Posts Tagged ‘Gràcia’

JA FA TRENTA ANYS

dimarts, març 24th, 2015

estelada

«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.»

Enric Borràs Cubells

Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985

patriota i editor

En el 30 aniversari del seu traspàs,

família i amics el tenim al cor i al pensament

***

DEU DIES D’INFART – 1

dijous, juliol 28th, 2011

Proemi

«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.»
Paul Auster
[La nit de l’oracle, 2003]

Dimarts 19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.

D’ençà la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte, l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.

Al juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us parlo, setanta-cinquè aniversari de l’aixecament espanyolista a Catalunya, aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal en aquesta part de Gràcia.

Altre cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor, vinga Enric, manca poc, a casa descansaràs. Aquell mig replà mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de recolzar al muntant de la porta uns instants.

Tot obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.

Finalment m’assec al despatx, els símptomes són els mateixos amb l’afegit d’un mareig creixent semblant a si m’hagués tocat un cop de sol. Tinc el telèfon fix a mà esquerra i amb la dreta em trec el mòbil de la butxaca de la camisa. Rumio encara què serà això; desconcertat penso: tal vegada una angina de pit? No vull alertar encara a la dona, són gairebé les nou de la nit i és quan més feina té, em refaré, és clar! Mentre dubto i sospeso si telefono, truca el fix, és el meu fill petit que em vol donar noves del primer nét —a nàixer d’ací cinc o sis setmanes—.

El noi s’adona del meu estat i després d’acomiadar-me i penjar telefona a sa mare. Quan, en un tres i no res, ella arriba a casa, em troba encara assegut al despatx, em diu que estic gris —alguna cosa passa amb l’oxigen!— i telefona al 061, explica els meus símptomes i en dos minuts ja tres joves cepats pugen per l’escala, minuts després n’arriben dos més; no sé d’on trec l’esma —m’han fet jaure al llit mentre em foraden per inserir-me «vies»— i els faig la broma de comentar-los-hi que «tenim l’ascensor espatllat» i tots cinc pregunten com un sol home: «on?, on és l’ascensor?». El fill petit que ha acudit corrent ara riu per sota el nas, va bé alliberar-se una mica de la pressió del moment.

Passo molta estona al llit, dues hores o més, però no noto l’espera, estic com emboirat però tampoc no perdo la consciència. Suposo intenten m’estabilitzi, el mal al pit no disminueix, ni el mareig, ni la suor. A la fi es decideixen, m’asseuen en una cadira i així, un al davant i l’altre al darrere —amb tres reserves per si un cas—, em baixen al peu de l’ambulància, m’estiren al baiard i m’entaforen cap dins.

L’Eulàlia és al davant al costat del xofer i sento l’udol de la sirena de l’ambulància, en aquest instant penso «sort que no sóc a Catalunya del Nord» —allà, si no ho han canviat, quan sentia les ambulàncies em venia al cap una tonada la lletra de la qual faria (si existís): «ell és mort, ell és mort»—. El vehicle es posa en marxa cap a l’Hospital de Sant Pau, tot i haver manifestat la meua ferma oposició a anar-hi a causa del pèssim record de quan l’accident del peu: quaranta malalts de trauma en un pavelló mig enrunat amb un sol vàter i una sola dutxa per a tots. Hom proposa i l’SS disposa!

Mentre escric aquest proemi, em canso només de remembrar aquells moments crítics. Fa una hora he vist a Nació Digital la galeria de fotografies del meu fill Jordi fetes ahir dimecres a casa d’en Moisès Broggi. Li demaní expressament de preguntar al més que centenari doctor per l’estat del president Barrera, i li va respondre que anava millor i que després de l’entrevista l’aniria a veure. La resposta d’en Broggi m’ha animat prou per a telefonar avui a la senyora Cori Pellicer, l’esposa del president Barrera, qui m’ha informat amb molta gentilesa de la salut del seu marit.

