Posts Tagged ‘TV(E)3’

GONÇAL CASTELLÓ AL PENSAMENT

divendres, maig 6th, 2011

D’esquerra a dreta: Àngel Velasco, August Gil, Enric Borràs [detall d’una fotografia original d’en Jordi Domènech]

Final de viatge

Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l’esperat llibre de memòries d’en Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb, calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d’en Gonçal presents: Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer, Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n’Àngel Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire oportunitats d’explicar sobre en Gonçal i hom aprofita… El parlament del magnífic jurista n’August Gil Matamala m’interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público [TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista, solidaritat i bona praxis professional d’en Gonçal Castelló com a procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional.  A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d’en Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l’acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-ne el vídeo ací.


A Gonçal Castelló li vaig fer aquesta fotografia a tocar del Monument a Rafael Casanova (Barcelona)  el 26 de gener del 1986

Actualitat d’en Gonçal Castelló

Bon dia senyores i senyors
Sincerament no puc precisar a quin any de les darreries dels setantes del segle passat coneguí a en Gonçal Castelló, tampoc no té pas interès, el fet important és perquè ens coneguérem: en Gonçal era un patriota —«català de Gandia», com li plaia presentar-se— i fou anar-nos trobant ça i lla en tota mena d’actes vindicatius o «catalanistes» (ell els adjectivava així). Aquelles ocasions propiciarien la conversa i, en poc temps, el compartit amor a la Pàtria i altres llocs comuns, ens duria per força a adonar-nos l’un de l’altre i a l’amistat.
És el mateix Gonçal en el seu llibre avui motivador d’aquest acte, Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, qui em posa per dos cops a la primera categoria de les tres de la frase final del títol (coneguda expressió manllevada d’aquell empordanès no per més bon escriptor menys espieta de Franco). Al davall de la pàgina 525, havent parlat del gran Manuel de Pedrolo, escriu en referència a la meua persona: «l’amic Borràs». A la pàgina següent rebla el clau afirmant: «Ens vàrem fer molt amics, Enric i jo».

