Posts Tagged ‘PsoE’

GONÇAL CASTELLÓ AL PENSAMENT

divendres, maig 6th, 2011

D’esquerra a dreta: Àngel Velasco, August Gil, Enric Borràs [detall d’una fotografia original d’en Jordi Domènech]

Final de viatge

Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l’esperat llibre de memòries d’en Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb, calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d’en Gonçal presents: Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer, Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n’Àngel Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire oportunitats d’explicar sobre en Gonçal i hom aprofita… El parlament del magnífic jurista n’August Gil Matamala m’interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público [TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista, solidaritat i bona praxis professional d’en Gonçal Castelló com a procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional.  A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d’en Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l’acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-ne el vídeo ací.


A Gonçal Castelló li vaig fer aquesta fotografia a tocar del Monument a Rafael Casanova (Barcelona)  el 26 de gener del 1986

Actualitat d’en Gonçal Castelló

Bon dia senyores i senyors
Sincerament no puc precisar a quin any de les darreries dels setantes del segle passat coneguí a en Gonçal Castelló, tampoc no té pas interès, el fet important és perquè ens coneguérem: en Gonçal era un patriota —«català de Gandia», com li plaia presentar-se— i fou anar-nos trobant ça i lla en tota mena d’actes vindicatius o «catalanistes» (ell els adjectivava així). Aquelles ocasions propiciarien la conversa i, en poc temps, el compartit amor a la Pàtria i altres llocs comuns, ens duria per força a adonar-nos l’un de l’altre i a l’amistat.
És el mateix Gonçal en el seu llibre avui motivador d’aquest acte, Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, qui em posa per dos cops a la primera categoria de les tres de la frase final del títol (coneguda expressió manllevada d’aquell empordanès no per més bon escriptor menys espieta de Franco). Al davall de la pàgina 525, havent parlat del gran Manuel de Pedrolo, escriu en referència a la meua persona: «l’amic Borràs». A la pàgina següent rebla el clau afirmant: «Ens vàrem fer molt amics, Enric i jo».

