Posts Tagged ‘Editorial El Llamp’

EL LLAMP: DOBLE ANIVERSARI

dimecres, febrer 22nd, 2012

Trenta anys de l’editorial, dos menys de la revista

Al seu moment hom convingué en datar la fundació de l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982, és a dir, demà dijous farà trenta anys. Amb tot, el primer llibre editat fou Manual d’orientació, d’en Ferran Pàmies (i Pròleg del aleshores cap de Formació d’Escoltes Catalans, en Josep Carol). Al colofó s’hi assenyala: «Aquest llibre, publicat per El Llamp s’acabà d’imprimir als obradors de Gràfiques Diamant, de Barcelona, el dia 22 de febrer de 1982, any del 75è aniversari de l’Escoltisme i 125è aniversari del naixement del seu fundador Robert Baden-Powell».
Els tràmits necessaris a permetre aquell començ s’havien iniciat vint mesos abans pel cap baix. Gràcies a l’arxiu [dispers, virtual o imaginat] de l’editorial sabem que a l’estiu del 1980 enregistràvem —la raó d’aquesta acció l’explicaré en una altra ocasió— la marca «El Llamp» per a distingir «publicacions periòdiques». Un any després, el 17 de juliol del 1981 El Llamp fou inscrita al Registre d’Empreses Editorials (Ministerio de Cultura espanyol) amb el núm. 2.461/81 al Tom XIV, Foli 2.468, Inscripció primera del Libro de Editoriales.
Al maig del mateix any mon pare m’hagué d’autoritzar per escrit a ocupar una cambra del pis familiar com a despatx, en vistes a satisfer l’Arbitrio de Radicación de l’Ajuntament de Barcelona —l’«ocupació» era fictícia per a reduir la càrrega impositiva, doncs l’editorial s’estava en un altre carrer més car—; també del maig del 1981 és la Declaració d’Alta de la Licencia Fiscal de Actividades Industriales. I al setembre ens concedeixen el registre de la marca «El Llamp» pels «serveis d’edició de tota mena de publicacions». Finalment, el 3 de desembre del 1982, quasi deu mesos després de l’inici de les activitats editorials, aconseguíem el registre del logotip que ja distingia els nostres llibres.