I sí, per més de vint-i-cinc anys conrearíem dita amistat, no pas d’una forma estàtica sinó estètica, en el sentit més literal del significant filosòfic del mot: la nostra sensibilitat concebia fer possible la Independència de Catalunya com l’acció més revolucionària, com l’acte de més sublim bellesa del qual podíem participar. En aquest viatge i en dita llarga amistat hi era, amb activa presència gairebé sempre —ella, si en Gonçal no se li escapava, no l’amollava mai de mai—, l’estimada d’en Castelló: la seua muller i companya, la inoblidable n’Elisabet Orri, patriota de pedra picada a la mateixa alçada, o més si fos possible, d’en Gonçal.
Un dels llocs comuns que m’uní a Castelló fou la seua semblança biogràfica i intel·lectual amb mon pare —malgrat ésser Gonçal vuit anys més gran el sobreviuria divuit anys—: marxistes de primera hora, a la Guerra d’agressió oficials de l’exèrcit lleial per servei a la societat i a l’ideal, perseguits per l’espanyolisme franquista i empresonats, lluitadors incansables amb fe irrenunciable en la Cultura com a bé suprem de la Humanitat i, per aquesta raó, ambdós es farien escriptors irredempts en permanent batalla per l’alliberament final.
D’ací l’altre lloc comú en fundar amb mon pare l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982 —aviso: el 2012 en farà trenta!—; just dos anys després publicàrem el nombre zero de la revista bimensual amb el mateix nom editorial, temps li mancaria a en Gonçal a aparèixer amb articles a publicar. Amb l’Elisabet vivien quasi al capdamunt del Carrer d’Aribau de Barcelona, a quinze minuts mal comptats tot baixant xano-xano fins a la seu de El Llamp a Gràcia, a la cruïlla del Carrer Gran amb la Travessera; el meu despatx era, com el defineix Gonçal, «un ”cubicle” format per tres peces o cambretes sota un sostre baix, tot atapeït de llibres, que donava la impressió d’un cau ”conspiratiu” de revolucionaris russos».
La fascinació per aquella patriòtica llobatera on s’estava El Llamp (i per l’especial i dolça sentor del paper imprès) la compartien amb Castelló d’altres escriptors també assidus de la casa: Pere Quart, Pedrolo, Ferrer Gironès, Alcoberro, Crexell i molts més, com mon germà Xavier o l’amic Vicent Partal (a qui avui li tocava presentar aquest acte, però els del PEN català ens l’han furtat), tants que no els acabaria. D’allà i de manera gens explicable d’un punt de vista racional ni comercial, entre el 1982 i el 1995 (quan l’editorial passà, usant d’un precís terme maçònic, a la situació d’«adormida» on encara és) en sortirien publicats més de tres-cents títols —comptant-hi els setanta-quatre números de la revista apareguts entre el 1984 i el 1987—.
Al mateix núm. zero de la revista ja hi trobem a la pàgina 2, entre set salutacions escollides, aquesta: «[…] es troba a faltar un òrgan d’expressió del catalanisme actiu als Països Catalans. La futura revista vostra podria ésser en aquest difícils moments el què ens cal. Sincerament, Gonçal Castelló, escriptor i advocat» (fixeu-vos en la signatura: primer la devoció, després l’obligació). I unes pàgines enllà, a la 10, el primer article d’en Gonçal titulat «Mirant endarrere…» on carrega amb duresa per la decepció causada als valencians a causa de la submissió dels psoeistes Lerma i companyia a l’espanyolisme i al centralisme madrileny.
Caldrà fer un salt de més d’un any —ja passada la mort de mon pare el 24 de març del 1985— perquè en Gonçal torni a fer-nos a mans un article seu amb el títol «La Llei Antiterrorista i el ”defensor del pueblo”» (pàgs. 3 i 4, núm. 26, 9-16 de maig del 1985) on blasma el sospitós silenci davant dita llei aberrant del catalanofòbic franquista Joaquín Ruiz Giménez suara «demòcrata» i «defensor del pueblo» per obra dels manifassers del PsoE. La notable absència de col·laboracions escrites d’en Gonçal en aquest llarg any obeïa sobretot a la ingent quantitat d’articles rebuts de molta gent de tot els territoris de la [antiga] Confederació i de gran part de l’estranger. També aquest espai de temps seria útil a perfilar millor les seccions i col·laboradors habituals de la revista.
Des d’aquesta represa plomífera, amb poques excepcions a cada nou exemplar d’El Llamp ens trobem en Gonçal articulista (i, entremig, també aportacions en forma de lletres a «Demano per Parlar» i algun escrit de més entitat de n’Elisabet). Els temes tractats per en Gonçal Castelló, vint-i-cinc anys després!, són d’increïble actualitat: «Visiones d’España» (pàg. 4, núm. 28, ); a «Des del País Valencià com en els pitjors temps!» (pàg. 3, núm. 29) hi escriu: «Amb els mateixos mètodes que la Gestapo, o siga enviant una parella de guàrdies civils, han intentat suprimir la recepció per part del veïnat de Sueca del canal TV3». En aquest punt haig de remarcar per desgràcia la situació d’ara és molt pitjor, la no recepció del canal de TVE3 va veïnat enllà de Sueca fins a tot el País Valencià —i de retruc afecta a molts més catalans, privats alhora de poder veure el Canal 9— i, a més a més, tampoc no els ha calgut ni enviar a la guàrdia civil, un senyor vulguis no vulguis voluntàriament ha premut avall l’interruptor i s’ha apagat tot.
El 6 de juny del 1985 en Gonçal Castelló pronuncià un discurs (reproduït a les pàgs. 13 i 20, núm. 31, 1 d’agost del 1985) en rebre el guardó «L’Estelada d’Or» que li atorgà l’Associació Catalunya 2084; m’he permès de copiar-vos-en un parell de paràgrafs perquè testimonien el pensament d’en Gonçal:
«La dualitat del nom de Catalunya com indicació d’àmbit nacional i el nom de Principat ha fet que se cerqués una altra designació des que dei de tindre vincia el nom de Confederació Catalano-aragonesa després dels anorreants decrets de Nova Planta, com a conseqüència de la colonització imposada a tot un conjunt de pobles vençuts en la Guerra de Successió i por el derecho de conquista.
»En el segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terres de llengua catalana, pàtria catalana, etc., però l’any 1886 gràcies al nacionalista Josep-Narcís Roca s’emprà la denominació de Països Catalans, com a concreció d’un projecte polític que abans havia rebut el nom de Catalunya Gran. Encara que deu anys abans un valencià, Benvingut Oliver Estellés, nascut a Catarroja el 1836, jurisconsult eminent i historiador, en la seua Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, el 1876 ja emprà el mot Països Catalans per referir-se a l’àmbit comú de la nostra Nació
Fins al núm. 49 d’El Llamp en Gonçal hi aportà nou articles. A partir del núm. 54 (pàg. 21, 17 de juliol del 1986) encetaria Secció fixa: «Amb Tot el Lleu», i en aquell mateix núm. sota el títol de «Llaurar en arena» li fa un repàs antològic al senyor Roca «Chun-chen» [sic, així al text] per l’estrepitós fracàs del seu Partido Reformista Democrático (español, PRD); don Miguel Roca Junyent obtingué el nombre exacte de diputats que mereixia (i, pel que encara segueix predicant ell mateix a dia d’avui, mereix): zero «patatero».
Des de l’inici de la Secció «Amb Tot el Lleu» només mancaria en publicar al núm. 72. Fins al núm. 73, el darrer que aparegué de la revista, ens lliurà denou articles més, això fa un total de vint-i-vuit. En dit últim nombre, a la portada del qual hi ha la fotografia de l’escultura d’en Llimona «Desconsol»
l’autèntica, no la falsa (premonició?) situada al jardí del davant del Parlament regional català, encabit a la força dins de l’edifici major de la fortificació del segle XVIII des d’on es dirigia (tal vegada es dirigeix encara?) l’ocupació espanyola del Principat de Catalunya, en Gonçal publicaria el seu darrer article amb nosaltres: «Cap al sud el 25 d’abril», un xic pessimista i no ho era gens, reconeix, després de narra-nos un viatge a Gandia, la forta pressió d’Espanya a tot el País Valencià i la claudicació dels partits botiflers que permeten l’assimilació. Conclou: «La moral d’aquestes reflexions és: o ens salvem tots unint-nos de Nord a Sud i d’Est a Oest o ens afonem plegats!»
No m’allargue més —ah! sempre em surt lo meu català occidental…—, he complert lo meu temps puix Gonçal Castelló mereixca tot això i molt més. Deixe aquest breu i urgent relat de la faceta periodística de l’homenatjat com a penyora per a l’estudiós, com l’amic Àngel Velasco qui, espere, revisarà a fons los treballs retrobats de l’admirat patriota en Gonçal Castelló.
Gràcies per la vostra atenció.