A la taula del despatx d’en Moisès Broggi hi havia ahir un exemplar força usat de la segona edició del llibre de l’arquitecte Carles Lladó Badia, Catalunya Independent!, publicat per l’Home del Llamp el 1986 [fotografia d’en Jordi Borràs Abelló]

Dins de la reserva al cas de l’accident vascular —cal ser amatents a l’evolució encara uns dies— i, d’altra banda, la millora de l’afecció bronquial, el president Barrera es recupera: coneix i és al cas de tot, ha recobrat el seu caràcter i es troba amb forces per voler tornar el més aviat possible als seus quefers. Amb l’infart, he estat molts dies a la figuera sobre n’Heribert Barrera, em pensava era de vacances i fou tot just ingressat dos dies després que jo. En fi, només desitjo la mútua recuperació per a poder oir de nou el seu patriòtic pensament.

Demà divendres espero poder continuar la meua crònica. Bona nit.

VINT-I-CINC ANYS

dimecres, març 24th, 2010

 

estelada (c) Enric Borràs

«… vull viure per veure Catalunya,
la nostra terra benaimada,
deslliurada de totes les tiranies.
»

  Enric Borràs Cubells

Gandesa, 4-IX-1920 – Gràcia (Barcelona), 24-III-1985

patriota i editor

En el 25è aniversari del seu traspàs,
família i amics el tenim al cor i al pensament

 

[aquesta esquela surt al diari Avui d’avui]

 

CRÒNICA DES DE GRÀCIA

dimarts, setembre 1st, 2009

els més matiners fan cua per a inscriure's

els més matiners fan cua per a inscriure's

Scrabble a la Festa Major

A la passada Festa Major de Gràcia (Barcelona), el Club d’Amics de l’Scrabble en Català (CASC) i els veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix organitzàrem un torneig d’Scrabble que se celebrà al llarg de tot el dia 21 d’agost. Havíem encetat aquesta col·laboració el 2008 i enguany ja hi han participat una vintena de jugadors.

Abans de les deu del matí tot era a punt per començar, les taules, les cadires, els faristols, els taulers, les bosses de lletres, els diccionaris oficials (DOSC)… només calia inscriure’s i esperar al sorteig. La presència d’experts jugadors d’Scrabble en català provinents de la Lliga Queimada (LQ) de Barcelona —la més antiga de Catalunya— donà més relleu al torneig amb la seva participació.

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel; l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel i l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa; en primer terme la Maria José contra l'Albert

Amb tot, experts i iniciats, la majoria érem veïns de Gràcia. A les deu començava la competició, i sense distinció de categories ni repetir contrincant els jugadors s’enfrontarien l’un contra l’altre per aconseguir guanyar el màxim nombre de partides, fins a les vuit del vespre.

Als volts de la una deixaríem les taules per anar a dinar, cosa la qual permetria als veïns de posar-hi el vermut que tocava. En aquell moment la calor es feia notar més a causa de la molta xafogor, i tothom agraí el descans. Tot dinant, els del CASC i els de la LQ comentàvem el positiu esforç dels veïns del carrer en ajudar-nos a fer possible aquell campionat.

no s'hi val a badar: tothom per la feina

no s'hi val a badar: tothom per la feina

A les cinc de la tarda, algú encara amb els ulls lleganyosos de la migdiada, es reprenien les partides. Al matí, jugar al mig del carrer fou un plaer, però a la tarda, a mesura que passaven les hores, el nombre de visitants augmentava progressivament i, amb ells, el soroll ambient; també d’altres activitats que esdevenien al voltant contribuïen al desori general.

Malgrat aquesta incomoditat, a les vuit del vespre s’acabaven les darreres partides; l’opinió dels participants i organitzadors era que havia estat un èxit, i alguns graciencs ja ens demanaven, en vistes a la Festa Major del 2010, d’organitzar-hi torneigs a més carrers.

els premis abans de ser lliurats

els premis abans de ser lliurats

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

La generositat dels veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix quedà prou reflectida al moment del repartiment de premis. S’establiren dues categories, iniciats i experts. Pel que fa als iniciats el Segon premi se l’endugué el gracienc David Roig i el Primer l’obtingué la també gracienca i veïna del carrer Carme Rovira.

