, es tracta del veí de Sant Quirze de Besora Víctor Bordas Paret, explica així els seus records:

«Ens estavem a Can Pere Llarg, era un dia plujós, hi havia força gent a la Placeta que guaitaven com pujava el riu, jo notava que hi havia una sensació de por, de tensió, vaig veure com treien les cabres i les portaven a la part alta del poble. Van telefonar de Ripoll que pujava l’aigua, vam dormir a Cal Roig, les cases de la segona línia del riu ja estan inundades, anem cap a casa de l’oncle Nicasio.»

Com a resultat de la seva eficient tasca durant l’aiguat, l’Ajuntament del poble decidi de recompensar Josep Planchart pel seu esforç, així transcrivim un document amb una capçalera que diu:

«Don Juan Garcia Moya, Secretario del Ayuntamiento de Montesquiu, província de Barcelona.

»Certifico: que en el libro 4° de actas de las sesiones que celebra este Ayuntamiento, en la correspondiente al dia diecinueve de Octubre de mil novecientos cuarenta, consta entre otros el siguiente acuerdo:

»”Seguidamente el Ayuntamiento en vista de la labor admirable realizada por el Secretario de esta Corporación D. José Planchart Martori, se acuerda conste en la presente acta, su actuación, gracias a la cual y a las medidas por el dispuestas en uso de las facultades que le fueron concedidas por este Ayuntamiento, pudieron evitarse innumerables desgracias, pudiendose salvar casi la totalidad de la riqueza ganadera de esta población, ya que personalmente dispuso y organizó todos los trabajos de salvamento y evacuacion, tomandose a su dirección medidas tan acertadas, enérgicas y propias de aquellos momentos dificilísimos, que mantuvieron en todo momento el orden y la disciplina necesarias que evitaron el tener que lamentar pérdidas personales, mereciendo la felicitaci6n de las Autoridades y agradecimiento del pueblo en general, por lo que en su dia de acuerdo con el Reglamento correspondiente se le propondrá para la concesión de la Cruz de Beneficencia.

»Y para que conste, a petición del interesado, expido el presente de orden con el Vo Bo del Sr. Alcalde, en Montesquiu a diecisiete de febrero de mil novecientos sesenta y nueve

»Vo Bo El Alcalde-Presidente [Signatura il·legible]»

Josep Planchart no pogué rebre la Cruz de Beneficencia perquè tres anys després d’aquests fets, el novembre de 1943 fou detingut per la Brigada Político-Social, la policia política, junt amb unes altres setanta persones més, unes vint foren alliberades de la Jefatura de Via Laietana després d’uns dies d’hàbils interrogatoris, consistents en pallisses i tortures; en Josep Planchart fou dels 49 que ingressà a la Presó Model a disposició del Tribunal d’Espionatge de la jurisdicció militar. El seu delicte era formar part del Front Nacional de Catalunya (FNC).1

Josep Planchart Martori, el patriota resistent

Qui era realment el secretari de l’Ajuntament de Montesquiu, proposat per a una condecoració espanyola? El que semblava, l’aparença, corresponia a la realitat objectiva? Doncs no! La realitat oficial no coincidia amb la realitat dels fets. Descobrim qui era realment Josep Planchart:

Va néixer a Sant Celoni el 1918. Quan té setze anys s’inscriu al Casal d’Esquerra Republicana-Estat Català del carrer Girona, núm. 3 [Barcelona], més tard passa al Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia [Barcelona], allí amb setze anys el Sis d’octubre del 1934 es troba concentrat amb uns trenta militants més, per a defensar l’Estat Català de la República federal proclamat pel president de la Generalitat, només tenen armes curtes revòlvers i pistoles, esperaran unes ordres per actuar que mai no arribaran, a causa de les divergències en la tàctica a emprar entre els organitzadors de la revolta.

Sovinteja l’Orfeó Gracienc, un dels centres culturals emblemàtics del barri. Quan esclata la guerra té divuit anys, al barri [de Barcelona] on viu, Gràcia, hi han uns 350 militants d’Estat Català, d’aquests uns 175 son al front d’Aragó, molts d’ells a la 132 Brigada Mixta del comandant Antoni Blàvia Esquirol (1915-1994), militant d’Estat Català i membre de la francmaçoneria, era per una qüestió d’afinitat ideològica que els militants independentistes escollien una brigada que el seu comandant i bona part dels seus efectius eren del seu mateix partit polític. La 132 BM s’organitza l’11 de juny de 1937, estava formada per quatre batallons, dos d’Estat Català, un del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i un del primer Regiment organitzat a Lleida, molts dels seus components havien format part de la Columna Volant Catalana, que participà en el desembarcament de Mallorca, i fou enviada al front d’Aragó prop de Terol.

