Archive for setembre, 2009

AGENDA INTERMITENT

dimarts, setembre 29th, 2009

La Rambla d'Arenys: una riuada de patriotes

La Rambla d'Arenys: una riuada de patriotes

13 de setembre

Arenys, capital del Principat de Catalunya

Ja s’han escolat dues setmanes d’aquell diumenge a Arenys. Semblava el dia de la Festa Major de Catalunya, mai en un espai tan reduït no havia vist tantes estelades penjades de finestres i balcons: quin goig! Quanta de gent coneguda amunt i avall de la Rambla, hi havia estones que no podies ni avançar ni recular. Enguany, més que no pas l’Onze de setembre, el diumenge 13 assenyalà la fi del període de vacances com es pot fer vacances amb el país ocupat?—.

25 de setembre

La lluita contra el crim

Avui hem conegut la sentència dictada pel magistrat Jaime Conejo Heredia, jutge d’Instrucció núm. 16 de Barcelona, en el judici de faltes contra el mosso que colpejà el meu fill Enric. Porta data del 9 de setembre (la vista fou el dia 3 del mateix mes) i diu, en llengua imperial: que condemna al mosso 9052, per una falta de lesions, a 30 dies de multa, a raó de 6 eurons diaris, i a indemnitzar l’Enric pels 10 dies que trigà a guarir-se, amb 25 eurons /dia.

Una petita victòria, amb reserves. Com es pot jutjar com a «falta» una agressió injustificada, amb abús de força i de poder? Si la llei no és igual per a tothom, és una llei que cal canviar. I encara no sabem com es diu l’agressor…

3 d’octubre

1a Assemblea Nacional de Reagrupament Independentista

El proper dissabte, al Palau de Congressos de Catalunya, des de les 10 del matí fins que s’acabi. Hi ha hagut molta feina prèvia i poc temps per a fer-la, però mercès als esforçats organitzadors, els mil nou-cents associats a RCat (nombre de fa deu dies) podrem votar la Ponència Política, els Estatuts de la Associació i el Reglament Intern, així com els primers divuit membres de la Junta Directiva d’entre setanta-dues candidatures; ja sé a qui votaré.

Pel que fa a la definitiva proposta de Ponència Política cal dir que inclou algunes de les més de dues-centes esmenes que es presentaren a la proposta original. Entre tots plegats hem aconseguit reduir les 30 pàgines inicials a quinze (encara és massa llarga!). La primera proposta al meu entendre tenia un gran defecte: era més pròpia d’un partit republicà federalista que d’una associació com la nostra, independentista, partidària de la unitat d’acció i de la regeneració política.

M’haig de penjar la medalla (en realitat me la van penjar el passat dimecres) d’haver aconseguit fer-me entendre i que s’acceptés de substituir l’expressió ara de moda «estat propi» per la més nostrada i que sí diu el què volem: «estat català». Altres temes importants han quedat millor, però encara hi ha a la proposta final de ponència massa tòpics i excés de llenguatge «políticament correcte». Parla de «països catalans», sense definir-los, ni geogràficament ni política. No és gens clara quan es diu Catalunya: no sabem si es refereix als territoris històrics de Catalunya (l’antiga Confederació Catalana) o només al Principat de Catalunya, o a la Comunitat Autònoma de Catalunya…; és una llàstima perquè la regeneració política també ha de passar, sine qua non, per la regeneració dels mots i llurs significants.

Amb tot em fa il·lusió de participar en l’assemblea del dissabte. Malgrat tots els malgrats, Catalunya es mereix la nostra paciència i dedicació, i molt, molt més. A Rcat ens hem trobat i ens trobarem —voleu millor senyal de veritable reagrupament?gent amb la qual fa anys hem partit peres, o som desamics; gràcies a Rcat haurem de treballar junts i ho farem perquè l’objectiu d’Independència de Catalunya bé s’ho val.