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

El barceloní Gabriel Bas, el jugador d’Scrabble més veterà de la LQ, aconseguí el Segon premi de la categoria experts, i el Primer premi l’obtingué en Joan Barceló, de Badalona i de la mateixa lliga, a qui felicitem especialment perquè fou l’únic dels judadors que guanyaria en totes les partides en què participà.

Gabriel Bas, el més veterà

Gabriel Bas, el més veterà

Joan Barceló, guanyador del torneig

Joan Barceló, guanyador del torneig

L’èxit de l’edició d’enguany i la important col·laboració veïnal ens esperona a organitzar de nou els torneigs d’Scrabble a la propera Festa Major de Gràcia. Si teniu interès en jugar a l’Scrabble en català no caldrà que us espereu un any, davall us hi poso uns quants enllaços:

Club d’Amics de l’Scrabble en Català

Club Scrabble Manresa

Club Scrabble el Prat

Lliga Queimada

Diccionari Oficial de l’Scrabble en Català

Llibres ebrencs

III Campionat Mundial d’Scrabble en Català

Diccionari Alternatiu No Oficial de l’Scrabble en Català

Unió Faristolaire

Verbàlia

Viquipèdia

Wabble

Xampions-2008/2009

«EL BARRI DE GRÀCIA NO CALLA MAI»

dissabte, agost 15th, 2009

scrabblefestamajor

Essa de soroll i essa d’Scrabble
a la Festa Major de Gràcia

A les vuit del matí la rua ens ha despertat. El so dels timbals i les gralles —i el de les traques— és reconegut, nostrat: per a mi no és soroll. Fins i tot adormit m’és un so amable, amb regust antic, atàvic: és el so inherent al cuixot de la Mediterrània Occidental que habitem.

Avui comença la Festa Major de Gràcia, «la festa», la més coneguda arreu i que atrau més forasters. Envaïts per barcelonins i per «metropolitans», també per gent de tot el món, els soferts vilatans hi haurem de conviure amb moltes dificultats afegides a les pròpies de les corrues interminables de «visitants». Aquests dies el comerç tradicional de Gràcia és tancat, trobar-hi pa del dia o llet fresca és una proesa; de la resta no cal ni parlar-ne.

Traure el vehicle de l’aparcament privat pot ser inviable: a més a més dels carrers guarnits, l’única sortida te la pots trobar barrada per una manifestació espontània de «gats» matiners o capvesprals, no se sap mai d’antuvi… personal amb més alcohol al cos que sang, no s’aguanten pas drets, en pocs minuts t’organitzen al bell mig del carrer una «asseguda», per necessitat del guió, és clar.

Amb tot, alguns veïns persistim en romandre-hi. Uns per tradició, d’altres per necessitat. Així, els membres graciencs del CASC hem tornat a organitzar, amb els veïns del Carrer d’en Joan Blanques —els de Dalt i els de Baix— uns torneigs d’Scrabble en català els dies 18 i 19 d’agost a la tarda i el dia 21 tot el dia (vegeu el cartell que il·lustra l’apunt). Naturalment hi sou convidats a participar-hi, sigueu experts o no hi hàgiu jugat mai, tots els nivells són benvinguts.