Durant el període de la guerra Estat Català te uns 10.000 militants; la meitat són al front, en Josep Planchart és mobilitzat, el seu amic Octavi Viladrosa escriu d’ell:2

«Després aparegué en Planchart, un xicot ros de pell rossa, ben vestit. Venia a l’Orfeó com si anés al parc zoològic; desentonava en aquell ambient. Observava amb un somriure irònic als llavis. Feia patí en rodes. Mai no havia conegut ningú que patinés. Va invitar-me a acompanyar-lo. Una pista de ciment plena de nois i noies. Patinava bé amb desimboltura. Portava pantalons de golf com gairebé tots els nois. Les noies amb vestits adequats, elegants i gracioses. Em fascinava veure’ls lliscar, esmunyint-se d’una barrera a l’altra, àgils experts. En Planchart volia instruir-me en l’art del patinatge. Mai no ho vaig intentar. Era un món massa diferent al meu. [pàg. 30]

»En Planchart, amb la seva aparença de cínic vividor es farà sempre entrampar per les dones. [pàg. 80]

»Viu al barri alt de Gràcia, un sector tranquil. Planchart no és més que un petit burgès, el rei del patí en rodes. Massa ros, massa pulcre i net per embrutar-se les mans.» [pàg. 86]

Malgrat aquests judicis fets per l’amic adolescent, l’amistat entre els dos sempre fou sòlida, intensa, i es mantingué i afermà quan Octavi Viladrosa s’hagué d’exiliar a París. Cal dir que aquest «petit burgès» com l’anomena el seu amic,fou empresonat tres vegades, el 1943, el 1969 i el 1972; aquesta darrera vegada i fins a la Llei d’Amnistia del 1977 va viure en la clandestinitat.

L’inici de la guerra atrapà J. Planchart a Salt fent uns treballs a la Gestoria d’un seu parent, s’allistà voluntari al Comitè d’Instrucció Premilitar, i el gener de 1937 s’incorporà a l’Exercit Popular, fou destinat al STE (Servei de Tren de l’Exèrcit), que era la unitat de l’exèrcit destinada als transports militars. Aquest destí li permeté de continuar l’activitat política a Gràcia.

J. Planchart, junt amb n’Octavi Viladrosa i en Felicià Manzanares, formaren part del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català, que presidí Manuel Cruells, és a dir, durant els tres anys del conflicte la seva militància és molt activa, treballant en la consolidació organitzativa d’Estat Català, en un entom difícil, primer per la situació bèl·lica, i després per la política, l’independentisme fou presoner primer de la seva feblesa numèrica i organitzativa, i després, de l’hegemonia dels anarcosindicalistes i dels comunistes.

Després de l’ocupació de Barcelona [pels espanyols] Josep Planchart es retira cap a la frontera, junt amb els 450.000 fugitius que no creien en la bondat del «nuevo orden» basat en els afusellaments al Camp de la Bota i els camps de concentració. Després d’uns mesos al Camp de Concentració d’Argelers, retorna a l’Estat espanyol per Irún i el tanquen tres mesos al Camp de Concentració d’Estella, a Nabarra. Amb els avals de bona conducta que li aconseguí la seva mare, pot sortir del camp de concentració; en estar en edat de quintes l’envien a Melilla (Marroc) al Regiment de Fortificacions, allí treballarà a les oficines durant set mesos; després el llicenciaran per ésser fill de vídua.

Gràcies als bons oficis del seu cosí que tenia un despatx especialitzat en Administració local, Josep Planxart fou nomenat secretari municipal de Montesquiu i dels petits poblets de Sora i Santa Maria de Besora. Aleshores torna a establir contacte amb el seu amic Octavi Viladrosa, que formava part del Front Nacional de Catalunya i entenent, com aquest, que la lluita contra els enemics de la nació catalana continuava s’adherí a la nova organització patriòtica.

Montesquiu es convertí en un punt d’enllaç i trobada dels militants del FNC que travessaven clandestinament la frontera d’una banda a l’altra. En Josep Munté3 li demanà ajut per traslladar en Joan Cornudella, que estava amagat en una masia, fins a Barcelona. Amb taxi es traslladaren fins a Sant Quirze; allí a l’Hostal de Ca la Càndida passaren la nit i a l’endemà pogueren arribar a Barcelona. En Manuel Cruells i n’Octavi Viladrosa s’hostatjaren al mateix lloc algunes de les vegades que passaren la frontera per la muntanya.

