Posts Tagged ‘Estat Català’

LA CANÇÓ DE L’ENFADÓS

dissabte, juliol 17th, 2010

Emblema de la Taula de Lo Rat Penat

Crònica d’una presumpta presa de pèl

Passen les hores, quan enceto aquest apunt som a migdia del 15 de juliol i encara no he vist enlloc cap notícia, ressenya o comentari sobre l’assemblea d’ahir al vespre a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès convocada pels «voluntaris» del conegut com a Manifest 12 d’abril (Manifest), amb la intenció de promoure una Conferència Nacional del Sobiranisme (CNS). Cap notícia enlloc, talment la vuitantena d’assistents no haguéssim estat on vam ser… Al llarg de tot el dia intento de parlar amb el president Barrera, però no és a casa.
Ja és divendres, a primera hora del matí ha aparegut un apunt al bloc Som Notícia que amb el títol ja paga: «Fracàs estrepitós de la Conferència Nacional del Sobiranisme». A les onze del matí aconsegueixo parlar amb n’Heribert Barrera i em confirma les meues cavil·lacions. A quarts d’una J. M. Minguell fa un comentari a l’apunt del bloc més amunt assenyalat i hi escriu: «La Conferència Nacional del Sobiranisme continua i amb força. Dilluns 14 [sic per 19] hi ha una reunió de negociació [sic per treball] entre partits i entitats que presenten candidats. Sentim decepcionar [sic per decebre] als que volen que els partits tradicionals segueixen controlant al poble català.»
A mig quart de tres de la tarda m’arriba un correu electrònic (amb tots els destinataris a la vista!) de Minguell; us el copio textual: «Benvolguts/des, Us agraim la vostra participació en la reunió del passat dia 14 i la voluntat d’avançar cap a la CNS. Tal com es va acordar al final de la reunió, els partits o entitats que presentin llistes o candidats estan convocats a una reunió de treball per avançar cap a una llista única. Uns dies després (es confirmarà data) hi haurà un altre reunió en presència d’un Consell d’Arbitratge, escollit entre els signants, per tancar un acord definitiu. Demanem a les entitats que vulguin presentar algun candidat o llista de candidats, que ens ho confirmin per e-mail i els informarem del dia, lloc i hora on es celebrarà la reunió.»
Un quart d’hora després a la bústia m’hi trobo un escrit d’Unitat Nacional Catalana (UNC) titulat «Independentistes: Sense unitat no hi ha vot!». A tres quarts i mig de tres de la tarda els d’Acte de Sobirania (AS) ens fan saber que el grup «no vol presentar noms, nosaltres oferim la nostra capacitat de mobilització a fi d’organitzar un cos electoral actiu, per donar suport a la candidatura única. Tanmateix, en paral·lel, estem treballant en el ”Contracte-Programa”, text que hauria de fonamentar aquesta desitjada unió de forces independentistes. Dilluns començarem a redactar-lo i voldríem compartir-lo amb tothom per donar-li la màxima amplitud i ambició. Salut i clarividència.»
Gairebé tres quarts de vuit del vespre i m’arriba bravo, bravo, bravíssimo!un darrer comunicat: «Benvolguts companys: La plataforma Sobirania i República, en contestació a l’escrit rebut del col·lectiu Manifest 12 d’abril, hem de dir que estem per una Candidatura Sobiranista en la qual els seus membres es comprometin pel seu honor a: 1. Proclamar unilateralment l’Estat català l’endemà del dia de les eleccions en assolir la majoria. 2. En el cas més probable, en aquestes eleccions, de no assolir la majoria, el compromís dels membres d’aquesta candidatura a no formar part de cap ”govern” autonòmic. Això només ho diu Reagrupament, associació que ja ha avançat una llista completa avalada en una assemblea amb més de mil delegats. En conseqüència Sobirania i República, ara per ara, donem suport aquesta candidatura. Esperem de trobar-nos tots en la Candidatura Sobiranista amb aquests objectius. Joaquim Auladell, coordinador de Sobirania i República, Barcelona, 16 de juliol 2010 a les 19:40.»
Per ara no tinc més novetats, això em permet un temps per a posar en ordre el què sé del cert, el què intueixo, amanir-ho amb un xic de rum-rum, i raonar; i ho faré també per a vosaltres si em llegiu. Tot plegat començà amb la redacció definitiva del Manifest i l’acord dels promotors Barrera, Bassols, Blanch, Broggi i Domènech es féu efectiu al març, però per alguna raó desconeguda per a mi no es donà el tret de sortida fins el 12 d’abril en presentar-lo a l’opinió catalana. Una corrua de signatures de gent més o menys coneguda agombolà el projecte dels cinc patricis.
Passava el temps i el Manifest era accessible en un web, amb les fotos de la presentació en societat i les signatures dels «coneguts»; però a la pràctica el Manifest era com un mort, sense possibilitat d’adherir-s’hi, una cosa estàtica i gens procliu a la participació. Des de la Taula de Lo Rat Penat li lliuraríem en mà les nostres signatures d’adhesió en un plec i alhora ens queixaríem de la situació d’immobilitat al president Barrera qui, amatent en conèixer per nosaltres aquella absurda situació, cridà a l’ordre als responsables. Pocs dies després algú contractava a un tal Héctor Sos («artista» castellonenc fincat de fa anys a Barcelona que al seu web de presentació ho té tot només en espanyol!) per a fer un nou web del Manifest que fos més associatiu.
S’ha perdut dos mesos ben bons pel cap baix per a fer publicitat de la idea de fons del Manifest: la trobada de la Conferència Sobiranista per tal d’acordar, fruit de la unitat d’acció de totes les organitzacions i entitats participants, una sola candidatura independentista al Parlament regional, els diputats electes de la qual tinguessin com a prioritat absoluta la proclamació de l’Estat català. Amb tot plegat ens apropàvem a la data de la manifestació (del dissabte 10 de juliol) convocada per Òmnium Cultural la qual, per expressa voluntat popular, es traduí en un clam per la Independència de Catalunya amb una participació com mai no s’havia vist.
Pel que he sabut (després i a compta-gotes), un grup de persones s’havien erigit en «voluntaris» per a promoure el Manifest, coordinats pel responsable d’RCat a Sarrià – Sant Gervasi de Cassoles, en Josep M. Minguell. Fou qui em telefonà per indicació expressa del mateix Heribert Barrera per a convocar-me a la trobada del passat dimecres 14 a l’Ateneu com a representant de la Taula de Lo Rat Penat. Malgrat els fracassos acumulats de molts pareguts projectes dels darrers trenta anys es diu aviat: trenta anys!— em feia il·lusió anar-hi per ajudar a formar, i per a veure amb els meus ulls, la criatura que ens ha de dur a la victòria.