Sis d’octubre

«Estat Català de la República federal espanyola»

Enguany commemorem el 75 aniversari del Cop d’estat d’en Lluís Companys, el qual actuà obligat per la determinació del Parlament català en mantenir la Llei de Contractes de Conreu front a l’anul·lació per part del tribunal espanyol —hi havia en joc la «sobirania» del Parlament regional, una situació semblant a l’actual conflicte amb el tribunal prostitucional espanyol per l’estatutet de la vergonya—, i també compromès per l’acord amb el PsoE del socialista espanyol Indalecio Prieto (qui s’esmunyí a París com una guilla, abandonant els catalans i també els minaires asturians a la seua dissort).

Els sempre a la moda revisionistes complaguts en blasmar el president màrtir volen ignorar expressament que l’acció de Lluís Companys fou motivada pel capteniment del Parlament regional català i, per això, les responsabilitats són molt més àmplies que no pas les relatives a la seua persona. Companys, com a cap del govern per mandat del Parlament i convençut que s’anava a perdre l’estatut, optà per proclamar, des de Catalunya i amb la mà estesa a les [suposades] forces de «progrés» espanyoles, l’Estat Català dins la [impossible] República federal espanyola:

«Catalans:

»Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder.

»Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions. La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa per tot el país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que en les terres hispàniques lluiten fins a morir per la llibertat i pel dret. Catalunya enarbora la seva bandera i crida a tots al compliment del deure i a l’obediència absoluta al Govern de la Generalitat, que des d’aquest moment trenca tota relació amb les institucions falsejades.

»En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República federal espanyola i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme els invita a establir a Catalunya el Govern provisional de la República, que trobarà en el nostre poble el més generós impuls de fraternitat, en el comú anhel d’edificar una República federal, lliure i magnífica.[…]»

En Lluís Companys tenia tota la raó quan afirmà al començ del seu discurs: «Les forces monarquitzants i feixistes que d’un temps ençà pretenen traicionar [sic] la República, han aconseguit llur objectiu i han assaltat el poder […] contra les minses llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions». Tant és així que per a provar-ho em permeto de reproduir un document trobat fa més de vint-i-cinc anys al Public Record Office de Londres pel publicista en Lluís Crusellas Soler, sobre una conspiració (iniciada set mesos abans del Sis d’octubre) per militars i polítics espanyols d’acord amb la Dictadura feixista italiana:

«[Traducció catalana de la transcripció anglesa, expedient W3633]

»Els sotasignats tinent general Emilio Barrera, don Rafael Olazabal, i don [il·legible] Lizarro, representant la Comunión Tradicionalista, i don Antonio Goicoechea, com a cap de Renovación Española, per la present confirmem la trobada celebrada a les quatre de la tarda d’avui, 31 de març de 1934, amb el cap del Govern italià, senyor Mussolini, i amb el senyor Italo Balbo.

»El president [Mussolini], després de rebre detallades respostes a les seves moltes preguntes sobre la present situació política d’Espanya, i les aspiracions de l’exèrcit i dels partits monàrquics, estableix el següent:

»1) Que ell [Mussolini] té la voluntat d’enviar assistència material als partits oposats a l’actual règim espanyol [la República], amb el propòsit d’enderrocar-lo i establir una regència que prepari la restauració completa de la monarquia (el senyor Mussolini repetí aquesta declaració tres vegades a fi que quedés del tot clar el seu significat).

»2) Que en prova de les seves bones intencions, es compromet [Mussolini] a donar-nos d’immediat 20.000 rifles, 20.000 bombes de mà, 200 metralladores i, en efectiu, 1.500.000 pessetes.

»3) Que aquest ajut serà en qualitat d’assistència inicial, i serà complementat amb més ajut substancial sempre que les circumstàncies ho facin necessari.

»Es resolgué que es nomenaria una delegació per a rebre els fons i els materials abans esmentats, i que la dita delegació seria encapçalada per don Rafael Olazabal, que s’encarregaria de transportar-ho a Espanya; que seria assistit [Olazabal] per la resta de la delegació, el comte de Rodezno i don Antonio de Goicoechea, en la distribució del material i els diners.