I sí, per més de vint-i-cinc anys conrearíem dita amistat, no pas d’una forma estàtica sinó estètica, en el sentit més literal del significant filosòfic del mot: la nostra sensibilitat concebia fer possible la Independència de Catalunya com l’acció més revolucionària, com l’acte de més sublim bellesa del qual podíem participar. En aquest viatge i en dita llarga amistat hi era, amb activa presència gairebé sempre —ella, si en Gonçal no se li escapava, no l’amollava mai de mai—, l’estimada d’en Castelló: la seua muller i companya, la inoblidable n’Elisabet Orri, patriota de pedra picada a la mateixa alçada, o més si fos possible, d’en Gonçal.
Un dels llocs comuns que m’uní a Castelló fou la seua semblança biogràfica i intel·lectual amb mon pare —malgrat ésser Gonçal vuit anys més gran el sobreviuria divuit anys—: marxistes de primera hora, a la Guerra d’agressió oficials de l’exèrcit lleial per servei a la societat i a l’ideal, perseguits per l’espanyolisme franquista i empresonats, lluitadors incansables amb fe irrenunciable en la Cultura com a bé suprem de la Humanitat i, per aquesta raó, ambdós es farien escriptors irredempts en permanent batalla per l’alliberament final.
D’ací l’altre lloc comú en fundar amb mon pare l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982 —aviso: el 2012 en farà trenta!—; just dos anys després publicàrem el nombre zero de la revista bimensual amb el mateix nom editorial, temps li mancaria a en Gonçal a aparèixer amb articles a publicar. Amb l’Elisabet vivien quasi al capdamunt del Carrer d’Aribau de Barcelona, a quinze minuts mal comptats tot baixant xano-xano fins a la seu de El Llamp a Gràcia, a la cruïlla del Carrer Gran amb la Travessera; el meu despatx era, com el defineix Gonçal, «un ”cubicle” format per tres peces o cambretes sota un sostre baix, tot atapeït de llibres, que donava la impressió d’un cau ”conspiratiu” de revolucionaris russos».
La fascinació per aquella patriòtica llobatera on s’estava El Llamp (i per l’especial i dolça sentor del paper imprès) la compartien amb Castelló d’altres escriptors també assidus de la casa: Pere Quart, Pedrolo, Ferrer Gironès, Alcoberro, Crexell i molts més, com mon germà Xavier o l’amic Vicent Partal (a qui avui li tocava presentar aquest acte, però els del PEN català ens l’han furtat), tants que no els acabaria. D’allà i de manera gens explicable d’un punt de vista racional ni comercial, entre el 1982 i el 1995 (quan l’editorial passà, usant d’un precís terme maçònic, a la situació d’«adormida» on encara és) en sortirien publicats més de tres-cents títols —comptant-hi els setanta-quatre números de la revista apareguts entre el 1984 i el 1987—.
Al mateix núm. zero de la revista ja hi trobem a la pàgina 2, entre set salutacions escollides, aquesta: «[…] es troba a faltar un òrgan d’expressió del catalanisme actiu als Països Catalans. La futura revista vostra podria ésser en aquest difícils moments el què ens cal. Sincerament, Gonçal Castelló, escriptor i advocat» (fixeu-vos en la signatura: primer la devoció, després l’obligació). I unes pàgines enllà, a la 10, el primer article d’en Gonçal titulat «Mirant endarrere…» on carrega amb duresa per la decepció causada als valencians a causa de la submissió dels psoeistes Lerma i companyia a l’espanyolisme i al centralisme madrileny.
Caldrà fer un salt de més d’un any —ja passada la mort de mon pare el 24 de març del 1985— perquè en Gonçal torni a fer-nos a mans un article seu amb el títol «La Llei Antiterrorista i el ”defensor del pueblo”» (pàgs. 3 i 4, núm. 26, 9-16 de maig del 1985) on blasma el sospitós silenci davant dita llei aberrant del catalanofòbic franquista Joaquín Ruiz Giménez suara «demòcrata» i «defensor del pueblo» per obra dels manifassers del PsoE. La notable absència de col·laboracions escrites d’en Gonçal en aquest llarg any obeïa sobretot a la ingent quantitat d’articles rebuts de molta gent de tot els territoris de la [antiga] Confederació i de gran part de l’estranger. També aquest espai de temps seria útil a perfilar millor les seccions i col·laboradors habituals de la revista.
Des d’aquesta represa plomífera, amb poques excepcions a cada nou exemplar d’El Llamp ens trobem en Gonçal articulista (i, entremig, també aportacions en forma de lletres a «Demano per Parlar» i algun escrit de més entitat de n’Elisabet). Els temes tractats per en Gonçal Castelló, vint-i-cinc anys després!, són d’increïble actualitat: «Visiones d’España» (pàg. 4, núm. 28, ); a «Des del País Valencià com en els pitjors temps!» (pàg. 3, núm. 29) hi escriu: «Amb els mateixos mètodes que la Gestapo, o siga enviant una parella de guàrdies civils, han intentat suprimir la recepció per part del veïnat de Sueca del canal TV3». En aquest punt haig de remarcar per desgràcia la situació d’ara és molt pitjor, la no recepció del canal de TVE3 va veïnat enllà de Sueca fins a tot el País Valencià —i de retruc afecta a molts més catalans, privats alhora de poder veure el Canal 9— i, a més a més, tampoc no els ha calgut ni enviar a la guàrdia civil, un senyor vulguis no vulguis voluntàriament ha premut avall l’interruptor i s’ha apagat tot.
El 6 de juny del 1985 en Gonçal Castelló pronuncià un discurs (reproduït a les pàgs. 13 i 20, núm. 31, 1 d’agost del 1985) en rebre el guardó «L’Estelada d’Or» que li atorgà l’Associació Catalunya 2084; m’he permès de copiar-vos-en un parell de paràgrafs perquè testimonien el pensament d’en Gonçal:
«La dualitat del nom de Catalunya com indicació d’àmbit nacional i el nom de Principat ha fet que se cerqués una altra designació des que dei de tindre vincia el nom de Confederació Catalano-aragonesa després dels anorreants decrets de Nova Planta, com a conseqüència de la colonització imposada a tot un conjunt de pobles vençuts en la Guerra de Successió i por el derecho de conquista.
»En el segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terres de llengua catalana, pàtria catalana, etc., però l’any 1886 gràcies al nacionalista Josep-Narcís Roca s’emprà la denominació de Països Catalans, com a concreció d’un projecte polític que abans havia rebut el nom de Catalunya Gran. Encara que deu anys abans un valencià, Benvingut Oliver Estellés, nascut a Catarroja el 1836, jurisconsult eminent i historiador, en la seua Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, el 1876 ja emprà el mot Països Catalans per referir-se a l’àmbit comú de la nostra Nació
Fins al núm. 49 d’El Llamp en Gonçal hi aportà nou articles. A partir del núm. 54 (pàg. 21, 17 de juliol del 1986) encetaria Secció fixa: «Amb Tot el Lleu», i en aquell mateix núm. sota el títol de «Llaurar en arena» li fa un repàs antològic al senyor Roca «Chun-chen» [sic, així al text] per l’estrepitós fracàs del seu Partido Reformista Democrático (español, PRD); don Miguel Roca Junyent obtingué el nombre exacte de diputats que mereixia (i, pel que encara segueix predicant ell mateix a dia d’avui, mereix): zero «patatero».
Des de l’inici de la Secció «Amb Tot el Lleu» només mancaria en publicar al núm. 72. Fins al núm. 73, el darrer que aparegué de la revista, ens lliurà denou articles més, això fa un total de vint-i-vuit. En dit últim nombre, a la portada del qual hi ha la fotografia de l’escultura d’en Llimona «Desconsol»
l’autèntica, no la falsa (premonició?) situada al jardí del davant del Parlament regional català, encabit a la força dins de l’edifici major de la fortificació del segle XVIII des d’on es dirigia (tal vegada es dirigeix encara?) l’ocupació espanyola del Principat de Catalunya, en Gonçal publicaria el seu darrer article amb nosaltres: «Cap al sud el 25 d’abril», un xic pessimista i no ho era gens, reconeix, després de narra-nos un viatge a Gandia, la forta pressió d’Espanya a tot el País Valencià i la claudicació dels partits botiflers que permeten l’assimilació. Conclou: «La moral d’aquestes reflexions és: o ens salvem tots unint-nos de Nord a Sud i d’Est a Oest o ens afonem plegats!»
No m’allargue més —ah! sempre em surt lo meu català occidental…—, he complert lo meu temps puix Gonçal Castelló mereixca tot això i molt més. Deixe aquest breu i urgent relat de la faceta periodística de l’homenatjat com a penyora per a l’estudiós, com l’amic Àngel Velasco qui, espere, revisarà a fons los treballs retrobats de l’admirat patriota en Gonçal Castelló.
Gràcies per la vostra atenció.

