Archive for the ‘Actualitat’ Category

DIRIGENTS DE CERTES ENTITATS SOBIRANISTES SÓN ESPANYOLS FUNCIONALS

Dijous, setembre 10th, 2009
noa

Noa, extraordinària cantant israeliana, la podem regraciar en aquesta adreça: http://www.noasmusic.com/write.html

«Volem l’Estat Català» no es pot dir

Demà, Onze de setembre, una colla d’entitats, botigues, plataformes, partidets i grupuscles diversos —si els hem de fer cas, tots diuen ser independentistes, sobiranistes…— han convocat una manifestació a la tarda sota el lema «Som una Nació – Volem l’Estat Propi». És a dir, la darrera revolució possible a l’Europa dels estats, la Independència de Catalunya, ni s’esmenta, no ens acolloníssim pas.

Proclamar, per enèsima volta, «som una nació», és una pèrdua de temps pròpia d’estúpids o de lladres de cervells: potser anem pel món, a cada ocasió o tothora, proclamant «sóc blanc», «sóc dóna», «sóc…», oi que no? Oi que havent-ho afirmat tants cops ja ho sap tothom? Els espanyols i els francesos, els nostres indesitjables veïns, prou ho saben de sempre que som una nació, altrament no s’haurien passat tants de segles volent fer-nos creure el contrari, tot intentant fer-nos desaparèixer.

I això d’«estat propi» què punyetes és? Costaria molt afirmar «Volem l’Estat Català»? Es veu que sí, «estat català» no es pot dir, les paradetes convocants a la mani «indepe» han vetat el lema «Volem Estat Català», unes perquè de tant independentistes que són, no el volen l’estat català, i unes altres per aprofitar la pancarta de l’any passat, hi ha molta crisi i no hem de llençar res si ho podem reciclar; encara sort dels ecologistes, no troben la pancarta aquella: «Franco, Estamos Contigo».

[Una persona tan ben informada com mal pensada m’ha xiuxiuejat que posar «estat català» a la pancarta «unitària» significava perdre totes les mamelles, menjadores i subvencions de què «viuen» moltes d’aquelles «sobiranistes» organitzacions (o, sobretot, determinats «dirigents»)…; i potser té raó, fixeu-vos en el cas del pobre —mai millor dit en sentit no figurat— diari Avui, s’ha quedat sense l’únic subscriptor que encara els mantenia perquè hi han publicat un article, signat amb pseudònim, crític amb Convergència.]

«Estat català» només fa por als actius espanyolistes funcionals com el Monti Putin, altrament dit Pepe Botella, ca, vull dir José Montilla, qui s’ha despenjat dient que la convocatòria d’Arenys afavoreix a la reacció …i, alhora, s’ha posat al costat dels falangistes perquè es manifestin el mateix dia de la votació. Per desgràcia, d’espanyolistes funcionals n’hi ha molts més dels que a primer cop d’ull pot semblar. Els trobareu rere qualsevulla «plataforma» de la «societat civil» com a «coordinadors» o «portaveus», o com a «immigrants» disfressats de morenet o moret, d’andalús o argentí, o presidint òmniums o accions «culturals», o com a «intel·lectuals» —anti o pro sistema— vivint, i que no manquin!, de les engrunes que els hi amollen els del PsoE o els del PpE.

A aquests bords espècimens hi ha una manera quasi infal·lible d’identificar-los: sempre són els mateixos a fer-se la foto, o a sortir a la tv o als diaris.

VISTA PER A SENTÈNCIA L’AGRESSIÓ POLICÍACA

Dijous, setembre 3rd, 2009

no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

el policia núm. 9052: no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

L’abús de la força només és «falta»?

Aquest matí ha tingut lloc la vista de faltes al Jutjat d’Instrucció núm. 14 de la nova «Ciutat Judicial» per l’agressió que patí el meu fill gran, l’Enric, quan acomplint el seu deure laboral la nit del 18 de març del 2009 va rebre, pel cap baix, dues garrotades contundents a mans d’un policia de la Generalitat de Dalt. Al banc dels acusats no hi era el qui, al meu entendre, aleshores era el màxim responsable d’aquella atzagaiada —i ho és també avui, per a desgràcia col·lectiva—, el conseller del Departament d’Interior, més conegut pel sobrenom de «Putosaure».