Quan feia una estona que era assegut a la sala i m’adonava passava el temps i hi mancaven els «figures» principals, em comencí a amoïnar. Hi havia força coneguts, una quarta part ben bona dels presents érem de Reagrupament Independentista encara que alguns hi fóssim en nom d’altres organitzacions —és que els associats a RCat, pencaires de mena, som a per tot!—. En Joan Carretero no hi era i en Joan Laporta tampoc: sí que hi havia els seus representants (Granados i Arqué, respectivament) però no badaren boca en tota la nit. Hi havia en Mora, l’alcalde d’Arenys de Munt, n’Estrada, l’antic alcalde del Pla de Cabra, el Ximenis de la CUP —qui després faria una proposta d’organització ide la CNS inspirada, em diria ell mateix, en les idees del
plorat amic Francesc Sala-Duch—…
També hi eren Moron de Catalònia Acord, Espot i Castany de Força Catalunya, Andreu d’UNC, Forcadell de la PDD, Vilanova i Puig d’Alternativa Verda, Roca de Crida per la Terra, Cucurull d’Acte de Sobirania, Auladell i Baeta de Sobirania i República, Güell del Bloc Sobiranista Català, Solé del PRC, Planchart d’Estat Català, Canela de SI, Carné del Cercle Català de Negocis, Tarradellas de Discreció Absoluta, els de l’IPECC, del CAOC, del CADCI (el sotmès a la UGT), i altres que no vaig atènyer a agafar-ne ni el nom ni l’entitat. Una vuitantena llarga de persones, se suposava amb un interès comú.
En començar, un parlament encoratjador —en nom dels promotors— per part del doctor Oriol Domènech qui proposà que el núm. 1 de la candidatura [per Barcelona] fos en Moisès Broggi i la tanqués n’Heribert Barrera, el qual ens parlà tot seguit demanant-nos eficàcia en les accions, els nostres electes posin per damunt de tot la Independència de Catalunya, una sola llista en cada circumscripció fruit de l’acord i la generositat de tots els presents, per a triomfar la nostra candidatura hauria de fer una propaganda positiva estalviant els atacs; també ens assenyalà: «[la candidatura independentista] no dic que sigui la solució única».
Aleshores els «voluntaris» del Manifest encetaren un viarany sorprenent, i l’amic Pinyol inicià una presentació de diapositives molt treballada i tancada, amb una proposta de com decidir els noms de la candidatura més que ambigua ―amb la participació d’un «Consell d’Arbitratge» triat  (per no sé encara qui) d’entre els signants «coneguts»―, en fi tot plegat molt mastegat, massa, quan hi havia molts aspectes que s’haurien d’haver decidit en aquella o posteriors trobades. Aleshores de sobte intervingué el president Barrera i ens anuncià havia de marxar, i visiblement molest abandonà la Sala Verdaguer. Potser hauria estat millor donar per acabada l’assemblea…
A partir d’aquell moment ja la cosa anà pel pedregar. Arribà tard un de Girona ―qui després de trenta anys d’intentar-ho, i fracassar sempre, a la fi ha aconseguit que el seu nom surti a una llista de candidats al Parlament― i es féu acomodar com un reietó a primera fila, desplaçant a una persona del seu lloc, més tard s’enganxaria vint minuts al micròfon parlant «a títol personal»! Un filòsof de la mateixa circumscripció, també parlant a títol individual ―en teoria els que hi érem havíem de ser-ho en representació d’entitats, organitzacions o partits― es confongué de reunió i demanà que a la candidatura s’hi afegissin els d’ICV, els de CiU, els d’Esquerra i els del PSC! «naturalment, els del PP i Ciudadanos no»; innocent de mi li vaig preguntar «i aquests pobrets, per què no?», potser no em sentia i no respongué. Un fet que m’emprenyà d’allò més fou, malgrat haver-ho dit ben fort i clar: «demano per parlar» abans que no ningú, agafà el micròfon un estranger qui ―ai las!― resultà era membre dels «voluntaris» del Manifest i es posà a garlar sense representar més que a ell sol. Aquesta persona de fa anys es mou entre els grups sobiranistes i em fa tot l’efecte de ser un agent provocador a sou dels serveis d’intel·ligència [és un dir] espanyols…
M’he oblidat d’assenyalar, d’entre la vintena llarga de reagrupats, responíem a tres tipologies bàsiques: els «oficials i els oficialistes», els «per si un cas sona la flauta, callem: no ens carreguéssim RCat sense voler» i els «expulsats i els quasi ídem.». En aquest punt cal dir, fent honor a la veritat: RCat és l’única organització que ha confegit les llistes de les quatre circumscripcions i n’ha donat a conèixer els noms. Això no privà que almenys tres altres candidatures anunciades (no en sabem però els candidats…) fossin presents a la sala:
Crida per la Terra (abans dita «CUP», associada amb Els Verds – Alternativa Verda i amb Revolta trostquista global (per la 3a República espanyola!); la CUP pròpiament dita (i encara sort que al seu moment decidiren que no es presentarien!); i l’aliança ecologista, formada per quatre dels grups que s’intitulen «Els Verds», entre ells un abans dit que ja forma part d’una altra candidatura.
Fins ara només he parlat del que sé, he escoltat dels interessats o he llegit dels seus escrits. Potser caldria afegir tres rum-rums: 1) un economista ex juntaire d’RCat hauria entrat, amb altres ex juntaires expulsats de la mateixa associació, a les llistes del partit fantasma d’en Laporta (Democràcia Catalana, no té ni web), per això en Carretero i en Laporta no es parlarien; 2) Laporta sembla que finalment s’ha posat d’acord amb el Mas i anirà de candidat a alcalde per CiU a Barcelona en les properes municipals; i 3) diuen que el Monty Putin ―sí, l’«
Amontillado Tío Pepe»―, ha donat ordre a tots els representats naturals del PsoE a Catalunya ―altrament dits càrrecs del Psc― que no marxin de vancances perquè pensa avançar les eleccions al setembre!
Conya a banda ―o no, aviat es veurà― demano que qui no estigui per la feina no emprenyi. Si en Laporta no es vol presentar com a independentista, que ho digui d’una vegada. Ens sabrà molt de greu pels vots que s’haurien pogut guanyar, però no ens pot frenar als quins realment esperàvem de veritat el seu cop de cap patriòtic. Si hi ha dues o més candidatures independentistes preparades o en preparació, és molt senzill: o s’afegeixen a la generositat dels reagrupats atenint-se a la presència equilibrada en funció dels membres reals de cada organització, o deixen d’intentar colar-se als llocs destacats pel «morro»; i pel que fa als altres partits que han de fer la candidatura, vull saber-ne el nombre real de membres a la propera reunió de la [potser extinta?] Conferència Sobiranista. Per exemple, la nostra Taula de Lo Rat Penat té una bona colla de simpatitzants i només vint membres actius dels quals, per llunyania física o per quefers diversos, al dinar setmanal ens hi trobem si fa no fa una desena.
Això són nombres i la resta són punyetes!