J. VICENS VIVES: COL·LABORADOR DE FRANCO I MENTOR DE LA CLASSE POLÍTICA FILOCOLONIAL A CATALUNYA

diumenge, novembre 21st, 2010

Enric Borràs Cubells —el meu pare— al seu despatx de l’Editorial Teide
revisant amb Jaume Vicens Vives (que parla per telèfon) un plec imprès

A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou

El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria el padrí d’aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina quan no ningú en volia saber res de l’ex presidiari «rojo separatista».

De primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l’Editorial Teide, al Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d’Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.

Amb aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d’escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l’he començat pel davant i pel final diversos cops, i no me’n surto. Des del passat mes d’agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d’un article del seu pare, la necessitat d’enllestir aquest escrit s’ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m’han apressat i collat més i més…

Voldria dir tantes coses al cas que necessitaria molts apunts. Aniré a pams i faré per desenvolupar el més breument possible la meua tesi: Jaume Vicens Vives fou un destacat aliat de Franco, allò que en altres temps se’n deia botifler —és a dir: col·laborador, sense reserves, amb l’enemic—. Admeto el dubte raonable, potser molt al principi ho seria per necessitat, però aviat ho seguiria essent només per interès o per convicció, no sabria dir-vos què és pitjor. Després de donar evidents mostres d’adhesió a la dictadura de Franco, Vicens Vives cuità a obtenir reconeixements acadèmics, envoltarse i organitzar «deixebles» que li fessin la propaganda i, arribat el moment oportú, el lloessin a cor què vols. Ara és el moment de rellegir els mots que ens deixà n’Esteve Albert Corp, el gran patriota de Dosrius:

«En aquella ocasió, per pronunciar la conferència [1948, a l’Associació d’Amics del País] va ser triat el catedràtic Jaume Vicens Vives, que de jove procedia del POUM (tot això s’ha d’escriure molt bé, perquè se sàpiga).» [Miscel·lània Homenatge a Carles M. Espinalt, seixanta-nou autors, pàgina 21, Edicions M. E., maig del 1997, Barcelona).]

Ai las! tota la vida oint ça i lla (dit pels seus deixebles, la majoria marxistes): «fixa’t, Vicens Vives, sense ser comunista i escrivia la història com si fos un materialista», o «aplicava a l’estudi de la història el ‘mètode científic’, és a dir, el materialisme històric (dialèctic)». Gràcies a n’Esteve Albert, i no a la patuleia d’historiadors «seguidors» de Vicens, sabem que el reconegut renovador de la historiografia espanyola moderna era comunista —si més no de jove—. Com és que s’ha callat, s’ha amagat tots aquests anys tal adscripció? Com és que tampoc no s’ha dit ara, aprofitant la corrua d’actes per a commemorar el centenari del seu naixement (en gran part, sinó tots, pagats amb diner públic)?

Són prou conegudes les disputes de Jaume Vicens amb historiadors patriotes de la categoria de n’Antoni Rovira Virgili o en Ferran Soldevila, els mateixos historiadors, quina casualitat, bescantats per «romàntics i falsejadors de la història» durant anys pels selectes «cercles» d’historiadors marxistes afins a Vicens Vives. Són aquests una mena d’historiadors partidaris de reduir la Història de Catalunya a un assumpte de lluites entre «burgesos» i «classes populars», com si els eterns enemics de la Pàtria —no em cansaré mai de dir-los pel seu nom: Vaticà, França i Espanya— no existissin o no haguessin influït gens en la nostra dissort i en determinats defectes de caràcter nostrats adquirits després de patir els catalans centúries de persecucions.