Els màxims responsables de VilaWeb, en Vicent Partal i n’Assumpció Maresma, han vingut a fer costat a l’Enric, així com l’advocat de la casa, encarregat de l’acusació. Quins han faltat avui a la vista —mancança, al meu entendre, molt greu— eren l’advocat i el representant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (del qual l’Enric n’és membre) organisme que, al seu moment, anuncià presentar-se al cas també com a acusació. Quina mena de col·legi professional és aquest que no defensa els seus col·legiats ni s’hi interessa per res?

sóc  "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

sóc "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

En cap moment no hem pogut saber el llinatge de l’acusat, el núm. 9052 de la policia «catalana». Ja té collons la cosa, l’agredit i denunciant ha de donar la cara, amb nom, cognoms i domicili; l’acusat passa prou desapercebut amb un nombre i res més. Les fotografies presentades com a prova per l’acusació deixen prou clara la gratuïtat de l’agressió i, pitjor, que pegaven a un periodista acreditat que duia, a més a més i prou visible, un gran distintiu vermell amb el mot «premsa» en lletres blanques majúscules.

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

La primera imatge és una ampliació de l’original del fotògraf del diari El Punt, n’Andreu Puig, qui ha ajornat el seu començ de vacances per a poder fer de testimoni avui. La resta de fotografies són d’un altre fotoperiodista que també fou colpejat fins a sagnar, en Guillem Valle, qui no ha pogut presentar-se com a testimoni perquè és treballant al Congo. Malgrat que en l’ampliació es veu perfectament la cara del policia agressor, l’acusat només ha reconegut que tenia una certa semblança amb ell [sic!]; per contra, el seu «binomi» o parella, testimoni de la defensa, no ha dubtat en reconèixer-lo a la fotografia. La identificació del nombre del policia acusat fou possible —també usant, serà marca de la casa?, d’una frase gens precisa: sembla que podria ser…— gràcies al mateix Departament d’Interior de la Generalitat.

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV (enllaç al peu de l'apunt)

La vista s’ha fet en català i en espanyol —a gust del consumidor— sense que no ningú plantegés cap problema lingüístic, fins i tot un dels mossos s’ha expressat en català. L’actuació de l’advocadessa de la defensa m’ha semblat força deficient comparada amb la de l’advocat de VilaWeb i la mateixa fiscal; el jutge m’ha sorprès positivament. Suposem que en quinze dies hi haurà sentència.

«Les fortes topades a Barcelona, des de dins»


CRÒNICA DES DE GRÀCIA

Dimarts, setembre 1st, 2009

els més matiners fan cua per a inscriure's

els més matiners fan cua per a inscriure's

Scrabble a la Festa Major

A la passada Festa Major de Gràcia (Barcelona), el Club d’Amics de l’Scrabble en Català (CASC) i els veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix organitzàrem un torneig d’Scrabble que se celebrà al llarg de tot el dia 21 d’agost. Havíem encetat aquesta col·laboració el 2008 i enguany ja hi han participat una vintena de jugadors.

Abans de les deu del matí tot era a punt per començar, les taules, les cadires, els faristols, els taulers, les bosses de lletres, els diccionaris oficials (DOSC)… només calia inscriure’s i esperar al sorteig. La presència d’experts jugadors d’Scrabble en català provinents de la Lliga Queimada (LQ) de Barcelona —la més antiga de Catalunya— donà més relleu al torneig amb la seva participació.

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel; l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel i l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa; en primer terme la Maria José contra l'Albert

Amb tot, experts i iniciats, la majoria érem veïns de Gràcia. A les deu començava la competició, i sense distinció de categories ni repetir contrincant els jugadors s’enfrontarien l’un contra l’altre per aconseguir guanyar el màxim nombre de partides, fins a les vuit del vespre.

Als volts de la una deixaríem les taules per anar a dinar, cosa la qual permetria als veïns de posar-hi el vermut que tocava. En aquell moment la calor es feia notar més a causa de la molta xafogor, i tothom agraí el descans. Tot dinant, els del CASC i els de la LQ comentàvem el positiu esforç dels veïns del carrer en ajudar-nos a fer possible aquell campionat.

no s'hi val a badar: tothom per la feina

no s'hi val a badar: tothom per la feina

A les cinc de la tarda, algú encara amb els ulls lleganyosos de la migdiada, es reprenien les partides. Al matí, jugar al mig del carrer fou un plaer, però a la tarda, a mesura que passaven les hores, el nombre de visitants augmentava progressivament i, amb ells, el soroll ambient; també d’altres activitats que esdevenien al voltant contribuïen al desori general.