Josep Planchart fou un element valuós, perquè facilità als lluitadors del FNC salconduits en blanc de l’Ajuntament de Sora, això permetrà de documentar els clandestins que arribats de l’estat veí no tenen papers, no cal dir la importància de poder adoptar una identitat falsa per a un resistent, i com això facilita la seva supervivència en una situació d’un regim policíac com el d’aleshores, amb controls i identificacions cada dos per tres. Gràcies a uns vals de benzina que ell subministra, els militants del Front poden obtenir menjar al mercat negre per a les persones que vivint en la clandestinitat, no tenien targeta de racionament i per tant no podien comprar menjar.

El FNC treballa amb els serveis d’intel·ligència francesos sobretot i amb els anglesos i polonesos, en una xarxa d’evasió de fugitius dels països ocupats i de pas d’aviadors abatuts en territori francès, i de documents d’interès militar així com en tasques d’informació de moviments de tropes a la Península, moviments de vaixells amb destí a Alemanya o a Itàlia, producció industrial, etc.

La detenció del militant del Front i reconegut pintor Francesc Espriu Puigdengoles, al qual li trobaren salconduits en blanc de l’Ajuntament de Sora i les instruccions per a omplir-los, provocà l’empresonament a la Model de Josep Planchart el 10/12/1943. Fou alliberat el 29/12/1944, en el seu sumari consta que estava «al servicio de potencia extranjera». Durant la seva estada a la presó, va estar ingressat a la quarta galeria amb els atracadors i els condemnats a mort, conviure amb aquests i patir la seva angoixosa espera de la mort, de la desesperació, fou una experiència dolorosa que mai va poder oblidar.

En un informe emès per la Jefatura Superior de Policia de Barcelona el 11/8/1972 del Archivo General 795/17 s’hi deia: «El 10/3/1969 fue detenido por introducir propaganda clandestina de tipo catalanista a través de la frontera francesa, consistente en ejemplares de la revista Xaloc, impresa en Méjico y Vida Nova, esta en Francia, así como los sellos conmemorativos del Consell Nacional Català».4 En el mateix text se’l considera: «Politicamente está considerado como elemento catalanista y totalmente desafecto al Régimen». Sembla que aquesta fou la raó perquè restés empresonat quatre mesos a la presó de Lleida i dos mesos a Carabanchel (Madrid).

La tercera i darrera detenció fou el maig de 1972, per la seva suposada vinculació amb el Front d’Alliberament de Catalunya (FAC).5 Fou condemnat a quatre anys, dos mesos i un dia de presó, passà a la clandestinitat i restà amagat fins a l’Amnistia del 1977.

Conclusions

Fins aquí en Josep Planchart, i la seva trajectòria com a secretari de l’Ajuntament de Montesquiu i com a resistent. Amb la transició hi ha hagut una voluntat manifesta de fer oblidar una resistència que com gairebé totes fou minoritària, però que ens permeté de sobreviure com a poble. S’ha perdut el sentit de l’heroisme, el concepte èpic de la vida, els elements romàntics que la fan mes transcendent, i per això, més apassionant. El mercantilisme i un utilitarisme baix de sostre, ens aferren amb excés a l’acceptació la de realitat, quan de fet l’heroi el que vol és transformar aquesta realitat per aconseguir nivells més alts de llibertat i de justícia. Gràcies a l’esforç d’aquests paladins de l’ideal, d’aquests guerrers de les causes perdudes, la humanitat ha anat avançant cap a nivells més alts de llibertat i d’igualtat.

Pensem que en Josep Planchart no entrarà als llibres d’història, tot i que com molts d’altres s’ho mereix, sí però creiem que podria, i seria un acte de justícia, entrar en la micro-història de Montesquiu per la seva actuació en els aiguats del 1940. Suggerim que des de la institució del poder local, l’ajuntament, es posi el seu nom a un carrer o plaça, que els infants del poble coneguin per una publicació, opuscle, la seva actuació quan l’aiguat del 1940 com a model de servei a la col·lectivitat.