»També es resolgué que el material seria dividit en tres parts després que hagi estat transportat a Espanya.»

Penso que aleshores en Companys encara hi creia amb la República federal espanyola, malgrat els dubtes, traïcions i fugides dels espanyols que n’eren presumptes partidaris; el seu Cop d’estat però va més enllà: és en defensa de les llibertats de Catalunya i contra els «que prediquen constantment l’odi i la guerra a Catalunya» que fa la seua proclama. Ben segur també hi creia amb la República federal el 14 d’abril del 1931 quan, abans que ho fes l’Avi des del Palau de la Generalitat, un Lluís Companys acabat de ser nomenat alcalde i des del balcó de l’Ajuntament de la Capital de Catalunya proclamà la República sense adjectius (ni espanyola ni catalana), deixant-li el camp lliure al president Macià qui, en primera instància, féu aquesta revolucionària proclamació:

«En nom del poble de Catalunya proclamo l’Estat Català sota el règim d’una República catalana, que lliurement i amb tota cordialitat, anhela i sol·licita als altres pobles d’Espanya la seva col·laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics i està disposada al què calgui per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment faig arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau dels pobles.

»El president de l’Estat Català, Francesc Macià»

Ja sabem que la proclamació inicial de l’Avi fou molt matisada fins a canviar-ne l’original sentit després de la conversa telefònica entre Macià i Niceto Alcalà Zamora. El que no és tant sabut, tornant al Sis d’octubre, és que la declaració d’en Companys aquest la faria menystenint i substituint el discurs que li havien preparat certs diputats al Parlament català aplegats al voltant d’en Joan Lluhí Vallescà, del partit Nacionalista Republicà d’Esquerra [PNRE, format per expulsats d’ERC on hi havia també Josep Tarradellas…]: en el discurs preparat per aquells diputats amics del PsoE i que no volgué llegir Companys només es parlava de República espanyola i el nom de Catalunya no sortia enlloc.

Els oportunistes crítics d’en Companys s’obliden que el Sis d’octubre un gran patriota d’indubtable pensament separatista, en Josep Maria Batista Roca, es presentà a Palau i es posà sota les seves ordres pel que convingués, i s’obliden també que totes les formacions polítiques catalanes, des de Nosaltres Sols! i Estat Català fins a a Acció Catalana Republicana es posarien a les ordres del Govern català, excepte els anarquistes —uns altres [suposats] federalistes com els del PsoE—.

El vertader significat del Sis d’octubre del 1934 és la defensa de la dignitat catalana vers l’espanyolisme reaccionari (llavors molts catalans encara es pensaven que a Espanya només es podia ser reaccionari de «dretes»). I aquesta defensa de la dignitat és la raó principal de l’afusellament del president màrtir exactament set anys i una novena després. Els espanyols mai no obliden ni perdonen: la dignitat de Catalunya li feren pagar amb la vida al nostre president.

Llaor als patriotes!

Rafael Dalmau, Editor: 50 anys

També el Sis d’octubre —dubto que sigui casualitat— s’inaugurarà l’exposició al Museu d’Història de Catalunya [MHC] que duu el mateix títol que encapçala aquesta entrada. Restarà oberta fins el 25 d’octubre. Al mateix MHC i amb l’actuació de la Nova Euterpe, el diumenge dia 18 d’octubre se celebrarà el cinquantenari d’aquesta benemèrita editorial, fundada el 1959 per en Rafael Dalmau Ferreres (1904-1976) i la seua filla Maria Carme Dalmau Dalmau; avui l’editor n’és el nét del primer i fill de la segona, en Rafael Català Dalmau.


DIRIGENTS DE CERTES ENTITATS SOBIRANISTES SÓN ESPANYOLS FUNCIONALS

dijous, setembre 10th, 2009
noa

Noa, extraordinària cantant israeliana, la podem regraciar en aquesta adreça: http://www.noasmusic.com/write.html

«Volem l’Estat Català» no es pot dir

Demà, Onze de setembre, una colla d’entitats, botigues, plataformes, partidets i grupuscles diversos —si els hem de fer cas, tots diuen ser independentistes, sobiranistes…— han convocat una manifestació a la tarda sota el lema «Som una Nació – Volem l’Estat Propi». És a dir, la darrera revolució possible a l’Europa dels estats, la Independència de Catalunya, ni s’esmenta, no ens acolloníssim pas.