Malgrat aquesta incomoditat, a les vuit del vespre s’acabaven les darreres partides; l’opinió dels participants i organitzadors era que havia estat un èxit, i alguns graciencs ja ens demanaven, en vistes a la Festa Major del 2010, d’organitzar-hi torneigs a més carrers.

els premis abans de ser lliurats

els premis abans de ser lliurats

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

La generositat dels veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix quedà prou reflectida al moment del repartiment de premis. S’establiren dues categories, iniciats i experts. Pel que fa als iniciats el Segon premi se l’endugué el gracienc David Roig i el Primer l’obtingué la també gracienca i veïna del carrer Carme Rovira.

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

El barceloní Gabriel Bas, el jugador d’Scrabble més veterà de la LQ, aconseguí el Segon premi de la categoria experts, i el Primer premi l’obtingué en Joan Barceló, de Badalona i de la mateixa lliga, a qui felicitem especialment perquè fou l’únic dels judadors que guanyaria en totes les partides en què participà.

Gabriel Bas, el més veterà

Gabriel Bas, el més veterà

Joan Barceló, guanyador del torneig

Joan Barceló, guanyador del torneig

L’èxit de l’edició d’enguany i la important col·laboració veïnal ens esperona a organitzar de nou els torneigs d’Scrabble a la propera Festa Major de Gràcia. Si teniu interès en jugar a l’Scrabble en català no caldrà que us espereu un any, davall us hi poso uns quants enllaços:

Club d’Amics de l’Scrabble en Català

Club Scrabble Manresa

Club Scrabble el Prat

Lliga Queimada

Diccionari Oficial de l’Scrabble en Català

Llibres ebrencs

III Campionat Mundial d’Scrabble en Català

Diccionari Alternatiu No Oficial de l’Scrabble en Català

Unió Faristolaire

Verbàlia

Viquipèdia

Wabble

Xampions-2008/2009

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA? SÀDICA FACÈCIA!

Dimarts, setembre 1st, 2009

Començ de l'eixida del sol, la terra en penombra

començ de l'eixida del sol, el terme en penombra

Fugaç estada a Terra Alta

La nit del divendres 28 al dissabte 29 d’agost la vaig passar a la cambra 117 de l’Hotel Piqué de Gandesa. Feia més de cinc setmanes que no dormia així de bé, sense suar a desgrat d’haver tancat l’aire condicionat, amb la finestra orientada a l’Est ben oberta. El dissabte a primera hora la fresca m’acaronava encara en despertar-me per les subtils albors que apuntaven rere la Serra de la Vall de la Torre (la qual s’allarga fins a Les Camposines). Abans de posar peu en terra ja havia captat la imatge del tímid sol ixent amb el mòbil, quan el campanar em donà l’hora justa: dos quarts de vuit del matí.

Em bec un cafè fort amb una expressió de llet, assegut al tamboret del taulell del bar de l’hotel, mentre pago també el sopar d’anit i la cambra. A les vuit ja sóc camí del «cementeri nou» (del 1925), m’hi endinso fins al Corralet on soterraven als descreguts; el xiprer que vaig plantar després que em robessin el primer s’ha fet magnífic, arrelat a tocar de la tomba d’en Colau del Ros de la Maria Guapa i del seu fill Enric —el meu enyorat pare—. El roser ja ha fet totes les roses d’enguany i els lliris no floriran fins al febrer, amb el seu blau comiat a l’hivern.

Malgrat d’un temps ençà els encarregats de la neteja del lloc han deixat el molt mal costum d’incinerar taüts i no vulguem saber què més al damunt de les restes dels descreguts per mor d’una inèrcia seguida durant desenes d’anys, amb origen en ordres nascudes de la més fosca nit del franquisme, torna a haver-hi munts de brossa «floral» plàstica. Hauré de queixar-me altra volta a l’ajuntament, prou que pago des de fa vint-i-quatre anys la quota del cementiri municipal, tot i no tenir-ne cap obligació en no ser un «resident».

M’arribo a la plaça de la Farola —on no hi ha mar ni far!—, fins a la pastisseria Pujol amb l’excusa de fer un esmorzar amb més substància: en realitat hi vaig per la coca de vidre amb fruita seca, me n’enduc una capsa amb dotze talls de més de mig pam cada un… poc em duraran. Ben abillat, engego el cotxe cap a Alcanyís, però dos quilòmetres després de sortir de Gandesa em repenso i faig marrada cap a la vella carretera on el senyal diu «Poblat Ibèric». De sobte un dubte m’ha vingut al cap: «encara hi és el monòlit?». Ho vull comprovar.