ETA A QUI LI FA LA FEINA?

diumenge, agost 2nd, 2009

Al moment més baix d’intenció de vot,
el PsoE reviscola gràcies a les bombes

Tal volta és una casualitat que Eta s’hagi fet present a Mallorca pocs dies després de fer-s’hi el Consell de ministres espanyol i, alhora, pocs dies abans de l’arribada del Borbó i llopada familiar… Amb tot és una casualitat prou notable atès que, posats a triar, qualsevol dels dos dies remarcats hauria estat força més notori. I el gruix de la policia espanyola ja fa dies que campa per l’illa, així que, si fa no fa, la dificultat per atemptar hauria estat la mateixa.

En època de més auge del turisme, l’aparició d’Eta a les Balears podria augurar, com s’ha afirmat, propers atemptats a la zona «Noreste» —usant terminologia militar espanyola— de la Península, coincident amb el territori de la «Comunitat Autònoma de Catalunya» (o quatre províncies), el qual s’hauria encarregat de deslliurar d’accions d’Eta l’actual conseller de la Vicepresidència de la Generalitat de Dalt quan el seu famós viatge a Perpinyà per pactar, és un supòsit, amb l’organització «abertzale» una treva en una porció del Principat de Catalunya.

Si no es produís cap atemptat d’Eta en quatre de les províncies catalanes, significaria dues coses: 1) la suposada treva és vigent; i 2) la mentalitat d’Eta és idèntica a l’espanyola —i a la del senyor Carod— en considerar Mallorca part d’Espanya. En aquest punt, si jo milités a la sucursal d’Esquerra de les Illes Balears i Pitiüses, seria força emprenyat, prou més quan encara és hora que el Carallot hagi badat boca sobre la darrera acció d’Eta.

Emperò, si finalment hi ha atemptat, és de llei pensar que el conseller de la Vicepresidència dimitirà, oi? Aleshores el Carallot seria a la fi lliure de passar a treballar directament per a Espanya —lliurant-se d’obeir als intermediaris Montilla o Ridao—, bé fent negocis a París amb un seu germà, bé fent d’espieta espanyol a Cuba, com si d’un vulgar Sentís renovellat es tractés.

