Posts Tagged ‘Vilaweb’

EL PAPA ROMÀ OFÈN GAUDÍ I CATALUNYA

dimarts, novembre 9th, 2010

 

Amb tot, la llum preval sobre la foscor

La celebració que avui comença del quinzè aniversari de VilaWeb és un bon motiu per a trencar la sequera d’apunts d’aquest bloc dels darrers tres mesos. Ben mirat no m’he imposat aquest llarg silenci, malgrat m’ha estat adient atesa la penosa actualitat a què és sotmesa la Pàtria. Quan tot allò a dir o a ressenyar és negatiu —ni que sols sigui per motius de salut del proïsme i de la pròpia— potser és preferible de callar, literalment parlant, és a dir: no escriure.

Posats a denunciar i en homenatge a VilaWeb, on ens iniciàrem en això dels «portals» i, després, dels «blocs», voldria dir quatre coses sobre la just passada «visita» del summe pontífex romà.

Al seu moment ho vaig dir de paraula i també en algun correu electrònic a qui em volgués escoltar o llegir: res més lluny de la casualitat que les dues úniques visites dels dos darrers caps de l’estat [feixista: fou creat per Mussolini] del Vaticà hagin estat un dia 7 de novembre. L’episcopat espanyolista i el vaticà saben perfectament quina data han de commemorar i celebrar quan es refereixen a Catalunya: el dia que s’esquarterà la nostra Pàtria fou el 7 de novembre del 1659, quan se signà per part dels Borbó, els francesos i els espanyols, el Tractat dels «Pirineus» (no he entès mai el plural).

Ha estat una cruel burla, una greu ofensa per part del cap d’un estat estranger triar aquesta data nefasta per als catalans. En qüestions de Protocol i de Diplomàcia no hi caben les «casualitats»; quan hom decideix de visitar un país estranger no tria segons quins dies «negres». Quan el país estranger no és sobirà i, a més a més, resulta ser enemic a mort des de fa vuit-cents anys, triar la data que els botxins el van migpartir té molta mala bava…

És allò de fotre-se’n del mort i del qui el vetlla, en aquest cas de Gaudí i dels catalans. L’estat del Vaticà, antigament «Papat» o «Estats Pontificis» no n’ha tingut prou en dictar tres croades contra Catalunya, la inventora de la democràcia moderna —la darrera croada «por la gracia de dios» promoguda per Franco i mai no desmentida per l’església romana—, al damunt ve a consagrar el temple creat per un independentista català el dia de més dol de la nació catalana!

Quanta raó tenien els anglesos d’inventar-se la religió anglicana! Quanta raó tingueren els alemanys en fer-se luterans! I quina visió la d’en Francesc Pujols en crear i promoure la Religió catalana. No es pot tenir dos amos, no es pot venerar la Pàtria i, alhora, al papa de Roma! O l’una o l’altre, sempre prima un dels dos, i això encara no ho han entès molts catalans. L’església de Roma —igual que els Borbó, instruments d’ella mateixa— vol Catalunya morta sinó esclava. Catalans! quan us adonareu que hem d’anar a la nostra i no al pas marcat pels estrangers?

 

VISTA PER A SENTÈNCIA L’AGRESSIÓ POLICÍACA

dijous, setembre 3rd, 2009

no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

el policia núm. 9052: no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

L’abús de la força només és «falta»?

Aquest matí ha tingut lloc la vista de faltes al Jutjat d’Instrucció núm. 14 de la nova «Ciutat Judicial» per l’agressió que patí el meu fill gran, l’Enric, quan acomplint el seu deure laboral la nit del 18 de març del 2009 va rebre, pel cap baix, dues garrotades contundents a mans d’un policia de la Generalitat de Dalt. Al banc dels acusats no hi era el qui, al meu entendre, aleshores era el màxim responsable d’aquella atzagaiada —i ho és també avui, per a desgràcia col·lectiva—, el conseller del Departament d’Interior, més conegut pel sobrenom de «Putosaure».