logotip editorial i capçalera de la revista

Vetllant sempre pel suprem interès de la catalana Pàtria de salvar tos els diners possibles de caure en mans d’Espanya, i excepte els tràmits inicials d’alta dels quals no ens en podíem deslliurar, mai més, tampoc quan l’editorial passà a ser una societat anònima —els primers anys havia estat a nom meu— pagaríem cap taxa o impost directe, ni a l’Agència Tributària, ni a la Seguretat Social, ni la publicitat forçada a la revista de la «Guardia Civil». Durant els més de deu anys de la nostra activitat, amb tres-cents productes editats al carrer, no vam pagar mai més res a Espanya: això sí que és tancament de caixa o insubmissió fiscal de debò i tota la resta són punyetes.
El 30 de gener del 1984, en Jaume Vilalta, cap del Servei de Promoció de la Premsa de la Generalitat de Catalunya, ens «concedeix una autorització provisional per a l’edició i difusió de la Publicació periòdica anomenada ”El Llamp” i qualificada com ”de contingut especial”». D’aquesta manera tres setmanes després, el dijous 23 de febrer podia sortir «legalment» el núm. 0 d’El Llamp, subtitulada «Al Servei de la Nació Catalana – Revista d’Opinió, Debat, Informació i Documentació * Surt cada dos dijous».
El primer director de la revista fou l’enyorat Joan Crexell. D’entre els escrits d’encoratjament rebuts, en vull destacar el d’un patriota exemplar i llavors el periodista en actiu més vell d’Europa: «Us desitjo molt d’èxit amb El Llamp, i ja podeu comptar amb mi com a col·laborador, perquè jo dic sempre les coses molt clares i no sempre me les publiquen on les envio. Una abraçada. Joaquim Ventalló, periodista i escriptor». L’endreça definia perfectament només amb una frase la filosofia de la nostra revista bimensual: dir les coses molt clares i publicar-les.
El Llamp aparegué quan ja Canigó havia estat tancada —la torna per un càrrec a sou del comú— i no en sobrava cap ni una de publicació patriòtica, senzillament perquè gairebé no n’hi havia. Tres anys després d’aquell cop d’estat «amb simpatia» del Borbó, el panorama polític català era un desert, això sí, ben harmonitzat com ara. El Llamp trobà i, també creà, el seu propi mercat —fou la primera revista nostrada a vendre’s als quioscs de la barcelonina Rambla—, i ajudà a fixar un pensament franc, sobirà, al cap de molts catalans, pel damunt de les sigles dels partits o de les etiquetes políticament correctes.
I fou la mateixa criatura inventada —en esquinçar-se els lligams dels seus actors per confondre la unitat d’acció amb l’unitarisme— la quina precipitaria, si més no una de les causes principals, el nostre final en dos temps: primer cauria la revista al maig del 1987 i, cinc anys després, l’editorial [altres causes a comptar foren un parell de suspensions de pagaments de distribuïdores i la restricció del crèdit bancari, preludi de la crisi del 1994].
M’hauria agradat d’oferir-vos alguna cosa útil, en commemoració dels dos aniversaris i sobretot a la memòria de tanta gent que hi empenyé i ja no hi és. Havia pensat en posar a la Xarxa les dues mil vint-i-quatre pàgines publicades de la revista: centenars d’articles, de temes, de referències i de notícies. La història viva d’uns anys cabdals en la formació del que se’n diria «l’independentisme» i dels seus protagonistes. Onze anys que podríem definir, en clau catalanofòbica, com el període que va del «tejerazo» a la «garzonada» (1981-1992), onze voltes més de clau al pany del reixat on és enclosa la submissió catalana.
No he trobat finançament per a escanejar la revista i encarregar el meticulós buidat dels noms, una base de dades que no té preu. A tant temps de distància sembla mentida que aquells papers impresos siguin d’actualitat: això vol dir molt malament hem fet les coses els darrers vint-i-cinc anys, i hem d’analitzar-nos a fons i revisar la paperassa per a trobar l’entrellat de l’atzucac on som ara. Diuen que tot sant té la seua novena i no seré pas jo qui llenci la tovallola, persistiré en trobar la manera i, si no me’n surto enguany, continuaré l’intent a l’altre, i a l’altre.
Hauré de fer més apunts al bloc per a fixar en la història l’aportació d’El Llamp al pensament català i a tantes accions nascudes al seu redós. Potser, el meu primer bloc personal, El Llamp, des d’avui el faci servir més per a parlar de llibres i d’autors, i reservi el que duu el meu nom per als altres temes. Per cert, si hi ha algun llibre del vostre interès, el podeu demanar en aquesta nova botiga virtual: Adocse.
Per acabar aquest recordatori d’avui vull agrair de tot cor la feina feta pels quins van col·laborar en l’editorial i en la revista, des dels proveïdors fins als subscriptors i lectors passant, per damunt de tot, pels més desinteressats: els autors dels llibres i dels articles, els dibuixants i els fotògrafs.

GONÇAL CASTELLÓ AL PENSAMENT

divendres, maig 6th, 2011

D’esquerra a dreta: Àngel Velasco, August Gil, Enric Borràs [detall d’una fotografia original d’en Jordi Domènech]

Final de viatge

Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l’esperat llibre de memòries d’en Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb, calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d’en Gonçal presents: Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer, Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n’Àngel Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire oportunitats d’explicar sobre en Gonçal i hom aprofita… El parlament del magnífic jurista n’August Gil Matamala m’interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público [TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista, solidaritat i bona praxis professional d’en Gonçal Castelló com a procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional.  A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d’en Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l’acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-ne el vídeo ací.


A Gonçal Castelló li vaig fer aquesta fotografia a tocar del Monument a Rafael Casanova (Barcelona)  el 26 de gener del 1986

Actualitat d’en Gonçal Castelló

Bon dia senyores i senyors
Sincerament no puc precisar a quin any de les darreries dels setantes del segle passat coneguí a en Gonçal Castelló, tampoc no té pas interès, el fet important és perquè ens coneguérem: en Gonçal era un patriota —«català de Gandia», com li plaia presentar-se— i fou anar-nos trobant ça i lla en tota mena d’actes vindicatius o «catalanistes» (ell els adjectivava així). Aquelles ocasions propiciarien la conversa i, en poc temps, el compartit amor a la Pàtria i altres llocs comuns, ens duria per força a adonar-nos l’un de l’altre i a l’amistat.
És el mateix Gonçal en el seu llibre avui motivador d’aquest acte, Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, qui em posa per dos cops a la primera categoria de les tres de la frase final del títol (coneguda expressió manllevada d’aquell empordanès no per més bon escriptor menys espieta de Franco). Al davall de la pàgina 525, havent parlat del gran Manuel de Pedrolo, escriu en referència a la meua persona: «l’amic Borràs». A la pàgina següent rebla el clau afirmant: «Ens vàrem fer molt amics, Enric i jo».