Els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

I sí, per a vergonya col·lectiva, prova erèctil que la democràcia al Regne d’Espanya és una broma —una sàdica facècia—, el monòlit erigit per la Diputació de Tarragona al «Generalísimo Franco» hi és dempeus. La placa commemorativa i altres «guarniments» feixistes han desaparegut no fa gaire esmicolats a cops de roc o arrencats per col·leccionistes enyoradissos de velles «gestes» espanyoles, però el monument d’enormes pedres i de més de quatre metres d’alçada i el recinte en forma de plaça hi són, bastits al damunt de l’extrem de llevant d’un altre cementiri força més antic, la necròpolis ibera. En aquest indret hi havia l’estat major franquista contra el qual disparava l’artilleria el meu pare des del tàlveg d’una vall de Les Camposines quan l’ofensiva de l’Ebre el 1938.

Els del desgovern de la Generalitat de Catalunya ja ho sabem que són uns pocavergonyes. Amb tot, si més no haurien de servar —ni que fos per guardar l’aparença— el patrimoni històric i cultural. Per a construir el fastigós monòlit i accessoris, la Diputació tarragonina malbaratà un plegat de tombes iberes que caldria recuperar; algunes lloses funeràries són visibles als murs de la placeta, al mateix lloc on les van desar els de Ca Macot —pare i fill—, els darrers margeners gandesans. Pitjor encara, les tombes excavades al seu moment i que no feren malbé els franquistes diputats provincials romanen enmig d’una mar de deixalles. No sé si la doctora Núria Rafel, la qual ja salvà el proper poblament ibèric de ser arrasat per la variant de la carretera estatal, en té notícia d’aquesta situació.

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

Fixeu-vos en dos detalls. El molt antic cementiri de Gandesa i el cementiri actual de la capital de Terra Alta, recoberts de merda: un poble que no respecta els seus ancessors és un poble que no s’estima. I setanta anys després d’«acabada» la guerra més el munt d’eurons despesos els cinc o sis darrers anys en «memòria històrica», els monuments a Franco junt amb els tribunals d’excepció per ell creats —com el prostitucional— segueixen erts i actius, respectivament, a casa nostra: una altra manca de respecte als nostres morts. De quina falsa història fan «memòria» els iniciàtics acòlits del Putosaure?


EL PSOE RERE LA MANIFESTACIÓ AUTONOMISTA

Dimarts, agost 25th, 2009

L'agent Porta avalant el no-retorn dels papers (alguns dels qui l'acompanyen a la taula potser no saben que li fan la feina al PsoE)

L'agent Porta avalant el no-retorn dels papers (alguns dels qui l'acompanyen a la taula potser no saben que li fan la feina al PsoE)

Els agents del PsoE a Catalunya

La serp informativa d’aquest insuportable agost —a banda dels «oportuns» incendis i la mancança de més nous «fitxatges» pel Barce— ha estat, sense dubte, la possible resposta «popular» a una probable retallada de l’estatutet de la vergonya per part d’un tribunal espanyol el nom del qual rima amb prostitució. Quan, al seu moment, el mateix estatutet fou retallat a les corts espanyoles després d’haver estat «aprovat» pel Parlament regional català, no ningú dels quins ara aüquen va proposar cap manifestació… Els sobiranistes catalans sí que es manifestaren però van passar per autonomistes.

Quin sentit té ara promoure aquesta resposta a un fet consumat —sigui quina sigui la decisió del constitucional— que no té apel·lació possible amb l’actual ordenament jurídic espanyol? Potser és que tal vegada els promotors de la manifestació són disposats a acudir als tribunals internacionals? em sembla que no. Aleshores, quin és l’objectiu de tant rebombori per una causa perduda?

Al meu entendre, l’actiu espanyolisme del PsoE —amb perfecta connivència amb el PpE— ha decidit de posar la carn al foc per acabar d’una vegada amb les cada cop més fermes posicions sedicioses de sectors de la societat catalana. Ara és un moment perfecte, amb la puixant crisi econòmica que s’agreuja a cada dia que passa, per acollonir al personal. L’amenaça del ministre «negre» d’augmentar els impostos a les classes «afavorides» (és a dir, els catalans) és una petita mostra del que ens caurà.

El PsoE, per a demostrar-nos als catalanets en particular i als espanyols en general el molt —o el poc, tan se’ls en fot, qualsevulla lectura l’aprofitaran— que estimem l’«autonomia» i, de retruc, a Espanya, ha posat en marxa la maquinària de la pretesa «societat civil» catalana, sota la direcció dels més destacats agents dobles al seu servei; no, no em refereixo als agents de l’aparell policíac espanyol «infiltrats» a les cúpules d’organitzacions pseudo «independentistes» com Endavant o similars, sinó a coneguts personatges, com Jordi Porta (Òmnium Cultural) —amb el sol·lícit ajut del seu comparsa d’ACPV, Eliseu Climent— o com el mateix secretari general d’Esquerra, Joan Ridao.