DEL VICENSVIVISME A LA CONFRONTACIÓ

dilluns, juliol 12th, 2010

La Confederació Catalana reneix!

«Que això no s’acabi amb un foc d’encenalls»

Heribert Barrera (declaració al peu
de la manifestació, 10 de juny del 2010)

Dissabte el sofert poble català tornà a sortir al carrer. Aquesta volta no ha estat per cridar contra guerres en llunyans països (2003) ni tan sols per pidolar estatutets (1977). A la fi hem sortit per allò que ens convé: la Independència de Catalunya sense embuts ni subterfugis, malgrat la interessada presència a la manifestació dels mateixos polítics que ens van enganyar fa trenta anys, ens han enganyat durant tot aquest temps de transfranquisme i voldrien, des d’avui mateix, cobrar per al seus vergonyants interessos el clam del poble català, amb la intenció de què res no canviï i perpetuar així la submissió de Catalunya a Espanya (i a França) i continuar escalfant cadira.
Els Pujol, els Maragall, els Putosaure, els Duran Lleida, els Ridao, els Obiols, els Mas, els Puigcercós, els Romeva i tota la corrua aquesta de liquidadors de somnis, són agents
molt ben pagats de l’Espanya imperial al servei dels més grans enemics que mai no ha tingut Catalunya: els Borbó i els seus sequaços del Vaticà. Si hi afegim la presència i interessada participació dels nou-rics sorgits del lumpen espanyol, dels vers depredadors com els Monty Putin, les Sanchez-Camacho, els Alvarez, les Chacon, els Herrera, els Garcia-Bragado, les De Madre, el panorama polític ofert a la ciutadania és d’allò més depriment. I no dubteu que tots aquests enemics del poble no s’estaran pas d’aprofitar —una altra vegada, ara per a la campanya electoral de la contesa a Catalunya del riu de la nostra Independència per a nodrir amb aigua clara i neta les putrefactes corts espanyoles.
Potser us pensàveu era innòcua la convocatòria de la manifestació, quan hi ha molta gent de vacances, en un dissabte de juliol? Potser crèieu ha estat casual la retirada de la manifestació, força abans d’arribar al final, del cap del govern regional català? Potser no us adonàreu, quan molta gent continuava endavant i feia punyetero cas dels organitzadors bramant s’havia acabat la mani, de la Guàrdia Urbana obrint gairebé tots els carrers (fins aleshores barrats) a la circulació de vehicles privats? Se’ls hi ha vist el llautó en la idea de separar, en el temps i en l’espai, la «protesta» per la sentència del tribunal prostitucional de la manifestació d’afirmació nacional de l’Onze de setembre: és evident, no se n’han sortit, però els venuts ho havien d’intentar… Galdós paper el jugat pels directius
els d’ara i els tot-just passats, reals manifassers de la mani del Mòmium Cultural.

Pensar i actuar: acció!
Un molt reduït grup de persones, integrat per gent de la Plataforma Sobirania i República, d’Acte de Sobirania i de la nostra Taula de Lo Rat Penat (la major part associats a RCat) fórem responsables que la capçalera «oficial» de la manifestació quedés molts metres enrere de la veritable, presidida per la nostra pancarta «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català», acompanyada de, ben segur, la més aplaudida de totes, la duta pels representants dels sobiranistes valencians i aragonesos que vingueren expressament a la manifestació a fer-nos costat.

La pancarta més aplaudida

La determinació en constituir la capçalera de la manifestació féu possible que darrere nostre s’arrengleressin molts independentistes, la majoria d’RCat amb una gran pancarta i el globus; sort que a l’assemblea del matí la Junta directiva del Reagrupament Independentista per la pressió de molts dels associats es va veure obligada a rectificar i anuncià que sí hi anirien a la manifestació. En un moment en què la marxa encara no havia ni començat, en Joan Carretero hagué de baixar fins on érem, a la Gran Via de les Corts Catalanes cruïlla amb el Passeig de Gràcia (just al davant del Cine Comèdia), per a demanar-nos deixéssim passar a la Premsa. Així ho vam acordar i, tot seguit, començàrem a moure la manifestació. En arribar a les envistes de la Plaça de Tetuan, la Txe Arana i en Lluís Solé ens van engaltar el discurs de benvinguda i els de l’Orfeó Català ens oferiren Els segadors …amb tota naturalitat, atès havíem arribat a port les autoritats.