Ah, no us penseu me n’oblido dels vint-i-un mil votants dels «països catalans» de la llista aquella presentada a les passades europees i que a Euscal Herria obtingué cent trenta-set mil vots. A fe que us han fet quedar bé, babaus!


SEPARAR UNIONISTES DE PATRIOTES

dijous, maig 7th, 2009

En Joaquim Auladell, mestre de mestres

En Joaquim Auladell, mestre de mestres

Espanyols funcionals

La «política» és un cau de «sorpreses» i xafardejant avui el web del Ministeri de l’Interior espanyol me n’he trobat dues de majúscules. Dos partits, més morts que vius si ens atenem al reduït nombre de militants —migradesa causada, en gran part, per l’afició d’expulsar a la dissidència— i de més que pobres resultats electorals, no sé com s’ho han fet però han aconseguit els avals necessaris per a presentar-se a la propera contesa electoral europea.

Una llista la presenta Unió Valenciana [UV], pensava que ja no existien a causa del, de fa temps, transvasament constant i progressiu de militants i votants al PpE. De quin partit són els cinquanta electes que han signat els avals necessaris per a presentar la candidatura? Gaires possibilitats no n’hi ha: de principi no haurien de ser del PpE, perquè són la seua més directa competència; tal vegada són del Bloc? o d’Iniciativa?

Tampoc no em convencen els dos darrers. Ens queda res més? En aparença pot semblar inversemblant, però només ens queda el PsoE com a font dels avaladors d’UV. Atesa la llei —permet a qualsevol càrrec electe, sigui del territori o no, de signar l’aval— i perquè «sonin» com a valencians per a no despertar sospites, electes del PsoE a Catalunya podrien ser l’origen dels avals.

L’altra formació és el Partit Republicà Català [RC], presentant una llista sense suplents en la qual es traspua la dificultat per omplir els cinquanta noms necessaris: parelles, germans, fills, cosins, oncles… Però el sorprenent és la facilitat amb què han aconseguit els cinquanta avaladors. D’Esquerra? (ca, és d’on van marxar!), de CiU? del PpE? d’ICV? No me’ls imagino a cap d’aquests partits permetent als seus electes d’avalar RC.

Per més estrany ens sembli a primer cop d’ull, ens queda altra volta el PsoE. Posant-hi electes valencians, «sonen» com a catalans també, i tothom content. Quin interès hi podria tenir el PsoE a donar alè a RC? D’una banda, afeblir, encara més, el vot «destinat» a Esquerra i, fins i tot, a CiU; i de l’altra —més preocupant al meu entendre: jugada en vistes al 2010—, si RC aconseguís un mínim de vots presentable, posar-lo en situació de pretendre exigir parlar «de tu a tu» amb el Reagrupament d’en Carretero.

Potser tot plegat són elucubracions meues; és ben senzill de demostrar-ho, només cal que UV i RC mostrin públicament els noms dels electes avaladors de les respectives candidatures i si en cap dels casos no són del PsoE, doncs em veuré, amb molt de gust, obligat a rectificar. Però i si tinc raó? I si en Joaquim Auladell, amic de tantes batalles, també té raó? Us recomano, per a entendre una mica més on rauen i s’amaguen els espanyols funcionals de casa nostra, llegiu el seu article publicat avui a Anna Notícies. Sorprenent, oi? Molta feina tindrem a separar, amb nom i cognom, unionistes de patriotes.

Us ho avenço: el minut 93′ de l’independentisme català serà més d’infart que el d’ahir del Barça amb els anglesos.

MIQUEL FERRER SOTA LA LLEI DEL SILENCI

diumenge, abril 5th, 2009

reproducció de la coberta del llibre

reproducció de la coberta del llibre

Miquel Ferrer i Sanxis – Memòries (1920-1970)
50 anys d’acció política, social i cultural catalana

Entremig de la investigació per a la seua tesi doctoral sobre en Manuel Serra Moret, en Miquel-Àngel Velasco Martín ha adaptat, compilat i anotat l’original de les «Memòries», encarregades al seu moment per la Fundació Jaume Bofill al mateix Miquel Ferrer Sanxis, resultant-ne un voluminós llibre (24 x 17 cm) molt ben estructurat, 480 pàgines més un plec de 16 pàgines d’il·lustracions; una feinada fruit de l’apassionada i apassionant lectura i estudi dels quatre toms mecanoscrits (superen en total els dos mil fulls) custodiats a l’Arxiu Nacional de Catalunya [ANC].