Volem acabar de parlar d’aquest home esforçat en la defensa de Catalunya i de la seva gent, que és en Josep Planchart, amb la cita d’un montesquiuenc il·lustre que com el que hem ressenyat fou un estrenu cavaller de l’ideal d’una Catalunya lliure i socialment justa, i que també milità als rengles d’Estat Català, el professor Carles M. Espinalt (1920-1993), patriota exemplar que penso que se li hauria de fer el reconeixement popular i institucional que es mereix. En homenatge seu reprodueixo una citació seva que em sembla d’una extraordinària saviesa i agudesa política:

«Sense una coherent interpretació de si mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada.»

Tant de bo en les nostres relacions personals, en la nostra activitat política, social, apliquéssim la citació del professor Carles M. Espinalt, recuperaríem bona part de l’alè col·lectiu i podríem seguir endavant com a poble.

Que l’exemple dels qui amb esperit generós s’esforçaren i lluitaren pels altres, impregni els nostres cors.

Per a ells honor

Agustí Barrera Puigví
14 d’abril del 2008

Cronologia 1940

1 de març. Es promulga la Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

19 d’abril. Lluís Companys crea a París el Consell Nacional de Catalunya.

10 de maig. Alemanya envaeix els Països Baixos i Bèlgica.

Juliol. Entren clandestinament a Catalunya els primers grups del Front Nacional de Catalunya (FNC).

13 de setembre. L’Abhwer deté a Bretanya el president de la Generalitat Lluís Companys Jover.

15 d’octubre. Afusellament del president Lluís Companys a Montjuïc.

23 d’octubre. Arriba a Barcelona Heinrich Himmler, cap suprem de la policia del Tercer Reich.

Octubre. A la Presó Model de València hi ha més de 10.000 empresonats.

Eis índexs oficials reconeixen que a Barcelona el cost de la vida se situa un 80 per cent per sobre del de 1936.

La circular sobre «El uso del Idioma Nacional en Todos los Servicios Públicos» prohibeix l’ús del català.

Josep Irla Bosch es converteix en president de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia consultada

Carbonell i Fita, P., Nadal a la Presó Model (1944-1945), pàgs. 40 a 42, Publicacions de l’ badia de Montserrat, Barcelona, 2000.

Diversos autors, Memòries del Front Nacional de Catalunya (Cavalcant damunt l’estel), pàgs. 53 i 85), Arrel Editors, Barcelona, 2006.

Manent, A., Retorn a l’abans d’ahir, pàgs. 171 a 183), Edicions Destino, Barcelona, 1993.

Martínez i Vendrell, J., Una vida per Catalunya (Memòries 1939-1946), pàgs. 128 i 171, Editorial Pòrtic, Barcelona, 1991.

Planchart Martori, J., Arxiu personal.

Viladrosa, Octavi, Sang, dolor, esperaça, Editorial Sírius, Barcelona, 1991.

Notes

1. El Front Nacional de Catalunya era una organització patriòtica resistent que es fundà a París el 1940, agrupà militants d’Estat Català, Nosaltres Sols i la Federaciò Nacional d’Estudiants de Catalunya. Tenia una estructura político-militar. El 1946 es transformà en un partit polític.

2. Sang, dolor, esperança, vegeu «Bibliografia consultada».

3. Josep Munté Rodríguez inicià la seva militància a les Joventuts d’Estat Català, participa en els fets del Sis d’Octubre de 1934, per això s’hagué d’exiliar. Junt amb Joan Cornudella confisquen el Diari de Barcelona que esdevé l’òrgan d’Estat Català. Amb els milicians d’aquest partit desembarca a Mallorca. El 1937 ingressa a la Maçoneria on aconsegueix arribar a alts càrrecs.

4. La revista Xaloc fou editada a Mèxic del 1964 al 1981, i fou una de les de mas llarga durada de l’exili amb una tirada d’uns 700 exemplars; sortia cada dos mesos. El seu director era Ramon Fabregat Arrufat. Tractava temes de literatura, d’art i la política catalana de l’exili i l’interior.

Vida Nova (1954-1978) era una publicació trimestral catalano-occitana editada a Montpeller, els articles en occità hi són abundosos.

El Consell Nacional Catala (CNC) és una organització fundada com a resultat de la Conferència Nacional Catalana de Mèxic (1953). El seu objectiu es «retornar a la Nació Catalana la seva independència nacional, tot dotant-la d’un estat propi».

5. FAC (1969-1977), organització armada resultat de la unió de militants del CNC i de les Joventuts Obreres d’Estat Català (JOEC), propugnava l’alliberament nacional i de classe, contemplava la totalitat del territori de la Nació, realitza unes cent accions armades. Amb una certa indefinició ideològica, derivà cap a posicions ultraesquerranitzants.