La Independència no es demana, es pren!

Fixeu-vos en un detall important: més d’una setmana de discussió estúpida sobre el lema de la manifestació i el repartiment de «llocs» entre el «govern» català i els «organitzadors de la societat civil» i els partits, no els serví per a res perquè el poble prengué tot sol la paraula i la iniciativa. Quan els «polítics» arriben, la gent hem anat i tornat cent cops, la llàstima és que fins dissabte passat els caragirats, a sou d’Espanya, repartint quatre dolços i alguna «bona intenció» engalipaven gairebé a tothom. Des de dissabte saben que el vell sistema ja no enganya pas a ningú. Què s’inventaran ara per a tenir-nos «controlats»?

L’«Operación roja»
L’espanyolisme futboler en menys de vint-i-quatre hores ha substituït, fins i tot a casa nostra, els titulars dels mitjans: de la manifestació per la Independència de Catalunya hem passat, com qui no fa la cosa, a Espanya campiona (només de futbol, però és un detall no mencionat)!

Una campiona gràcies a l’esforç i el saber fer de futbolistes catalans transvestits d’espanyols, per molt que tímidament ensenyessin una bandera després de la final… Algú es recorda d’on juga ara i perquè el nostre Oleguer? Quan un català es dóna i exerceix d’espanyol és premiat i agombolat; quan exerceix del que és, de català, és bescantat i si, a més a més, té un comport patriòtic és perseguit i exiliat. Al candidat del Real Madrid que ara presideix el Barce, al tal Sandro, li ha mancat temps d’anar a fer «culet-culet», baixar-se els calçotets i demanar perdó a Extremadura…


El més greu de
l’«Operación roja» és per venir perquè s’hi basa la nova punta de llança de la catalanofòbia renaixent a Espanya. Només cal veure una mostra del magnífic reportatge gràfic del meu fill Jordi fet la passada matinada: el triomf d’Espanya és l’excusa per atacar els catalans i Catalunya. Els «mitjans» oficials amaguen el cap sota l’ala del que se’ns cau al damunt, vegeu-ne les imatges d’infart que a partir d’ara seran el pa de cada dia: nazis amb banderes carlines i amb la franquista gallina, cremant els arbres i el mobiliari urbà perseguint la gent i els vehicles als crits de «catalufos de mierda os vamos a matar», «viva Franco», «catalanes hijos de puta», «arriba España», entre d’altres floretes.

La fi del «vicensvivisme»
La commemoració del centenari del naixement de Jaume Vicens Vives ha coincidit amb l’inici de la fi del seu invent patètic. Vicens fou autor d’un llibre infecte —per a bastir d’arguments a Franco: España. Geopolítica del Estado y del Imperio (Editorial Yunque, 1940)—, del qual aquests dies tothom s’ha «oblidat», aparegut casualment al mateix temps que un altre llibre d’un espieta de Franco, gairebé més infecte —si això fóra possible— escrit pel seu «gran amic» Josep Pla (Historia de la II República española, Ed. Destino); amb el dit llibre Vicens s’havia de fer perdonar per les autoritats de la dictadura el seu «passat» polític i la seua desviació «catalanista». I a fe que amb la nova (pseudo) ideologia «catalana» que elaborà ho aconseguí, fins al punt que anava a ser nomenat ministre d’Educació franquista quan es morí a causa d’un càncer de pulmó.
El vicensvivisme consisteix en convèncer els catalans que són poca cosa i, en funció d’aquesta poquesa, cal anar a Madrid a «pactar» (pidolar, baixar-se els calçotets, fer la política del «peix al cove», etc.). Dita «ideologia» al seu moment aixecà en peu de guerra als patriotes catalans més significats (destacant-se’n entre ells Joan Ballester Canals i Carles M. Espinalt) i afirmant que el pactisme català consistia en obligar al rei a respectar les Constitucions de Catalunya, i no pas a rebaixar-nos davant seu com practicava Vicens; el tema mereix més d’un apunt dedicat exclusivament a la qüestió i, si puc, us els faré.
La importància del vicensvivisme rau en el desgraciat fet que la seua ideologia espanyolista fou la que s’inserí, es gravà a foc millor dit, al cervell de l’encara actual classe política «catalana»: abastant tot l’espectre polític des de la dreta a l’esquerra, des dels dirigents del PSUC i les seues escissions als d’Unió (i els comparses «centristes» i «populars»), tots, tots sense excepció, van beure de la font narcòtica d’en Jaume Vicens. Des de Solé Tura a Roca Junyent, Pujol i Obiols, Maragall i Duran Lleida, Tarradellas, Piqué i Lluch, tots, tots sense excepció són hereus del pensament bord conegut com a «vicensvivista». El millor deixeble de tota la colla, sense dubte ha estat i és Jordi Pujol Soley: i així ens ha anat la «transició», i així som ara on som: enmig del no-res.
El més greu de tot plegat és que el vicensvivisme no sols afectà les classes dirigents del país, sinó també els quadres intermedis: des de sindicalistes a, per exemple, un gran nombre dels professors d’Història i dels historiadors dels, pel cap baix, darrers seixanta anys —sobretot els fabricats a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), alhora marxistes i vicensvivistes: no és pas cap contradicció malgrat ho sembli— han manipulat a cor què vols la Història de Catalunya, disfressant-la de comparsa espanyola, mentint en fi desvergonyits, abocant a l’infern i condemnant al silenci a historiadors nostrats com en Ferran Soldevila.
En resum, el vicensvivisme permetia anar a dormir els nostres «patricis» amb la «consciència» tranquil·la d’haver contribuït a «fer país» amb la «feina ben feta». El que s’oblidà d’assenyalar Jaume Vicens als seus seguidors era a quin país en veritat contribuïen i qui es quedava les ingents plusvàlues de tanta feina ben feta…