La tesi dels «dialèctics» coincidia, particularment, amb la preconitzada pel règim franquista i, en general, amb l’espanyolisme secular: com si aquells horribles enemics apareguessin «només» a fi de bé, a «posar ordre» entre aquella colla de catalans tocats del bolet i sempre barallant-se… Un paradigma d’aquesta llopada de fidels servidors colonials —veritables manifassers de la història— en seria Jordi Solé Tura, redactor de la prostitució espanyola (i per aquesta raó «lazo de Isabel II»), autor d’aquell llibre anti-català producte de l’auto-odi titulat Catalanisme i revolució burgesa (Edicions 62, Barcelona, 1967).

Una altra cabdal qüestió a tenir present i que també ha estat convenientment silenciada sobre Vicens és que publicà un llibre basat en tesis nazis —en boga també a Espanya pel aleshores doble ministre Serrano Súñer, qui amb els militars alemanys d’instructors i els militars espanyols d’aprenents ens volia aplicar als catalans la «solució final»—, España. Geopolítica del estado y del imperio (Editorial Yunque, Barcelona, 1940), on l’autor, sense manies, exposa el rovell de l’ou del seu pensament geopolític: només us en dono dues mostres «científiques» publicades el mateix any en què milers de catalans moririen afusellats o de fam: «Como fundadora de imperios y tierra de promisión de muchas ambiciones y codicias, España ha sido y es, con Roma e Inglaterra, una de las grandes entidades geopolíticas del Universo» i la més concloent: «En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia».

Aquell «panhispanismo» determinat per ‘la biologia i la història’ [sic]: el Goebbels es queda curt al seu costat ens mena a una altra perla de la personal concepció de la Geopolítica per a Jaume Vicens Vives i cal assenyalar-ho doncs és precursora de l’arnada «Hispanidad»—: li fa anteposar el nom de Península hispana (mot manllevat de l’antic nom del territori, temps a venir, català a l’època prèvia a la invasió romana: Hispània) com a expressió de la unitat i uniformitat política del «conjunt» per a formar un sol «espai vital» peninsular (vegeu l’article de Vicens «Teoria del espacio vital» publicat 15 de juliol de 1939! en la revista dels feixistes catalans fugits a Burgos, Destino (núm. 104), i el contraposa (per a traure’l de circulació) al de Península ibèrica atès que aquest darrer apel·latiu assenyalaria l’existència de diversos pobles amb específiques senyes d’identitat, el desenvolupament de les relacions mútues dels quals podria suposar el reconeixement de formes d’autogovern com finalment només ha assolit Portugal.

L’antecedent increïble però cert de l’original del llibre citat, España. Geopolítica del estado y del imperio, és un encàrrec directe a Vicens Vives fet a l’any 1938 pel conseller de Cultura de la Generalitat, en Carles Pi Sunyer, per a mostrar la Història de Catalunya seguint la geopolítica. Tot just acabada la guerra i per tal de congraciar-se amb Franco després d’haver estat depurat, Jaume Vicens aprofita aquell original pagat pel Govern català, sobretot la cartografia base, segons Vicens, de tota «ciència» geopolítica i on deia Catalunya hi posa España i es queda tan ample, resultant-ne títols absurds i anacrònics: «Caracteres geopolíticos de la expansión mediterránea de España».

Deu anys després, perduda la Segona guerra mundial pels seus [ex] amics alemanys, Vicens revisaria les seves tesis primigènies i retocaria el text inicial del llibre aparegut al 1940, publicant-lo de nou amb el títol de Tratado general de Geopolítica (Editorial Teide, Barcelona, 1950); la 5a edició és del 1981, publicada per Editorial Vicens Vives, fundada un cop mort Vicens, en separar-se la vídua Roser Rahola d’Espona del seu germà bessó Frederic i dividint el fons editorial originat a Teide. Del capteniment espanyolista de la senyora Rahola i dels seus cinc fills n’hem tingut notícia fa quatre dies en ser rebuts tots sis en audiència pel Borbó espanyol arran del pagament que la família de Jaume Vicens Vives li ha fet al reietó per la compra del títol atorgat a la vídua de Vicens (de noranta-sis anys) i al seu hereu quan s’escaigui, de baronessa de Perpinyà…

Per a no perdre el fil, tornem a aquella conferència del 1948 a l’Associació d’Amics del País que ens començava a contar n’Esteve Albert:

»[…] Doncs bé, tota la conferència va versar sobre dos aspectes: el pactisme i el fet que els catalans hem estat víctimes del nostre caràcter, el qual ens ha fet bascular entre el seny i la rauxa. […] Després d’unes intervencions per fer alguna rectificació o alguna pregunta, però en el fons, d’adhesió a les tesis del conferenciant, es va aixecar un noi jove; era bastant endarrere. Es va posar a parlar i cada cosa que va dir llàstima que no s’hagués agafat i fos enregistrada. Va començar a dir:

»’Del pactisme, ja en parlarem, però a l’hora de pactar, quan ets a baix, vençut atropellat, naturalment que qualsevol finestra que t’obrin et sembla, ja, que et permet avançar. Però a causa del pactisme som i serem sempre a baix. L’estatut de Núria va ser producte d’aquest pactisme, i si en Macià s’hagués aguantat, d’altra manera ens haurien anat les coses. Desgraciadament, per tal de fer-nos renunciar als nostres drets, ens varen enviar dos dels tres ministres catalans que hi havia a Madrid, acompanyats d’un gran jurista que s’ho havia estudiat molt bé, i que representava a més a més el moviment socialista espanyol, que en temps de Besteiro havia parlat de confederalisme, però que llavors ja ho havia oblidat.’

»Jo vaig quedar paradíssim de sentir dir tot això a aquell jove, que no era ningú més que Carles Muñoz Espinalt. Us he de dir que uns quants vàrem començar a aplaudir i la cara d’en Vicens Vives va canviar absolutament.» [obra citada, Homenatge a…, pàgina 22.]

En aquest punt em sembla oportú contrastar una altra versió d’un també contemporani de Vicens Vives que podríem dir en fou el seu més avantatjat subproducte «polític»; sí, ho heu encertat, el gran regionalista o filocolonial, Jordi Pujol Soley:

«El considero un dels meus mestres intel·lectuals. Em va donar una visió convincent i útil no només de la història de Catalunya, sinó de la naturalesa del nostre país. La naturalesa, és a dir, manera de ser, juntament amb l’explicació històrica, em va donar una manera d’entendre el nostre passat col·lectiu i la direcció que el país podia agafar i que convenia que agafés. I això va anar agafant gruix. Jo mateix m’hi vaig apuntar. […] Poc o molt en Vicens Vives hi devia influir. Però ara això ha fracassat. No sé si definitivament o no. Però de moment aquesta idea d’en Vicens Vives, de l’Espriu i de Sepharad, i també meva, ha fracassat. Jo mateix he escrit un article, El fracàs de l’Espriu. Però no critico en Vicens Vives, perquè va ser un plantejament generós i en més d’un aspecte, fructífer. Però pel que fa al gran diàleg i a la gran entesa, ha fracassat.» [Presència, pàgina 14, núm. 1993, 7 a 13 de maig del 2010.]

El mateix Pujol admet a contracor, però ho reconeix, que la idea de l’Espanya de «tots» i no sols com a resultant de l’expressió de l’imperialisme castellà, menada o ajudada amb la col·laboració dels regionalistes «catalans», ha estat un fracàs total i absolut. Encara no gosa de donar la idea per morta, però el seu pessimisme és evident. El pitjor és que suposadament jubilat Jordi Pujol, la resta de seguidors polítics seus i els adversaris amb representació al Parlament regional, segueixen pensant en els mateixos termes filocolonials. Un penós exemple l’hem tingut avui mateix a la TVE3 en el debat entre els caps de fila dels partits regionals: la discussió es pot resumir en com poden tota la llopada colonial continuar lligant i sotmetent Catalunya (ni que sigui la Comunidad Autónoma de Catalunya) a Espanya. Quin trist espectacle!

Reprès el fil i tornats a situar, ara per fi us puc copiar íntegre l’article «Ciència o lirisme», d’en Carles M. Espinalt [qui usà el pseudònim de «Pere E. Bauló», el mateix signant de l’estudi Del poble català aparegut el tercer trimestre del 1953 a la Revue de Psychologie des Peuples ], publicat al núm. 31 de la revista mensual de l’exili català a Mèxic Pont Blau (pàgs. 164 i 165, maig del 1955). Llegiu-lo amb atenció, és una crítica a la manca de rigor, a la frivolitat i a les contradiccions de Vicens Vives les quals actituds —el crític, amatent, no s’està pas d’assenyalar-ho amb claredat—, a més a més, servirien en safata de plata la falsària justificació als partidaris de l’ocupació espanyola de la Pàtria i a la dependència i submissió de Catalunya a poders forans; fixeu-vos al final en l’explícita referència d’Espinalt avisat i informat com fou sempre a la «geopolítica»… Pel seu interès indubtable, i també per contribuir a trencar la llei del silenci aplicada pels «vicensvivistes» fins avui mateix als quins —de fa segles o encara en aquest món— enraonem i pensem en català, paga la pena que el difongueu i el feu llegir a amics i coneguts:

CIÈNCIA O LIRISME?