Hem hagut d’esperar trenta anys per a veure la publicació de les Memòries d’en Miquel Ferrer. Amb tot, la coedició (Lleida, novembre del 2008) de la Fundació Josep Comaposada amb Pagès Editors —malgrat tractar-se «només» d’una molt acurada i encara més respectuosa adaptació— ha hagut de menester, per a veure la llum als prestatges de les llibreries, d’una «Presentació» i dos «Pròleg» a càrrec, respectivament, de Jordi Porta Ribalta (ex director de la Fundació Jaume Bofill i actual president d’Òmnium Cultural), Josep Maria Àlvarez (secretari general de la Unió General de Treballadors [UGT] de Catalunya) i Francesc Neira (director de la Fundació Josep Comaposada); ah! me n’oblidava, també ha calgut la «coordinació» —llegeixi’s supervisió del comissari polític— de Rosa Maria Puig-Serra (cap de Cultura de la UGT i, des del cop d’estat d’aviat farà dos anys, també vice-presidenta del CADCI)

La corrua de presentadors, prologuistes i coordinadors, escollits membres tots de la Plana Major de l’espanyolisme militant a Catalunya —no la del PpE, sinó l’altra fracció, la que ens mal governa, la del PsoE— i, això sí, amb els nostres diners, ha fet que el llibre comentat es publiqui; quin contrasentit! m’imagino la interrogació, entre sorpresa i suspecta, de l’esperit de l’indòmit Miquel Ferrer en constatar, un cop més i gairebé a dinou anys de la seua mort, que els de sempre, és a dir, els de «dretes» o els d’«esquerres», intenten d’apropiar-se de la seua voluntat, mai no doblegada, de ver patriota català.

I aquest és el moll de l’os de les Memòries d’en Ferrer, copsat en tot l’abast per en Miquel-Àngel Velasco, a qui no puc estar-me de felicitar per la feina ben feta i per la fidelitat a l’autor; n’estic segur, en Miquel Ferrer li ho agrairia, si encara fos viu. Vaig tenir a les mans i llegir les Memòries el 1983, l’indubtable interès de publicar-les m’era tan evident com, en aquell moment, la meua incapacitat financera per a fer-ho. Anys després, ho volgué publicar l’estimada amiga Núria Seras Lleonart, patriota catalana nada a l’Argentina (filla d’en Pere Seras Isern). De força gran vinguda i instal·lada a Catalunya —on s’afilià al PSAN—, es posà al capdavant de la Distribuïdora Latinoamericana, anys a venir esdevindria Distribuïdora (i editorial del mateix nom) Edicions dels Països Catalans, a la qual vaig donar en exclusiva la distribució dels llibres de l’Editorial El Llamp; na Núria també va intentar d’editar-les íntegres les Memòries, però una greu malaltia neuronal li ho impedí.

Els anys i els déus de la Història m’han estat propicis donant-me una segona oportunitat d’honorar en Miquel Ferrer Sanxis com es mereix, permetent-me de posar-hi el meu petit gra d’arena de nou, aquest cop facilitant-li el contacte a en Miquel-Àngel Velasco amb la filla de l’autor de les Memòries, na Montserrat Flores Farré-Serra, qui ha servat íntegre durant tot el temps passat d’ençà de la mort d’en Ferrer fins avui el despatx del seu pare adoptiu, la qual cosa ha estat doblement útil: de primer al llibre publicat, per les converses entre l’adaptador i la filla, qui també ha aportat les fotografies que il·lustren la vida i l’obra d’en Ferrer; i de segon per la conservació definitiva del valuós contingut documental del despatx, el qual na Montserrat ha cedit, amb encert, al Pavelló de la República [PR-CEHI-UB].