La confrontació inevitable
La sentència del tribunal prostitucional espanyol és la porta oberta al secular i reviscolat genocidi contra Catalunya. Ha desfermat el nou progrom catalanofòbic. Veurem a dos mesos vistos plantofades als patis i als claustres de les escoles; veurem greus conflictes a causa del «
hábleme en cristiano» que ens fotran pels morros els actuals «immigrants», sobretot els sud-americans que han de demostrar que són més espanyols que els espanyols «originals»; veurem als gossos de l’escaire multant als ciutadans que s’hi dirigeixin en català, en fi, tornarem a les pràctiques totalitàries imposades per Espanya als catalans i generalitzades els anys cinquantes dels segle passat.
L’espanyolisme latent i covat en la intimitat de tantes llars de gent que s’han sentit ofesos durant molts anys per haver de passar com a «catalans» sense ser-ho ni voler-ho ser, es destaparà sense aturador. Una part de la immigració espanyola s’ha integrat a Catalunya a tots o gairebé tots els efectes (la llengua és on patina més la cosa), però hi ha nuclis fermament tancats, irreductibles i impermeables a la catalanitat. Quanta gent són? Quina força tenen? Quins llocs ocupen a la nostra societat?
Dir la realitat no és ser malastruc. Avisar no és ofendre. Prefereixo pecar per excés que per defecte: podem, desemparats de guies i dirigents, fer front a la confrontació espanyola? El suport del món civilitzat passarà del paper o de la virtualitat a un ajut efectiu i real? Ens sortirà el pobre acollonit que duem a dins
fruit de segles de patiments i persecucions implacables o serem capaços de plantar-nos i donar la cara? Un altre dels grans danys causats pel vicensvivisme ha estat fer-nos creure que els catalans som una colla de senyoretes (o senyorets!) fleumes que només de veure volar la mosca ens pixem de por al damunt. Res més lluny de la veritat històrica: el poble català ha estat dels més bel·licosos del món i compte, això no vol dir que no siguem pacífics. Hem estat pacífics però no idiotes; ara què som?
A Espanya han destapat la caixa dels trons, vulguem o no som obligats a actuar en conseqüència: o ens sotmetem a la cacera de bruixes de la nova inquisició ppsoera i cantem les absoltes a Catalunya o ens hi enfrontem amb vigor i eficàcia i proclamem l’Estat Català; de nosaltres depèn i només de nosaltres:

Candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament


PERQUÈ ANIRÉ A LA MANIFESTACIÓ

dijous, juliol 8th, 2010


Quedem al davant del Comèdia

Aquesta tarda de dijous, en la darrera reunió a la seu d’Òmnium, s’ha acordat els detalls definitius de la manifestació de dissabte 10 de juliol del 2010 entre els organitzadors (Òmnium Cultural, PDD, partits amb representació al Parlament —excepte «Ciudadanos» i PP—, EUiA, CUP i els sindicats CO, I-CSC i UGT). El poti-poti és servit.
La capçalera de la manifestació la formen quatre blocs:
1r) la policia al davant de tots, potser en furgonetes;
2n) el lema de la manifestació partit —a conveniència de la sucursal del PSOE a Catalunya, i no han assegurat la seua participació!— en dues pancartes que portaran membres d’Òmnium: a l’extrem dret «som una nació» i a l’extrem esquerre «nosaltres decidim», i al mig una gran bandera paral·lela al terra portada per nens darrere la qual s’arrenglerarien els actuals i els antics presidents de la Generalitat de Dalt i del Parlament del Parc;
3r) els caps dels partits i sindicats, enmig dels quals els de l’Òmnium;

4t) el més nombrós, format per dues-centes persones: els directius de les entitats adherides a la manifestació.
L’hora acordada per a començar la marxa és les sis de la tarda, a la cruïlla Passeig de Gràcia amb el Carrer d’Aragó. El 3r bloc duria una gran pancarta amb el lema sencer: «Som una nació. Nosaltres decidim». La manifestació s’acabarà a la Plaça de Tetuan.
Després dels quatre blocs esmentats de la capçalera, hi seguirien els socis d’Òmnium constituint el primer bloc del cos de la manifestació, amb tota la ciutadania que s’hi vulgui afegir; després anirien els blocs dels diferents partits i sindicats, situant-se al Passeig de Gràcia en direcció Nord, un rere l’altre, fins als Jardinets. Quan s’hagi acabat la manifestació probablement els concentrats de més amunt no hagin ni començat a moure’s.
Entre els convocadors i organitzadors hom s’adona d’una absència notable: l’Associació Reagrupament Independentista no hi és; tal vegada el mateix dissabte al matí decideixin —en plena 3a Assemblea de l’associació― afegir-se a la manifestació de la tarda. Així ho esperem molts reagrupats, altrament donaré estricta ordre a l’entitat bancària on pago (des de l’octubre del 2009) els rebuts mensuals d’RCat que deixin d’atendre’ls. Fins aquí hem arribat.
Aleshores, molts coneguts em demanen si, els quins volem l’Estat Català, hem de participar en una manifestació la qual en principi és per protestar d’un escapçament de l’estatutet de la vergonya. És cert que la convocatòria inicial i el mateix lema de la manifestació són del tot insubstancials i repetitius: que som una nació ho sabem prou, malgrat ho neguin els veïns; i això de nosaltres decidim, fins i tot les criatures ho saben: no és cert. Per exemple, no he decidit mai ser espanyol però figuro com a tal.

Ara bé, com a expectativa de futur a cada dia que passa més immediat, sí que podríem, tots plegats, exercir el dret de decidir i fer-ho positivament, deixant Espanya, separant-nos definitivament de la morta. En aquesta manifestació del proper dissabte els partidaris de la Independència de Catalunya superarem en
determinació i en nombre als autonomistes (o regionalistes, o unionistes, en fi, els interessats en seguir sotmesos a Espanya). És per això que aniré a la mani, perquè a la foto dels diaris de Madrid hi vull veure la pancarta de l’Estat Català! Una imatge val més que mil paraules i tots els estatutets: se’ls cauran els collons en terra i sabran, de totes totes, que s’hauran de buscar un nou «El Dorado», perquè de la nostra rifa no en tindran mai més números.
Així, tots els amics, i la gent d’Acte de Sobirania i de la Plataforma Sobirania i República, hem quedat a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Gràcia, cantó Tibidabo / Llobregat —és a dir, davant mateix del Cine Comèdia— a les cinc de la tarda, sota una gran pancarta groga de 10 metres de llarg on hi figura, en lletres negres, el nostre determini: «Pel Parlament Sobirà que Proclami l’Estat Català».
Porteu estelades!