Com som els catalans? Heus ací una pregunta que es proposava contestar J. Vicens i Vives, professor de la Universitat de Barcelona, en el seu llibre Notícia de Catalunya. Hem dit es proposava, ja que, pràcticament, no ha pas assolit l’objectiu. L’ha traït el silenci imposat per la censura, el desconeixement de la psico-sociologia i una personal predisposició pel lirisme. Un lirisme de frases fetes, una mostra del qual —per a millor situar-nos—, és obligat de citar:

L’oligarquia es sentia bé en les seves llars pairals, menjant perdius i truites saboroses i refrescant-se amb begudes refredades per la neu portada de les congestes pirinenques.

Direu: «Això, res no implica, és una simple qüestió d’estil». Però, justament, la «musiqueta» de l’estil líric, tan renyit amb l’objectivitat científica, ha desorientat l’autor, encaterinant-lo amb la paraula rauxa.

Llavors, com veurem, comença l’embolic i l’obra perd tota consistència. El professor troba que fa de bon to contrastar el seny i la rauxa. Considera que la rauxa és com una mena de mal que la nostra gent pateix. Tot plegat augmenta el lirisme i crea la gran paradoxa —diu— que informa l’ànima dels catalans.

És evident que si Vicens i Vives hagués cercat, abans d’aplicar-lo, el significat psicològic de la paraula rauxa, s’hauria adonat que la seva tesi de «la gran paradoxa» era falsa. A part d’això, no hauria comès la inhabilitat de donar, sense voler, la raó als enemics de les nostres coses, que ara exclamen cofois: «Us queixeu que us posen una camisa de força; si sou uns orats, és natural que els vostres veïns us lliguin en defensa pròpia».

La premsa castellana comenta elogiosament l’obra del professor Vicens i Vives, bo i aprofitant la magnífica ocasió per a tractar-nos de dements i d’exaltats. Una manera indirecta de fer rodar pel món que, si ens governen, no és per oprimir-nos i beneficiar-se’n impunement, sinó perquè estem mancats de judici per valer-nos nosaltres sols.

A través de l’escletxa de Notícia de Catalunya, tothom fa passar el clau per la cabota: diuen que, al costat del seny, tenim l’arrauxament, «del arrebato y la enajenación» (Diario de Barcelona, 9-4-1955). Àdhuc hi ha qui ha glossat la tesi de Vicens i Vives afirmant: «el hombre catalán pasa de una mansa aceptación epicúrea de la existencia a un desatinado impulso incapaz de ser refrenado» (Lecturas, abril 1955).

Els comentaris d’aquest tipus, que per llur semblança deixen entreveure la consigna oficial, es prodiguen a cor què vols. La qual cosa fa que molta gent es pregunti: per ventura existeix un desdoblament de l’ànima catalana?

El mateix Vicens i Vives, exhaurit fins la darrera munició de la seva intel·ligència, no pot pas demostrar-ho. Prou s’escarrassa a dir-nos que som un poble dissociat, que anem del seny a la rauxa, però no sap pas donar-nos cap prova tangible d’aquest desdoblament. D’existir és natural que l’autor de Notícia de Catalunya, essent com és d’ofici historiador, podria citar-ne un bon seguit d’exemples.

És més, no sap ni escatir el significat exacte dels pols que formen la paradoxa. Considera que el seny és el «no t’hi emboliquis»:

No t’hi emboliquis heus ací la divisa del seny —ens recalca— davant de qualsevol contingència.

Si el seny té per norma el quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens i Vives no hauria escrit el llibre Notícia de Catalunya. O, potser, anar a Mallorca o escriure un llibre és ja la rauxa?

Amb un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament. Àdhuc arriba a considerar que tenim una tendència congènita que ens predisposa a ésser arrauxats. El que pot el lirisme!

Descarta la teoria —demostrada científicament pels psicòlegs— que la causa de la incomoditat i el despit dels catalans cal cercar-la en la manca de normalitat produïda per l’opressió:

No negaré que alguns esdeveniments de la nostra història restin esclarits per aquest pressupòsit. Certes agitacions populars no s’expliquen sinó per una absoluta manca d’educació social o per l’esclat d’una pressió injustificada. Però el fet que siguem víctimes propícies de la demagògia no es justifica per aquesta demagògia, sinó per la nostra predisposició subconscient a actituds airades.

Després del diagnòstic, vol calmar-nos: Les rauxes, però, són transitòries. El seny és allò que perdura. Amb tot, creu que les rauxes són curtes, però d’un poder tan fort que, talment, el lector té la sensació que un cop asserenats ens passem la vida refent els plats trencats en el moment de la follia. Amb treballs —assegura Vicens i Vives— anem aixecant l’edifici que després desfarem d’una revolada.