La missió dels agents dobles mencionats és, de primer, trabucar els legítims objectius de tota protesta i, d’afegitó, emmordassar la discrepància. Quan els catalans som a punt de de posar la pedra de toc de la nostra independència, és urgent pels espanyolistes distreure’ns amb carallotades: que si em manifesto abans, que si em manifesto després, però això sí, sempre per l’autonomia… A més a més, mentre et manifestes per una cosa no ho fas per una altra. Aquests servils botiflers saben perfectament que si et fan creure, a bombo i plateret, que t’han tornat els papers robats de Salamanca —quan, en realitat, no n’ha arribat ni el 3 per cent— aconseguiran que t’acontentis, saben perfectament que si et fan perdre el temps (i els diners!) demanant que es pugui veure TV3 a València —mentre no es veu a Palma perquè el Govern «català» no vol—, no t’adonaràs que el que cal exigir és poder veure la TV3 arreu i, especialment, a Espanya i França. Perquè, a veure, potser els tres-cents mil catalans que hi ha a Madrid tenen menys dret de veure TV3 que els de València o els de Barcelona?

Amb aquesta denúncia no em faré pas massa amics, ho sé i hi estic acostumat, el nostre és un poble mesell i encara somriu amb mitja rialla parant l’altra galta després d’haver rebut a la primera. O desvia la mirada quan la realitat és insuportable i et fa caure la cara de vergonya en no actuar en conseqüència, com ha succeït —m’ho esperava— amb el quasi total silenci per la meua acció unilateral d’independència. «Qui dia passa, any empeny» és la dita que ha fet més mal a Catalunya, molt més mal que els lladres de camí ral que tenim per veïns.

No em manifestaré ni al davant, ni al costat, ni al darrere de cap autonomista, i encara menys, el mateix dia que assenyalin els sicaris del PsoE a casa nostra. Els patriotes ens hem d’apartar dels regionalistes com de la pesta: on hi hagi autonomistes no hi pot haver independentistes.

I el dia 13 de setembre aniré a Arenys de Munt: qui avisa no és traïdor.


PROCLAMACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

Diumenge, agost 23rd, 2009
En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En Claudi Romeu el passat mes d'abril

En la mort d’en Claudi Romeu

El dia 5 de març d’enguany l’amic Claudi, mentre celebrava el seu setanta-tres aniversari, patí un nou infart; no era ni el primer ni el segon. A resultes del seu ingrés hospitalari i de les exploracions al cas, li fou detectat un agressiu càncer de pulmó, una nova malaltia a afegir a la ja dita cardiopatia, a la diabetis severa, a l’hèrnia discal i a d’altres xacres menors.

Amb en Claudi Romeu Juvé, a banda d’anteriors encontres escadussers ça i lla, ens començàrem a conèixer de debò a les primeries del 2002 a causa de la comuna implicació en la Comissió de la Dignitat aleshores creada. Quan els «voluntaris» i la «societat civil» no apareixien, és a dir, quan la feina a fer no comportava sortir a la foto o figurar amb nom i cognom a la nota de premsa, amb qui segur podia comptar —pel que fos i quan fos— era amb en Claudi (i amb una altra persona, força més jove, la qual després ha mostrat el seu talent literari).

Des d’aleshores ens hem estat trobant regularment tots els dimecres fins al mes de juny passat, quan deixà de venir als dinars setmanals. Encara ens comunicàvem per correu electrònic o per telèfon dies abans del seu darrer ingrés a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, proper a la seua residència al barceloní barri del Guinardó. Trobo molt a faltar l’estona de conversa de cada dimecres al meu vehicle, quan el passava a recollir a sota de seua casa i plegats anàvem a cercar n’Alexandre Pineda, per baixar tots tres fins al restaurant.

En Claudi era un patriota de pedra picada. Potser esquerp a primer cop d’ull, sobri, sobretot en parlar, quan enraonava l’havies d’escoltar. Li agradava d’escriure, i ens regalà, si no em descompto, amb 126 Conculcacions; el darrer any i mig de la seua vida el dedicà amb intensitat i il·lusió a enllestir un llibre que podria dur el títol de Catalunya en 1400 dates, una mena de compendi cronològic i quasi telegràfic dels fets i personatges més importants de la nostra història. No sé si el podrem recuperar i, tal vegada, publicar… com li hauria agradat a en Claudi de veure’l imprès!

