Posts Tagged ‘Parlament’

PARLAMENT DEL PRESIDENT HERIBERT BARRERA

divendres, juliol 17th, 2009

«Si volem la Independència
ens hem d’espavilar i anar ràpids»

Al dinar del passat 8 de juliol, els companyons de la Colla del Dimecres de nou gaudírem amb la participació de l’estimat president Heribert Barrera, just dos dies després d’acomplir-se el noranta-dos aniversari del seu natalici. N’Heribert Barrera ens respongué amb el seu reflexiu enraonar a les qüestions que li plantejàvem entre plat i plat. Al moment de les postres la conversa se centrà sobretot a l’entorn de la possibilitat, promoguda per en Joan Carretero amb el Reagrupament, de presentar una candidatura patriòtica a les properes eleccions al Parlament regional català en vistes a la declaració unilateral de la Independència de Catalunya.

Atesa la transcendència de les respostes del nostre il·lustre comensal, i amb el seu permís, en acabat el dinar em vaig permetre de gravar-li en vídeo un parlament a tall de resum del seus pensament i recomanació actuals. Pel fet de no disposar d’un micròfon extern, la càmera captà el soroll ambient del restaurant, dificultant-ne així la comprensió del discurs del president Barrera. Mercès a l’auxili d’un tècnic de so per fi us puc oferir a la vostra atenció aquell vídeo. Té una durada de cinc minuts i mig, però que ben aprofitats!

Vegeu i escolteu:

Parlament del president Heribert Barrera from Enric Borràs on Vimeo.

copyright by Enric Borràs, editor
És permesa la reproducció, per a fins no lucratius, sempre que es mencionin l’autor i el seu web: http://enricborras.cat
Vídeo gravat a les quatre de la tarda del dimecres 8 de juliol del 2009 al menjador del Restaurant Tarrida de Barcelona

TRES DIES D’ABRIL

diumenge, abril 19th, 2009

Tothom vol ser honorable diputat

El mateix dia triat per Catalunya Acció [CA] per a parir públicament el partit que duia dins i del qual qui sap de quan feia n’era prenys, batejat amb el nom de Força Catalunya [FC], va el Carallot —quina barra!— i els hi aixafa els titulars de dijous als diaris digitals, i als de la premsa damunt paper de l’endemà divendres 17 d’abril, amb l’anunci de la seua «retirada» de la cursa dins d’Esquerra [E] per la candidatura a president de la Generalitat de Dalt pel 2010.

Ahir 18, dissabte, encara no havia passat quaranta-vuit hores de la presentació de CA i, per ajudar-nos a oblidar-la del tot, en Joan Carretero del Reagrupament Independentista [Rcat] es despenja al diari Avui amb un article on propugna la creació d’una candidatura «d’ampli espectre» la qual, quina casualitat, té el mateix objectiu de FC: proclamar, els diputats electes al Parlament regional, la Independència de Catalunya. Potser sóc massa optimista de pensar en la incidència d’aquestes i d’altres notícies en la mala sort de CA de no veure’s als titulars; només hi mancava, per acabar d’omplir l’espai noticiable, l’Obama reconeixent l’error (sic!) pel que fa a les relacions dels EUA amb la Cuba del dictador Castro.

Cinc anys de preparació i de consolidació d’una marca (CA), d’intens treball, de trepitjar el país amunt i avall, de recollir diners, de desprendre’ls en no gens discrets anuncis a la premsa, d’espera del moment oportú, tot plegat reduït al no res periodístic. La premsa canalla i fins i tot la que podria o hauria de ser amiga, quina colla de desagraïts! ha aplicat la «llei del silenci» sobre FC: ni surt als papers ni a les ràdios ni a les televisions, ergo no existeix. Morta tot just nàixer! [Per cert, fa set o vuit anys hi havia activa una Associació Força Catalunya: algú s’ha molestat en investigar al registre?]

Una altra organització propugna el mateix que FC i Rcat —aquestes dues també hi participen (o, si més no, hi eren en començar), la Conferència de Debat Independentista [CDI], la qual el passat 4 d’abril acordà un manifest, sotmès també a la llei del silenci. L’objectiu assenyalat, i la via per aconseguir-lo, coincideix amb els dels projectes abans dits: presentar candidatura independentista a les eleccions regionals del 2010 i, aconseguida la majoria de diputats al Parlament, proclamar la Independència de Catalunya.

A banda dels ja mencionats, no us detallo el devessall de grupets, partidets, etc. que són a la CDI perquè us agafaria mal de cap a causa del ball de lletres; és notable, això si, l’ampli espectre ideològic que cobreixen la munió de sigles que hi són presents. Vinga, us en poso dues perquè us feu a la idea: des de Unitat Nacional Catalana [UNC] al Moviment de Defensa de la Terra [MDT]. Alguns d’aquests grups fa mig any es fotien d’hòsties pels carrers i ara s’asseuen per parlar dins un mateix local, fins i tot potser enraonen! És un avenç remarcable que cal agrair.