Proclamar, per enèsima volta, «som una nació», és una pèrdua de temps pròpia d’estúpids o de lladres de cervells: potser anem pel món, a cada ocasió o tothora, proclamant «sóc blanc», «sóc dóna», «sóc…», oi que no? Oi que havent-ho afirmat tants cops ja ho sap tothom? Els espanyols i els francesos, els nostres indesitjables veïns, prou ho saben de sempre que som una nació, altrament no s’haurien passat tants de segles volent fer-nos creure el contrari, tot intentant fer-nos desaparèixer.

I això d’«estat propi» què punyetes és? Costaria molt afirmar «Volem l’Estat Català»? Es veu que sí, «estat català» no es pot dir, les paradetes convocants a la mani «indepe» han vetat el lema «Volem Estat Català», unes perquè de tant independentistes que són, no el volen l’estat català, i unes altres per aprofitar la pancarta de l’any passat, hi ha molta crisi i no hem de llençar res si ho podem reciclar; encara sort dels ecologistes, no troben la pancarta aquella: «Franco, Estamos Contigo».

[Una persona tan ben informada com mal pensada m’ha xiuxiuejat que posar «estat català» a la pancarta «unitària» significava perdre totes les mamelles, menjadores i subvencions de què «viuen» moltes d’aquelles «sobiranistes» organitzacions (o, sobretot, determinats «dirigents»)…; i potser té raó, fixeu-vos en el cas del pobre —mai millor dit en sentit no figurat— diari Avui, s’ha quedat sense l’únic subscriptor que encara els mantenia perquè hi han publicat un article, signat amb pseudònim, crític amb Convergència.]

«Estat català» només fa por als actius espanyolistes funcionals com el Monti Putin, altrament dit Pepe Botella, ca, vull dir José Montilla, qui s’ha despenjat dient que la convocatòria d’Arenys afavoreix a la reacció …i, alhora, s’ha posat al costat dels falangistes perquè es manifestin el mateix dia de la votació. Per desgràcia, d’espanyolistes funcionals n’hi ha molts més dels que a primer cop d’ull pot semblar. Els trobareu rere qualsevulla «plataforma» de la «societat civil» com a «coordinadors» o «portaveus», o com a «immigrants» disfressats de morenet o moret, d’andalús o argentí, o presidint òmniums o accions «culturals», o com a «intel·lectuals» —anti o pro sistema— vivint, i que no manquin!, de les engrunes que els hi amollen els del PsoE o els del PpE.

A aquests bords espècimens hi ha una manera quasi infal·lible d’identificar-los: sempre són els mateixos a fer-se la foto, o a sortir a la tv o als diaris.

VISTA PER A SENTÈNCIA L’AGRESSIÓ POLICÍACA

dijous, setembre 3rd, 2009

no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

el policia núm. 9052: no hi ha pitjor cec que el qui no hi vol veure

L’abús de la força només és «falta»?

Aquest matí ha tingut lloc la vista de faltes al Jutjat d’Instrucció núm. 14 de la nova «Ciutat Judicial» per l’agressió que patí el meu fill gran, l’Enric, quan acomplint el seu deure laboral la nit del 18 de març del 2009 va rebre, pel cap baix, dues garrotades contundents a mans d’un policia de la Generalitat de Dalt. Al banc dels acusats no hi era el qui, al meu entendre, aleshores era el màxim responsable d’aquella atzagaiada —i ho és també avui, per a desgràcia col·lectiva—, el conseller del Departament d’Interior, més conegut pel sobrenom de «Putosaure».