Des del BEAN fins a la Fundació Manuel de Pedrolo, passant pel Comitè Olímpic Català, la Comissió de la Dignitat, la Plataforma pel Dret de Decidir i tantes i tantes activitats i accions patriòtiques, en Claudi ha deixat arreu una petja indeleble que ens el fa tenir al nostre pensament. En Claudi Romeu es morí el dissabte 15 d’agost a quarts d’una del migdia; des de llavors no em trac del cap una iniciativa que havíem pensat junts de dur-la a la pràctica, però ens calia trobar prou gruix de gent per a que fos efectiva.

Es tractaria d’aplegar un miler de catalans en un acte públic de propaganda, prèvia convocatòria de la premsa i de la televisió estrangeres, que reneguessin de la seua suposada condició d’espanyols cerimoniosament i manifestant la pròpia catalanitat amb testimoni del llinatge —és a dir, donant la cara—, tot cremant un rere l’altre els dni’s de súbdits d’Espanya. Les implicacions legals i de tot ordre d’un acte així són prou importants com per preveure la necessitat d’una caixa de solidaritat per a fer front a tota mena de calamitats derivades d’aital acció.

Havíem comentat aquesta iniciativa amb d’altres patriotes i no trobàrem la resposta esperada. És prou sabut que aquest document de no independent d’Espanya (dni) és un delicte maltractar-lo; no ens preocupava pas aquesta petitesa, atès que el veritable i greu crim que hom ha comès és haver nascut català i, encara més, havent-hi nascut (o no), persistir en la voluntat d’ésser-ho.

Proclamació Unilateral d’Independència from Enric Borràs on Vimeo.

No me n’he pogut estar. M’ho havia de traure del damunt i mostrar-ho a l’opinió catalana. No n’hi ha prou d’anar a votar; no n’hi ha prou d’anar a manifestacions; no n’hi ha prou de militar a un partit o d’associar-se a una o més entitats. Amb el temps, les actituds col·lectives són la suma de les actituds fermes d’una minoria. Cal donar exemple, no n’hi ha prou d’esperar a que algú o alguns ens proclamin la Independència de Catalunya, no hem d’esperar que no ningú ens tragui les castanyes del foc: cal començar per un mateix.

La meua humil acció la dedico a la preuada memòria d’en Claudi Romeu Juvé. Llaor als patriotes!


«EL BARRI DE GRÀCIA NO CALLA MAI»

Dissabte, agost 15th, 2009

scrabblefestamajor

Essa de soroll i essa d’Scrabble
a la Festa Major de Gràcia

A les vuit del matí la rua ens ha despertat. El so dels timbals i les gralles —i el de les traques— és reconegut, nostrat: per a mi no és soroll. Fins i tot adormit m’és un so amable, amb regust antic, atàvic: és el so inherent al cuixot de la Mediterrània Occidental que habitem.

Avui comença la Festa Major de Gràcia, «la festa», la més coneguda arreu i que atrau més forasters. Envaïts per barcelonins i per «metropolitans», també per gent de tot el món, els soferts vilatans hi haurem de conviure amb moltes dificultats afegides a les pròpies de les corrues interminables de «visitants». Aquests dies el comerç tradicional de Gràcia és tancat, trobar-hi pa del dia o llet fresca és una proesa; de la resta no cal ni parlar-ne.

Traure el vehicle de l’aparcament privat pot ser inviable: a més a més dels carrers guarnits, l’única sortida te la pots trobar barrada per una manifestació espontània de «gats» matiners o capvesprals, no se sap mai d’antuvi… personal amb més alcohol al cos que sang, no s’aguanten pas drets, en pocs minuts t’organitzen al bell mig del carrer una «asseguda», per necessitat del guió, és clar.

Amb tot, alguns veïns persistim en romandre-hi. Uns per tradició, d’altres per necessitat. Així, els membres graciencs del CASC hem tornat a organitzar, amb els veïns del Carrer d’en Joan Blanques —els de Dalt i els de Baix— uns torneigs d’Scrabble en català els dies 18 i 19 d’agost a la tarda i el dia 21 tot el dia (vegeu el cartell que il·lustra l’apunt). Naturalment hi sou convidats a participar-hi, sigueu experts o no hi hàgiu jugat mai, tots els nivells són benvinguts.

De mentre, us podeu ambientar amb aquest antropològic videoclip de la Laia Alsina sobre la rumba creada exprés per a la festa d’enguany. Això sí, fa soroll…

ETA A QUI LI FA LA FEINA?