[actualització a les 03:00 del 9 de juliol: Acte de Sobirania han quedat finalment uns metres més amunt del Cine Comèdia, davant de la Borsa de Barcelona.]


DIRIGENTS DE CERTES ENTITATS SOBIRANISTES SÓN ESPANYOLS FUNCIONALS

dijous, setembre 10th, 2009
noa

Noa, extraordinària cantant israeliana, la podem regraciar en aquesta adreça: http://www.noasmusic.com/write.html

«Volem l’Estat Català» no es pot dir

Demà, Onze de setembre, una colla d’entitats, botigues, plataformes, partidets i grupuscles diversos —si els hem de fer cas, tots diuen ser independentistes, sobiranistes…— han convocat una manifestació a la tarda sota el lema «Som una Nació – Volem l’Estat Propi». És a dir, la darrera revolució possible a l’Europa dels estats, la Independència de Catalunya, ni s’esmenta, no ens acolloníssim pas.

Proclamar, per enèsima volta, «som una nació», és una pèrdua de temps pròpia d’estúpids o de lladres de cervells: potser anem pel món, a cada ocasió o tothora, proclamant «sóc blanc», «sóc dóna», «sóc…», oi que no? Oi que havent-ho afirmat tants cops ja ho sap tothom? Els espanyols i els francesos, els nostres indesitjables veïns, prou ho saben de sempre que som una nació, altrament no s’haurien passat tants de segles volent fer-nos creure el contrari, tot intentant fer-nos desaparèixer.

I això d’«estat propi» què punyetes és? Costaria molt afirmar «Volem l’Estat Català»? Es veu que sí, «estat català» no es pot dir, les paradetes convocants a la mani «indepe» han vetat el lema «Volem Estat Català», unes perquè de tant independentistes que són, no el volen l’estat català, i unes altres per aprofitar la pancarta de l’any passat, hi ha molta crisi i no hem de llençar res si ho podem reciclar; encara sort dels ecologistes, no troben la pancarta aquella: «Franco, Estamos Contigo».

[Una persona tan ben informada com mal pensada m’ha xiuxiuejat que posar «estat català» a la pancarta «unitària» significava perdre totes les mamelles, menjadores i subvencions de què «viuen» moltes d’aquelles «sobiranistes» organitzacions (o, sobretot, determinats «dirigents»)…; i potser té raó, fixeu-vos en el cas del pobre —mai millor dit en sentit no figurat— diari Avui, s’ha quedat sense l’únic subscriptor que encara els mantenia perquè hi han publicat un article, signat amb pseudònim, crític amb Convergència.]

«Estat català» només fa por als actius espanyolistes funcionals com el Monti Putin, altrament dit Pepe Botella, ca, vull dir José Montilla, qui s’ha despenjat dient que la convocatòria d’Arenys afavoreix a la reacció …i, alhora, s’ha posat al costat dels falangistes perquè es manifestin el mateix dia de la votació. Per desgràcia, d’espanyolistes funcionals n’hi ha molts més dels que a primer cop d’ull pot semblar. Els trobareu rere qualsevulla «plataforma» de la «societat civil» com a «coordinadors» o «portaveus», o com a «immigrants» disfressats de morenet o moret, d’andalús o argentí, o presidint òmniums o accions «culturals», o com a «intel·lectuals» —anti o pro sistema— vivint, i que no manquin!, de les engrunes que els hi amollen els del PsoE o els del PpE.

A aquests bords espècimens hi ha una manera quasi infal·lible d’identificar-los: sempre són els mateixos a fer-se la foto, o a sortir a la tv o als diaris.

HOMENATGE A JOSEP PLANCHART

dilluns, juliol 27th, 2009

En Josep Planchart ens adreçà unes paraules

En Josep Planchart al final ens adreçà unes paraules

Calen caràcter i determinació per
dur Catalunya a la Independència

El proppassat dissabte 25 de juliol ja us ho havia anunciat, com a cloenda del Primer Cicle de Conferències a Montesquiu sobre l’Obra d’en Carles M. Espinalt, se celebrà a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de dita població osonenca l’Homenatge a en Josep Planchart Martori, històric lluitador i president del partit Estat Català, fundat el 18 de juliol de 1922 per en Francesc Macià.

En arribar a Montesquiu vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar-me a Daniela Grau i a la seua mare, Reina Humbert, vingudes exprés des d’Elna (Rosselló) per homenatjar a Planchart, en l’any que en fa cinquanta de la mútua coneixença. També em plagué força de veure Rafael Català, editor i nét de l’històric militant d’Estat Català Rafael Dalmau Ferreres. La guanyadora l’any passat del XII Premi Carles M. Espinalt, Imma Albó, vingué des de Vic, com el periodista i escriptor Miquel Macià del Grup Nació Digital; no m’adoní que hi era fins al final. Ja començat l’acte, causant-li visible trasbals al mestre de coq Josep Bullich, entraven l’historiador Josep Sort i família.

Detall d'una part dels presents a l'acte; la dreta i en primer terme, Daniela Grau

Una part dels presents; a la dreta i en primer terme, Daniela Grau

A la taula presidencial hi mancava l’alcalde de Montesquiu —que és de l’Esquerra aquesta esclava del PsoE, qui delegà en Xavier Soler, regidor de Cultura; també els montesquiuencs presents a la platea es podien comptar amb una o dues mans a tot estirar… Nati Muñoz-Espinalt, directora de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica i filla del seu creador, encetà la darrera conferència sobre «Els diagnòstics de Carles M. Espinalt» i, alhora, ens féu un breu resum de les dues precedents, «La firma com a segell de la imatge personal» i «Imatge personal i saber-se veure»; ambdues eren una bona base de partida per entendre els Diagnòstics d’en Carles M. Espinalt, sobretot pel que fa a la imatge de derrotats «avant la letre» i panxacontents de tants polítics «de casa», de la qual actitud en resulta bona part de l’actual desafecció política dels catalans.