Hi ha encara més iniciatives, no serien tan «unitàries» i també divergirien sobre l’objecte d’amor electoral. Són les promogudes pels diversos actors que es diuen a ells mateixos Esquerra Independentista [EI: no confondre amb el corrent intern d’E del mateix nom encapçalat per un ex amic de l’actual president d’E] i que conflueixen en les diverses candidatures d’Unitat Popular [CUPs], les quals, ara per ara, basen la seua acció en la conquesta dels ajuntaments. En les darreres eleccions municipals obtingueren alguns èxits a costa, sobretot, dels regidors d’E.

L’esquemàtic panorama que he presentat mostra a primer cop d’ull el ventall d’agrupacions polítiques entremig també hi ha fundacions, entitats i associacions sense presència al Parlament regional català però amb expressa voluntat de ser-hi a partir del 2010 per aconseguir prou diputats per a proclamar la Independència de Catalunya (això sí, una Catalunya esquifida, la Comunitat Autònoma de Catalunya [CAC]). De totes, Rcat es la que té més seguidors i compta amb dues o tres cares prou conegudes; per això és la que podria agrupar millor a totes les altres i als qui no som enlloc al voltant d’una candidatura d’unitat d’acció per la Independència, candidatura que al meu entendre hauria de ser formada per persones no per partits, siguin membres o no (millor) d’alguna agrupació política. La candidatura s’hauria de confegir a partir de llistes obertes proposades des de cada lloc o sector interessat, de baix a dalt i, d’alguna manera, s’hi hauria d’incloure a representants de tots els territoris de la nació.

I si dic una candidatura d’unitat d’acció és perquè no veig que en l’actual escenari hi hagi lloc per a un nou partit polític. La inèrcia electoral, el mateix sistema electoral de llistes tancades i de percentatge mínim, fa del tot inviable el succés d’un partit independentista per al 2010. I això sense tenir en compte ni el finançament, ni els quadres, ni la militància necessaris que comporten en tot partit. Em sap molt de greu reconèixer-ho, però la realitat és la que és i no som a temps de canviar-la en vistes al 2010.

Sempre he estat partidari de no rebutjar cap forma de lluita per obtenir la desitjada i necessària Independència de Catalunya. Si em diguéssiu que avui sols és possible d’independitzar-nos amb una comarca o, encara menys, amb un únic municipi, signaria ara mateix. Per dita raó no rebutjo del tot la «via» del Parlament regional, però aquesta planteja d’antuvi tres problemes que no sé com els promotors esperen resoldre.

El primer és demogràfic. Entenc que els únics quins hauríem de poder decidir sobre la nostra Independència som els catalans, però l’actual cens de «catalans» és de riure’s del mort i del qui el vetlla, hi inclou molta de gent que són ocupants o colons, ni són catalans ni ho volen ser o, sent-ho de naixement o llinatge, volen ser espanyols. Per aconseguir majoria independentista caldria que els espanyols (siguin nascuts a Espanya o siguin nascuts a Catalunya) s’abstinguessin de votar; i aquesta abstenció hauria de fer-se extensiva als immigrats sud-americans amb dret a vot. Una lectura optimista de la intenció de vot dóna a l’opció per la Independència el 35 per cent, açò vol dir hi ha pel cap baix un 15 o un 20 per cent de catalans contraris a la nostra Independència: com voleu que els espanyols (i els seus actuals suplantadors) votin a favor d’allò que més odien?

El segon és ètic i «legal». Qualsevol diputat, encara que aconsegueixi un milió de vots tot sol, amb les actuals ordinacions no ho serà si abans no jura o promet acatament i fidelitat a la prostitució espanyola i al Borbó. Ignoro si algú ha estudiat aquest tema, però del punt de vista del Dret, quin valor pot tenir la proclama d’algú que ha mancat al seu jurament o promesa? I del punt de vista ètic, què val un electe sense honor? Bé, hom pot argüir que l’objectiu justifica el mitjà, però segueixo veient-ho molt tèrbol, perquè qui ha mancat a la seua promesa un cop podria justificar-se per a tornar a fer-ho, oi? L’única solució que hi trobo és que els electes es neguessin a la promesa d’acatament i fidelitat i, en conseqüència, en el mateix acte en què el sistema espanyol no els reconeixeria, proclamessin la Independència.

El tercer, mal pesi als quins diguin el contrari, és militar. Algú ha pensat com es podrà aturar l’exèrcit espanyol? Estic convençut, si no ho evitem, que els espanyols de primer ens tallaran tots els subministraments i comunicacions i, si amb això no ens dobleguen faran sortir l’exèrcit, un exèrcit el qual, tothom ho sap, només ha servit els darrers segles que per a matar «espanyols». Hi veig una solució possible: comprar, bitllo-bitllo, tots els generals i altres alts comandaments que puguem. O sigui, una operació semblant salvant la gran diferència de sou entre un general i un soldat o «número»a la feta als mossos d’escaire amb guàrdia civils i policies «nacionales». [Però compte! al Putosaure prèviament caldria tancar-lo amb pany i forrellat, no fos el cas que manés afusellar a tots els nostres diputats …per «imperatiu» ètic o per manca d’identificació.]