De mentre, us podeu ambientar amb aquest antropològic videoclip de la Laia Alsina sobre la rumba creada exprés per a la festa d’enguany. Això sí, fa soroll…

ACTUALITAT DES DE GAZA

diumenge, gener 4th, 2009
manifestacio_gaza

Les dones, les primeres solidàries, i a cara descoberta

Avui s’ha fet efectiva la solidaritat
del «poble palestí» amb Catalunya

El nostre enviat especial a Israel, en Marc d’Egara, ha aconseguit d’entrar a la dita Franja de Gaza i ens ha fet arribar via satèl·lit (el Cat.osfèric) unes imatges impagables que demostren, després de decennis de solidaritat unidireccional per part catalana, que a la fi el «poble palestí» sotmès a la dictadura islàmica —perdoneu la repetició— de Hamàs ha vist la llum del nostre estel i ha sortit al carrer a mostrar la seua solidaritat amb Catalunya, que pateix de fa segles la catalanofòbia genocida dels veïns (República de França i Regne d’Espanya) i dels agents infiltrats a sou d’una altra potència estrangera (Estat del Vaticà) que prediquen —amb total impunitat— des de la Cope i des de la trona.

L’evident satisfacció de les autoritats municipals de la capital —és un dir— de Catalunya en veure aquestes imatges els ha fet declarar, exultants: «Ara tothom veurà la prova del nostre encert en subvencionar, durant anys, els parcs i jardins ‘palestins’; no hi fa res que a la realitat els diners serveixin per a subvenir els fons de pensions [de per vida] que cobren els pares dels suïcidaris [eufemisme per ‘assassins’] ‘palestins’, a la fi s’ha demostrat que ‘qui paga, mana’».

manifestacio_gaza2

"Vixca Catalunya"

Posats a oir més ximpleries hem demanat el seu parer a un que també durant anys i panys subvenciona ‘palestins’ des del desgovern tristpartit, en concret al «conseller» de l’escaire, especialitzat en reprimir catalans protestataris, qui no ha pogut estar-se de confessar: «Avui alguns dels ‘meus’ mossos han celebrat la bona nova que ens arriba des de Gaza i han fet vaga de zel ‘inversa’». No hi ha hagut manera de fer-li aclarir en què consistia la vaga de zel «inversa», sort que el nostre redactor a Barcelona s’hi ha trobat involuntàriament. Tot seguit el seu relat.

Els mossos en vaga de zel "inversa"

Els mossos en vaga de zel "inversa"

«Conduïa el meu cotxe Carrer Gran de Gràcia amunt quan, en posar-se verd el semàfor de la Travessera de Gràcia, ningú no s’ha mogut. Ha passat un quart i, en plena samfaina de botzines, un vianant m’ha fet saber que el vehicle matrícula CME 1232 feia gairebé vint minuts que s’estava aparcat i sense cap integrant de la patrulla a la vista al mig del carril bus del Carrer Gran, a l’alçada del xamfrà amb la Rambla del Prat, impedint el pas dels autobusos municipals i, de retruc, tota circulació rodada. La congregació de públic al voltant del policíac vehicle ha crescut, així com la cridòria: ‘volem la grua, la grua volem…’. A la fi, ja eren les dues de la tarda, un despentinat mosso que venia corrent de no se sap on ha retirat el vehicle entorpidor, enmig de la riota general i els sonors insults dels presents, sense donar tampoc igual que el Saura explicacions, ni als de la guàrdia urbana que ja s’hi havien presentat brandant el talonari de multes pre-omplertes (com és costum d’aquest benemèrit cos ‘ciutadà’). La grua encara l’esperem, però l’aturada ha provocat un col·lapse creixent que ha tallat la Diagonal i el Passeig de Gràcia.»

"Visca Macià, Mori Cambó!"

"Visca Macià, Mori Cambó!"

Tornant a agafar el fil principal d’aquest apunt, em plau de fer constar que la sobtada no per menys esperada mostra de solidaritat amb Catalunya ha fet que se substituïssin les fotografies dels assassins per preclars patriotes catalans, a la imatge ho podeu veure, a l’esquerra del nen-metralleta d’això que els diaris i els noticiaris en diran una «víctima innocent» hi podeu veure la foto de l’Avi Macià. En fi, no us atabalo més, les imatges parlen per si soles.

"Visca la Confederació Catalana!"

"Visca la Confederació Catalana!"