Ara bé, per altra banda, considera l’autor de Notícia de Catalunya que els catalans som un poble de pagesos. I descriu el nostre estament bàsic de la manera següent:

El pagès català ha estat poc amic de commocions i alçaments subversius. El n’ha privat el seu sentit de la jerarquia de les coses. Com a classe social ha restat pacífic en tant que no ha experimentat en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida.

En què quedem? Si el català té una predisposició subconscient a les actituds airades, com pot ésser que els pagesos que Vicens i Vives considera la base de la comunitat catalana, siguin poc amics de les commocions i pacífics, si no experimenten en la pròpia carn la ferida de la violència o de la injustícia repetida?

La contradicció és manifesta. Notícia de Catalunya es contradiu constantment. Constatem-ho una vegada més:

Afirma Vicens i Vives que els catalans som fruit de diversos llevats i, per tant, cultural i biològicament mestissos. Més tard afegeix: El mestissatge no crea valors propis. Si som un poble de mestissos i el mestissatge no crea valors nous, com s’explica Vivens i Vives que Catalunya tingui una llengua pròpia?

És lògic que l’obra comentada resulti un rosari de contradiccions. L’autor pretén escriure un llibre sobre la nostra personalitat sense saber psicologia. De conèixer les lleis psíquiques que expliquen l’ànima d’un poble, de tenir noció de com es formen les psicosis col·lectives, de saber com es crea una mentalitat nacional, de poder distingir entre subconscient i inconscient, de tenir referència de com els pobles petits superen llur sentiment d’inferioritat, de poder conèixer la influència de l’ambient sobre el «jo» i de tantes altres coses que no s’aprenen en els llibres de geopolítica —però sí en els tractats de psico-sociologia— el professor J. Vicens i Vives hauria escrit una altra mena d’obra.— PERE E. BAULÓ

Només em resta de fer un advertiment final per enllestir, si més no per avui, aquest apunt. És innegable que els catalans som responsables de la nostra actual situació de dependència. Però també és indubtable que poderoses forces alienes influeixen en tot el que poden i més per a que res no canviï i faci perillar la continuïtat del sotmetiment de Catalunya als veïns cobejosos. Amb això vull dir que després del proper 28-N i superades per fi les baralles per qui surt, o no, a la llista electoral de torn tindrem, els vers partidaris de la Independència de Catalunya, tot el temps que vulguem per a posar-nos d’acord a fi de dur-la a efecte sense interferències de colonialistes o amics de l’esclavatge.

Així sia.

LA MARATÓ DE TV(E)3 CENSURADA

dimarts, desembre 16th, 2008
a causa de l'addicció el cervell es transforma

a causa de l'addicció el cervell es modifica

S’«obliden» d’una molt greu malaltia mental

En un país que es distingeix per infravalorar la investigació científica a nivells més propis del tercer món que de la mitjana dels països civilitzats, fa mal al cor i al cap haver de suportar les maratons que munta la gasiva administració per aconseguir uns recursos que ella mateixa nega als seus pressupostos generals exercici rere exercici. Però encara fa molt més mal que en un tema com les malalties mentals n’amaguin una de molt greu la qual, a més a més, de lluny és la que afecta a més població: un 15 per cent pel cap baix, i en augment d’un any a l’altre; no m’equivocaré gens si afirmo que per la quantitat de malalts que la pateixen el seu nombre és força superior al resultat de la suma dels afectats per totes les altres malalties mentals.

Pel que m’ha arribat a les orelles i, vist com ha anat la Marató d’enguany m’ho crec, el poder dels fabricants de la droga dura més estesa i «legal» és per damunt de la salut i de l’interès de la societat catalana. Concretament m’han dit que el criteri del «lobby» dels fabricants de begudes alcohòliques del Penedès ha imposat com el tristpartit pot empassar-s’ho?— el silenci total sobre la greu malaltia en qüestió, que no és altra que l’addicció, és a dir, en el cas que ens ocupa, la dependència psicològica i fisiològica permanent envers el consum de substàncies creadores d’hàbit.

A la lletra petita —mooooolt petita!— d’algunes notes de premsa ja hi hem llegit que pel damunt de la meitat dels accidents de circulació hi ha l’alcohol present. Tots els quins beuen alcohol no són addictes, naturalment, però en la població no malalta d’addicció la ingesta de begudes alcohòliques, ni que sigui moderada, també altera la percepció i els reflexos. Si això es produeix en gent no malalta, és a dir, no addicta, imagineu-vos el desastre causat en persones que pateixen aquesta greu malaltia. Cal dir que l’alcohol no és l’única droga dura legal o il·legal— existent, però sí la més estesa, la més fàcil de trobar i la més barata.