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assasinat de pau Claris"

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assassinat de Pau Claris"

En aquest punt em fou permès de llegir les adhesions personals a l’acte d’homenatge. Dues de n’Enric Garriga Trullols com a president del CAOC i alhora de l’IPEC, que vaig rebre per correu electrònic, i una altra del president Heribert Barrera, qui em lliurà a mans pocs dies abans el manuscrit dedicat a Planchart; en Víctor Castells també envià una sentida adhesió.

Tot seguit la conferenciant llegí el veredicte del XIII Premi Carles M. Espinalt, que s’ha endut l’historiador Agustí Barrera Puigví amb un treball sobre el patriota de Dosrius, n’Esteve Albert Corp. En l’anterior edició del premi, aquest historiador mataroní fincat a Arenys de Munt, quedà finalista justament amb un estudi sobre els aiguats de Montesquiu, octubre de 1940 (us en recomano molt la lectura íntegra), i així motivà l’organització de l’Homenatge a Planchart de què parlo avui. N’Agustí Barrera agraí el premi i anuncià que en destinava la meitat de l’import a ajudar al Casal Independentista Manuel Viusà de Vic, salvatgement incendiat per un atac espanyolista el mes passat; i l’altra meitat a subvenir part de la reedició del llibre Sang, dolor, esperança, del també militant d’Estat Català, n’Octavi Viladrosa.

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

Aleshores Agustí Barrera féu el discurs d’homenatge a Josep Planchart, basat en el llibret Montesquiu, octubre de 1940 citat, el qual ha estat publicat (un plec de setze pàgines a una tinta, relligat amb grapa, format DIN A5, més quatre pàgines a dues tintes per a la coberta) per l’Ajuntament de Montesquiu, però sense peu d’impremta ni el nombre de dipòsit que marca la llei. Tot seguit el patriota Pep Musté féu un abrandat i engrescador discurs per a cloure l’acte d’Homenatge a Josep Planchart.

Val a dir que en acabar i abans del cant de l’Himne Nacional, el mateix Josep Planchart prengué per un breu moment la paraula per agrair a tots els presents i afirmar amb solemne contundència enguany acomplirà noranta-un anys!—: «No he fet res més que lluitar per Catalunya i ho continuaré fent fins la meva mort, perquè estimo aquest país com estimo la meva família i com us estimo a tots». Naturalment s’endugué una gran i merescuda ovació; tothom dempeus, aplaudíem al veterà patriota i a qui, essent el secretari municipal, salvà tantes vides humanes aquell octubre de 1940.


AMB EL REAGRUPAMENT PER L’ESTAT CATALÀ

dimecres, juny 3rd, 2009
El president Barrera aclamat

El president Barrera aclamat

Èxit de la presentació a Barcelona

El Centre Cívic de les Cotxeres de Sants s’ha fet petit als vuit-cents associats de Reagrupament i a interessats encara no signats. Un instant abans de començar, l’arribada del president Barrera ha estat aclamada, dempeus, per tots els presents. Na Mireia Datzira ha coordinat l’acte i ha presentat a dos «teloners» per a escalfar l’ambient; molt bé per en Lombarte.

En Joan Carretero ha fet un discurs convincent, interromput uns quants cops pels aplaudiments de tots els qui, amb atenció creixent, l’escoltàvem: els patriotes, que és l’apel·latiu amb què se’ns ha adreçat. L’Associació Reagrupament naix amb l’objectiu d’assolir prou representació al Parlament regional per proclamar la Independència de Catalunya unilateralment, amb dignitat i democràcia, i per això tots els independentistes, siguin del color ideològic que siguin, hi són benvinguts.

Som els patriotes catalans

Som els patriotes catalans

«Si Convergència i Esquerra proposen la independència no per a l’any 2080, sinó per al 2010, nosaltres serem els primers a fer-los costat». «Ens volen, els espanyols i alguns catalans, fer fora del joc: ens diuen de dretes perquè a Catalunya, que és un país conservador, es dóna la paradoxa que a la gent li fa vergonya no ser d’esquerres»; «Amb Espanya no hi ha res a fer, perquè els nacionalistes espanyols, de dreta i d’esquerra, han deixat molt clar que només som una comunitat autònoma de règim comú», ha afirmat Carretero, i ha afegit: «Amb l’Estat Català no ens caldrà demanar ni seleccions ni que se’ns adrecin en català ni més almoines. Quan Andorra fou reconegut com a estat modern i democràtic, el cap d’Estat Andorrà s’adreçà a l’ONU en català; quan Coçova obtingué el reconeixement dels EUA, l’endemà una selecció coçovar ja jugava un torneig internacional de ping-pong».

Amb en Joan Carretero per la regeneració de la política

Amb en Joan Carretero per la regeneració de la política

Amb la candidatura del Reagrupament «no es tracta d’engreixar la casta dels polítics professionals, sinó que els professionals es dediquin a la política un temps»; «Com es faran les candidatures? Ja es veurà, ara primer ens hem d’organitzar per comarques i per districtes. […] Hi ha associats alcaldes joves que voldrien presentar llistes a les municipals. […] El president Barrera ha escrit que també convé anar a Madrid i parlar-hi clar» ha prosseguit el líder del Reagrupament.

La prioritat de la trobada d’ahir a Barcelona i de les que es faran arreu és organitzar-nos. Tots hi som cridats a la feina, ja se sap que alguns s’associen i no faran gaire cosa més que cotitzar, per això hem de ser molts i de força gruix per escometre l’objectiu, que és difícil, però assolible, depèn de nosaltres. Què esperes a associar-te al Reagrupament?