Els màxims responsables de VilaWeb, en Vicent Partal i n’Assumpció Maresma, han vingut a fer costat a l’Enric, així com l’advocat de la casa, encarregat de l’acusació. Quins han faltat avui a la vista —mancança, al meu entendre, molt greu— eren l’advocat i el representant del Col·legi de Periodistes de Catalunya (del qual l’Enric n’és membre) organisme que, al seu moment, anuncià presentar-se al cas també com a acusació. Quina mena de col·legi professional és aquest que no defensa els seus col·legiats ni s’hi interessa per res?

sóc  "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

sóc "premsa"!, sóc "premsa"! —avisava l'Enric—

En cap moment no hem pogut saber el llinatge de l’acusat, el núm. 9052 de la policia «catalana». Ja té collons la cosa, l’agredit i denunciant ha de donar la cara, amb nom, cognoms i domicili; l’acusat passa prou desapercebut amb un nombre i res més. Les fotografies presentades com a prova per l’acusació deixen prou clara la gratuïtat de l’agressió i, pitjor, que pegaven a un periodista acreditat que duia, a més a més i prou visible, un gran distintiu vermell amb el mot «premsa» en lletres blanques majúscules.

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

fantàstica prova d'una brutalitat innecessària

La primera imatge és una ampliació de l’original del fotògraf del diari El Punt, n’Andreu Puig, qui ha ajornat el seu començ de vacances per a poder fer de testimoni avui. La resta de fotografies són d’un altre fotoperiodista que també fou colpejat fins a sagnar, en Guillem Valle, qui no ha pogut presentar-se com a testimoni perquè és treballant al Congo. Malgrat que en l’ampliació es veu perfectament la cara del policia agressor, l’acusat només ha reconegut que tenia una certa semblança amb ell [sic!]; per contra, el seu «binomi» o parella, testimoni de la defensa, no ha dubtat en reconèixer-lo a la fotografia. La identificació del nombre del policia acusat fou possible —també usant, serà marca de la casa?, d’una frase gens precisa: sembla que podria ser…— gràcies al mateix Departament d’Interior de la Generalitat.

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV

amb la mà no ferida l'Enric continuà gravant, vegeu-ne el vídeo a VilaWeb TV (enllaç al peu de l'apunt)

La vista s’ha fet en català i en espanyol —a gust del consumidor— sense que no ningú plantegés cap problema lingüístic, fins i tot un dels mossos s’ha expressat en català. L’actuació de l’advocadessa de la defensa m’ha semblat força deficient comparada amb la de l’advocat de VilaWeb i la mateixa fiscal; el jutge m’ha sorprès positivament. Suposem que en quinze dies hi haurà sentència.

«Les fortes topades a Barcelona, des de dins»


CRÒNICA DES DE GRÀCIA

dimarts, setembre 1st, 2009

els més matiners fan cua per a inscriure's

els més matiners fan cua per a inscriure's

Scrabble a la Festa Major

A la passada Festa Major de Gràcia (Barcelona), el Club d’Amics de l’Scrabble en Català (CASC) i els veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix organitzàrem un torneig d’Scrabble que se celebrà al llarg de tot el dia 21 d’agost. Havíem encetat aquesta col·laboració el 2008 i enguany ja hi han participat una vintena de jugadors.

Abans de les deu del matí tot era a punt per començar, les taules, les cadires, els faristols, els taulers, les bosses de lletres, els diccionaris oficials (DOSC)… només calia inscriure’s i esperar al sorteig. La presència d’experts jugadors d’Scrabble en català provinents de la Lliga Queimada (LQ) de Barcelona —la més antiga de Catalunya— donà més relleu al torneig amb la seva participació.

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel; l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa

la Mari s'enfronta al Miquel Àngel i l'àrbitre, el Pep Vinyals, observa; en primer terme la Maria José contra l'Albert

Amb tot, experts i iniciats, la majoria érem veïns de Gràcia. A les deu començava la competició, i sense distinció de categories ni repetir contrincant els jugadors s’enfrontarien l’un contra l’altre per aconseguir guanyar el màxim nombre de partides, fins a les vuit del vespre.