Diumenge, agost 2nd, 2009

Al moment més baix d’intenció de vot,
el PsoE reviscola gràcies a les bombes

Tal volta és una casualitat que Eta s’hagi fet present a Mallorca pocs dies després de fer-s’hi el Consell de ministres espanyol i, alhora, pocs dies abans de l’arribada del Borbó i llopada familiar… Amb tot és una casualitat prou notable atès que, posats a triar, qualsevol dels dos dies remarcats hauria estat força més notori. I el gruix de la policia espanyola ja fa dies que campa per l’illa, així que, si fa no fa, la dificultat per atemptar hauria estat la mateixa.

En època de més auge del turisme, l’aparició d’Eta a les Balears podria augurar, com s’ha afirmat, propers atemptats a la zona «Noreste» —usant terminologia militar espanyola— de la Península, coincident amb el territori de la «Comunitat Autònoma de Catalunya» (o quatre províncies), el qual s’hauria encarregat de deslliurar d’accions d’Eta l’actual conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de Dalt quan el seu famós viatge a Perpinyà per pactar, és un supòsit, amb l’organització «abertzale» una treva en una porció del Principat de Catalunya.

Si no es produís cap atemptat d’Eta en quatre de les províncies catalanes, significaria dues coses: 1) la suposada treva és vigent; i 2) la mentalitat d’Eta és idèntica a l’espanyola —i a la del senyor Carod— en considerar Mallorca part d’Espanya. En aquest punt, si jo milités a la sucursal d’Esquerra de les Illes Balears i Pitiüses, seria força emprenyat, prou més quan encara és hora que el Carallot hagi badat boca sobre la darrera acció d’Eta.

Emperò, si finalment hi ha atemptat, és de llei pensar que el conseller de la Vicepresidència dimitirà, oi? Aleshores el Carallot seria a la fi lliure de passar a treballar directament per a Espanya —lliurant-se d’obeir als intermediaris Montilla o Ridao—, bé fent negocis a París amb un seu germà, bé fent d’espieta espanyol a Cuba, com si d’un vulgar Sentís renovellat es tractés.

Ah, no us penseu me n’oblido dels vint-i-un mil votants dels «països catalans» de la llista aquella presentada a les passades europees i que a Euscal Herria obtingué cent trenta-set mil vots. A fe que us han fet quedar bé, babaus!


HOMENATGE A JOSEP PLANCHART

Dilluns, juliol 27th, 2009

En Josep Planchart ens adreçà unes paraules

En Josep Planchart al final ens adreçà unes paraules

Calen caràcter i determinació per
dur Catalunya a la Independència

El proppassat dissabte 25 de juliol ja us ho havia anunciat, com a cloenda del Primer Cicle de Conferències a Montesquiu sobre l’Obra d’en Carles M. Espinalt, se celebrà a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de dita població osonenca l’Homenatge a en Josep Planchart Martori, històric lluitador i president del partit Estat Català, fundat el 18 de juliol de 1922 per en Francesc Macià.

En arribar a Montesquiu vaig tenir l’agradable sorpresa de trobar-me a Daniela Grau i a la seua mare, Reina Humbert, vingudes exprés des d’Elna (Rosselló) per homenatjar a Planchart, en l’any que en fa cinquanta de la mútua coneixença. També em plagué força de veure Rafael Català, editor i nét de l’històric militant d’Estat Català Rafael Dalmau Ferreres. La guanyadora l’any passat del XII Premi Carles M. Espinalt, Imma Albó, vingué des de Vic, com el periodista i escriptor Miquel Macià del Grup Nació Digital; no m’adoní que hi era fins al final. Ja començat l’acte, causant-li visible trasbals al mestre de coq Josep Bullich, entraven l’historiador Josep Sort i família.

Detall d'una part dels presents a l'acte; la dreta i en primer terme, Daniela Grau

Una part dels presents; a la dreta i en primer terme, Daniela Grau

A la taula presidencial hi mancava l’alcalde de Montesquiu —que és de l’Esquerra aquesta esclava del PsoE, qui delegà en Xavier Soler, regidor de Cultura; també els montesquiuencs presents a la platea es podien comptar amb una o dues mans a tot estirar… Nati Muñoz-Espinalt, directora de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica i filla del seu creador, encetà la darrera conferència sobre «Els diagnòstics de Carles M. Espinalt» i, alhora, ens féu un breu resum de les dues precedents, «La firma com a segell de la imatge personal» i «Imatge personal i saber-se veure»; ambdues eren una bona base de partida per entendre els Diagnòstics d’en Carles M. Espinalt, sobretot pel que fa a la imatge de derrotats «avant la letre» i panxacontents de tants polítics «de casa», de la qual actitud en resulta bona part de l’actual desafecció política dels catalans.