I sí, per més de vint-i-cinc anys conrearíem dita amistat, no pas d’una forma estàtica sinó estètica, en el sentit més literal del significant filosòfic del mot: la nostra sensibilitat concebia fer possible la Independència de Catalunya com l’acció més revolucionària, com l’acte de més sublim bellesa del qual podíem participar. En aquest viatge i en dita llarga amistat hi era, amb activa presència gairebé sempre —ella, si en Gonçal no se li escapava, no l’amollava mai de mai—, l’estimada d’en Castelló: la seua muller i companya, la inoblidable n’Elisabet Orri, patriota de pedra picada a la mateixa alçada, o més si fos possible, d’en Gonçal.
Un dels llocs comuns que m’uní a Castelló fou la seua semblança biogràfica i intel·lectual amb mon pare —malgrat ésser Gonçal vuit anys més gran el sobreviuria divuit anys—: marxistes de primera hora, a la Guerra d’agressió oficials de l’exèrcit lleial per servei a la societat i a l’ideal, perseguits per l’espanyolisme franquista i empresonats, lluitadors incansables amb fe irrenunciable en la Cultura com a bé suprem de la Humanitat i, per aquesta raó, ambdós es farien escriptors irredempts en permanent batalla per l’alliberament final.
D’ací l’altre lloc comú en fundar amb mon pare l’Editorial El Llamp el 23 de febrer del 1982 —aviso: el 2012 en farà trenta!—; just dos anys després publicàrem el nombre zero de la revista bimensual amb el mateix nom editorial, temps li mancaria a en Gonçal a aparèixer amb articles a publicar. Amb l’Elisabet vivien quasi al capdamunt del Carrer d’Aribau de Barcelona, a quinze minuts mal comptats tot baixant xano-xano fins a la seu de El Llamp a Gràcia, a la cruïlla del Carrer Gran amb la Travessera; el meu despatx era, com el defineix Gonçal, «un ”cubicle” format per tres peces o cambretes sota un sostre baix, tot atapeït de llibres, que donava la impressió d’un cau ”conspiratiu” de revolucionaris russos».
La fascinació per aquella patriòtica llobatera on s’estava El Llamp (i per l’especial i dolça sentor del paper imprès) la compartien amb Castelló d’altres escriptors també assidus de la casa: Pere Quart, Pedrolo, Ferrer Gironès, Alcoberro, Crexell i molts més, com mon germà Xavier o l’amic Vicent Partal (a qui avui li tocava presentar aquest acte, però els del PEN català ens l’han furtat), tants que no els acabaria. D’allà i de manera gens explicable d’un punt de vista racional ni comercial, entre el 1982 i el 1995 (quan l’editorial passà, usant d’un precís terme maçònic, a la situació d’«adormida» on encara és) en sortirien publicats més de tres-cents títols —comptant-hi els setanta-quatre números de la revista apareguts entre el 1984 i el 1987—.
Al mateix núm. zero de la revista ja hi trobem a la pàgina 2, entre set salutacions escollides, aquesta: «[…] es troba a faltar un òrgan d’expressió del catalanisme actiu als Països Catalans. La futura revista vostra podria ésser en aquest difícils moments el què ens cal. Sincerament, Gonçal Castelló, escriptor i advocat» (fixeu-vos en la signatura: primer la devoció, després l’obligació). I unes pàgines enllà, a la 10, el primer article d’en Gonçal titulat «Mirant endarrere…» on carrega amb duresa per la decepció causada als valencians a causa de la submissió dels psoeistes Lerma i companyia a l’espanyolisme i al centralisme madrileny.
Caldrà fer un salt de més d’un any —ja passada la mort de mon pare el 24 de març del 1985— perquè en Gonçal torni a fer-nos a mans un article seu amb el títol «La Llei Antiterrorista i el ”defensor del pueblo”» (pàgs. 3 i 4, núm. 26, 9-16 de maig del 1985) on blasma el sospitós silenci davant dita llei aberrant del catalanofòbic franquista Joaquín Ruiz Giménez suara «demòcrata» i «defensor del pueblo» per obra dels manifassers del PsoE. La notable absència de col·laboracions escrites d’en Gonçal en aquest llarg any obeïa sobretot a la ingent quantitat d’articles rebuts de molta gent de tot els territoris de la [antiga] Confederació i de gran part de l’estranger. També aquest espai de temps seria útil a perfilar millor les seccions i col·laboradors habituals de la revista.