CAROD I JUNQUERAS, FLORETES «EUROPEAS»

divendres, abril 17th, 2009

adhesiu de la campanya

adhesiu de la campanya

Campanya per la UEficialitat del català

El grau de la meua incorrecció política sembla augmentar sense aturador. No és que jo ho pensi —ans al contrari: sóc massa correcte!—, si més no és el reflex de l’actitud que percebo en els altres: s’allunyen del meu voral, es fan els sordmuts quan m’hi dirigeixo, si el seu esguard m’albira es tornen orbs de sobte, en fi, m’eviten com si fos un infectat per la pitjor de les malures contagioses.

Avui la cosa ha estat definitiva: el coordinador de la Institució Cultural de la Franja de Ponent [ICFP] em convidà expressament a l’acte de presentació del nou web «oficialitat.cat», però quan m’hi he presentat enlloc no apareixia el meu seient, i això que a les carpetes que s’han repartit a tothom hi havia el gràfic amb la situació exacta de la cadira de cadascun dels ponents i dels convidats, amb una explicació afegida al dors tipus «qui és qui». Però ni el meu lloc ni el meu «qui» no hi eren…

Que la mateixa ICFP, la qual m’honorà al seu moment concedint-me el Premi Jaume I de la Franja de Ponent (2002), em convidi «clandestinament» té la seua conya. No fos el cas, si apareixia el meu nom, algú ho fes servir d’excusa per a no presentar-se; malgrat tot, el candidat a eurodiputat —per un dels partits que pagava l’acte— Oriol Junqueras, no s’ha dignat a assistir-hi ni ha excusat la seua mancança. Tot i pensar que dit senyor és força just [5a accepció del mot al GDLC] potser és més ben informat que no em creia…

Després de la carallotada anunciada dijous és cert que Junqueras ho té més fumut. Carod, esmunyint-se com la serp que és, vol «salvar-se» de la desfeta previsible d’Esquerra a les properes eleccions europees. Li passa el mort a Puigcercós i, de retruc, li toca de rebre al pobre Junqueras qui, si avui no s’ha presentat, és per no haver de respondre a preguntes [in]correctes —com per exemple, Junqueras ve de «junco» o ve de jonc?— i per a poder reflexionar sobre el seu futur immediat, ennegrit encara més per l’escapada d’ahir.

Pel que fa als ponents que sí hi eren, tot el meu respecte, agraïment i suport a en Miquel Català, qui arriscant la seua hisenda i llibertat, emulà el web del Parlament europeu fent, tot sol, la versió catalana, sense encomanar-se a no ningú. Avui en Miquel Català ens ha presentat la continuïtat d’aquella valerosa acció amb la campanya «El català, la següent llengua oficial a la Unió Europea [UE]». També m’ha agradat l’eurocandidat Ramon Tremosa, breu però contundent, perquè ha manifestat es presentava per fer el català oficial a Europa i …a l’Aragó!

De la resta, millor m’aniria no dir-ne res de res. Amb tot, sia per mantenir la meua fama guanyada amb molt d’esforç, us en faré cinc cèntims. El degà dels funcionaris del PsoE a Catalunya, Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), ha intentat de passar amb una gracieta que no ha fet riure; el candidat Romeva ens ha volgut fer creure que la «culpa» és de Madrit (no d’«Espanya», sembla que «Madrit» és un nou estat europeu); i la candidata Badia ha pretès ignorar que els eurodiputats «catalans» del seu grup, el PsoE, no han votat pas a favor de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. Així les coses denoto la meua perplexitat en no haver convocat també els organizadors, i que hi digués la seua —no hagués desentonat gens—, al vice-president del Parlament europeu Aleix [Alejo pels amics] Vidal-Quadras.

M’hauria plagut que algú s’hagués referit a les fal·làcies esgrimides pels eurodiputats d’altres països fugint d’estudi respecte a la no oficialitat del català quan afirmen, els pocapena: 1) que la llengua catalana no té estat, mentida podrida, en té quatre (tres de la UE, Espanya, França i Itàlia, i un no, Andorra); i 2) que el català no és oficial a «Europa» perquè Espanya no ho proposa. Senyores i senyors eurodiputats: saben prou bé que al Regne d’Espanya la democràcia és una aparença. Atesa aquesta realitat, la seua obligació, si en veritat són demòcrates, és redreçar el tort que se’ns fa als catalans per part dels espanyols, així que deixin-se de falòrnies i facin el que han de fer: oficialitzin el català a la UE. Altrament són còmplices de la catalanofòbia espanyolista, aleshores tots vostès i la seua «Europa» se’n poden anar a cagar a la via.