Els màxims responsables de VilaWeb, en Vicent Partal i n’Assumpció Maresma, han vingut a fer costat a l’Enric, així com l’advocat de la casa, encarregat de l’acusació. Quins han faltat avui a la vista —mancança, al meu entendre, molt greu— eren l’advocat i el representant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (del qual l’Enric n’és membre) organisme que, al seu moment, anuncià presentar-se al cas també com a acusació. Quina mena de col·legi professional és aquest que no defensa els seus col·legiats ni s’hi interessa per res?

sóc  "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

sóc "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

En cap moment no hem pogut saber el llinatge de l’acusat, el núm. 9052 de la policia «catalana». Ja té collons la cosa, l’agredit i denunciant ha de donar la cara, amb nom, cognoms i domicili; l’acusat passa prou desapercebut amb un nombre i res més. Les fotografies presentades com a prova per l’acusació deixen prou clara la gratuïtat de l’agressió i, pitjor, que pegaven a un periodista acreditat que duia, a més a més i prou visible, un gran distintiu vermell amb el mot «premsa» en lletres blanques majúscules.

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

La primera imatge és una ampliació de l’original del fotògraf del diari El Punt, n’Andreu Puig, qui ha ajornat el seu començ de vacances per a poder fer de testimoni avui. La resta de fotografies són d’un altre fotoperiodista que també fou colpejat fins a sagnar, en Guillem Valle, qui no ha pogut presentar-se com a testimoni perquè és treballant al Congo. Malgrat que en l’ampliació es veu perfectament la cara del policia agressor, l’acusat només ha reconegut que tenia una certa semblança amb ell [sic!]; per contra, el seu «binomi» o parella, testimoni de la defensa, no ha dubtat en reconèixer-lo a la fotografia. La identificació del nombre del policia acusat fou possible —també usant, serà marca de la casa?, d’una frase gens precisa: sembla que podria ser…— gràcies al mateix Departament d’Interior de la Generalitat.

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV (enllaç al peu de l'apunt)

La vista s’ha fet en català i en espanyol —a gust del consumidor— sense que no ningú plantegés cap problema lingüístic, fins i tot un dels mossos s’ha expressat en català. L’actuació de l’advocadessa de la defensa m’ha semblat força deficient comparada amb la de l’advocat de VilaWeb i la mateixa fiscal; el jutge m’ha sorprès positivament. Suposem que en quinze dies hi haurà sentència.

«Les fortes topades a Barcelona, des de dins»


L’AGÈNCIA CATALANA DE NOTÍCIES SE LES INVENTA?

dimecres, maig 27th, 2009

Rut Carandell, portaveu del Reagrupament

Rut Carandell, portaveu del Reagrupament

Interessades tergiversacions

Em féu ballar el cap la notícia publicada ahir a primera hora de la tarda a la portada de VilaWeb [26/05/2009-13:33h] amb el títol de «Reagrupament farà un acte de preparació de la candidatura a Barcelona dimarts vinent», on s’hi pot llegir: «A més, també s’ha convidat algunes organitzacions nacionalistes petites a fer una intervenció pública, com és el cas del Partit Republicà Català (PRC), que és en procés de confluència amb Reagrupament».

És prou sabut que Reagrupament és una associació a la qual hom s’hi adhereix a títol individual, per això m’ha estranyat la notícia atès que en cap moment, fins ara, s’ha parlat d’admetre a d’altres organitzacions, polítiques o no, al seu si. Qualsevulla persona pot associar-se lliurement al Rcat, és una decisió privada i intransferible, no ningú pot associar-hi un altre «per delegació». Aquest aspecte, i d’altres més importants, ben segur els tractarem el proper dimarts 2 de juny a les vuit del vespre a les Cotxeres de Sants (pel que fa als associats de Barcelona).

Després de donar-hi voltes als cercadors m’ha semblat trobar l’origen de la notícia comentada. L’Agència Catalana de Notícies [ACN] la paguem de la bossa del comú— publicà una nota a la Secció de «Política», amb el títol «Carretero donarà el tret de sortida de Reagrupament a Barcelona el 2 de juny». No hi estic subscrit a l’ACN (l’abonament és de pagament) i només n’he pogut veure la referència, així que he demanat a un conegut amb accés me la llegís sencera. El paràgraf copiat més amunt de VilaWeb és gairebé idèntic al de l’ACN: «A més, també s’ha convidat algunes organitzacions nacionalistes petites com el Partit Republicà Català (PRC), que estan en procés de confluència amb Reagrupament, a fer una intervenció pública» [Ref. 492472 – 26.05.2009 12.56 h].

D’on ha tret l’ACN això de «s’ha convidat» algunes organitzacions nacionalistes «petites» com el PRC, en procés de «confluència», a fer una «intervenció» pública? N’estic segur que del Reagrupament no ha sortit, no té cap sentit perquè és fals, ho he dit abans: associar-se al Reagrupament és una acció personal. Potser s’ho ha inventat el redactor de la nota d’agència? No ho sé pas, d’algun lloc ho han tret, és clar. Per què l’ACN no ha contrastat la informació amb qui podia confirmar-la o desmentir-la, és a dir, amb la portaveu de Reagrupament?