D’addiccions n’hi ha a moltes substàncies (i a situacions o a comports). Les comunes entre les «legals» són a l’alcohol i als psicofàrmacs —amb recepta!—, i entre les il·legals les més conegudes són a la cocaïna i al cànnabis (haixix o grifa); no menciono les menys usades. Darrerament i sobretot entre la població adolescent i jove creix el nombre d’addictes a les drogues dites de «disseny» —per si encara no fossin prou de «moda» i calgués fer-les més atractives entre els seus usuaris majoritaris—, en general presentades en forma de pastilla. Tot sovint, els addictes barregen entre diferents drogues i això per una raó que és la causa que us parli d’addicció i no d’addiccions: quan a hom se li declara l’addicció a una droga, automàticament es converteix en addicte a totes les drogues.

Les causes que provoquen l’addicció en unes persones i no en unes altres són diverses i no del tot conegudes. Se sap que hi ha una predisposició genètica i també que els factors socials hi influeixen, així com les circumstàncies vitals de cadascú. La mesura en què un factor és més determinant que un altre en un individu concret no es coneix i, a efectes pràctics, és una dada que ara per ara no té cap utilitat pel que fa al remei de la malaltia: un cop s’ha manifestat, l’addicció només desapareix quan hom es mor. Segons l’Organització Mundial de la Salud, l’alcoholisme —l’addicció més universal— és una malaltia greu amb tendència a la recaiguda.

L’únic remei temporal que té l’addicció és no prendre cap substància que la causi sota cap circumstància; l’única excepció —en general per breu temps— es pot produir quan l’estat del malalt ho recomana per evitar-li mals pitjors o la mort, perquè l’abstinència sobtada d’alcohol en un malalt d’alcoholisme pot matar-lo. En casos de tractament o d’hospitalització deguts a d’altres malalties, els addictes poden recaure involuntàriament a causa de les drogues que se’ls hi ha hagut de subministrar (sedants, anestèsies, etc.). També se sap de l’estreta relació entre l’addicció i d’altres malalties mentals, per exemple la personalitat dual o l’esquizofrènia, per dir-ne sols dues de conegudes. Hi ha estudis que proven la forta incidència de l’haixix en el període d’aparició de l’esquizofrènia, és a dir, en aquest cas la droga accelera l’edat de manifestació de dita malaltia. I el que és pitjor, tot apunta a què aquesta droga podria provocar l’esquizofrènia en individus no predisposats a patir-la.

La gran implantació del consum habitual de begudes alcohòliques en el pòsit cultural català fa que es cometin, sense voler-ho, veritables bestieses contra subjectes d’edats molt petites: costums en aparença «innocents» com el «pa amb vi i sucre» donat a nens com a suculent berenar pot desencadenar-los-hi l’addició. Dites populars com «el vi fa sang» contribueixen a falses creences sobre els suposats beneficis per a un sector —creixent— de població pel qual el vi i tots els seus derivats són el pitjor verí. Si us plau, com a prevenció, sobretot impediu-ne la ingesta als menors d’edat, encara que us sembli que no hi ha antecedents familiars.

El zel amb què actualment es persegueix el tabaquisme —que sí és una addicció però no ningú li atribueix sigui causa de malalties mentals— a casa nostra no té parangó en el cas de l’alcohol. I aquest fet que discrimina a favor de les begudes alcohòliques és molt sospitós, atès que les morts i els càncers que provoquen (a banda dels accidents ja mencionats al començ de l’apunt) són molts més dels declarats. Les administracions, els governs, per què insisteixen tant en el tabac i s’«obliden» de l’alcohol? La publicitat que entra pels ulls i les oïdes de tothom, i en especial dels més petits, mostra una estreta relació entre l’alcohol i l’esport, entre l’alcohol i la festa, entre l’alcohol i el sexe, entre la alcohol i la jovenesa, etc. Feu un simple exercici només en els casos que cito, traieu l’alcohol i poseu-hi el tabac; oi que no ho veuríeu amb la mateixa complaença, amb els mateixos ulls i comprensió?

Diuen que la droga compra ministres, jutges i fins caps de govern. No sé si és el cas català, però ho sembla. També diuen que no n’hi ha prou en ser honest, sinó que cal semblar-ho. A veure si les autoritats s’ho apliquen i destinen, si més no, el mateix pressupost contra l’addicció a l’alcohol que el dedicat contra l’addició al tabac. Altrament actuen calcant allò «del enemigo exterior» a què ens tenia acostumats un (passat?) dictador: fixar l’objecte d’atenció de la societat en una realitat més o menys real o perillosa per amagar l’existència del real, veritable i molt més greu perill per a la societat: la mateixa dictadura.

Altres apunts en què enraono sobre l’addicció:

La droga mata

Addictives autoritats