EL PROFETA DE LA PLAÇA D’ORIENT

dissabte, desembre 27th, 2008

profeta

Efemèrides pel 2009

La tradició ocultista, esotèrica si us plau més als descreguts, encara viva a l’ex vila de Gràcia (Barcelona), ens ha permès d’escoltar a un dels pocs vers oracles que romanen entre nosaltres. No se li atansa qui vol, només qui pot, atès que el salconduit necessari el dóna l’endeví en qüestió. Pronunciant correctament —a la matinada del darrer dissabte de l’any— la frase de les Set Paraules Màgiques —valgui la redundància— just al davant de la porta (de fa anys i panys tapiada) de ponent de la Torratxa, es dissipa el mur i hom es pot esmunyir pel passatge secret que duu, per davall terra i en direcció a Sol ixent, fins al soterrani del Carrer del Profeta, on s’hi està el mateix, el que parla per boca del qui ho veu i ho sap tot.

No estic autoritzat a donar-vos-en més detalls, així que vaig per feina. La gràcia del gracienc —ja em perdonareu tanta repetició— Profeta rau en què la resposta us pot semblar inversemblant a la pregunta, i a voltes ésser també una pregunta. Cal ser iniciat en l’ocultisme per a traure’n el suc, i el bruc. Avui el temporal de llevant ha enterbolit, encara més, el meu enteniment, prou confús d’esma sense precisar d’«ajut» extern. També és morbós aquest oracle, l’únic dia de l’any que «treballa» i ha de ser en sàbat! En el quasi diàleg següent, ‘P’ és el Profeta, ‘J’ el qui transcriu (i, entre claudàtors, el seu íntim pensament, és un dir).

J: El 2009 serà el darrer del desgovern a la Generalitat de Dalt?

P: La Trinitat és el miratge dels quins volen seguir orbs; no hi ha tres, és U, a més a més foraster i, el seu amo, també és estranger.

J [hi torno]: En l’any que encetem a sis dies vista, per fi tindrem la Independència de Catalunya?

P: Si m’has de fer parlar per parlar, marxa! Ara, si ets curt de gambals… El qui ha posat el Desconsol a la plaça front del Galliner no he estat pas jo!

J: En Pujol, de jubilat, insisteix en la cançó de l’enfadós: «la Independència ‘ara no toca’». Els catalans som prou madurs per anar a la nostra?

P: De fa poc restaurada, però s’han «oblidat» de posar-li els pebrots a l’estàtua del Geni català.

J: Ai, ai, ai! Oracle o apologeta? Aquesta «via» és molt mal vista…

P: On no hi ha homes com cal, sols hi campen criatures ploramiques.

J [s‘embolica la troca, canviem de tema]: És cert que s’acabaran les obres de la Plaça de Lesseps?

P: Des de que el Porc-quec fou assabentat que a Josepets s’hi havia soterrat el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, tots els alcaldes del Cap i Casal són obsedits per trobar-ne la tomba i destruir-ne el contingut, no fos el cas que l’heroi reneixi i, seguint-lo, el poble dempeus presenti batalla. Mentre no en descobreixin el parador, foradaran i tornaran a foradar l’antiga Plaça de la Creu.

J […no es deixa ensarronar]: La documentació catalana robada que en part és a Salamanca, tornarà, oi?

P: Ans la rebrà, sense demanar-ho, un moro de Ceuta que no pas un nét de català recobri el que era del seu avi; és el «cafè per a tots» aplicat amb refinada precisió per qui tu en dius el Mentider de la Moncloa.

J [cxxx de Profeta! provaré més marrades]: Quin futur li espera al Calb de la Franja de Ponent? El català serà llengua oficial a l’Aragó?

P: L’entitat d’estalvis presidida pel gran Traficant li ha afluixat set-cents milions al costat fosc del Mas el qual, si no s’espavila, me’l veig fent la Casa Gran a la piscina que el Borbó regalà al Casal Català de Santiago de Xile. Aragó, Aragó? Catalunya!

J: El que sembla segur és que el ninou duu sota el braç novetats positives com l’aparició d’un nou diari en català i la consolidació dels que encara surten.