Per a saber-ne més:

Nació Digital

Anna Notícies

Avui

Reagrupament.cat

PATRIOTES CONTRA UNIONISTES

dimarts, maig 19th, 2009

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

La Rambla de Barcelona: maig del 1939 o maig del 2009?

Devolució és el mot d’ordre

Entre els independentistes d’«esquerra», siguin els de la «pluja fina» o siguin els «revolucionaris», hi ha un pervers nexe comú: el d’admetre —com a mal menor en la seua lluita contra el capitalisme— l’statu quo de la dominació estrangera de la nostra Pàtria. En això dits independentistes poc es diferencien dels regionalistes de «dreta», siguin els «botiflers» o siguin els «catalanistes» entestats en encaixar Catalunya dins d’Espanya. Uns pretenen «instaurar» el Socialisme i els altres «salvar» a Espanya. La Història demostra en ambdós casos que només han pogut mantenir-se al poder allà on —i quan— han emprant la coerció: per a perdurar han hagut de menester de la força armada, de la repressió i de l’opressió.

Enmig de totes aquestes sinistres llopades, Catalunya encara existeix. Davant del fet irrefutable, els enemics de la Pàtria usen de tota mena de subterfugis per acabar de rematar-la. Confondre és la consigna segons s’escaigui, en cada moment, a l’ús de l’eslògan de moda. Ara els independentistes es parapeten rere la «defensa» del Dret a l’autodeterminació, i els regionalistes fan servir, en alternança, el garrot o la pastanaga: el boicot als productes «catalans» o la unitat de mercat del regne. La mentalitat catalana, torbada pel maremàgnum del present, es debat entre la necessitat i el desig sense adonar-se que l’una i l’altre conflueixen en l’única porta de sortida, alliberadora de tantes calamitats: l’Estat Català.

Estat Català. Cal escriure-ho, llegir-ho, pronunciar-ho en veu alta i repetir-ho de nou tants cops com calgui: Estat Català. Paraules majors; dos mots —una idea— que esparveren a amics i a enemics …fan tanta por: hi ha patriotes preconitzant l’eufemisme «suau» d’«Estat propi» i, involuntàriament, amaguen l’ou, contribuint al desori. Estat propi és a Estat Català el mateix que Dret a l’autodeterminació és a Independència. O caixa o faixa. O blanc o negre, no hi cap el gris: aquest és el color de l’actualitat del tristpartit i de l’«oposició». Així mateix, uns altres patriotes, els promotors de l’Acte de sobirania —greument contaminats per la confusió interessada de l’enemic— recomanen de signar i adreçar una carta a una suposada «màxima autoritat» de Catalunya, legitimant amb dita acció l’escarni representat pel gris funcionari d’un partit unionista.

Els quins estimem profundament la nostra Pàtria, els patriotes, hem d’actuar en la mateixa direcció i en un sol sentit. Enfront hi trobem els unionistes, els quins amb una excusa o altra ens volen lligats a la morta. Els independentistes que es venen la llibertat de Catalunya a un govern espanyol d’«esquerres» a canvi de la menjadora són tan unionistes com els catalanistes que voldrien retre’ns a un govern espanyol de «dretes» per a assegurar els seus privilegis. Els il·lusos arrauxats que sotmeten la Independència de la Pàtria a la demolició de l’estat capitalista són tan unionistes com els traïdors botiflers convençuts que som una «regió» del Regne d’Espanya. Catalunya fou una gran nació i ara, si més no dins del cap de quinze o vint mil patriotes, encara ho és. Ben organitzats i sense perdre’ns en divisions estèrils o en campanyes inútils, podem capgirar-ho tot al nostre favor.

Fixeu-vos que fins ara no he parlat ni de nació ni de nacionalistes. Som nació? és clar que sí. Som nacionalistes? també, perquè volem el millor per a la nació. Però arreu del món —ens agradi o no— «nacionalista» és equivalent a «nazi». A totes les pàtries del Planeta hi ha patriotes, tothom entendrà doncs que a Catalunya també hi hagi patriotes; per contra molt pocs entendran que ens diguem nacionalistes. Fins i tot a casa nostra «nacionals» significa les forces de la reacció que ens sotmeteren a Espanya altra volta el 1939. Si no ens podem dir independentistes, si no ens podem dir catalanistes ni tampoc nacionalistes, no hi fa res, ens direm patriotes perquè ho som.

I quin és el nostre objectiu? Què volem els patriotes? Volem se’ns torni tot el que se’ns ha robat per part d’Espanya i de França, i dels seus aliats —sobretot el Vaticà—, amb la connivència i la traïció de gairebé totes les potències europees, els darrers cinc-cents anys. Volem, de primer, l’Estat Català. Volem, de segon, se’ns retorni tots els diners i patrimoni robat. Volem, de tercer, es restitueixi la Confederació Catalana amb la participació de tots els territoris originals: el Principat de Catalunya i els regnes d’Aragó, València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols. I tot plegat té un nom prou senzill: Devolució. Volem la Devolució del que és nostre, i res més.

Devolució és el mot d’ordre que conté totes les nostres legítimes i justes aspiracions. I Devolució no espanta pas a ningú, ni als més febles en llur convicció patriòtica ni als que no en tenen ni un bri; qualsevol entén que si et prenen una cosa, el més normal és voler recuperar-la. Cara endins, i més cara enfora, som patriotes catalans i volem la Devolució. Si la podem aconseguir per cooptació al Parlament regional, endavant. Si no fóra possible així, tampoc no desesperem, hi ha d’altres vies. Per exemple, adherir-nos a l’Estat Andorrà; o demanar, si Europa se’ns girés d’esquena com ha fet mantes vegades en el decurs de la Història, d’ésser Estat Associat dels EUA. Per un camí o altre, i d’acord amb la Geopolítica de cada moment, si ens determinem per recobrar les nostres Llibertats, Drets i Constitucions, ho assolirem. Som assenyats, demòcrates i si convé pacífics, aleshores qui serà que gosi d’aixecar la mà en contra nostra?