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assasinat de pau Claris"

Nati-Muñoz-Espinalt al moment de citar una frase del seu pare del llibre "L'assassinat de Pau Claris"

En aquest punt em fou permès de llegir les adhesions personals a l’acte d’homenatge. Dues de n’Enric Garriga Trullols com a president del CAOC i alhora de l’IPEC, que vaig rebre per correu electrònic, i una altra del president Heribert Barrera, qui em lliurà a mans pocs dies abans el manuscrit dedicat a Planchart; en Víctor Castells també envià una sentida adhesió.

Tot seguit la conferenciant llegí el veredicte del XIII Premi Carles M. Espinalt, que s’ha endut l’historiador Agustí Barrera Puigví amb un treball sobre el patriota de Dosrius, n’Esteve Albert Corp. En l’anterior edició del premi, aquest historiador mataroní fincat a Arenys de Munt, quedà finalista justament amb un estudi sobre els aiguats de Montesquiu, octubre de 1940 (us en recomano molt la lectura íntegra), i així motivà l’organització de l’Homenatge a Planchart de què parlo avui. N’Agustí Barrera agraí el premi i anuncià que en destinava la meitat de l’import a ajudar al Casal Independentista Manuel Viusà de Vic, salvatgement incendiat per un atac espanyolista el mes passat; i l’altra meitat a subvenir part de la reedició del llibre Sang, dolor, esperança, del també militant d’Estat Català, n’Octavi Viladrosa.

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

D'esquerra a dreta: Nati Muñoz-Espinalt, Josep Planchart, Agustí Barrera dempeus fent el seu discurs i Pep Musté

Aleshores Agustí Barrera féu el discurs d’homenatge a Josep Planchart, basat en el llibret Montesquiu, octubre de 1940 citat, el qual ha estat publicat (un plec de setze pàgines a una tinta, relligat amb grapa, format DIN A5, més quatre pàgines a dues tintes per a la coberta) per l’Ajuntament de Montesquiu, però sense peu d’impremta ni el nombre de dipòsit que marca la llei. Tot seguit el patriota Pep Musté féu un abrandat i engrescador discurs per a cloure l’acte d’Homenatge a Josep Planchart.

Val a dir que en acabar i abans del cant de l’Himne Nacional, el mateix Josep Planchart prengué per un breu moment la paraula per agrair a tots els presents i afirmar amb solemne contundència enguany acomplirà noranta-un anys!—: «No he fet res més que lluitar per Catalunya i ho continuaré fent fins la meva mort, perquè estimo aquest país com estimo la meva família i com us estimo a tots». Naturalment s’endugué una gran i merescuda ovació; tothom dempeus, aplaudíem al veterà patriota i a qui, essent el secretari municipal, salvà tantes vides humanes aquell octubre de 1940.


PARLAMENT DEL PRESIDENT HERIBERT BARRERA

Divendres, juliol 17th, 2009

«Si volem la Independència
ens hem d’espavilar i anar ràpids»

Al dinar del passat 8 de juliol, els companyons de la Colla del Dimecres de nou gaudírem amb la participació de l’estimat president Heribert Barrera, just dos dies després d’acomplir-se el noranta-dos aniversari del seu natalici. N’Heribert Barrera ens respongué amb el seu reflexiu enraonar a les qüestions que li plantejàvem entre plat i plat. Al moment de les postres la conversa se centrà sobretot a l’entorn de la possibilitat, promoguda per en Joan Carretero amb el Reagrupament, de presentar una candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament regional català en vistes a la declaració unilateral de la Independència de Catalunya.

Atesa la transcendència de les respostes del nostre il·lustre comensal, i amb el seu permís, en acabat el dinar em vaig permetre de gravar-li en vídeo un parlament a tall de resum del seus pensament i recomanació actuals. Pel fet de no disposar d’un micròfon extern, la càmera captà el soroll ambient del restaurant, dificultant-ne així la comprensió del discurs del president Barrera. Mercès a l’auxili d’un tècnic de so per fi us puc oferir a la vostra atenció aquell vídeo. Té una durada de cinc minuts i mig, però que ben aprofitats!

Vegeu i escolteu:

Parlament del president Heribert Barrera from Enric Borràs on Vimeo.

copyright by Enric Borràs, editor
És permesa la reproducció, per a fins no lucratius, sempre que es mencionin l’autor i el seu web: http://enricborras.cat
Vídeo gravat a les quatre de la tarda del dimecres 8 de juliol del 2009 al menjador del Restaurant Tarrida de Barcelona