L’ACN és propietat d’Intracatalonia, SA, empresa pública amb participació majoritària de la Generalitat de Catalunya, el govern de la qual és tristpartit entre el Psc-PsoE, ICV i Esquerra. El director de l’ACN té una estreta vinculació amb Esquerra. Amb independència de qui hagi estat el redactor de la nota d’agència comentada, el màxim responsable n’és el director de l’ACN, i és en aquest punt on hom podria sospitar del motiu de la confusió creada al voltant del paràgraf en qüestió.

Si ha estat un error involuntari, es rectifica i assumpte resolt. Amb tot, una nota emesa ahir per Unitat Nacional Catalana [UNCat] sobre una altra notícia falsària segons dita formaciópublicada també dimarts pel diari Avui, afegiria encara més dubtes sobre si es tracta d’«errors» o d’interessades tergiversacions. El Secretariat d’UNCat diu en la seua nota: «Els mateixos que fins ara s’han aprofitat del nacionalisme i el [sic] independentisme per sembrar la corrupció i el nepotisme, han començat una campanya de descrèdit contra els que creiem que cal un projecte nou que uneixi el nacionalisme democràtic».

A tot això, quan en Carretero publicà el seu article «Patriotisme i dignitat» no hi mancaren veus que, on es parlava d’una «candidatura transversal», hi veien la voluntat de «crear un nou partit polític»; les tergiversacions comencen a l’instant immediat posterior de l’anunci d’en Joan Carretero. Som davant d’una estudiada campanya d’anorreament del projecte del Reagrupament per part de sectors dependents o instal·lats a les menjadores institucionals? Les evidències comentades m’inclinen a pensar-ho. La batalla entre unionistes espanyols i patriotes catalans serà dura.


CIA (núm. 2)

dimarts, març 17th, 2009
Portada per a la història

Portada per a la història

Casualitat o causalitat?

Remenava per casa amb l’inútil objectiu de fer net d’andròmines tal volta més inútils quan, esgotat per la meua incapacitat de decidir-me en llençar res, m’he assegut davant de la computadora. Dels diferents navegadors que hi ha instal·lats, cadascun té de pàgina inicial una publicació catalana digital; si pitjo el darrer incorporat, el Google Chrome m’obre la Portada de Nació Digital; el Firefox em mostra la de VilaWeb; a l’IE hi tinc Racó Català, etc.

A VilaWeb em crida l’atenció la notícia sobre la presentació del nou llibre d’un antic membre d’Action Directe, el tolosenc Jean-Marc Rouillan, greument malalt i encara pres a França, malgrat haver acomplert la condemna un cas similar al d’algun ex pres basc (o potser ja de nou pres)—. Llegeixo, textualment, al segon paràgraf:

«També fou en aquella època, als anys que va viure a Barcelona, que Jean-Marc Rouillan va editar una revista clandestina, CIA (Conspiration internationale anarchiste).»

I doncs? Just aquest matí, tot i remenant papers, he tingut a les mans el núm. 2 de CIA —en podeu veure la portada com a il·lustració d’aquest apunt—, és clar que no m’he vist amb cor de llençar-la, trenta-sis anys a la meua biblioteca! Ara bé, val a dir que traduir una notícia pot jugar una mala passada: el redactor s’ha pres al peu de la lletra el significat de CIA tal i com apareix a la notícia original escrita en francès. I els francesos, com els espanyols, ja ho sabeu que no són «nacionalistes», però per sistema ho tradueixen tot com si fos «seu». I passa el que passa…

CIA, com podeu veure, són les sigles de «Conspiración Internacional Anarquista», així, en espanyol, tal i com els internacionalistes defensors del suposat proletariat català entenien que era la seua «pròpia» llengua d’expressió. Dita revista l’editava el MIL, sigles que alguns diuen correspondre a un pretès «Movimiento Ibérico de Liberación», la qual cosa indicaria la participació d’algun infiltrat «nacionalista» —aquest cop sí, s’hi fa notar l’adjectiu «ibérico»— de la perifèria peninsular.