P: Amb les coses de menjar no s’hi juga, i amb l’espanyola i sobrevinguda aristocràcia que s’ha de pagar el títol, menys. Aquests babaus que pidolen somicant una edició en català no s’adonen que la campanya que fan córrer ha estat organitzada des del mateix despatx del conde.

J: !?

P: Xut!, no he acabat. Sobre el diari que don Miguel Quer deixà a la fallida en mans del fill del Legionario li regalen, vulguis no vulguis, al Narcís amic dels que ara habiten la Moncloa, en connexió telemàtica amb el PsoE des del Fort de Montjuïc mosquer via la desafectada Gran Sinagoga de Barcelona.

J: !?

P: Re-xut, un respecte! Vinc de lluny, però sóc al dia de les noves tecnologies. El Lloret, un ocell de mar, dirigirà un diari digital afeccionat als «sms» que en dos anys de no fer res s’ha embutxacat cent quaranta-mil eurons en subvencions. És clar que pel camí d’aquest presumible ascens l’arlot ha renegat del grau de comandant en cap del seu exèrcit i s’ha rebaixat a ser lloctinent del Cigales. Tot sia per la Casa (Gran).

J: Parlant de joves «polítics», quin se’n destacarà el 2009?

P: L’exèrcit [‘Hari‘] famós [‘Berth‘] i quasi centenari ha retornat als quarters d’hivern després de molts anys de marxar-hi. És un senyal i molt significatiu que de nou visqui a Gràcia, gresol de totes les revolucions nostrades. El qui segueixi el consell de l’ancià i es reagrupi al redós del vell lluitador pot encapçalar amb succés la imminent revolució patriòtica.

J: Amb tanta vellesa, potser us referireu als temps de la Convenció i la Revolució francesa?

P: Que n’ets de ruc! A França poc saben què és Revolució. Ni l’himne que canten és seu, el copiaren d’una cançó dels mariners del barri dels Catalans de Marsella. Fins el més preclar dels seus pensadors, un tal Voltaire, era fill de catalana.

J: !?

P: A callar! I el que els hi toca més allò que no sona i mai no volen confessar: l’heroi de «la França», el magnífic Napoleó I, era descendent directe de la nissaga catalana del virrei de Còrsega, n’Hug Bonapart. Pel coneixement de la seua catalanitat, Napoleó incorporà Catalunya a l’Imperi separant-la del Regne d’Espanya, abolí el decret de «Nova Planta», féu oficial l’idioma català i de nou s’encunyaren monedes a la Seca de Barcelona, i així es feren les primeres i catalanes pecetes [‘pessetes‘].

J: Sí, home. Ara em direu també que en Leonardo da Vinci era català? Ha! Ha! Ha!

P: Tu, descregut, trigaràs a poder presentar-te altre cop davant meu. Fuig, marxa, guilla d’ací, fot el camp! Ara, recorda-te’n del que et dic: sàpigues que el 2009 serà l’any dels catalans renascuts, d’aquells privats del seu origen perquè se n’han aprofitat de la seva obra els vencedors i els han fet passar pel que no són. Ja ho llegiràs als diaris, si és que en saps de llegir o si en quedi algun de diari… Digues-me, si no era català, per què quan pintava mares de déu en Lleonart gairebé sempre hi posava de fons la muntanya de Montserrat?

* * *

El Profeta no m’ha deixat ni acomiadar-me. M’he trobat de sobte de bocaterrosa als graons que donen accés a la Plaça del Poble Romaní, amb el bastó per barret i l’armilla com si fos un bolquer. Quina fatxa! Uns gitanets que m’han vist, assenyalant-me han comentat: «guaita aquest paio, s’ha engatat, i quin pet que porta!». No sé si m’ha estomacat el mestre, però he notat una sensació de cansament acompanyada de dolor a les articulacions, un malestar general. S’ha ben emprenyat amb mi, potser l’any que ve ja no voldrà tornar-me a donar el senyal…