Als volts de la una deixaríem les taules per anar a dinar, cosa la qual permetria als veïns de posar-hi el vermut que tocava. En aquell moment la calor es feia notar més a causa de la molta xafogor, i tothom agraí el descans. Tot dinant, els del CASC i els de la LQ comentàvem el positiu esforç dels veïns del carrer en ajudar-nos a fer possible aquell campionat.

no s'hi val a badar: tothom per la feina

no s'hi val a badar: tothom per la feina

A les cinc de la tarda, algú encara amb els ulls lleganyosos de la migdiada, es reprenien les partides. Al matí, jugar al mig del carrer fou un plaer, però a la tarda, a mesura que passaven les hores, el nombre de visitants augmentava progressivament i, amb ells, el soroll ambient; també d’altres activitats que esdevenien al voltant contribuïen al desori general.

Malgrat aquesta incomoditat, a les vuit del vespre s’acabaven les darreres partides; l’opinió dels participants i organitzadors era que havia estat un èxit, i alguns graciencs ja ens demanaven, en vistes a la Festa Major del 2010, d’organitzar-hi torneigs a més carrers.

els premis abans de ser lliurats

els premis abans de ser lliurats

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

el gracienc David Roig entre la seua filla petita i el Miquel Àngel

La generositat dels veïns del Carrer d’en Joan Blanques de Baix quedà prou reflectida al moment del repartiment de premis. S’establiren dues categories, iniciats i experts. Pel que fa als iniciats el Segon premi se l’endugué el gracienc David Roig i el Primer l’obtingué la també gracienca i veïna del carrer Carme Rovira.

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

Carme Rovira, la gracienca millor qualificada

El barceloní Gabriel Bas, el jugador d’Scrabble més veterà de la LQ, aconseguí el Segon premi de la categoria experts, i el Primer premi l’obtingué en Joan Barceló, de Badalona i de la mateixa lliga, a qui felicitem especialment perquè fou l’únic dels judadors que guanyaria en totes les partides en què participà.

Gabriel Bas, el més veterà

Gabriel Bas, el més veterà

Joan Barceló, guanyador del torneig

Joan Barceló, guanyador del torneig

L’èxit de l’edició d’enguany i la important col·laboració veïnal ens esperona a organitzar de nou els torneigs d’Scrabble a la propera Festa Major de Gràcia. Si teniu interès en jugar a l’Scrabble en català no caldrà que us espereu un any, davall us hi poso uns quants enllaços:

Club d’Amics de l’Scrabble en Català

Club Scrabble Manresa

Club Scrabble el Prat

Lliga Queimada

Diccionari Oficial de l’Scrabble en Català

Llibres ebrencs

III Campionat Mundial d’Scrabble en Català

Diccionari Alternatiu No Oficial de l’Scrabble en Català

Unió Faristolaire

Verbàlia

Viquipèdia

Wabble

Xampions-2008/2009

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA? SÀDICA FACÈCIA!

dimarts, setembre 1st, 2009

Començ de l'eixida del sol, la terra en penombra

començ de l'eixida del sol, el terme en penombra

Fugaç estada a Terra Alta

La nit del divendres 28 al dissabte 29 d’agost la vaig passar a la cambra 117 de l’Hotel Piqué de Gandesa. Feia més de cinc setmanes que no dormia així de bé, sense suar a desgrat d’haver tancat l’aire condicionat, amb la finestra orientada a l’Est ben oberta. El dissabte a primera hora la fresca m’acaronava encara en despertar-me per les subtils albors que apuntaven rere la Serra de la Vall de la Torre (la qual s’allarga fins a Les Camposines). Abans de posar peu en terra ja havia captat la imatge del tímid sol ixent amb el mòbil, quan el campanar em donà l’hora justa: dos quarts de vuit del matí.