Els onze capítols del llibre, més els annexos i l’índex onomàstic, són una font contínua d’informació de primera mà del separatisme en acció per part d’un dels seus més preclars protagonistes. En Miquel Ferrer ha estat, pel cap baix durant seixanta anys, al rovell de l’ou dels qui prossegueixen el fil que ens uneix als patriotes de tots els temps en la irrenunciable lluita per la Restitució de l’Estat Català i la Devolució dels nostres Drets, Constitucions i Llibertats. Des dels tres intents de regicidi contra el Borbó fins l’arribada del Consell Nacional Català a Catalunya al començ del transfranquisme, en Miquel Ferrer mai no defallí i sempre fou exemple i guia de fidelitat a la Pàtria. Obris el llibre per on l’obris hi trobes notícia de patriotes i els seus fets; per exemple, a la pàgina 412 es refereix a en Lluís Escaler, patriota caigut en l’oblit fins no fa ni quatre dies quan l’amic Josep Espunyes l’ha rescatat de les tenebres i ens l’ha retornat en tota la seua integritat.

El pitjor que se li pot fer a un llibre no és pas parlar-ne malament o fer-li una crítica destructiva, ans al contrari: no hi ha res pitjor que el silenci, la Llei del Silenci que s’aplica contra tot allò que no convé que se’n parli o se sàpiga. He estat pacient aquests mesos, esperant de veure’n, ça i llà, comentaris o ressenyes sobre les Memòries d’en Miquel Ferrer; ha estat una espera inútil atès que no n’he trobat enlloc, excepte una menció al bloc del PR i una altra perduda entre la «memòria històrica» de la UGT que reprodueix el text de la «Introducció» d’en Miquel-Àngel Velasco. La qüestió és més greu encara quan cap de les publicacions en paper o digitals de l’independentisme tampoc no n’han dit ni ase ni bèstia. Aleshores és quan pren tota la vigència sobre l’actualitat aquesta reflexió d’en Miquel Ferrer que us reprodueixo davall per acabar aquest llarg apunt …sols volia ser una ressenya! [el ressaltat en negreta és cosa meua]:

«Sempre ha passat igual: així que es presenta l’avinentesa d’iniciar una acció política encaminada a promoure l’establiment d’un règim radical per fer foc nou i anar a una veritable reconstrucció peninsular en règim de llibertat individual i col·lectiva, els espanyols de seguida liquiden les seves discrepàncies i fan el bloc contra nosaltres, els catalans, que reivindiquem els drets mes elementals i la plena sobirania i llibertat per poder pactar en igualtat de condicions un règim de convivència peninsular entre les diverses nacionalitats que integren l’Estat espanyol. Tant si les reivindicacions catalanes són maximalistes com si són minimalistes, no hi ha manera d’arribar a un acord. És a dir, tant si els catalans amb una excessiva condescendència i afany de concòrdia reivindiquem una simple autonomia provinciana a l’espanyola com si reivindiquem l’exercici del dret d’autodeterminació.»

»Això succeeix quan es tracta d’enteses renovadores d’esquerra i quan es tracta d’aliances entre les forces representatives de les dretes conservadores. No hi ha res a fer. Els espanyols, potser pel fet de saber que són més en nombre i que tenen a les seves mans l’aparell de repressió de l’Estat, sempre volen manar i no volen renunciar a cap de les prerrogatives governamentals. I més de quatre vegades hem vist que els catalans d’esquerra i els de dreta afluixen en les respectives reivindicacions fonamentals mentre els espanyols es mantenen ferms en la negativa a concedir nous drets i llibertats que puguin minvar el seu poder decisori. Una situació semblant, per bé que no tan violenta, es crea a Euskadi i Galícia quan bascos i gallecs de dreta o d’esquerra es disposen a establir un acord polític amb les dretes o esquerres espanyoles. Les pugnes entre dretes i esquerres també es produeixen a l’interior de cadascuna de les nacionalitats i trobem que és el més natural del món en un règim democràtic i quan es tracta de defensar les respectives orientacions polítiques i socials de cara als problemes interiors del respectiu país. A casa nostra comprenem que també sigui així en la política a fer Catalunya endins; no comprenem que sigui així Catalunya enfora. Però tenir consciència de català i voluntat de poder és ben diferent de ser un espanyol de Catalunya. Hi ha catalans nacionals i catalans regionalistes espanyols i també hi ha espanyols a seques que han nascut a Catalunya per casualitat, com a immigrats o com a catalans inconscients de la pròpia nacionalitat. Aquests darrers no són ni una cosa ni l’altra. No són res o, pitjor, estan al servei de l’enemic, conscientment o inconscientment.»