Rellegir, tants anys després, els texts d’aquest núm. 2 de CIA, m’ha resultat un exercici morbós: aquells escrits, millor dit, la repressió contra els autors d’aquells escrits dugueren a la mort —ha fet suara trenta-cinc anys— per garrot vil d’en Salvador Puig Antic. A primer cop d’ull sembla que els originals mecanoscrits foren composats amb una màquina que no tenia la merdosa «eñe», atès que apareix el circumflex «^» al damunt de l’ena. També m’adono que la persona que composà els texts no coneixia les regles d’accentuació en espanyol, tots els accents fa l’efecte hagin estat afegits a mà. Amb tot, aquesta semblança que dóna la publicació de ser feta i impresa a «l’exterior» pot ser una tàctica per a confondre els serveis d’intel·ligència: en aquell temps, en més d’un llibre o revista clandestins hi posàvem al peu «Imprès a Perpinyà» (per exemple), quan en realitat havíem enllestit la feina en algun taller de l’Eixampla barcelonina…

Us reprodueixo el «Sumario» d’aquest núm. 2 de CIA [20,6 x 13,2 cm, 64 pàgines + 4, portada bicolor; impressió a multicopista usant clixés electrònics dels originals reduïts de les il·lustracions i dels mecanoscrits; si no recordo malament aparegué a la tardor del 1973]: «Congreso del MIL: auto-disolucion (pàgs. 1 a 9); Italia: “le Brigate Rosse” (pàgs. 10 a 16); Contra el nacional-socialismo del IRA (pàgs. 17 a 50); La guerra civil (pàgs. 51 a 62); [i una historieta gràfica eròtica:] ¿Movimiento comunista? (pàgs. 63 a 66). És curiós remarcar el fet que el document més important, l’auto dissolució del MIL ocupa nou pàgines, mentre que intentar convèncer-nos que els patriotes irlandesos són uns nazis aliats del malvat Capital n’ocupa… trenta-quatre!

FORÇA CÍVICA

dijous, gener 1st, 2009
abanderat

Abanderat de regiment català (original d'en Francesc Riart)

De primer, voluntat de ser.
Devolució i raó d’estat

Ahir dimecres, darrer dia del 2008, un grup de patriotes decidírem de començar aquest any 2009 amb bon peu. D’antuvi acordàrem de convocar una trobada el darrer diumenge de cada mes al Fossar de les Moreres, amb el doble objectiu de remembrar els màrtirs de Catalunya —els allà soterrats i els de tots els temps arreu— i de realitzar accions estimuladores i alliberadores. La primera trobada ha estat fixada pel diumenge 25 de gener.

La tria del Fossar de les Moreres és perquè és el lloc sagrat de la Pàtria, justament ho digué el poeta: «fins perdent nostres banderes serà l’urna de l’honor». Els darrers anys, per motius partidaris, l’indret ha estat d’allò més maltractat, cal retornar la dignitat que li escau a l’espai on jauen els herois de Catalunya —de molts en sabem el llinatge: nom i cognom— i, alhora, també és la tomba del soldat desconegut.

L’altre simbòlic transcendent del Fossar de les Moreres és el fet d’encloure, amb independència de la ideologia de cadascú, el sentiment de catalanitat dut fins a les darreres conseqüències, el lliurament de la pròpia vida en defensa de la llibertat i del dret a existir de Catalunya. Per aquesta raó, en les trobades i actes que convoquem no admetrem cap mena de senyal de partit, cap distintiu destorbador de la necessària unitat d’acció.

El gran dèficit de Catalunya no és el fiscal, és la manca d’estat. Nosaltres hem decidit d’actuar com si tinguéssim estat, atès que el camí a la victòria va de la mà de la raó d’estat. Davant de la raó d’estat no hi ha partit que valgui, ans al contrari, els partits s’hi hauran de sotmetre —a la raó d’estat—, si volen perviure.

Nosaltres som patriotes i així és com el món ens reconeixerà: patriotes catalans; ens privem de tot «ista» o «isme» que ens pugui separar. Exigim la Devolució, per part dels estats que ens ho arrabassaren, del que és nostre: de les Llibertats, Drets i Constitucions de Catalunya [en sentit molt paregut al comentat en la notícia publicada ahir a Vilaweb], tal i com hi figura en el segon i en el tercer punts del Protocol alliberador. [Si en voleu saber més del Protocol i de la seua justificació històrica, llegiu-ho al web d’en Benplantat.]

Comptant avui, tenim de coll vint-i-quatre dies més per a pensar i proposar, comentar i suggerir, en vistes a la primera trobada d’enguany. Aquest bloc recollirà tot el què hi vulgueu aportar —bé fent-hi comentaris, bé trametent-me texts més elaborats— fins el dia anterior al 25 de gener.