Em bec un cafè fort amb una expressió de llet, assegut al tamboret del taulell del bar de l’hotel, mentre pago també el sopar d’anit i la cambra. A les vuit ja sóc camí del «cementeri nou» (del 1925), m’hi endinso fins al Corralet on soterraven als descreguts; el xiprer que vaig plantar després que em robessin el primer s’ha fet magnífic, arrelat a tocar de la tomba d’en Colau del Ros de la Maria Guapa i del seu fill Enric —el meu enyorat pare—. El roser ja ha fet totes les roses d’enguany i els lliris no floriran fins al febrer, amb el seu blau comiat a l’hivern.

Malgrat d’un temps ençà els encarregats de la neteja del lloc han deixat el molt mal costum d’incinerar taüts i no vulguem saber què més al damunt de les restes dels descreguts per mor d’una inèrcia seguida durant desenes d’anys, amb origen en ordres nascudes de la més fosca nit del franquisme, torna a haver-hi munts de brossa «floral» plàstica. Hauré de queixar-me altra volta a l’ajuntament, prou que pago des de fa vint-i-quatre anys la quota del cementiri municipal, tot i no tenir-ne cap obligació en no ser un «resident».

M’arribo a la plaça de la Farola —on no hi ha mar ni far!—, fins a la pastisseria Pujol amb l’excusa de fer un esmorzar amb més substància: en realitat hi vaig per la coca de vidre amb fruita seca, me n’enduc una capsa amb dotze talls de més de mig pam cada un… poc em duraran. Ben abillat, engego el cotxe cap a Alcanyís, però dos quilòmetres després de sortir de Gandesa em repenso i faig marrada cap a la vella carretera on el senyal diu «Poblat Ibèric». De sobte un dubte m’ha vingut al cap: «encara hi és el monòlit?». Ho vull comprovar.

Els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

els diputats "tarragonins" es fan l'orni i el monòlit roman

I sí, per a vergonya col·lectiva, prova erèctil que la democràcia al Regne d’Espanya és una broma —una sàdica facècia—, el monòlit erigit per la Diputació de Tarragona al «Generalísimo Franco» hi és dempeus. La placa commemorativa i altres «guarniments» feixistes han desaparegut no fa gaire esmicolats a cops de roc o arrencats per col·leccionistes enyoradissos de velles «gestes» espanyoles, però el monument d’enormes pedres i de més de quatre metres d’alçada i el recinte en forma de plaça hi són, bastits al damunt de l’extrem de llevant d’un altre cementiri força més antic, la necròpolis ibera. En aquest indret hi havia l’estat major franquista contra el qual disparava l’artilleria el meu pare des del tàlveg d’una vall de Les Camposines quan l’ofensiva de l’Ebre el 1938.

Els del desgovern de la Generalitat de Catalunya ja ho sabem que són uns pocavergonyes. Amb tot, si més no haurien de servar —ni que fos per guardar l’aparença— el patrimoni històric i cultural. Per a construir el fastigós monòlit i accessoris, la Diputació tarragonina malbaratà un plegat de tombes iberes que caldria recuperar; algunes lloses funeràries són visibles als murs de la placeta, al mateix lloc on les van desar els de Ca Macot —pare i fill—, els darrers margeners gandesans. Pitjor encara, les tombes excavades al seu moment i que no feren malbé els franquistes diputats provincials romanen enmig d’una mar de deixalles. No sé si la doctora Núria Rafel, la qual ja salvà el proper poblament ibèric de ser arrasat per la variant de la carretera estatal, en té notícia d’aquesta situació.

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

sepulcre iber en primer terme, envoltat de deixalles

Fixeu-vos en dos detalls. El molt antic cementiri de Gandesa i el cementiri actual de la capital de Terra Alta, recoberts de merda: un poble que no respecta els seus ancessors és un poble que no s’estima. I setanta anys després d’«acabada» la guerra més el munt d’eurons despesos els cinc o sis darrers anys en «memòria històrica», els monuments a Franco junt amb els tribunals d’excepció per ell creats —com el prostitucional— segueixen erts i actius, respectivament, a casa nostra: una altra manca de respecte als nostres morts. De quina falsa història fan «memòria» els iniciàtics acòlits del Putosaure?