Des d’aquesta represa plomífera, amb poques excepcions a cada nou exemplar d’El Llamp ens trobem en Gonçal articulista (i, entremig, també aportacions en forma de lletres a «Demano per Parlar» i algun escrit de més entitat de n’Elisabet). Els temes tractats per en Gonçal Castelló, vint-i-cinc anys després!, són d’increïble actualitat: «Visiones d’España» (pàg. 4, núm. 28, ); a «Des del País Valencià com en els pitjors temps!» (pàg. 3, núm. 29) hi escriu: «Amb els mateixos mètodes que la Gestapo, o siga enviant una parella de guàrdies civils, han intentat suprimir la recepció per part del veïnat de Sueca del canal TV3». En aquest punt haig de remarcar per desgràcia la situació d’ara és molt pitjor, la no recepció del canal de TVE3 va veïnat enllà de Sueca fins a tot el País Valencià —i de retruc afecta a molts més catalans, privats alhora de poder veure el Canal 9— i, a més a més, tampoc no els ha calgut ni enviar a la guàrdia civil, un senyor vulguis no vulguis voluntàriament ha premut avall l’interruptor i s’ha apagat tot.
El 6 de juny del 1985 en Gonçal Castelló pronuncià un discurs (reproduït a les pàgs. 13 i 20, núm. 31, 1 d’agost del 1985) en rebre el guardó «L’Estelada d’Or» que li atorgà l’Associació Catalunya 2084; m’he permès de copiar-vos-en un parell de paràgrafs perquè testimonien el pensament d’en Gonçal:
«La dualitat del nom de Catalunya com indicació d’àmbit nacional i el nom de Principat ha fet que se cerqués una altra designació des que dei de tindre vincia el nom de Confederació Catalano-aragonesa després dels anorreants decrets de Nova Planta, com a conseqüència de la colonització imposada a tot un conjunt de pobles vençuts en la Guerra de Successió i por el derecho de conquista.
»En el segle XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terres de llengua catalana, pàtria catalana, etc., però l’any 1886 gràcies al nacionalista Josep-Narcís Roca s’emprà la denominació de Països Catalans, com a concreció d’un projecte polític que abans havia rebut el nom de Catalunya Gran. Encara que deu anys abans un valencià, Benvingut Oliver Estellés, nascut a Catarroja el 1836, jurisconsult eminent i historiador, en la seua Historia del Derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia, el 1876 ja emprà el mot Països Catalans per referir-se a l’àmbit comú de la nostra Nació
Fins al núm. 49 d’El Llamp en Gonçal hi aportà nou articles. A partir del núm. 54 (pàg. 21, 17 de juliol del 1986) encetaria Secció fixa: «Amb Tot el Lleu», i en aquell mateix núm. sota el títol de «Llaurar en arena» li fa un repàs antològic al senyor Roca «Chun-chen» [sic, així al text] per l’estrepitós fracàs del seu Partido Reformista Democrático (español, PRD); don Miguel Roca Junyent obtingué el nombre exacte de diputats que mereixia (i, pel que encara segueix predicant ell mateix a dia d’avui, mereix): zero «patatero».
Des de l’inici de la Secció «Amb Tot el Lleu» només mancaria en publicar al núm. 72. Fins al núm. 73, el darrer que aparegué de la revista, ens lliurà denou articles més, això fa un total de vint-i-vuit. En dit últim nombre, a la portada del qual hi ha la fotografia de l’escultura d’en Llimona «Desconsol»
l’autèntica, no la falsa (premonició?) situada al jardí del davant del Parlament regional català, encabit a la força dins de l’edifici major de la fortificació del segle XVIII des d’on es dirigia (tal vegada es dirigeix encara?) l’ocupació espanyola del Principat de Catalunya, en Gonçal publicaria el seu darrer article amb nosaltres: «Cap al sud el 25 d’abril», un xic pessimista i no ho era gens, reconeix, després de narra-nos un viatge a Gandia, la forta pressió d’Espanya a tot el País Valencià i la claudicació dels partits botiflers que permeten l’assimilació. Conclou: «La moral d’aquestes reflexions és: o ens salvem tots unint-nos de Nord a Sud i d’Est a Oest o ens afonem plegats!»
No m’allargue més —ah! sempre em surt lo meu català occidental…—, he complert lo meu temps puix Gonçal Castelló mereixca tot això i molt més. Deixe aquest breu i urgent relat de la faceta periodística de l’homenatjat com a penyora per a l’estudiós, com l’amic Àngel Velasco qui, espere, revisarà a fons los treballs retrobats de l’admirat patriota en Gonçal Castelló.
Gràcies per la vostra atenció.